Senzilla, clara i contundentment, les iranianes i els iraniàns.
Aquesta entrada és un gran, profundament sentit i merescut homenatge a totes les persones que dia rere dia ens han ajudat dins Iran. La generositat, hospitalitat i amabilitat que hem rebut no l’hem trobat mai abans, al llarg dels nostres nombrosos anys viatjant pel món.
L’entrada també es podria titular: NO aneu a Iran, SI…
English note: If you want to know how many Iranians really are, and how fantastically well they treated us, please take a moment to translate this text from Catalan to English. All these short stories happened to us, and do you know what is the best? They are all true! Iranians are really awesome!!
NO aneu a Iran, SI… voleu viure experiències com les que a continuació detallem. Evidentment no sabem com us tractaran quan visiteu Iran. Potser si veniu en grup tancat, en un viatge organitzat, si només visiteu els punts més turístics amb transport privat o públic… potser el tracte no serà el mateix, potser les oportunitats d’interacció amb les persones seran més limitades o diferents. Però nosaltres, havent caminat aproximadament uns 1.500 quilòmetres, hem viscut experiències com les que expliquem.
Abans d’entrar en detalls volem fer una altra anotació. Això que escrivim és la pura veritat.
Si les nostres notícies o mitjans de comunicació només ens mostren drames, guerres i propaganda preparada per odiar al desconegut, a l’estranger, per seguir enriquint-se a través de la indústria i el negoci de la por, nosaltres volem aportar aquesta informació real. Aquestes vivències viscudes personalment.
Vist com molts (no tots) mitjans de comunicació occidentals ‘informen’ (mal informen interessadament o directament intenten manipular) a la nostra població, com tracten a Iran, llavors volem suggerir una ràpida lectura i fins i tot guardar aquest document abans que cap govern occidental ens tanqui la web per dir la veritat. Trobem molt trist i preocupant la manipulació política i mediàtica de moltes de les notícies que rebem al nostre ‘món lliure’. La manca de veritat, rigor i bones notícies creen de manera intencionada una imatge completament irreal. Aquí nosaltres mostrem com son veritablement les persones que ens trobem pel nostre llarg periple.
Així doncs, abans que cap govern o organització occidental ens tanqui la web per donar una bona imatge d’aquestes persones i per tant, fer arribar a la nostra estimada audiència un missatge contrari als seus interessos polítics, econòmics, militars etc, volem publicar aquest text.
Jenn també ha fet la seva entrada en anglès que es titula, Who does this?
Esteu preparats? Aquestes experiències son algunes de les que ens han passat a nosaltres. La llista és extensa i representativa però no total o completament exhaustiva doncs malauradament no podem explicar totes. Les volem publicar sense filtres, sense exageracions, sense pèls a la llengua.
Nota addicional: Per preservar la identitat i privacitat de totes les persones que hem trobat, així com per evitar-los possibles problemes, hem preferit publicar poques fotos amb les seves cares o no identificar algunes de les poblacions concretes en que succeiren els fets descrits.
Aquí comença la llista. Aquí comença la festa:
. Coneixem una passatgera a un aeroport en trànsit. Abans d’aterrar a Iran ens convida a casa dels seus pares a Teheran. La seva germana la recull a l’aeroport amb nosaltres inclosos com a benvingut ‘excés d’equipatge’ i sense avisar als pares, ens allotgen a casa seva. Fins i tot, per internet i amb la seva targeta de crèdit ens avancen la compra de bitllets de tren. – ‘Ja ens els pagareu demà quan canvieu moneda‘ ens diuen! I així ho vàrem fer. Dormim amb ells la nostra primera nit a Iran, al dia següent canviem moneda i marxem en tren en busca del principi de la nostra ruta a peu dins Iran.
. A Sarakhs coneixem un home que parla un xic d’anglès, parlem amb ell i marxem. Més tard Jenn s’atura a menjar mig pollastre. El senyor ens ha estat buscant pel poble. Quan ens troba, entra al restaurant i sense dir res li paga el dinar de Jenn. Després ens acompanya caminant fins el final del poble on un amic seu ens regala 2 frasquets de perfum.
. Preguntem a un parell de pagesos si podríem plantar la tenda propera a una caseta on ells dormen. Cap problema. Ells ens netegen un trocet del terra i plantem la tenda. Ens conviden a entrar a l’habitació on dormen i comparteixen un te, un tros de pa i uns ous ferrats.
. A Gonbadlee, a la mitja lluna roja, equivalent a la nostra creu roja, 3 nois súper amables ens fan entrar al seu lloc de guàrdia amb aire condicionat, ens donen aigua, te i acabem dinant amb ells espaguetis amb salsa!
. A la sortida del poblet de Gonbadlee un cotxe fa mitja volta a la carretera, ve cap a nosaltres i s’atura. El conductor baixa la finestra de l’acompanyant i senzillament ens regala 2 gelats!
. Un home atura el cotxe i ens regala un pa pla rodó de 2 pams de diàmetre. Un altre cotxe s’atura i dins 3 homes ens regalen una ampolla de mig litre d’aigua … fresca!
. Un imponent 4×4 ens avança per l’esquerra, pel mig del terra del desert. 3 homes baixen i ens regalen una magdalena, una barreta de xocolata i coco i una síndria. Com no la podem portar, l’obren i ens la cruspim entre els 5.
. Des de dalt d’un turó un jove ens saluda i baixa cap a nosaltres. L’ esperem, quan arriba ens saludem i ens convida a un te. Pugem i pugem el turó traient la llengua fins un lloc gens visible des de la carretera. Allà ens trobem 6 homes més als que saludem cordialment. Estem a les seves mans. Podrien fer amb nosaltres el que volguessin. Què fan aquests ‘perillosos’ homes d’aquest ‘perillós’ estat? Ens conviden a la caseta on estan allotjats metre treballen lluny de casa seva. En arribar ens trobem grans catifes al terra i un deliciós te. Després fan uns pocs ous ferrats que amb grans pans rodons ens cruspim entre tots com a berenar. Seguidament gaudim de temps de descans i de gaudir de les gegants recompenses que ens enriqueix l’arriscar-nos i refiar-nos de meravellosa gent totalment estranya que ens trobem pel camí. Més tard, després de gaudir d’una bona posta de sol, sopem arròs amb pollastre! Finalment dormim amb ells tots al terra, estirats sobre còmodes catifes i amb una manta. Al matí, ells es lleven expressament a les 5h, ens preparen te, ous bullits i pa. També ens donen un pa rodó i unes pastes molt denses per menjar al llarg del camí. Els 2 nois més entranyables ens acompanyen turó avall fins la carretera on amb sentides abraçades ens costa molt dir-los adéu i seguir ruta entre turons desèrtics.
. Caminant pel desert un home ens dona aigua del seu maleter, un altre tota una ampolla de litre i mig, un camioner dolços i un altre home, fruita. Uns homes ens regalen pa, una salseta tipus mantega molt líquida per sucar-lo i un caramel.
. A l’àrea de servei d’Abravan trobem els sempre servicials homes de la mitja lluna roja. Jenn visita als paramèdics per tractar-se unes butllofes que l’estan castigant a base de bé. Al final aquests 3 fantàstics homes ens ajuden a poder plantar la tenda a una botiga desocupada i plena de trastos. A més ells treuen els trastos per que puguem posar la tenda. Barallant-me amb ells puc escombrar el terra. Ells acaben de netejar-ho amb aigua. Després, en veure que el meu xampú és una pastilla de sabó, ens porten un xampú. Quan anem a retornar el xampú, donar-los les mil gràcies i la bona nit, ens fan passar a la seva sala on ens conviden a un te, com no, abans de sopar llenties boníssimes.
. A l’àrea de servei de Tavakkol un botiguer jove súper amable ens veu arribar com si fóssim extraterrestres. Venim de caminar molts quilòmetres de ple desert amb un sol tòrrid. Les nostres cares ho diuen tot, així que ell ens regala una ampolla d’aigua fresca de mig litre. Divina! Després anem darrera sa botiga on ens preparem per dinar i apareix ell amb 2 gots, 2 sobres de cafè instantani i una termo amb aigua calenta. Li donem moltes gràcies, però abans de marxar ell veu que tinc una llauna de mongetes amb tomàquet a punt de ser devorada, així que va a sa botiga i torna amb un gran pa.
. Un home se m’atansa. És un conductor d’autobús que te aparcat el seu bus a l’ombra i està a punt de seguir sa ruta. – ‘On vas? Puc ajudar-te?’. – ‘No gràcies. Vaig cap a l’estació de tren’. -‘A l’estació de tren? Puja, que portes massa pes’ – No gràcies, ja estem acostumats (malgrat sigui mentida)’ -‘Molt bé, adéu’.
