Aquesta entrada reflecteix el que hem viscut entre les dues poblacions del títol.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu–nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Samarkanda, Taixkent, Chernayevka (Uzbekistan), Jibek Joli (Kazakhstan), Bixkek (Kirguizistan)
. Comença el periple per sortir d’ Uzbekistan i arribar a Bixkek, la capital de Kirguizistan on ja vàrem estar uns dies a final d’ abril ‘perseguint’ els visats de Tadjikistan i Uzbekistan.
. Amunt a les 4h per sortir de l’ hotel a les 5h acomiadant-nos de l’ amable recepcionista. Caminem uns 6 quilòmetres fins la que creiem és l’ estació d’ autobusos cap a la capital Taixkent, però evidentment abans d’ arribar som assaltats per taxistes. Aquells amables, educats, considerats i honestos professionals del transport. Després dels típics malentesos i mal rotllo pugem a un taxi compartit per tal de fer més vía, córrer més que un autobús, per que el dia pot ser llarg i complicat. Per l’ autopista anem ràpid. Segueixo sorprès veient com alguns camions porten la càrrega de totxos o sorra fins d’ alt la capacitat de la caixa de càrrega i el més sorprenent, sense cap malla o tela que cobreixi la càrrega evitant que es vagi caient al mig de l’ autopista. Tampoc veig avui que vagin perdent sorra o totxos, però mentre caminàvem sí que vaig recollir i apartar alguns del mig de la vía. Una altra curiositat és el fet de que cada vegada que el taxista ha de repostar, arribem a una estació de servei, tots els passatgers hem de baixar del cotxe, caminar fins un altre punt on el cotxe, un cop ja repostat, ens passa a recollir. No entenem la raó.
El detall de la informació que compartim ara, a risc de ser avorrida per alguns lectors, també la volem publicar esperant sigui útil pels viatgers independents que es moguin per aquestes terres. Els que som ‘de la família motxillera’ i ens hem de buscar la vida sobre el terreny.
En aproximadament 3 hores cobrim els gairebé 300 quilòmetres entre Samarkanda i Taixkent, ciutat que no volem visitar de cap de les maneres, en gran part gràcies als nombrosos comentaris que d’ altres viatgers ens han explicat sobre controls policials, entre d’ altres detalls. Així doncs arribem als voltants del que sembla l’estació de Bek Baraka però realment és un gran sidral al més pur estil sud-est asiàtic. Per tot arreu tenim cotxes, furgonetes (que fan d’ autobusos pel transport públic), camions, gent, molta calor, molt de soroll… un ‘cacao’. Aquí arribem i malgrat els malentesos amb el taxista hem de dir en el seu favor que si bé no ens porta a la part nord de la ciutat per cercar furgoneta que ens atansi a la frontera amb Kazakhstan, concretament a l’ estació de Yunusobod, sí que ens deixa al costat de la furgoneta 555 que va allà, a la frontera. Acaba a Chernayevka. Això ens estalvia un munt de problemes i temps doncs trobar-la nosaltres sense parlar uzbec o rus ens hagués costat molt. Encara pitjor hagués estat haver de creuar tota la ciutat des del sud on estem (estació de Bek Baraka) fins al nord (estació de Yunusobod) per agafar transport cap a la frontera. Així doncs, del taxi a la tronada però extremadament útil furgoneta 555 que quan s’ omple ens endinsa al caos generalitzat, però finalment ens deixa a uns 500 metres de la frontera, concretament al pas fronterer de Chernayevka / Gisht-Kuprik / Jibek Joli.
Veient un munt de persones caminar per un carrer entenem que és el camí cap a Kazakhstan. Efectivament això pinta com la sortida d’ Uzbekistan i ara arriba un dels moments més ‘temuts’ de tot el mes per les raons ja exposades. A veure com ens va la cosa. Si quan vàrem entrar a Uzbekistan estàvem sols, ens varen tractar bé i tot fou sorprenentment fàcil, ara arribem entre un núvol de persones locals que s’ apilen, empenyen i semblen no conèixer els conceptes d’ educació, respecte i sobretot, fer cua. Som molts aquí.
