Torí – Cuneo

 

Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.

Ha estat un tram amb pluges on hem continuat gaudint de la sorprenent generositat d’algunes persones.

Ha estat l’últim tram d’Itàlia per la planura. Hem decidit baixar cap al sud per terres completament planes per anar a buscar el pas dels Alps més assequible per nosaltres, el Coll de la Madeleine.

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Torí, Nichelino, Tetti Borno, Vinovo, Piobesi Torinese, Castagnole Piemonte, Virle Piemonte, Pancalieri, Faule, Polonguera, Murello, Savigliano, Tetti Spertini, Ruffia, Monasterolo di Savigliano, Scarnafigi, Tenuta Grangia, Chiabotti Grangia, Lagnasco, Falicetto, Termine, Villafalletto, sta. Cristina, Tarantasca, Tetto Menona, s. Benigno, Roata Caporalina, Roata Rossi, Tetto s. Giacomo, Tetto Bovis, Madonna dell’ Olmo, Confreria, Cuneo

 

. Deixem Torí per iniciar una ruta cap al sud. Per què no seguim anant cap a l’oest? Per que davant nostre tenim, veiem i admirem una gran paret de muntanyes nevades. Els Alps.

Estudiant els mapes, una opció de ruta era des de Torí iniciar la creuada dels Alps en direcció oest cap a Grenoble. Però després de donar-li moltes voltes, hem apostat per baixar cap al sud una mica més de 100 km i a l’alçada de Cuneo iniciar la creuada que ens té força preocupats. Quan arribem a Cuneo veurem com està el pati, la informació, la climatologia i la neu als pocs passos que veiem viables.

. La sortida de la ciutat de Torí és molt tranquil·la. Avui és festiu i ens trobem molt poques persones o cotxes. Caminem cap al sud, amb el riu Po a la nostra esquerra i quan creuem carrers que van cap a l’oest, mirem a la nostra dreta per veure els pics nevats. És sorprenent veure aquestes muntanyes des del centre de la ciutat. A les afores creuem parcs i centres esportius, zones ajardinades i finalment el riu Sangone que ens acomiada de Torí per entrar a Nichelino.

. Ja fora la ciutat, quan tornem a trepitjar terra, no asfalt, les vistes de les muntanyes és molt més neta, més àmplia i impactant.

I nosaltres hem de creuar tot allò?

. Tornem a sentir els meravellosos cants dels ocells que el camp ens torna a regalar un cop ens hem allunyat prou de la ciutat.

. Durant la nostra estada a Torí hem pogut parlar amb una persona del sud. De Sicília que viu a Torí, al nord. No és la primera persona del sud que hem conegut o hem pogut parlar. Quan els coneixem, mai els preguntem per una qüestió tant delicada com és la màfia, doncs prou desgràcia tenen. No volem ser tafaners ni forgar en la ferida. Però si la conversa ho porta i són les mateixes persones que s’ofereixen a parlar d’aquest tema tan delicat, llavors som tot oïdes.

En un parell d’ocasions hem parlat amb persones del sud i elles, que són originàriament d’allà, ens han parlat de la realitat actual. Aquesta realitat, com fa anys, és fastigosament cruel.

Si hem entès bé, resulta que el sud d’Itàlia, abans de la reunificació, estava en mans d’uns quants nobles amb molt de poder. Aquests eren una amenaça o impediment pel reis de Savoia que vivien al palau reial de Torí. Amb la reunificació i abans de la república, aquests nobles o senyors feudals varen ser ‘ofegats’ per la/les monarquies i el sud fou lentament abandonat a la seva sort. Amb la república i les últimes dècades, sembla que el sud ha estat oblidat, les infraestructures no arriben i allò d’allà abaix sembla ser un altre món. Això podria ser una raó ‘culpable’ del nord, per que el sud s’hagi convertit en el que sembla que és.

