Un festival de color per sobre del qual nosaltres volem (caminant)

Serres – Evzoni

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.

Ha estat l’últim tram caminat pel nord de Grècia.

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Serres, Tessalònica, Mitrousi, Kato Mitrousi, Ano Kamila, Monokklisia, Provatas, Strymoniko, Kalokastro, Kefalochori, Evangelistria, Lachanas, Theodosia, Elliniko, Eptalofos, Argyroupoli, Kilkis, Metalliko, Stavrochori, Eleftherochori, Megali Sterna, Kastro, Pontoraklia, Evzoni

 

. Ens llevem molt d’hora per anar a fer turisme. Estem a Serres, a uns 90 quilòmetres de Tessalònica, la segona ciutat més gran de Grècia amb milió i mig de persones. La nostra ruta a peu no passa de cap manera per aquesta ciutat tan gran i sincerament ens fa bastant de pal atansar-nos pel previsible soroll, tràfic i calor. Però Jenn va comprar un llibre fa temps per internet i a través dels seus amics i contactes a Turquia, el va enviar a casa d’una persona a Tessalònica. Malauradament el llibre encara no ha arribat però volem fer un últim intent i de pas, parlar amb aquesta persona sobre la vía Egnatia.

Així doncs, amb l’excusa anteriorment esmentada, ens atansarem a Tessalònica en autobús per fer una mica de turisme durant dos dies.

. Arribem a l’estació d’autobusos de Serres a les 730h quan l’obren, comprem els bitllets i còmodament un autocar ens porta a Tessalònica. Què bé es va sobre rodes! Pel camí veiem de primera mà el que ja sabíem. La carretera és una autopista per la que evidentment no podem caminar. Durant un bon tram, aquesta passa entre turons i muntanyes ben verdes però sense cap alternativa de pas com podrien ser alguns camins paral·lels. Hem de caminar uns 50 quilòmetres a peu en aquesta direcció i havent estudiat a fons els mapes, ja sabem que haurem de fer una senyora volta per un altre costat de les muntanyes i per altres pobles.

. Arribats a Tessalònica anem xino-xano cap al centre. L’estació es troba a un extrem de la ciutat i el primer tram d’edificis, oficines, magatzems, negocis i carrers és força depriment. Hi ha molts edificis abandonats o en un pobre estat de conservació que donen una imatge bastant lamentable. Un cop al centre anem cap al front marítim. Trobem el barri de Ladadika amb uns quants edificis amb cert interès i gust. Uns quants que devien ser antics magatzems portuaris, han estat molt ben restaurats i convertits en restaurants. Crec que Ladadika era antigament el barri financer o més comercial amb també magatzems i negocis portuaris. Seguidament arribem al passeig marítim que ens porta fins a la Torre blanca. Seguim passejant pel front marítim i alguns dels jardins que dónen una mica de verdor i oxigen a una ciutat densament poblada. Voltem i voltem. Arribem a unes ruïnes arqueològiques per després visitar l’Arc de Galerius, eregit en memòria d’un romà que va vèncer als perses. Per aquest arc passa o passava la històrica Vía Egnatia. Molt proper a l’arc està la Rotonda, un altre molt antic edifici històric. Mentre l’estem visitant cau un bon ruixat. Sembla que cada tarda estem abonats a una tempesta.

. Arriben les 18h, hora de la nostra cita. Ens hem de trobar amb el nostre amfitrió per un parell de nits. Aquest noi apareix amb una parella de viatgers maquíssima i tots plegats anem cap a casa seva. Arribem a un apartament molt petit on a part d’un bany, la resta de la vivenda és tot a una habitació – sala d’estar – cuina. Evidentment això no ens importa gens ni mica, doncs la companyia és molt agradable. Aquí passem la resta del vespre i nit xerrant. Resulta que aquests dos viatgers també estan fent una senyora ruta. Van des de la costa europea atlàntica fins la costa de la Xina. De costa a costa a peu i amb autoestop! Si no recordo malament ja han fet aproximadament uns 2.000 quilòmetres a peu i uns 3.000 en autoestop. La seva ruta-aventura seria molt similar a la nostra, però aquestes llargues distàncies fetes en autoestop són una gran, una enorme diferència. A part d’aquest important detall, fins ara ells han caminat alguns trams i camins molt bonics i naturals com la Vía Dinarica. A nosaltres també ens agradaria fer-la, però potser no podrem degut a l’exigent orografia que presenta el perfil d’aquesta ruta i a alguns llargs trams sense accés a menjar. Ja veurem.