. Sortida d’ Uzbekistan: Meravellosa! Clar i català. Al·lucinant. Així ha estat la nostra temuda sortida.
Arribem i un uniformat ens mira el passaport. Un altre ens dona 2 formularis iguals per emplenar com els que vàrem fer en entrar. Tot està en cirilic, però malgrat no entendre res, copiem els conceptes del paper que hem guardat des que vàrem entrar fins ara la sortida. M’asseguro de declarar una xifra inferior de moneda forta per que vegin que ens hem gastat prou dins el seu ‘territori’ i ens han robat suficients diners. Espero que no em trobin els bitllets amagats. Amb els 3 paperets a la ma (les 2 noves còpies i l’ antic de l’ entrada) arrossegats per un munt de gent arribem a un arc de seguretat típic d’ aeroport on passem les motxilles per un escaner a l’ hora que donem el paper antic i un dels nous a un altre d’ aquests amb uniforme. Ara és quan esperava la comparació per part seva entre les 2 declaracions amb la incògnita de si els semblarà bé, o no, si hem gastat suficient, massa poc, si ens demanaran mostrar tots els bitllets… però l’ uniformat grapa els 2 papers i els llença a una gran pila. Suposem que algun dia, algun altre d’ aquests funcionaris que tots mantenim amb els nostres impostos i que generen tanta riquesa i valor afegit per les nostres societats, s’ ho mirarà. Passem l’ arc de seguretat, recollim les motxilles i … ara esperem el possible escorcoll, però hi ha molta gent i tot i ser els únics occidentals, no ens fan ni cas, ni demanen res. Nosaltres, calladets, seguim endavant.
Arribem a una finestra on ens demanen el passaport. A les cues estem força apilats, fa molta calor i suem a base de bé. Una senyora dona aire a Jenn amb el ventall mentre Jenn lliura el passaport al uniformat de torn que te el ‘segell’. Aquest li demana els ‘famosos papers de registre dels allotjaments on hem estat’, suposem que per assegurar-se que amb aquesta comprovació ens han posat la por al cos, ens han obligat a no acampar o a no estar a masses cases particulars no fos cas que compartíssim idees contraries al règim, per assegurar-se que nosaltres hem pagat suficients allotjaments i ells ens han robat 2US$ per persona i nit. Jenn li dona tots els paperets. Una gran incògnita i certa angoixa plana sobre els nostres caps com ho ha fet molt molesta i preocupantment durant tot el mes. Per què? Per que no tenim un paperet per cada nit, per que tenim un forat ‘massa gran’ sense justificació (i no sabem si entendran que hem acampat molt per que hem caminat 600 quilòmetres i molt sovint no hi havia cap allotjament), per que hem ‘arreglat’ un dels papers per cobrir un altre gran forat i no sabem si ho detectaran, per que si no els agraden no sabem quina multa-robatori-extorsió es poden inventar i ens poden imposar, per que ens sentim indefensos, preocupats i a mercè de la voluntat i aleatorietat d’ aquests uniformats. Darrera el vidre, dins la caseta l’ uniformat va mirant passaport, paperets… fins que sentim com estampa el fastigós segell. Jenn passa i ara és el meu torn. Amb un somriure tan fals i gran com l’ amor que sento per aquests, li lliuro el passaport. Per despistar li demano el ventall a la senyora d’ abans i la començo a ventar com ella ha fet amb Jenn. Ja tenim uns quants de la cua rient i jo espero que qui ara te el meu passaport vegi tot el muntatge. No em demana cap paperet. Suposo que assumeix que li mostraré els mateixos que Jenn. Segell i endavant.
Encara seguim esperant arribar a alguna sala on vulguin escorcollar-nos, mirar fotos, suports digitals, … però el següent punt és arribar a l’ entrada de Kazakhstan. Ja hem sortit d’ Uzbekistan? De veritat? Ja estem fora? No ens ho podem creure. Quina meravella. Quina gran sort que hem tingut.