. Un noi que coneixíem al trajecte de tren Mashhad – Sarakhs ens va convidar a casa seva a Sarakhs. Malauradament no va poder ser. Uns dies més tard va fer el mateix amb casa dels seus pares a Mashhad. Arribem a casa dels pares on ell, els seus pares i una germana ens reben amb somriures i els cors tan oberts com els braços. Allà passem dia i mig on ens mimen i tracten com uns més de la família.
. Ens aturem a dinar a l’ombra d’un arbre. Mentre preparo una mica la parada arriba el botiguer d’una botiga de queviures i ens regala 2 refrescs petits frescs. Després no hi ha manera que accepti diners per 2 petits sucs que Jenn li compra.
. Ens aturem per treure l’equip de pluja cobrint-nos nosaltres i les motxilles i apareix un noi sortint d’un taller. Ens convida insistentment a prendre un te a cobert. No ens podem resistir. Mentre assaborim el te amb 3 bons homes, la pluja es fa més intensa. A part del te, què acaben oferir-nos aquests hospitalaris iranians? Doncs que ens quedem a dormir a una caseta que tenen al costat del taller. Acabem dormint allà a l’hora que ens fan uns ous ferrats acompanyats de te, pa i meló que van a buscar expressament per nosaltres.
. Al mig d’un llarg tram sense ombra ens trobem un camió aturat. En arribar a la seva alçada el camioner ens convida a un te. Porta la tetera o termo juntament amb 3 gots de vidre i el sucre, és clar. Més tard un imponent tot-terreny s’atura, fa marxa enrere i ens regalen una ampolla de refresc de litre, fresc.
. Pel camí ens trobem una família amb fill de 25 anys, mare i àvia que estan fent un pícnic al terra sota uns arbres. Ens conviden a seure amb ells i prenem un te, pa i ous bullits.
. Ens trobem 4 camioners de Bojnurd, a uns 180 quilòmetres més endavant de la nostra ruta, que ens conviden a te, pa, formatge i ens ofereixen portar-nos dins els seus 2 grans i còmodes camions de 5 eixos fins a casa seva, allà on esperem arribar en aproximadament una setmana. Abans de marxar, ens deixen pa, formatge, cogombres i aigua glaçada.
. Unes dones treballadores del camp que estan fent un recés ens conviden a te, pa i formatge.
. Arribem a Sayid Abad, Jenn compra un refresc i mentre seiem un flequer ens regala un pa rodó ben bó. Mentre el mengem per que no tenim lloc a les motxilles un client arriba a la fleca, surt amb una bossa plena amb uns 10 pans i quan els deixa al cotxe torna regalant-nos 2 tomàquets i 4 cogombres.
. Un home atura el seu camionet al voral de l’autopista, creua 2 carrils, salta la tanca de ciment, creua els altres 2 carrils de direcció oposada i baixa el terraplè que separa l’asfalt d’un camí de terra que està molt més baix, que és una vía de servei i que és per on caminem nosaltres sense por de ser atropellats. Estem molt cansats i ja estem encarant un camp a través per atansar-nos a una casa abandonada per mirar d’amagar-nos i dormir. Aquest senyor ens sorprèn baixant des de l’autopista i ens aturem. Parlant només en farsi, amb uns crits d’il·lusió i alegria que es reflecteix dins els seus ulls, ens fa entendre que vol convidar-nos a dormir a casa seva. Triguem bastant de temps en aclarir-nos i al final, veient la seva desmesurada passió, il·lusió i generositat, acceptem bastant a cegues la seva invitació. Ell torna a creuar l’autopista i marxa. Nosaltres, que ja estàvem acabats per avui, comprovem el mapa i ens trobem amb la crua realitat. Aquesta meravellosa invitació ens costarà, ni més ni menys que 8 quilòmetres més! Quan ho veiem gairebé caiem de cul a terra. Portem 30 quilòmetres, son les 18 h i les nostres energies ja no hi son. Hem de buscar les reserves que els nostres cossos tinguin, però ja no tenim reserves guardades enlloc. Hem de tirar de fortalesa mental. Quan anem carregats amb tot, a partir dels 30 quilòmetres, els cossos comencen seriosament a dir prou. Si físicament estem forts, mentalment encara ho estem més. Aquesta és la veritable fortalesa que ens permet seguir. Aquesta fortalesa és la que ens permet afegir 8 quilòmetres més al final del dia. Se’ns fa fosc pel camí i quan finalment ja arribem a les portes del poblet, apareix un cotxe de la foscor i surt el nostre nou amfitrió. Ens ve a buscar per dur-nos a casa seva dins el poble. Arribem a sa casa i morts de cansament ens donem una divina dutxa. La seva muller que està a la casa (te 2 esposes) ens prepara una mica de te i sopar. Finalment caiem adormits còmodament al terra sobre catifes i prims matalassos. Al matí, abans d’acomiadar-nos del nostre il·lusionat amfitrió gaudim d’un esmorzar amb te, pa i formatge.
. Ens aturem a descansar les castigades esquenes als voltants d’una empresa. Aquí ens veu un home jove i ens fa entrar a una saleta on podem seure a un banc. Resulta ser una empresa de producció d’ous de gallines i aquest home és el cuiner qui ens ofereix i porta un bon tros de pa i llet boníssima. Després arriba un altre home, el de manteniment i amb ambdós mig xerrem una mica. A l’hora de dinar dels treballadors ens porten una safata metàl·lica amb arròs, unes mongetes, pa i aigua (fresca).
. Arribem a una mena d’àrea de servei força tronada on només hi ha un restaurant en funcionament. Preguntem al noi encarregat si podem entrar i acampar a algun raconet protegit del vent que no faci nosa a ningú. Ell és molt amable i al final d’una rocambolesca conversa bàsicament en farsi creiem que tindrem algun lloc per dormir. Efectivament al final de la tarda arriba un altre senyor que ens acompanya a una mini caseta com d’un guarda de seguretat que, petiteta sembla una caseta dels miners del segle XVIII. Sigui com sigui, és acollidora, és tancada i ens permeten dormir a dins. Fora el vent segueix bellugant-ho tot i fa fred.
. Fa 2 dies ens trobàvem 2 homes que estirats sota un dels pocs arbres que hi havia al costat de la carretera. Ens varen convidar a un got d’aigua fresca. Llavors un d’ells ens va escriure el seu telèfon i un text en farsi que no tenim ni idea del seu significat. Ell viu a una ciutat més endavant de la nostra ruta i només veure’ns ens va convidar a casa seva, tot emprant 3 paraules d’anglès i molt de farsi. Dies després recollim la seva invitació i tornem a apostar per ‘cites a cegues’. Seguim apostant fort per refiar-nos de la bondat de la gent. A través d’ un breu missatge sembla confirmar la seva total honestedat i intenció en oferir-nos casa seva. Arribem a la seva ciutat on efectivament al cap de poc ell apareix i dins el seu cotxe ens porta a casa seva. Allà coneixem sa muller, filla i 3 familiars més. Ens podem dutxar, rentar les poques robes que portem dia sí, dia també i gaudim d’un boníssim àpat sense faltar mai el te. Més tard arriba una parella jove i maca on ella és una veritable joia de persona. Parla bon anglès, podem comunicar-nos bé amb ella i a través seu amb tota la família. Conversem extensament i aprenem moltes coses, molts detalls de la vida de les persones i especialment de les dones a Iran. A la nit decideixen fer un sopar una mica més occidental i anem a buscar 3 pizzes. Quant de temps feia que no menjava pizza i punyetes, què bones que estan! Ens aixequem a les 5h i tant la muller com el marit també ens acompanyen tan aviat. Te, pa, formatge i melmelada és el deliciós esmorzar. Després el marit no ens deixa marxar caminant des de casa sinó que agafa les motxilles grans, les posa dins el cotxe i ens porta a la carretera on ens deixa per seguir la nostra ruta a peu.
. Passem per un poblet amb 3 cases on no sembla passar res. Ni el vent. Jenn busca un rebost o botiga on comprar un refresc. No troba res. Se’ns atansa un senyor i malgrat els esforços mutus no sembla que ens entenem. Marxem xino-xano però a les afores del poble arriba el senyor al damunt una bicicleta tan antiga com ell i li porta a Jenn un refresc de 1,5 litres fresc! I no hi ha manera de que accepti cap pagament o compensació.
. 2 nois jovenets s’atansen a Jenn i li regalen 2 roses.
. Una moto amb 2 homes també s’atansen a Jenn per preguntar-li si necessita aigua. Jenn respon que encara en te però ells insisteixen i acaben agafant-li l’ampolla que dur al costat de la motxilla. Li diuen que van a no-se-on a omplir-la. Al cap d’un tram caminat tornen amb l’ampolla plena i a més porten una altre contenidor amb aigua fresca per que es renti la cara refrescant-se.
