Malauradament el camí romàntic i natural ens te reservats alguns obstacles

Rasht – Astara

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquesta entrada descriu el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.

Hem arribat a Astara! Aquest és el final de la nostra ruta a peu per Iran.

Ja hem fet 1.500 quilòmetres més per Iran arribant a un total d’uns 8.500 i estem a les portes d’Azerbaidjan. Però encara no marxem d’aquí. Ens quedem uns dies més descansant, recuperant salut (molt important), perseguint el proper visat necessari per continuar, visitant alguns dels punts més importants turísticament parlant… per fer de viatgers sense caminar entre destinacions així com per recarregar piles de cara als propers mesos i països.

 

Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Rasht, Ahmad Gurab, Atashgah, Kheshte Masjed, Psikhan, Mashatook, Mollasara, Aghasaied Yaghoub, Lishavandan, Azizi, Kala Sham, Tolam Shahr, Marjaghal, Dogur, Sowmehsara, Kasma, Abatar, Kelidbar, Ziabar, Rezvansharh, Ardjan, Vali-e Asr, Ardeh, Parehsar, Kusheh Khaleh, Khalif Abad, Asalem, Talesh, Lisar, Khotbeh Sara, Shirabad, Nosrat Abad, Havigh, Choobar, Ghrh Sou, Lavandevil, Sibli, Abbas Abad, Astara

 

. Després dels aproximadament 43 quilòmetres caminats ahir (sense pes!) i havent dormit 4,5 hores, tornem a les motxilles per seguir endavant a partir de Rasht.

. Com passa a gairebé tots els pobles i ciutats que creuem, tant les entrades com les sortides de les mateixes estan clarament dominades per 2 tipus de negocis. Les parades de taxis particulars amb una munió d’homes que esperen passatgers per omplir els seus propis vehicles particulars i sobretot un interminable reguitzell de petits tallers mecànics que no entenem com poden sobreviure econòmicament. Les carreteres son bones pel que treiem una conclusió potser errònia que no és altra que els cotxes deuen ser de molta mala qualitat i deuen necessitar passar pel taller molt sovint. En un d’aquests molt nombrosos tallers ens ofereixen un petit te mentre ens porten unes cadires per descansar el pes.

. Durant una altra de les nombroses i necessàries breus aturades a l’ombra un cotxe s’atura, primer baixa la dona qui amb devoció i gran admiració va a donar la ma i abraçar a Jenn. Després les 2 filles fan el mateix mentre el marit em saluda a mi. Tenim un intent de conversa sense gaire èxit. Son molt atents, sembla que ens ofereixen casa seva a Rasht. Finalment marxen deixant-nos unes cireres.

En marxar aquesta família admiradora, un veí ens saluda molt atentament i fa que la seva muller ompli l’ampolla de Jenn amb aigua fresca i gel. Per si aquesta aturada no fos prou sorprenent i ‘profitosa’ un altre veí que és testimoni de tota aquesta generositat rebuda, doncs està al nostre costat, creua expressament els 4 carrils de carretera i el mur divisori per dues vegades per portar-nos 2 ampolles de 1/2 litre d’aigua fresca.

. Seiem de nou a l’ombra per que ens estem torrant i en marxar un botiguer ens obsequia amb un te.

. Fent camí seguim a la carretera 22 que no és precisament una meravella. Cases, pobles i una infinitat de tallers mecànics amaguen al seu darrere uns quants camps d’arròs. Trobem a faltar més plantacions de te i de sobte trobem una a peu de carretera que combinada amb la llum del sol i un parell de vaques que pasturen per allà fa que m’aturi a fer una foto. Darrera meu Jenn fa el mateix mentre jo segueixo endavant.
Jenn triga en seguir-me. Quan arriba on jo l’espero està acompanyada d’un amable i molt expressiu senyor. Ell viu a la casa de la plantació de te. Quan ha vist a Jenn fer fotos, l’ha anat a buscar per convidar-nos a un te primer i a dormir després. Afortunadament amb aquesta valuosa, generosa i molt iraniana invitació ja tenim resolt el preocupant misteri diari d’on dormirem avui.

