IMG_20160314_044138

Pyinmana-Yangon-Bangkok-Pyinmana

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquesta entrada te el patrocini o agraeix la seva existència a la burocràcia i burrrrocràcia que ens obliga a fer una ridícula, cara i molt emprenyadora volta.  Per què? Per obtenir un altre patètic adhesiu / segell als nostres trillats i plens passaports per tal de renovar un permís d’estada a un territori, troç de terra, part del nostre meravellós planeta. Aquest molt emprenyador invent anomenat visat. 

Sí, havíem demanat per activa i per passiva poder obtenir un permís inicial d’estada de 2 ó 3 mesos per poder caminar, fer la ruta i també deixar més diners dins del seu estat, però res. Evidentment no ens volem quedar a viure dins ni pretenem prendre cap lloc de treball a ningú, però res. Després de tots els intents, explicacions, raonaments, vàrem obtenir el visat de turista típic de 28 dies. Evidentment, d’allà on no n’hi ha, no en raja.

Arribats a Pyinmana, hem hagut de fer marxa enrere, sortir de Birmània, tornar a entrar i tornar a Pyinmana per continuar la nostra ruta.

 

Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiunos (necessitem seguidors per que possibles patrocinadors ens facin un xic de cas) !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Pyinmana – Toungoo – Yangon – Bangkok – Mae Sot – Myawaddi –  Pyinmana

 

. Avui tampoc sona el despertador a les 4h. Avui tampoc toca caminar, ni carregar pes, ni rostir-se sota el sol cremador, ni empassar-se pols… quin plaer! Com ja hem acabat aquest primer tram, ara toca marxar de Birmània (per que així ho marca un patètic segell i un burrrrròcrata invent anomenat visat) i ho farem volant des de Yangon. Al matí ens atansem a l’ estació de tren. Son les 9h i les guixetes son tancades. Tot està molt tranquil i mort. Preguntant i traient el nas per tot arreu acabem asseguts a la taula del cap d’ estació qui molt amablement i amb un anglès que li agraïm molt, ens informa dels trens cap a Yangon. Triem un, anem a una altra oficina on un altre senyor ens ven el bitllet, emplenant-lo a ma. Aquests bitllets m’ encanten. Bé, ja tornarem aquest vespre!

. Tornem al vespre cap a l’ estació de tren. Són les 22h i juntament amb unes quantes persones més però sense arribar a cap aglomeració, esperem a l’ andana. El tren arriba només un pelet tard. Mentre l’ esperem veig que hi ha una taula on gentilesa de la companyia de tren, pots endollar i carregar el telèfon mòbil. L’ altra curiositat és veure una petita tele a l’ andana on tenim un fantàstic culebró mexicà subtitulat en birmà. Es fa força estrany sentir els típics diàlegs d’ aquestes produccions en mexicà aquí, al mig de Birmània, a la foscor de la nit esperant el tren. Un cop trobats els seients gràcies a l’ ajuda d’ un amable senyor, doncs encara no ens aclarim gaire amb les xifres birmanes, 3 persones ens comproven el bitllet, el teòric revisor, un altre noi i un militar uniformat. Tot això em sona…

 

. El trajecte i la nit dins el tren no han estat gens còmodes. Hem pogut dormir molt poc i malament. Els seients eren prou grans, cert, però estaven de tal manera que amb els grans sotracs i moviments del tren jo anava lliscant endavant. El soroll de tot trontollant ha fet difícil poder mantenir una conversa així com conciliar la son. Però hem arribat gairebé puntuals a l’ estació central de Yangon. Ja estem més propers a l’ aeroport.

