.
Aquesta entrada descriu el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.
Després d’haver caminat unes setmanes menjant-nos molt desert, ara ja gaudim de parcs nacionals, parcs forestals, muntanyes plenes d’arbres però malauradament la nostra ruta gairebé sempre segueix sense oferir-nos cap ombra que ens doni un respir.
.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Parc Golestan, Tangrah, Terjenli, Besh Evili, Sadegh Abad, Agh Ghamish, Darabad, Tarajiq, Khambarabad, Galikesh, Goggol, Minudasht, Kalukand, Alghajar, Bazuch Abad, Qarah Cheshmeh, Kal Shoor, Azadshahr, Zeynab abad, Ghareh Ghach, Parc forestal Daland, Daland, Geland, Khanbebin, Emamiyeh, Namatlu, Darkalateh, Reza Abad, Baluch Abad, Mehdi Abad, Amir Abad, Aliabadkatul, Fazelabad, Ghorogh, Parc nacional Qoroq, Nodeh Malek, Taqi Abad, Hasan Abad, Jelin, Deraznou, Bandar-e Torkaman, Mar Caspi, Gorgan
.
. Deixem el parc nacional de Golestan. La carretera que estem seguint es desempallega de les muntanyes per les quals s’ha esmunyit amb la inestimable ajuda del riu i ara segueix camí a través d’una vall. Nosaltres seguim cavalcant la carretera, pel que entrem a la vall que va obrint-se a mida que ens allunyem del parc, però afortunadament no el perdem de vista. La vall encara està custodiada per dues cadenes muntanyoses que estan a rebentar d’arbres. Tot és un paquet verd inaccessible, pel que interpretem que el parc nacional segueix estenent-se per les muntanyes mentre que la vall, ja no està protegida, així que els habitants dels petits pobles que anem creuant treballen els camps a fons fins els límits de les muntanyes. El parc, les muntanyes i el verd fa una mena d’U abraçant la vall on el color predominant és el groc, doncs la majoria son camps de blat daurats a punt de ser recollits.
. Un home atura el cotxe i ofereix portar-nos.
. Torna a fer calor, molt de sol, cap ombra. Els quilòmetres costen de fer cada cop més a mida que passen les hores. Això de caminar hores i més hores sota un sol sever, sense cap arbre ni ombra, ens castiga a base de bé. A partir de les 14h ja anem tots tapats amb gorra, les mans cobertes i un mocador tapant la cara fins les ulleres de sol per, entre d’altres raons, no tornar-me a cremar els llavis i trigar més d’una setmana en sanar-se. Semblem atracadors de bancs.
. Arribem a Darabad. Trobem una ombra a l’entrada del poble. Allà ens amaguem una estona, ens treiem les botes, mitjons (quin plaer) i comencem a menjar part del menjar que arrosseguem. Els veïns del poble van passant, entrant i sortint. Nosaltres saludem a tots. Llavors arriba un tractor amb un jove. Ell se’ns adreça i en farsi ens convida a descansar a casa seva. Ho valorem i decidim acceptar. Jenn va tan ‘sobrada de forces’ que no vol pujar al tractor, pel que ens segueix a peu. Jo m’emparro com puc al tractor i anem a casa seva, a uns 300m.
Arribats ens trobem amb part de la família que ens saluda amb cara de sorpresa. Ens ‘aparquen’ a una sala-habitació-habitatge on ens estirem sobre les boniques catifes amb uns grans coixins. Mirem de mantenir una conversa però no podem. Al poc ens porten te i més tard dinem amb el noi del tractor uns fideus, pa i iogurt molt bo. Quan acabem tots, ells marxen, ens diuen que descansem, ens deixen sols i fins i tot ens deixen la clau de la porta per si ens volem tancar, quedant-nos nosaltres dins casa seva.
Un cop Jenn fa una curta migdiada, ens acomiadem de tots ells molt agraïts i tornem al forn de la carretera a les 15h de la tarda.
. Seguim banyats pel sol i sense cap ombra. Algunes muntanyes van desapareixent o minvant considerablement deixant que la vall i els conreus es mengin tot.
