Olot? El nostre Olot de la bonica Garrotxa? Doncs no. Ja em fa molta il·lusió visitar Olot de la Garrotxa, ja, però aquesta vegada em fa molta més il·lusió no visitar sinó arribar a Olot, l’ últim poble d’ Uzbekistan arribant a la frontera amb Turkmenistan, l’ últim poble de la nostra ruta a peu per Uzbekistan.
Aquesta entrada reflecteix el que hem viscut entre les dues poblacions del títol.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu–nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Qarshi, Qorabayir, Mudin, Polati, Budina, Boygundi, Obron, Koson, Navroz, Xitoy, Muborak, Qorobulvozor, Amu-Buxoro, Kogon, Geofiziklar Qor’goni, Saidobod, Geologlar, Bukhara, Chorbakr, Somonchiq, Madamboy, Ushot, Arabxona, Eskiyon, Yovon Bolo, Ko’cha, Po’loti, Do’qqi, Xumin, Qipchoq, Xosakor, Yakatut, Xorsafed, Og’ar, Sayot, Dormon, Qorakol, Taykir, Asa Jam, Olot
. Al final, com passa sovint, el dia de descans físic s’ ha convertit en un dia de molta feina, a part del caminar visitant la ciutat. Suposo i espero ‘sobreviure al sol o la calor’ (això està sent tan dur com els pitjors dies i trams de Birmània i Tailàndia), però escriure aquest diari i el corresponent contingut de la web potser sí que acabaran amb mi. Actualitzant-lo vaig a dormir a la 1 i a les 3 ens llevem, esmorzem i fora.
. Tornem a canviar d’ estratègia i tornem a la del dia ‘normal’. Aquesta última setmana de desert en que uns dies hem caminat fins tard, ens hem aixecat gairebé al mig de la nit, hem intentat dormir hores seguides al mig dia… ha tingut les seves bones avantatges però també els seus inconvenients. Avui tornem a començar a caminar a les 4h fins les 10 – 11h quan pararem i ens amagarem del sol i calor per remprendre ruta cap a les 15h fins que puguem i/o trobem lloc per acampar amb llum de dia, és a dir, abans de les 20h. Per que trobar lloc per acampar en plena foscor ens ha estat molt difícil.
. La sortida de Qarshi és per un carrer molt ample, impecablement urbanitzat amb molts, molts edificis en construcció, voreres, jardins, tanques per obligar als peatons a creuar pel semàfor… el carrer de l’ hotel és el mateix que uns quilòmetres més enllà es converteix en una autopista. Aquesta impecable façana que encara està majoritàriament en obres, te pel darrera el veritable Qarshi on casetes, carrers sense asfaltar i molta més vida, son la realitat d’ Uzbekistan. El carrer – carretera tan ben presentat dura fins el que suposem és el final de Qarshi, allà on hi ha un creuament per anar a Samarkanda (dreta) o Bukhara o Boxoro com l’ escriuen en uzbec (tot recte).
. Uns quilòmetres més enllà uns venedors de síndries ens fan aturar-nos i ens conviden a 3 talls boníssims. Un xic més tard ens aturem a una benzinera on de lluny ja ens agrada veure unes persones sobre una plataforma de les que tenen a les cases, en un pla més familiar. Arribem i un home ens convida a aigua. Xerrem amb ell. És un gran admirador de Barcelona. Quan marxem ens regala una altra síndria amb tant d’ amor i insistència que no podem refusar-la. L’haurem de carregar. Mirem de sortir de la benzinera però la síndria pesa massa així que tornem amb ells, la compartim i també ens serveixen te, pa, amanida… son una família ben, ben maca. Estem estona dinant entre 66 síndries. Ajudem al fill de la família a comptar en anglès.
Cap a quarts d’ 11h trobem un camp de marcoquers amb molt bona ombra. Ens desempalleguem de les motxilles i ens estirem a descansar i dormir esperant que passin les pitjors hores del dia. Aquí ens quedem ben dormits. Al cap de força estona arriba un senyor que resulta estar dinant amb uns amics al final dels arbres. Ens conviden a compartir amanida, iogurt, carn amb patates, pa i aigua. Amb ells ens estem una altra estona fins que tornem a la ruta.
. El paisatge no és desèrtic en absolut. Aquí hi ha aigua i els camps estan molt ben treballats fins on ens arriba la vista, que és força lluny doncs tot és una gran plana. Fa dies que no veiem cap muntanya.