. Ens esperem una estona dins l’ estació a que es faci una mica de día. Ara toca trobar allotjament. Al menys no son les 6 de la tarda i hem de trobar un lloc per amagar-se i poder passar la nit. Anem al carrer Bogyoke Aung San que és com la frontera del casc antic que es troba entre aquest carrer i el riu Yangon, per endinsar-nos pels carrerons encara deserts de gent però plens d’ edificis molt, molt tronats. Cerquem, comparem, pringuem amb el preu i finalment tenim habitació. Malgrat la temptació i ganes de quedar-nos a dormir i recuperar les hores perdudes al tren és molt gran, deixem tot l’ equip i molt lleugers sortim a visitar aquesta ciutat. Amb un petit i senzill mapa a la mà agafem el carrer ‘zoological garden’ arribant al gran i bonic parc que té el llac ‘Kan Daw Gyi’. Què gran! Quin plaer tornar a estar gaudint d’ un parc. El més destacable d’ aquest pulmó verd és l’ enorme llac que té. Una bona part del mateix està cobert amb plantes i flors de lotus i trobo que molt encertadament, van fer una passarel·la de fusta per on poder passejar, gaudir de millors vistes de diferents racons, entorn, flors surant… Tornem al carrer on malgrat la normal intensitat de tràfic d’ una gran ciutat, em sorprèn la manca de clàxons i de motos si ho comparem amb el vist, viscut i patit fins ara a través de totes les poblacions per les que hem estat . Ens atansem al que pensem és una de les principals atraccions de la ciutat i ens atreviríem a dir de Birmània. La pagoda ‘Shwe Dagon’. És una enorme pagoda daurada d’ alt un turó que reflexa el fort sol que com cada día ens torra i acompanya, fent-la visible des de molt lluny. Te la típica forma de campana invertida i un cop accedit al recinte es poden admirar molts altres temples rica i elaboradament decorats. El conjunt és certament bonic, admirable. Ens ho prenem amb molta calma fruint de tot el treball i art que han abocat per aquí. Hi ha molts visitants, sobretot locals que a part de veure aquest bonic indret, també vénen per motius religiosos. O d’ altres birmans que ho fan sense cap problema en fer un pic-nic o un àpat complet amb ses carmanyoles en grups, gaudint de sorolloses converses i rialles a l’ ombra d’ algun de la multitud de temples que envolten la gran pagoda. Acabada la visita tornem cap el centre on veiem una altra pagoda, la ‘Sule’, que no mata gens i que ja està al mig del fascinant i tipic merder de caos asiàtic que tan m’ agrada. Acabem el dia a una plaça/parc que desentona totalment respecte a l’ indret on es troba. Un bonic, verd i molt ben cuidat parc ‘Maharbandoola’ al centre del casc antic que dona una bona vista a 2 edificis emblemàtics i imperials, el dels jutjats i l’ ajuntament.

Yangon, jutjats.
Yangon, jutjats.
Yangon, ajuntament.
Yangon, ajuntament.

. Seguim la visita turística de la ciutat o si més no, del que a nosaltres ens pot semblar interessant, que només a vegades coincideix amb el que els guies turístics recomanen.

. Anem al mercat ‘Bogyoke’ on trobem moltes botigues, molt turístiques pel nostre parer (records, moltes joieries, coses per guiris, …) No ens agrada, no aguantem gaire i marxem. Anem a un mercat molt més local a l’ altre costat del carrer on ho trobem tot més autèntic. Aquest és el nostre lloc.

. Caminem i repassem a fons carrers del centre antic com ‘Bogyoke Aung San’, ‘Anawrahta’, ‘Maha Bandoola’, ‘Merchant’ i alguns carrerons molt més petits perpendiculars als esmentats. Estan plens de gent i negocis de tot tipus per tot arreu. Es fa molt difícil caminar, però aquest merder i marro és el que més ens agrada. És molt real, lluny de les paradetes del mercat ‘guiri’. Hores i hores gaudint i impregnant-nos de tot aquest bany asiàtic.

