.
Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.
Gaudim a fons de la meravellosa Costa Brava.
.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Parc Natural Montgrí, Torre Vella, Torroella de Montgrí, Gualta, Fontanilles, Palau-Sator, Fontclara, Pals, Begur, Tamariu, Llafranc, Calella de Palafrugell
. Hem dormit al nostre primer búnquer de guerra! Encaixats molt justos a un petit espai de 4 m2, hem pogut descansar, calmar l’angoixa, els ànims i fer desaparéixer el pànic de Jenn, després d’una tarda duríssima com la d’ahir. Quin malson.
. L’atac de pànic de Jenn, la seva congelació, les plors, el drama, el terror a lliscar una mica i caure pels penya-segats perdent la vida, han tingut un preu molt alt. Aquest matí Jenn segueix molt seriosa. Arribats a un punt del dia, ha deixat la ruta per agafar un camí més planer i retrobar-nos a Torroella de Montgrí. Ens separem un tram.
. Però abans encara hem pogut gaudir d’un llarg recorregut. Des del ja famós búnquer, hem seguit pujant molt fort fins arribar al cim, que aquí s’ha traduït en la punta Ventosa. El nom ja ho diu tot. Arribem sense vent per esmorzar plegats i gaudir d’unes vistes, com no, espectaculars. Veiem la coquetona cala Montgó i des d’un esgarrifós alhora que espectacular penya-segat, podem veure part de la badia de Roses i la mateixa Roses. Tenim la mar molt avall just sota els peus. Entre l’aigua i les nostres botes, les gavines passen volant.
. Un cop arribats a aquest punt, sembla que ja hem pujat tot el que havíem de pujar des d’arran de mar. Ara toca passejar per la planura del Parc Natural Montgrí. Tenim una pista forestal ampla que després deixem per seguir un camí pla en pendent, però que durant unes hores ens trinxa les botes i turmells degut a les roques que sobresurten o les pedres que rodolen. El paisatge en general és ple de matolls, pedres, tot molt sec i sí que afortunadament trobem bastants pins. Un parell d’ells són molt grans. Senyorials.
. També trobem alguns refugis construïts amb pedres, que ens encanten. Així mateix també veiem les restes d’un antic forn on transformaven les pedres calcàries en calç mitjançant un procés que requeria uns quatre dies de foc controlat dins aquests forns.
. Arribem a l’urbanització de Torre Vella on Jenn plega. Té els turmells desfets i encara no s’ha recuperat psicològicament del trauma d’ahir. L’atac de pànic al penya-segat l’ha deixada molt marcada. És cert i estic totalment d’acord en qualificar el tram de GR92 entre cala Montgó i la Punta Ventosa com un camí molt dolent i fins i tot perillós, on si es va carregat, un es pot jugar la vida.
. En separar-nos jo segueixo en direcció cap al castell de Montgrí. Molt afortunadament abans de començar la pujada em trobo una font. Això és or! He arribat aquí molt just d’aigua, amb molta set. Trobar una font és quelcom fantàstic. Estic tan content que faig una foto a la font. Bec aigua fins que em surt per les orelles i carrego més pes. El pes de l’aigua.
A la font em trobo un parell de ciclistes de Banyoles amb els que tinc una bona conversa. Parlem de les seves vacances, Banyoles, i del nostre viatge a peu. És molt agradable.
. El camí GR92 que puja al castell de Montgrí és mortal. És una duríssima pujada que, a part de la forta pendent, el pitjor que té és què està ple de pedres soltes i rodolants. Aquesra porqueria de camí, fet de pujada és molt dolent, però si hagués de baixar, seria fins i tot perillós. Un altre tram del GR92 a evitar.
. Després de patir força, arribo al cim del turó des d’on evidentment gaudeixo d’unes fabuloses vistes, sobretot del Parc Natural Montgrí.
. Un cop aquí dalt, on he gastat moltíssima energia, jo pensava que ja arribaria al castell, però després de caminar un tros al llarg de la part superior del turó, em quedo petrificat en veure el castell al cim d’un turó que és diferent a on sóc jo. Veig que per accedir al maleït castell haig de baixar un camí i després pujar una mena de paret per on s’emparra una ombra de camí.