Venedor de taronges de carretera amb el mateix estil que els venedors de peix ja documentats a una entrada anterior
Venedor de taronges de carretera amb el mateix estil que els venedors de peix ja documentats a una entrada anterior
Escultura a tocar del mar
Escultura a tocar del mar
Plataforma típica per menjar, prendre te o fer petar la xerrada, aquesta a tocar del mar Caspi
Plataforma típica per menjar, prendre te o fer petar la xerrada, aquesta a tocar del mar Caspi
Vaca pasturant a plantació de te. Gràcies a ella avui hem trobat un molt bon lloc per dormir
Vaca pasturant a plantació de te. Gràcies a ella avui hem trobat un bon lloc per dormir

 

. A l’alçada de Marjaghal la carretera es bifurca durant un tros. Grans arbres formen un bonic passadís silenciós i ombrívol durant les primeres hores del dia. És llavors quan un home ens convida a un te que acompanya amb un saborós pa i formatge. Un esmorzar típicament local que en ruta ens senta de meravella.

. Arribem a la població de Sowmehsara on ens equivoquem de carrer i hem de recular per trobar la bona vía. M’emprenya molt això de desfer camí, de recular, malbaratant energia i temps. L’error queda parcialment compensat amb una nova mostra de generositat local quan un home ens veu creuar caminant per la vorera i del seu cotxe ens regala dues llaunes de suc de taronja fresques.

. Sortint de Sowmehsara aconseguim trobar una cucada de carretera petitona que malgrat faci un xic més de volta, ens permet gaudir de més camps d’arròs, arbres, verd per tot arreu i molta tranquil·litat de tràfic malgrat la no existència de voral i l’estretor de la vía. Caminar per aquí és un xic perillós per que els cotxes passen molt propers però el tràfic és molt baix i el recorregut, l’entorn natural, el silenci, els ocells cantant… fan d’aquest tram una meravella.

. Allarguem tot el que podem el camí per aquesta petita vía fins que s’acaba a un mini poblet anomenat Abatar on tots els homes que seuen fora els seus negocis o agrupats amb amics, aturen ses converses per quedar-se mirant-nos com si veiessin alienígenes caminant pel carrer principal que creua la seva tranquil·la vila, les seves tranquil·les vides.

. Tornem a la transitada i lletja carretera principal. Quin pal! Allà un venedor d’alls ens atura i convida a un te que prenem d’ empeus sense ni despenjar-nos les motxilles.

. A les afores de Ziabar cerquem allotjament. La cosa no és fàcil (com cada nit). Trobem una casa en construcció, ens colem sense ser vistos i allà estudiem millor les opcions. El terra força irregular i la poca protecció respecte al carrer amb un accés relativament fàcil estan en contra de quedar-nos però les poques opcions trobades fins ara juntament amb la tardana hora del dia, estan a favor. Anecdòticament tenim una gran i bonica ‘companya de pis’ que esperem ens protegeix dels mosquits. Una gran aranya ens separa dels camps d’arròs del darrere la casa.

Com ni Jenn, ni jo ens acabem de decidir, ho fem a sorts llançant una moneda a l’aire. Resultat, marxem a seguir cercant. Aquest acte tan aleatori, com algunes altres coincidències viscudes abans, ens porta a un final feliç. Quin?

Deixem la casa abandonada i mentre caminem ens creua de cara una moto amb una simpàtica parella que ha anat a comprar menjar. Ens saludem. Ells segueixen i al poc ens arriben pel darrera. Ens tornem a saludar amb més calma, ens fan les típiques preguntes, semblen molt simpàtics, son molt riellers i directament ens conviden a dormir a casa seva. Ho parlem una mica i acceptem. Ens diuen d’esperar a que deixin la compra i la moto a casa per tornar a recollir-nos en cotxe. Esperem i en 10 minuts es presenten amb un gran cotxe amb el que reculem uns 4 quilòmetres fins la seva gran casa a una granja de vaques. Allà ens comenten que quan el pare vivia tenien 400 vaques. Ara només 100. La casa es correspon amb el cotxe. Quin nivell. Ens deixen una habitació a les golfes, ens dutxem (un d’aquells petits grans plaers de la vida) i ells comparteixen un saborós sopar amb uns amics que estan de visita afegint ara la parella de rodamons que acaben de recollir. Les seves atencions i detalls son admirables. Dins la gran sala d’estar amb un equip de música amb altaveus de discoteca i una enorme televisió, també tenen dissecada una vaca que va néixer amb 2 caps.

