Finalment hem acabat la nostra ruta a peu per Uzbekistan! Quines ganes teníem! La distància caminada ha estat d’uns 600 quilòmetres que afegits als que portem fets a Tailàndia, Birmània, Pamir i Tadjikistan sumen un total aproximadament fins ara d’uns 3.500 quilòmetres.
Els poquets dies que ens resten abans de que la data del visat ens faci fora, els dediquem a fer turisme motxiller ‘normal’ per que ara som viatgers ‘wow’. Que som què? Wow? Sí, una ximpleria que respon a Walkers On Wheels o caminants sobre rodes. Ens movem entre destinacions amb transport públic (sobre rodes) i dormim a llits (adéu a la tenda per uns dies).
Durant la nostra estada hem tingut sempre penjant sobre els nostres caps com una guillotina la restricció de la durada del fastigós visat. Per tal de tenir alguns dies de marge al final de la validesa del mateix hem hagut de córrer de valent. Aquest esforç ens ha representat caminar els 595 quilòmetres de la nostra ruta, majoritàriament per terres desèrtiques o semi-desèrtiques en 20 dies a un promig demolidor per nosaltres de 30 km/dia. Això patint unes temperatures altíssimes i carregats amb molta més aigua i menjar del normal. Jenn ha portat a sobre uns 20 kg, un 33% del seu pes vestida i jo uns 21 kg, un 44% del meu pes vestit. Això ha estat una bestiesa inacceptable.
Aquest promig s’ha cobrat un preu molt alt tant en salut física, com mental i emocional. Hi ha hagut no pocs dies en que les hem passat magres. Molt malament. Però la recompensa a aquest alt preu ha arribat amb 4 auto-regals: 1. Temps per poder visitar Bukhara. 2. Temps per poder visitar Khiva. 3. Temps per poder conèixer, saludar, parlar i abraçar a en Paul Salopek i 4. Temps per poder visitar Samarkanda.
Aquesta entrada reflecteix el que hem viscut entre les dues poblacions del títol.
.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu–nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Olot, Bukhara, Khiva, Urgench, Beruniy, Samarkanda
. Després de la pallissa d’ ahir en que caminant 80 quilòmetres ja vaig poder acabar la nostra ruta a peu per Uzbekistan, avui volia dormir i dormir i no moure ni les celles, però sembla que no estic físicament tan malament i encara em puc moure prou bé. Em desperto havent dormit relativament poc (però molt intensament) per mirar de posar-me al dia del diari. Per fer-ho no em quedo a l’ habitació, per molt bon hotel que tinguem, sinó que caminant com si anés escaldat (em fa mal tot, des de la cadera fins les ungles dels peus), m’atanso a diferents indrets del centre històric de Bukhara per, amagat a l’ ombra, admirar tranquil·lament la bellesa d’ aquestes mesquites i madrasses mentre escric i actualitzo el diari que és la base pel contingut de la web. Espero algun dia tornar a tenir un accés a internet mínimament bo per poder publicar les entrades d’ Uzbekistan.
. Acabem el dia amb un altre petit enrenou pels punyeters papers de registre dels hotels. Ahir, el dia en que caminava 80 quilòmetres, els p…. funcionaris que son pagats i mantinguts pels locals a través dels impostos i que mantenim nosaltres amb les taxes, impostos i visats que ens imposen, aquells funcionaris que ‘creen molta riquesa’ pel país mirant de controlar què fem, on estem, on dormim, … van arribar a trucar a l’ hotel per comprovar si estàvem allotjats allà i si estàvem físicament a l’ hotel o no. Jo havia sortit a les 3:30h del matí i no vaig tornar fins passada la mitjanit. Tota aquesta situació va crear un gran malestar i preocupació a Jenn i al personal de l’ hotel.
I per què aquest estat policial te tant d’ interès en forçar-nos a dormir a allotjaments on ens cobraran molt més que als uzbecs locals? Per què a la frontera, quan surts d’aquesta ‘república’, molts ciclistes ens han explicat que els han escorcollat tot, tot i tot (inclosa roba intima o totes les fotos dels telèfons, ordinadors o qualsevol soport digital) i que han mirat detallada i escrupolosament tots els papers de registre dels allotjaments on han estat? Per la ‘nostra seguretat’? No. No. No. Per la seva cobdícia. No tenen prou en cobrar visats, alguns amb preus escandalosos, i en recaptar per altres mitjans que, curiosament, cada nit que dormim a un allotjament amb la m…. del paper de registre que després ens demanaran, aquest govern ens cobra 2US$, per cada persona i nit. I deu ser per això que tenen tant d’ interès en forçar-nos a dormir als hotels. Seguim alimentant aquests …… uniformats? O esperem a que desapareguin, els canviïn o els derroquin per poder visitar una ‘república’ que s’ ho mereixi? Ho deixem al criteri del lector. Nosaltres informem el que vivim sense cap censura.