. Arribem a un poble, el final del nostre dia i abans de començar a cercar lloc per dormir Jenn vol menjar quelcom a un restaurant. Quan estem dins entra una parella de Teheran. Ell és d’un poblet proper a on estem i han vingut a passar uns dies de vacances. Xerrant i xerrant acabem a l’apartament d’uns familiars seus al mateix poble. Allà coneixem una barreja de 5 famílies que es troben i al final acabem sopant amb ells. Molt tard agafem 2 cotxes i ens endinsem carretereta endins, direcció Turkmenistan fins arribar al petit poblet d’on és originari el nostre nou amfitrió. Dormim a la casa del seu germà, qui per cert te unes quantes enormes vaques. Abans d’anar a dormir puc fruir profundament d’un got de llet fresca. Al matí gaudim d’un bon esmorzar amb pa acabat de fer encara calent, mantega feta per ells, melmelada, te i com no, llet de les 5 grans vaques que tenen al pati i que generen uns 70 – 80 litres al dia. Un cop ens acomiadem de la generosa i maca família que de rebot ens ha acollit a casa seva, la parella de Teheran que realment ens va convidar ens porta en cotxe uns 20 quilòmetres des del poblet on hem dormit fins a la carretera on continuem la nostra ruta.
. Encara ens resten uns pocs quilòmetres per arribar a la població on voldríem dormir avui, però ja no podem més, així que a una benzinera preguntem per acampar a algun lloc discret. Un empleat surt de la benzinera i va a una casa del costat on parla amb un noi. Aquest va a buscar al seu pare qui resulta ser un encant d’home jubilat que treballa el seu hort. En arribar no dubta un segon en oferir-nos estar a casa seva. No ens permet de cap manera que acampem enlloc. Un cop a casa, amb el terra cobert amb grans catifes com a cada casa on hem estat, la seva muller ens cuida com si fóssim de la família. Una dutxa ens permet treure’ns 10 quilos de porqueria i incomoditat. Després un deliciós te, meló ratllat, síndria i més tard, el sopar amb arròs, pollastre, verdures, iogurt… ens deixa molt bé, tot i que ens caiem adormits malgrat la fantàstica companyia. Quina parella de jubilats més tendre i maca! Ens llevem a les 4:30h mirant de marxar silenciosament sense despertar els nostres amables amfitrions però com dormim tots amb uns matalassos a la sala principal, la senyora es desperta, ens prepara te i ofereix un bon esmorzar abans de marxar. Veiem que per esmorzar és típic prendre te, pa, mantega, formatge i a vegades melmelada. Ens dol acomiadar-nos cada dia de gent tan, tan maca.
. Un camió de repartiment de gelats s’atura al voral de l’autopista i espera que arribem a la seva alçada. Quan hi som, baixen 2 homes, ens saludem amb un ‘Salam’ donant-nos les mans, un d’ells entra al camió i surt amb 2 gelats per cadascun!
. Un senyor que el dia anterior ens va donar 2 gots de refresc de llimona frescs sembla que ha acabat el torn de nit i ens troba pel camí mentre torna a casa seva al matí següent, quan ens dona aigua. Ell mateix a la tarda, quan estem a les portes de la seva ciutat, torna a aparèixer. Sembla que ens ha estat buscant expressament per que només avançar-nos surt del cotxe amb un gran somriure, ens saluda donant la ma fortament. Amb les mans agafades acota el cap, fa un petó i es toca el front i en separar les mans es porta la seva al cor. És molt emocionant i sentit. La seva cara d’alegria ho diu tot. La nostra, també. Després ell torna al cotxe i del maleter, de dins una nevereta, treu un suc de fruita i 3 vasos de plàstic. Asseguts al cotxe per descansar les nostres adolorides esquenes fruim de la bona companyia tant com del suc fresc. Després, en acomiadar-nos, la feina és nostra per refusar la seva insistent invitació a anar a casa seva per sopar i dormir. Tenim 2 altres compromisos acceptats en ferm i hem refusat un tercer. Això de que entre aquesta meravellosa gent ‘competeixin’ per allotjar-nos a casa seva i que nosaltres haguem de triar i refusar invitacions és quelcom molt sorprenent. El senyor, abans de continuar ens regala una ampolla d’aigua de litre i mig congelada.
. La primera nit que arribem a una ciutat ens trobem amb el nostre amic que vàrem conèixer 2 dies abans, el defensor del mediambient, que també ens va convidar a estar a casa seva i ens ve a buscar. Arribem a casa seva on comença un altre festival d’hospitalitat, generositat, tendresa i amor juntament amb la seva muller i 2 encisadores filles. Xerrem, sopem, anem a dormir passada mitjanit… Al matí i fins a mitja tarda gaudim moltíssim del nostre fabulós amic mediambientalista i sa meravellosa família. Després ens mudem a casa de l’altre compromís, el que trobàvem dies enrere refredant el cotxe.
. L’home que trobàvem dies enrere refredant el cotxe i que ens oferia portar-nos i estar a casa seva, al dia següent ens torna a trobar tornant de la feina i avui arriba preparat. Ens porta 2 pans farcits de verdures que la seva dona ha fet per nosaltres. Torna a insistir en que anem a casa seva. Al final, tanta insistència i generositat es fa irresistible i ens comprometem a visitar-lo i dormir. Finalment estem amb ell gaudint de sa companyia i dormim a casa seva. Al dia següent fem uns quants quilòmetres fins que Jenn diu prou. Llavors enviem un missatge al nostre amable amfitrió per que ens vingui a rescatar. El nostre amic amb el que hem dormit ens recull amb el seu cotxe i ens porta de retorn a casa seva on passem una altra fabulosa tarda-vespre. Els nostres estimats amfitrions que s’han desfet en atencions no es volen acomiadar de nosaltres a casa seva sinó que a les 5h del matí, ambdós agafen el cotxe per acompanyar-nos al punt on acabàvem ahir la caminada. Ahir al vespre la muller va estar cuinant durant 3 hores per oferir-nos 2 plats iraniàns exquisits. Vàrem acabar de sopar a les 23h i avui tots ens llevem molt aviat.
. Al vespre-nit trobem la bondat i l’allotjament a la mitja lluna roja on un grup d’amables iraniàns kurds ens deixen estar a una habitació on podem dormir còmodament. Gaudim d’una bona dutxa, te, converses molt agradables i un saborós sopar, de nou a les 23h. Què tard que sopen tots!
. Passem pel costat d’un camp de cirerers i una senyora apareix de dins una mini-cabana per oferir-nos te. L’acceptem, estem amb ella i també ens treu iogurt, pa i cireres per fer un petit esmorzar.
. Arribem a una àrea de servei com a última opció per trobar allotjament. Aquí una parella ens convida a seure al terra per compartir el seu pícnic. La conversa amb aquest enginyer químic i sa muller és bona i simpàtica. Ens han vist caminant per la carretera. Ara ens conviden al que per nosaltres ja serà el sopar i quan marxen, ens inflen a regals de menjar com dolços, refresc, plàtans, maduixes, mitja síndria (!) i pa. No sabem com aturar-los. Fins i tot ens volen regalar l’estora que porten per posar al terra i gaudir dels seus pícnics professionals.
. Arribem a un altre petit, lleig i desolador poble. En creuar-lo gairebé a migdia amb un sol matador, un avi, assentat prenent l’ombra, ens convida a prendre un te a casa seva. Anem de bon grat. Seiem al terra de la sala coberta de catifes i a través de la seva muller, l’home ens obsequia amb un te, pa, mantega i una bona companyia tot i que no ens podem comunicar gens.
. Al final de la distància prevista per avui, forçada en bona part per l’absència de civilització durant molts quilòmetres, ens trobem davant uns poquíssims edificis, la majoria abandonats i petits al voltant d’una benzinera. Estudiem la zona per veure si seria possible acampar. Preguntant a les 2 úniques persones que veiem i que porten la benzinera, un garatge i un rebost, acabem acceptant la generosa i hospitalària invitació per estar-nos a casa del botiguer qui només deixar les pesades motxilles dins sa habitació/casa, ja ens prepara un te (com no). Després amb sa filla compartim un gelat, podem descansar estirats sobre les típiques catifes, ens posem a dormir passades les 20h però cap a les 23h toca sopar. Ell porta unes hamburgueses, pa i sopem fins a mitjanit quan tornem a dormir molt agraïts per la seva hospitalitat i generositat.
. Entrant al parc nacional de Golestan trobem una parella que està fent un pícnic, com no. Ens conviden a acompanyar-los. Acceptem de molt bon grat. Gaudim d’un saborós arròs amb pollastre i un te tot cuinat al foc d’una foguera.