Em quedo fet pols. Estic a punt de baixar directament a Torroella i enviar el castell a fer punyetes, però em dic i repeteixo que el GR92 passa pel castell i que, malgrat l’asfixiant pes de les motxilles, si no ho faig ara, crec que no ho faré mai. Així doncs, malgrat quedi malament dir-ho, recordo el meu missatge, ‘never give up’, no plegar mai, o mai donar-me per vençut. Perseverança. La fortalesa mental que m’ha permès arribar fins a Torroella de Montgrí des de Bangkok, caminant.
Em dono un cop de puny mentalment sobre la taula i molt, molt emprenyat, començo la baixada per després afrontar la terrible pujada. És mortal. Això no és camí, ni res que s’hi assembli. Els que han dissenyat el GR92 haurien de seriosament replantejar el recorregut.
. Nosaltres recomanem NO caminar el GR92 pel tram entre Cala Montgó i la Punta Ventosa. Si es va lleuger i s’està mínimament en forma, d’acord. Però si es va molt carregat, és perillós de veritat, a part de que gairebé no hi ha camí.
. Nosaltres també recomanem NO caminar el GR92 pel tram entre l’urbanització de Torre Vella i el castell de Torroella de Montgrí. Si es va lleuger i s’està mínimament en forma, d’acord. Però si es va molt carregat, és perillós de veritat, a part de que gairebé no hi ha camí.
. Nosaltres suggerim seriosament a les persones que han dissenyat el GR92 que replantegin el recorregut pels dos trams esmentats.
. A punt d’arribar al castell, per la duríssima pujada on no hi ha ni camí, ni punyetes i on sovint haig d’anar a quatre grapes per poder pujar, em trobo amb una parella que viu molt a prop de Girona. Ells van de corcoll baixant aquesta bogería de ruta. Baixar això amb pes és un suïcidi. Em pregunten d’on vinc amb tant de pes. En respondre, encetem una llarga i bonica conversa. Em cusen a preguntes, sent una de les primeres, ‘com t’ho pots permetre econòmicament? Com ho pagues?’ És una pregunta molt catalana.
Aquesta parella és un sol. A part de l’interès en la nostra aventura, xerrem molt, riem, ens fem fotos i m’omplen d’afalagaments.
. El que acabo de descriure m’alegra molt poder-ho repetir, per que quan aconsegueixo arribar al castell dels nassos, a les portes del castell, conec una altra parella amb la qual xerrem molt. Em pregunten d’on vinc amb tant de pes. En respondre, encetem una llarga i bonica conversa. Em cusen a preguntes, però jo a ells també doncs són de Terrassa, viuen a Sydney, Austràlia, porten el Casal Català de Sydney i ara fa dos anys que exporten cultura catalana amb la fundació d’una colla castellera, el Cangaroos de Sydney! Estem molta estona parlant. Quin gust trobar-se i conèixer persones així! Després fins i tot compartim un tros de camí de baixada fins a un aparcament de Torroella. Allà ens acomiadem amb petons inclosos, i el seu oferiment per si jo volia un transport, aigua o si necessitava res. M’ha agradat molt conèixer-los. Espero poder mantenir el contacte.
. El castell de Montgrí són només les parets exteriors. A dins no té res de res. Les parets exteriors i la presència d’alt el turó són imponents. No és que sigui un súper castell, però està força bé. El que sí que és espectacular són les vistes. Aquí sí que arribo físicament fós. No puc amb la meva ànima. Les dues últimes pujades amb la lamentable, penosa i vergonya de vía i amb el maleït pes, m’han deixat sense alè. Però les converses amb aquestes dues parelles maquíssimes i també amb un turista jubilat que sembla que era el cantant d’un grup de rock holandès, m’alimenten l’esperit i el cap. Si el cap pot, la resta també. I el cap és molt, molt fort i ho pot.