. El color del camp és preciós. Malgrat jo prefereixo molt més el color verd, el mar daurat de blat a punt de collir és fabulós. Així com uns camps de diferents conreus que posats els uns al costat dels altres ens regalen uns contrast de colors naturals, meravellós.
. Es va acabant el dia, les forces i la llum. Tots aquests camps treballats i oberts no ens dónen opcions ni veiem raconets per acampar. La cosa està fotuda.
Arribem al poblet de Tarajiq i cerquem un raconet on plantar la tenda o passar la nit. Un home, amablement ens indica com arribar a un lloc on segurament podrem acampar. Ens segueix i guia sobre la seva moto mentre caminem. Hem de creuar tot el poble, ara que estem exhaustes amb més de 30km, aquest últim tram se’ns fa especialment llarg. El lloc suggerit no permet acampar. Mala sort.
L’ home que ens ha guiat sembla també amoïnat, trist, decebut i malgrat no somrigui gaire, treu l’esperit iranià i ens convida a casa seva. De nou sorpresos i encantats, acceptem però de camí a casa un veí ens ofereix una habitació buida a un petit edifici abandonat. Ja ens està molt bé. Deixem les motxilles però el nostre nou amfitrió es resisteix a perdre’ns i ens convida a sopar. A casa seva estem amb sa família, sopem la mar de bé i com sembla que ens guanyem el seu respecte pel viatge que estem fent, i la seva confiança per com som o ens comportem, ens fan anar a recollir les motxilles a l’edifici abandonat per acabar dormint a casa amb tots ells. De nou, hospitalitat iraniana.
. Arribem aviadet a Galikesh i un forner no ens permet pagar els 2 pans súper prims que li volíem comprar. Un regalet.
. Mentre estem gaudint del seu regal quan encara està calent, arriben 2 homes vestits de carrer que amb una ràdio i una pistola a la cintura ens demanen el passaport. Els demanem la seva identificació. Ens responen que son policies. Nosaltres no tenim dubte de que ho siguin, però sense uniformes ni identificació, nosaltres no mostrem res. Es queden estranyats del nostre ‘no’ (suposem que no estan acostumats a això), així que truquen i al poc arriba un cotxe patrulla, baixen 2 uniformats més i llavors no ens queda més remei. Abans però pregunto si hi ha cap problema en que 2 estrangers carregant grans motxilles mengin pa al carrer. També vull sentir com ens ho demanen ‘si us plau’, així que posant-me la ma a l’orella els dic: -Passport lotfan (si us plau)? Sembla que entenen el missatge. Fan fotos dels passaports, un dels primers no uniformats m’esten la ma per acomiadar-se, jo no li dono la meva, ens guardem els documents i sense mirar-los marxem.
. Entre Galikesh i Minudasht hi ha uns 10 quilòmetres que podem caminar per un ample i verd voral. Arribem a Minudasht i un venedor ambulant que te una paradeta de verdures al costat de la carretera ens saluda efusivament i ens regala com 1 quilo de cogombres. Després afegeix a la llista un te que ens prenem a peu de carretera sobre una de les típiques plataformes rectangulars.
. Deixem Minudasht caminant per un paisatge amb grans camps de blat molt madur que tenyeix tot de color daurat. També hi ha altres conreus i alguns camps llaurats s’emparren per damunt dels turons que ja son molt més baixos que en dies anteriors.
. Mentre creuem el poblet d’ Alghajar cerquem un lloc per poder dinar i també fer una migdiada doncs amb prou feines hem dormit 5 hores. Mentre comentem les poques opcions que veiem, un cotxe s’atura al voral. Una parella maquíssima amb gestos ben clars ens ofereixen anar a casa seva per menjar i descansar. Ens costa decidir-nos, ells insisteixen i al final acceptem de molt bon grat.