Passar hores amb gent tan maca és un gran plaer. Avui acabem el dia amb tres coneguts viatgers aventurers més amb els que compartim molts valors, principis, inquietuds, …!

Tessalònica, grafiti
Tessalònica, grafiti
Tessalònica, Torre blanca
Tessalònica, Torre blanca
Tessalònica, Rotonda
Tessalònica, Rotonda
Tessalònica, Arc de Galerius a la històrica Vía Egnatia
Tessalònica, Arc de Galerius a la històrica Vía Egnatia

 

. El matí ens ho prenem amb molta calma. Ens llevem i Jenn, amb la seva gran generositat que la caracteritza, ens cuina un esmorzar per nosaltres cinc. Mentrestant jo no perdo l’oportunitat de seguir promocionant la meva estimada colla castellera, els Castellers de Vilafranca que enguany celebrem el nostre 70è aniversari.

. Cap al migdia els nostres amics viatgers marxen amb la intenció de seguir fent autoestop des d’aquí Tessalònica fins com a mínim Kavala, potser Alexandrópoli o fins i tot potser intenten arribar fins Istambul d’una tacada. Això són molts quilòmetres en autoestop.

. Jenn va a fer les seves coses per la ciutat. Jo marxo a caminar i visitar una altra zona de Tessalònica al meu aire. Al meu ritme i gust, que m’agrada molt. Em passo unes quantes hores caminant molt i recorrent una part de la ciutat que està més alta i on era antigament la població. Els principals atractius turístics que visito són un bon tram de la muralla Bizantina molt ben conservat o restaurat, una fortalesa anomenada Heptapyrgio i el parc Sykies. Això està a una alçada que em regala algunes vistes ben boniques de la ciutat i de tota la badia. De tant en tant vaig trobant alguns indrets que em serveixen per admirar millor la ciutat als meus peus. Però aquest llarg passeig el veig amenaçat per un ‘fenòmen’ que m’està tocant molt els nassos. Què? Les tempestes a les que sembla que estem abonats cada dia. Aquestes tempestes quan estem caminant són molt dolentes i molt pitjors quan arriben per la nit i estem acampant. La d’avui m’agafa carretejant pels barris de Tessalònica, cosa que no és greu doncs és fàcil trobar refugi. Però avui cau aigua a bots i barrals. Quina manera de ploure! Jo trobo una mica de teulada d’un quiosc tancat i allà m’amago durant molta estona. Puc veure a l’altre costat del carrer cinc dones que es refugien a una parada d’autobús que amb prou feines les protegeix, però és que el carrer de baixada en el que estem és ara un riu tan profund com l’alçada de la vorera. L’aigua baixa amb molta força. Les dones es troben com a una illa de la que no poden escapar, si no es volen mullar fins els turmells. Del cel cauen galledes d’aigua mentre ressonen uns impactants trons.

. Quan després de fer uns quants quilòmetres al meu aire torno a l’apartament del nostre amfitrió em trobo a ell, a Jenn i també a la persona de contacte que havia de rebre el llibre de Jenn. Resulta que els dos locals, a una ciutat de milió i mig de persones, es coneixen. Quina casualitat! Estem xerrant mentre, de nou com al matí, Jenn ens cuina un sopar tan generós com saborós. Jo després rento els plats. Estem molt contents de conèixer aquestes persones, de compartir experiències i coneixements, així com d’aprendre molt tant de la vida o cultura local, com específicament, sobre trams futurs de la nostra ruta.

. Finalment la socialització finalitza cap a mitja nit, moment a partir del qual jo començo a treballar en l’actualització dels continguts per la web, posar-me al dia del diari, acabar o avançar feina per algunes de les entrades a publicar properament… Com escric sovint, aquesta web acabarà amb mi. Treballo fins a quarts de tres de la nit.

Tessalònica, promocionant els Castellers de Vilafranca
Tessalònica, promocionant els Castellers de Vilafranca
Tessalònica, Muralla Bizantina
Tessalònica, Muralla Bizantina
Tessalònica, Fortalesa
Tessalònica, Fortalesa
Tessalònica, pluja tropical gairebé monzònica
Tessalònica, pluja tropical gairebé monzònica

 

. Ens llevem a les set del matí per poder esmorzar tranquil·lament i marxar acomiadant-nos del nostre amfitrió. Tornem a creuar Tessalònica caminant uns 10 quilòmetres fins arribar a l’estació d’autobusos on agafem un altre de tornada a Serres.