Avui em costa força esforç, paciència i certa emprenyada aconseguir els maleïts papers de registre per aquest hotel.
Estem fins els … o fins els nassos de tot això.
Tota aquesta obligació de registrar-nos, la sensació d’ imposició, de control, de fiscalització, d’ estat policial ens deixa un molt mal sabor de boca.
Malgrat la bellesa d’ unes quantes persones que ens hem trobat al llarg del camí i que feliçment compartim públicament aquí i malgrat la bellesa de les 3 ciutats històriques que son famoses, totalment reconstruïdes i potser les úniques raons per visitar Uzbekistan, se’ns fa difícil recomanar als nostres amics o a qui sigui de que vinguin aquí.
. Deixem Bukhara per anar fins a Khiva, a uns 520 quilòmetres amb la intenció de trobar-nos amb Paul Salopek del que ja en parlarem quan ens trobem en persona. Al menys això esperem, per que al cap i a la fi, farem uns 1.040 quilòmetres per veure’ l.
De pas, visitarem Khiva, una de les 3 poques però potents raons per visitar Uzbekistan, si es tenen moltes ganes.
. Des del cèntric hotel de Bukhara hem d’ anar uns 6 quilòmetres fins una zona on hi ha un sidral de furgonetes, taxis, cotxes privats… i el pitjor de tot, està ple d’ homes que cerquen passatgers pels seus vehicles i d’ altres que senzillament ‘estan per allà’ no se què fent. Arribem a la zona on surten cap a Khiva i comença l’ espectacle. Ens assetgen per anar amb ells. Ofereixen preus alts que després van baixant. Mai sabem si és un preu honest, normal, just, un robatori, … ens costa força temps, esforç, diàleg, negociació i moments desagradables havent de parlar amb tots aquests, fins que decidim apostar per una furgoneta d’ 11 persones. Ara haurem d’ esperar bastant fins que s’ ompli doncs som els primers en entrar.
Quan anem a peu, una de les moltíssimes coses que veritablement apreciem és el fet de no haver de tractar amb ‘professionals’ del transport. És tan, tan agradable no haver ni de veure’ ls, ni d’ haver de parlar amb ells! És fantàstic dependre d’ un mateix.
L’experiència viscuda per nosaltres així com per la resta de passatgers fins que omplim la furgoneta, com va passar a Bixkek o Osh (Tadjikistan) és per pensar en una pregunta que no ens agrada gens fer-nos. És una pregunta que ens repel, que ens sembla una petita aberració i sentim molt fer-nos-la. És una pregunta que veient com de caòtic és tot això, com criden, com es canibalitzen, com tracten a la gent, com miren de cobrar o robar el màxim que poden, és una pregunta que ens assalta al cap. I no només aquí Uzbekistan, Tadjikistan i Kirgizistan sinó també en unes quantes altres part del món. I finalment la trista pregunta és: Si per un tema tan relativament senzill com organitzar una parada d’ autobusos o taxis entre diferents destinacions ho converteixen en aquest caos, potser funcionen millor quan estan colonitzats?
. Finalment sortim de Bukhara. Tot sembla correcte fins que al cap d’ un quilòmetre una passatgera parla alt amb el conductor. Tots acaben cridant i fent mitja volta cap al punt d’ inici. No ens ho podem creure. Hem de tornar a esperar una altra mitja hora. No sabem què ha passat. Sincerament això és per llogar-hi cadires. Ara sí, sortim. Els entorns de Bukhara son verds però aviat ens endinsem en un desert. I a mida que avancem el desert es fa més patent. La temperatura és altíssima. L’ aire que entra per la finestra crema tant que em fa cobrir la cara. Durant molts, molts quilòmetres a través del desert del Kyzylkum veiem sorra, algunes plantes hiper seques i patim moltíssima calor. I anem dins un vehicle! Creiem que si aquest llarg tram hagués format part de la nostra ruta, no ho haguéssim pogut caminar. Hi ha molts quilòmetres entre petits punts habitats, com poden ser les benzineres. No haguéssim aguantat ni tingut prou aigua entre els potencials llocs de repostatge. Això és un infern.
. Arribem a Urgench, una ciutat sorprenentment gran, ben urbanitzada i verda! Sí, després d’ hores d’ un desert duríssim hem arribat a una zona amb un llac i uns canals que alimenten molta agricultura i a aquesta població. Aquí deixem la furgoneta per canviar a un taxi que a 100 km/h acaba portant-nos volant els últims 25 quilòmetres fins a les portes del centre històric de Khiva, a uns 520 quilòmetres de Bukhara. Trobem admirable que els 25 quilòmetres entre Urgench i Khiva estan coberts amb cables elèctrics alimentant uns fantàstics trolebusos que uneixen ambdues ciutats.