A casa seva dinem, compartim moltes rialles i abans de quedar-nos sopa sense poder fer res més, anem a acabar la distància que teníem previst per avui. Hem d’acabar els deures i la feina. Podem deixar les motxilles a casa els nostres nous amfitrions, pel que lleugers com la brisa caminem 10 quilòmetres més per una gran vall oberta plena de camps de blat.
. La fabulosa notícia d’aquest tram és que un cotxe s’atura i baixen d’ell els nostres bons amics de Bojnurd. Una família que ens estimem molt. L’ alegria i abraçades al mig de l’ autopista son de pel·lícula.
. La mala notícia és que un cotxe de policia s’atura, fa marxa enrere i ens te una llarga estona fent preguntes (en farsi) que com no entenem ni volem entendre, les anem esquivant com podem. Per si aquests uniformats no tinguessin prou, truquen i apareix un altre cotxe. Aquests altres ens demanen el passaport i condueixen com 2 ó 3 quilòmetres darrera nostre fent-nos d’ escorta. No hi ha manera de desempallegar-nos d’ aquests…
Quan acabem el tram que volíem fer ens aturem i enviem un missatge als nostres amfitrions per que ens vinguin a recollir. No volem involucrar-los amb aquests uniformats. Indirecta i directament els diem que estem molt contents amb la seva protecció però que ja poden marxar. Foteu el camp, … punyetes! pensem. Però no hi ha manera. Així que quan arriba el nostre amic, ell és més o menys interrogat per aquests funcionaris ‘escortes’. Li demanen el nom, adreça, telèfon… tot el que nosaltres no volíem de cap manera. Finalment podem marxar. En arribar a la casa del nostre generós amfitrió tenen lloc més trucades. Conclusió de que els uniformats estiguin pel mig: No podem dormir a la casa i hem d’anar a un hotel ! Tot, per la nostra seguretat i protecció, segons diuen aquests … .. …! L’emprenyada que agafo és monumental. Però què punyetes s’han cregut aquests desgraciats!? Amb quin dret interfereixen i malmeten les vides privades de les persones a les quals han de protegir i no sotmetre a la seva arbitrària voluntat? Creuen que poden fer tot això per que tenen un uniforme i segueixen les ordres d’uns quants ………. mentals? Aquesta mesura tan patètica vol acabar amb la híper lloable generositat i hospitalitat del poble iranià. Això mata quelcom molt bonic que ens succeeix.
De moltíssima mala llet cerquem solucions. Totes elles que no comportin el que aquests trossos de carn ens volen imposar.
Al final d’una engoixant llarga estona sembla que algun dels encefalogrames plans dona permís al nostre amic per que passem la nit a casa seva. Gaudim d’un sopar de luxe al pati de la casa i d’una companyia fabulosa. Abans d’anar a dormir miro de documentar o i escriure aquestes vivències fins que per variar, em quedo sopa al telèfon. Quin dia!
. Seguim entre grans camps de blat daurat i amb unes muntanyes que a la part esquerra de la carretera direcció oest tornen a aparèixer, créixer i a dibuixar un retallat horitzó completament verd, doncs les mateixes estan absolutament cobertes d’arbres.
. Un cotxe treu un got de vidre amb aigua per la finestra per si en volem. Un altre ens regala 2 maduixots i un tractor afluixa la seva marxa oferint portar-nos.
. De sobte, al ple sol del migdia hem d’aturar-nos i saltar la tanca de la carretera ràpidament. Per què? Per cercar i amagar-nos sota una minúscula ombra. Per què? Per que si no ho fem, en poquíssims minuts es desfaran. El què? Les 2 tarrines de mig quilo de gelat que un camioner de repartiment ens acaba de regalar al mig de la carretera!!
Veiem un camionet de repartiment aturar-se al voral davant nostre. Fins i tot fa marxa enrere. Quan estem a tocar surt el senyor, obre la porta del darrere i ens treu 2 tarrines de mig quilo de gelat de vainilla i festucs, em dona la ma i marxa. Així de simple, senzill i generós. Ni vol fotos, ni res de res. Nosaltres ens quedem a quadres i és per això que anem bojos per trobar una petita ombra on gaudir d’aquest regal caigut del cel. Què boníssim que està!