. Cerquem informació per anar a l’ aeroport des del casc antic agafant l’ estació central de tren com a referència (potser això és útil per algun viatger independent): a) Tren (trajecte circular, com un rodalies) des de la mateixa estació central, via 7, fins a ‘Pa Ywet Sel Gone’ 200-300 kyats. Des d’ allà a l’ aeroport encara no ho se. Caminant?? El més segur. b) Bus 51 des d’ aprop de la  pagoda Sule fins a ‘10 miles market’. Des d’ allà a l’ aeroport encara no ho se. Caminant?? El més segur.

. Podem parlar bé i a fons amb una persona amb experiència en el sector turístic. Confirma els problemes d’ allotjament i d’ infraestructura turística que pateixen, els preus molt alts per nosaltres estrangers però també per ells com locals. Confirma una sospita que teníem i que era força òbvia, les motos i bicicletes estan prohibides a la ciutat de Yangon. Per acabar, també ens confirma i amplia la informació sobre un tema que trobo al·lucinant i molt, molt, molt emprenyador com és el tema de la carretera AH1 (Asian Highway 1) i l’ autopista entre Yangon i Mandalay, però això ara no ho puc publicar (ho prefereixo així doncs encara he de tornar un altre mes). La informació més detallada mirarem d’ incorporar-la a una entrada de ‘Curiositats de … Birmània’ que estem preparant i que farem pública quan marxem definitivament (cap a finals d’ abril).

. Cerquem el riu Yangon, que al mapa te pinta de ser molt gran. Volíem o esperàvem trobar una mena de passeig marítim (fluvial) al llarg del casc antic, però no sabem si no existeix o no l’ hem trobat, per que ens hem donat de morros repetidament contra un port industrial amb grues, parets, maquinària… i cap accés a l’ aigua, fins que hem arribat a la pagoda ‘Botahtaung’ que no val la pena però al seu costat es pot arribar al riu. Quina decepció i què lleig que és tot això!

Preparació del betle-nut per la seva venda, per mastegar-ho, escopir-ho i destrossar-se les dents.
Preparació del betle-nut per la seva venda, per mastegar-ho, escopir-ho i destrossar-se les dents.
Yangon, riu Yangon.
Yangon, riu Yangon.
Yangon, riu Yangon.
Yangon, riu Yangon.

 

. Optem per anar a l’aeroport amb el tren. Ens presentem a la via 7, a ¾ de 6 esperant a que el tren surti a les 6, però surt abans. Son 11 parades que ens allunyen del centre i atansen a l’ aeroport a través de barris, cases i barraques molt modestes, sovint voltades de petits hortets i molt més sovint, infestades de deixalles, plàstics i molta porqueria, tant col·lectiva (de tothom en general que ningú recull) com privada (aquella que tampoc recullen tot i tenir-la dins de casa o al seu propi petit pati). Arribats en 1 horeta a l’ estació de ‘Pa Ywet Sel Gone’ caminem 20 minutets fins l’ aeroport. Avió i cap a Bangkok de nou.

. Arribem a Bangkok, al inici de la nostra aventura, amb la sensació de tornar a la nostra ’base o gairebé casa del sud-est asiàtic’. Malgrat tots els inconvenients que qualsevol metròpoli d’ aquestes característiques comporta, ens sentim bé, còmodes i amb ganes d’ anar per feina doncs venim a fer coses molt concretes, molt específiques que no podem fer a Birmània. Dins l’ aeroport ens informen que per atansar-nos a l’ estació de tren de ‘Hua Lamphong’ podem agafar el bus A1 i després el metro… quan estem a punt de deixar l’ aeroport preguntem una altra cosa a una altra oficina on encara son més amables i ens diuen que agafant el bus 29 ens portarà directament. Més directe, barat i sense canvis. Fantàstic! Arriba el 29, ens pugem i preguntem: ‘Hua Lamphong’? Convençuts que ens dirà que sí. I resulta que no. No?? Llavors mentre arrenca i va fent vía, mantenim una conversa amb la cobradora i alguns joves que amb un xic d’ anglès ens ajuden a entendre que aquest 29 no arriba fins on anem. Baixem sense problemes i sempre entre somriures. Esperem al següent 29. En arribar ja preguntem abans de pujar per evitar el merder anterior. Aquest tampoc. A la tercera és la vençuda. Aquest 29 ens porta durant un molt llarg recorregut i entre el típic tràfic infernal, fins al ’nostre barri’. Tornem a la mateixa super senzilla guesthouse on vàrem passar uns dies ara fa 2 mesos, on estan tan sorpresos com contents de veure’ ns de nou. Ja tornem a tenir allotjament i una base des d’ on fer totes les coses que venim a fer. Totes aquelles coses que els viatgers hem de fer nosaltres mateixos per poder continuar els nostres viatges. En el nostre cas, per poder seguir caminant.