Com a conclusió personal volem dir públicament que, en relació a l’ entrada i sortida d’ Uzbekistan, malgrat totes les històries i experiències normals, dolentes i molt dolentes que hem sentit de primera ma, a nosaltres ens ha anat molt bé.
De la mateixa manera, el fet que altres viatgers que hem conegut a Kirguizistan i Tadjikistan ho hagin passat tan malament, ens han amargat bona part de la nostra estada a Uzbekistan. Per què? Per que entre d’ altres conseqüències, ens han obligat a llençar molts medicaments abans d’ entrar i per exemple Jenn ha perdut moltes fotos en un intent d’ amagar-les d’aquests uniformats. Nosaltres no hem tingut cap, cap problema. Esperem i desitgem de tot cor que tots els futurs visitants gaudeixin de la mateixa sort pel bé d’ ells mateixos i pel bé d’ Uzbekistan.
. Entrada a Kazakhstan: Bona i normal. Un uniformat ens dona un petit paperet que emplenem ràpidament amb 4 dades bàsiques, ens ajuda a emplenar un parell de camps que no teníem clar i anem a fer cua. Els petits problemes de la cua son, la gran quantitat de gent que som, com ‘fan cua’ uns quants maleducats, especialment dones i el pes de les motxilles que ens mata mentre estem aturats entre tanta gent. Arribem a la finestra on una uniformada, prèvia consulta telefònica per assegurar-se que no necessitem visat (acord especial temporal per uns pocs països/estats prèviament esmentat a aquesta web), posa segell d’ entrada i endavant. Abans de deixar l’ edifici passem les motxilles per un altre escaner i ja estem a Kazakhstan.
. Anècdota ximple i un pèl patètica a la cua d’ entrada a Kazakhstan per segellar el passaport: Fa setmanes que hem constatat que aquí l’ Àsia Central a molts llocs bastantes persones (no totes) fan les cues a l’ estil indi. És a dir, ni les fan, ni les respecten. Passen pel davant de tothom. Especialment les dones son molt barrueres i amb els seus paquets i cossos diguem que no gaire prims, arramben, empenyen i passen de tots i a tots. A les variades cabines d’ immigració hem arribat moltes persones. Fins i tot a un desastre de cua, l’ uniformat del segell surt de sa cabina per posar ordre i acabar cridant i arrossegant aquests que no entenen els conceptes de cua, educació o respecte. A la nostra cua arriba una senyora que passa endavant fins avançar-nos a nosaltres. A Jenn ja no la pot passar per que no queda espai, però a mi sí. Les persones del meu darrera no diuen res. Les del davant riuen (ji, ji) com a nens petits quan m’ adreço a la senyora per dir-li que vagi enrere, a fer cua com tothom. Doncs la senyora ni cas. Insisteixo. Ni cas. La toco al braç i alço la veu. Ni cas. Ja som l’ entreteniment de moltes persones de la nostra i d’ altres cues. Aquest estira i arronsa, tan còmic i desagradable com patètic, dura una estona. Ella amb un gest brusc avança encara més. Amb Jenn no pot doncs la gran motxilla i bona feina ‘defensiva’ l’ impedeix, però ara està entre Jenn i jo. Després d’ aquest últim brusc moviment jo veig que s’ ha deixat la seva bossa enrere, així que l’ agafo i l’ empenyo molt més enrere entre les cames de les moltes persones de la cua a les que estem entretenint. Més tard ella busca la seva bossa i quan la va a buscar és el meu moment de posar-me al meu lloc, darrera Jenn. Llavors, quan ella torna, emprenyada com una mona, no li queda altre remei que llepar la meva motxilla. Jo ara, amb la gran motxilla a l’ esquena cobreixo qualsevol altre intent i ignoro els múltiples tocs que aquesta senyora em fa a la motxilla. Al menys els aproximadament 17 quilos que em pengen pel darrere son un magnífic escut. Els 4 quilos de la motxilla del davant els he fet servir abans per anar-la escalfant. No vull ser exemple de res i odio muntar espectacles així, però potser, només potser algun dels espectadors aprèn a fer i respectar els ordres d’ arribada. Potser aquells que encara ho necessiten (una minoria molt emprenyadora) aprenen a fer una cua i potser també veuen que val la pena defensar els seus drets malgrat sigui a costa d’ aquesta desagradable actuació. Si et deixes trepitjar, seràs catifa tota la vida.