. Un cotxe s’atura, baixa una dona i comença a interrogar-me en farsi. Com no entenc res, obre la porta per que potser el seu fill adolescent em faci la pregunta de sempre. D’on ets? Fins aquí, molt típic, del tot habitual i molt freqüent. Però després aquest noi em vol regalar un anell, força gran i lleig, per cert. Agraït, no li accepto, però ell insisteix moltes vegades. Tant que fins i tot baixa del cotxe, m’agafa la ma per que l’accepti i jo l’haig d’enretirar bruscament. Tot això és molt estrany.
. Les muntanyes i el bosc s’atansen a la carretera. Nosaltres parem per dinar i descansar al parc forestal de Daland. Aquí estem a l’ ombra, mengem el que portem a sobre que està molt bo però ens pesa massa i després Jenn intenta dormir mentre que jo, malgrat dormiria 10 hores seguides, vaig de crani mirant d’escriure el diari, no quedar-me retrassat i no oblidar cap de les múltiples mostres de bondat i generositat que ens alimenten al llarg de la nostra fabulosa ruta i experiència.
Però nosaltres 2 aquí a Iran, som massa diferents i exòtics per passar desapercebuts. Mentre Jenn mira de dormir i jo d’escriure, un parell de nois se’ns atansen. Després de les típiques preguntes, per fer-ho més breu, un d’ells ens diu que el seu pare te un terreny amb maduixes. Vol que l’anem a visitar. Nosaltres estem, com sempre, fent càlculs de distàncies, temps… Comprovem el mapa, estudiem les alternatives i no ens encaixa gaire. Seguim conversant i el noi ens ofereix dormir a casa seva. Tornem a valorar les opcions, alternatives, distàncies, temps… i acceptem. Encara hem d’arribar a peu al poble on viu el noi que ens convida, pel que quedem en retrobar-nos més tard un cop hi arribem.
. De camí entre el parc forestal Daland i el poble de Daland molts pagesos vénen fruita. Una dona em regala uns quants maduixots i un home, uns quants més a Jenn.
. Arribem a Daland a l’hora prevista. Esperem els nostres nous amics i amfitrions. A veure què ens depara la tarda, vespre i nit. Com cada dia, això és una sorpresa constant a les quals ens hem d’adaptar sigui com sigui. No ens avorrim, no. Els avisem que ja hem arribat al seu poble, esperem i quan ens vénen a recollir ja ha passat una estoneta. Arribats a la casa ens trobem amb una situació força estranya i incòmode. El tema és llarg, però la conclusió és que no ens volen dormint allà i hem de fotre el camp. Tot aquest desagradable malentès o fer-se enrere per part d’ells ha estat lleig, ens ha costat energia i força temps. No sempre hem d’estar de tantíssima sort com amb la majoria de les ocasions que ja hem viscut. Força decebut i un xic emprenyat tornem a la carretera marxant del poble. Comença a ser perillosament tard.
. Marxem de Daland. Pel camí els venedors de fruita que amb les seves parades al costat de la carretera al·lucinen veient-nos caminar, ens regalen cogombres, maduixots i préssecs. També tenim una trobada amb un nou ‘club de fans’. Un mini bus s’atura al nostre costat, s’obre la porta i una noia jove amb bon anglès juntament amb unes quantes dones en els seus 40s o 50s ens donen la benvinguda a Iran. Semblen de ciutat per la roba, la poca o nul·la cobertura del cap, una actitud proactiva, oberta, desenfrenada. Son súper alegres i estan encantades de veure com estrangers visiten el seu Iran. Ens diuen que ens estimen i donen les gràcies per venir a visitar.
. No trobem cap lloc pel camí, el dia s’acaba i acabem desembocant al següent poble, Khanbebin. Comença a fer-se fosc. Ens hem d’espavilar com sigui. Preguntem a una mesquita en construcció. Finalment, després de trucades i tens temps d’espera ens deixen estar a un raconet.
