sdr

Sisteron – Avinyó

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

.

Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.

Seguim baixant alçada mentre passegem entre els turons i valls de la Provença. Comencem a Sisteron amb el riu Durance per després d’uns dies, retrobar-lo quan arriba al riu Roine, a la ciutat d’Avinyó.

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Sisteron, Les Bons Enfants, Peipin, Les Grezes, Le Gravas, Les Paulons, Châteauneuf Vail s. Donat, Les Jas, s. Joseph, Mallefougasse Auges, La Tuiliere, Font de Blacas, Le Chene, Cruis, Bayard, s. Etienne les Orgues, Thiers, Le Rocher d’Ongles, Les Granges, Jas Bocquet, Parc Natural Luberon, Petit Gubian, Silvabelle, Revest des Brousses, La Tuilliere, Les Siges, Carniol, Les Moueres, Les Pied de la Chaux, Le Refour, Les Peyrilles, Gignac, Les Blaces, Le Colombier, Le Patiaire, Apt, Rustel, Buoux, Bonnieux, Lumières, Beaumettes, Coustellet, Robion, Les Vigneres, Caumont-sur-Durance, Avinyó

. El dia d’avui el tornem a gaudir molt per que el temps torna a ser assolellat al matí. A la tarda comença a ennuvolar-se.

. Com ja hem baixat bastant l’alçada, nosaltres ho notem força en les temperatures i sobretot en la vegetació. Hem baixat i també hem fet forces quilòmetres creuant muntanyes i valls. El panorama és significativament diferent. Avui caminem per un entorn natural diria que mediterrani. Els boscs són molt més secs amb un terra veritablement rocallós. Poca terra, arbres molt més petits, vegetació seca, alguns camps de blat, molta roca, molt pocs conreus.

. Aquest panorama natural coincideix amb l’humà. Molts pocs pobles i els quatre que passem, estan deserts. No veiem gairebé ningú, ni treballant la terra, ni als pobles… Els pocs que veiem, són fredament amables amb nosaltres, però no gaire.

. El millor del dia ha estat el mini poblet de Mallefougasse Auges. Les quatre cases que tenen estàn molt ben arreglades.

. Després d’un dia força insípid sense gairebé cap interacció amb gent, passant pocs poblets gairebé deserts, sense gent treballant el camp… s’atansa el final del dia i toca cercar aixopluc, doncs aquesta nit podria ploure. Després de seguir avançant sense trobar cap lloc, veiem al mig d’un camp tres parets de fusta i un sostre parcialment cobert. Ens atansem camp a través. Veiem que és un estable de cavalls prou arrasarat, però amb mitja teulada enlaire i amb el terra ple d’excrements de cavall. Ens haguéssim quedat, però no estem segurs de si al final del dia els cavalls tornaran. Així que reprenem ruta.

En el moment que ens reincorporem a la petita carretera, passa un dels pocs cotxes del dia. Un cop ens ha passat, sento que afluixa la velocitat, s’atura i fa marxa enrere. Arriba a la nostra posició i una dona que porta la seva filleta al seient del darrere, ens pregunta si necessitem res. Amb el nostre patètic francès ens expliquem i mantenim una cordial conversa. Resulta que les terres d’on acabem de sortir per visitar l’estable són d’ella, o el seu marit i ens diu que ens podem quedar si volem. El sostre de l’estable va volar amb el vent de diumenge passat, el mateix que a nosaltres, força més al nord, ens deixava congelats. Parlem una estoneta molt agradablement, elles marxen i nosaltres tornem a l’estable on em poso a treballar netejant excrements i picant el terra per fer-lo més horitzontal, a l’hora que tallo herbes per millorar el nostre matalàs natural. Al cap d’una mica torna la senyora amb sa filleta per portar-nos un tros de pa, 1,5l d’aigua, dos plàtans, dos mini iogurts, trocets de formatge i dos petits ous de xocolata. Aquest gest de bondat i generositat ha valgut la pena per tot el dia. Fabuloses!