. Un cop amb allotjament anem a fer un petit tomb pel centre històric. Molt a gust ens aniriem a dormir, però vivim intensament la vida, aquest viatge i estem aquí amb llum de dia. El centre històric està voltat per una muralla dels segles 5-6 anomenada Ichan-Kala. Aquesta muralla envolta una petita població de persones que encara viuen realment aquí dins i un bon grup de madrasses, mesquites, minarets, mausoleus i altres monuments històrics ben bonics. Com passava a Bukhara i sota el nostre modest parer, tot està no només restaurat però tan reconstruït, que sembla nou. És certament bonic. Especialment un parell de minarets (creiem que son els Kok Minor i el Juma) i unes quantes madrasses i façanes.
Passejar per aquí a última hora del dia amb gairebé ningú per enlloc i fins i tot gaudint d’ una bonica posta de sol és un gran plaer. Assaborim cada pas, cada minut, cada raconet fins que ja fosc tornem a l’ habitació.
. Dia sencer visitant Khiva amb molta, molta calma. Tanta calma com la que ens ‘força a quedar-nos’ un dia més, un dia que pensàvem ja estar en ruta. Per què ens hem de quedar un altre dia? Doncs per trobar-nos amb en Paul Salopek qui ens ha confirmat la nostra trobada per demà en comptes d’ avui com inicialment havíem quedat. Si demà tot va normal i bé, finalment tindrem el plaer de conèixer personalment aquest gran viatger, caminant, periodista al qual seguim les passes des del 2013. Demà, més.
. Dia d’en Paul Salopek. Paul Salopek’s day.
Avui, després de mesos d’ admirar i seguir el fascinant projecte i viatge d’ en Paul, avui tenim el plaer i l’ honor de trobar-nos cara a cara. Avui podem conèixer personalment aquest periodista que està desenvolupant un projecte molt interessant en quant al concepte i fascinant en quant a l’ execució. Avui és el dia. Ja ha arribat!
En Paul, des de l’ any 2.013 i fins el 2.020 (o més) està seguint les passes dels nostres avantpassats quan varen començar a emigrar. En Paul està caminant uns 33.600 quilòmetres (21.000 milles) seguint les rutes migratòries que els nostres ancestres van fer des d’ Etiòpia fins la punta sud de Sudamèrica.
De tot cor, amb il·lusió suggerim i recomanen la lectura i seguiment del seu projecte-viatge-aventura anomenat Out of Eden walk (en anglès).
Portem seguint, admirant i en contacte amb en Paul des de fa mesos. Fins i tot Jenn va participar en un vídeo seu per una campanya de recollida de fons pel seu projecte.
Ell començà a caminar a Etiòpia i va cap a Xile-Argentina. Nosaltres començavem a Tailàndia i anem cap a Catalunya, així que els nostres camins ‘s’havien de creuar a algun lloc, oi?’ El món és molt gran. Ambdós projectes requereixen de mesos i anys per dur-los a terme. Per tant, la probabilitat de concidir o creuar-nos era tan remota com trobar una agulla a un paller. Però teníem moltes ganes. Teníem una gran motivació de trobar-nos i conèixer personalment a en Paul, pel que hem fet mans i mànigues per fer-ho realitat.
Tenint sempre la restricció de la durada del fastigós visat penjant sobre els nostres caps com una guillotina i per tal de tenir alguns dies de marge al final de la validesa del mateix per intentar aquesta trobada amb en Paul, l’esforç fet ens ha representat caminar els 595 quilòmetres de la nostra ruta, majoritàriament per terres desèrtiques o semi-desèrtiques en 20 dies a un promig demolidor per nosaltres de 30 km/dia. Això carregats amb molta més aigua i menjar del normal i patint unes temperatures altíssimes. Aquest promig s’ha cobrat un preu molt alt tant en salut física, com mental i emocional. Hi ha hagut no pocs dies en que les hem passat magres. Molt malament. Però la recompensa a aquest alt preu ha arribat amb 4 auto-regals: 1. Temps per poder visitar Bukhara. 2. Temps per poder visitar Khiva. 3. Temps per poder conèixer, saludar, parlar i abraçar a en Paul. 4. Temps per poder visitar Samarkanda.
. És mig matí que ens trobem amb ell. Anem a fer un te i al llarg de la fabulosa conversa ens animem també a menjar un tros de pastís. Parlem i parlem i parlem. La connexió és tan gran! Ens explica com va el projecte, com gestiona detalls que des de fa temps ens tenen encuriosits com el fet de portar guies locals, d’ anar per camins rurals, de portar cavalls o ara rucs, les butllofes, els deserts, el fred, els visats, les fronteres, l’ actualització del contingut per la web o d’altres publicacions etc.