. Aquestes fins a tres invitacions d’ avui ens han portat temporalment a Tadjikistan o als primers dies d’ Uzbekistan. Quina generositat i quin bon gust de boca que ens emportem al final del dia quan acampem i ens felicitem per haver trobat aquestes persones tan maques i generoses.
. Matí complicat per la duresa del temps i la manca de zones d’ ombra. Tenim llargues rectes que es fan inacabables sota una calor i un sol de justícia. No sabem exactament quina temperatura tenim, però jo m’ agafo a un parell de factors per ‘auto-baixar-me’ la temperatura real: 1- L’ entorn te forces zones de verd, com camps de cotó, arbres fruiters i alguns altres conreus. Per tant, el fet de no veure tot desert, tot groc o marró clar i fixar-me en el verd, ja em baixo la temperatura mental 1 ó 2°C. Què maco és el color verd! 2- De tant en tant corre una suau brisa, real, no inventada pel meu cervell. Aquest airet és fantàstic i jo miro de concentrar-me al màxim, d’ obrir els braços per airejar i refrigerar el cos. I aquesta brisa real em baixa la temperatura mental 2 ó 3°C més. En total, concentrant-me en aquests 2 factors crec que puc ‘auto-baixar-me’ la temperatura 3 ó 5°C. Sigui com sigui, tot s’hi val, real o mental. La qüestió és sempre seguir endavant.
. Passem per davant una de les múltiples parades on venen síndries i jo no puc resistir la temptació de fer una foto a un dels molts exemples de com viure i defensar el negoci. Les síndries resten aquí durant la nit. Ells també.
. Més endavant un altre venedor de síndries i melons ens convida a creuar la carretera i saludar-lo. Al poc ens regala no una síndria, sinó mig meló que està dolç com un caramel i en acabar-lo, quan estem a punt de marxar, torna a creuar la carretera portant-nos l’ altra meitat de meló amb un trocet de pa. Es converteix en un segon esmorzar deliciós.
. Per primera vegada per aquestes contrades veiem camells. Sembla que ens tornem a atansar al desert tot i que de moment ens trobem els camps molt ben canalitzats i amb aigua.
Això succeeix més aviat durant el matí per que a la tarda ens empassem eternes rectes, molts quilòmetres, de mig desert. Unes zones enormes, completament planes, amb unes herbes verdes súper dures de pelar que pinten un toc de color a aquest desolador paisatge.
. La brisa que tant hem gaudit al matí segueix bufant però ara ja la podríem batejar com vent. El tornem a tenir de cara, per la dreta. És com un gran assecador de cabells. De fet, tot i anar completament tapat, la cara també, bufa tan calent que em fa girar la cara cap a l’ esquerra a l’ hora que tanco l’ ull dret per que tinc la sensació de que me l’ està assecant i gairebé cremant.
. Ahir el matí de Jenn fou molt dolent però afortunadament a la tarda es va recuperar. Avui torna a ser un altre calvari. Ja des de bon matí i per raons de salut diferents a les d’ ahir. Això fa que el ritme de les primeres hores del dia, les millors per caminar, avançar i fer més feina, sigui encara més lent del ja tristament habitual. Aquesta lentitud i endarreriment ens ‘obliga’ a mirar de recuperar caminant durant les pitjors hores del dia. Arribem arrossegant-nos a Muborak a les esgarrifoses i terribles 2 de la tarda després de caminar des de les 10 – 11h. Això ha estat un desgast brutal doncs cal afegir la manca total de llocs on descansar o protegir-se a l’ ombra.
. Si ahir a la tarda la brisa s’ havia convertit en vent, aquest continua avui amb bastanta força i de nou, de cara. Si vingués d’ esquena, encara ens ajudaria a avançar i no seria tant dolorós, però és que això és un gegant assecador de cabells que m’ obliga a anar amb ambdós ulls mig clucs per la forta calor que ens castiga els cossos, les cares i els ulls. Això és un infern. És un forn on a part de rostir-nos, també han engegat el ventilador.
Aquests dies estan sent molt, molt durs per ambdós, però sobretot per Jenn. Estem comptant cada quilòmetre que ens resta fins a Bukhara, per que ja fa dies que les estem passant malament i últimament les estem passant molt magres.
