IMG_20160607_144701

Qalai-Khumb – Labi Jar

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquesta entrada reflecteix el que hem viscut entre les dues poblacions del títol.


Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiunos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Qalai-Khumb, Khmbi Vali, Anjirak, Shrg, Zef, Pas Sagirdasht, Safedoron, Inkuh, Qalai-Husein, Langaro, Dasht-iSher, Eftau, Gurham, Langar, Tavildara, Yozgand, Shur, Childara, Razak, Pasiobitalkh, Dash-i Gurg, Damob, Yafuch, Kaftarguzar, Labi Jar

 

. Dia de descans físic però no mental. Bona part del dia la passo amb el telèfon i el contingut de la web. Després de molts dies sense internet avui puc trobar un lloc amb una connexió molt pobre però suficient per poder actualitzar la web. Només puc publicar text, doncs no hi ha manera de poder incorporar cap foto. Soc molt conscient que no és el mateix, ni de bon tros. Ja les afegiré quan la connexió ho permeti, però al menys el text incorpora moltes hores de feina i molt contingut. Espero que sigui suficientment interessant de moment fins que les fotos donin una mica més de gràcia.

. Qalai-Khumb és un poble que per sa situació geogràfica incorpora 3 elements curiosos:

  1. Si es va d’est a oest, aquí hom ha de decidir si vol anar per la ruta sud vía Kulob, amb carretera més bona i 86 km de més fins la capital, o pel pas de Sagirdasht de 3.252 m amb molts quilòmetres sense cap població ni res, vía Tavildara i Nurobod. Aquesta segona opció és la nostra.
  2. Ens acomiadem del riu Panj després de molts quilòmetres acompanyant-lo. Un riu a sobre el qual han pintat una frontera separant Tadjikistan i Afganistan.
  3. També ens acomiadem dels nostres veïns d’ Afganistan amb els quals encara hem estat més quilòmetres caminant de la mà. Hem estat junts des del començament allà a Langar, a la vall de Wakhan. Ara que ja no els veurem més, els desitgem de tot cor que aviat, molt aviat, puguin trobar la pau i l’ estabilitat necessàries per dur una vida normal i feliç.

 

. Ens aixequem a les 5 (s’han acabat les vacances) i a les 6 deixem Qalai-Khumb per començar la pujada interminable cap al pas de Sagirdasht de 3.252 m. Deixant el gran riu Panj ara seguim un de molt més petit però que baixa amb molta aigua i una força brutal. És el mateix que hem tingut a la casa d’ hostes on dormiem aquestes 2 últimes nit. És tan potent que has de cridar per sentir el que diem.

La carretera és una meravella doncs com està en no gaires bones condicions, no passen cotxes i els primers i únics pobles que trobem donen boniques imatges quotidianes.

Aviat deixem tot rastre de poblacions o cases. El camí sempre va en paral·lel al riu que és una gran i arriscada temptació per fer rafting. Arribem a un altre control de passaports per un cop passat el mateix, deixar aquest potent riu, trencar a esquerra i començar a seguir un de més petit. La carretera, que fins ara anava pujant tranquil·lament, agafa força pendents i va resseguint grans roques que fan de paret. Aquí trobem un altre parell de ciclistes que com tots els que hem trobat fins ara, son molt macos. Dona gust compartir una petita conversa, intercanvi d’ informació valuosa de primera ma a l’ hora que deixem les motxilles aparcardes sobre unes roques. Cada segon sense les motxilles penjades és un segon a assaborir profundament.

El camí, ample però de pedres i terra, va fent esses pujant i pujant i pujant. El riu es va fent cada cop més llunyà i petit al fons de la vall. Tota l’ energia que se’ns evapora pel camí te la recompensa d’ unes vistes espectaculars. Les muntanyes properes i les llunyanes son un marc preciós per aquesta pujada. Trobem una mena de parada d’ autobús molt tronada que la fem servir per fer un llarg i reconfortant descans. Què bé ens senta! Seguim pujant fins trobar-nos alguns trossos de gel que encara no s’ han desfet. La temperatura durant el dia és molt agradable, però quan marxa el sol… arriba el fred.