Malgrat anem a peu, ens encanten les rodes i més si porten 'art' a sobre.
Malgrat anem a peu, ens encanten les rodes i més si porten ‘art’ a sobre.

. Avui toca fer papers i posar fill a l’ agulla per obtenir el … segon visat de Birmània, raó per la qual estem fent aquesta estúpida i molt cara volta a Bangkok. Cara en temps, recursos i de tot. Així doncs, anem ben aviat a l’ ambaixada per repetir les totes les gestions que ja vàrem fer fa 2 mesos i esperem tenir el visat en 5 dies, doncs ens hem de menjar el cap de setmana pel mig.

. Després de tramitar el segon visat, cosa que ens emprenya moltíssim doncs podrien fer visats de més temps, els visitants/turistes/viatgers deixariem més diners i no hauríem de fotre el camp… després de fer aquesta … merda de paperassa, Jenn fa una gran i important reestructuració del seu equip. Compra una nova motxilla, peça bàsica i fonamental doncs és la nostra casa, així com altres petits elements de l’ equip que esperem la facin anar més lleugera i bé quan tornem a fer quilòmetres.

 

. Día de molta feina administrativa i de gestió de la web. Aprofitem la bona connectivitat i el temps mort que hem de cremar esperant un … segell / visat per escriure i preparar més continguts per fer millors entrades a la web.

. Sembla mentida la feinada que comporta tot això, però la fem molt a gust doncs sabem que tenim unes fabuloses persones que ens segueixen, s’interessen i s’ho passen força bé a través del que publiquem. I això és una gran motivació per seguir endavant, treballant i dotant la nostra web de contingut que sempre esperem i desitgem que sigui prou bo.

 

. Vaig a fer un llarg passeig per Bangkok. El centre, sent el gran palau i el temple wat Pho les peces més rellevants, està voltat d’ aigua. Per l’ oest el gran riu Chao Phraya l’ abraça en forma de C i per l’ est 3 canals artificials defensius en forma de C al revés.

Des de l’ allotjament on estem, molt propers a l’ estació de tren Hua Lamphong, agafo el c/ Charoen Krung fins al canal del mig i el c/Chakkraphet fins al riu Chao Phraya. Per tal de creuar a l’ altre costat del riu, prenc la mala decisió de seguir pel mateix carrer Chakkraphet que es converteix en un gran pont amb poquíssim voral i amb força tràfic. Un cop creuat veig que el pont ‘Memorial’, molt proper al merder que acabo de creuar, te un pas per vianants. Ja a l’ altra llera del riu gaudeixo d’ un curt i estret passeig a tocar de l’ aigua, que aviat s’ acaba pels temples, edificis governamentals, cases… que estan construïts tocant l’ aigua. Arribo a una de les icones d’ aquesta ciutat i per nosaltres d’ aquest gran viatge, un lloc especial. Wat Arun. El temple que vàrem decidir que fos el nostre punt de partida. Malauradament l’ estan restaurant i està cobert amb gent treballant. Sembla que estaven esperant a que nosaltres comencéssim el viatge per cobrir-lo. Menys mal que no ho estava ara fa 2 mesos!