. Les vistes des del castell són molt maques. La llàstima és que com passa sovint, les fotos no reflexen la bellesa natural que capten els ulls. Les vistes de l’oest amb la plana i els camps conreats, al nord amb l’Escala i tota la gran badia de Roses, al sud amb la continuació de la nostra ruta i el riu Ter, i a l’est amb la mar, l’Estartit i les illes Medes. Espectacular!
. En tornar a la Terra, és a dir, baixant del castell, arribo arrosegant-me al centre de Torroella per trobar-me amb Jenn. He trigat molt de temps en fer aquest recorregut tan dur per mi. Ella està un xic preocupada per si jo havia tingut cap caiguda (molt fàcil i probable). Jo no puc gairebé ni parlar.
Jenn m’ha preparat una mica de menjar, un refresc on el sucre líquid m’anirà molt bé per recuperar-me i també em té guardada una gran sorpresa.
Ens han contactat de TV3 per que volen fer-nos una entrevista al programa Els Matins de TV3. Caram quina il·lusió! Parlem amb l’amable persona que ens ha contactat i després d’estudiar el calendari, la seva programació i la nostra disponibilitat, quedem d’acord en que el proper 3 de juliol a les 11h participarem en directe al programa. Wow!!!!
. A la tarda abans d’abandonar Torroella de Montgrí fem un passeig pel centre. Fem una breu visita. També anem a la biblioteca on podem treballar a gust en unes condicions òptimes, podem endollar els telèfons o anar al lavabo. Coses tan valuoses com bàsiques. Com apreciem aquestes coses tan bàsiques!
. Deixem Torroella per seguir cap al sud, però no per la costa. Si aquests dies anteriors caminàvem per dins la badia de Roses, ara ho fem per la badia de la desembocadura del riu Ter.
. La sortida de Torroella és molt agradable. Creuem el riu Ter i un fabulós camí transcorre al seu costat. Aquest caminet ens porta fins a Gualta on trobem una preciositat de pont antic. El pont per fora és molt bonic i per dins, és a dir, per on es camina, té unes roderes molt marcades suposem que pel pas dels carros antics. M’encanta.
. En entrar a Gualta trobem una senyora amb un home que està carregant litres i litres d’aigua d’una font. Ens encanta trobar fonts. Parlem amb ells per saber que la senyora era la perruquera del poble i que ara fa poc va complir 94 anys! Crec que haurem de venir a aquesta font més sovint.
. Travessem el poble que està molt mort per seguir caminant per un caminet diví que transcorre per uns petits boscs. El silenci és total. Només ho trenca allò que nosaltres admirem, cerquem i apreciem enormement. Cants d’ocells.
. El tram entre Torroella de Montgrí, Gualta i Fontanilles està molt bé, és tranquil, es passa per boscs i camps de blat i forces oliveres…
. Tornem a tenir la molta sort de poder acampar amb bon temps, sense pluja, gens de vent i amb un ocell que està al nostre damunt i que és l’ocell orquestra. És un regal per les oïdes i la ment sentir el cant d’aquestes bestioles. Els adorem.
. Avui acabo destrossat. L’esquena m’està matant i les pujades i baixades al castell m’estan passant una factura molt cara.
. Hem dormit divinament amb els ocells cantant-nos al nostre costat. Seguim el GR92 que transcorre per un bonic, tranquil i fàcil camí rural entre oliveres i camps de blat, alguns de blat de moro i amb algunes sorpreses com uns pocs camps d’arròs.
. Passem per Palau-Sator o Fontclara on trobem algunes cases antigues molt ben restaurades amb molta pedra.
. Però la que s’emporta la palma és el museu a l’aire lliure que és Pals.