. Amb 29 quilòmetres de inexorable pujada, arribem molt tronats a 2.910 metres d’ alçada i a una mena de campament on viuen un parell de famílies. Malgrat les seves condicions de vida ultra bàsiques, en veure’ns arribar ens fan entrar al recinte on viuen amb 2 tendes i ens ofereixen te, pa, iogurt i una mena de sopa. Pels que siguin una mica primmirats amb el tema de condicions higièniques, aquest no és el seu lloc per prendre res, però malgrat no siguin especialment simpàtics, el seu oferiment els honora. Ara bé, el tema d’ acampada ho tenen clar, allà fora, a l’ altra costat de la carretera. El lloc és ple de pedres i ens costa bastant plantar la tenda, sobretot per que també tenim un petit núvol de criatures que no amaguen gens la seva curiositat. Sembla ser l’ únic lloc per plantar la nostra caseta mòbil avui, malgrat la duresa del terreny i l’ estar a tocar d’ un riu que baixa fort amb aigua glaçada i que ens envia una ‘brisa’ refrescant a afegir al pronunciat descens de la temperatura en marxar el sol. Aquesta nit pinten bastos.

IMG_20160607_041702
La força i el soroll de l’aigua
IMG_20160607_085204
El camí puja, puja…
IMG_20160607_114157
… i segueix pujant…
IMG_20160607_163711
S’han de tenir moltes ganes per viure aquí

 

. La nit a la tenda ha estat molt llarga i freda. Al matí, per desfer el nostre campament, la feina és nostra per sentir les mans i els peus. A nosaltres no ens agrada molt la calor asfixiant que patiem al sud-est asiàtic i la que previsiblement tindrem molt aviat a l’ oest de Tadjikistan i a Uzbekistan, però encara ens agrada menys el fred.

. Esmorzem amb la família que ens va dir d’acampar al camí davant les seves tendes. Prenem una mica de te i llet calenta que ens senta de meravella, ens acomiadem molt bé d’ells i aviat comencem a caminar per seguir camí i per escalfar-nos aviat.

. Seguim pujant entre turons arrodonits verds plens de plantes però sense cap arbre. Les visites d’ altres serralades i pics totalment nevats és espectacular. El que no és gens espectacular, més aviat esfereidor, és el veure un cartell alertant de l’ existència de mines antipersona. Qualsevol deixa el camí! Les espectaculars vistes es mantenen fins que arribem al desitjat cim i durant bona part de la baixada. Encara amb alguns racons amb bones plaques de gel, arribem al famós cim. Només son 3.252 m i per una pista ben fàcil malgrat el pendent, però a nosaltres ens fa il·lusió celebrar-ho com cal. A partir d’ aquí, baixada i més baixada que ens fa treballar una altra musculatura. Gaudim de les vistes a cada pas i aquí dalt, sense pobles, vehicles, persones … amb molts quilòmetres fets però amb molts més pel davant, ens sentim molt bé, molt lliures i extremadament afortunats de caminar pel món. Així, amb la ‘pesada’ casa a sobre, que representa un martiri físic diari però que ens dona les ales de la llibertat.

. Arribats a Safedoron, el següent poble està força lluny i com trobar un lloc per acampar a aquesta carretera veiem que està fotut, decidim intentar acampar. De nou, preguntem a la primera senyora que trobem a l’ entrada del poble, sent ella qui s’ adreça a nosaltres. De nou, acabem a casa seva disfrutant de sa hospitalitat i família.

. Arriba l’ hora del sopar i la sala multiusos es converteix en menjador. Treuen un troç de tela o plàstic, el posen al terra i en plats o tasses, estirats sobre coixins, mengen amb un gran pa rodó que trocegen estripant-lo com si fos un gran paper de diari. A la cuina tenen una perdiu que deixen lliure per la sala. És una cucada. Ella va passejant, puja i baixa de l’ únic moble que tenen i va cantant sorollosament. Després del sopar toca dormir, així que pleguen la tela del menjar i d’ una gran pila que tenen a un racó, treuen matalassos llargs i prims juntament amb mantes amb les que preparen els llits al mig de la sala. Al matí es desplega tot i la sala resta oberta i espaiosa. La perdiu ha estat una llarga estona campant per aquí fins que l’ han tornat al seu lloc a la cuina.