. Quan finalment trobem aigua, i fresca!, comprem unes ampolles. En acabar el sublim plaer de beure’ns 1 litre d’ aigua fresca, arriba un noi amb un meló a la ma. Ens el regala i només ens diu: ‘Uzbekistan’. Nosaltres responem, ‘cattar rajmat!’ Moltes gràcies!
. Passat Muborak la tarda-vespre-nit pinten malament. L’ autopista està en construcció i si bé ens beneficiem molt del fet de caminar per un costat encara tancat al tràfic, el potent ventilador que ens escup a la cara ens porta tota la sorra de la construcció de l’ autopista més sorra del desert que tenim a 3 metres a la nostra esquerra. Amb prou feines veiem el final de la recta. La cosa pinta tan malament que decidim demanar aigua als vehicles que passen. Sorprenentment ens trobem no pocs cotxes i camions que no ens fan ni cas, però al final trobem la bondat de la gent. Suposo que quan des de dins el teu vehicle veus 2 penjats caminant al mig del no-res, carregats amb motxilles, tapats com si anessin a atracar un banc, amb un sol i calor ben forts entre núvols de sorra que el fort vent aixeca, suposo que si tens una ampolla d’ aigua a ma… què més bonic que oferir-la! Doncs precisament això és el que fa un camioner al que directament li vàrem fer senyals demanant aigua. I quina és la nostra sorpresa que en direcció contrària, veient tota l’ escena, un altre camioner s’atura i ens dona una altra ampolla. No saben el bé que ens fan. Sí saben quant d’ agraïts els hi estem per que els ho deixem ben clar. Aigua, aigua, aigua!
. Seguim caminant però ens costa molt. Portem un mal dia. Sembla que el vent afluixa. No sabem si és així o son les ganes que tenim. Llavors decidim acabar el dia una mica abans del previst, plantar la tenda i descansar una miqueta més, unes hores més. Per tant, abandonem l’ autopista, pugem i baixem uns turons de sorra fina i cerquem lloc per acampar. La sorra fina és una temptació per dormir en ser molt tova, però veient com ha bufat el vent, cerquem un lloc arrasarat que el trobem a una mena de forat amb terra tan dura que ens és difícil clavar la tenda. Com fa molta calor posem només la part interior, la mosquitera, i en pocs moments estem dins, amb poca roba, el matalàs, el sac de dormir… tot llest per passar la nit. Fora la tenda està la motxilla, botes…
El vent torna amb força. Comencem notant-ho per l’ entrada de sorra i la bellugada general de la tenda. Encara que em sap a mil dimonis, haig de sortir de la tenda per posar la capa de fora, la de pluja, la que ara ens fregirà de calor mentre ens protegeix de la dutxa de sorra que està entrant. Trec aquesta part externa de la tenda de dins la motxilla però amb prou feines tinc temps de cobrir la tenda. El vent segueix bufant fort, aixecant un gran núvol de sorra. Estic tan embolicat, cobert i rebent una pluja de sorra que no trobo el moment d’ entrar dins la tenda. Estic fora, en calçotets, aguantant una entrada de la tenda mentre el vent la belluga per arreu i m’ està literalment ruixant amb sorra per l’ esquena i cap. No puc ni entrar. Jenn està dins aguantant l’ altra meitat de tenda mentre afegeix el seu pes dins la mateixa per tal d’ aferrar-la a terra. Al final entro. Només em resta fer com Jenn. Agafar la tenda i tensar-la cap al terra. La tenda es belluga per tot arreu. Les cantonades i parts on no estem nosaltres salten i alcen del terra. Veig que l’ estructura que aguanta la tenda es doblega i pren formes no gaire recomanables. Sentim la sorra com amb molta força pica sobre la tela i notem com entra per arreu. Em sento com a aquelles pel·lícules en que algú es queda darrera un trocet de paret mentre uns altres disparen milers de bales per tot arreu al seu voltant. Ara som nosaltres els que estem darrera un trocet de tela amb milions de grans de sorra picant fort per tot arreu, mentre uns pocs milers es colen dins la tenda deixant tot ben ensorrat. Nosaltres, els sacs de dormir, la roba, els matalassos, … tot el que tenim dins. Estem bastant fotuts, crec. Quan he sortit per posar la capa exterior era de dia. Passa una eternitat, ja és fosc i ambdós seguim defensant i protegint la nostra caseta, però això és un infern insostenible. Ni nosaltres aguantarem molta estona més, ni potser la tenda. Així que al mig d’ aquesta tempesta de sorra i sempre amb una ma agafant la tenda, decidim plegar tot, recollir i tornar a l’ autopista on al menys la sorra és molt menys. Però com sortim d’ aquí? Sempre amb una ma agafant la tenda anem plegant el sac, el matalàs, ens vestim… i ens preparem per sortir fora. Quan sortim haurem de desmuntar la tenda ràpidament. Triguem molt en estar en condicions de fer-ho. Quan sembla que la tempesta de sorra afluixa un xic, sortim corrents, desmuntem tot per estirats a terra oferir menys resistència al vent i de mala manera, plens de sorra fins les orelles, encabim tot dins les motxilles per tornar a l’ autopista.