Volto i volto per carrers i carrerons. És al·lucinant la quantitat de persones que hi ha per tot arreu, la quantitat de botigues i botiguetes, la gran quantitat de llocs per menjar pel carrer (tots treuen un carretó o 4 fustes, un foc, una paella i cuinen el que sigui).

Pel c/Arun Amarin arribo a una gran artèria com és el c/Phra Pin Klao amb un dels grans ponts del mateix nom pel qual torno a la banda del riu on està el gran palau. Sota el pont veig un senyor banyant-se, cosa que em sorpren tant com trobar-me un noi pescant amb xarxa a un dels esmentats 3 canals que son d’ aigua gris metàl·lic. La sorpresa encara és més gran quan veig que treu un bon peix que deu fer uns 30-40 cm.

El passeig em torna al famós c/Kaosan,  lloc motxiller o de guiris que any rere any veig més i més degradat. La majoria som blancs, tenim pinta de viatgers independents, però tant el personal com l’ oferta comercial que veig em recorda a alguns tristos, lamentables i/o patètics exemples de la nostra costa catalana.

Per rematar la volta completa agafo el c/Chakkraphong fins trobar el tercer canal que segueixo pel c/Krung Kasem fins arribar de tornada a l’ estació Hua Lamphong.

Tot plegat, unes quantes hores i quilòmetres vivint, gaudint i descobrint un trocet de Bangkok.

Wat Arun en restauració.
Wat Arun en restauració.

 

. Cap a les 15h una bona pila de gent esperem suant dins una sala per tal de recollir els nostres passaports amb un altre … segell anomenat ‘visat’. Amb aquest costós paperet (costós en temps, energia, diners) ja hem contribuït al manteniment de la maquinària burocràtica, hem contribuït al manteniment d’ uns quants funcionaris més, hem contribuït al manteniment del sistema actual, hem contribuït a … i ja tenim permís per tornar a entrar i per tant, a tornar allà a on ens vàrem quedar per tal de reprendre la ruta.

. Aprofitant el viatge fins l’ ambaixada faig un passeig per molts carrers, però especialment per dues artèries importants com son els carrers Silom i Sathorn que estan farcits de grans, grans edificis. Malauradament el tràfic és infernal i de tant en tant haig d’ entrar o amagar-me dins alguns dels carrerons adjacents per tal de gaudir d’ una mica de silenci i ombra. Acabo el dia a un dels meus llocs preferits d’ aquesta zona de Bangkok, al parc Lumphini, una gran illa verda amb un llac, gent corrents, fent esport, gespa, arbres i sobretot, cap vehicle de cap mena.

 

. Quan al final del dia, després d’ hores i quilòmetres voltats visitant altres indrets de Bangkok, tornem a la guest house, veig el noiet de la casa que està mirant uns vídeos per internet. Faig veure que m’ intetesso pel que està mirant, però en el fons estic esperant el moment oportú per seguir fent, a poc a poc, discretament i com fa anys i panys que faig, el que em surt de dins i m’ encanta. Faig de modest ambaixador de la cultura catalana i més concretament, ambaixador de la meva estimada colla castellera, els Castellers de VilafrancaCerco un vídeo d’ una diada de la festa major de Vilafranca, d’ un 30 d’ agost qualsevol a la Plaça més castellera, i deixo al noi enganxat a la pantalla al·lucinant i al·lucinat. Mentrestant jo estic al seu darrera amb la pell de gallina pensant com trobo i trobaré a faltar el que estic veient a la pantalla. La terra i les arrels tiren molt !!