Seguim al·lucinant amb aquesta hospitalitat i amb com el llançament d’una moneda o la presa d’una decisió, per petita que sigui, pot desembocar en altres events que a vegades son dolents però afortunadament, la majoria son ben bons.

Generosa invitació amb els típics te, pa i formatge
Generosa invitació amb els típics te, pa i formatge
Rierol creuant Sowmehsara
Rierol creuant Sowmehsara
Possible companya d’acampada. Gran aliada davant els maleïts mosquits
Possible companya d’acampada. Gran aliada davant els maleïts mosquits
Vaca real dissecada amb 2 caps
Vaca real dissecada amb 2 caps

 

. Com sempre ens llevem a les 4:30h i malgrat intentar no despertar els nostres generosos hostes, la dona es lleva per fer-nos uns ous ferrats a l’hora que gaudim d’un bon esmorzar i llet deliciosa. L’única petita pega és que tornem a dormir només entre 5 i 6 hores. Quan estem llestos per marxar, la senyora també ens acompanya al punt on ahir ens varen recollir, des d’on seguim ruta. Ens costa molt acomiadar-nos de tota aquesta meravellosa gent que trobem pel nostre camí.

Seguim trobant la bondat per arreu.

. Estudiant el mapa a fons, entestats en prendre les rutes més directes però sobretot més ecològiques, naturals i tranquil·les possibles, ens endinsem per un camí que ni tan sols està asfaltat. Si seguim per aquesta ruta, amb sort, ens podem estalviar 2 quilòmetres i segur que molt de tràfic, a l’hora que gaudirem de molta més natura. És la nostra opció / ruta ‘romàntica’.

. Efectivament caminem durant hores i quilòmetres per terra. Res d’asfalt. El camí a vegades està prou bé com per poder passar en cotxe o moto però en algunes ocasions aquesta bonica natura ens ha fet alguna mala passada en forma d’aigua i fang primer, en forma l’esgarrifosa humitat després.

Les primeres hores del dia son les millors, com cada dia. El silenci trencat només per les granotes i els cants dels ocells és un veritable regal que gairebé ens fa oblidar el punyent pes que portem a sobre. Avui els bonics i súper verds camps d’arròs estan custodiats per grans grups d’ arbres durant una bona part del camí. Després el sol s’alça majestuós i comença a repartir generosament tota la seva energia i escalfor.

Aquesta energia i escalfor aplicada directament sobre tots aquests enormes camps d’arròs per entre els quals caminem fan aixecar un núvol d’aigua que com una sauna ens ofega. El vapor puja dels preciosos camps que ens envolten per tot arreu i les gotes de suor regalimen per tota la cara, entrant als ulls, fent-nos perdre moltíssima aigua i sals minerals. L’humitat és asfixiant. Angoixant. Ens està fonent vius.

Amb el pas de les hores, el pes que carreguem i aquestes condicions, no ens fa gens de gràcia trobar-nos grans tolls d’ aigua i fang que no podem passar sense mullar-nos. Hi ha uns pocs que els podem anar trampejant. El penúltim del dia és especialment dolorós. Jo miro de trobar una mínima base sòlida entre un munt de plantes per poder evitar el gran sidral i acabo caient dins. Resultat, un bon cop al genoll, pantaló estripat a l’alçada del genoll i cama enfonsada dins el fang. Haig de seguir caminant amb la bota i mitjó regalimant fang per tot arreu com si fos una esponja. Jenn mira de creuar pel mig amb les seves segones sabates i de poc que no les perd enganxades al fons del fang.