També li expliquem com portem el nostre somni i malgrat parlem molt, en la majoria de temes no ens calen gaires paraules per entendre’ns. Estem, si fa no fa, dins la mateixa olla.
A títol il·lustratiu ens agradaria compartir alguns detallets o anècdotes:
.. En Paul ha aconseguit un visat per Uzbekistan no d’un mes com nosaltres, sinó d’ un any i sense restricció de territoris a través del ministre de cultura directament.
.. Va amb un guia i 2 rucs. Actualment ell està tenint cura del guia doncs les butllofes dels peus l’obliguen a anar sobre un dels rucs i a aturar-se, ni més ni menys, que potser fins a 10 dies a Khiva per guarir-se.
.. Una anècdota parla del cor d’ Aràbia Saudí on durant 5 mesos va estar amb una família. Durant tot aquest temps no va veure la muller o dona de la casa. Sempre estava a una altra habitació. Els germans del marit tampoc han vist la seva cunyada. Al final de l’estada li va fer una entrevista. Ella tancada a una habitació. En Paul i el marit a l’ altre costat de la porta fent les preguntes. Finalment el marit i la muller van accedir a estar a la mateixa habitació. Ella totalment tapada de cap a peus.
.. Una segona anècdota va tenir lloc quan en Paul estava menjant a Geòrgia, petit país/estat entre Turquia, Armenia i Azerbaijan. Un home gran li pregunta d’ on ve o quelcom similar. Ell li respon que ve caminant des d’Etiòpia, esperant la típica reacció de sorpresa i admiració, però ves per on, l’ home ni canvia la cara i respon: -’Interessant, aquell home d’ allà ve caminant des de París!’
. Malgrat estigui en anglès, volem copiar aquí part del contingut de sa web, compartint amb tots vosaltres la nostra gran admiració vers a ell.
A journey through time: Pulitzer Prize-winning journalist and National Geographic Fellow Paul Salopek is retracing on foot the global migration of our ancestors in a 21,000-mile, seven-year odyssey that begins in Ethiopia and ends in Tierra del Fuego. This site houses our experimental journalism, cartography and educational initiatives. By the year 2020, the Out of Eden Walk will have accumulated an unprecedented chronicle of human life on Earth, 2,500 generations after our restless forebears set out on the long, slow walk into our becoming — a journey out of Eden that continues to this day.
About the Project: Welcome to our digital campfire. Although you’re joining it online, this discussion was actually kindled some 60,000 years ago, when our ancestors first wandered out of the prehistoric African Eden, and migrated across the Middle East and Asia, before crossing into North America and rambling to points south.
From 2013 to 2020, writer Paul Salopek is recreating that epic journey on foot, starting at humankind’s birthplace in Ethiopia and ending at the southern tip of South America, where our forebears ran out of horizon. Along the way he is engaging with the major stories of our time — from climate change to technological innovation, from mass migration to cultural survival — by walking alongside the people who inhabit these headlines every day. Moving at the slow beat of his footsteps, Paul is also seeking the quieter, hidden stories of people who rarely make the news.
Their tales highlight a central truth of our humanity in this globalized age: The most important narratives of our time, once monopolized by the developed world, now increasingly appear at the world’s margins.
. Després de les experiències viscudes amb els homes encarregats del ‘transport col·lectiu no organitzat’ com son els taxistes o els de les furgonetes, tant a Kirgizistan, Tadjikistan i aquí a Uzbekistan, em fan tant de fàstic que avui m’ he proposat viatjar entre Khiva i Samarkanda, uns 740 quilòmetres, sense haver de veure, parlar, ni tractar amb cap d’ aquests conductors. Això ha hipotecat la major part del dia. Malauradament l’ arriscada aposta no ha sortit bé. Gens bé. Després de diversos intents fallits la sort, molt, molt esquerpa durant tot el dia, finalment s’ha posat del nostre costat quan mancaven només 50 minuts per quedar-nos sense alternatives. Arribats a la desoladora estació d’ autobusos de Urgench veiem un sol autobús, vell, tronat però amb el cartell de Samarkanda. Quin salt al cor! Potser podem agafar un bus ‘normal’ per sortir d’ aquí! Doncs no. El bus surt demà a les 9 i arriba cap a les 21h. Estem fotuts. S’acaba el dia, estem penjats a Urgench i fora aquesta estació on no hi ha ningú ens esperen els taxistes que es deuen estar fregant les mans. Son com voltors. Però un breu comentari d’ un home ens salva. Estem al costat de l’ estació de tren, mitjà de transport que no havíem tingut en compte per veure a algun mapa (obsolet) que la via entrava a Turkmenistan i això no ens feia cap gràcia, a part de potser necessitar un altre súper malson de visat que no tenim. Però ens diuen que ‘cap problema’. Devem estar mal fixats. Així que correm entre l’ estació d’ autobusos i la de tren passant pel davant els taxistes, per arribar a la guixeta on a les 15:30h podem comprar bitllets pel tren de les 16:23h que arriba demà al matí a Samarkanda. Això ja pinta bé finalment..