L’únic que diu i ens deixa un xic inquiets és la presència i improbable visita de bestiar, porcs senglars o llops que fa pocs dies van atacar algunes ovelles…

Mallefougasse Auges
Mallefougasse Auges
Mallefougasse Auges
Mallefougasse Auges
s. Etienne les Orgues
s. Etienne les Orgues

 

. Hem dormit prou bé sense cap visita de bestiar, porcs senglars ni molt menys, llops.

. Recollim tot i seguim per la carretera petita local. No hi ha ningú. El paisatge no és gaire atractiu doncs les muntanyes o turons que ens envolten són molt secs, tenen un quants arbres però el terra rocallós no permet molta vegetació.
Quan trobem planes, aquestes sí que estan un xic conreades bé amb blat, bé amb algunes plantacions del famós a la zona, espígol.

. Passem molt pocs pobles que són minúsculs, a vegades un petit grup de cases escampades i en tots els casos, sense cap persona. Creiem que algunes vivendes sí que estan habitades, però no es veu cap persona per enlloc.

. A mida que anem fent quilòmetres, anem pujant, baixant i envoltant turons i més turons de diferents alçades.

Tenim un tram certament bonic. Els turons, uns enganxats als altres, no deixen lloc pels camps de conreu. Llavors una manta força espessa i totalment continua d’arbres cobreix tot. El terra del bosc està net. Una gran capa de branques caigudes i sobretot fulles, encatifa tot.

Caminar entre aquests boscs del Parc Natural Luberon, sols en absolut silenci només trencat per algun mussol o ocellet, és meravellós. Silenci… diví silenci.

. Malauradament el pronòstic del temps es va complint. Fins i tot la pluja que esperàvem a partir de primera hora de la tarda i que sembla durarà fins demà, s’avança i ens obliga a vestir-nos de pluja ja a les vuit del matí. Després va plovisquejant intermitentment fins al migdia quan cau una mica més fort.

. Com estem al mig del no res i la pluja s’incrementa, després d’una estona caminant sota la mateixa, veiem una edificació al mig d’un petit camp. Deixem la mini carretera per anar una mica camp a través a veure què trobem als voltants de les parets.

Efectivament l’edificació havia estat una casa, ara totalment en ruïnes. Afortunadament com eren gent de camp (aquí no hi ha res més), tenien una mena de magatzems o garaigs per la maquinària que encara mantenen un sostre. Molt important per nosaltres.

Segueix plovent, a estones s’atura, però segons la previsió seguirà així fins demà. Hem fet uns quants quilòmetres, doncs ens hem llevat a les 5h i hem començat a caminar a les 6h. Hem fet força menys de l’habitual, però tenim un lloc cobert, sembla que totalment abandonat i tranquil i a més, Jenn avui està especialment cansada. Més del normal.

Així doncs, mans a l’obra. Començo a preparar el campament. Neteja de terra fent servir d’escombra plantes del camp, trobo palets de fusta que serviran de matalàs aixecat del terra… aquí ens quedem. Al mig del no-res.

. Ja dins la tenda escrivint, cosint o descansant, sentim al vespre com plou més intensament. Què bé estar a cobert!

Antiga premsa
Antiga premsa
Típiques finestres
Típiques finestres
Torna a ploure. Jenn, vestida per l'ocasió a l'última moda
Torna a ploure. Jenn, vestida per l’ocasió a l’última moda

 

. Hem dormit molt bé sobre els palets de fusta i arrasarats de la pluja que hem sentit caure durant hores. Ha estat un encert haver acampat aquí.

. Sortim de la tenda i del nostre amagatall trobant-nos una densa cortina de boira. Tot el terra està mullat, no es veu gaire lluny, tot té una pinta sinistra o fantasmagòrica. Però té el seu encant per que com aquests darrers dies, són els meravellosos cants dels ocells els que ens desperten i acompanyen al matí.