És molt tard, estem destrossats i molt sorpresos amb aquesta mala experiència. Seguim cercant lloc per dormir sense tenda, doncs no volem tornar a passar aquest mal tràngol. Seguim caminant dins la foscor sense veure res de res. En tot el dia no hem vist gairebé cap indret, no només per acampar, sinó per seure i descansar. Al final, sortim de l’ asfalt, caminem per la sorra fins que decidim posar els caps i cossos dins un forat d’ uns matolls, deixar les motxilles fent de paret pel vent i vestits, mirar de dormir unes poques hores.
Ha estat, jo diria, un dels pitjors dies des de que vàrem començar el viatge. Un dia per intentar oblidar, però que difícilment oblidarem. Un dia per curtir-nos fent-nos més forts, més durs, tant física com sobretot mentalment, tot i que acabem destrossats.
. Crec que dormim amb prou feines 3 hores. Sembla que les motxilles com a barricades i els matolls dins els que hem ficat els nostres caps i cossos han servit prou bé per donar-nos un respir, aturar el vent i evitar un altre bany de sorra. Jo m’he quedat fregit en un segon, malgrat la incomoditat del indret i de la roba que porto durant tot el dia, bruta, suada, feta una porqueria que aquesta nit també ha estat el pijama.
. A les 3h ens tornem a llevar i com no hem de plegar la tenda ni res, aviat tornem a caminar dins la foscor. El tràfic és gairebé inexistent. Es fa de dia. El sol s’ alça majestuosament per l’ horitzó i ens saluda amistosament abans de tornar-nos a rostir durant el dia.
. Arribem a un altre control de policia però abans veiem un restaurant. Anem a comprar aigua per que després de la tarda-vespre-nit que hem passat i sense saber què trobarem més endavant, preferim carregar provisions (pes) ara. Un noi ens ofereix no vendre’ ns uns quants litres d’ aigua amb el que sense dubte faria un bon calaix, sinó ens ofereix prendre aigua de la que ells beuen. D’una aixeta. A hores d’ ara ja fa dies que jo vaig arriscar més i he anat prenent la seva aigua sense cap problema de salut, cap cost i un xic més d’accessibilitat. Així doncs, carreguem i reomplim tot el que portem. Però per si no fos prou, també ens ofereix un te boníssim i un pa per cadascú. Fantàstic!
. Seguim camí i a l’ hora dels ‘horrors’ (11-15h) ens aturem a un indret que te un edifici, el que vol dir, ombra! Als seus voltants piles i piles de síndries i melons distribuïts en diferents parades. Un home ens regala un meló. Quan encara no l’ hem començat a menjar, doncs no el podem carregar, un noi ens regala mitja síndria i quan ens estem atipant amb tot això, un altre home ens regala un altre meló més petit, com una pilota de handbol! Els estem molt agraïts. Tot aquest boníssim i natural aliment juntament amb l’ aigua que porten ja ho tenim dins els nostres cossos.
. Després de menjar-nos tot això ens estirem per dormir i recuperar algunes hores de son. L’edifici on trobem una meravellosa ombra és un restaurant que també ens porta una mica de meló tallat i te. Quina generositat de tots plegats!
. Més endavant ens tornen a regalar un altre meló que ens podem cruspir a un dels molt escassos llocs amb ombra que trobem i també ens ofereixen 2 melons més que hem de refusar per no poder-los ni carregar, ni menjar. Quin festival de melons avui!
. Tenen síndries i melons per tot arreu al llarg de la carretera (malgrat ens estem menjant llargues, llarguíssimes distàncies de no-res), als pobles, a començos, cotxes particulars, camions aparcats a tot arreu…
. Tornem a tenir forces camps de cotó i només a l’ horitzó endevinem la part desèrtica amb terres grogues i seques. La tarda ha estat molt més benevolent amb nosaltres avui i ha estat molt més agradable caminar tant per les temperatures com pel vent.