Els bitllets es compren a un edifici separat de la terminal. També ens demanen el passaport. Molt afortunadament podem comprar bitllets pel mateix dia, cosa que a d’altres llocs sembla impossible. Després s’ ha de passar una caseta amb uns quants uniformats que miren els bitllets i passaports. Seguidament s’ entra al gran i nou edifici de l’estació on una altra pila d’ uniformats passen l’ equipatge per un escaner. Al final podem arribar al tren on fa una calor brutal, però tenim manera de marxar d’Urgench i això ja és un gran triomf després del dia que hem passat. Dins el tren hi ha lliteres i ens deixen llençols. Ens fem el llit, mullo i remullo una tovalloleta que em poso per sobre el cap per intentar apaivagar la calor i la suor que raja per arreu i després de fer diari em quedo sopa. Quina gran sort hem tingut amb aquest tren que ha caigut del cel al final del dia. La sort de picar i picar pedra fins trobar o fer l’ esquerda per on entrar.
. Arribem molt bé cap a 2 quarts de 6 del matí a l’ estació de tren de Samarkanda.Ara toca orientar-se i trobar allotjament. L’ estació és gran, força nova. Malgrat arribem i potser altres passatgers pugen al tren que acabem d’ abandonar per seguir cap a la capital Taixkent, l’ estació està completament deserta. Cap botiga ni guixeta romana oberta. Sortint de l’ estació hem de creuar un petit núvol de taxistes molt pesats per arribar a una gran avinguda. És diumenge molt al matí. Tot està tancat. El moment trist del dia arriba quan veiem l’ atropellament d’ un ocell i com 3 companys seus l’envolten al mig del carrer mentre es debat entre la vida i la mort. Ens afecta i ens deixa bastant tristos.
Seguim caminant en una mena de diagonal atansant-nos al centre. No sabem exactament on son els principals atractius turístics i de moment, després d’ uns quants quilòmetres, no hem trobat gairebé cap hotel. No sembla ser com a Bukhara on vàrem ensopegar amb un bon grapat d’ hotels on poder triar i remenar. Tot segueix molt desert. Molt mort. El carrer Mirzo Ulugbek ens porta fins la plaça de la independència amb uns grans edificis alguns com abandonats, d’ altres tots tancats i ara ja entre grans jardins, arbres, gespa, algunes fonts… tot molt agradable. Un noi ens confirma que estem en la bona direcció cap al centre històric. Pel camí, entre mig del parc ensopeguem amb un hotel. Per la situació hauria de ser molt car, però la pinta des de fora potser ens dona una oportunitat. Anem a preguntar, a veure si sona la flauta. És qüestió d’ intentar-ho. Entrem i ens rep un home gran que no parla res d’ anglès i que s’ està desvetllant, encara amb el seu te i ventilador al mig de la recepció on suposem ha dormit. A l’ hotel no hi ha ningú. Ens sorprèn molt amb un preu inicial molt bo. L’ habitació i serveis complementaris son senzills, però per la situació que te, potser a menys d’ un quilòmetre de les ‘meravelles de Samarkanda’, estem molt sorpresos pel preu de sortida. Jo, per provar li proposo un preu un 40% inferior esperant la reacció i/o potser la normal negociació per trobar-nos al mig. Ell no s’espanta ni diu que no. Ha de trucar al director, que no sabem on deu estar, però encara dorm i passa d’ ell. Això acaba afavorint-nos doncs aquest senyor, que deu estar avorrit mortalment i que veu la possibilitat d’ ingressar alguna cosa en comptes de seguir amb tot l’ hotel per ell solet, ens accepta la contraoferta tal qual. Fantàstic! Ja tenim allotjament a un hotel normalet i una situació privilegiada. El primer és dutxar-nos i fer la bugada. Jo també rento la tenda de campanya doncs des de la dura i inoblidable turmenta de sorra que no crec que oblidem, que encara l’ arrossego amb molta sorra que no he pogut treure.
