IMG_20160402_080738

Pyinmana – Meiktila

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Un cop tornats allà on vàrem quedar-nos abans d’acabar el primer visat, un cop retornats a Pyinmana, reprenem la nostra rutina i tornem a caminar.

Aquí tenim uns quants dies més del nostre recorregut.


Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiunos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Pyinmana – Hlebyingwe – Tatkon – Yamethin – Pyawbwe – Meiktila

 

. A Bago abans de sortir ens havien dit que el tren – muntanya russa arribava a les 6 a Pyinmana, pel que ens havíem posat el despertador a les 5:30h, però com tampoc hem dormit com a un llit, a les 4 miro per la finestra i veig un poble que el vaig passar caminant i ara ja se que no està tan lluny de Pyinmana. Efectivament arribem a les 4:30h. Menys mal que estàvem desperts! Esperem que es faci de dia, anem al lavabo que està a l’ oficina del cap d’ estació que a quarts de 6 està estirat dormint sobre la que sembla la seva taula de despatx, i cap a les 6 creuem Pyinmana. Al mig del poble veiem un bonic llac artificial amb grans arbres i gent caminant o corrents. Triguem una estona en deixar el poble podent trobar un carrer que paral·lel a la vía ens hagués anat fenomenal per avançar camí. Però un bloqueig militar ens impedeix seguir i obliga a fer una volta de pebrots. Com m’ agraden aquests uniformes i uniformats.

. Un home ens crida a casa seva i ens dona un got d’ aigua dels típics gerros dels que no prenem mai. No li refusem esperant que no ens faci mal. En marxar agafo un mango verd del seu terra i el menjo com a les muntanyes per mirar de passar la set. L’ arbre de mangos que tenen al pati de casa és enorme.

. Quan portem unes hores de camí ens aturem a un grup de casetes i a quelcom similar a un lloc on serveixen menjar,  preguntem si podem dinar. D’entre la clientela surt un home que fent el gest de menjar, m’ agafa la ma i ens fa seguir-lo. 3 carrers endins fan una festa amb la típica música a tot drap. Allà ens porta el senyor i dins una casa un matrimoni de mitjana edat ens rep, juntament amb mig veïnat, amb els braços oberts i menjar a taula. Arròs, peix fregit, d’ altres coses que no reconeixem, aigua fresca, tots mirant-nos i esperant que acabem per ballar fora el pati. Son magnífics. A part d’omplir-nos d’ atencions, una o dues persones estan ventant per fer marxar les mosques. Dinem a gust, ensenyem fotos de castells, intentem mantenir una mínima i molt bàsica conversa i quan acabem el plat, ens aixequem per ballar i participar de la festa. Què passa llavors? Recordem que tornem a estar a Birmània on cada cop entenem menys les persones i coses que ens passen. Doncs quan estem voltats de la família i veïns, l’ home que ens ha portat i un altre, de manera molt cordial, ens diuen que ara ‘you go’ (marxeu). No entenem res de res. No hi ha cap mal rotllo, mantenen els somriures, creiem haver estat molt curosos en les nostres accions per no ser mal interpretats, ells ens donen una ampolleta d’ aigua fresca… però ‘marxeu’. Bé doncs, ens acomiadem de tothom, ens carreguem les motxilles i l’ home que ens ha portat, també ens acompanya fins el carrer que creua el poble i sense estar seriós, ens acomiada assenyalant la sortida del poble, poques cases més enllà. Marxem al·lucinats, encuriosits però tranquils per que no hem fet res dolent. No estaven pas emprenyats. Comentem la jugada i ni Jenn ni jo entenem res de res. Fora del poble trobem 4 fustes amb un sostre de fulla de palma al mig d’ un camp i ens amaguem del sol una estona.

. Després d’ un llarg tros sense cap arbre i un sol torrador arribem a un petit paradís. Una carretera museu amb arbres impressionants a ambdós costats que ens deixa bocabadats. Anem fent fotos a tort i dret. Com trobem a faltar aquestes meravelles de la natura! A més, a una petita botigueta ens conviden a 2 cafès.

. Després de la cucada de camí arbrat meravellós als voltants d’un poblet a l’ est de Kyidaunggan, arribem a la mateixa Kyidaunggan on una enorme avinguda i una ambiciosa planificació urbanística deixa grans espais oberts i cap arbre, ni ombra, ni gairebé cap senyal de vida. Quan el sol s’amaga toca córrer per trobar lloc on amagar-se i passar la nit. Una altra casa en construcció a les afores de Hlebyingwe esdevé el nostre refugi.