. És aviat, són al voltant de les 6h que reprenem la ruta i el sol encara no escalfa. Seguim l’estreta i solitària vía que es va esmunyint entre els turons i baixes muntanyes. Aquesta ruta pel fons de la vall està embolicada en l’espessa boira però a mida que anem pujant i pujant arribem a una alçada suficient com per deixar aquest petit mar de boira als nostres peus. Llavors tenim els cims dels turons a la nostra alçada amb ara ja sí, un cel blau clar i sota els peus, veiem l’espectacle de la boira menjant-se el fons de la vall. Preciós.

. La ruta segueix pujant i baixant turons. Estem envoltats de boscs de clima mediterrani molt similars al nostres. El terra és dur de pelar, amb molta roca, però també està ple de farigola!

Si anéssim acompanyats d’algú que ens estimem moltíssim, ell aniria boig recollint aquesta flor tan senzilla, bonica i aromàtica per després assecar-les i fer-se infusions els propers deu hiverns.

. Al mig del trajecte hem passat pel petit poble de Gignac. Mirant el mapa pensàvem que era més gran. Esperàvem trobar un cafè o poder beure quelcom calent, però ha resultat ser un petit grup de cases al mig de les muntanyes. No hem vist cap negoci, botiga, cafè o fleca. Res de res, tret d’unes cases, algunes d’elles boniques amb molta pedra.

. De tant en tant també passem per camps suficientment plans i conreats on el blat ja té una alçada de potser mig metre i amb el vent que fa, es mou harmoniosament donant la sensació d’estar a un petit mar d’onades verdes.

. Altres camps conreats són del típic espígol, famós a la regió de Provença i que malauradament encara no veiem treure el cap. Només tenim els matolls sense encara les flors. Potser més endavant en el temps i a més baixa alçada tenim la sort de poder veure les flors.

. El dia ha estat majoritàriament assolellat, però també uns quants núvols ens han fet témer un ruixat. Aquesta amenaça s’ha esvaït pel vent que ha bufat amb força a estones i s’ha emportat els núvols ben lluny.

. Arribem al poble d’Apt a través d’un bonic carril bici. Quin plaer caminar per rutes així!

. Ha estat un dia llarg en distància i hores caminades, però molt bo.

Caminem per sobre la boira, des d'on venim, per gaudir de vistes com aquesta
Caminem per sobre la boira, des d’on venim, per gaudir de vistes com aquesta
Gignac, un petit grup de cases al mig de les muntanyes
Gignac, un petit grup de cases al mig de les muntanyes
Espígol
Espígol
Arribem al poble d'Apt a traves d'un bonic carril bici. Quin plaer caminar per rutes així!
Arribem al poble d’Apt a traves d’un bonic carril bici. Quin plaer caminar per rutes així!

 

. Després del pas dels Alps i de les llargues i fredes nits que hem passat, ara ja hem baixat força l’alçada i tenim unes temperatures més elevades. Passat aquest tram de la ruta que ens tenia un xic preocupats, ens regalem dos dies de descans a Apt. Dos dies que emprem per descansar físicament, recuperar peus, espatlles i esquenes, fer bugada general, respondre alguns correus, posar-se al dia del diari, publicar una nova entrada a la web, preparar nous texts i d’altres documents relacionats amb l’aventura que esperem siguin de gran utilitat en un futur proper… fem molta feina.

. Hem fet un nou amic a Apt. Aquest home local ens porta a un poblet proper per mostrar-nos un camp d’oliveres propietat d’un amic seu. En arribar, el seu amic està enfeinat emplenant moltes ampolles d’aigua amb uns tres quarts de litre d’aigua a la que afegeix una cullera sopera d’un producte químic que dissol en l’aigua. A cada ampolla fa sis forats de quatre milímetres de diàmetre, espai suficient per que passi una petita mosca que fa molt de mal a les olives. Aquests forats no són més grans per no atreure d’altres insectes com abelles o papallones que són molt necessàries per la natura. La maleïda mosca, atreta per la solució líquida, entra dins les ampolles pels petits forats i queda atrapada fins sa mort.

