Piacenza – Valenza

.

Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.

Seguim resseguint el gran riu Po entre petits poblets, camps totalment conreats que ens regalen enormes catifes marrons o sobretot verdes, i mirant d’evitar les pluges que de tant en tant ens enganxen, fent-nos mal.

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Piacenza, Bologna, Ponte Trebbia, Malpaga, Cottrebia Nuova, Torri, San Nicolo, Castellazzo di sopra, Bonina di Rottofreno, Bonina, Case Nuove Bonina, Cascina Molinasso, Caserma, Rottofreno, Colombarola, Ponte Tidone, Salumficio, Molino Nuovo, Sacchello, Sarmato, Castel san Giovanni, Monteacuto, Zappellone, Colombarolo, Ceresole, Arena Po, Gerolo, Frega, Porticone, s Pietro, Portalbera, Coste, san Cipriano Po, Casotelli, Case Base, Albaredo Arnaboldi, Campospinoso, Baselica, Casanova Lonati, Verrua Po, Canova, Cascina Scarpa, Ca Bellotti, Robecchina, Castellazzo, Bressana, Il Cantone, Bassino, Castelletto Po, Case Nuove, Bastida Pancarana, Pancarana, Cascina Bonesca, Buschi, Cervesina, Case Boccadoglio, Gringa, Corana, Cascina Delfina, Silvano Pietro, Bastida de Dossi, Cornale, Gerola Nuova, Molino del Torti, Mezzo Nuovo, Guazzora, san Pietro, Alluvioni Cambio, Montariolo, Baracconi, Mezzanino, Grava, Bassignana, Pellizzari, Valenza

 

. Dia de turisme visitant Bologna. Ens llevem, esmorzem tots 3 i com el nostre amfitrió ha de treballar (és informàtic autònom), nosaltres anem a passejar visitant aquesta bonica ciutat. L’apartament està a uns 3,5 km del centre. Anem xino-xano. Pel carrer s. Stefano arribem a les famoses 2 Torres. Ambdues de totxo, una és molt alta i prima, mentre que l’altra és més baixa però està veritablement torta. Sembla la de Pisa. Després arribem a la plaça Maggiore, el centre de la ciutat. És gran i bonica. Destaca el Palazzo d’Accursio, la biblioteca Salaborsa amb bonic sostre i el Palazzo Podestà i Re Renzo. Després, la plaça de Nettuno i continuem fins el bonic Palazzo dell’Archiginnasio, segurament l’indret preferit per mi de tota Bologna, on trobem una biblioteca, el teatro Anatomico i molts petits escuts antics a les parets. És molt bonic.

Seguim passejant pel centre, per la via de la independència, que és ampla i comercial. No val molt la pena. Arribem a una petita i ximple atracció turística com és una finestra que dóna a un petit canal que passa pel mig de la ciutat. Crec que hi ha més rierols, però tots o gairebé tots estan coberts i soterrats. Arribem a la pl. Verdi per fer un tomb pels edificis de la universitat i després tornar a les dues torres, la dreta i la torta. Jenn marxa cap a casa del nostre hospitalari nou amic i jo em quedo més estona voltant pel centre o assegut a la pl. Maggiore on hi ha força ambient. Acabo la visita al parc Margherita, ple de gent gaudint d’un gran espai verd.

. És molt destacable el gran nombre de carrers que transcorren sota les voltes dels edificis. Això la converteix en una ciutat ben visitable quan plou!

. El centre de Bologna és molt turístic. Som molts els visitants. Però és una ciutat eminentment universitària pel que el nombre d’estudiants i l’ambient del carrer és jove.

. Al vespre, a casa del nostre amic, gaudim d’un boníssim sopar cuinat per Jenn amb molt d’amor i temps. La sobretaula continua enriquidora amb les nostres històries, però nosaltres també aprenem coses d’ell, del món de la informàtica i SAP, Bologna, antropologia …

. Aprofitant l’avinentesa, també mostrem no un sinó uns quants vídeos dels nostres (Castellers de Vilafranca ) impressionants 3 i 4 de 10 amb folre i manilles descarregats o del raríssim 7 de 9 amb folre descarregat. Aquesta sessió de vídeos obre una llarga estona de preguntes per part del impressionat i encuriosit amfitrió. Ell, a part de treballar com a programador, també està estudiant antropologia i veient les construccions humanes ens bombardeja a preguntes, que responem amb gran il·lusió. Crec que tard o d’hora aquest acabarà veient una diada castellera i ja el farem entrar a la pinya, ja.