. Un cotxe arriba de cara, frena ràpid davant nostre, baixen 4 homes que es volen fer una foto amb nosaltres, tornen al cotxe i continuen el seu camí. Ràpid i eficient. Sense les típiques preguntes ni minuts per perdre, doncs les motxilles pesen massa com per mantenir el típic i absurd interrogatori a que molts, molts locals ens sotmeten. Aquests volen la foto i punt. Adéu.
. Seguim caminant per un gran desert. Existeix la famosa ‘Ruta de la seda’ que hem fet i seguirem fent a trocets, també vàrem descobrir o batejar la ‘Ruta del sucre’ a Tailàndia, per allà Nakon Sawan on camions i més camions portaven canyes de sucre des de les interminables plantacions fins les fàbriques processadores. Aquests dies estem descobrint i fent una de nova, la que anomenem ‘Ruta del gas’. Portem molts quilòmetres trobant-nos plantes o refineries de gas. Unes son grans, altres gegants. I des d’ elles surten canonades que creuen el desert, van en paral·lel a la carretera i també des d’ elles surten camions i més camions amb gas. Alguns son moderns. D’ altres gairebé tan antics com el preuat tresor que porten dins els seus dipòsits.
Així doncs, sembla que fa dies estem caminant sobre gas.
. També veiem bastants camions que porten terra o sorra, però si a casa els carreguen fins l’ alçada de la caixa de càrrega i després els posen una tela a sobre per que durant el transcurs del transport no perdin càrrega amb el vent, aquí els omplen fins dalt fent fins i tot una piràmide que sobresurt de l’ alçada màxima de la caixa de càrrega i no posen res més. Conclusió fàcil, pel camí amb el vent i sa velocitat van deixant un rastre de sorra, terra pel seu darrera. Fins i tot he arribat a treure del mig de la carretera totxos que han saltat del camió i han quedat al mig del pas.
. Hem estat mig amagats sota un gran senyal d’ una empresa gasística que ens ha obligat a anar canviant la posició a mida que el sol anava cremant tot. Semblava una persecució. Del que no ens hem salvat ha estat del vent fort i molt calent que no ens ha deixat en tota l’ estona.
. Reprenem la ruta i abans d’ un petit pont sobre un sorprenent canal ple d’ aigua ens trobem un altre control on l’ uniformat de torn no ens demana ni apunta res. Només ens saludem amablement i fins i tot, després de demanar-li, ens deixa beure aigua de la seva ampolla. També hi ha uniformats bons i així ho volem fer públic.
. Un cotxe arriba de cara i s’atura al meu davant a la carretera. Ens creuem algunes paraules que no entenc literalment però ambdós endevinem els continguts de les nostres respostes. Ha donat mitja volta expressament per oferir portar-nos. En veure que seguim a peu, torna a fer una altra mitja volta i segueix en la mateixa direcció que nosaltres.
. A l’ altre costat de la carretera veiem una furgoneta aturada. És petita, molt petita i és la típica que fan servir per tot arreu com a mini bus pel transport de persones. Està ple d’ elles i aquests dies, a part de portar passatgers, veiem que moltes estan plenes a vessar de melons i síndries. Les furgonetes, com els cotxes privats, camions i tot el que tingui rodes, porta milers i milers de melons i síndries. Doncs quan arribem a la seva alçada un noi surt de la furgoneta, creua la carretera i ens ve a saludar. Després torna i ens regala una síndria. Quan li diem que moltíssimes gràcies però que no la podem portar, torna a la furgoneta a buscar un ganivet, l’ obre en 2 meitats, la talla a trocets i allà al mig, tots 3 ens posem les botes amb una síndria boníssima. Quan acabem i ens acomiadem encara ens vol regalar una altra pel camí. Ell en porta 500 síndries dins la furgoneta. Quin noi més generós!
