.
Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.
Ha estat el nostre pas per Montenegro. Hem triat una ruta paral·lela a la costa però terra endins a través de les muntanyes, i això és gairebé l’únic que ens hem trobat. El gran llac Skadar a l’inici i després, interminables pujades, baixades, milers de tombs i molt poca interacció amb persones.
.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Muriqan (Albània), Sukobin (Montenegro), Lekperajt, Arbnesh, Perashajt, Ostros, Vrlici, Ramusa, Kaleci, Kostanjika, Tejani, Gornja Briska, Dobreci, Bapsula, Donji Murici, Djuravci, Seoca, Godinje, llac Skadar, Virpazar, P.N.Llac Skadar, Milovici, Krusevica, Komarno, Donje Selo, Trnovi Do, Rijecani, Lipovic, Rijeka Crnojevica, Ocevici, Cetinje, Dubovik, Vojkovici, Vuci Do, Resna, Grab, Bata, Dobra Gora, Izvori, Tresnjevo, Grahovo, Osjecenica, Nugo, Kucista
.
. Sortim d’Albània sense cap problema. Avui som nosaltres els que avancem la llarga cua de vehicles que esperen poder creuar la frontera. Arribant a la caseta de l’uniformat albanès li lliurem els passaports, els escaneja i ja no posa cap segell sinó que passa els passaports a l’altre costat de la caseta on està. Nosaltres pensàvem que era per posar el segell de sortida, però resulta que és pel d’entrada a Montenegro. El segon uniformat també escaneja els documents, posa segell d’entrada i ja som dins Montenegro.
Creuar fronteres així és un plaer quan pensem, recordem i ens esgarrifem de tots els recursos i malsons passats amb fronteres anteriors. Tants recursos malbaratats de temps, diners, energia, paciència i aguantant funcionaris de m…. que amb un segell a la mà ens han fet la vida molt complicada a l’hora de creuar aquests invents que són les fronteres!
. Un cop dins Montenegro la carretera inicialment és molt petita i porta bastant de tràfic. Són tots els emigrats que tornen als seus orígens per fer vacances, per veure familiars i sobretot, crec, tornen a Albània o Montenegro per presumir dels seus bons cotxes. Ho creiem així per que la proporció de bons cotxes cars a Albània és altíssima.
. Aviat aconseguim deixar la carretera principal i endinsar-nos al món rural i de muntanyes amb molt poques persones. La vía és molt estreta, solitària i la calor és molt gran. Això afecta a tothom, és clar, sobretot si camines moltes hores amb més del 40% del teu pes penjat de les espatlles, però la forta calor afecta especialment a Jenn. Està patint molt, per variar, i es queixa molt, també per variar. La situació és per desgràcia familiar i el nivell de desconfort, patiment, cansament i de tot és tan gran que després d’un episodi molt trist i emocionalment molt dur, Jenn decideix no caminar més, agafar algun transport, marxar i deixar-ho córrer temporalment, amb la idea de retrobar-nos a Croàcia en sis setmanes.
És molt trist i molt dur per ambdós, però creiem que és el millor i sobretot és el que ella vol.
Parlant clarament, sense fer-nos els valents ni pecar de falsa modèstia, hem de reconèixer que això que fem és molt dur. Físicament és molt exigent, dia rere dia, rere setmana, rere mes, però emocionalment és sovint encara pitjor. Així doncs, Jenn ha tornat a ‘petar’, ha dit prou i fins aquí hem pogut fer un altre tram de ruta plegats que a part del inicial Bangkok – Samsun (Turquia), ara hem pogut caminar plegats Grècia, Macedònia i Albània.
. Un cop sol de nou, segueixo caminant, pujant, bufant i suant de valent mentre vaig guanyant alçada a marxes forçades.
. Un cotxe m’arriba pel darrere i el conductor em regala una ampolla d’aigua fresca de mig litre.
. Les vistes són ben boniques. La pujada dura de pelar. Però les vistes i la situació millora de sobte. Un cotxe s’atura i quan pensava que em preguntarien quelcom, de sobte veig a Jenn al seient del darrere. S’ho ha repensat i vol continuar. Caram quina sorpresa! Quan tornem a estar sols tenim l’enèssima conversa. A veure si realment podem continuar plegats i no repetim més aquests molt tristos episodis, doncs són emocionalment duríssims.