 

. Arriba el dia que veníem a buscar, doncs avui és el dia en que Jenn i la seva amiga d’infantesa es troben.

. Ens acomiadem del nostre amfitrió, un nou amic forjat al llarg del camí. Després d’esmorzar anem a trobar-nos amb l’amiga de Jenn. Quan es troben… quina alegria i il·lusió!

. Ens passem la resta del dia tots tres plegats. Fem alguna visita per la ciutat, passegem, seguim fent una mica de turisme i elles, parlen, parlen, parlen… Quin goig veure-les tan contentes! Sembla que tots els esforços i maldecaps que hem tingut per poder deixar temporalment la nostra ruta i arribar a trobar-nos a Bologna, han valgut la pena.

 

. Acabem l’escapada a Bologna que hem fet per trobar-se amb l’amiga de Jenn. Ha estat complicat, però veure-les tan contentes ha valgut la pena.

. Tornem a Piacenza a cercar el punt on vàrem arribar a peu l’altre dia. Reprenem la ruta.

. Avui podem gaudir de Piacenza amb un cert sol, o si més no, sense la pluja de l’altra dia. Amb sol tot és més bonic, tot i que Piacenza tampoc és un indret per tirar coets i quedar-se bocabadats.

. La sortida de la ciutat és sorollosa i desagradable doncs tornem a empassar-nos un coll d’ampolla com és el pont per creuar el riu Trebbia que és afluent del Po i bastant gran.

. Un cop passat el mal tràngol del pont amb un tràfic intens, ens tornem a allunyar de les carreteres i agafant vies molt petites, seguim avançant cap a l’oest entre camps conreats i poblets molt petits on l’església i el campanar són l’única cosa que destaca (pel tamany, que no per la bellesa).

. Tornem a gaudir de silenci i del cant dels ocells, cosa que ens encanta.

 

. És curiós com la vida, el viatge, l’aventura i/o les persones et porten d’aquí cap allà. Si un està obert al món, obert a la vida, aquesta et pot regalar grans i petites sorpreses. Això ho comentem per que avui ha estat un dia totalment inesperat i interessant.

Per tal d’aconseguir compartir un bonic dia en que Jenn i la seva amiga poguessin gaudir d’unes hores juntes a Bologna, lluny de la nostra ruta, hem hagut de fer mans i mànigues per temes variats, com per exemple, l’allotjament. L’història és llarga, però resumint direm que vàrem trobar una generosa i hospitalària persona que ens ha permès dormir al sofà de casa seva, a les afores de Piacenza. Vàrem arribar ahir al vespre i en comptes de compartir unes hores de conversa amb ella al final del dia, això no va ser possible doncs li va sorgir un sopar de feina. Vàrem parlar com una hora abans que ella marxés al sopar i quan va tornar, molt tard, va arribar amb una petita sorpresa sota el braç.

Al final del sopar amb el seu cap, amb qui no estava des de feia mesos, el cap li va preguntar entre d’altres coses, què feia ella per la societat. Trobem que és una pregunta interessant. La nostra amfitriona va respondre que per exemple, al precís moment del sopar ella estava allotjant un parell de viatgers que arribaven a peu des de Bangkok i anaven cap a Catalunya. El cap, suposem que sorprès i encuriosit, li va respondre, ‘doncs porta’ls demà a dinar i també els ensenyes la fàbrica, si estan interessats’.

La nostra generosa amfitriona ens va transmetre aquesta curiosa invitació ahir, passada la mitjanit. Nosaltres avui teníem previst continuar ruta, especialment després d’uns dies dedicats a la trobada de l’amiga de Jenn i també per que veiem una predicció meteorològica dolenta pels propers dies amb una maleïda pluja constant que si es confirma, ens farà la ruta miserable durant força dies seguits. Però malgrat les ganes que tenim de continuar avançant, no podem, ni devem deixar passar oportunitats i invitacions com aquesta.