. Ja estem llestos per visitar Samarkanda. Però abans una petita comparació amb Bukhara i Khiva (que ens atreviriem a dir que son les 3 úniques raons per les que visitar Uzbekistan, a risc d’ equivocar-nos, ser potser una mica agosarats i donant la raó a aquell cònsol que ens deia ‘per què voleu un visat de 60 dies per visitar el meu país? No cal tant de temps, ni molt menys!’) :
.. Bukhara te tots els edificis històrics no restaurats, sinó tan reconstruïts que semblen gairebé nous. La gran majoria d’ aquestes joies arquitectòniques, artístiques i històriques estan escampades per un centre força homogeni on es barregen amb molts restaurants, botigues turístiques, hotels, cases particulars i on hi ha vida quotidiana. La resta de la ciutat moderna s’escampa als voltants.
.. Khiva te tots els edificis històrics no restaurats, sinó tan reconstruïts que semblen gairebé nous. La gran majoria d’ aquestes joies arquitectòniques, artístiques i històriques estan concentrades a un petit centre històric totalment homogeni i envoltat per una muralla on es barregen amb molts pocs restaurants, botigues turístiques, alguns hotels, cases particulars i on hi ha vida quotidiana. La resta de la ciutat moderna s’escampa als voltants.
.. Samarkanda te tots els edificis històrics no restaurats, sinó tan reconstruïts que semblen gairebé nous. La gran majoria d’ aquestes joies arquitectòniques, artístiques i històriques estan concentrades a una zona ajardinada. Son grans edificacions certament impressionants però que han quedat totalment aïllades de qualsevol interacció amb la vida de la ciutat. Als voltants dels pocs però molt grans punts principals d’ interès turístic han urbanitzat bonics jardins, han fet edificis discretament moderns on encabir els restaurants, botigues turístiques i un mercat, però si bé tot queda englobat en una gran zona ajardinada al centre de la ciutat, les atraccions turístiques no semblen ser més que això, pures i meres atraccions turístiques amb un cobdiciós afany recaptatori. No sabem veure cap connexió amb la vida real o la història que arrosseguen. La resta de la ciutat moderna s’escampa als voltants. Tot i la impressionant història que tenen al seu darrere i la inqüestionable bellesa d’ aquests mausoleus, mesquites i madrasses, ara semblen artificials objectes plantats a un parc d’ atraccions on posen guixetes arreu per robar als turistes tot el que poden i més. I sentim emprar la forta paraula robar però és que ja n’estem tips de com aquest país/estat ens tracta. Ja hem comentat el tema dels papers (registration) que demostrin que has dormit a allotjaments a on el govern poder-los cobrar per cada nit que ens hi estem. Ja hem comentat la sovint escandalosa diferència de preus per la mateixa habitació d’ hotel entre un local i un forani. Doncs ara podem afegir a la llista de greuges comparatius que, comprovats els preus que cobren a dues d’ aquestes ‘atraccions’, concretament el gran i famós Registon i també el conjunt Shah-i-Zinda, podem constatar que per nosaltres els preus de les entrades son entre 10 i 12 vegades el que han de pagar els locals. Benvinguts a Uzbekistan !????
. Un cop enllestits, amb tota la bugada repartida i penjant per dins l’habitació, anem plens d’ il·lusió a visitar Samarkanda. Constatem que estem molt, molt propers des de l’ hotel i ens congratulem per la sort tinguda en trobar allotjament. El primer que veiem és el gran mausoleu Guri Amir amb una gran cúpula coberta amb boniques rajoles blaves. Caminem una miqueta per uns carrerons dels voltants on veiem altres hotelets o cases d’ hostes típiques per motxillers, però aviat arribem al carrer Registon que porta al impressionant conjunt artístic del mateix nom amb 3 enormes, impressionants i precioses mesquites que ocupen 3 costats d’ un quadrat deixant una plaça oberta pel quart lateral. És la imatge, la icona diríem no només de Samarkanda sinó d’ Uzbekistan. Les mesquites Ulugbek, Sher-Dor i Tillya Kari son enormes peces d’ art enajoladdes formant un conjunt impressionant. Després de passar-nos molta estona admirant aquest indret tan especial com popular i atapeït de visitants locals i poquíssims estrangers seguim passejant per aquests jardins fins una altra enorme mesquita anomenada Bibi Khanum.
Admirant aquests 3 punts ens passem tot el dia. I en fer-se de nit, malgrat el cansament i la son ens empenyen fort cap al llit, tornem al Registon i al mausoleu Guri Amir per tornar a badar la boca davant el que hem estat admirant a ple sol i ara ho fem amb la il·luminació artificial, la màgia de la nit i també, molt important, una temperatura que no t’obliga a amagar-te sota terra.