Per part nostra, rebre tanta hospitalitat i generositat ens afalaga, ho publiquem molt a gust per que qui ho llegeixi vegi la bondat de la gent i com son realment les persones que ens anem trobant, però també, a l’ hora, ens fa sentir una mica incòmodes quan no podem ajudar o contribuir. Sempre mirem d’ aportar una ajuda econòmica, doncs és l’ única cosa que no pesa i que portem. Sovint, sobretot al Pamir, no ens l’han acceptat de cap manera i hem percebut clarament que estàvem ‘embrutant amb diners’ un oferiment generós i altruista. En d’altres ocasions sí que ens ho han acceptat i nosaltres estem molt contents de poder correspondre amb una aportació o ajuda econòmica que pot variar entre un 10%, 15% ó 20-25% dels seus ingressos mensuals. Així anem repartint el que portem entre famílies locals, generoses, fabuloses i de butxaca a butxaca sense que res es perdi pel camí. Avui, per exemple, com ja ens ha passat en alguna altra ocasió, no han acceptat els diners i només després de molt insistir, ho han agafat. Però després els ha semblat massa i ens volien tornar una part. Llavors els que no acceptem de cap manera som nosaltres.

IMG_20160608_055720
El cim Sagirdasht regala aquest entorn i vistes
Gent dolenta, malalts mentals van deixar aixo i van marxar. Tornaran per passejar amb ses families?
Gent dolenta, malalts mentals van deixar aixo i van marxar. Tornaran per passejar amb ses families?
IMG_20160608_063748
El cim del pas Sagirdasht
IMG_20160608_080040
I a partir d’ara tot és baixada!

 

. Seguim gaudint de la baixada i resseguint un altre riu, com no! El camí, ample però ple de pedres a les que hem d’ estar molt atents per evitar doloroses tortes de peu, segueix baixant i ara ens fa treballar una altra musculatura diferent, mirant de cuidar els genolls. Hi ha un tros especialment bonic entre altes parets de roca per on el riu baixa en forma de ràpid enfurismat.

. Avui és el dia dels grans ramats. Si a la vall de Wakhan gairebé totes les famílies tenien unes poques vaques, ovelles i cabres amb les que subsistien, avui tant de baixada com ja al final del dia en terreny més pla, ens hem creuat amb grans ramats de cabres i ovelles. A ull diria que poden tractar-se de ramats de 500 – 1000 ovelles i cabres, no vaques. Acompanyant-les tenim pastors a cavall en grups de 3-4 persones i alguns rucs de càrrega. Estem a punt de proposar i convèncer a un dels rucs per que deixi el ramat, faci mitja volta i es vingui amb nosaltres, amb la promesa de que només el carregarem amb un parell de motxilles. Quina temptació! Llàstima que a aquestes alçades el nostre tadjik no sigui suficientment bo. El ruc passa olímpicament de nosaltres i nosaltres seguim carregats com un ruc.

. És curiosa la sensació d’endinsar-se al mig un nuvol de bestiar. El camí queda totalment cobert amb els animals que venen en direcció contrària. Nosaltres podem apartar-nos i esperar que passin o, com fem, seguir rectes el nostre camí anant de cara al ramat. Quan ens trobem, perdem la visió del terra. Només tenim al nostre voltant desenes i desenes d’ovelles i cabres que també segueixen el seu camí. Quan estan a pocs centímetres dels nostres cossos, rectifiquen fent un petit canvi de direcció per evitar tocar-nos i entre tants i tants animals, no ‘xoquem’ contra cap ni un.