Muntada la parada i a punt de dormir arriba un senyor. No vol que dormim aquí. Ens ofereix casa seva. Rebentats, pleguem de nou tota la parada que ja estava preparada, gustosa i agraïdament coneixem part de sa família, socialitzem un xic i caiem morts de son. Hem trobat finalment una còmoda habitació, molt millor que la mesquita, però punyetes, què complicat és això de trobar un lloc per dormir cada dia!
. Com cada dia de ruta, ens llevem encara morts de son i sense haver-nos recuperat, a les 4:30h. Mirem de no fer soroll per no despertar la família però no tenim èxit. 3 es desperten, ens fan te, ens fan esmorzar abans de tornar a caminar carregats com a rucs i jo puc assaborir un deliciós got de llet de vaca. Llet de veritat.
. A un poblet ens aturem a comprar menjar i un suc de fruites. Mentre espero fora el rebost, a un carreró, arriba un cotxe d’uniformats. Ens saludem. Amb poca educació borden: -‘Passport’. Jo els pregunto, -‘lotfan? (si us plau?)’. Aquests no semblen entendre-ho. -‘Passport’. Els pregunto si hi ha cap problema. Com no semblen molt proactius en moure el cul de dins el cotxe i deuen tenir altres millors coses a fer, em diuen que m’esperi, a que ells tornin i marxen. Quan surt Jenn li comento i els esperem mentre Jenn fa un mos i gairebé s’acaba tot el suc. Quan hem acabat, com aquells encara no han tornat, doncs marxem. Que els esperi el seu … Si ens volen, som ben fàcils de trobar.
. Per un camí de terra ens arriba un cotxe pel darrera i per la finestra ens regala tota una síndria. Li estem molt agraïts però ni la podem carregar, ni podem aturar-nos ara mitja hora per menjar-se-la. Per tant, molt agraïts, li refusem l’oferiment amb pena. Ell no sembla voler acceptar un no per resposta i insisteix i insisteix fins el punt que hem de tallar-ho més bruscament del que ens agradaria.
. El conreu dominant segueix sent el blat, de llarg. Grans extensions amb molts camps de blat daurats dominen el panorama, però avui uns quants camps d’arròs ens regalen altres colors i gent plantant amb aigua i fang fins els genolls. Sobretot ahir, vàrem creuar uns quants camps de maduixes i d’arbres fruiters, principalment presseguers.
Els camps conreats son bonics però encara milloren més quan veiem aquesta preciosa i gran paret de muntanyes totalment cobertes d’arbres.
. Les muntanyes, força grans, a l’esquerra de la carretera formen una imponent paret amb alçades considerables i una espessa capa d’arbres. Mirant els mapes veiem que és un sistema muntanyós seriós de bona envergadura. Des de la vall fa goig veure tanta muntanya, tant de verd, especialment quan nosaltres ens mengem molts quilòmetres sense cap arbre, cap ombra i amb prou feines algunes roques de tant en tant per poder descansar, recolzant la motxilla a qualsevol lloc que no sigui l’esquena.
. Arribem tocadets al poble de Fazelabad trobant-nos una benzinera a l’entrada. Com sorprenentment és habitual, hi ha una cua de vehicles esperant ser servits. Nosaltres anem al lavabo i seiem a un banc quan un empleat de la benzinera ens pregunta si volem aigua. Li diem que sí i no ens porta aigua sinó un refresc de raïm negre fresc d’un litre amb 2 gots de plàstic. Moltes gràcies. Benvinguts a Fazelabad.
. Creuem Fazelabad, seguim cercant lloc per dormir fins que finalment acabem el dia a Ghorogh.
. Tenim una carretera força transitada, és a dir, força desagradable. El que la fa millor son les visites de la gran cadena muntanyosa que ens separa del sud i el gran voral de terra que amb centenars de grans arbres a ambdós costats de la llarga carretera ens regalen una valuosa ombra.