. Arribem a Serres i avui és el dia en que els voluntaris de l’ONG que treballen al magatzem on hem deixat les motxilles grans i on tornarem a dormir aquesta nit, fan festa. El magatzem està tancat però com nosaltres ja som una mica de la família de l’ONG, sabem on guarden les claus. Entrem i ens trobem tot a punt per demà, que serà el primer dia en que repartiran roba a moltes persones.

. Aprofito per dormir una mica, doncs després de dormir aquesta passada nit quatre hores i mitja, vaig zombie. Després puc finalment posar-me al dia del diari. Quin descans no tenir tanta feina de dies endarrerits!

Bonica troballa
Bonica troballa

 

. Quin dia més intens i interessant! És el primer dia de lliurament de roba a les persones refugiades.

. Ens llevem, esmorzem i repassem el magatzem per si podem millorar alguna cosa, recollir quelcom oblidat que ha quedat fora de lloc i netejar un xic més.

Encabat arriben els dos responsables del magatzem amb els que tenim molt bona relació. Després d’ells van arribant els voluntaris que treballaran el torn del matí. Entre tots acabem d’enllestir el que manca i ens preparem per l’arribada de les persones. Un dels voluntaris assigna tasques entre la resta.

A Jenn li toca estar com a comitè de benvinguda. Ella i una altra voluntària rebran les persones i comprovaran els seus noms al llistat del cens. A mi em toca una mica de feina bruta o no tan agradable, però que faig de mil amors. Estic a la taula de la sortida on una voluntària comprova el nom de les persones sortints mentre jo m’encarrego de comprovar i comptar tots els articles que s’enduen. L’assignació per persona és de màxim 2 mitjons, 2 calçotets o calces, 1 sostenidor, 1 pantaló o faldilla o vestit, 1 samarreta o camisa i 1 espardenyes.

. Arriben les primeres persones, passen per les mans de Jenn i entren a la zona on està tota la roba penjada, o sobre prestatgeries. Una feinada de nassos la que hi ha al darrera d’aquesta exposició de roba.

Les persones es prenen el seu temps, assistides per voluntàries que les ajuden a triar les peces de roba i també a anar reposant les prestatgeries a mida que la roba troba els seus usuaris finals.

Comencem a les 11h del matí. El primer torn de voluntaris treballa fins les 15h, quan són remplaçats pel segon equip de voluntaris. Jenn i jo ens apuntem a ambdós torns, amb molt de gust, fins acabar bastant cansats a les 19h.

Per part meva, diria que el 85% de les persones han arribat a les meves mans amb les peces de roba adients. Un 10% amb el nombre de peces incorrecte però jo diria que sense cap mala intenció. Alguns volien endur-se més peces de les permeses, d’altres els mancaven algunes. En els casos de tenir peces de més, jo els feia triar la peça que preferien, quedant-me les que no els pertocaven. Pel contrari, si els mancava alguna, era molt més agraït advertir-los de que havien d’anar a buscar el que els mancava. Finalment m’he trobat amb un gens representatiu 5% de persones que crec que clarament volien endur-se més o molt més del que els pertocava. En aquests casos ha estat desagradable fer-los triar, o triar jo sense el seu vistiplau per què no accedien a deixar les peces, o ho feien de mala gana. Amb males cares veien com jo els anava traient forces peces de les seves bosses i les dels seus fills. Aquestes males experiències afortunadament han estat mínimes. La gran majoria de les persones han estat molt agradables i agraïdes.

Crec que també els agrada el fet que gairebé tots nosaltres els voluntaris fem servir o intentem fer servir algunes poques paraules del seu idioma, Kumanji. Jo per exemple sempre he rebut a tothom amb un somriure i un ‘bashi’ (hola) i en acabar, quan els retornava les bosses amb la roba, un breu ‘ganja’ (bé o d’acord) i un ‘mamnoon’ (gràcies).

Després de 8 intenses hores sense parar i amb aproximadament unes 230 persones ateses, Jenn i jo hem acabat ben cansats i molt, però que molt satisfets amb la feina que hem fet.