. Ens trobem un ciclista i al mateix temps un parell de grans i ben equipats tot-terrenys. Sota l’ ombra d’ un arbre fem una petita i molt agradable trobada europea. Els vehicles tenen grans rutes d’ un any de durada, mentre que el ciclista està per aquí durant un mes, sent ell qui ens facilita informació molt més útil per nosaltres, de la mateixa manera que l’ informem detalladament del que te pel davant amb el pas de Sagirdasht.

. Per acabar, un parell de noves demostracions de la bondat d’ aquesta gent:

  1. Ens estirem sota uns arbres per descansar una mica i amagar-nos del sol que ens està fent el dia una mica més dur. Un parell de nens s’ atansen per veure’ ns. Ens diem hola. Ells es queden davant nostre una mica i al final, com la conversa és inexistent, marxen. Al cap d’una estona tornen amb un trocet de pa per nosaltres. Quina sorpresa! Un detallet que els corresponem amb una bola de iogurt que portem a sobre. Tornen a marxar i de nou, un altre detallet que ens arriba de les seves manetes. Ara ens porten unes poques maduixes.
  2. Creuem un poble i un jove ens diu/ofereix/crida la paraula màgica. ‘Xoi? (te?)’. Doncs sí! Portem moltes hores de camí, ja estem acabant el dia i ara, com sempre, un te és molt benvingut. Anem a casa seva i a part del te ens cruspim unes cireres molt dolces i un ‘plov’ (arròs amb vegetals) deliciós.
IMG_20160609_053104
Ramats molt grans
IMG_20160609_053134
Pastors molt autèntics
IMG_20160609_074452
Esplèndida primavera
IMG_20160609_140524
Te, pa (mida normal), cireres i ‘plov’

 

. Ahir ja ens vàrem trobar en dues ocasions que algun rierol o riera invaia la carretera de tal manera que per creuar-la sense mullar-nos els peus ens les vàrem veure magres. Jenn va pringar una vegada. Jo no de miracle, després d’ un ‘arriscat salt entre pedres’ que em va sortir bé. Ara bé, si en aquell ‘impressionant salt olímpic’ el peu d’ aterrada i enlairament arriba a lliscar sobre aquella pedra, no només hagués representat una remullada general, sinó el més segur, una lesió de cama i/o turmell. Però tot plegat va sortir bé i vàrem poder continuar. Aquest matí ens trobem amb una altra riera i aquí, després de mirar i remirar, no veiem cap altra pas que el que prenen els veïns. Ells semblen acostumats a saltar per sobre les pedres, malgrat aquesta vegada estan força separades, son altes, rodones i l’ aigua és abundant. Sense motxilles creiem que no tindríem gaires problemes en seguir les seves passes, però amb uns pocs quilos al davant i bastants més al darrera fins completar aproximadament un 30% del meu pes, l’ equilibri i l’ agilitat em queden reduïdes a res. Ja ho veia ahir i també avui quan tot carregat anava cercant un pas entre les roques. Semblo un patètic equilibrista borratxo. I això en sec! Quan es tracta de passar i saltar entre pedres separades, no puc i tampoc vull tornar a jugar-me-la com ahir. Així que toca treure les altres sabates. Les portem precisament per aquestes ocasions doncs ja ens veiem a venir situacions similars. Son súper lleugeres i jo les faig servir pels dies en que no estem de ruta. Mentre obrim les motxilles arriba un cotxe, ple de gent. Li fem senyals per si ens pot creuar. Veiem que està ple però li faig entendre que penjats de les portes podriem passar. Ells no només accepten sinó que 2 passatgers surten del cotxe, ens cedeixen els seus llocs i abans de dir-los que si us plau tornin al cotxe, ja estan saltant per sobre les pedres i aterrant a l’ altre costat. Nosaltres passem amb el cotxe. A l’ altre costat els generosos i amables passatgers recuperen els seus seients mentre els agraïm molt el seu gest. Un molt bon detall.