 

. Son les 6h, no les 4h, i no ens desperta el despertador sinó un llum i cert soroll. Em desvetllo confús. Ah, ara recordo que estem dins un autobús, un vehicle amb rodes (les rodes, un grandíssim invent de l’ humanitat) que durant la nit, durant només 8 hores ha cobert el mateix recorregut que nosaltres en un mes. Sortiem ahir a les 22h de l’ estació d’ autobusos nord de Bangkok i ara ens trobem al control policial a les portes de Mae Sot. Un policia puja al bus, comprova els passaports i per una carretera que coneixem molt bé, seguim fins arribar a l’ estació d’ autobusos.

Recollim motxilles i caminem cap a la guest house a la que vàrem estar. La ‘self-service’ guest house. En arribar anem directament a la ’nostra’ habitació que està lliure. Curiosament ens trobem l’ encarregat que mai està durant el día. Neteja l’ habitació, la deixa a punt i li podem pagar.

. Per tal de reprendre la ruta a Pyinmana hem agafat un bus fins a Mae Sot, ens aturem aquí un día per descansar i visitar el nostre bon amic Yun i sa germana. Demà seguirem cap a Birmània a veure com podem arribar a on hem de seguir caminant.

. Després de la bogeria de tràfic, soroll i merder que sempre representa Bangkok, Mae Sot és normalment una mica més tranquil, però avui està semi desert. Ens diuen que com els nens no van a l’ escola i s’ atansa el 12 d’ abril, any nou a Tailàndia i també a Birmània, moltes persones ja van fent vacances. Però encara manquen com 2 setmanes i mitja! Suposo que els 37°C que tenim avui ajuden a no sortir gaire al carrer.

. Donem una sonada sorpresa a en Yun i sa germana Bibie. Nosaltres també estem encantadíssims de retrobar-nos amb ells doncs els apreciem molt. Compartim una llarga i entranyable estona. Podem comprovar que al gran ciclista Yun li hem ficat el cuquet de caminar dins el cos, doncs ens ensenya la nova motxilla per fer muntanyes que s’ ha comprat ‘per culpa nostra’.

. Després d’un mes caminant per la preciosa i amable Tailàndia i ara que estem a punt de deixar-la de nou, avui descobrim que a part de les seves pròpies lletres, també tenen les seves pròpies xifres! Fins avui havíem vist només lletres tailandeses amb xifres com les nostres (l’única cosa que entenem) i avui descobrim que com a Birmània, també tenen les seves pròpies xifres. Son també boniques i per variar, tampoc entenem res. Ens sembla que gairebé no les fan servir.

Xifres tailandeses.
Xifres tailandeses.

 

. A les 7 del matí el nostre bon amic Yun ens espera amb el cotxe, no amb sa bici, per dur-nos fins la frontera. No vol que tornem a caminar els 5km i és una bona excusa per acomiadar-nos una altra vegada. Un altre comiat emotiu amb 2 interrogants a l’ aire. Ens tornarem a veure? Vindrà amb nosaltres a fer un trocet de camí a peu pel mig de Birmània?

. Deixem Tailàndia, un altre segell de sortida, creuem el pont de l’ amistat anant a la caseta per fer allò tan familiar com omplir més papers. Amb un altre segell d’ entrada ens recorden que no podem extendre la nostra estada més enllà de data indicada. Si ho fem, hi ha multes però no es posen d’ acord entre ells ni amb el que vàrem veure escrit a l’ aeroport de Yangon o hem llegit ni sentit de diferents font. Quants dies? Què passa si a un control policial dels que sovint ens hem trobat veuen que estem per sobre la data de sortida del visat? Podem allotjar-nos a guest houses, hotels, motels amb el visat caducat? Podem seguir caminant i pagar una multa al sortir o ens fan fora quan ens enganxen? Tracte amigable o no amigable? És per tot això que vàrem tornar a Bangkok a obtenir-ne un de nou.