Com sovint diem, ‘Estem oberts a invitacions!’ gairebé de tot tipus i a totes hores. Estem oberts a seguir enriquint-nos amb noves persones, situacions i experiències que se’ns presenten a la vida. I sovint se’ns presenten per què fem aquesta boja aventura a peu, però també per què tenim els ulls i el cap ben oberts a qualsevol oportunitat, invitació o experiència.

Així doncs, ajornem la continuació de la ruta i de molt bon grat, acceptem la invitació.

. Abans de dinar, la nostra amfitriona ens ve a recollir a casa seva per portar-nos a la fàbrica on treballa. Allà ens trobem amb el seu cap, un home d’empresa de cap a peus. Un alt executiu que es passa la vida viatjant per feina per mig món.

. A la fàbrica ens hem de posar calçat especial, armilla groga i casc. Jenn i jo tenim la sort de fer una visita guiada amb la nostra amfitriona i el seu cap. Ambdós ens expliquen moltes coses molt interessants. Per resumir direm que en aquesta planta fabriquen tubs i sobretot ‘colzes’ metàl·lics molt especials per instal·lacions tan diverses com centrals nuclears, plantes petrolieres o centrals de generació elèctrica. L’explicació i el passeig són de luxe. Per exemple, ens obren el forn expressament per nosaltres per veure com tenen unes peces dins a 1.000 °C.

. Un cop visitades les instal·lacions, tots quatre anem a un restaurant local on el cap ens convida a un dinar exquisit. Durant l’àpat tots quatre xerrem pels descosits. Ens coneixem molt més a fons i a mida que aprofondim aquesta relació, va creixent la nostra admiració mútua.

Nosaltres estem impressionats amb la feina que fan. La nostra amfitriona a nivell de gestió interna de recursos humans, materials i de processos d’aquesta fàbrica. El nostre nou amic, com un alt executiu responsable de diverses plantes i fàbriques escampades per tot el món. Nosaltres els admirem professionalment, però sobretot els apreciem personalment, doncs la seva qualitat humana és gran. Parlem de moltes coses i riem molt. Però molt. Estem tan a gust!

Per la seva part, la seva admiració vers a nosaltres arriba de l’aventura que estem duent a terme. Ambdós, en assabentar-se del que estem fent, ens han volgut conèixer en persona.

. Passem unes quantes hores de luxe amb ells dos. Ha estat una festa. Un veritable plaer.

. Malauradament, ens acomiadem per tornar a casa de la nostra amfitriona. Allà la rebem una estona més tard, quan acaba la seva jornada laboral.

. Compartim una bona estona amb ella, però aquest fabulós dia encara ens té reservada una altra petita sorpresa. La nostra amfitriona ens ha convertit en una ‘parella un xic famosa’ i li ha explicat a alguns companys la nostra aventura. Un d’ells ha fet mans i mànigues amb els seus 2 fills i esposa per poder-se escapar i venir a casa de la seva companya per conèixer aquests dos sonats que caminen des de Tailàndia a Catalunya. Ens vol conèixer i saludar.

El seu company arriba eufòric i només saludar-nos, tant a Jenn com a mi ens dona fortament la mà i ens fa una forta abraçada. Caram quina passió. Amb ell estem tots quatre parlant en italià, anglès i castellà, escoltant música, rient i aprenent, a l’hora de que ens ho passem genial. Ens acomiadem a mitja nit.

. Al final del dia, quan molt passada la una de la nit escric aquestes paraules intentant no caure adormit, em segueixo adonant de l’afortunats que som i de la gran riquesa que anem adquirint. Persones i dies com avui són un regal pels nostres esperits i són un meravellós premi a la nostra ruta.

 

. Arriba la gairebé sempre difícil hora dels adéus. La nostra amfitriona i nova amiga marxa a treballar i nosaltres ‘a reprendre la ruta’. Primer l’hem de trobar, doncs ens vàrem desviar un xic per arribar a on hem estat tan ben rebuts.

. Tornem a caminar per carreteretes petites locals, una un xic més gran i emprenyadora pel tràfic i els desitjats camins de terra.

. El temps durant el dia és tapat, gris, però lluminós. Molt bo per caminar.

. A la tarda arriba l’enemic número 1, la pluja. Ens enganxa a Arena Po. Mentre esperem a cobert, una senyora ens pregunta què fem. En respondre, es queda de pedra i abans de marxar ens regala una xocolatina. Un bonic detallet.