. Al poc d’ aquest episodi creuem unes cases i veiem un bon raig d’ aigua. Mentre estic transferint aigua a una ampolla a través del filtre, cosa lenta, un pagès que està treballant la terra de casa seva ens crida oferint-nos te. Nosaltres li agraïm i acceptem però jo encara estic amb l’ aigua. Com no pugem cap a casa seva immediatament, el arriba amb una tetera i 2 tassetes. Nosaltres l’ acompanyem a casa i allà, de nou, ens trobem a una altra família que ens inunda amb sa generositat i hospitalitat. 4 dones i força canalla ens reben i omplen la plataforma on ens fan seure amb te, pa, galetes, deliciosa llet… un altre espectacle. Mentre fruim d’ aquest molt benvingut esmorzar, mirem de mantenir una mini ‘conversa’. Els ensenyo, com sempre, fotos dels castells, gesticulem molt… i amb una d’ aquestes gesticulacions intentem dir-li a un nen si ell s’ emparra al cirerer per ajudar a sa família. A caram, què hem fet. Una de les joves, amb unes sabates per anar a la platja, va cap al cirerer i s’ emparra amunt i amunt emplenant un recipient amb cireres. Mirem d’ aturar-la, però… quan baixa, nosaltres volem que siguin per la família i elles, les renten i ens les serveixen a un plat. Mengem unes poques per fer-li els honors i mirem de deixar la majoria per la família. Doncs això tampoc ens surt bé ja que ens les fan emportar pel camí. Aquesta gent és al·lucinant.

. A risc de fer-nos pesats i repetitius, mirem de plasmar en aquest diari de viatge, en aquestes entrades de la nostra web, tots o gairebé tots els oferiments de te que acceptem (més tot el menjar que gairebé sempre comporten). Hi ha molts més que refusem per que si no, encara estaríem per la vall de Wakhan. Per què escrivim això una i una altra vegada, malgrat es pugui fer pesat o repetit? Bàsicament per 2 raons:

  1. Per que és el que ens succeeix, per tant això és el que el nostre diari de viatge reflecteix. Ras i curt.
  2. Per que compartint fidelment aquestes experiències amb totes les persones que tenen l’ atenció i interès en el nostre viatge-projecte-aventura, esperem poder obrir els ulls de tothom que ens llegeixi per ensenyar que les persones que ens estem trobant son extremadament generoses, hospitalàries, amables, bones. Trobem la bondat de la gent per arreu. I ara estem a Tadjikistan, un d’ aquests -stan que tan de recel pot aixecar a occident. No sabem què ens trobarem més endavant. Tenim una bona idea, però no ho escriurem fins que ho vivim. De moment tenim la sort, l’ honor i l’ immens plaer d’ estar entre els habitants del Pamir i Tadjikistan. Son així d’ espectaculars! Esperem ajudar a canviar la no gaire bona percepció que moltes persones a casa tenen d’ aquesta part del món.
IMG_20160610_060309
Tavildara i la trobada de 2 rius amb aigües molt diferents

 

. Tavildara ens sorprèn amb una bona planificació urbanística amb els seus 3 ó 4 carrers ben senyalitzats, amb espai, bon asfalt, edificis homogenis i fins i tot un semàfor. No sabem exactament per què serveix doncs per aquí no passa ni l’ aire. O potser és útil pel ruc que veiem passar tot sol, corrents, pel mig del desèrtic carrer i al costat d’ unes joves vaquetes que jeuen a l’ ombra d’ un arbre. Poble un xic gran, còmode, agradable i ben plantat.

. Dia de les flors grogues. Seguim caminant dins un bonic paisatge que està esquitxat per tot arreu amb preciosos camps de flors grogues. La natura és un regal que anem desembolicant a mida que mengem quilòmetres molt lentament. El sol escalfa. El terra, de pedres i molta sorra fina, se’ ns puja per les cames i pantalons a cada passa o sobretot, quan passa algun cotxe que ens deixa coberts de pols. Menys mal que el tràfic, amb aquest camí de carros, és poquíssim.