La resta de voluntaris i especialment la fundadora d’aquesta ONG, Lifting Hands International ens agraeixen molt i de tot cor l’ajuda que Jenn i jo hem pogut donar durant tres dies i mig. La fundadora ens vol convidar a sopar en senyal d’agraïment però nosaltres li responem que fins i tot el petit pressupost que pot costar el nostre sopar, preferim que el dediqui a adquirir qualsevol cosa que ajudi als refugiats.

De nou arriba la trista hora dels adéus. De veritat que malgrat fer-nos repetitius i pesats, ens és molt difícil i trist acomiadar-nos de gent tan maca. Abraçades, petons, correus electrònics per seguir en contacte, per no perdre aquestes amistats forjades en molt poc temps, però en un temps molt intens.

Un cop sols de nou al magatzem i sent ja quarts de nou del vespre, només ens resta preparar la tenda, mig rentar-nos la suor que ens ha regalat un altre dia calorós, sopar i ben cansats passades les onze de la nit, anar a dormir molt cansats.

Quin dia tan intens! Quina grandíssima satisfacció!

Tot a punt per repartir roba
Tot a punt per repartir roba
Vocabulari bàsic en Kumanji, la llengua de les persones que habiten aquest camp de refugiats
Vocabulari bàsic en Kumanji, la llengua de les persones que habiten aquest camp de refugiats
Sala d’espera i descans
Sala d’espera i descans

 

. Malgrat anar a dormir tard, ens llevem a les 515h amb insuficients hores de descans, però hem de combatre la forta calor de les hores centrals del dia. No descansem prou, però vivim la vida intensament.

. Creuant Mitrousi uns homes ens criden i pregunten què fem a aquell petit poble i on anem. En sentir la nostra resposta, després de la normal sorpresa i gairebé incredulitat, un d’ells ens convida a un cafè.

. Seguim caminant per una petita vía amb gairebé ningú que ens emprenyi. Gaudim del silenci, uns quants ocells cantaires i caminem per entre camps conreats. Segueix havent molt blat de moro i tornasols.

. Els poblets que creuem com Mitrousi, Kato Mitrousi, Ano Kamila, Monokklisia o Provatas, són molt similars. Unes quantes cases unifamiliars de bona construcció amb bons jardins, cap edifici de més de dues plantes, carrers amples amb molt de sol, alguns arbres, uns pocs bancs per seure, un o dos jardins més o menys decents però que no maten, alguna divina font d’aigua potable que ens va de meravella, un, dos o molts cafès amb bastants o molts homes fent el cafè, xerrant i fent el dropo… i amb sort, alguna botiga de queviures.

. Arribem a Provatas passat migdia amb 38°C. Avui comença l’estiu i ja caminem amb aquestes temperatures!

A un edifici que crec entendre és un centre social entrem tots dos xops de suor demanant per un lavabo. Dues senyores molt amables ens el mostren. Després xerrem amb elles i acabem tafanejant per la nostra web. Elles no només ens deixen anar al lavabo sinó que a més ens permeten seure dins l’edifici durant el parell d’hores que ens amaguem del sol. Durant aquesta estada ens regalen dues ampolles d’aigua fresca de mig litre, un parell de xocolates, dos cafès, unes galetes de la mare d’una d’elles i per si tot això no fos suficient, quan arriba un senyor amb uns pots de mel i que ens diu tenir 170 ruscs, també ens regalen un pot de vidre de mel d’un quilo! Súper agraïts els diem que no podem acceptar, que és massa i que a més ens pesa massa. No ens fan ni cas i la mel acaba engrossint els més de 20 kilos que carreguem a les motxilles.

Quines dones més maques i generoses!

. Deixem enrere Provatas per patir un llarg tram pla sense cap ombra i amb una calor i sol que ens deixen bastant fotuts.

. Avui és el primer dia d’estiu i també és (si més no, abans ho era) el dia internacional de la música. Així doncs, damunt un pentagrama de fils elèctrics trobem una curiosa i bonica partitura amb els nostres amics, admirats i molt estimats ocells que sobre aquesta postal, esdevenen notes musicals escrites al cel. Notes que efectivament fan música celestial.