. Entrem a Kazakhstan i ens trobem un núvol de gent, alguns dels quals ens ofereixen canvi de moneda o transport. Primer haig de desfer-me del paper mullat que son els Som d’ Uzbekistan, segon obtenir una altra moneda, el Tenge de Kazakhstan i després trobar la manera d’arribar a Bixkek. El canvi de moneda és, com sempre, molest i cal tractar amb alguns indesitjables que embruten la imatge dels bons professionals. Al final ja tenim moneda local.
Un taxista ens ofereix dur-nos fins a Bixkek per un preu que ens sembla molt alt. Li responem que agafarem l’ autobús. Ell ens ‘informa’ (menteix, per variar) que l’ autobús està molt lluny i que no costa el que ni pensem, ni li oferim a ell. Per sort, un altre senyor amb no gaires bones pintes però sembla que honest, ens informa que hi ha una estació d’ autobusos a uns 3 quilòmetres, això està bé, però el que està molt, molt bé és que tots confirmen que hi ha autobusos directes a Bixkek! Això vol dir que si és veritat, no hem de fer escales per canviar transports a Shymkent o Taraz. Això pot ser fantàstic!
Caminem els 3 quilòmetres a les 2 del migdia, amb una calor torradora i per una carretera en construcció on el tràfic i el vent aixequen molta pols que ens recobreix sencers. Un trajecte curt però dur. Benvinguts a Kazakhstan! Aquest curt calvari ens serveix per arribar a una estació d’ autobusos, força tronada, però amb autobusos grans que mostren amb cartells (en cirilic) ses destinacions, hi ha una guixeta, un preu fixe escrit a la guixeta i uns horaris definits de sortida! Miracle. Això ja comença a semblar-se al 1er món. No caldrà haver de tractar amb un núvol de taxistes, negociar preus que gairebé sempre ens acaben sortint cars (o més cars que als locals), esperar a que el vehicle s’ ompli… Ara podem comprovar com el taxista de la frontera, efectiva i indubtablement, ens ha mentit, ja que trobem autobús, surt a les 19h, arriba a Bixkek al matí i casualment costa el que nosaltres pensàvem i oferíem al taxista. Per què molts d’ aquests mals professionals (no tots, ni molt menys) menteixen, miren d’ estafar als clients, els porten per rutes més llargues, demanen molt més del que costa als que no tenim cap referència? Per què tenen la guanyada mala fama? Tan difícil és guanyar-se la vida treballant bé, professional i honestament? Per exemple, a Khiva vàrem conèixer una parella de viatgers que aterrats a Urgench, per fer els 25 quilòmetres fins a Khiva o potser un xic més des de l’ aeroport, un taxista els va demanar 244.000 Som d’Uzbekistan, van acabar pagant 61.000 quan el preu des del centre d’ Urgench fins a Khiva son 7.000 per 2 persones.
. Després del passeig pel desert kazak arribem a l’ estació, comprem un bitllet per anar fabulosament directes a Bixkek, sortint a les 19h i arribant al matí. Ara només cal esperar. Aprofito per recuperar totes les coses que havia curosament amagat dins la motxilla per creuar la frontera d’ Uzbekistan. Després refaig la motxilla sota l’ atenta mirada d’ altres passatgers que esperen dins la terminal i un cop dins l’ autobús, gaudeixo del sec i enorme paisatge que ofereix la immensa Kazakhstan ( 2.717.300 km2). Aquest autobús tan a prop de la frontera amb Uzbekistan és perfecte! Estem molt, molt contents de com ens ha anat el dia, al final de tot plegat. Quina sort que hem tingut !!!!