. Ambdós acabem de fer la pujada fins arribar a un mirador anomenat Skadarsko Jezero o del llac Skadar, des d’on gaudim d’una vista fabulosa, pel costat d’on venim, de tota la vall per la qual hem passat i pujat. Per l’altra banda, en tombar la corva, ens trobem amb el gran llac Skadar i encara més impressionants, un gran grup de muntanyes enormes.
. Ara toca baixada. El dia va acabant. Segueixo menjant un bon grapat de mores que m’encanten i alimenten. De sobte ens trobem amb un espectacular castanyer. Enorme i preciós. Ens aturem a admirar-lo, fotografiar-lo i de pas, explorar el seu entorn. Em trobo un veritable museu de castanyers impressionants. Ens agraden tant els arbres! Els respectem i gairebé venerem tant! Malgrat jo voldria continuar al menys un parell de quilòmetres més, tenint en compte com ens ha anat el dia i també la meravella d’arbres que hem trobat, decidim ‘homenatjar-los’ acampant sota un d’ells.
. Després de dormir sota un impressionant castanyer reprenem la ruta per una vía molt estreta que durant les primeres hores encara segueix submergida en un bosc d’arbres que ens regalen una fabulosa ombra. És un festival de castanyers que segons llegim, poden fer fins a 30 metres d’alçada, poden produir fins a 200 kg de castanyes en un any i poden viure fins a 500 anys. Estem segurs que hem vist uns quants multi centenaris. Són veritables joies de la natura. Fou un petit honor poder dormir ahir sota un d’ells.
. Passem per un dels poquíssims nuclis habitats i trobem persones! Què estrany. Una parella que treballa un trocet de terra i que ens regala quatre valuosos tomàquets. Saborosos i valuosos doncs són l’única font d’hidratació que tenim en moltes hores.
. Quan arribem al mig matí i la calor ataca fort de nou, malauradament perdem els grans arbres, la seva ombra i ens trobem caminant entre matolls baixos a ple sol.
. La terra és molt pedragosa, molt dura, sense gairebé cap poble, casa o conreu. Només quatre cases molt de tant en tant i un xic de tabac, a part de les mores i figues que ens van alimentant.
. La vía passa entre turons a dreta que no ens deixen veure el llac i muntanyes a l’esquerra. Molts pocs camps treballats. Molt poca terra habitada.
. La vía finalment ens regala la vista del llac Skadar a un punt anomenat Livari. A partir d’ell la mini vía de amb prou feines un carril, ressegueix la costa accidentada. Tot són corves, pujades mortals i interminables, penya-segats, vistes precioses, tot roques, poquíssima vegetació i gens d’aigua en tot el dia.
. Trobem un pou, pugem un pot d’aigua i bevem sense miraments, tocant fusta i esperant que no ens faci mal. No hem trobat cap font d’aigua des de l’entrada a Montenegro ahir i estem suant la gota grossa. Amb l’aigua estem molt fotuts, però en quant a menjar, jo m’estic alimentant de mores i figues.
. Avui fins a tres vehicles s’han ofert per portar-nos.
. Arribem bastant tocats a quatre cases anomenades Djuravci i al poc comença a ploure un xic. Això no hagués estat molt dolent caminant, però hagués estat emprenyador. Hem arribat just a temps de trobar entre els pocs edificis que hi ha, la majoria abandonats, una classe d’una escola que fa anys ja no utilitzen. A més, com portem moltes hores sense trobar aigua, tret del pou que no ens dona molta tranquil·litat, Jenn posa el got de metall on cuina sota una gotera i al final pot recollir 650 ml que després de filtrats, esperem no facin mal.
. Despertem encara fosc, com cada dia. Quan ja hem recollit la tenda i equipatge i ens disposem a esmorzar, el sol comença a pintar de taronja el cel, doncs també comença a treure el nas pel darrera les muntanyes que custodien una banda del llac Skadar. Estem sols, el silenci ens envolta, la solitud ens acompanya i moments màgics ens deixen bocabadats davant la bellesa de la natura.
. Seguim pujant i baixant per la estreta vía que voreja el llac. Primer seguim tenint-lo a tocar, per després perdre’l darrera turons i muntanyes.