. A tocar d’un petit poble ens trobem una altra estació de la mitja lluna roja. En saludar i parlar amb ells, tenim la gran sort de trobar-nos amb un equip de 5 homes que ens acullen amb els braços oberts, permetent-nos dormir a una habitació que tenen expressament per hostes com nosaltres. Durant la resta de la tarda-vespre ens mostren un llibre on han escrit i signat altres viatgers, essencialment ciclistes europeus. També ens conviden a te i fem una molt llarga i agradable xerrada. Al dia següent, a mitja tarda part de l’equip de la mitja lluna roja que tan amablement ens deixa descansar al seu edifici ens porta a veure el centre de visitants del Parc Nacional de Golestan que està molt proper.
. Arribem a Darabad. Trobem una ombra a l’entrada del poble. Allà ens amaguem una estona, treiem les botes, mitjons (quin plaer) i comencem a menjar part del menjar que arrosseguem. Els veïns del poble van passant, entrant i sortint. Nosaltres saludem a tots. Llavors arriba un tractor amb un jove. Ell se’ns adreça i en farsi ens convida a descansar a casa seva. Ho valorem i decidim acceptar. Arribats a sa casa ens trobem amb part de la família que ens saluda amb cara de sorpresa. Ens ‘aparquen’ a una sala-habitació-habitatge on ens estirem sobre les boniques catifes i amb uns grans coixins. Mirem de mantenir una conversa però no podem. Al poc ens porten te i més tard dinem amb el noi del tractor uns fideus, pa i iogurt molt bó. Quan acabem tots, ells marxen, ens diuen que descansem, ens deixen sols i fins i tot ens deixen la clau de la porta per si ens volem tancar quedant-nos nosaltres dins casa seva.
. Arribem a un poblet i cerquem un raconet on plantar la tenda o passar la nit. Un home, amablement ens indica com arribar a un lloc on segurament podrem acampar. Ens segueix i guia sobre la seva moto mentre caminem. Hem de creuar tot el poble. Ara que estem exhaustes amb més de 30km, aquest últim tram se’ns fa especialment llarg. El lloc suggerit per ell no permet acampar. Mala sort. L’ home que ens ha guiat sembla també amoïnat, trist, decebut i malgrat no somrigui gaire, treu l’esperit iranià i ens convida a casa seva. De nou sorpresos i encantats, acceptem. A casa seva estem amb sa família, sopem la mar de bé i com sembla que ens guanyem el seu respecte pel viatge que estem fent, i la seva confiança per com som o ens comportem, acabem dormint a casa amb tots ells.
. Mentre cerquem un lloc per poder dinar i també fer una migdiada doncs amb prou feines hem dormit 5 hores un cotxe s’atura al voral. Una parella maquíssima amb gestos ben clars ens ofereixen anar a casa seva per menjar i descansar. Ens costa decidir-nos, ells insisteixen i al final acceptem de molt bon grat. A casa seva dinem, compartim moltes rialles i abans de quedar-nos adormits sense poder fer res més, anem a acabar la distància que teníem previst per avui. Hem d’acabar els deures i la feina. Podem deixar les motxilles a casa els nostres nous amfitrions, pel que lleugers com la brisa caminem 10 quilòmetres més per una gran vall oberta plena de camps de blat. Quan acabem el tram que volíem fer ens aturem i enviem un missatge als nostres amfitrions per que ens vinguin a recollir. Tornem amb ells per gaudir d’un sopar de luxe al pati de la casa i d’una companyia fabulosa, abans de caure dormits.
. Caminant sota un fortíssim sol al migdia, de sobte hem d’aturar-nos i saltar la tanca de la carretera ràpidament. Per què? Per cercar i amagar-nos sota una minúscula ombra. Per què? Per que si no ho fem, en poquíssims minuts es desfaran. El què? Les 2 tarrines de mig quilo de gelat que un camioner de repartiment ens acaba de regalar al mig de la carretera!! Veiem un camionet de repartiment aturar-se al voral davant nostre. Fins i tot fa marxa enrere. Quan estem a tocar surt el senyor, obre la porta del darrere i ens treu 2 tarrines de mig quilo de gelat de vainilla i festucs, em dona la ma i marxa. Així de simple, senzill i generós. Ni vol fotos, ni res de res. Nosaltres ens quedem a quadres i és per això que anem bojos per trobar una petita ombra on gaudir d’aquest regal caigut del cel. Què boníssim que està!
. De camí entre el parc forestal Daland i el poble de Daland molts pagesos vénen fruita. Una dona em regala uns quants maduixots i un home, uns quants més a Jenn. Després de Daland pel camí els venedors de fruita que amb les seves parades al costat de la carretera al·lucinen veient-nos caminar, ens regalen cogombres, maduixots i préssecs. També tenim una trobada amb un nou ‘club de fans’. Un mini bus s’atura al nostre costat, s’obre la porta i una noia jove amb bon anglès juntament amb unes quantes dones en els seus 40s o 50s ens donen la benvinguda a Iran. Semblen de ciutat per la roba, la poca o nul·la cobertura del cap, una actitud proactiva, oberta, desenfrenada. Son súper alegres i estan encantades de veure com estrangers visiten el seu Iran. Ens diuen que ens estimen i donen les gràcies per venir a visitar-lo.
. Per un camí de terra ens arriba un cotxe pel darrera i per la finestra ens regala tota una síndria. Li estem molt agraïts però ni la podem carregar, ni podem aturar-nos ara mitja hora per menjar-se-la. Per tant, molt agraïts, li refusem l’oferiment amb pena. Ell no sembla voler acceptar un no per resposta i insisteix i insisteix fins el punt que hem de tallar-ho més bruscament del que ens agradaria.
. Arribem tocadets al poble de Fazelabad trobant-nos una benzinera a l’entrada. Com sorprenentment és habitual, hi ha una cua de vehicles esperant ser servits. Nosaltres anem al lavabo i seiem a un banc quan un empleat de la benzinera ens pregunta si volem aigua. Li diem que sí i no ens porta aigua sinó un refresc de raïm negre fresc d’un litre amb 2 gots de plàstic.
. Al poblet de Nodeh Malek un home està esperant un autobús quan ens veu arribar. En farsi li responem les preguntes bàsiques i queda al·lucinat amb el nostre viatge. Què fa? Es posa les mans a les butxaques i treu 4 nespres per cadascun i després, com si busqués la cartera a la butxaca del seu pit, treu un bon tros de pa.
. Una moto ens avança, fa mitja volta i em torna a fer les típiques preguntes que responem tantes vegades cada dia. Després, quedant ell també al·lucinat com l’anterior home del matí, ens pregunta si volem whisky (?).
. Estem aturats i arriben 2 camions força vells que aparquen bastant a prop. Els camioners baixen i un ve cap a nosaltres per oferir-nos te. Quan li acceptem, no ens dona l’opció de jo atansar-me al camió sinó que és ell qui ens porta una tetera, gotets de vidre i sucre.
. Arribem a una ciutat i avui tenim un pla de luxe. Cada dia el fet de no tenir ni idea d’on dormirem, és una càrrega psicològica força o molt pesada. A partir de les 16 h aproximadament aquesta càrrega s’afegeix al cansament físic derivat de l’altra càrrega, la física de les motxilles. Avui estem alliberats al menys d’una d’elles doncs sabem que dormirem amb uns futurs amics que coneixerem gràcies a uns altres amics que fa molts pocs dies vàrem conèixer pel camí. Aquelles fabuloses persones ens varen dir que quan arribéssim a aquesta ciutat, que contactessim amb els seus amics. Els que esperem conèixer avui. El nostre nou amic arriba al punt de trobada i ens porta al seu apartament. Allà estem parlant durant hores, amb ell i sa muller. Una parella de brillants cervells. Ambdós son científics investigadors que ens deixen bocabadats amb les seves professions i amb els que gaudim moltíssim d’una conversa que ens enriqueix intel·lectualment. Quin plaer poder parlar en profunditat amb persones com ells! És un gran regal pel nostre intel·lecte. Amb ells passem 2 dies plens d’atencions, amor, converses molt, molt interessants, passeigs a peu i en cotxe per les atraccions naturals de les seves rodalies. Quina meravella de persones!
. Pel camí un home ens regala préssecs, una dona, enormes mores negres, els empleats d’una benzinera una ampolla d’aigua fresca. Un altre home ens regala 2 litres d’aigua fresca.
. Mentre estic esperant a que arribi Jenn al voral de la carretera un motorista se m’atansa, sense badar boca em regala un petit pastís i suc de fruita fresc i marxa per fer el mateix amb Jenn. Al cap d’una estona ens torna a veure estirats al terra descansant. Queda molt sorprès. Li diem que hem gaudit del seu regal d’abans i ara ens dona un pa, que no hi ha manera de refusar.
