I have three new walking buddies.
Meet Saha, Ishi and Bal—the crew helping me getting me through the next few months.
I have three new walking buddies.
Meet Saha, Ishi and Bal—the crew helping me getting me through the next few months.
“Would you like some coffee? And we have cake…want a piece?” asks Mele as I untangle myself from my walking cart harness.
“Yes! Thank you!” Homemade cake and fresh coffee sound like a perfect way to kick off this phase of our trip.
It’s been a long travel day. The coffee feels good sliding down my throat, scratchy after an overnight flight. It’s nice to feel like I’ve walked into a new comfort zone.
Doncs caminant el tram comprès entre Dacca i Benapole, acabem la nostra ruta a peu per Bangladesh! Ja en tenim un altre al sac!
De totes maneres, malauradament encara no podem seguir endavant cap a Índia. Per què? Doncs pels malsons dels visats i tota la burrrrrocràcia que envolta aquestes línies pintades sobre els mapes anomenades fronteres.
Els no pocs dies que encara ens resten a Bangladesh els hem d’emprar bàsicament perseguint 2 segells. El primer, l’extensió del visat turista de Bangladesh que ja vàrem demanar fa dies. El segon, el visat per Índia que també hem de gestionar a Dacca.
Així doncs, encara no marxem de Bangladesh, però sí que estem molt satisfets per haver acabat a peu un altre tram de poc més de 700 quilòmetres de la nostra ruta.
Aquesta entrada no és precisament un homenatge als autobusos a Bangladesh, per que realment son un malson, però com en veiem tants, son tan, tan molestos com rellevants a la vida quotidiana local i a més son tan ‘fotogènics’, hem cregut oportú publicar aquesta entrada.
Aquesta entrada reflecteix el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.
Prou clàxons i soroll !!!!
Entenem perfectament que els clàxons dels vehicles son totalment necessaris i han de formar part de la seguretat vial. Però els clàxons, amb el soroll i molèstia que generen, han d’utilitzar-se correctament.
Per Bangladesh i per Índia, sent extensible a tots aquells indrets on fan un terrible ús i abús d’aquesta arma contra les oïdes i la salut mental, proposo:
1. Vendre tots els vehicles, fabricats amb la limitació de que puguin fer sonar el clàxon només 5 vegades cada 24 hores. Ni una més. Si aquesta primera opció no funciona,
2. Connectar uns cables elèctrics a les parts més íntimes dels conductors que sense cap excepció i a partir de fer servir el clàxon 5 vegades cada 24 hores, aniran deixant anar una descàrrega elèctrica que augmentarà d’intensitat a mida que es vagi utilitzant.
“I want to be an actor,” an older teen says. He has some beautiful dance moves down pat, and almost made us cry with his monologue interpretation of a being a kid on the street.
“I will study technology,” chimes another teen.
“I want to be a cricketer,” asserts a 10-year-old, nodding his head as if it’s already a done deal.
The girls huddle nearby, playing timid, but when they perform a welcome dance for us, their shyness disappears and their light inside brightens up the room.
These are a few of the children at the Aparajeyo-Bangladesh’s Chittagong Center. If they weren’t here, many of them would be living on the streets. They come from who knows what kind of backgrounds–domestic violence, drug-addicted parents, sex industry abuse. The sad list goes on.
Aquesta entrada reflecteix el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.
Want to lose weight? Come walk with us! We’ll show you how to drop a few kilos.
Tornem a caminar de nou! Reemprenem la nostra ruta!!!!
Després del parèntesi fet durant algunes setmanes, ens hem arribat fins a Cox’s Bazar, a la punta sud-est de Bangladesh, per reemprendre la nostra ruta a peu. Per què Cox’s Bazar? Per que és el lloc on arribaríem des de Birmània si existís un pas fronterer amb Bangladesh. És el punt més proper a la frontera amb Birmània. Com no existeix pas fronterer, al menys que tinguem constància o si més no per estrangers, ja fa moltes setmanes que vàrem acabar la nostra ruta a Birmània i ara la tornem a agafar aquí, a Cox’s Bazar.