Pals és preciosa i encara ho és més quan la visitem a les 8h del matí trobant-nos només a quatre o cinc persones pels carrers del casc antic. Tot és pedra, tenen unes cases precioses, uns raconets meravellosos i com els comerços encara romanen tancats, els carrers i les vistes no estàn destrossades amb tots els records o objectes que volen vendre els comerços i que escampen pels carrers i façanes, o tampoc tenim les cadires i taules dels restaurants que també envaeixen l’espai públic. No ens agrada gens quan es fa un ús tan privat, abusiu i egoista de l’espai públic. Fa malbé la imatge de les cases, dels carrers, de l’indret. Tot aquest despropòsit per vendre i fer més diners a nivell particular. Que cada botiga o restaurant vengui o faci el seu negoci dins els seus establiments, no als carrers.
. Una altra trista mostra de la ‘generositat i hospitalitat’ que ens estem trobant a Catalunya, ens passa a Pals. Som nosaltres dos sols al carrer quan un veí arriba a casa seva, tan cèntrica que està a tocar de l’església. Passa pel nostre costat, ens donen el bon dia, ell entra a casa. Molt poc després surt al balcó, a una cinc metres d’on som. Li pregunto si coneix cap font d’aigua potable. Ho faig per dues raons. La primera és per que efectivament necessitem reomplir les cantimplores. La segona és per comprovar la seva generositat. La seva resposta és d’agrair, però tan clara com decebedora. -‘Sí que hi ha una font a la plaça de l’ajuntament, tot i que no se si raja’. Sí, això és el que li hem preguntat, però… si no és demanar massa, podria algú esperar una resposta com aquesta? -‘Sí que hi ha una font a la plaça de l’ajuntament, tot i que no se si raja. Però no us preocupeu, doneu-me les ampolles que us les omplo amb aigua de l’aixeta (així no heu d’entrar a casa i us les puc omplir gratis i retornar des del balcó)’. Catalunya en aquest sentit, és lamentablement decebedora.
Quant hem d’aprendre de països, nacions, pobles i cultures per les que hem tingut la sort de caminar i que ens donen mil voltes a nosaltres, els rics occidentals! Allò és generositat. Allò és hospitalitat. Sento certa vergonya aliena.
. El passeig i visita a Pals la fem durar bastant. És preciosa, estem gairebé sols i en acabar, toca acomiadar-se. Aquí Jenn decideix seguir per l’interior cap a Palafrugell i Palamós on ens trobarem demà. L’atac de pànic de la costa i els penya-segats encara són molt presents. D’aquesta manera evitarà la costa i les molt probables i temibles pujades i baixades.
. Ens acomiadem a Pals. Jo continuo amb el GR92. De Pals a Begur es passa per un gran bosc amb molts pins, camins amb molta de sorra de platja, amb silenci, ocells i olor a pinassa.
. A Begur veig el que predomina més, que no és altre que el castell. No volto gaire pel poble.
. Un camí de terra en paral·lel a la carretera permet abandonar Begur sense jugar-se el físic amb el tràfic. Després puc deixar aquest camí per endinsar-me a un altre fabulós caminet. És molt estret i de nou, creua un bosc de pins. Aquesta petita vía desemboca en un camí forestal molt més ample que porta fins la petita i coquetona Tamariu. Una cucada. És una petita cala.
. A partir d’aquí sí que el GR92 torna a anar enganxat a la costa des d’on les pujades i baixades em fan treballar fort i em regalen unes fabuloses vistes de la mar, l’aigua, les cales…
. El camí a vegades és un pèl difícil, sobretot pel fet d’anar carregat. Hi ha trams en que haig de fer servir els peus, cames i també els braços i mans per poder emparrar-me a quatre grapes.
. El camí és bonic, però sobretot les vistes, són fabuloses. Ara bé, el camí baixa molt fort fins una cala per després pujar sense pietat fins arribar al damunt dels tallats.
. Un cop recuperada l’alçada, el camí torna a serpentejar entre boscos de pins fins arribar al far de s. Sebastià, una torre de guaita i un jaciment arqueològic ibèric dels segles -V a -I.
. Al far de s. Sebastià, del 1857, abans d’iniciar la baixada cap a Llafranc i Calella de Palafrugell, puc gaudir de les vistes d’ambdues viles marineres. També veig Palafrugell des del bonic far. A part de les bones vistes el meu pas pel far em recompensa amb una petita sorpresa. Em trobo una bossa de glaçons. Suposo que li haurà caigut a algú d’un restaurant, però com ningú l’ha agafat i la bossa està totalment tancada, m’alegra molt afegir aquesta colla de glaçons a les cantimplores per fruir d’aigua fresca. Divina.