. Al poblet de Nodeh Malek un home està esperant un autobús quan ens veu arribar. En farsi li responem les preguntes bàsiques i queda al·lucinat amb el nostre viatge. Què fa? Es posa les mans a les butxaques i treu 4 nespres per cadascun i després, com si busqués la cartera a la butxaca del seu pit, treu un bon tros de pa. Regals d’un nou admirador.
. A la bona ombra d’uns quants d’aquests arbres que majestuosament custodien la carretera trobem 2 parelles que estan fent un petit pícnic. Ens saludem i ens conviden a seure al terra amb ells. Comparteixen un bon tros de pa i formatge que ens senta de meravella. Veig que obren unes bosses de plàstic i les llencen al terra. Quan agraïts ens acomiadem, davant seu recullo els plàstics que acaben de llençar. No volem ni pretenem donar lliçons a ningú, però primer, no podem marxar deixant els plàstics al terra i segon, sí que intentem plantar llavors als cervells de les persones que trobem pel camí desitjant i esperant que algunes d’elles arrelin i fructifiquin. Si la propera vegada que ells vagin a llençar quelcom al terra ens recorden, potser s’ho repensen i guarden la brossa per llençar-la quan trobin una paperera.
. Una moto ens avança, fa mitja volta i em torna a fer les típiques preguntes que responem tantes vegades cada dia. Després, quedant ell també al·lucinat com l’anterior home del matí, ens pregunta si volem whisky (?).
. Estem aturats i arriben 2 camions força vells que aparquen bastant a prop. Els camioners baixen i un ve cap a nosaltres per oferir-nos te. Quan li acceptem, no ens dona l’opció de jo atansar-me al camió sinó que és ell qui ens porta una tetera, gotets de vidre i sucre.
. Entrant a Gorgan un noi ens atura i diu que es posa ‘al nostre servei’ oferint-nos a ell mateix, el seu telèfon, la seva casa, menjar… el que vulguem.
. Arribem a Gorgan i avui tenim un pla de luxe. Cada dia el fet de no tenir ni idea d’on dormirem, és una càrrega psicològica força o molt pesada. A partir de les 16 h aproximadament aquesta càrrega s’afegeix al cansament físic derivat de l’altra càrrega, la física de les motxilles. Avui estem alliberats al menys d’una d’elles doncs sabem que dormirem amb uns futurs amics que coneixerem gràcies a uns altres amics que fa molts pocs dies vàrem conèixer pel camí. Aquelles fabuloses persones ens varen dir que quan arribéssim a Gorgan, que contactessim amb els seus amics. Els que esperem conèixer avui.
El nostre nou amic arriba al punt de trobada i ens porta al seu apartament. Allà estem parlant durant hores, amb ell i sa muller. Una parella de brillants cervells. Ambdós son científics investigadors que ens deixen bocabadats amb les seves professions i amb els que gaudim moltíssim d’una conversa que ens enriqueix intel·lectualment. Quin plaer poder parlar en profunditat amb persones com ells! És un gran regal pel nostre intel·lecte.
. A última hora del dia ens volen portar a fer un tomb. Gorgan te a tocar part d’aquesta gran cadena muntanyosa plena a rebentar d’arbres que hem estat veient al llarg del camí. Els nostres 2 nous amics son amants de la natura, així que ens porten a fer un petit passeig pel bosc, entre un munt de preciosos arbres. Curiosament alguns d’aquests arbres tenen la característica de que quan branques separades es toquen, acaben fusionant-se. És curiós. L’entorn, preciós. Pel camí tots 4 acabem recollint plàstics i deixalles que trobem, per al final de la caminada, deixar-les dins una paperera.
. Tornant a casa seva després del passeig pel parc puc treure mig cos pel forat del sostre del seu vehicle. Quin gran plaer anar sobre rodes, sentint l’aire que em dona una fabulosa sensació. Què bé es va sobre rodes!
. Durant aquest retorn, ja fosc, veiem moltíssima gent que al llarg de carrers, avingudes o vies d’accés a la ciutat, han aparcat el cotxe i estan al terra fent un pícnic per sopar. Son com parades de mercat, una família al costat de l’altra.