. És una mica ‘emprenyador’ o a vegades un xic ‘desesperant’ veure davant nostre, a uns pocs centenars de metres, com la vía continua, però per l’orografia del terreny, ens veiem obligats a fer uns quants quilòmetres de volts i revolts per tal d’arribar a aquest punt que gairebé tenim a tocar.
. Avui arribem a la petita població de Virpazar on tenen una plaça, dos carrers, uns quants serveis molt turístics i en general, una actitud típica de a veure com podem esprémer a qualsevol estranger que posi els peus aquí. Han de fer l’agost, sí o sí. Aquí ens quedem per que Jenn descansi i jo, entre d’altres tasques, em passi tres hores fent la bugada o rentant les motxilles.
. Deixem el petitíssim i molt turístic Virpazar per seguir camí entre les muntanyes. Hem descansat, hem menjat, sortim bastant nets i al primer quilòmetre ja gastem la major part de les calories acumulades, així com tornem a estar xops de suor que ens regalima pel front caient dins els ulls. Per què? Per que prenem un camí de pedres molt bonic però amb un pendent senzillament letal. Sense pes encara aniríem bé, però els més de 20 quilos que arrosseguem ens fan variar molt el centre de gravetat i l’equilibri, per tant, guanyem ràpidament alçada a costa de molta suor i energia.
. Pugem, pugem i en assolir una certa alçada, els desnivells són molt menys pronunciats. Voltem la part més occidental del llac Skadar pel Parc Nacional del llac Skadar gaudint de tant en tant d’unes boniques vistes. Després ens endinsem per entre les muntanyes.
. Acabada la pujada pedragosa seguim camí per una carretereta d’un carril. Durant la primera meitat del dia crec recordar haver vist tres vehicles. Després ja ens trobem uns pocs més.
. Al cap d’unes hores ens trobem amb el riu Crnojevica que alimenta el llac Skadar. Aquest riu fa un preciós revolt a un punt que és de foto. Després segueix entre muntanyes que van guanyant alçada a marxes forçades.
. El paisatge és totalment ple de pedres i matolls. Els arbres són petits. Tot està molt verd, però sec.
. Dos vehicles ofereixen portar-nos.
. Arribem a un lloc on trobem un banc de fusta a l’ombra. Toca fer l’aturada del migdia. Davant hi ha una casa d’on surt un senyor al que li demanem aigua. Ens treu una ampolla i xerrem una mica fora la casa, a ple sol. Quan s’assabenta del que estem fent, es posa les mans al cap i finalment ens convida a una cervesa fresca. Agraïm molt la cervesa, però és curiós que ens diu que tornem al banc de fusta de l’altre costat de carretera que ens portarà la cervesa. No diu res d’estar a casa seva o al seu jardí, a la porta del qual estem parlant. Creua la carretera, ens porta la cervesa, Jenn xerra esprement el seu croata i en acabar, ens donem la mà, ell torna a casa i nosaltres ens estirem al banc de fusta.
. Avui estem a 37 – 38°C i com els matolls o arbres baixos no ens cobreixen gens, les passem magres com la majoria dels dies de juliol i agost…
. Arribem a un altre mini poblet anomenat Rijeka Crnojevica on tenen un bonic pont de segle i mig d’antiguitat. El pont està bé, però tot l’entorn amb restaurants i homes pesats oferint excursions amb barca pel riu i llac tornen automàticament a fer malbé gairebé tot.
. A Montenegro de moment gairebé no hem tingut cap interacció amb persones, doncs ens estem trobant mini poblets fantasmes sense gent. De totes maneres ambdós tenim la sensació de que són una colla d’interessats que ens veuen com uns bitllets d’euro amb cames. Segur que caminar per aquí durant agost no ajuda, doncs tots semblen llops a la caça del turista.
. Seguim pujant per una carretera minúscula que fa més voltes que un rellotge. El bosc segueix sent molt verd, amb uns quants arbres grans i estirats que semblen competir per trobar la llum solar. Sembla que deixem enrere el bosc sec i pedregós per passar per un dens espai verd amb molts arbres ben grans.
. També tenim l’ocasió de poder fer un tros per un camí de pedres molt ben posades. És molt més pesat de fer per nosaltres degut al pes de tot l’equip i com ens afecta el nostre equilibri, però és molt bonic.