. Des del far baixo fins Llafranc. Veig una pendent del 20%!!!!
. Mentre baixo des del far patint pel pes i pels genolls i turmells, em trobo tres noies assegudes al terra, suades i amb cara de cansades. Van carregades amb motxilles amb els matalassos grans per fora. Aquestes són col·legues. Som de la mateixa família dels motxillers. Sense saber d’on són o quina llengua parlen, les saludo, les faig un gest d’aprovació amb el dit polze aixecat i els dono ànims. Elles somriuen i em corresponen. Les sento parlar català i una em pregunta: -‘Falta molt?’. Responc: -‘Per on?’. -‘Pel far’. -‘Molt poc. Ja gairebé ho teniu’. Aquest inici de conversa dona pas a més preguntes creuades. Elles són tres boniques noies a punt de graduar-se en economia, que estan fent el GR92 durant cinc dies. Queden bocabadades amb la meva ruta, però jo les admiro a elles per que siguin cinc dies, o cinc cents, l’esperit hi és. Tenim una llarga i bonica conversa.
. Acabo finalment la dura baixada per entrar a Llafranc. Només gaudeixo del port, de la platja i de les nombroses, coquetones i boniques barques que tenen aparcades a la sorra de la platja. Parlo una estona llarga amb un jubilat del poble que a part de felicitar-me per l’aventura, també m’explica coses interessants del poble, de la resta de l’any i de l’estiu. Ell no pot amb l’agost. No és que vingui molta gent, no, és que és una inundació de persones. Tots els restaurants, tots, fins i tot els més allunyats de la platja, estan a rebentar cada dia. Em comenta que a una cala propera acostumen a fondejar fins a 50 embarcacions… tot això sona horrible.
. Després de Llafranc el camí de ronda està impecablement fet i cuidat per que en molt poca distància s’arriba a la veïna Calella de Palafrugell.
. Arribo, visito breument i creuo Calella de Palafrugell. La part de la platja està bé, però no és especialment bonica. Una mica com em passa a mi amb Cadaqués, Calella la trobo més bonica a mida que m’allunyo d’ella, gaudint d’una perspectiva general.
. Després de Calella de Palafrugell el camí de ronda em sorprèn per que en vàries ocasions han fet petits túnels peatonals per salvar els penya-segats. Una bona, cara i bonica inversió.
. Al llarg del dia m’he anat aturant per gaudir del paisatge, visitar pobles, mantenir boniques i interessants converses amb persones bàsicament locals, gaudir de l’hospitalitat, generositat i invitacions dels catalans (ai no! M’he equivocat!, que això a Catalunya molt rarament succeeix)… Totes aquestes aturades se m’han menjat bona part del dia. Com demà tinc una cita amb la bonica Jenn als voltants de les 7h a Palamós, més val que m’espavili a fer uns quants quilòmetres més abans de dormir. Això vol dir que acabada Calella de Palafrugell surto mig disparat cap a Palamós. Toca pujar de nou, ara cap a Cap Roig per després gaudir d’un molt bon camí a través de boscs de pins i alzines sureres.
. Es va fent fosc i l’esquena m’està matant. En un parell d’ocasions, o no trobo, o m’equivoco de camí. Això em costa més temps de llum natural i molta més energia. Energia que ja fa uns quilòmetres que ja no em queda.
. Ja gairebé fosc, decideixo no continuar més i cercar un lloc discret per acampar. No he arribat tan lluny com m’havia plantejat, però potser demà arribaré a la cita. Hauré de matinar molt més de l’habitual i hauré de caminar ben depressa.
. Aquesta nit no sento tants ocells com ahir, que va ser tot un concert, però sí que planto la tenda a les fosques tot sentint el trencar de les onades a la platja que tinc al costat, a pocs metres.