Aquest penúltim obstacle de la ‘ruta romàntica’ abans d’arribar a una carretereta local asfaltada ens deixa esgotats.

Quan estem gairebé sense forces i veiem aquesta vía local asfaltada a tocar, llavors ens trobem amb un rierol. Això ja és la cirera del cruel pastís. Jo haig de recular, desfer camí, saltar tanques, colar-me a una propietat privada, calmar els gossos que teòricament la protegeixen, caminar contra la nostra direcció fins poder trobar un petit pont que em permeti salvar el rierol, l’últim obstacle de la ‘ruta natural i romàntica’.

Quan podem salvar tot això estem fets pols. La distància caminada, la calor i asfixiant xafogor i aquests tolls i fangals han consumit tot el que tenia dins. Jo gairebé arribo a un d’aquells perillosos moments ‘colapse’ on el meu cos deixa de funcionar. Gairebé arribo a aquest punt, però és gairebé. A fer punyetes la ‘ruta romàntica’!

. Quan un cop a la petita carretera local asfaltada estudiem el mapa per seguir endavant, uns veïns ens fan passar a la seva propietat. Allà, fora la casa, ens ofereixen aigua fresca i 2 geladets per cadascun. Quin detall i quin plaer! Després ens diuen de rentar-nos les cares, de refrescar-nos amb aigua. Seguim parlant amb ells, agraïm moltíssim aquests detalls a mida que ens guanyem la seva confiança, ja que acaben convidant-nos a compartir el seu dinar, prendre una fabulosa dutxa i fins i tot fer una curta però intensament reparadora migdiada, mentre les botes i mitjons s’assequen al sol un cop alliberades del pes del fang enganxat.

. Per correspondre mínimament a tota aquesta generositat, jo puc rentar els plats malgrat haig de gairebé barallar-me amb ells. Nosaltres som hostes i ens tracten de meravella. Ja no em mouria en tot el dia, però la ruta ens ‘crida’.

. Seguim per una bonica i estreta carretera asfaltada com ahir. A un tram tenim uns quants nens que ens saluden, segueixen en bicicleta i fins i tot, a través del poble de Rezvansharh una veïna ens segueix en bicicleta per regalar-nos una bossa plena de prunes.

. Un cotxe ofereix portar-nos.

. Un veí ens atura per fer-nos les típiques preguntes i en marxar ens emplaça a trobar-lo més endavant a la seva botiga. Quan arribem ens regala un gelat a cadascun.

. Al final del dia tornem a la carretera principal. Quina diferència i quina llàstima d’opció de ruta!! Quan ens resta aproximadament hora i mitja de llum, seguim cercant lloc per acampar quan un home gran atura el cotxe i ens convida a dormir a casa seva. Després de pensar-ho, acceptem la generosa invitació, però com ahir, ens hem d’esperar no 10 minuts, sinó mitja hora per que ens torni a recollir. Estem a un molt mal lloc, però allà ens esperem. El temps passa i el senyor no arriba. El dia, la llum i les opcions es van esmunyint. Apostem tot amb aquest senyor. No tenim pla b. La mitja hora d’espera es converteix en una hora… molt estranyats tornem a carregar-nos les motxilles per seguir camí i buscar-nos la vida. Afortunadament al poc arriba ell. Menys mal. Ja ens estranyava molt. No crèiem que tinguéssim la mala sort de trobar-nos un impresentable com abans de Babolsar. Pugem al cotxe i ja fosc arribem a un poble amb grups de cases totes iguals. Al barri o grup on ell viu les cases son molt grans. Sopant aprenem que te 200 m2 i que eren cases d’expatriats canadencs als anys 60 i 70 abans del radical canvi polític que va experimentar Iran i que va fer fugir a tots els occidentals.

No cal dir que com cada nit i avui especialment després del dia que hem tingut, dormim tan intensament com vivim la majoria de les hores de cada dia.