. Acampem a un petit bosc entre camps de blat de moro molt regats. Hi ha canals i sistemes de regadiu per arreu, el que vol dir, aigua, el que a l’hora vol dir mosquits, molts mosquits. Plantar la tenda és un sidral i una batalla contra rellotge amb un núvol de mosquits envoltant-nos. Un cop amb la tenda a punt, hem d’entrar molt ràpidament amb tot l’equip i vestits de ruta, per canviar-nos dins. Fora és la guerra. Dins la tenda, és un forn que ens fa suar encara més.

Avui és el primer dia d’estiu i també és (si més no, abans ho era) el dia internacional de la música. Així doncs, damunt un pentagrama de fils elèctrics trobem una curiosa i bonica partitura amb els nostres amics, admirats i molt estimats ocells que sobre aquesta postal, esdevenen notes musicals escrites al cel. Notes que efectivament fan música celestial
Avui és el primer dia d’estiu i també és (si més no, abans ho era) el dia internacional de la música. Així doncs, damunt un pentagrama de fils elèctrics trobem una curiosa i bonica partitura amb els nostres amics, admirats i molt estimats ocells que sobre aquesta postal, esdevenen notes musicals escrites al cel. Notes que efectivament fan música celestial

 

. A Kalokastro tornem a veure el que interpretem com uns apartats de correus per tot el poble. Creiem que és el servei de correus habitual en aquests pobles tan petits on els veïns van a recollir sa correspondència en comptes de distribuir-la casa per casa.

. També a Kalokastro ens trobem un cartell que m’encanta. Diu així:

Tingues paciència. Sigues fort. Riu ben alt. Viu i juga fort i cada moment. Somriu sovint. Somia en gran. Recorda que ets estimat. I mai ho deixis córrer o et donis per vençut.

. Després de Kalokastro la tranquil·la i solitària vía es va emparrant entre turons i muntanyes deixant enrere, abaix, la plana amb els poblets i conreus.

La vía és molt solitària, va pujant a vegades amb un 10% de pendent. Ja a les 9h del matí el sol i la calor ens rosteix. Jenn ho està passant molt malament. Està patint de valent i això em trenca el cor.

.  Arribem a un dels poquíssimes poblets que creuem avui. Jenn va a buscar menjar a un lloc on posa mini market però per variar, està tancat. Una senyora gran li regala un préssec i encabat el venedor de fruita que passa pel poble amb un altaveu ens regala dues nactarines.

. Arribem al poble final per avui, Lachanas, amb una doble clara intenció. Trobar menjar i trobar un lloc arrasarat i cobert per passar la nit doncs els grans núvols i les tempestes de cada dia ens fan témer el pitjor.

Un home gran que està fent jardineria a casa seva ens saluda. Establim un cert contacte i ens convida a aigua. Després sa muller ens treu un trocet de pasta i dos préssecs. Xerrant, xerrant acabem acampant al seu garatge, a cobert de la pluja que innexorablement torna al caure. Quina sort!

. Com passem tantíssimes hores a l’aire lliure i acampem tan sovint, sentir el so de la pluja quan estem a cobert sota una teulada és tan, tan reconfortant…

A Kalokastro ens trobem un cartell que m’encanta. Diu així: Tingues paciència. Sigues fort. Riu ben alt. Viu i juga fort i cada moment. Somriu sovint. Somia en gran. Recorda que ets estimat. I mai ho deixis córrer o et donis per vençut.
A Kalokastro ens trobem un cartell que m’encanta. Diu així: Tingues paciència. Sigues fort. Riu ben alt. Viu i juga fort i cada moment. Somriu sovint. Somia en gran. Recorda que ets estimat. I mai ho deixis córrer o et donis per vençut.
Kalokastro, servei de correus habitual en aquests pobles
Kalokastro, servei de correus habitual en aquests pobles
Quan la calor fa estralls
Quan la calor fa estralls

 

. La sortida de Lachanas ha estat menys tranquil·la de l’esperat. Era ben d’hora quan uns gossos ens han bordat (per variar) i s’han acostat agressivament més del compte. A Grècia estem trobant molts gossos que lliures pel carrer o dins les propietats, ens borden i emprenyen molt. Només uns quants, que no són pocs, han estat especialment agressius. Estem força cansats de sentir bordar a tants gossos, del seu soroll, de la seva mala educació i de com són d’emprenyadors.

. Després de dos dies caminant entre muntanyes i turons, primer de pujada i després de baixada, després de Lachanas retornem a un terreny una mica més planer. No és pla del tot, però els turons estan més treballats agrícolament, doncs les pendents són més suaus.