. La pluja finalment afluixa el suficient com per poder-nos cobrir i seguir caminant. Seguim però l’aigua i els núvols negres fan que la foscor del final del dia s’avanci. Això ens obliga a cercar lloc per dormir i si pot ser, a cobert. Aquesta zona del nord d’Itàlia sí que també té cases abandonades per colar-nos a dormir a cobert de la pluja, però no tantes cases com ens agradaria. La majoria estan dins a propietats privades.

. Com anem avançant sense trobar treva, demanem permís per entrar a un edifici en ruïnes. El veí al que preguntem no sap qui és el propietari d’aquest desastre de propietat, però ens suggereix que anem sota un gran pont que creua el riu Po. No ens fa gaire gràcia la idea, però anem a fer una ullada. Al final, com és tard i el cel no para d’emprenyar, quan es fa gairebé fosc plantem la tenda i allà ens quedem. Avui dormim literalment sota un pont, que ens salva literalment d’un bon xàfec, mentre el cel ens ‘regala’ un concert de trons i llamps.

 

. Avui ha estat un dia realment curiós.

. Hem dormit bé sota el pont. La pluja que ha seguit caient tota la nit no ens ha mullat gràcies al gran pont que tenim a sobre. Però segueix plovent i plovent i plovent. El cel és tota una espessa capa gris que ens acompanyarà tot el dia.

. Ens equipem tot el millor que podem per resistir la pluja i sortim a avançar. Si cau més fort, haurem d’aturar-nos per amagar-nos, però malgrat l’aigua, l’humitat i la fredor van quallant i es van apoderant de tot el nostre cos, seguim endavant.

. Avui aconseguim caminar per carreteretes petites asfaltades i per camins d’herba i terra, que avui són un fangal. El caminar per terra és sempre millor o fins i tot més bucòlic, però quan ens trobem que un camí ha desaparegut per que el ‘cap…o’ del pagès ha engrandit el seu terreny i ha llaurat el camí, ens senta fatal. Per què? Doncs per que on podíem més o menys passar s’ha convertit en un fangal de grans solcs per on caminar, és un fàstic. Ens enfonsem per tot el pes que portem a sobre i acabem amb els pantalons i botes plenes de fang. Un fàstic. Al pagès jo li faria passar per aquí de genolls.

. Seguim entrant i sortint de petits poblets que tenen unes quantes cases, però sobretot una esglèsia amb un campanar que es veu de poble a poble. Avui toca refugiar-se més d’un cop a diversos cementiris doncs normalment tenen una entrada coberta que ens dona cert respir.

. Plou i plou i nosaltres estem fastiguejats. Com diuen aquí ‘Porca miseria’ que per nosaltres és ‘Porca pluja’. Durant hores aguantem aquest merder.

. Però aquest estat fastigós, ahir a la tarda, tota la nit, tot el matí i part de la tarda plovent gairebé ininterrompudament, canvia radicalment. És un veritable exemple del nostre viatge. Cada dia és una sorpresa. A vegades més petita o insignificant, a vegades realment sorprenent.

. Passem Verrua Po i en arribar a Canova passem pel davant una casa on un home d’uns 80 anys ens crida des de casa seva per preguntar-nos si volem que ell ens porti a algun lloc en cotxe. Sota la pluja ens atansem on és ell per entendre’l bé. Responem que no cal, gràcies, doncs el nostre viatge, és a peu. Ell es queda sorprès i quan marxem, ens ofereix un cafè.

Amb la que està caient i com estem de fastiguejats, molls, freds i arrugats, no ens podem resistir.

Entrem a casa seva. Ens serveix un cafè, un refresc i unes galetes. Mantenim una molt cordial conversa tota en italià i a la taula ens ofereix quedar-nos a dormir. Ens morim de ganes de quedar-nos i no seguir aguantant més pluja, però cal pensar fredament. Consultem l’hora (són quarts de quatre) i la distància feta fins llavors (només 17 km). No és suficient i ens resten hores de llum. Responem que ens encantaria, però voldríem caminar unes poques hores més i fer uns 12 km abans de cercar lloc per dormir.