Aprenem que té 130 oliveres, que penja quatre ampolles d’aigua amb aquesta dissolució per cada olivera i que necessita cinc quilos d’olives per fer un litre d’oli.

Estem una bonica estona trepitjant un terra veritablement rocallós, molt dur, on sembla inversemblant que cap planta pugui sobreviure. En aquestes condicions, en terres com les del camp de Tarragona, estem envoltats d’oliveres i també de romaní, espígol i molta farigola que ens regalen un ambient ben perfumat.

. Acabem la visita per tornar a Apt i continuar la nostra intensa vida social. Ens hem passat molts dies i quilòmetres sense veure ni parlar amb gairebé ningú. Avui és intensivament el contrari. El nostre amic ens presenta una parella força jove. Ja som cinc! Amb ells compartim una llarga, interessant i enriquidora conversa en francès però també, afortunadament, en anglès.

Xerrem i xerrem fins la mitjanit.

. Som cinc, el que vol dir que davant nostre tenim tres nous candidats a ser ‘il·luminats’ i ‘fascinats’ amb els nostres castells. Així que gairebé a mitjanit aprofito per seguir fent de modest ambaixador de la nostra rica cultura catalana. Els faig una ràpida introducció i explicació sobre com es fan i anomenen els castells, per seguidament, mostrar-los un parell de vídeos de la nostra estimada Colla dels Castellers de Vilafranca. Queden embadalits!

. Un cop acabada la sessió social passada la mitjanit, segueixo treballant amb aquest diari fins les tres de la nit.

Espero que tota aquesta documentació de la nostra aventura serveixi, per que m’està matant de feina. Però la faig molt a gust, tot s’ha de dir.

Protecció per les oliveres
Protecció per les oliveres
Farigola. Fabulosa, saborosa per infusions i cuina, perfumada i preciosament florida farigola
Farigola. Fabulosa, saborosa per infusions i cuina, perfumada i preciosament florida farigola
Gairebé a mitjanit aprofito per seguir fent de modest ambaixador de la nostra rica cultura catalana. Queden embadalits amb un parell de vídeos de la nostra estimada Colla dels Castellers de Vilafranca
Gairebé a mitjanit aprofito per seguir fent de modest ambaixador de la nostra rica cultura catalana. Queden embadalits amb un parell de vídeos de la nostra estimada Colla dels Castellers de Vilafranca

 

. El nostre segon dia de vacances, descans i immersió social en la vida local de la mà de nous amics, es divideix en dues parts ben diferenciades.

. Al matí m’atanso al mercat setmanal. Al centre d’Apt tenen mercat, així que vaig cap allà. A part d’una nena de plaça o zona d’aparcament a tocar del centre que també té parades de venda, la gran part del mercat i dels paradistes estan pels carrers del petit centre. Tenen roba, calçat, sabons, flors… tots els típics productes de mercat itinerant. El centre està molt animat.

Posats a fer un esment a part, diria que és destacable la part àrab, una zona del mercat on tant els venedors, els productes, com els compradors són majoritàriament nord-africans.

Un altre aspecte és la gran quantitat de menjar. D’entre totes les paradetes destaquem (en fotos) una de formatges, una de pa i una que aquesta sí que no és típica a casa, grans paelles amb menjar cuinat en grans quantitats que venen a porcions directament de la gran paella. Venen cuscús, calamars farcits i també paella.

. A la tarda anem amb els nostres amics escaladors. Una jove parella amb uns cossos veritablement atlètics. Agafem el cotxe i fem uns pocs quilòmetres fins als voltants de Buoux on hi ha una bonica gorja esculpida per un rierol que encara porta aigua, freda i cristal·lina.