. Primer dia de tornar a caminar, primera nit i la primera al front. Gairebé fosc, comencem a muntar la tenda dins aquesta caseta en construcció que només te uns veïns amb vaques a uns 100 metres. Doncs el vaquer torna a casa en bici, sense fer soroll i ens veu. Tots 3 amb cares de ben sorpresos, mirem de mantenir una mínima conversa dient-li que no hi ha hotels, que dormim unes horetes i marxem… i que guardi el ‘nostre secret’. Sembla que ho entén i tot queda controlat com va passar fa uns dies també amb un altre vaquer que ens va deixar en pau a la casa de fusta que vàrem ocupar. Avui aquest home estranyament ens ofereix menjar i dormir a casa seva, a uns 100 metres. Acabem de muntar la tenda, m’estic rentant les dents i sentim arribar un cotxe que il·lumina tot. Doncs resulta ser un policia, no uniformat, que amb un potent lot, el vaquer i algun curiós més ens ve a fer una visita. Jenn i jo ens quedem de pedra. En tot moment la trobada és cordial sense cap mena de crit ni males maneres, però la nostra sensació és molt desagradable i reforça les ganes de fotre el camp d’ aquí. Nosaltres sempre amb un somriure a la cara i un to de veu tranquil (malgrat la processó va per dins), expliquem al senyor el tema. Ell escolta mentre il·lumina i mira la tenda i motxilles. Porta una ràdio però amb el telèfon truca al seu cap (suposem). Un senyor també amable, educat i amb bon anglès és ara el nostre interlocutor. Tornem a explicar el tema, ensabonem força les virtuds del seu estat i com d’ altres viatgers independents estem mirant de gaudir-lo malgrat petits inconvenients com el d’ aquesta nit, que hem hagut de tornar a Bangkok per fer un segon visat i tornar per que ens encanta Birmània… bla, bla, bla… Al final obtenim el seu vistiplau per estar-nos la nit allà. Tothom marxa i podem quedar-nos. Però ara ens quedem amb el delator que torna a oferir-nos menjar. Per no engegar-lo a parir o quelcom pitjor, doncs el tindrem de mig veí tota la nit, acceptem sa invitació. Anem a casa seva on mengem una mica d’ arròs i te. Mirem de mig quedar bé, malgrat tenim molt present el mal, mal tràngol que aquest boques delator ens ha fet passar.

Al final podem dormir ilegalment legalitzats.

. Ja dèiem, si veniu aquí, no us oblideu la tenda. Ara afegim, i amagueu-vos prou bé. O simplement, veniu d’ aquí a uns anys i s’ ha acabat la broma.

Pyinmana, llac.
Pyinmana, llac.

. Un home al costat d’ una furgoneta aturada ens veu arribar i ens dona aigua fresca, boníssima. Un altre home arriba en moto mentre estem descansant i recuperant forces, ens porta 2 ampolletes d’ aigua fresca, fa mitja volta i torna allà a on era quan ens ha vist passar. Un conductor de bus al qui jo havia xiulat i avisat fa hores per que recollis 2 passatgeres, a la tornada de sa ruta ens veu, atura el bus i ens dona una ampolla d’ aigua. Moltes gràcies a tots!

. Veiem passar per la carretera, estorats i totalment fastigueixats uns 20 tancs amb rodes i 11 tancs grans de cadena (no rodes de goma) sobre grans camions.

. Un home en moto s’atura oferint-nos transport. Igual que una furgoneta que s’ atura, fa marxa enrere, ens espera que arribem, baixa una dona i s’ofereix a portar-nos.

. Ens trobem un ciclista de Taiwan qui fa 1 mes va començar sa ruta de 6 mesos en bici per mitja Àsia juntament amb 4 amics més. Xerrem una bona estona. És molt trempat. Els 5 pateixen els mateixos problemes que nosaltres, allotjament / acampar / amagar-se… i una calor torradora durant moltes hores del día.