. Arribem a Shur, a 3 km de la nostra destinació final que és Childara. Decidim prendre’ns un descans i tenim la sort de conèixer a en Naser que, com no, ens convida a un te. A camp a través ens porta a la seva caseta, petita i no pot ser més modesta, on ens trobem als seus pares que s’ acosten als 90 anys. El te es converteix en la mare cuinant unes patates fregides amb ceba que triguen molt en arribar per que les fa expressament per nosaltres. No podem marxar abans i seguim gaudint de la companyia amb un pobre però inventiu diàleg. L’ aturada es va allargant. La companyia és molt tendre i amb el pas del temps se’ ns fa cada cop més difícil marxar. Son tan macos que malgrat no haver acabat la ‘feina’ avui, decidim quedar-nos a passar la nit.

. Menys mal que decidim quedar-nos a casa d’ en Naser per que arriba una senyora tempesta que a part de trons i llamps, deixa caure molta aigua. Tot això que està caient, dins la caseta, sona molt millor, però això a fora, dins la tenda… quina sort i quina decisió més encertada.

IMG_20160611_072101
Divins moments de descans sense les motxilles
IMG_20160611_081957
La bellesa i alegria de la natura
IMG_20160611_115738
Persones meravelloses

 

. I la pols, terra i sorra es convertiren en un fangal. I els rierols que travessen el camí es convertiren en emprenyadors obstacles que ens costen molt de temps i energia. La tempesta d’ ahir va quedar ben descansada deixant anar tanta aigua. Aquesta, que va molt bé pels camps, fa destrosses al camí per on anem. A part, ha convertit alguns trams en pistes de patinatge on grans quantitats de fang fan molt difícil avançar. Per completar les conseqüències, molts dels rierols que arriben a la carretera i corren lliurement sense cap canalització, ens obliguen a aturar-nos, treure’ns les botes, canviar de calçat, mullar-nos, cercar algun pas que no posi en perill el nostre poc equilibri… tot plegat és molt emprenyador. Ens representa un gran consum de temps i energia que al final del dia trobem a faltar per tot arreu.

. Ens hem trobat molta gent avui. Un altre caminant, el segon en tot el nostre recorregut, i fins a 7 ciclistes, destacant el pare i fill que volten plegats. Què bonic! Amb gairebé tothom ens aturem i intercanviem impressions així com informació. Això d’anar en bici te bona pinta.

. El riu Khingob baixa ample, ben marró i amb molta força. Va menjant-se tot el que troba al seu pas, especialment les lleres de terrenys que semblen conrreables. Aquí el terra és bàsicament un conglomerat de terra i pedres que s’ aguanten juntes per alguna pressió geològica, però que sembla ser un terreny molt poc resistent a les pluges o sobretot a la força d’ un riu que baixa amb ganes. Efectivament l’ erosió que aquest riu causa és molt important, visible i fins i tot m’ atreviria a dir que perillosa. Les gorges i els penya-segats pels que caminem son ben macos, però és que veig fins i tot pobles sencers en perill. Hi ha un, a d’alt la part exterior d’una corva del riu, que allà a on pica l’aigua està ben foradat. Tard o d’ hora un tros de poble s’ esllavissarà cap al fons del riu. Això no te cap bona pinta. Algunes muntanyes que ens vigilen tenen formes boniques, curioses i son manuals de geologia on es pot estudiar com la força de la Terra ha plegat les roques com si fossin papers.

. Durant bona part del dia anem traient la llengua per que un cel negre i uns amenaçadors trons ens van perseguint. A vegades estem creuant un rierol concentrats en l’ aigua dels peus quan sentim grans trons i veiem un cel gris fosc molt a prop sobre nostre. Molt afortunadament no ens plou mentre estem de ruta i per això estem molt agraïts.