. Feia dies que no vèiem cap tortuga i avui, al mini poblet d’Elliniko ens trobem amb un parell d’elles que si no vaig errat, pretenien procrear al mig del carrer. Nosaltres hem arribat i les hem interromput. Després les hem posat a un lloc més còmode retornant-los la intimitat…

. Si ahir ens rostiem de calor, avui el cel està ben tapat i bufa un vent gairebé fred. Sí, gairebé tenim fred!

. Seguim ruta per una vía tan tranquil·la que només passem nosaltres, alguna tortuga i algun vehicle molt de tant en tant. Solitud i silenci ens ajuden a contemplar i fruir millor del paisatge dominat per turons poblats amb alguns arbres, matolls i uns pocs camps treballats.

. El final del nostre trajecte avui és al poble d’Eptalofos (set turons). Segons aprenem, cap a finals dels anys 1950s diferents mini poblets amb poques cases antigues van decidir fusionar-se per crear aquest nou poble anomenat Eptalofos. Abans tenia prop d’un miler d’habitants, mentre que avui volta els 300 – 350.

Aquí arribem amb un cel gris fosc, vent fresc i amb gairebé ningú pels carrers, com és habitual en creuar la majoria dels poblats per on passem. Al centre del poble trobem un edifici que sembla ser un centre cívic. Aquí hi ha un raconet arrasarat amb una petita teulada, suficient per poder passar la nit sense patir massa per la tenda si plou fort.

Mentre estem asseguts al terra acabant de menjar quelcom arriba un veí amb el seu petit fill en braços. Afortunadament ell parla suficient anglès, pel que la comunicació és bona. Xerrem una mica i ens convida a un cafè al porxo de casa seva. Allà estem una llarga estona parlant, explicant i aprenent.

Després ens porta al centre cívic al costat del qual pretenem acampar, per ensenyar-nos com unes joves veïnes del poble assagen unes danses. Aquestes són molt mogudes, requerint un notable esforç físic, activitat que les fa suar de valent. És bonic veure-les ballar al ritme frenètic que els imposa un home amb un tambor i un altre amb una lira, instrument un xic similar a la viola.

. Després de veure l’assaig de les danses el nostre nou amic ens porta a casa la seva cunyada. Coneixem la família, qui ens convida a un suc i un tros de pastís.

Quan ja es va fent fosc, gaudim d’una bonica i rojenca posta de sol. Tornem al centre cívic amb la bona notícia de que en comptes d’acampar a fora, podem fer-ho dins l’edifici. Ens deixen la clau i tenim tot un gran espai amb uns lavabos ben nets, a la nostra disposició.

. Ens ho hem passat molt bé a aquest poble. Hem conegut gent molt agradable, hospitalària i interessant amb la que hem tingut unes bones converses. I finalment hem pogut tornar a dormir sota un sostre.

Quina sort de dia.

Tortugues en acció
Tortugues en acció
Aquesta, si no ens equivoquem, sí que és ben perillosa i verinosa
Aquesta, si no ens equivoquem, sí que és ben perillosa i verinosa
Assajant balls tradicionals
Assajant balls tradicionals

 

. Com ahir vàrem estar tan bé a Eptalofos i com Jenn vol aturar-se un dia sencer per escriure, després d’obtenir el permís pertinent per tornar a dormir dins el centre cívic, decidim quedar-nos tot el dia a Eptalofos.

. Començo la jornada fent una bugada de les peces més brutes que porto, no de totes les que m’agradaria rentar. Al menys aquesta d’avui és una mena de bugada de supervivència…

. Després nosaltres ens retrobem amb el nostre amic i una altra parella que ens conviden a un cafè. Mantenim una interessant conversa fins que la parella s’ha de marxar. Seguim amb el nostre amic qui ens porta a esmorzar a casa seva amb la seva muller, sa cunyada i uns quants crios petits i esvalotats que fan molt de soroll.

. Acabada la socialització matinal retornem al centre cívic per treballar i escriure durant unes hores. Jenn vol escriure uns articles i jo haig de preparar més contingut per la nostra web.

. A primera hora de la tarda tenim una cita. El nostre amic i la seva esposa ens han convidat a dinar a casa seva. Allà anem on gaudim d’una molt bona companyia, un saborós àpat i d’una encara millor conversa. És molt enriquidor passar una bona vetllada amb ells.