. Ens atansem a Tatkon, s’acaba el día i toca buscar-nos la vida per dormir. L’ activitat més ’arriscada’, emprenyadora i desagradable de cada día. Com la cosa està força poblada tot al llarg de la carretera, agafem un camí perpendicular que ens porta cap al camp. Trobem uns arbres, arbustos i plantes que ens cobreixen així que ens fiquem dins un camp i amagats com a ‘criminals’, ens estirem fins que es fa fosc i ja gairebé de memòria muntem la tenda protegits per la foscor. Avui dormim sota els estels que veiem a través de la mosquitera de la tenda.

Moto - botiga mòbil
Moto – botiga mòbil

. Després de dies trobant-nos una estranya i sorprenent fredor en la gent, afortunadament tornem a trobar somriures i salutacions retornades per l’ immensa majoria de la gent, o si més no, als nivells del començament de Birmània.

. També sorprenentment ens estem trobant bastants gossos tailandesos. Molt agressius que s’ atansen massa a les nostres cames. En a mi ja se m’ ha acabat la paciència i quan passa, no quan només borden sinó quan ja vénen a sac, ara acostumo a resoldre-ho a pedrades. Llàstima que no els toqui gairebé mai, però així ens funciona doncs marxen corrents allunyant-se de nosaltres. Tot controlat.

. Fruim molt, moltíssim de la carretera amb arbres. Aquestes meravelles de la natura son precioses i ens proveeixen d’ una divina ombra que degustem a poc a poc amb cada passa que fem sota els seus grans braços.

. Avui que està una mica tapat, el sol no crema tant i tornem a tenir arbres, el que no rutllo soc jo. Els problemes d’ esquena que ahir em van estar tocant els nassos a base de bé, avui persisteixen des de bon començament del día i per si no fos prou, l’ esquena s’ ha conxavat amb l’ estómac i fa de cada quilòmetre una eternitat. M’haig d’ anar aturant per l’ esquena o per vomitar de tant en tant. No és gens agradable escriure-ho i molt menys, passar-ho. Però no passa res. És només part del día a día, res greu i un petit peatge que el cos es va cobrant de tant en tant. Em sap greu per Jenn, qui afortunadament aquests dies està força bé i ha de patir les meves indisposicions.

. Veiem passar per la carretera, estorats i totalment fastigueixats molts camions (potser 50) plens de militars uniformats.

. Avui 39°C que se senten com 39°C doncs això és com un desert de sec. Menys mal que corre un xic de brisa i està una miqueta tapat, tot i que segueixen sent 39°C.

. Al final del día gairebé ja fosc ens endinsem dins uns camps d’ arròs secs i darrera uns matolls, lluny de la civilització, muntem la tenda. Quina és la gran sorpresa avui que quan ja portem una bona estona dormint, ens il·luminen amb uns lots potents. Punyetes qui pot ser aquí i a aquestes hores? Ens quedem molt sorpresos i quiets. S’atansen a la tenda, però es queden a uns 5 metres. Ens il·luminen bé. Nosaltres quiets i callats dins la tenda. Reculen i sembla que parlen o debaten quelcom. Suposo que ells estan tan sorpresos com nosaltres. Espero que s’ atansin per parlar o dir-nos alguna cosa. No ho fan. Em sembla que parlen per telèfon amb algú, tot i que no estic gens segur. Parlen, riuen, estan potser uns 10-15 minuts que per nosaltres son eterns. Al final sembla que son raonables com el cap de policia amb el que parlavem l’ altre día per telèfon i, en fila índia, veig que 3 homes amb 3 potents lots segueixen el seu camí, al mig de la nit i entre aquests camps d’ arròs collits i secs. Passen pel nostre costat i no tornem a tenir notícies seves. Avui tornem a dormir sota els estels que veiem a través de la mosquitera de la tenda.

Immensos arbres, meravellosa ombra i cadires en venda.
Immensos arbres, meravellosa ombra i cadires en venda.

. Tornem a patir una carretera sense arbres.  Aniquilats. Grans joies tallades. Una tristor i gran emprenyada ens envaeix.

. Terreny desèrtc amb tot de camps d’ arròs secs per arreu, sense gens d’ aigua ni ombra. Una miqueta tapat a estones, que s’ agraeix moltíssim malgrat els 37°C d’ avui.

. Aigua fresca divina a benzinera i també ens donen un cafetó. Això de l’ aigua i les benzineres, pels que caminem, és quelcom fabulós i increïblement bo de Birmània.

. Seguim veient passar per la carretera, estorats i totalment fastigueixats molts camions plens de militars uniformats i una altra vegada grans tancs sobre camions.