. Encarem l’última part del dia i del poble que estem creuant. És l’hora de cercar lloc per dormir molt més activament. Un senyor molt rialler surt de la seva botiga. Insisteix en convidar-nos a un gelat. Jo prefereixo seguir per que no queda molta llum natural però Jenn no es pot resistir a un gelat, així que seiem i gaudim del regal mentre mirem de conversar amb aquest home tan trempat. Durant la conversa, sense nosaltres fer cap esment al tema de dormir, ell ens diu d’anar a casa seva i quedar-nos a dormir. Nosaltres ens quedem molt sorpresos. Li preguntem on viu, i ens respon que sobre la botiga, just al nostre camí. Sortim de la botiga, veiem una casa gran de 2 plantes i al final acabem amb no només a una habitació de la casa sinó a un apartament sencer per nosaltres sols! Ens conviden a sopar i després ens deixen a l’apartament amb la clau per tancar-nos.
. Un home atura el cotxe al voral de la carretera, baixa, camina cap a nosaltres i ens dona repetidament les gràcies per visitar Iran. S’acomiada amb un benvinguts a Iran, torna al cotxe i marxa.
. Arribem a l’aturada del migdia a una petita benzinera. Trobem un petit racó arrasarats del vent i amb una petita ombra. Mentre dinem un client ens regala 1,5 litres d’aigua i un altre 2 ampolles petites d’una mena de iogurt típic d’aquí. Quan se’ns acaba l’ombra l’encarregat de la benzinera ens fa entrar a la sala ‘prohibida’ on hi ha maquinària important. Allà podem descansar sense vent ni sol. Quan marxem l’encarregat truca al seu nebot per que ens pregunti en anglès si estem bé, si necessitem menjar o beure i que ell està al nostre servei.
. Un home s’atura a l’altre costat de la carretera, creua els 2 carrils, salta la tanca de ciment i torna a creuar 2 carrils més, tot per regalar-nos uns quants maduixots.
. Arribem a un poble, destinació per avui i com cada dia, la tensió per trobar allotjament aflora afegint-se al cansament del final del dia. Però som a Iran i de nou torna a aparèixer la solució en forma d’home jove sobre una moto. Aquest generós veí mostra la seva cara purament iraniana i amb gesticulacions i farsi al mig del carrer ens pregunta si necessitem res, menjar, aigua… Nosaltres responem que en quant a tiberi i aigua estem servits. Llavors ens aturem un moment en la conversa per que en certa mesura tenim ‘por’ de fer la pregunta que cada dia ens amoïna molt. Ens fa ‘por’ per que comencem a conèixer aquesta meravellosa gent i no volem forçar la situació ni la resposta. Però finalment preguntem, -‘hi ha cap parc o lloc on puguem posar la tenda per dormir?’. Quina és la resposta? Efectivament, ens convida a casa seva. Fa unes trucades i anem a la casa que és un oasi de pau, silenci, comoditat. Arribem suats, xops, fastigosos i fets una porqueria, com cada dia i coneixem a part de la família. Ens fan deixar les pesades motxilles a una habitació que ja sembla preparada per nosaltres i ens serveixen beguda fresca, pa, formatge, confitura i fruits secs. Això, així, d’entrada. Després una divina dutxa i jo em quedo de ‘relacions públiques’ mentre envio a Jenn a dormir aprofitant la calma de les hores prèvies al vespre. Sempre anem amb son, dormint no suficient, així que per si de cas tenim un altre vespre molt social, al menys Jenn haurà descansat una mica més, per que realment ho necessita. Mentre Jenn dorm jo vaig xerrant amb qui apareix de la família i quan estic sol, escric el famós diari inspirat pel cant dels ocells que viuen a fora al jardí. També em vaig quedant adormit de tant en tant i la mare del jove que ens ha convidat segueix portant te, pa, fruita del seu jardí… Al final del dia sopem plegats i també arriba un altre membre de la família que només arribar em fa 3 petons, salutació típica a Iran entre homes. Resulta que aquest senyor ens ha vist caminant al matí per la carretera i ara es queda de pedra en trobar-nos a casa de la seva família.
. Arribem a una ciutat i un motorista, com alguns altres abans, frena al meu costat i em fa les preguntes de rigor… en farsi. Després, quan veu qui som i el que fem, sembla voler assegurar-se’n de que som ‘tourist’ i quan li responc que òbviament sí, llavors es posa la ma a la butxaca i treu un bitllet de 100.000 rials (2,5€) que insisteix molt, molt en que accepti. Nosaltres estem afalagats i normalment acceptem menjar com maduixots, pa, formatge, te, aigua… però malgrat aquest bon home es mig emprenyi, els diners no els podem acceptar.
. Entrant a una ciutat un cotxe fa marxa enrere durant potser 500 metres fins trobar una entrada on poder aparcar davant nostre. Del cotxe baixa la mare de la família i un adolescent que parla anglès. El motiu de la seva aturada és per saludar-nos, donar-nos la benvinguda a Iran i convidar-nos a casa seva.
. Més endavant ens aturem a un petit supermercat per comprar menjar. Jenn entra a fer ses compres mentre que jo em quedo fora amb tot l’equip per guardar-lo, per que no podem entrar amb tot el que portem penjant de nosaltres i per que no m’agrada gens anar ‘de compres’. Mentre espero, un noi amb la seva mare també ens conviden a casa seva.
. Entrant a Neka un home surt d’una botiga i ens dona una ampolla d’aigua fresca de litre i mig. Un altre botiguer amb pintes moltes divertides ens crida a sa botiga, obre la nevera i ens regala la beguda que vulguem. Agafem un suc fresc i com tot el que generosament rebem, ho gaudim moltíssim a la seva salut i de sa família.
. Un motorista s’atura al nostre costat, em dona la ma i amb un gran somriure crec que en farsi ens dona la benvinguda i gràcies. Immediatament després segueix el seu camí.
. Un home ens veu passar i treu una ampolla d’aigua fresca amb la qual reompla una de les nostres ampolles.
. Quan portem uns quants quilòmetres allunyant-nos de Sari ja estem de nou, com cada dia, amb la pesada càrrega de trobar un lloc per dormir. Ahir fou una caseta mig abandonada de camp amagada darrera unes plantes molt crescudes i avui… portem estona i de moment no trobem res. Però de sobte l’esperit i realitat de Iran ens torna a sorprendre amb un altre regal. Per la transitada carretera ens avança un senyor en bicicleta. S’atura i ens pregunta què punyetes fem, a on anem i on dormirem. Li responem i què passa després? Que tenim una invitació per estar-nos a casa seva aquesta nit. Ell viu a un poblet molt proper que tenim pel davant. Quedem amb ell al cap d’una estona per tenir temps d’arribar-hi. Al vespre gaudim d’una altra experiència personal de luxe. Estem tan bé amb aquesta nova parella de generosos, hospitalaris i entranyables iraniàns que decidim avançar un dia el ‘dia de descans de Jenn’ i en comptes de tornar a la ruta per demà aturar-nos, avui ens quedem amb ells a la seva senyora casa al mig del camp.
. Pel camí trobem moltes furgonetes i camions venent centenars de melons i síndries. Un generós botiguer li regala un bon meló a Jenn. Aquest no és tan petit com el de l’altra dia, així que hem d’aturar-nos per menjar-lo.
. Anem passant petites poblacions i de tant en tant algun home, en cotxe o moto, s’atura al meu costat per fer les preguntes de sempre. Un d’aquests curiosos sobre 2 rodes ens saluda, pregunta i segueix endavant. Al cap d’una estona ens el trobem al seu negoci i ens tornem a saludar. Aquesta vegada ell ja està en condicions d’oferir-nos aigua i l’interior del seu taller per amagar-nos un xic del sol. Amb ell, el seu fill i el que pensem que son empleats, compartim una estoneta mentre assaborim aigua fresca. Ens ofereixen menjar però és un pèl aviat i encara tenim feina. Volem seguir avançant. Ens acomiadem i al cap de poc ens el tornem a trobar quan passem pel davant una botiga de carrer. Ell va carregat de tomàquets. Veig que creua la carretera i entra a una casa. Quan arribem a l’alçada de la mateixa, quí està a la porta esperant-nos i fent-nos senyals per entrar-hi? Ell mateix, és clar! Ja és gairebé l’hora de dinar i la de fer una aturada, així que no podem resistir tan temptadora proposta. Entrem a casa seva, coneixem sa muller, també arriba el fill del taller, ens fan un recorregut pel seu enorme terreny darrera la casa amb desenes i desenes d’arbres fruiters, dinem amb ells i abans d’acabar l’àpat ja tenim una altra meravellosa invitació per passar la nit amb ells. Després d’aclarir alguns punts per la resta del dia i per demà al matí, acceptem molt agraïts la invitació. La resta de la tarda la invertim en caminar fins el nostre objectiu del dia, per després tornar a estar junts amb ells. El vespre, amb la família, és un plaer. Son maquíssims, com gairebé sempre. Mirem, dibuixem i seguim mapes del nostre origen i ruta, esquivem la inútil i ridícula censura d’alguns canals de internet així ells poden al·lucinar amb espectaculars vídeos dels Castellers de Vilafranca que jo orgullosament els mostro i promociono. Jenn i jo també aconseguim ajudar un xic a la cuina fent el sopar, jo puc pelar patates (cosa gens habitual pels homes d’aquesta cultura), gaudim d’un deliciós sopar i finalment tornem a anar a dormir a les 23h, quan demà ens hem de llevar a les 4:30h. Aquesta vida tan intensa, cada dia, ens ompla de satisfaccions, de fabuloses experiències, ens enriqueix moltíssim però ens deixa sense energia. Quan podrem dormir?