. Despertem sota un mar d’ estels al desert. Ha estat una molt bona nit d’acampada darrera uns dels pocs matolls un xic alts que vàrem trobar ahir en fer-se fosc. Tornem a la carretera gaudint de les vistes del desert i es fa de dia caminant. Tornem a la vida urbana. Abans però tornem a agrair l’ aigua que ens donen a una benzinera. Això és or. La tornada a la vida urbanitzada, la tornada a la ‘civilització’ és lletja, industrial, plena de refineries de gas, magatzems logístics…
. La nostra intenció era deixar la carretera que volta Kogon i entrar directament al centre de la ciutat però un error fa que no veiem el desviament que va cap al centre de Kogon i evita fer més volta per una anella que treu el tràfic del centre del poble pels que volen seguir cap a Bukhara.
Aquest error ens porta a trobar-nos a una fantàstica família que ens convida a seure amb ells mentre estan amagats a l’ ombra prenent un te a l’ entrada de casa seva. Amb ells seiem i xerrem una bona estona doncs la senyora te un nivell d’ anglès prou alt com per entendre’ns. Al cap d’ una estona arriba la veïna i tant nosaltres com la dona i el seu germà que inicialment ens han convidat a seure amb ells, acabem dinant a casa la veïna.
Acabat el bon àpat tornem a la primera casa i ens ofereixen quedar-nos a dormir. Estaríem encantats de fer-ho però estem encara a 20 quilòmetres de Bukhara. Això és massa per que volem dormir a uns 5 quilòmetres per demà caminar un parell d’ hores i tenir temps al matí per trobar allotjament amb calma. Ells insisteixen molt en que sopem amb ells, ens quedem a dormir i marxem demà. És certament una una oferta genial per que son una família maquíssima. Donant-li voltes arribem a una molt bona solució crec jo. Acordem que ens quedem amb ells, ens quedem encantats i súper agraïts, però anem a caminar uns 14 quilòmetres fins les portes de Bukhara ara, al mig de la tarda. Quan arribem al punt on volem, un noi de la casa ens ve a buscar i ens retorna a la casa on som. De la mateixa manera demà a les 6h del matí ens deixarà al mateix punt on ens reculli avui. Tothom està d’ acord, tothom content, nosaltres més o així ho fem.
. Seguim a peu 14 quilòmetres fins l’ entrada de Bukhara. Quan acabem la feina d’ avui ens venen a buscar en cotxe (què bé es va sobre rodes!). Tornem a la casa, ens donem una divina dutxa, gaudim d’ una excel·lent companyia, bona conversa, bon menjar local i a dormir ben plans.
Quina experiència tan, tan bona. Quina gent tan maca! Quina sort que tenim!!
. Malgrat la forta calor que fa i hem passat, dormim molt a gust a la gran casa d’ aquesta família tan acollidora. La senyora dorm fora el pati de l’ entrada. No és per menys. Ens llevem, acomiadem de manera molt sentida i a les 6h el noi que ahir ens venia a recollir en cotxe a les portes de Bukhara ens retorna allà on ens va agafar ahir. Ell encara no entén per què volem baixar-nos del cotxe per caminar carregats com a rucs i que no ens acompanyi ell fins el centre de la ciutat, especialment ara que no hi ha ningú pel carrer. ‘Volem i hem d’ arribar a peu’ li responem repetidament.
. Entrem a Bukhara que clarament és un centre turístic. Carrers molt ben urbanitzats amb jardins, flors, semàfors, arbres, edificis que estan bé, botigues i restaurants… i molts hotels. Preguntem i al segon intent ens trobem amb una gran sorpresa. Sembla ser que és temporada baixa ara al juliol i potser l’ agost per que fa una calor que et mores. Pensava que Bukhara estaria força plena de visitants, però és tot el contrari. Als hotels cobren diferent, molt diferent si ets uzbec o no. Aquesta diferència de preus, a part de ser molt emprenyadora, jo normalment l’ associo a països en vies de desenvolupament com passava a Birmània. Aquí, a l’ hotel pn steme mirant de quedar-nos, per la mateixa habitació cobren un 47% més als estrangers. Com crec que som els únics clients, aprofito per collar més en la negociació, doncs aquests hotels no ens els podem permetre normalment. Al final aconsegueixo l’ habitació a un 38% menys no del preu turista, sinó del preu local. El preu final és un 70% de descompte sobre el total del preu que carreguen als estrangers. Visca la calor i la temporada baixa! Ens quedem l’ habitació!
. Ara l’ ideal seria fer la bugada, doncs portem molts dies amb la mateixa roba caminant i dormint al desert, i després estirar-se per dormir i recuperar hores de son, però jo no se fer això si tinc feina pendent. I haver arribat a Bukhara, tenir el centre històric aquí a tocar… i no anar a visitar-ho, no pot ser. No em puc quedar a l’ habitació. Així doncs, amb una terrible calor i un sol que et forada el cap, anem a visitar Bukhara.