. Ens trobem una parella de turistes que ens regalen una ampolla d’aigua de mig litre a cadascun i després una altra parella de turistes ofereix portar-nos a la seva furgoneta.
. Arribem, descansem a l’ombra i visitem la ciutat de Cetinje on destacaria alguns edificis senyorials molt ben restaurats, alguns d’ells convertits en museus.
. Per fí hem trobat l’hospitalitat local que tan apreciem i trobem a faltar! Sí, ha costat uns quants dies de caminar per Montenegro per finalment poder escriure una experiència generosa, hospitalària i molt autèntica de la mà de gent local. Sembla un miratge.
Fins avui hem fet uns quants quilòmetres i moltes hores amb poquíssims contactes amb la gent local. Potser per que és agost i tothom és a la costa, potser per haver-nos endinsat per zones rurals i de muntanyes gairebé deshabitades, potser per que la gent senzillament no és gaire amable, generosa o hospitalària. Fins avui hem comentat entre nosaltres repetidament que tenim la sensació de que la gent ens veu com bitllets d’euro caminant i que si ofereixen quelcom és a canvi de diners (Allotjament? Taxi? Menjar?…), tot i que no sempre ha estat així i sí que també hem tingut tímids oferiments altruistes com algun transport al llarg del camí.
Però avui finalment hem trobat allò que tant apreciem i que ens agrada compartir per que qui llegeixi això, tingui una clara, honesta i no manipulada versió de la realitat i de com trobem la bondat de la gent al llarg del camí.
. Abans però volem comentar que ahir deixàvem Cetinje i avui ens endinsem en un altre tipus de paisatge en el que ha de ser l’últim tram de la nostra ruta per Montenegro, abans d’arribar a Bòsnia-Hercegovina.
El paisatge passa a ser molt més sec. Si fins ahir teníem trams de boscs amb molta vegetació, frondosos arbres que formaven una gran i espessa catifa, avui les roques i pedres predominen per tot arreu. Segueix havent vegetació però molt més dura i seca. Els arbres són més escassos, petits, predominant els matolls i les clarianes plenes de roques.
La vía torna a ser un minúscul carril que picat a la roca, va resseguint un costat d’una cadena muntanyosa entrant i sortint, fent esses, volts i revolts sense acabar mai. Trobem roques, matolls i herbes dures a dreta i el mateix a esquerra, però aquests penjats d’un penya-segat no molt vertical. La sèrie de muntanyes no sembla tenir fi.
. Com hem conegut o trobat finalment la generositat i hospitalitat avui? Ha estat en dues ocasions:
.. En tot el dia potser ens hem creuat amb un màxim de deu vehicles. Hem estat caminant durant hores en silenci i després de moltes hores, només hem trobat una font d’aigua. Ha estat com arribar a un oasi al mig del desert. Molt més tard un vehicle ens ha creuat de cara i hores després ha tornat des del nostre darrera. Llavors s’ha aturat a l’alçada de Jenn per oferir portar-la. Jenn ha refusat l’oferiment però en demanar si tenia aigua, el conductor li ha regalat una ampolla de litre i mig. Després el mateix conductor s’ha aturat a la meva alçada per oferir portar-nos a ambdós. Ens congratulem de la seva intenció i sobretot de l’aigua que ens ha servit de molt.
.. Però la gran sorpresa del dia ha arribat a mitja tarda. Ja havíem fet aproximadament la distància prevista, però encara teníem gas per caminar un parell d’hores més. Llavors veiem un xic lluny de la vía, una preciosa esplanada verda amb un pou. Aigua! Com ja vàrem fer quan caminàvem al llarg del llac Skadar, ens encomanem a la presumpta fortalesa dels nostres estómacs per no acabar amb diarrees i prenem molta aigua i ens carreguem fins les dents d’aquest valuosíssim líquid, font de la vida i que des de Bangkok que ens porta de corcoll. Aigua!