. Després del bany d’ art que ens vàrem donar ahir amb les 3 peces que nosaltres considerem clau o més importants de veure a Samarkanda, avui anem a rematar la feina i anar a veure alguns serrells que no vàrem fer ahir o que també voliem repetir però amb el sol de matí. Sembla mentida com el sol, ara al juliol, és tan fort que els colors, les ombres i els contrastos canvien molt si un monument es veu al matí, migdia o tarda. Per exemple, la mesquita Bibi Khanum és molt millor veure-la al matí, en canvi trobo que el mausoleu Guri Amir és molt més bonic per la tarda. Així doncs tornem a passar i admirar el Registon, però ens entretenim més amb la mesquita Bibi Khanum i ens atansem a veure la mesquita Khazret Khizr i el conjunt Shah-i-Zinda.
La resta del dia la invertim en gran mesura en fer recerca pel que sembla serà tot un periple demà. Això ens està consumint molt de temps, esforç, energia i recursos. Però bé, d’ això tracta la recerca. És una inversió d’ avui per obtenir els fruits demà. Esperem que així sigui!
. És curiós com nosaltres encara som objecte de tantes mirades, preguntes, gent que ens pregunten d’ on som, miradetes i somriures infantils, gent que vol practicar anglès… tot i ara estar uns dies a una ciutat molt turística on deuen veure visitants de tot arreu. Sabem que a vegades tenim ‘pintes rares’, però tan, tan estranys som? Potser ens miren així per que aquests dies som el que jo anomeno ‘gent wow’ que es correspon a ‘walkers on wheels’ o ‘caminants sobre rodes’!
. Demà la nostra intenció és marxar d’ Uzbekistan. Primer hem de viatjar des de Samarkanda a Taixkent, la capital i des d’ allà cap a Bixkek, la capital de Kirgizistan que està relativament a prop (em sembla que a uns 600 quilòmetres a través de Kazakhstan). El que ens semblaria normal és que hagués un autobús que uneixi regularment les 2 capitals. Doncs no hi ha manera de trobar-lo. Després d’ una recerca a fons no ha hagut manera. Això també ho hem pogut contrastar amb una molt amable i eficient dona a l’ oficina de informació i turisme de Samarkanda (quin luxe d’ oficina comparat amb el que ‘no’ ens hem trobat a la resta d’Uzbekistan). Ella també ens confirma que no hi ha bus entre Taixkent i Bixkek. Per què? Creiem que és per que com l’ entrada i/o sortida d’ Uzbekistan pot ser molt bona o tot un rocambolesc calvari, no creiem que hagi cap autobús que es vulgui arriscar a que 1, 3 ó els 50 passatgers que porta siguin escorcollats durant hores. Esperem que aviat els ….. uniformats de les fronteres d’Uzbekistan arribin al segle 21, o al 20 també seria suficient, i permetin tenir transport entre Uzbekistan i els seus veïns.
Així doncs, sense transport directe o racional entre Taixkent i Bixkek, per fer el trajecte per terra tenim un parell d’ opcions. Aquesta informació, a risc de ser avorrida, també la volem publicar esperant sigui útil pels viatgers independents que es moguin per aquestes terres:
- Anar cap al sud-est d’ Uzbekistan (Andijon), entrar a Kirgizistan per Osh on ja vàrem passar una setmana cercant transport per anar al Pamir. Un cop a Osh, veure-se-les amb els taxistes per durant unes 10-12 hores fer el trajecte pujant cap a Bixkek.
- Anar cap al nord, entrar a Kazakhstan i buscar-nos la vida per aquest nou i immens país/estat fins creuar la frontera amb Kirgizistan i arribar a Bixkek. La feina de recerca feta ens diu: 2.1. Des de fa molt poc i fins a finals del 2017 els ciutadans portadors de passaports d’ una llista de 19 països/estats poden entrar a Kazakhstan sense visat si estan un màxim de 15 dies. Nosaltres volem estar com unes 15 hores o el temps que ens calgui per trobar transport. 2.2. Sembla que creuar la frontera, pel costat kazak és ‘normal’ i prou eficient. El gran misteri i potencial problema és creuar la frontera d’ Uzbekistan. Però aquest risc és el mateix per l’ opció Andijon-Osh. 2.3. Des de la frontera i un cop dins Kazakhstan potser hem de compartir un taxi fins a Shymkent, després una furgoneta fins a Taraz i allà agafar un autobús fins a Bixkek. 2.4. A part, hem tornar a canviar moneda i bé desfer-se dels inútils Som d’ Uzbekistan, o canviar Euros/USDòlars per Tenge de Kazakhstan. Demà promet ser un dia molt, molt llarg, amb moltes ‘etapes entretingudes’.