. El paisatge ha anat canviant. Ara és com una zona desèrtica amb molts pocs arbres i grans camps d’ arròs que a hores d’ ara estan totalment grocs i secs. Tan secs que la terra està totalment dura i escorxada, com les mans de l’ avi Siset a la cançó L’ Estaca d’ en Lluís Llach. Se’ ns fa molt difícil imaginar tota aquesta mena de sabana mig desèrtica plena d’ aigua inundant els camps i on el increïblement bonic verd dels camps d’ arròs sigui el color predominant. Això ara és tan sec que veiem alguns nens carregar bidons d’ aigua i portar-los cap a casa, o d’ altres anar amb un carro del temps dels romans tirat per un parell de bous i un barril de petroli. S’ atansa a una tuberia blava i carrega aigua dins el bidó.

. Puc cosir i tornar a arreglar la motxilla que ha aguantat bé des de Hpa-An. Torno a reparar el que em van trencar.

. Un gran camió i un de més petit s’ aturen i ofereixen portar-nos.

. Una dona, molt simpàtica i extrovertida es vol fer fotos amb nosaltres i ens regala 2 refrescos de taronja.

. Quan el solet ens va abandonant, ens deixa un parell de temes importants. Que quin és el primer? Doncs és una espectacular posta de sol sobre camps d’ arròs pelats, però sobretot entre majestuosos arbres que lluny de la carretera gaudeixen d’ una plàcida existència. Son com monuments que escampats donen ombra a les persones, vaques, bous, … i ara precisament, amb el sol amagant-se entre ses branques, fan que fruim de veritables postals. El segon tema important? Ara sí, el dormir. No arribem a temps a Pyawbwe, un poble on no tenim ni idea de si podriem trobar allotjament (probablement no doncs no pinta prou gran). Com no arribem i la carreteta torna a estar força poblada decidim deixar-la per agafar un caminet de terra que corre entre camps i arbres amb la vía del tren com a principal referència. Si poguéssim seguir un camí així fins a Barcelona seria brutal. Quina meravella, quina pau, quina similitud amb alguns dels millors trossos del GR92  que vàrem fer. Seguim el camí cercant un lloc per plantar la tenda. Malauradament també ens trobem alguns veïns que ens impedeixen fer la feina i ens obliga a seguir endavant. Al cap d’ una estona sembla que podem trobar un lloc prou apartat i amagat. Netegem el milor que podem el terra per protegir la tenda de campanya i esperem a que es faci gairebé fosc per muntar-la. Ahir ens pensàvem prou amagats i ens vàrem trobar amb una gran, gran sorpresa (amb final feliç). Avui creiem estar en millor posició, però no tenim ni idea de com anirà la cosa. El lloc en si mateix és molt bo.

Avui tornem a dormir sota els estels que veiem a través de la mosquitera de la tenda i de les branques dels arbres i matolls que ens cobreixen i amaguen, esperem que millor que la passada nit.

Lloc perfecte per fer una migdiada, però si dorms...
Lloc perfecte per fer una migdiada, però si dorms…
... et pots perdre una desfilada elegant !
… et pots perdre una desfilada elegant !

. Quina meravella de nit i de lloc que vàrem trobar ahir. Efectivament sembla que o hem estat de bona sort o ens hem amagat prou bé. Llàstima que vàrem haver de muntar la tenda ja fosc i avui a les 4h la pleguem, per que ens hagués agradat fer una foto del indret.

. Sortint de Pyawbwe, a part de seguir saludant a tort i dret rebent, ara sí, salutacions i somriures retornats, una senyora ens ofereix menjar de la carmanyola on ella està menjant el seu esmorzar.

. Arribem a un poblet molt petit (curt en cases al llarg de la carretera), seiem i gairebé abracem a un arbre d’ aquests enormes que tan admirem i que ha sobreviscut de moment a aquesta trista massacre. Potser per que està al mig del poblet? Sigui com sigui arribem, deixem les pesades motxilles i saludem a tothom dels voltants que per variar, ens miren amb unes cares que ens encantaria fotografiar. Quins pensaments els deuen passar pels seus caps? Un amable senyor ens ofereix i convida a un cafetó que li acceptem i agraïm molt. Aquests cafetonets son petits sobres amb una composició de 50% sucre, 44% una mena de crema que no és llet i 6% cafè o estracte de cafè. Bastants d’ aquests sobres estan escrits en tailandès, com forces patates fregides, pastissos petits… que ens fa pensar en les ganes que deu tenir Tailàndia en que aquest mercat s’acabi d’ obrir. És per això que ‘ajuden’ a construir, per exemple, una ampla i nova carretera / autopista entre Myawaddy (frontera Birmània-Tailàndia) i Mawlamyine. Fruim del cafè mentre Jenn compra i els ofereix galetes que només un dels homes sentats al voltant de la taula accepta. Els altres no ho fan per que estan mastegant ’betle nut’. Així tenen les seves dents!