. A Babolsar un senyor s’atansa, pregunta i ofereix casa per descansar, beure, menjar. Agraïts refusem sa generosa oferta, seguim caminant fins que torna a aparèixer, aquesta vegada amb moto i un traductor per repetir la invitació (no sabem si dormir a la nit està inclòs al paquet). Tornem a refusar i acaba donant-nos la ma i fent-me 3 petons, que pel que veig, és com es saluden o acomiaden els homes quan es tenen molta confiança.
. M’aturo esperant a Jenn i un jove barber surt de sa barberia, em saluda i ofereix tall de cabell i barba amb ‘no money’ (gratuïtament).
. Un home ens regala 2 ampolles de plàstic d’aigua fresca i més endavant un altre ens crida dins el seu negoci, una agència immobiliària, per oferir-nos aigua i te. Després del te, estem una estona amb ell i algun altre amic / curiós fins que marxen. Abans de que ens adonem, tornen amb el nostre dinar. Han anat a buscar menjar especialment per nosaltres.
. Pel camí ens trobem una família que estan fent un pícnic. Ens conviden a seure amb ells i també a te, pa i aigua fresca barrejada amb suc dolç de cireres concentrat que ens entra divinament.
. Ens avança un senyor amb una moto tronadíssima. La seva cara, el seu somriure és ple d’ il·lusió per insistir en que anem a casa seva. Llàstima que fa poques hores que hem començat el dia que si no… Lamenta la nostra negativa i marxa. Als 5 minuts el veiem tornar. Ja que no anem a casa seva, ara ens porta 2 batuts frescs de llet i plàtans. Els ha anat a buscar per nosaltres. Torna a insistir en portar-nos a casa seva. Nosaltres ens mig morim de ganes d’acceptar però hem de seguir menjant quilòmetres. Tristament refusem i ell al final, marxa.
. Anem creuant un llarg poble amb centres comercials i edificacions de qualitat quan un cotxe arriba a la nostra alçada, una dona primer ens dona la ma (cosa raríssima aquí) i després ens regala 2 xocolates a cadascun.
. També per un poble, sota un sol de justícia un botiguer ens regala una ampolla d’aigua fresca de mig litre que assaborim abans que perdi la frescor.
. Mentre estem aturats per dinar un agent de la propietat immobiliària ens fa entrar a sa botiga on ens convida a te, una mica del ‘seu’ vi (totalment prohibit) i ens agraeix l’oportunitat que li oferim per que així ell pot practicar el seu anglès molt rovellat.
. Jenn va a comprar-se un geladet per donar alguna alegria al seu treballat cos i passar millor la xafogor. El botiguer, un home gran, li regala 2 pastes i quan em veu, també em regala un gelat.
. Arribem a un poblet a mitja tarda i cerquem lloc per dormir. Un noi amablement ens ajuda fent unes quantes trucades però sense sort. Mentre això succeeix, quan les opcions semblen dir-nos, ‘torneu a la carretera, seguiu endavant cercant allotjament a un altre lloc’ de sobte arriba un veritable hippie que ens podríem perfectament trobar a Barcelona o san Francisco preguntant què passa. Quan el nostre amable ajudant li comenta que cerquem allotjament la reacció és immediata -‘cap problema, veniu a casa si voleu’. Amb el nostre nou generós i hospitalari amic i la seva parella entrem a una altra casa força diferent a les que hem visitat fins ara. Hippies cultes, progressistes i súper interessants de veritat. Les converses que tenim amb ells son tan interessants i enriquidores! Aprenem molt de la veritable realitat existent a Iran i que malgrat caminar a poc a poc, no sabríem o podríem veure mai. Estem xerrant, intercanviant cultura i aprenent fins passada la mitjanit. Aquesta genial parella son fidels als seus principis i idees que degut als ‘f…. .. ….’ que gestionen aquest gran estat, fins i tot els han portat a la garjola.
. És ben aviat quan trobem una fleca oberta. Només el flaire ja ens alimenta i obre els estómacs. Jenn s’adreça cap a la fleca quan un senyor surt amb una bossa plena de pans. Ens veu i ens regala un pa encara calent. Més endavant ens el tornem a trobar per que resulta que te una teteria o restaurant. Ens veu arribar, ens convida a seure i ens porta un te.
. Mentre seiem a una oficina descansant i gaudint d’una invitació a te, arriba una família de Teheran. S’afegeixen a la nostra conversa enriquint-la amb un anglès fluït. Quan estem a punt de marxar, ja amb tot l’equip penjant, la família ens ofereix acompanyar-los a casa seva, estar amb ells la resta del dia i dormir-hi. Acabar la caminada ara i aquí és massa aviat però hem passat una llarga, dura i mullada nit a la tenda sota la pluja, una bona part de l’equip està humit o mullat dins la motxilla, nosaltres estem humits o mullats… i l’oferta és molt temptadora. Així que sacrificant uns quants quilòmetres del dia, acceptem una altra generosa invitació iraniana. Ens porten al seu apartament. Allà tornem a gaudir d’una molt bona companyia. Temps de qualitat amb gent de qualitat. Al final de la jornada fins i tot celebrem l’aniversari de la senyora de la casa i anem a dormir a mitjanit.
. Una dona surt d’un cotxe i ens regala una pasta de nata a cadascun.
. Arribem a una benzinera amb un petit edifici que conté els lavabos i 2 habitacionetes. Estem una estona a una d’elles per que Jenn pugui dormir una mica i jo escriure el diari d’avui. És una habitació molt petita però està neta i sobretot a cobert de la pluja potencial. Quan anem a demanar permís per estar-nos durant la nit un empleat arriba per dir-nos que no ens podem quedar. Quina gran desil·lusió. Per suposat acceptem la seva decisió doncs és la seva propietat, però vist el nivell al·lucinant d’hospitalitat rebuda fins ara, ens ha sorprès. Quan estem marxant un home amb el que he parlat ens diu que consultant el seu pare, ens donen permís per quedar-nos. Caram quina bona notícia. Tornem a la petita habitació, acabo el diari i molt aviat ambdós estem al terra estirats dormint profundament. Però la famosa hospitalitat iraniana no acaba aquí. Nosaltres ja estàvem més que contents podent tenir un lloc a cobert quan cap a les 22h, ens desperten per portar-nos una pizza i 2 refrescs! Quin canvi més radical, des del no inicial a un sí amb pizza i refrescs! Menys mal que hem trobat aquesta mini habitació. Com comentàvem, malgrat a la tarda feia sol i el cel estava totalment net, a la nit ha estat plovent i plovent.
. Pel camí, quan portem només el 40% de la distància prevista, un cotxe ben maco s’atura al nostre costat. Ens han vist quan passaven en direcció contrària. Sorpresos per trobar 2 turistes aquí, ens els trobem de cara. És una típica família local amb els pares, filla i fill. El pare em fa les primeres típiques preguntes amb un anglès suficient, després la filla, arquitecte i amb millor anglès, agafa la iniciativa de la conversa. Com sembla que connectem prou bé, ens pregunten si volem un te. Estem al voral de la carretera, tocant un petit tros de terra amb runa i sacs de ciment llençats, però aquest entorn tan poc agradable no és cap obstacle per crear una perfecta, entranyable i saborosa trobada. Ells, locals experts en fer pícnics a qualsevol hora o indret, treuen tot l’equip i munten un festival al terra. Nosaltres deixem les motxilles per sobre la pila de sacs i seiem amb ells. Resulta que son d’Esfahan! Ciutat preciosa i turística que tenim previst visitar quan acabem la ruta a peu i abans de sortir cap a Azerbaidjan. Son una família fabulosa. Ens sentim molt a gust. Ells sembla que també. Així ho creiem per que no només ens conviden a estar a casa seva a Esfahan quan anem de visita, sinó que també ens conviden a passar la resta del dia i nit amb ells. Jenn i jo estem sorpresos i bocabadats. Estudiem el mapa, distàncies, temps, calendari, remota possibilitat de trobar un amic a 19 quilòmetres d’on som, preguntem si demà a les 5 – 6h ens poden tornar a deixar al mateix punt on som ara… Al final acceptem la seva proposta. Marxem amb ells. Amb ells passem una fabulosa tarda – vespre. Compartim històries, coneixement, aprenem d’ells, sopem i dormim al menjador sobre grans i boniques confortables catifes.