Trobem una preciosa ruta en plena natura
Trobem una preciosa ruta en plena natura
Where are those happy, singing birds now? Not here! It's only us and the rice.
Caminant al mig del dia, quan el sol és torrador i la temperatura fa bullir l’aigua dels camps d’arròs aixecant una angoixant xafogor
Malauradament el camí romàntic i natural ens te reservats alguns obstacles
Malauradament el camí romàntic i natural ens te reservats alguns obstacles
Now what?
Jenn mirant de trobar una manera de salvar un gran merder d’aigua i fang
A mud bath. It was a fight, but at least I walked away with both Crocs.
Què passa quan els camins son ‘romàntics’ en plena natura? A fer punyetes tant de romanticisme!

 

. Hem estat la mar de bé amb el nostre amfitrió jubilat. Ens sorprèn dient-nos que te 10 germanes i 9 germans del mateix pare, qui tenia 3 mullers, una d’elles la seva mare, vivint tots a la mateixa casa. El seu pare sembla que tenia 800 ruscs per produir i vendre mel. Quines vides paral.leles que ens trobem pel món, si per exemple comparem la seva infantesa, família i vida amb la dels nostres pares. Al mateix temps, al mateix món, unes vides tan radicalment diferents!

. Avui, mentre seguim menjant quilòmetres, gaudim d’una llarga estona i distància de bosc fabulós. Tenim una preuada ombra, arbres, verd, molts llocs per acampar. Llàstima que sigui primera hora del matí, per que plantar la tenda i passar una nit aquí creiem que estaria molt bé.

. El sol torna a picar de valent.

. Ens aturem i un senyor em dona 2 gotets d’aigua fresca.

. Tornem a veure el Caspi després d’una incursió terrestre per passar Rasht, però ara estem un xic lluny de l’aigua.

. Quan comencem la recta final del dia i ja estem cercant un lloc per dormir, un bon cotxe s’atura a la nostra alçada. Dins una parella amb un nen se’ns adreça en un anglès molt bó. Què ens pregunta? Què fem, on anem i si tenim un lloc per dormir. Li expliquem la nostra realitat quotidiana i immediatament ens ofereix estar-nos amb ells. Ens comenta que estan molt acostumats a rebre tot tipus de viatgers internacionals. Porten anys allotjant viatgers, sobretot ciclistes, que entenem son els únics estrangers que deuen venir per aquí, arribant des d’Azerbaidjan o Armènia per seguir ruta cap a l’est. Aquesta fabulosa parella insisteix molt i com ja tenen experiència fins i tot ens comenta: -‘Ens agradaria que us quedéssiu dies, però si heu de continuar demà i sou dels que camineu tots i cadascun dels quilòmetres, em comprometo a portar-vos a aquest mateix punt demà al matí (per molt d’hora que sigui em diu, després de dir-li el nostre esgarrifós horari matinal)’.
Amb aquesta claredat i generositat no ens podem negar. Pugem al cotxe i no anem a la casa sinó a la seva feina, que no és una altra que una escola d’anglès. Tenen una escola d’anglès amb uns 500 estudiants segons ens explica.

. Arribem a l’escola amb la ‘roba de feina’, suats, xops, plens de pols … Ell i sa muller van a donar classes mentre nosaltres mirem de rentar-nos un xic per estar només una mica més decents. Ens ofereixen una beguda, fruita i quan estem millor comencem un ‘tour’ de classe en classe on ens presentem i responem les preguntes que les alumnes ens fan. Així estem com unes 2 hores, molt, molt contents de poder ajudar i contribuir a les classes, a les alumnes i a l’escola.

. Esgotats com al final de cada dia anem finalment a casa seva on podem gaudir d’una bona dutxa, bon sopar i no hi ha manera d’anar a dormir abans de les 23h. Tornarem a tenir 5 hores i mitja abans de començar demà. Això, dormir tan poc nit rere nit per després fotre’ns unes grans pallisses fent quilòmetres, és un drama força perillós per la nostra salut física, mental i emocional. Sovint te un preu caríssim.

. El senyor que generosament ens acull a casa seva avui ens diu que els seus pares (1 mare i 1 pare) varen tenir 15 fills! 3 varen morir però 12 queden escampats per tot arreu.