La gorja sembla ser molt popular, doncs després de deixar el cotxe i caminar per dins el bosc creuant el riu, arribem a una llarga paret rocallosa que està plena de joves i alguns no tan joves escaladors. Gairebé tots tenen un llibre on informa de les diferents i multitudinàries rutes que estan disponibles, doncs tenen els pius clavats a la roca per seguir les rutes d’escalada.

Quedem força bocabadats amb l’agilitat i força dels nostres nous amics. Ell és molt bó i ella, li va un xic al darrera, però té un gran nivell, elasticitat i força. Ambdós són alts, prims, tenen unes llargues cames i braços que fan servir a fons, penjant-se únicament dels seus dits de les mans i peus.

Amb ells aprenem detalls de l’escalada. Arnes, cordes, botes, nivell de les rutes… ens diuen que les categories de dificultats arriben fins un màxim de 9, però que cada número té tres versions. Ells estan entre el 6a i 6b. A vegades s’arrisquen amb un 6c, o màxim 7, però de moment, fins aquí.

Estem molt a gust immersos dins la natura, amb gent maca, culta, esportista… seguim sent molt afortunats de trobar gent així.

. Els temps passat a Apt ens ha enriquit aprenent coses de Sud-amèrica, especialment del Brasil, geologia, del parc natural i geològic de Luberon, d’escalada, … seguim enriquint-nos.

Mercat d'Apt
Mercat d’Apt
Mercat d'Apt
Mercat d’Apt
Mercat d'Apt
Mercat d’Apt
Escalada
Escalada

 

. Deixem Apt gaudint d’un dia assolellat però amb força vent. El vent molesta però no és fred.

. Arribant a Apt ja vàrem trobar i gaudir d’uns quatre o cinc quilòmetres de vía per bicicletes. Avui i per tot el trajecte que tenim previst fer al llarg del dia, seguirem caminant i gaudint moltíssim d’aquest bonic luxe.

És cert que durant un tros preferim abandonar aquesta bonica ruta per endinsar-nos per uns camins de pedres entre vegetació típicament mediterrània amb arbres relativament petits, pins, matolls, farigoles, romaní, ginesta… tot en flor! És com passejar per casa. L’única gran i important diferència és que per casa no carreguem el 40 – 45% del nostre pes sobre les nostres espatlles. Això sí que ens està matant.

. Caminem molt, molt tranquils i gairebé sols durant molts quilòmetres per la fabulosa vía de bicicletes Calavon. Aquesta vía forma part de la vía Eurovelo 8. A voltes, es veu clarament que era una vía de tren, doncs passem entre unes roques tallades expressament per fer passar una sola vía de tren. Aquestes obres i inversions no es fan per fer un carril bici.

. Un punt destacat del dia és quan arribem a un antic pont, el pont Julien que en època romana formava part de la vía Domitia, vía entre Roma i Iberia a través de la província de Gallia Narbonensis on som ara. És un bonic pont.

. Els camps conreats que ens envolten són majoritàriament de blat. No espígol. Després tenim una transició amb camps d’espígol i unes quantes vinyes.

. Durant tot el dia bufa molt de vent. El Mistral. El sol és fabulós, doncs cap núvol té ni el pes, ni la força, ni la ‘personalitat’ d’aguantar quiet al cel. El vent se’ls emporta ben lluny. Durant el dia i al sol, tenim bona temperatura.

. Trobem molt poca gent pel camí. Alguns ciclistes. Tenim molt poca socialització.

. El camí segueix una antiga vía de tren i molt de tant en tant ens trobem alguna de les antigues o tancades i abandonades estacions de tren. A la tancada estació de Goult-Lumieres trobem unes 12 persones jugant a la petanca amb els seus tres cotxes aparcats. Per allà tenen un munt de cerveses, patates fregides… Fan una mena de petanca picnic. Ens veuen, saluden, queden molt sorpresos amb la nostra aventura, ens feliciten… i adéu. El millor de l’aturada és que finalment trobem una font d’aigua potable! Ja era hora!