. Un cotxe atura a Jenn. Una parella súper entranyable la (ens) convida a casa seva a estar-nos la resta del dia. La dona agafa la ma de Jenn i li fa petons. És una veritable llàstima que ens els trobem tan aviat al matí i que visquin en direcció contrària, per que molt a gust passaríem la resta del dia amb ells. Quan ens trobem amb aquestes persones ens és tan, tan difícil dir que no!
. Abans de Rudsar un grupet d’homes ens omplen de lloances per visitar el seu país i per fer-ho a peu. No s’ho acaben. Un ens regala una ampolla de refresc de litre fresc.
. Un home a Rudsar ens convida a casa seva.
. Un camió de repartiment de begudes li regala un refresc a Jenn.
. Uns homes que surten d’un restaurant ens veuen passar. Quan ens avancen amb cotxe ens regalen 1litre d’aigua fresca.
. A un petit restaurant ens criden per regalar-nos un te.
. Arribats a una nova ciutat tenim una amiga d’uns amics amb els que vàrem estar. Aquells meravellosos hostes ens varen mimar i sabent la nostra ruta, es van posar en contacte amb una amiga seva de facultat i que viu a una ciutat de la nostra ruta. Ells li van preguntar si ella voldria allotjar-nos quan arribéssim i després de la seva generosa resposta, ens van posar en contacte. Ara, gràcies a tots ells tenim un lloc per estar, unes noves i meravelloses persones per conèixer i segur que uns nous amics per mantenir al llarg de la nostra vida. Arribem al punt de trobada 10 minuts abans del nostre compromís. Hem calculat bé els quilòmetres i hores que trigaríem i hem pogut arribar puntuals. Al poc arriba la nostra nova amfitriona amb la seva filla. Ens presentem, caminem fins a casa seva, una dutxa ens torna a fer sentir com a persones, jo pujo al terrat per mirar d’assecar la tenda de campanya, dinem, prenem te, gaudim d’una fabulosa companyia, conversa, d’un petit concert de piano de la filla al mateix temps que seguim coneixent, admirant i engrossint la nostra llista d’amics. Jenn els cuina un deliciós àpat mentre que jo també acabo tocant el piano per elles.
. Quan fa molt poquet que hem començat a caminar un home surt d’una botiga i ens saluda molt cordialment. Ens fa senyals per que ens aturem, però nosaltres, saludant-lo, seguim caminant doncs tenim molta feina per endavant. El senyor torna a sortir de la botiga, ens crida i ens segueix un trocet per regalar-nos 1 cogombre a cadascun.
. Durant una altra de les nombroses i necessàries breus aturades a l’ombra un cotxe s’atura, primer baixa la dona qui amb devoció i gran admiració va a donar la ma i abraçar a Jenn. Després les 2 filles fan el mateix mentre el marit em saluda a mi. Tenim un intent de conversa sense gaire èxit. Son molt atents, sembla que ens ofereixen casa seva a Rasht. Finalment marxen deixant-nos unes cireres. En marxar aquesta família admiradora, un veí ens saluda molt atentament i fa que la seva muller ompli l’ampolla de Jenn amb aigua fresca i gel. Per si aquesta aturada no fos prou sorprenent i ‘profitosa’ un altre veí que és testimoni de tota aquesta generositat rebuda, doncs està al nostre costat, creua expressament els 4 carrils de carretera i el mur divisori per dues vegades per portar-nos 2 ampolles de 1/2 litre d’aigua fresca.
. Seiem de nou a l’ombra per que ens estem torrant i en marxar un botiguer ens obsequia amb un te.
. Un amable i molt expressiu senyor que viu a una casa al mig d’una plantació de te ha vist a Jenn fer fotos i l’ha anat a buscar per convidar-nos a un te primer i a dormir després. Afortunadament amb aquesta valuosa, generosa i molt iraniana invitació ja tenim resolt el preocupant misteri diari d’on dormirem avui.
. A l’alçada de Marjaghal la carretera es bifurca durant un tros. Grans arbres formen un bonic passadís silenciós i ombrívol durant les primeres hores del dia. És llavors quan un home ens convida a un te que acompanya amb un saborós pa i formatge. Un esmorzar típicament local que en ruta ens senta de meravella.
. Arribem a la població de Sowmehsara on un home ens veu creuar caminant per la vorera i del seu cotxe ens regala dues llaunes de suc de taronja fresques.
. A les afores d’una població cerquem allotjament. La cosa no és fàcil (com cada nit). Trobem una casa en construcció, ens colem sense ser vistos i allà estudiem millor les opcions. El terra força irregular i la poca protecció respecte al carrer amb un accés relativament fàcil estan en contra de quedar-nos, però les poques opcions trobades fins ara juntament amb la tardana hora del dia, estan a favor. Anecdòticament tenim una gran i bonica ‘companya de pis’ que esperem ens protegeix dels mosquits. Una gran aranya ens separa dels camps d’arròs del darrere la casa. Com ni Jenn, ni jo ens acabem de decidir, ho fem a sorts llançant una moneda a l’aire. Resultat, marxem a seguir cercant. Aquest acte tan aleatori, com algunes altres coincidències viscudes abans, ens porta a un final feliç. Quin? Deixem la casa abandonada i mentre caminem ens creua de cara una moto amb una simpàtica parella que ha anat a comprar menjar. Ens saludem. Ells segueixen i al poc ens arriben pel darrera. Ens tornem a saludar amb més calma, ens fan les típiques preguntes, semblen molt simpàtics, son molt riellers i directament ens conviden a dormir a casa seva. Ho parlem una mica i acceptem. Ens diuen d’esperar a que deixin la compra i la moto a casa per tornar a recollir-nos en cotxe. Esperem i en 10 minuts es presenten amb un gran cotxe amb el que reculem uns 4 quilòmetres fins la seva gran casa a una granja de vaques. La casa es correspon amb el cotxe. Quin nivell. Ens deixen una habitació a les golfes, ens dutxem (un d’aquells petits grans plaers de la vida) i ells comparteixen un saborós sopar amb uns amics que estan de visita, afegint a taula ara la parella de rodamons que acaben de recollir. Les seves atencions i detalls son admirables. Seguim al·lucinant amb aquesta hospitalitat i amb com el llançament d’una moneda o la presa d’una decisió, per petita que sigui, pot desembocar en altres events que a vegades son dolents però afortunadament, la majoria son ben bons. Al matí següent, com sempre ens llevem a les 4:30h i malgrat intentar no despertar els nostres generosos hostes, la dona es lleva per fer-nos uns ous ferrats a l’hora que gaudim d’un bon esmorzar i llet deliciosa. L’única petita pega és que tornem a dormir només entre 5 i 6 hores. Quan estem llestos per marxar, la senyora també ens acompanya amb cotxe al punt on ahir ens varen recollir, des d’on seguim ruta. Ens costa molt acomiadar-nos de tota aquesta meravellosa gent que trobem pel nostre camí. Seguim trobant la bondat per arreu.
. Després d’un duríssim matí on l’humitat dels camps d’arròs ens ha ofegat, els tolls d’aigua ens han desgastat molta energia i el fang ens ha atrapat a ambdós deixant-nos les botes i pantalons fets una porqueria, seiem al terra per estudiar la ruta i descansar. Jo estic esgotat, al llindar d’un d’aquells perillosos moments ‘colapse’. Crec que fem molt mala pinta. Uns veïns ens veuen i, sorpresos, ens fan passar a la seva propietat. Allà al pati, fora la casa, ens ofereixen aigua fresca i 2 geladets per cadascun. Quin detall i quin plaer! Després ens diuen de rentar-nos les cares, de refrescar-nos amb aigua. Seguim parlant amb ells, agraïm moltíssim aquests detalls que ens senten de meravella a l’hora que ens revifen un xic. Xerrant sembla que ens guanyem la seva confiança, ja que acaben convidant-nos a compartir el seu dinar, prendre una fabulosa dutxa i fins i tot fer una curta però intensament reparadora migdiada, mentre les botes i mitjons s’assequen al sol un cop alliberades del pes del fang enganxat. Per correspondre mínimament a tota aquesta generositat, jo puc rentar els plats malgrat haig de gairebé barallar-me amb ells.