. L’ objectiu és trobar un bus que ens porti des de Myawaddy fins a Pyinmana i si pot ser, de nit. No hi ha sort. Després d’ informar-nos i valorar diverses alternatives, agafem una furgoneta fins a Bago esperant trobar allà un bus o tren de nit. Sortim a les 8h i durant 7h i mitja fem tot el recorregut que vàrem caminar durant tantes i tantes hores / dies, excepte 2 petits trams que avui son nous. Veure tot això des d’ una finestra em provoca una estranya sensació. Una barreja de nostàlgia sense gaire sentit i una altra sensació de pensar, què punyetes hem fet ?! Amb Jenn anem recordant i assenyalant els molts indrets que encara tenim molt frescos a la memòria. Els llocs on vàrem haver d’ aturar-nos per que estàvem morts, els llocs per menjar, els llocs on vàrem acampar o ens vàrem amagar per passar la nit… una sensació molt estranya anar veient i repassant la feina feta.

. Coses bones i no tan bones dins la furgoneta: El xòfer sense cap mala intenció ens martiritza durant hores amb uns DVDs de música i vídeos locals que ens causen mal de cap. El senyor menja arròs amb no-se-què a les 9 del matí i res més. Després durant el día beu una cervesa i una beguda energètica que en acabar llença per la finestra. A mi això de llençar tot per la finestra com si la carretera, el camp, el món fos una gran bossa d’ escombraries em fa mal el cor de veure. Així de brut, fastigós i ple de merda està el camp. Es passa tot el trajecte mastegant i escopint ‘betle nut’ conduint força temeràriament. Quan passem pel davant un temple, toca el clàxon (per variar, això no és cap novetat), deixa el volant i junta les mans per fer una petita salutació. Quan la carretera te tràfic, bonys o corves ja no fa tanta gràcia. Te el volant a la dreta i per avançar ha de treure primer mitja furgoneta al carril contrari per veure si pot passar. També és un senyor molt amable. Les 2 senyores amb les que compartim la furgoneta ens regalen 2 begudes energètiques.

. Arribem a Bago i toca espavilar-se. Les opcions de bus son força pitjors del que ens esperàvem. Llavors el cervell, que no para de treballar, ens recorda la informació i l’ experiència adquirida i posa sobre la taula l’ opció del tren. Efectivament trobem un tren que passa per Bago a les 22h i arriba a Pyinmana sobre les 5 ó 6. Això ja pinta millor, tot i que no crec que dormim gaire avui.

. Encara tinc un xic de temps per visitar una mica Bago. Mentre estem a l’ andana esperant el tren aprofito per fer alguna reparació i cosir la motxilla. Davant nostre hi ha un noi que no deixa de mirar-nos fins que es decideix a regalar-nos una peça de fruita. Li donem les gràcies i més tard ens dona una bossa amb 5 ó 6. Li agafem una altra i Jenn li regala una barreta energètica.

. Per acabar aquesta estúpida i emprenyadora volta que ha representat fer Pyinmana – Yangon – Bangkok – Pyinmana volem esmentar una curiositat. Per la tornada des de Bangkok hem fet servir 5 tipus de rodes i vehicles diferents. 1. Autobús gran de 2 pisos per Bangkok-Mae Sot. 2. Cotxe per Mae Sot-Myawaddy a la frontera. 3. Furgoneta per Myawaddy-Bago. 4. Moto per Bago estació de bus-Bago estació de tren. 5. Tren per Bago-Pyinmana.

. Per cert, escriure el diari dins el tren és tot un art i un exercici de punteria. Amb les brandades i bots que fot això, em fa l’ efecte que saltarem i descarrilarem en qualsevol moment. Jo segueixo intentant encertar les lletres del teclat amb molta poca traça. És com escriure dins una muntanya russa que esperem ens torni a deixar a Pyinmana d’ aquí a unes hores!

 

Pont de l'amistat, frontera Tailàndia - Birmània.
Pont de l’amistat, frontera Tailàndia – Birmània.
Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

2 thoughts on “Pyinmana-Yangon-Bangkok-Pyinmana”

Leave a Reply to Lluís Cancel reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>