Ara toca gaudir del trajecte per que aquests dies som viatgers ‘wow': Walkers On Wheels – caminants sobre rodes.
. Passem la frontera entre Kazakhstan i Kirguizistan sobre les 4h de la nit. Segell de sortida, segell d’ entrada i endavant. A les 6h arribem a Bixkek. Quina gran diferència és el fet d’ arribar a un lloc conegut. Sabem on i per on anem, molt diferent al desastre de quan vàrem arribar a finals d’ abril, perduts i sense manera d’ orientar-nos. No vàrem estar gens inspirats i ens va costar molt d’ esforç i energia trobar allotjament. Per una altra banda, aquell mal inici ens va brindar l’ oportunitat de conèixer un senyor a la recepció d’ un bon hotel que trucant a tort i dret ens va aconseguir el lloc on vàrem estar i a on ara tornem, molt millor que un hostal. Creuem la ciutat doncs la parada de bus està al nord i ens allotgem al sud, a uns 5 quilòmetres, als mateixos habitacions / apartaments ben equipats on passarem uns dies per descansar, recuperar forces, escriure i poder publicar a la web, ara que esperem tornar a tenir internet. Una connexió que des del 16 de maig, quan entràvem al Pamir, només hem tingut amb qualitat els dies passats a Duixanbe.
. Una de les feines no gaire agradables d’ avui ha estat l’ haver de desempallegar-me de Tenges de Kazakhstan, Somonis de Tadjikistan, Soms d’ Uzbekistan (que malauradament han aparegut per sorpresa i costa molt que algú els vulgui) i canviar uns quants Euros, aquí ben pagats i no penalitzats com a Uzbekistan on és millor anar amb Dòlars. Visito unes quantes cases de canvi, amb alguns la negociació és més dura, amb d’altres més agradable, però això son ‘business’ (negocis) i tothom ens hem d’espavilar. Assumint unes pèrdues raonables que fan una mica de mal però que son culpa meva per no haver calculat millor les quantitats a cada lloc, acabo el dia sense cap bitllet de Tadjikistan, Uzbekistan o Kazakhstan. Ja era hora, per que portar 3 monedes a sobre (Euros, Dòlars i ara Som de Kirguizistan) està bé, però anar amb 6 tipus de monedes és un sidral emprenyador.
. A Bixkek amb una connexió a internet decent, després de 2 mesos i mig, ens passem tot el dia a l’ apartament treballant en la nostra web, mentre fora no deixa de ploure, només aturant-se al final de la tarda. Un dia totalment gris, però nosaltres amorrats a les petites pantalletes treballant moltes hores aprofitant que tornem a tenir una connexió a internet una mica decent, després de 2 mesos i mig, des que vàrem entrar al Pamir i fins que hem sortit d’ Uzbekistan, amb la curta excepció dels pocs dies passats a Duixanbe. Al menys ara podem treballar i compartir a la web tota la informació recollida al diari per part meva o a les notes per part de Jenn. Esperem que sigui interessant als lectors.
. En sortir d’ Uzbekistan i arribats a Kirguizistan hem gaudit d’ uns dies de descans, hem pogut rentar tot a fons (motxilles incloses), hem menjat més i sobretot hem fet molta feina per la web. Molta feina intel·lectual, poquíssima feina física.
. Després de passar l’ última nit a Bixkek i abans de deixar l’ apartament acabem de fer coses que necessiten internet. Després fem els 30 quilòmetres cap a l’ aeroport agafant la furgoneta 380 a Bixkek, a la cantonada de Chui amb Molodaya Gvardia que va de meravella, ens deixa a la mateixa terminal i per postres, tenim un conductor molt educat i amable que fins i tot ens aguanta les motxilles quan les agafem del porta equipatges i ens les estem penjant a l’ esquena. Quina diferència amb el mal educat destraler que ens va portar des de l’ aeroport fins a Bixkek quan arribàvem la primera vegada. Avui dona gust viatjar i donar feina a professionals com aquest senyor. No és tan difícil fer-ho així de bé !