. Quan ells han de marxar, nosaltres tornem a la feina. Jenn segueix escrivint i jo aconsegueixo posar-me al dia del diari i continguts per la web, cosa que sempre que succeeix, em genera una gran relaxació i ‘pau mental’.

Ara que estic tranquil, el cap no para de pensar i començo a estudiar molt a fons, molt detalladament, els mapes de Macedònia. Haig de començar a posar fil a l’agulla. Em trobo amb un parell de sorpreses no gens agradables. Per una banda, hi ha un pas entre muntanyes que no el veig comunicat i per una altra, hi ha un tram entre dues poblacions que només veig unides per una autopista, cap vía secundària o camí que poguem passar caminant.

Tot això em preocupa bastant i genera certa angoixa. Estic una llarga i tensa estona pensant, cercant alternatives, investigant opcions… fins que al final crec que trobo una manera de poder passar caminant des del punt inicial d’entrada des de Grècia, fins a la sortida cap a Albània. De totes maneres, com sempre, l’experiència em diu que tot i les moltes hores invertides en recerca per qualsevol dels territoris per on hem passat, quan som sobre el terreny és quan veiem la realitat, quan trobem la realitat, quan podem parlar (més o menys) amb la gent local, i sobretot quan toca decidir definitivament.

. A final del dia passem per casa del nostre amic per acomiadar-nos. Ha estat un senyor fantàstic. Ell i la seva esposa encara ens regalen un parell de iogurts i un litre de llet per demà esmorzar. Són genials.

Antic forn a Monokklisia
Antic forn a Monokklisia
Amb tempestes diàries no ens sorprèn gaire veure baixar tanta aigua
Amb tempestes diàries no ens sorprèn gaire veure baixar tanta aigua
Paisatge
Paisatge

 

. El dia el comencem ben d’hora i amb pluja. Malament! A mida que van passant les hores i els quilòmetres la pluja va minvant fins deixar de caure. Això ja ens està bé. El cel, però, a vegades deixa passar potents raigs de sol, però la majoria del dia està nuvolat i amenaçant. Aquesta meteorologia ens obliga a final del dia a cercar, si és possible, un lloc per acampar arrasarat i mínimament cobert.

. El paisatge, amb alguna excepció, no és gaire maco. La bellesa del dia l’hem trobat, de nou, en les persones.

. A primera hora del matí estem creuant el poblet d’Argyroupoli per arribar al final del mateix on trobem un petit parc amb bancs per seure i recolzar les pesades motxilles. Allà estem quan una senyora, des de l’altre costat del carrer ens saluda i fa indicacions per què ens atansem. Nosaltres la saludem també i prou, però ella insisteix molt. Li fem gests com per dir-li que gràcies, que ara anirem però que hem de carregar les motxilles. Ella, molt riellera i espontània, ens fa entendre que deixem les motxilles on són, que no ens entretingués més i que anem a casa seva.

Creuem el carrer i aquesta maca senyora ens convida a un cafè, trossos de pastís de verdures i llesques de pa amb margarina i mermelada de cirera feta per ella. És l’esmorzar per ella, el seu marit i ara, per nosaltres també. Estem una llarga estona parlant, gesticulant i en general gaudint de la fabulosa generositat, espontaneïtat i alegre frescor que ens encomana aquesta dona. Ens alegra el dia. Quina dona més maca!

. Arribem a Kilkis on Jenn vol aturar-se bastant de temps. Trobem una pastisseria on ella pot degustar galetes fetes per una de les dues senyores que hi treballen. Amb l’altra empleada Jenn estableix una bona relació, xerra durant hores. Ambdues acaben fent-se fotos i  abraçades.

. La sortida de Kilkis ha estat una mica desagradable pel tipus de carretera i per que hi havia una mica massa tràfic.

. Acabant el dia i amb els maleïts núvols amenaçadors sobre els nostres caps, entrem al poblet de Stavrochori cercant algun indret amb una mica de teulada. Arribem al centre on trobem una senyora que està escombrant el carrer. Li preguntem i ella, molt alegre i amb ganes d’ajudar, truca al que deu de ser una mena de batlle o responsable del proble. Aquest senyor apareix al cap de poc i també amablement ens obre una mena de local social que ara està abandonat. Està ben construït, tapat i ens va de conya. Ens deixa la clau i apa, ja tenim lloc on dormir sense està pendents d’una possible tempesta.