Aviat arribem a una plaçoleta molt mona amb la madrassa Ulugbek, la Nodir-Divanbegi, Lyabi Hauz i Khanaka. Seguim per una plaça i passadissos plens de botigues turístiques per on ens condueixen com si fóssim un ramat de borreguets fins que a ma dreta tenim 2 madrasses. La Ulugbek i la Abdullazizkhan amb una part central molt colorista i no amb els sempre predominants colors blaus. A l’ esquerra seguim un carrer que ens porta al que per mi és la plaça per excel·lència de Bukhara on està la preciosa madrassa Mini Arab amb dues cúpules cobertes de ceràmica blava i el complex Poi Kalon on destaca una gran torre de totxos fent diferents motius decoratius, el minaret Kalyan. Seguim pel mercat però no és el típic mercat de menjar sinó que hi ha moltes parades comprant i venent joies. Tots els negocis els porten dones. Aquí es veuen molts pocs homes. Seguim fins la muralla-fortalesa Ark i la mesquita Bolo Hauz amb unes altes columnes de fusta i un bon treball en fusta al sostre de la façana. Just fora el centre històric hi ha un parc amb uns pocs punts d’ interès com son el mausoleu Chashmai Ayub, el mausoleu de Ismail Somoni, un mercat o dues madrasses més, la Modarikhan i l’Abdullakhan, ambdues més tronades i sense tanta, tanta reconstrucció.
Això em porta a comentar el fet de la reconstrucció de tot el centre històric de Bukhara. Soc del parer que aquestes joies històriques, culturals i meravelloses que tenim escampades pel nostre espectacular planeta s’ han de preservar. En moltes ocasions el temps les ha deixat en molt mal estat i s’han de restauar. Veig una molt fina línia entre restauració i reconstrucció. És una línia molt prima, subjectiva i difícil de definir. Ja ho entenc, però per mi a Bukhara el que han fet ha estat una completa reconstrucció i tot està tan, tan, tan nou i perfecte que perd gran, gran part del seu encant. Segueixo pensant que molts d’ aquests edificis son molt bonics. Les ceràmiques bàsicament blaves i els totxos d’ un marró groguenc son de gran bellesa, però tot tan perfecte com si fos un escenari mort de vida i per rematar-ho, ple de botigues turístiques… doncs em deixa un estrany gust de boca.
Acabem la visita de Bukhara amb una petita mesquita que m’ encanta. És petita, del 1807 i es diu Choir-Minor, 4 petits, doncs son 4 torres molt coquetones amb les puntes rodones cobertes de ceràmica blava.
. Acabem el dia d’una manera força especial. L’ acabem amb una trucada amb Paul Salopec per trobar-nos a Khiva. Sembla que anirem expressament a Khiva, sembla que farem uns 1.040 quilòmetres en total (sobre rodes!) per trobar-nos amb aquest famós, rellevant i admirat personatge. A part, ja de pas, visitarem Khiva. Ja donarem més detalls a mida que es vagin desenvolupant.
. La nostra ruta entra a Uzbekistan des de Tadjikistan i segueix cap a Turkmenistan. Ja hem arribat a Bukhara però encara resta arribar a Turkmenistan o el més a prop possible. Després del planificat i molt necessari dia de descans d’ ahir, en el que finalment vàrem estar tot el dia voltant de visita a Bukhara, avui toca rematar la feina. Avui toca atansar-se el màxim possible a Turkmenistan doncs de moment no podem ni entrar, ni creuar-lo a peu.
El poble més proper a Turkmenistan, l’ últim poble de la nostra ruta a Uzbekistan és Olot que està a uns 75 quilòmetres de Bukhara. Cap allà que vaig.
. Tenint com a base Bukhara doncs haig de tornar-hi, aprofito per deixar tot el que pesa molt i lleuger d’ equipatge surto per la porta de l’ hotel a les 3:30h. Creuar Bukhara de nit, amb ningú pel carrer i uns pocs edificis emblemàtics un xic il·luminats te el seu encant. Després d’ uns 5 quilòmetres arribo al final de la ciutat on ja empalma amb la carretera M37. Intento marcar-me un bon ritme. Durant molts quilòmetres em trobo una barreja de pur desert desolador i de verds camps de cotó amb aigua canalitzada per arreu. Encara és un misteri per mi d’ on treuen tanta aigua tenint en compte on estem.