Quan podem fer una escapada motoritzada per dins les grans muntanyes i arribem al poblet d'Ardeh, gaudim d'un aire fresc, pur i unes vistes com aquestes
Quan podem fer una escapada motoritzada per dins les grans muntanyes i arribem al poblet d’Ardeh, gaudim d’un aire fresc, pur i unes vistes com aquestes
Sorprenentment trobem una vaca pasturant a sobre el mur divisori de l'autopista. Com ha arribat allà? Com està tranquil·la, sense lligar, entre tot el tràfic?
Sorprenentment trobem una vaca pasturant a sobre el mur divisori de l’autopista. Com ha arribat allà? Com està tranquil·la, sense lligar, entre tot el tràfic?
Bon reciclatge de pneumàtics al poble de Khalif Abad
Bon reciclatge de pneumàtics al poble de Khalif Abad
Ja no trobem tantes botigues de carretera de roba, sent substituïdes per les de catifes
Ja no trobem tantes botigues de carretera de roba, sent substituïdes per les de catifes

 

. Travessem Talesh aviat pel matí quan la ciutat es va despertant. No te res d’especial. La trobem molt similar a tantes altres ciutats més o menys grans que hem creuat. Els arbres dels carrers del centre fan una bona ombra i donen una imatge de centre de la vila un xic més acollidor.

. Al llarg de la ruta a la nostra esquerra seguim tenint una bona colla de turons i darrera seu muntanyes plenes a petar d’arbres. Quan les muntanyes de més enrere es fan molt més grans perden tota la vegetació i només mostren pedra i roca. A vegades fins i tot neu. Mentrestant, a la dreta el mar Caspi ens queda massa lluny com per poder-lo veure clarament, tot i que sovint descobrim el seu color blau. Molts camps de conreus s’interposen entre nosaltres i l’aigua, especialment ara molts camps de kiwis que es colen entre els predominants camps d’arròs.

. Com durant un tram d’ahir, avui també gaudim d’uns bonics boscs plens d’arbres a tocar de la carretera i amb un terreny ben pla on molts locals venen a fer pícnics i sobretot a deixar el terra fet una porqueria. Però què porcs que arriben a ser uns quants. Dubtem molt que a casa seva llencin totes les deixalles al terra, però jo a gust els hi deixaria dins el llit i els faria dormir amb elles.

. La calor i el sol a partir de les 10h és molt important.

. Un home jove ens veu passar i ens segueix una mica per adreçar-se amb molta educació. Ens pregunta si necessitem res, si estem bé. Deu pensar que no estem gaire bé o de salut física o mental doncs cau un sol aclaparador i la calda ens està rostint. Ens diu que no hem de caminar, que hem d’anar en cotxe per que això és massa. Li agraïm el consell. Abans de continuar ell ens desitja de tot cor un bon viatge, una bona estada al seu Iran i torna al cotxe corrents per regalar-nos 2 pastetes dolces molt bones. Un tros de pa d’ home.

. Avui que podem caminar sense pes i estem força propers a Astara, el final de la nostra ruta a peu per Iran, teníem un pla ambiciós per poder fer els últims quilòmetres restants en 2 dies i no en 3. La forta calor i xafogor, entre d’altres coses, ens ha fet molt de mal i hem plegat abans de l’objectiu. Avui ha estat un dia senzillament deplorable i devastador.

. Tornats a la nostra base, hem pogut compartir de nou algunes hores fent un ‘tour’ de classes d’anglès similar al d’ahir, però amb estudiants diferents. Fets pols i de nou suats, fastigosos, i no fent precisament bona olor, hem respost preguntes dels estudiants. A l’hora esperem encoratjar-los per seguir estudiant i practicant un idioma essencial per totes les relacions internacionals.