. Ja fa molts quilòmetres i moltes més hores que caminem dins un forn que a més ens omple de tristesa. Sí, tornem als arbres. Esperem no fer-nos molt pesats però quan caminem per amples vorals de carretera on el que ara trepitgem és terra, sorra, pols i moltes pedres que cobreixen els enormes forats deixats pels immensos arbres arrencats, ens fa la sensació de caminar sobre tombes obertes de gent estimada. Potser sona exagerat. Potser ho és. Però és que els forats reomplerts amb pedres son molts i son molt grans, el que vol dir que les arrels i els arbres eren com els que tan admirem i estimem. De tant en tant encara passen camions amb grans troncs i a alguns llocs hem vist unes muntanyes d’ arrels que ens posen la pell de gallina. I de rebot, irrellevant davant la gravetat del problema, ens toquen moltes hores sense cap ombra, caminant sota un sol que ens rosteix cada día regalant-nos temperatures entre 35°C i 45°C.

. Ja és mitja tarda, seguim arrossegant-nos per l’ enèsim poble quan un noi ens arriba amb la seva moto i regala 2 ampolles grans d’ aigua precintada. ‘Us he vist aquest matí a Pyawbwe i ara ja esteu aquí. Felicitats!’ Nosaltres li agraïm molt el detall de l’ aigua i, com no, acceptem fer-se fotos amb ell doncs està tot il·lusionat.

. A uns 15km de Meiktila trobem un motiu per l’ esperança. Resulta que algun il·luminat al que proposem com a ministre de transports, ha decidit doblar la carretera actual fent un troç paral·lel respectant i salvant els arbres d’ ambdós costats. No és tan difícil doncs tot el terreny és pla i d’ aquesta manera es preserven aquestes meravelles de la natura. De la mateixa manera que critiquem i denunciem amb tota la força que podem als criminals que els tallen, des d’ aquí volem felicitar efusivament i fins i tot enviar algunes abraçades a aquelles persones que han permès doblar la capacitat de la carretera respectant els seus imponents arbres.

. Abans que acabi el día i ens escapem de la carretera per cercar un lloc on amagar-se i acampar, passem un moment per una benzinera per anar al lavabo. Les benzineres aquí son al·lucinants i espero escriure quelcom al respecte. Només preguntar ens indiquen on estan. Jenn va cap allà i jo m’ espero. Sense demanar res de res, els empleats em porten 2 ampolletes d’ aigua fresca. Jo estic encantat i espero a Jenn per obrir-les, doncs malgrat ser ‘només’ aigua, la gaudim tant, és tan bona i tan necessària que sovint fem com una mena de cerimònia del te, però amb aigua fresca. Però és que Jenn encara no ha arribat que em porten una petita taula de plàstic i 2 refrescs de taronja! Degustem la beguda amb ells, ens fem fotos i seguim camí molt agraïts per rebre tots aquests per nosaltres importants detalls. Quina passada.

. Després de la benzinera esperàvem trobar algun caminet solitari que ens portés a alguna zona amb prou vegetació com per amagar-se i el que ens trobem és un altre poblet que no s’acaba mai degut a una gran instal·lació militar. Això ens obliga a caminar més, fins més tard, fins que ja és fosc. Llavors agafem camp a través i durant una estona cerquem un lloc per acampar. És una estona un xic tensa per la foscor, les nits anteriors, la premura per poder aturar-nos d’ una vegada o el cansament acumulat al final del día. Anem entre camps llaurats, arbres, matolls, palmeres i camps d’ arròs secs. Al final plantem la tenda sota un arbre mort mig caigut. Avui hem allargat molt el día i hem sobrepassat els 30km. Ara que estem morts i rebentats dins el nostre mòbil i pesat palauet, gaudim del silenci de la nit trencat només pels grills, però sobretot gaudim de les vistes de tenir per sobre la tenda una gran branca d’ arbre mort, a la dreta la silueta de 3 palmeres que es dibuixen contra la llum de la mitja lluna i ens tapen uns quants llunyans i lluents estels. Un lloc gairebé idil·lic que ens queda enregistrat a la memòria abans de caure en un son profund.