. Tant el camí, el paisatge com els pobles que vaig veient no tenen cap interès. Cap ni un. La vida quotidiana juntament amb les persones que ens hem anat trobant al llarg d’ aquestes setmanes han estat sovint el principal i a vegades únic atractiu.
. Cap a quarts d’ 11, amb unes 7 hores de camí, m’aturo cercant una ombra gairebé inexistent. Un venedor de síndries i melons em convida primer a seure a la seva parada amb bona ombra i després a síndria i uns bunyols de patata. Gaudeixo molt d’ aquest àpat i descans en bona companyia, tant del generós botiguer com d’ uns quants del seus amics que van apareixent.
. Una estona més endavant, quan porto massa temps caminant sota el fort sol sense trobar una punyetera ombra on amagar el meu cap, haig de tornar a aturar-me sota un arbre. Malgrat les hores centrals del dia son mortals per caminar o fer res a l’ aire lliure, en no portar més que potser uns 4 quilets a la motxilla, segueixo endavant. Cap a les 15h i amb les 2 llargues aturades, arribo a Sayot. Ja tinc 50 quilòmetres al sarró. A aquest poble les cases son força grans i tenen llargues façanes. Aquí no tenen problemes d’ espai. Just abans de deixar el poble passo pel davant una família que està fent un àpat al terra davant casa seva. En veure’m em fan senyals per que els acompanyi. Una invitació a te com aquestes no la puc refusar, de cap de les maneres. Molt content i agraït, sec amb ells i gaudeixo de te, iogurt, bunyols, meló i el sempre omnipresent pa.
. Tenia pensat cobrir els 75 quilòmetres fins a Olot en 2 dies, però ja en tinc 50, aquest te familiar m’ ha sentat de meravella i ara son les 16h. Em resten unes 4,5 hores de llum i ‘només’ 25 quilòmetres. Així que malgrat ja estic força cansat i els turmells i cames es queixen, decideixo intentar arribar avui, pel que haig de caminar més ràpid que fins ara.
. Camino per l’ esquerra de la carretera i sovint cotxes que fan de taxistes em pregunten, criden i demanen si vull esdevenir el seu client. Em trobo amb un altre cas. Un cotxe s’ atura i em crida des de la dreta de la carretera. Jo li faig entendre un parell de vegades que no m’ interessa, que vaig a peu. Ell segueix insistint i jo ja no li faig ni cas. Veig que avança, s’atura, baixa del cotxe, creua la carretera i ve de cara. Resulta ser un uniformat. Miro de mantenir la cordialitat i veig que ell també es mostra raonable. Em demana el passaport, comprova el visat i adéu. Però què pesats que son!
. A les 20:30h arribo a Olot! Arribo al final de la ruta a Uzbekistan! Ja tenim un altre al sac. Ja he arribat al punt més proper a la frontera que veig sobre el mapa. Quina il·lusió! Quina alegria!
En 17 hores amb 3 aturades d’ una hora en total he pogut cobrir els aproximadament 75 quilòmetres fins a Olot. Després encara em resta afegir uns altres 5 que haig de fer per la tornada des del lloc on em deixen a les afores de Bukhara i fins l’ hotel. Total, uns 80 quilòmetres. Crec que l’ última caminada seguida llarga fou de 57 quilòmetres a Birmània. Avui el terreny ha estat totalment pla, he anat lleuger d’ equipatge i amb una gran, gran motivació per acabar.
. Fetes les fotos de rigor, aconsegueixo tornar a Bukhara. Arribo al centre cap a mitja nit i davant d’una bonica i il·luminada madrassa faig el meu sopar gaudint de la tranquil·litat de la foscor amb ningú que emprenyi. Arribat a l’ hotel cap a la 1h ja no puc aguantar més la brutícia i suor que porto a sobre i com no és que tingui gaire roba de recanvi i/o per triar, em poso a fer la bugada a veure si demà al matí la roba està seca i me la puc posar. Finalment, després de 23 hores caic mort al llit. Això ha estat un dia llarg. Però ja he acabat la ruta a Uzbekistan. Sense forats. Igual que a Tadjikistan.
El final de la nostra ruta a peu per Uzbekistan, acabant a tocar de Turkmenistan