Un cop carregats al màxim ens disposem a continuar camí, quan sentim uns crits des de la llunyania. A dalt un turó hi ha un parell de cases on podem distingir a tres persones i des d’on una d’elles ens crida que pugem. Està massa lluny i massa amunt per pujar immediatament. Ens ho parlem i al final Jenn puja lleugera, deixant ambdues motxilles, a esbrinar què diuen, a practicar el seu croata, mentre jo resto abaix amb tot l’equip d’ambdós. Al cap d’una mica Jenn torna a baixar amb una invitació per fer un cafè i també un lloc on poder acampar aquesta nit. La invitació és la primera que tenim en tot Montenegro. La possibilitat de passar unes hores i una nit a quatre cases al mig del no-res vivint les experiències locals quotidianes i totalment autèntiques que tant apreciem, és una temptació prou gran que val la pena. Creiem que val la pena l’esforç de pujar el turó i d’arriscar-se a estar en mans d’uns desconeguts, com hem fet tantes vegades.
Pugem amb tot l’equip i ens rep un senyor de 63 anys molt actiu que ens presenta la seva mare de 88 que com acostuma a passar, és un encant.
Seiem amb ells i comença la típica conversa. Malgrat la raresa de les llengües balcàniques que són similars entre elles com el croata, bosni, macedoni, serbi… a base de sentir repetidament la mateixa explicació dels llavis de Jenn, jo ja vaig entenent prous coses. Mentre xerrem ens serveixen divina aigua fresca, després arriba el cafè turc amb galetes i quan ells entenen que venim caminant des de Bangkok amb uns 13.000 quilòmetres als peus, llavors ja acaben d’al·lucinar. L’home treu unes patates i es disposa a pelar-les però Jenn i jo li prenem la feina, davant la sorpresa i rialles de la dolça àvia. Parlem, rentem i tallem les patates.
Acabem sopant molt a gust patates bullides, formatge, pa i amanida, tot del seu hort. Després coneixem els altres tres veïns del poble. Sí, aquí hi viuen cinc persones. Una parella veïna ens convida a casa seva al vespre abans de treure aproximadament uns deu litres de llet de les seves dues enormes vaques. Quan arriba l’hora jo també puc tenir l’experiència d’agafar una de les vaques i treure uns quants raigs de l’or blanc que tant m’agrada. Ens diuen que necessiten uns 10 litres de llet per fer un quilo de formatge. Ja fosc aquesta parella de veïns ens convida a fer el cafè demà al matí.
Aquesta invitació és una temptació i una bonica excusa per poder passar un dia sencer descansant aquí perduts. Tot això és molt autèntic i com el nostre amfitrió sembla molt trempat i nosaltres no dormim dins la casa, sinó que acampem al jardí, m’atreveixo a preguntar-li si li faria res que en comptes de marxar demà a quarts de sis del matí, si podem fer-ho demà passat. Cap problema! Així doncs, demà no ens haurem de despertar a dos quarts de cinc com cada dia, podrem descansar, escriure, seguir estudiant mapes, i sobretot, seguir absorbint i enriquint-nos amb experiències locals autèntiques com aquestes. Oportunitats així no es poden deixar escapar! Veurem demà què tal va el dia.
. Ens llevem sense despertador! Quin plaer. Prenem un cafè i aviat podem ajudar als nostres amfitrions. L’amfitrió és molt actiu i comença a regar les plantes, però ho fa amb una regadora i dues galledes d’aigua que omple des d’un barril situat uns 30 metres més avall de la casa. L’aigua del barril arriba des d’un gran pou que té el poble, però per pujar l’aigua fins a casa, entre el senyor, Jenn i jo fem un munt de viatges carregant aigua cap amunt. Penquem i suem bastant. Així ens sentim útils i agraïts.
. És divertit veure com tres dels cinc veïns, especialment l’àvia, miren, remiren i es fan alguna foto amb la nostra petita tenda de campanya.
. El dia el passem increïblement relaxats. No és la vida de poble sinó la vida de un grapat de molt poques cases amb cinc persones, un parell de vaques, tres porcs i unes quantes gallines. El silenci és total. Per no sentir, no sentim ni els ocells, que no abunden per aquí.
. Després de viure un dia a les quatre cases al mig del no-res i entre els cinc veïns, és hora de continuar ruta. Ens llevem com sempre a quarts de cinc i marxem d’hora per seguir gaudint d’una ruta solitària, silenciosa i entre muntanyes i més muntanyes bàsicament de roques, uns quants arbres i vegetació baixa. Són plantes acostumades a viure amb molt poca aigua i relativament poca terra, doncs les roques i pedres ocupen gairebé tot.