Riu que baixa de les muntanyes fins creuar Talesh i seguir fins el Caspi
Riu que baixa de les muntanyes fins creuar Talesh i seguir fins el Caspi
Kiwis per tot arreu juntament amb alguns camps d'arròs
Kiwis per tot arreu juntament amb alguns camps d’arròs
Kiwis ben propers
Kiwis ben propers
Compartint una classe d’anglès amb unes magnífiques estudiants
Compartint una classe d’anglès amb unes magnífiques estudiants

 

. Seguim encarant el tram final de la nostra ruta a peu per Iran, amb moltes ganes d’acabar. Avui, gràcies a l’enorme generositat dels nostres nous amics i amfitrions podem tornar a caminar sense pes, sabent que tenim un lloc per dormir. Nosaltres, sense aquests 2 enormes pesos (motxilles i tenint un lloc on dormir) ens sentim lliures i lleugers com ocells. Avui, si el temps és mínimament decent i no ens castiga moltíssim com ahir, esperem avançar prou com per rematar la feina demà.

. Tornem a sortir de nit i comencem a caminar amb la primera llum que ens regala boniques vistes. Malauradament no podem plasmar o fer justícia amb les nostres fotos. La carretera segueix esmunyint-se entre les muntanyes i mar, però sobretot entre camps d’arròs i de kiwis.

. Feia molts dies que no ens trobàvem ciclistes. Avui de sobte ens trobem a un simpatiquíssim ciclista que està xerrant amb un altre europeu muntat sobre una mega moto. El primer va a rodar món durant 2 anys, mentre que el segon te 6 mesos per anar a Mongòlia i tornar a Europa vía Rússia. És molt maco i refrescant trobar-nos i mantenir una llarga conversa. Som companys de viatge, de ruta, d’ aventura.

. Avui durant algunes hores ha fet força calor i sol, però la major part de les hores que hem estat caminant la temperatura i uns nuvolets prims ens han facilitat molt la vida.

Amb aquestes condicions meteorològiques relativament decents, juntament amb el no portar les motxilles grans i saber on dormirem, els nostres cossos han respost bé a les exigències de les nostres ments i hem pogut caminar 39 quilòmetres acabant força sencers. Fins i tot ens hem aturat abans del que podríem haver avançat per tal de deixar uns quants quilòmetres per demà. Acabem el dia força a prop d’ Astara. Ja la tenim a tocar!

Arròs i kiwis entre nosaltres i el Caspi
Arròs i kiwis entre nosaltres i el mar Caspi
Arròs i kiwis entre nosaltres i les muntanyes
Arròs i kiwis entre nosaltres i les muntanyes
Cercant una ombra encara que sigui mòbil i sembli una mena de perruca artificial
Cercant una ombra encara que sigui mòbil i sembli una mena de perruca artificial
Companys de ruta, de viatge, gairebé de manera de viure. Primer a peu, després en bici i més tard en moto. La progressió de l'humanitat?
Companys de ruta, de viatge, gairebé de manera de viure. Primer a peu, després en bici i més tard en moto. La progressió de l’humanitat?
Bicicleta clàssica amb pedals de fusta
Bicicleta clàssica amb pedals de fusta

 

. Un cotxe ofereix portar-nos.

. Passem per davant un grup d’homes prenent el te (imatge molt freqüent) i ens conviden a prendre’n un (fet també molt freqüent). Avui ens ho prenem amb més calma i gaudim d’aquest acte social.

. A poc d’arribar a Astara ens trobem amb un llac. El voregem xino-xano gaudint de les diferents perspectives que ens dona el joc entre l’aigua, els arbres dins el llac, els reflexes i les muntanyes del darrera.

. Entrem a Astara per un bonic caminet asfaltat entre arbres. És un lloc ideal per anar a córrer. La llàstima és que mentre gaudim d’ aquest últim tram ens trobem amb un cotxe que porta 4 dones joves. Una d’elles treu la ma per la finestra i deixa caure al terra un plàstic amb una mena de crema catalana a mig acabar. És fastigós i lamentable. Anem cap al cotxe, l’aviso que allò tan lleig li ‘ha caigut’ esperant que ho reculli. Però si algú és tan porc com per fer això, difícilment ho entendrà o voldrà entendre. Llavors agafo el merder que està escampat al terra i li retorno a través de la finestra del cotxe. Li anava a deixar sobre les cames però Jenn m’ho agafa a mi i els diu que ella ho portarà fins una paperera. Esperem tornar a deixar una petita llavor o petjada, a veure si aquests utilitzen les papereres, ben disponibles a molts carrers.