Ell ho entén, així que ens acomiadem entre abraços. Quan ens estem penjant les motxilles, ell diu que si ens quedem, ens podria portar en cotxe demà allà a on volem arribar avui. Nosaltres responem que hem de fer-ho a peu. Ell no ho entén del tot, però aquesta oferta ens il·lumina una idea que ja vàrem fer amb anterioritat, especialment a Iran. Li preguntem si ara estaria disposat a portar-nos en cotxe on volem acabar avui, nosaltres tornaríem a peu sense motxilles a sa casa on som, dormim a casa seva i demà ens porta de nou en cotxe per reprendre la nostra ruta amb les motxilles. Ell ho troba súper estrany, però accepta.

Llavors, ja que a ell no l’importa, estudio el mapa. Posats a demanar i a avançar distància, aprofito per què ens deixi no a 12 km més a l’oest, sinó 17 km.

Pugem al cotxe i ens deixa al poble de Cervesina. Són les 16h. Lleugers com la brisa i sense les pesades motxilles, retornem a peu els 17 km. Com de tant en tant torna a ploure, ens afanyem i cobrim la distància en 3,5h. Quina diferència de velocitat i descans respecte a quan anem carregats amb les motxilles!!

. Retornem a casa del nostre hoste sorpresa, per gaudir de la seva generositat. Ell és una persona gran que creiem es troba sola. Xerra pels descosits. Nosaltres mirem de seguir i participar de la conversa totalment en italià. Ens prepara un bon sopar, canvia els llençols del seu llit per deixar-nos-lo, mentre ell va a dormir al sofà. Un parell d’exemples el retraten:

.. Al cotxe quan ens portava al poble des d’on volíem tornar a peu fins a casa seva, ens pregunta: ‘Disculpeu que us ho pregunti, no us ho preneu malament i amb tot respecte, però… no esteu una mica bojos?’ La nostra resposta: ‘Creiem que sí. Algunes vegades estem bojos per tancar a un psiquiàtric, com per exemple quan seguim caminant sota la pluja durant hores, però sovint, ens considerem meravellosament bojos, com quan ens refiem de persones com ell i acabem vivint una experiència tan bonica i entranyable com aquesta’.

.. Quan ell està preparant l’amanidadel sopar, ens pregunta si som musulmans. Per què? Doncs al respondre que no ho som, ens diu que és per si pot afegeixir trocets d’una mena de pernil que prové del porc. S’ha de ser molt previsor i considerat per fer-nos aquesta pregunta.

. Al llit, mort de son, escrivint aquest diari fins gairebé les 2h, sentim com segueix plovent a fora i ens sentim tan, tan afortunats d’haver conegut aquest fabulós senyor i de dormir a cobert! Quina riquesa d’experiències que seguim acumulant!

 

. Sense massa temps per dormir unes quantes hores, ens llevem per retornar a la ruta. Com ara ja hem tingut la sort d’estar amb alguns hostes locals sorpresa, copsem que en bastantes ocasions els esmorzars són veritablement pobres. Un cafè espresso, que és molt poca quantitat de cafè concentrat i res més. Això no és un esmorzar, això és només un cafè! Ens estranyen molt aquests esmorzars tan pobres quan estem a una terra que veritablement adora el menjar. La cultura culinària és impressionant. Els dinars i sopars, una meravella. Els esmorzars, una pena.

. El nostre generós amfitrió ens porta en cotxe a Cervesina. Fem els 17 km en un obrir i tancar d’ulls. Tot això que ens hem estalviat de fer carregats com a rucs, doncs ahir els caminàvem lleugers sense carregar les motxilles. Un cop a Cervesina, sota una fina pluja, ens acomiadem entre tendres i sentides abraçades i petons. En un dia miserable de pluja com fou ahir, aquest senyor ha estat un regal caigut del cel.

. Proseguim sota unes gotes que ens refresquen, més que mullen o molesten. Anem caminant entre camps i més camps que suposem són treballats per pagesos que habiten tots els petits poblets que ens anem trobant cada pocs quilòmetres.

. Trobem moltes cases de pagès, algunes velles i tronades, sense manteniment, d’altres completament restaurades, que són joies. També, evidentment, veiem forces cases noves de molt bon nivell.

. Avui en general ha estat un bon dia sense gairebé pluja. Però l’aigua d’ahir, el miserable temps que vàrem patir, la pluja d’ahir va fer mal i els peus estan castigats. No tenim butllofes pròpiament dit, però gairebé que sí. La pell dels nostres peus està molt tendre. És important que la pell no s’ha trencat, ni s’ha obert cap ferida.