Fabulosa vía de bicicletes Calavon
Fabulosa vía de bicicletes Calavon
Pont Julien que en època romana formava part de la vía Domitia, vía entre Roma i Iberia a través de la província de Gallia Narbonensis, online som ara
Pont Julien que en època romana formava part de la vía Domitia, vía entre Roma i Iberia a través de la província de Gallia Narbonensis, on som ara
Antiga estació de tren al llarg de la fabulosa vía de bicicletes Calavon. Aquesta vía forma part de la vía Eurovelo 8
Antiga estació de tren al llarg de la fabulosa vía de bicicletes Calavon. Aquesta vía forma part de la vía Eurovelo 8

 

. Ens llevem per gaudir del bon temps que es tradueix en solet, fresca i absència de vent. Al menys durant les primeres hores del dia. A més, com seguim campant pel camp, encara sentim els cants dels ocells, d’aquells ocells que resisteixen el vent.

El vent, que a primeres hores ens ha perdonat doncs al matí no bufava gaire, a mida que han passat les hores i quilòmetres s’ha tornat a despertar.

. El luxe del carril bici Calavon se’ns acaba. Han estat uns 31 quilòmetres d’antiga vía de tren reconvertida en un fabulós carril bici que forma part de l’Eurovelo 8.

Acabem la vía per les bicicletes per agafar un seguit de carreteres terciàries. L’asfalt no està en gaire bones condicions, però per nosaltres i el poquíssim tràfic que passa, ja ens està bé.

. Veiem un canvi progressiu en els conreus. Anem passant d’unes quantes vinyes i blat a arbres fruiters molt ben treballats. Com al nord d’Itàlia, aquests camps d’arbres fruiters tenen una senyora inversió en pals, fils, xarxes…

. Al llarg del camí, bé als voltants de les cases o sobretot al voltant dels camps de conreus, ens trobem molts arbres plantats amb un únic objectiu, la protecció de tot. Els arbres són especialment xiprers i plataners. Els xiprers són per tot arreu, plantats per fer de protecció contra el veritable protagonista d’aquesta terra, el VENT! A risc de fer-nos pesats, torna i segueix bufant fort.

. Pel camí veiem un dolmen. El dolmen de l’Ubac. Una cambra funerària del període neolític datada aproximadament entre els anys -3.300 i -2.900. No és que sigui impressionant, però sí que és curiós i degut a la seva antiguitat, considerem oportú publicar-ne la fotografia.

. Arribem a Caumont-sur-Durance, és a dir, Caumont sobre el riu Durance, sí, el mateix riu Durance que vàrem trobar i creuar ja fa dies a Sisteron. Resulta que aquest riu de considerable tamany arriba aquí, al costat d’Avinyó per contribuir al cabal del gran riu Roine.

Arribem a mitja tarda, amb sol i fort vent. Des d’aquest matí hem fet una distància normaleta i encara tenim unes quantes hores de llum, però el problema és que pels propers quilòmetres tenim la sortida d’aquest poble, una carretera, una autopista, vies de tren, el riu Durance i l’aeroport d’Avinyó. Després de molts dies per les muntanyes amb poca o nul·la civilització, tot aquest panorama ens recomana aturar-nos i cercar un lloc per passar la nit.

El poble és petit, té un tros de muralla amb dues portes antigues que no estan malament. Vaig a fer R&D, és a dir, recerca i descobriment. Dono moltes voltes i trigo bastant en trobar un lloc per amagar-nos amb la tenda, tocant fusta de que ningú ens trobi, ningú ens emprenyi i que el vent no se’ns emporti amb la tenda. És un indret molt cèntric, però enxovat a un forat com si fos una petita riera, amb molta vegetació que quan es vagi fent més fosc, espero ens amagui i faci desaparèixer.