. Una de les ‘etapes entretingudes’ que ens espera demà i que no ens fa absolutament cap gràcia és tornar a creuar la frontera d’ Uzbekistan, ara de sortida. Per afrontar aquest potencialment mal tràngol jo ja he tornat a amagar tan bé com he pogut els llàpissos de memòria, la tarja del telèfon amb totes les fotos anteriors a Uzbekistan, diners, ja no hem resten medicaments per llençar doncs ja els vaig treure abans d’ entrar… i també ens hem passat molta estona comptant tota la moneda estrangera que tenim a sobre. Jo ara arrossego Euros, US Dòlars, Som de Kirgizistan, Somoni de Tadjikistan i haig de treure’m de sobre els últims Som d’Uzbekistan. Tot això ho hem de declarar, ens ho poden comptar bitllet a bitllet, ha de ser coherent amb la declaració detallada d’entrada, per la diferència de valors declarats hem de reflectir que hem ‘gastat’ dins Uzbekistan i per últim podem tenir molts problemes si ens troben més moneda forta (Euros, US Dòlars) a la sortida que a l’ entrada. Aquestes consideracions juntament amb els paperets de registre dels allotjaments que no podem tenir ‘forats’ de més de 3 dies i tot el ja comentat anteriorment ens ha creat un molt gran malestar i una angoixa durant tota l’ estada a Uzbekistan per que no sabem com ens poden anar les coses. Per això malauradament reflectim als nostres escrits el refús a tot aquest sistema i estat policial i se’ns fa molt difícil recomanar aquesta destinació, malgrat de moment nosaltres estem sortint força ben parats. També volem recordar que malgrat el que escrivim a continuació i que és totalment cert, nosaltres vàrem tenir una excel·lent entrada ara fa gairebé 1 mes. Els uniformats ens van mirar un xic les motxilles però de manera normal i sempre molt amablement sense demanar el telèfon o soports digitals per tafanejar les fotos, comprovar els medicaments de la farmaciola… Esperem i desitgem tenir una sortida igual de bona, professional i normal.
Tornem a escriure el que compartiem abans d’ entrar a aquesta república policial:
Uzbekistan és un món a part. No sembla tan surrealista com el seu veí Turkmenistan, que allò ja és gairebé impossible, però per Uzbekistan ens han explicat unes quantes històries que ens tenen preocupats. Això no vol dir que ens hagin de passar a nosaltres, però som ferms candidats.
2.1. Les males històries que hem sentit de primera ma de gent que li ha passat directament, parlen d’entrar i/o sortir d’ Uzbekistan patint un escorcoll minuciós per part dels uniformats de la frontera. Per escorcoll minuciós aquí parlem de mirar tot, tot i tot. Totes les bosses, bossetes, racons, butxaques, parts i peces de les bicicletes, tots els fitxers i fotos en qualsevol soport (remenar tot l’ ordinador, càmera de fotos, telèfon mòbil, llàpissos de memòria, targetes de fotos…), remenar i mirar tota la roba, especialment la roba interior femenina, en alguns casos fer un escorcoll a la persona nua, sense cap peça de roba, fer tot l’ escorcoll a fons i un cop finalitzat, tornar a començar, per un cop acabat el segon, tornar a començar i fer-lo fins a 3 vegades, mirar medicament a medicament i si algun d’ ells porta alguna de les moltes substàncies prohibides al país/estat llavors et poden imposar grans multes o empresonament (jo he llançat el 90% de les pastilles de la meva farmaciola per si de cas), …
Tot aquest despropòsit, a part de frenar a moltes persones fent que canviïn de destinació i vagin a visitar una altra part del món (cosa que després d’ això trobo el més lògic i normal), fa que cada pas fronterer, sigui d’ entrada o sortida, acabi sent una brutal violació del dret a l’ intimitat, una brutal i gairebé inacceptable agressió personal, una fastigosa intrusió a la teva vida i una agònica experiència de 2 ó 3 hores.
2.2. Les bones històries que afortunadament també hem sentit de primera ma de gent que li ha passat directament, parlen d’entrar i/o sortir d’ Uzbekistan i només ser escorcollat una mica l’ equipatge per sobre sense posar cap problema.
Esperem i desitgem que tant l’ entrada com la sortida siguin amigables i sense un escorcoll que intrusiva i irracionalment atempti de manera tan greu contra la nostra intimitat i que al final, depenent de com ens hagin tractat, no ens ‘obliguin’ a recomanar a tothom que NO vagin a Uzbekistan. Esperem i desitgem de tot cor tenir una experiència normal, bona i poder encoratjar a tothom per que visiti aquesta part de món.
No saps el que gaudeixo amb la lectura del vostre periple!!! Realment us admiro i es divertit veure els dos estils d’escriptura que teniu.
Endavant!!!!
Hola Cris! Moltes gràcies pel teu seguiment i comentaris. Ens encanta que gaudeixis llegint les nostres aventures. És molt reconfortant saber que compartint el que vivim, persones com tu us ho passeu tan bé. Endavant? Sí, sempre endavant! Petonets.