. Ens agradaria arribar fins a Labi Jar però no podem. Ens aturem al poble anterior, Kaftarguzar on trobem un bonic lloc per acampar. Gespa, al costat d’ un penya-segat, propers a unes moreres que deixen el terra ple de caramelets blancs i ben dolços… Mentre esperem per plantar la tenda, una altra gran tempesta es va atansant. Ens hem lliurat durant el camí, quan estem totalment exposats a les inclemències meteorològiques, però ara sembla que es va couent una de gran. Malgrat no volem molestar a ningú, agafem les motxilles i anem a veure un veí proper. Li demanem si podríem plantar la tenda a algun lloc cobert o arrasarat de sa propietat. Com acabem? Dormint dins una sala que tenen preparada per quan es reuneix la família. Deu ser espectacular doncs l’ home de 36 anys ens comenta que son 11 germanes i germans. Quan estem amb ell, els seus fills, veïns, amics, familiars, cau una altra espectacular tempesta amb moltíssima aigua, llamps i trons. Què bé s’ està a cobert i com d’ agraïts estem en aquesta família!

. Com ahir, o com cada dia, tornem a estar molt agraïts per la generositat i hospitalitat amb la que ens fan molt més digerible la nostra ruta/caminada.

IMG_20160612_033811
Dolç despertar del dia
IMG_20160612_115933
El riu s’ho menja tot
IMG_20160612_122641
Art natural. Roques plegades com cartró
IMG_20160612_134018
El riu s’ho menja tot

 

. Seguim caminant i de nou hem de mig navegar per fang i creuar rierols desmadrats que no podem salvar amb les botes posades. És certament molt emprenyador. Ens consumeix valuosos temps i energia. El riu Khingob segueix implacable tallant aquestes muntanyes de terra i pedres conglomerades com si fos mantega. A l’ hora agafa una tonalitat totalment marró. L’ espectacle natural continua. Finalment arribem a Labi Jar, el poblet que està al creuament entre la carretera que va a Duixanbe i la que hem fet que va cap al Pamir via el pas de Sagirdasht. Ara que hem acabat aquest tros, pels viatgers independents, caminants, ciclistes i per tothom que estigui interessat en fer aquesta ruta, volem dir que des de Qalai-Khumb fins el Pas Sagirdasht hi ha 35 quilòmetres i des del cim fins Labi Jar, 100.

. Un cop a Labi Jar i passat un altre control policial (què pesats que son!) entrem en una dimensió de carretera completament desconeguda per nosaltres. Després de caminar per carreteres que son més aviat pistes de terra i pedres amb trocets d’ asfalt, ara tenim un bon asfalt, excepte algunes seccions, i una mica de voral per caminar. També tenim un xic de tràfic, però això no és res comparat amb el malson de l’ autopista 1 d’ Àsia (AH1) que fèiem a Birmània. La carretera és bona. Segueix el riu que va ampliant el seu radi d’ acció sense cap vergonya ni mirament. Jo crec que acabarà empassant-se tota la vall amb tot el que te.

. El riu Khingob que hem estat seguint des de fa dies, veient i admirant sa força erosionadora, es troba amb el riu Surkhob donant lloc a un gran cabal d’ aigua ben amarronat que baixa amb força. No som geòlegs però fa quilòmetres que trepitgem una terra composada d’una barreja de terra i pedres rodones. No ens sembla gens consistent i el que copsem és que el riu, a vegades amb una amplada descomunal, va erosionant, menjant i destruïnt tota una enorme vall. Les mostres d’ esllavissades son evidents per arreu. Un tros de carretera ha desaparegut i jo veig perillar algun que altre poble. Sigui com sigui, nosaltres seguim el nostre camí gaudint de les vistes, un xic més quan després d’ una pujada forteta decidim acampar a un bon lloc per les vistes i amb el mega riu ben lluny, allà abaix.

IMG_20160613_072718
Seguim? Sí, sempre endavant
IMG_20160613_064443
La força d’ aquest riu s’ho empassa tot.
La força d’ aquest riu s’ho empassa tot.
La força d’ aquest riu s’ho empassa tot.
Malgrat els possibles grans obstacles al camí i un futur gens recte, SEMPRE ENDAVANT !
Malgrat els possibles grans obstacles al camí i un futur gens recte, SEMPRE ENDAVANT !

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>