. Un cop sabem on passarem la nit hem de matar el temps. Cerquem un raconet discret, a resguard del fort vent, i allà, com ja no sé què fer, decideixo agafar les petites tisores i amb un minúscul mirall, tallar-me la barba que a hores d’ara ja està massa llarga. Muntem una mena de petita perruqueria a l’aire lliure que capta l’atenció o alguna mirada d’alguns dels veïns que passen. Ningú ens diu res, però alguna mirada ja ho diu tot. No és que transmetin gaire cordialitat precisament.

El dolmen de l'Ubac. Una cambra funerària del període neolític datada aproximadament entre els anys -3.300 i -2.900
El dolmen de l’Ubac. Una cambra funerària del període neolític datada aproximadament entre els anys -3.300 i -2.900
Una parada de bus decorada
Una parada de bus decorada
Una de les portes de Caumont-sur-Durance
Una de les portes de Caumont-sur-Durance

 

. Arribem a Avinyó a través de petites carreteres veïnals evitant les principals vies d’entrada de la ciutat que sempre són un sidral de tràfic i un gran problema per nosaltres que anem a peu.

. Entrem a Avinyó per la porta de servei, que normalment és la nostra. No entrem per l’avinguda de la república, sinó que ho fem per un carreró que ens porta al través d’un barri modest i emigrant. Allà ens aturem a fer un cafè. Quan marxem del cafè una parella de mitjana edat ens pregunta, doncs anem carregats amb tot l’equip. Quan els expliquem, queden ben sorpresos.

Però nosaltres també aprenem d’ells. Sobre què? Sobre el famós vent, sobre el Mistral. Ja ens ho varen comentar al petit poblet de Breziers, quan ens varen convidar a un cafè i després a un dinar, un gèlid dia de molt de vent. Avui ens ho confirmen i amplien la informació. Aquí, a la vall del riu Roine on està Avinyó, el vent del nord anomenat Mistral bufa, bufa i bufa! Ja portem com tres dies de vent des de que vàrem sortir d’Apt. Avui segueix bufant. Aquesta simpàtica parella ens diu que el vent acostuma a bufar en períodes de tres, sis i nou dies. Si porten quatre dies bufant, el més segur és que com a mínim seguirà un parell de dies més fins al sisè… Fent conya ens diuen que si bufa a menys de 70 km/h, li diuen senzillament vent, però si passa aquesta intensitat, llavors li diuen Mistral. Al gener, amb molt més fred que ara, van tenir un episodi de Mistral de ni més ni menys que vint dies ininterrompudament. Quin fred!

. Arribem ara sí, al centre d’Avinyó. Vaig a l’oficina de turisme per demanar un mapa i informació. A la persona que m’atén li demano que em recomani les deu millors atraccions de la ciutat. Ella és ràpida en suggerir-me quatre, però després de pensar, no treu més de sis.

Vaig a visitar el que em diu. No tot, per què la llista ha estat bastant forçada i tret de tres coses, la resta…

Passo per la cèntrica plaça Horloge on està l’ajuntament. La plaça està bé. Llàstima que mitja plaça estigui ocupada amb cadires i taules de cafeteries i restaurants. Trobo que és una lamentable invasió de l’espai públic.

Després veig un enorme castell – palau que és l’atracció principal d’Avinyó amb grans torres i parets. Al seu costat hi ha uns bonics jardins amb un mirador on el vent bufa sense compassió. Des del mirador es veu el gran riu Roine i el famós per la cançó, pont d’Avinyó.

Per finalitzar la visita, després d’haver donat forces voltes pels carrers i carrerons del centre, acabem al costat del riu i del pont que està inacabat o, si més no, és històric però no arriba a creuar fins l’altre costat.

Avinyó, muralla
Avinyó, muralla
Avinyó, façana
Avinyó, façana
Avinyó, pont
Avinyó, pont

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>