. Pel camí trobem el poblet de Bata amb una casa habitada, als qui saludem en passar. Més endavant trobem dues cases habitades i una senyora ens sorprèn convidant-nos a un cafè que acompanya d’unes bones galetes. Segona invitació a Montenegro! A migdia arribem al poble de Tresnjevo on a part de viure unes deu famílies, trobem un petit rebost davant d’un cafè. Tot està molt, molt tronat o mig abandonat. Jenn compra un xic de menjar al rebost i la senyora del cafè ens convida a un altre cafè turc. Per si això no fos poc, la dona del rebost, que estava fent un cafè amb la que porta la cafeteria, envia a sa filla de sis anys per que ens porti uns deliciosos trossos de pa amb formatge. Tercera invitació! Caram amb aquestes bones invitacions abans de deixar Montenegro! Estan recuperant punts i millorant la imatge que teníem d’ells. Mentre degustem el cafè, pa i formatge, mirem de tenir una agradable conversa amb la senyora del cafè que és força riallera.
. Deixem Tresnjevo per seguir resseguint corves i més corves. Després d’una pujada ‘fem cim’, tombem i ens trobem amb un cel gris fosc. Ja fa estona que sentim tronar i finalment la pluja ens enganxa de ple per un tram que, com molts dies per aquí Montenegro, no ofereix gairebé cap aixopluc.
. Després de 27 quilòmetres arribem a Grahovo com a final del dia
Ara toca buscar un lloc per acampar arrasarats de la pluja. A part de la normal i relativa alegria d’arribar al final del dia ‘ amb la feina feta’, també ens alegrem d’arribar a Grahovo per que ja podem deixar la brossa! Fa entre 27 i 50 quilòmetres que estem carregant la brossa que generem, com poden ser ampolles de plàstic, llaunes, plàstics o papers, doncs no hem trobat cap paperera o contenidor. Ja era hora!
. A Grahovo una senyora atractiva amb uns ulls preciosos obre el seu cafè quan nosaltres passem caminant, tot deixant el poble enrere. Tenim una petita i dificultosa conversa en montenegrí. Quan entèn el que fem, ens convida a un cafè, seguit d’uns trocets de xocolata i un suc de taronja, gentilesa de la casa. Una excel·lent manera de començar el nostre darrer dia a Montenegro. Aquesta és la quarta i última invitació que tenim a tot Montenegro. Les podem comptar amb els dits d’una mà, han arribat els últims tres dies i els estem molt agraïts.
. Per abandonar Grahovo una petita carretera es torna a enfilar muntanya amunt. Això ja ens fa treure la son de les orelles de cop i també ens regala unes boniques vistes de la vall on jeu Grahovo, avui aixecant-se amb boira.
. Tret d’un petit tram de tres quilòmetres, avui tornem a trobar una vía molt petita, tranquil·la, solitària i ben rural per on acabem caminant sobre un munt de roques i pedres soltes rodolants que si bé afegeix un toc encara més natural, és un càstig important pels nostres turmells i un car desgast de les soles de les botes, que ja comencen a fer figa mostrant senyals de desgast irreversible.
. Arribem a l’últim poble de Montenegro, Kucista encara amb temps d’evitar ser enganxats per una altra tempesta com ahir ja ens va passar. El cel fa estona que s’està enfosquint. Trona i retrona. Nosaltres hem accelerat el ritme per sobre les pedres i hem pogut arribar a Kucista, molt propers a la frontera. Avui no podrem acampar lliurement al mig del bosc o de la natura com m’agradaria, doncs aquests trons i cel negre ens obliguen a cercar aixopluc. Voltem per la vall i pel poble trobant una casa abandonada mig en ruïnes que té un accés a un antic estable. Aquest espai d’uns 18m2 està cobert, però també està fet una porqueria. Toca netejar, treure vidres, fustes, pedres, teules, … i també anar a cercar i tallar herbes, fulles i plantes per poder fer una mica de matalàs. Haig de fer un solc al terra per desviar l’aigua que baixa quan inevitablement comença a ploure, moment en que Jenn torna a treure els dos pots que porta per mirar de recollir la preuada i escassa aigua, tal i com ja va fer quan una altra tempesta ens va enganxar al llac Skadar, al començament de Montenegro. Malauradament avui no recull gaire aigua.