. Al final del dia tornem a la carretera principal després d’una jornada per camins secundaris i terciaris. Quina diferència i quina llàstima d’opció de ruta!! Quan ens resta aproximadament hora i mitja de llum, seguim cercant lloc per acampar quan un home gran atura el cotxe i ens convida a dormir a casa seva. Després de pensar-ho, acceptem la generosa invitació, però com ahir, ens hem d’esperar no 10 minuts, sinó mitja hora per que ens torni a recollir. Estem esperant a un molt mal lloc, però allà ens quedem. El temps passa i el senyor no arriba. El dia, la llum i les opcions es van esmunyint. Apostem tot amb aquest senyor. No tenim pla b. La mitja hora d’espera es converteix en una hora… molt estranyats tornem a carregar-nos les motxilles per seguir camí i buscar-nos la vida. Afortunadament al poc arriba ell. Menys mal. Ja ens estranyava molt. No crèiem que tinguéssim la mala sort de trobar-nos un impresentable com abans de Babolsar. Pugem al cotxe i ja fosc arribem a un poble amb grups de cases totes iguals. Al barri o grup de vivendes on ell viu les cases son molt grans. Sopant aprenem que te 200 m2 i que eren cases d’expatriats canadencs als anys 60 i 70, abans del radical canvi polític que va experimentar Iran i que va fer fugir a tots els occidentals. No cal dir que com cada nit i avui especialment després del dia que hem tingut, dormim tan intensament com vivim la majoria de les hores de cada dia.
. Quan comencem la recta final del dia i ja estem cercant un lloc per dormir, un bon cotxe s’atura a la nostra alçada. Dins una parella amb un nen se’ns adreça en un anglès molt bó. Què ens pregunta? Què fem, on anem i si tenim un lloc per dormir. Li expliquem la nostra realitat quotidiana i immediatament ens ofereix estar-nos amb ells. Ens comenta que estan molt acostumats a rebre tot tipus de viatgers internacionals. Porten anys allotjant viatgers, sobretot ciclistes, que entenem son els únics estrangers que deuen venir per aquí, arribant des d’Azerbaidjan o Armènia per seguir ruta cap a l’est. Aquesta fabulosa parella insisteix molt i com ja tenen experiència fins i tot ens comenta: -‘Ens agradaria que us quedéssiu dies, però si heu de continuar demà i sou dels que camineu tots i cadascun dels quilòmetres, em comprometo a portar-vos a aquest mateix punt demà al matí (per molt d’hora que sigui em diu, després de dir-li el nostre esgarrifós horari matinal)’.
Amb aquesta claredat i generositat no ens podem negar. Pugem al cotxe i no anem a la casa sinó a la seva feina, que no és una altra que una escola d’anglès. Tenen una escola d’anglès. Arribem a l’escola amb la ‘roba de feina’, suats, xops, plens de pols … Ell i sa muller van a donar classes mentre nosaltres mirem de rentar-nos un xic per estar només una mica més decents. Ens ofereixen una beguda fresca, fruita i quan estem millor comencem un ‘tour’ de classe en classe on ens presentem i responem les preguntes que les alumnes ens fan. Així estem com unes 2 hores, molt, molt contents de poder ajudar i contribuir a les classes, a les alumnes i a l’escola. Esgotats com al final de cada dia anem finalment a casa seva on podem gaudir d’una bona dutxa, bon sopar i no hi ha manera d’anar a dormir abans de les 23h. Al matí següent, ben d’hora ens acompanya fins on ens va recollir ahir. Caminem tot el dia. Un dia especialment humit i calorós que ens fa molt de mal, convertint la jornada en un malson de cansament, frustració, mal rotllo… un dia deplorable. Una d’aquelles ferides que deixa cicatriu. Al final del dia el nostre generós amic envia un germà seu per recollir-nos, portant-nos a dormir còmodament a casa el nostre amfitrió. De nou, al segon matí, molt d’hora torna a agafar el cotxe per deixar-nos molts quilòmetres més enllà, des d’on seguim caminant fins arribar a uns 20 quilòmetres d’Astara. Llavors, què més poden fer aquests al·lucinants iraniàns? Doncs en comptes de recollir-nos de nou i tornar a casa seva, molts quilòmetres enrere, efectivament ens passa a recollir juntament amb sa dolça muller i fill per portar-nos fins a Astara, on estem convidats a dormir a casa un familiar seu. Dormim a Astara i al matí següent de nou ens condueix fins al punt on arribàvem ahir, ens deixa i així podem caminar l’últim tram de la nostra ruta a peu per Iran, arribant fins a la desitjada i somiada Astara on, a part de tenir una molt bona celebració particular, després Jenn i jo ens retrobem amb els nostres amics per continuar gaudint de la seva increïble generositat i hospitalitat.
. Un home jove ens veu passar i ens segueix una mica per adreçar-se amb molta educació. Ens pregunta si necessitem res, si estem bé. Deu pensar que no estem gaire bé o de salut física o mental doncs cau un sol aclaparador i la calda ens està rostint. Ens diu que no hem de caminar, que hem d’anar en cotxe per que això és massa. Li agraïm el consell. Abans de continuar ell ens desitja de tot cor un bon viatge, una bona estada al seu Iran i torna al cotxe corrents per regalar-nos 2 pastetes dolces molt bones. Un tros de pa d’ home.
. Un cop acabada la nostra ruta a peu, ens regalem uns dies de visita turística aprofitant que tenim dies de visat. Durant aquests dies passem 2 vegades per Teheran on tenim la sort i alegria de retrobar-nos i allotjar-nos amb 2 famílies diferents. Estem un xic amb la primera família que ens va acollir només aterrar a Iran, i també estem un altre xic amb una família que vàrem conèixer en ruta i que ens van convidar a casa seva ‘quan torneu a passar per Teheran’.
. Arribem a Shiraz després d’un llarg recorregut de nit en autobús. En baixar, com som viatgers, no turistes, es hem de buscar la vida, el transport per sortir de Shiraz i l’allotjament. Un noi que també estava dins el mateix autobús pren la iniciativa per ajudar-nos, primer en aconseguir informació d’autobusos, horaris, preus…, però a més, després, ens acompanya potser durant una hora per cercar, preguntar, comparar i trobar una habitació a un hotel on poder-nos allotjar.
. Després d’uns dies a Esfahan, arriba un altre moment ben trist, i ja van uns quants. Per què? Doncs per que ens hem d’acomiadar d’una altra família, d’uns altres amics que sense cap mena de dubte, han deixat una forta empremta als nostres cors i cervells. Com altres abans durant el temps que portem a Iran, aquesta família ha estat fabulosa. Intentant resumir la seva generositat i hospitalitat volem deixar palès que, fa setmanes ens van trobar a la carretera a prop de Ramsar, a tocar del mar Caspi. Es van aturar per preguntar-nos si estàvem bé, si necessitàvem res. Aquell dia nosaltres vàrem acompanyar-los de visita a les muntanyes i a dormir a casa seva a Ramsar, sa residència d’estiu. Setmanes després els hem vingut a visitar a sa casa permanent d’Esfahan. Al seu bonic apartament hem estat mimats i inundats amb un amor, delicadesa, educació, tracte exquisit que ha forjat una amistat esperem que per molts anys. El pare s’ha llevat molt d’hora expressament per cuinar-nos truites de dàtils per que poguéssim caminar molt visitant la ciutat, ens ha portat a l’estació…, la mare ens ha cuinat deliciosos plats típicament iraniàns, inundant-nos amb tant de menjar que jo ja he retornat al meu pes de Catalunya (els meus estimats i adorats pares estaran encantats de llegir això), la filla ha estat la traductora oficial i ens ha fet de guia pel barri de Jolfa. Han portat altres membres de la família per compartir la nostra visita i companyia. Hem tingut la sort d’estar presents el dia en que el pare va tancar i comprar la que en pocs mesos serà la seva nova (i impressionant) casa, que vàrem poder visitar, quedant bocabadats. Per acabar l’escurçada llista, Jenn va comentar que li agradava el color i la pedra semi-preciosa turquesa i el vespre abans de marxar, aquesta excepcional família li van regalar un anell d’argent amb una turquesa. Per si això no fos suficient, com l’anell li anava petit, a les 8 del vespre van sortir de casa a la recerca d’una joieria. Van trigar un xic, però a la nit l’anell ja li anava perfecte. Quan aquest matí ens acomiadem d’ells, amb prou feines podem contenir les llàgrimes.