. Un cop a casa seva ella es posa a practicar per la classe de piano que te demà amb el seu professor. Mirant el que estudia i sentint el que toca, em transporta a aquells aproximadament 10 anys en que jo vaig fer el mateix, estudiant al Conservatori de música del Liceu. Veig sobre el piano els mateixos autors, alguns dels quals no m’agradaven gens ni mica com Bach o Czerny i d’ altres que sí em feien esborronar de plaer tocant les seves creacions com Mendelssohn o Beethoven, el meu preferit.
. A part de la qualitat professional i intel·lectual d’aquesta parella, també podem comprovar la seva gran qualitat humana, dolçor i exquisida educació.
. El dia d’avui estava pensat per descansar però les oportunitats que aquesta intensa vida viatgera ens presenta son massa bones o temptadores com per deixar-les passar. Ens quedaríem dormint i treballant en el contingut de la web vàries hores, però el nostre estimat amfitrió ens tempta amb una excursió que no podem refusar de cap de les maneres.
. Agafem el cotxe i anant cap a l’oest arribem a Kordkuy on trenquem a esquerra i encarem la paret de muntanyes que separa l’estreta franja nord del centre, més al sud. Aviat la carretera es fa més estreta i les corves, sovint de 180°, fan treballar a fons el motor del cotxe per pujar i pujar. Durant uns quilòmetres ens endinsem en una espessa boira i núvols. El bosc, intensa i densament poblat d’arbres ens cobreix en ombra mentre que els núvols i boira que creuem donen un aire molt fantasmagòric. Al cap d’una estona sobrepassem aquests núvols i ens trobem amb una vegetació molt més petita, menys arbres, més plantes que poden viure amb menys aigua i condicions meteorològiques molt més fredes i severes. Arribem a dalt de la muntanya, a uns 2.300 metres d’alçada, des d’on gaudim d’un sol ben directe, sense cap núvol que ens cobreixi. Tots els núvols, un mar de preciós cotó blanc, es troben ara sota els nostres peus.
Quin trajecte, quins boscos, quin verd i quines vistes! Quin luxe!
. Després d’estar una bona estona i també de collir trocets de planta tipus farigola per després fer te a casa, baixem del cel a la terra, tornem a Kordkuy, el creuem i seguim fins arribar a Bandar-e Torkaman i el mar Caspi. Després de la gran muntanya i boscos, anem a tocar l’aigua del mar Caspi que si tot va bé, seguirem durant molts quilòmetres i dies. Al poble de Bandar-e Torkaman ens trobem camells que pasturen per una vía de tren així com tendes típiques de Turkmenistan on venen records, fotografies amb els seus vestits tradicionals…
. Un cop fosc, tornem a Gorgan per acabar el dia tranquil·lament, fent una mica més de vida social, tornant a veure moltíssima gent pel carrer fent pícnics a les 10 i 11h de la nit i nosaltres, després de visitar família dels nostres amfitrions, anar a dormir passada l’una de la nit.
. Amb aquest dia tan intens que no ens ha permès ni descansar, ni treballar el molt contingut de la web, amb el munt de feina que tenim, decidim que demà, d’aquí a 3 hores i mitja, no ens llevem a les 4:30h per començar a caminar a les 5h, sinó que demà intentarem que sigui un dia de veritable descans físic i de molta feina d’escriure.
. Dia de descans físic i de molt de treball actualitzant la web. Tot el dia amb el telèfon.
. Dia de converses enriquidores amb els nostres generosos, cultes i fabulosos amfitrions. Com a comiat i com a modest símbol de gran gratitud, Jenn els cuina un deliciós sopar i jo els faig un intent de concert de piano.
. A Iran el te es serveix en 2 recipients. Dins el més gran tenen aigua bullint i al més petit, fan el te força concentrat. Serveixen primer el te i segons el gust del consumidor afegeixen més o menys aigua. Una tetera negra és la típica que fan servir quan la posen directament sobre el foc. Els gots de vidre i el sucre sempre formen part d’aquesta sana tradició que obre un munt de portes, ments i cors.