. A Guazzora sí que plou un xic i ens refugiem a un cobert d’un taller mecànic. Allà uns empleats ens ofereixen aigua, un petit cafetonet i somriures. Amb això nosaltres estem molt contents.

. Avui podem fer uns quants quilòmetres caminant per sobre dels típics murs o dics de contenció i seguretat al llarg del riu Po. Són petits turons de terra que al llarg de les lleres del riu, fan de mur de protecció de potencials crescudes del riu, proveint al mateix temps d’una vía per passejar per sobre. Podem caminar sols, en silenci, sentint els ocells, les nostres passes sobre la terra i gaudint de bones vistes de camps completament verds. Preciós.

 

. Avui despertem secs i dins la tenda escoltant un concert d’ocells. Com canten i com ens agrada! La nit no ha estat excessivament freda. Malgrat haver estat al costat del riu Tanaro, la nit ha estat seca i això és d’agrair.

. El nostre sostre ha estat, com fa uns dies, un pont, però aquesta vegada no és sobre el riu Po, sino sobre el riu Tanaro. Per tant, per començar el dia només hem de pujar a la nostra teulada per avançar. Ens sorprèn la llargada d’aquest pont. 1.225 metres de pont sobre un riu, el Tanaro que si bé és gran, tampoc hi ha per tant. Després aprenem que degut a unes greus inundacions l’any 1994, van fer aquest pont, molt més fort, resistent i llarg que l’anterior.

. Arribem al poble de Bassignana on un conductor s’ofereix a portar-nos. Feia molt de temps que no teníem una oferta d’aquestes.

. El cel es va enfosquint de nou. Tot està molt verd, com no, i és ben bonic, però aquest cel ens fa afanyar-nos. Encara tenim molt present la pluja de fa dos dies, els mitjons i botes encara són molt lluny d’assecar-se i els nostres peus segueixen fent mal, tot i que menys que ahir. Sembla que durant aquesta nit els nostres cossos han treballat de valent fent reparacions.

. Per què ens afanyem, a part de per evitar que la possible pluja ens torni a enganxar? Doncs per què tenim una ‘cita a cegues’ amb una amfitriona sorpresa que s’ha ofert a hospedar-nos a casa seva.

Resulta que planificant la ruta, ja vàrem fer una petició a algún resident de Valenza, punt més o menys intermig entre Piacenza i Torí, per si ens podia acollir. Una persona ens va dir que li faria il·lusió hospedar i conèixer a dues persones que estan caminant des de Bangkok, però que malauradament no podia. Així que va fer córrer la veu entre amics i coneguts seus. Al cap d’un temps, una senyora es va oferir. Amb ella hem estat en contacte des de fa dies i avui, abans de que el cel descarregués sobre nostre, hem arribat a sa casa.

. Així que tenim una nova amfitriona a Valenza! Una senyora que sense saber res de nosaltres, sense conèixer-nos, ens acull a casa seva.

Arribem a la seva llar i ens acull amb un gran somriure. L’acompanya sa filla. Estem una bona estona parlant, intentant comunicar-nos en italià. Més tard arriba la parella de la filla i dinem tots cinc. Al vespre fem el mateix, fent una vetllada típicament italiana amb delicioses pizzes.

. Avui aquesta aturada ens va de meravella per poder fer una dutxa, fer la bugada (necessària després de les pluges passades i el fang que arrosseguem), i per assecar i reparar els peus, a l’hora que tenim les esquenes alliberades del pes de les motxilles.

. Aprenem també que aquesta part d’Itàlia, Valenza i els voltants, està especialitzada en la fabricació de joies. Aquí la gran majoria de la població treballa en diferents fàbriques que serveixen, entre moltes d’altres, a grans marques mundials del sector. Per exemple, les tres persones amb les que hem estat avui treballen en tres funcions diferents de tres fàbriques de joies diferents.

. Seguim gaudint de la buona fortuna, de la generositat i hospitalitat de persones anònimes i desconegudes que passen a formar part de la nostra vida i del nostre ampli cercle d’amistats internacionals.

Quina sort que tenim de trobar persones així!