. Arribem a Astara! Aquest és el final de la nostra ruta a peu per Iran. Je hem fet 1500 quilòmetres més i estem a les portes d’Azerbaidjan. Però encara ens resten gairebé 3 setmanes de marge pel nostre visat que pensem aprofitar descansant, recuperant salut (molt important), perseguint el proper visat necessari per continuar, per visitar alguns dels punts més importants turísticament parlant… per fer de viatgers sense caminar entre destinacions i per recarregar piles de cara als propers mesos i països.

. Astara és la frontera amb Azerbaidjan i també te una llarga platja. Com nosaltres som mediterranis, anem a veure de nou el mar Caspi per celebrar-ho. Allà ens trobem moltes tendes de campanya abans del tram de sorra, confirmant que moltíssimes persones viatgen per dins Iran sense tocar cap hotel. Amb el cotxe, les facilitats per acampar, les grans tendes de campanya que porten i les seves habilitats per fer pícnics de gran qualitat a tot arreu… qui vol pagar una petita fortuna a un hotel?

Per la sorra seguim trobant-nos famílies o grups d’amics que fan els seus pícnics. Una família porta també una gàbia amb un ocell (per que gaudeixi de les vistes del mar?) i uns amics porten la mini barbacoa portàtil amb carbó i sistema de ventilació per cruspir-se uns trossos de pollastre amb una molt bona pinta.

Estem una bona estona a la platja, després passegem pel mig del poble descobrint alguns bonics raconets i tornem a retrobar-nos amb els nostres amics amb els que dinem aquí a Astara per després a la tarda tornar a casa seva, uns quilòmetres més al sud.

A casa seva estem allotjats per que son així d’increïblement generosos i hospitalaris com molts, molts, moltíssims iraniàns. Hem fet servir casa seva com a base i des de la mateixa hem atacat els últims quilòmetres fins a Astara sense haver de carregar les pesades motxilles grans. Al vespre tornem a casa seva per compartir un sopar amb bona part de la seva família on comptem el seus pares, la majoria dels seus 11 germans i germanes amb les seves mullers, marits i nens. Això és una família nombrosa! Quin sidral de gent i soroll i quanta amabilitat, somriures i amor rebuts per part de tots ells !!

 

Un llac proper a Astara amb boniques vistes de les densament poblades muntanyes
Un llac proper a Astara amb boniques vistes de les densament poblades muntanyes
Finalment Astara! El final de la nostra ruta a peu per Iran. Ja hem fet 1500 quilòmetres més i estem a les portes d'Azerbaidjan
Finalment Astara! El final de la nostra ruta a peu per Iran. Ja hem fet 1500 quilòmetres més i estem a les portes d’Azerbaidjan
Estem MOLT contents i satisfets d’haver arribat fins a la platja d' Astara
Estem MOLT contents i satisfets d’haver arribat fins a la platja d’ Astara
Pícnic a la platja d' Astara, portant-se l'ocell de casa
Pícnic a la platja d’ Astara, portant-se l’ocell de casa
Pícnic a la platja d' Astara, portant-se el foc per fer una bona barbacoa de pollastre
Pícnic a la platja d’ Astara, portant-se el foc per fer una bona barbacoa de pollastre
Riuet i barques a Astara
Riuet i barques a Astara

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

2 thoughts on “Rasht – Astara”

  1. Congratulations on finishing your journey across Iran. Sounds like you’re in a good place to rest and recuperate. Thanks for your detailed post.

    1. You are welcome Bonnie and thanks for your comments and constant support. Yes, we are finishing Iran, getting ready to start Azerbaijan. We’ll definitely miss very much these amazing, generous and super hospitable Iranians.

Leave a Reply to Lluís Cancel reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>