La senyora que ens ha rebut i ajudat, segueix escombrant. Malauradament no hi ha manera de que accepti la meva ajuda quan, un cop escombrat el nostre nou allotjament, em presento davant d’ella amb una escombra per donar-li un cop de mà. El que sí que fa és més tard, presentar-se on estem acampant portant-nos 4 ampolles d’aigua de mig litre i 4 sucs en envasos petits. Quin detall.

Un festival de color per sobre del qual nosaltres volem (caminant)
Un festival de color per sobre del qual nosaltres volem (caminant)
Bon reciclatge
Bon reciclatge
Seguim trobant aquests animals tan bonics, però que preferim no tenir gaire a prop
Seguim trobant aquests animals tan bonics, però que preferim no tenir gaire a prop

 

. Caminem per una gran plana on la majoria dels camps ja han estat collits. El silenci només es trenca per uns pocs ocells. Són pocs, suposo que per la no existència de gairebé cap arbre.

. El cel està tot tapat i gris. Durant uns quilòmetres és molt d’agraïr, doncs la manca d’arbres faria molt dura la travessa si tornéssim a patir sol i més de 35°C, però poder gaudir d’aquest cel cobert te un preu. Comença a ploure i ho fa durant molta estona.

. Arribem a Megali Sterna i un veí ens regala un plàtan a cadascun. Després Jenn vol fer un cafetó durant el qual el cel, que ha estat molt gris i aguantant, es decideix a deixar anar tot el que guardava. Comença a ploure.

Encara no és migdia i ens quedem enganxats al poble, a un cafè que el millor que té és una teulada on ens podem refugiar.

Teníem previst fer encara 14 quilòmetres més avui, però la pluja afluixa durant breus moments i descarrega amb ganes la resta de dia. Jo em pujo per les parets. Plou i plou i plou. Nosaltres passem les hores sota una teulada esperant per decidir si ens arrisquem a seguir, o preferim continuar secs.

. Finalment al final del dia deixa de ploure, però el cel segueix fosc i ara no ens resten prous hores de llum com per cobrir els 14 quilòmetres sense quedar-nos a les fosques pel camí, o haver d’acampar a camp obert.

Així doncs, al mig del poble, al costat d’un parc, trobem una escola que va ser abandonada fa anys. A una de les classes, amb bon sostre, trobem el lloc per plantar la tenda. Toca escombrar i netejar bastant, però el lloc està prou bé.

Mentre netejo, un veí ens saluda. Per fer una mica de relacions públiques internacionals, l’ajudo a agafar cargols que campen alegrement per arreu amb la pluja i que aviat seràn àpat del veí. Ell ens regala dos cogombres.

Un cop jo dins la tenda, és Jenn la que fa relacions públiques internacionals quan és trobada per unes nenes jovenetes d’entre 10 i 16 anys. Elles estan de vacances escolars passant uns dies aquí al poble. Són les típiques vacances d’estiu. Com tenim aquest temps tan ‘maco’, elles estan de passeig i passen per un lloc cobert. Aquí ens troben i amb Jenn tenen una llarga i distesa conversa.

Fruita desconeguda per nosaltres
Fruita desconeguda per nosaltres
Els camps ja han estat collits, ara toca guardar menjar per que el bestiar mengi a l’hivern
Els camps ja han estat collits, ara toca guardar menjar per que el bestiar mengi a l’hivern
Un preciós arbre
Un preciós arbre

 

. Ens aixequem ben d’hora a les 5h, com cada dia, mirant el cel, com cada dia també. Semblem pagesos. Pleguem tota la tenda i el campament, esmorzem una mica i amb el cel tapat però sense ploure sortim de Megali Sterna amb la intenció d’arribar fins al poble fronterer d’Evzoni, encara dins Grècia.

. El camí segueix sent majoritàriament pla, solitari, silenciós, molt agradable. El paisatge també segueix dominat per una gran plana amb camps de blat collits.

Al final del tram tornem a trobar-nos els bonics, alegres i coloristes camps de tornasols, un espectacle de color groc.

. Després d’alguns petits ruixats, arribem a l’últim poble de la nostra ruta per Grècia. Arribem a Evzoni on al cap de poc de la nostra arribada, efectivament plou. I plou, i plou durant la resta del dia.

Paisatge
Paisatge
Paisatge
Paisatge
Jenn
Jenn

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>