 

. Després de 7 dies i 6 nits, tornem a tenir un llit i una dutxa! Festa Major! Com necessitavem una dutxa. De fet, he arribat amb tanta porqueria que m’ he dutxat vestit. Tornar-se a sentir net és una molt agradable sensació. Les botes, mitjons i pantalons son foscos i malgrat la pols i brutícia es veuen molt, no és tan obvi i desagradable com la samarreta blanca de mànigues llargues que en moltes parts és literalment gris fosc. La porto blanca pel sol i a sobre una armilla que també passa del seu color verd habitual a un verd molt fosc. Però tot sota l’ aigua, una llarga i bona dutxa – bugada i a gaudir d’ una altra d’ aquelles petites grans sensacions o plaers, anar net.

. Els quilòmetres previs a Meiktila estant tancats a banda i banda per parets que delimiten immenses instal·lacions militars. Però quants quilòmetres de tanca de totxo! És una llarga paret. A una de les entrades posa ‘move shoot communicate’ (moure’s disparar comunicar). Calen comentaris a tot això? M’obligo a recordar-me que estem a l’ any 2016… malgrat no ho sembli.

. Arribem a Meiktila i comença la feixuga recerca d’ allotjament a la ciutat. Aquí segueixen pensant que això és Europa o que tots els estrangers som rics (o idiotes i ens volen prendre el pèl, a part de la cartera). Costa força però com som tossuts i ens agrada allò de ’persevera i guanyaràs’, doncs al final trobem un lloc on poder quedar-nos.

. Després de l’eterna i molt agradable dutxa – bugada simultània anem a fer un passeig pel centre on tota la zona del mercat és interessant. És el típic sidral asiàtic de gent, motos, venedors de tot, mercat, mini-restaurants… dinem molt, molt local i ens passem una estona cercant plantilles per les botes de Jenn que no aconseguim fins que podem trobar la dona adient. Resulta ser que amagada entre la multitud i el caos, una venedora d’ unes verdures i patates, també repara sabates i d’ entre els seus retalls pot vendre a Jenn el que necessita.

. Ens trobem una amiga que vàrem conèixer a Bangkok quan fèiem gestions pel visat. No la trobem de casualitat, no, doncs hem quedat en trobar-nos a aquesta ciutat avui o demà. Per què? Doncs per que li va semblar tan ‘interessant’ (boig, valent, estrany, curiós… ) el nostre viatge-projecte que ens vol acompanyar un tros. Potser molt, potser poc. Ja ho veurem. Avui de moment tenim el plaer de retrobar-nos amb ella per compartir una bona conversa que ens ocupa mitja tarda vespre.

. Avui no dormim veient estels, però gaudim d’ un llit a sota i un bon ventilador a sobre. Posats a fer comentaris un xic sarcàstics, això d’ avui és massa ’legal’ i perd la gràcia i l’ emoció d’ aquestes passades nits.

Meiktila, dones reomplint el carrer a ma !
Meiktila, dones reomplint el carrer a ma !

. Día de descans. Toca menjar més, dormir més, no carregar tot l’ equip a sobre, descansar esquena i tot el cos mirant de cuidar-lo una miqueta més.

. Encara que quiet, quiet tampoc em se estar per que aprofito per voltar durant unes quantes hores pels carrers de Meiktila. A part del centre amb el típic merder que tan ens agrada de mercat, carrerons, activitat, vida, color, … destacaria un temple que està al llac Meiktila enganxat a la ciutat. Te forma de vaixell amb el temple al mig i una proa en forma de cap d’ànec sent la popa la seva cua. És de gran tamany, de color daurat que amb el sol reflectint es veu de ben lluny.

. Al mig del día, com cada día, fa una calor brutal. Avui que tenim habitació i ja he fet prou hores el turista donant voltes per molts racons, decideixo gaudir del ventilador, però resulta que tota la ciutat està sense electricitat teòricament fins les 17h.

Meiktila. Mercat.
Meiktila. Mercat.
Meiktila. Mercat.
Meiktila. Mercat.
Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>