Com a una mena de ‘revenja’ cap al nord o cap al sistema, al sud la gent mira d’ocupar-se en llocs d’aquells que jo dic ‘sangoneres de la societat’, és a dir, molts, moltíssims funcionaris de segell que no treballen gairebé res, que estan enganxats a ses cadres i només són paràsits que hem de mantenir tots amb impostos. Segons ens diuen, hi ha un munt de sangoneres empleades, per exemple, a una biblioteca. Moltes sangoneres no foten ni brot i segueixen rebent un sou. La gent en general no paga impostos o paga molt menys del que hauria. Quan preguntem com és possible, ens diuen que les persones que han de comprovar o certificar les situacions econòmiques reals dels contribuents també estan comprats. Que és normal i fàcil aconseguir certificats de tota mena falsificats. La llista de comentaris és molt llarga…

I per si tot això no fos prou, doncs tenen la màfia en les diferents versions segons parlem de Sicília, Nàpols o alguns altres punts del sud. Ens comenten que durant les últimes dècades han arribat a tot arreu. No només al sud, però a la política, a llocs estratègics, a alts càrrecs de l’administració o d’empreses que també estàn al nord… Potser avui en dia són més subtils, però igualment eficients pels seus negocis. Si tens un negoci al sud, és normal que algú et vingui a fer una visita per exigir-te el pagament del ‘pizzo’ o pagament ‘per que no et passi res’. Si no paguen, com a les pel·lícules, acaben tancant el negoci. Acostumen a haver destrosses, incendis del negoci o, com ens expliquen sobre un restaurant en concret, els vehicles dels clients pateixen destrosses o danys, els clients no van més a aquell indret i el negoci, tanca. Si no paguen, més aviat que tard, el negoci o els propietaris, no aguanten. També vàrem sentir d’un home originàriament del sud que va marxar al nord per poder viure i treballar. Amb els anys li va anar bé i va tornar al sud amb ganes de fer quelcom per la comunitat. Això implicaria canvis. Els canvis, als que controlen el pati no els interessen. Unes setmanes més tard, aquesta persona que estava al sud amb iniciatives, sembla que per millorar la qualitat de vida de les persones, va rebre al seu domicili una carta al seu nom amb només una bala dins. Aquesta persona va tornar al nord.

Aquestes són petites històries, comentaris i realitats que hem copsat de primera mà sense cap filtre, edició, ni censura. Només les transmetem. Per acabar aquest text també direm que no han estat poques les persones que ens hem trobat al nord i que parlen molt, molt malament del sud. I de pas, a les persones del sud les anomenen molt despectivament, ‘terrones’.

 

. El dia ha estat força ensopit. Només s’ha animat a última hora, precisament quan més ho necessitàvem.

. Ahir a la nit ens vàrem adormir amb ocells cantant, després va arribar una mica de silenci i seguidament va prendre el relleu un altre ocell que, apostat a un arbre al nostre costat, ha estat cantant tota la nit. Aquesta criatura no ha parat de regalar-nos unes precioses melodies i cants durant tota la nit. Quan ens despertem, encara fosc, segueix cantant. Quina meravella de concert!

. El paisatge pel que caminem, el més proper, és força avorrit. Molts camps de blat de moro amb plantes que tot just treuen el cap. Per tant, el terra dominant és de color marró.

Una altra història és el paisatge llunyà. Aquest sí que és ben bonic amb les muntanyes nevades al nostre oest, la nostra dreta. La llàstima és que tot està bastant ennuvolat i la vista es perd. Les muntanyes nevades es difuminen amb els núvols.

. Com ahir, el dia és mig ennuvolat, perfecte per caminar. L’amenaça de pluja segueix planant sobre nosaltres. A mida que passen les hores i els quilòmetres, el cel es va tapant més.

. Abans d’arribar a Faule tornem a creuar el riu Po. Aquí és molt més petit. Arriba directament de les muntanyes en direcció d’oest a est. Nosaltres, en caminar de nord a sud, el creuem en perpendicular. Després de molts quilòmetres i uns quants dies, des de Cremona, avui el veiem crec que per última vegada. Avui ens acomiadem del riu Po.

. En arribar a Murello ja hem fet la feina que teníem previst per avui. Si bé jo continuaria, com no vaig sol… decidim aturar-nos. Malgrat encara tenim algunes hores de llum, decidim aturar-nos i cercar algun edifici o granja abandonats on trobar una mica de sostre o aixopluc. Ens aturem al mig del poblet, on gairebé no hi ha ningú. Una parella d’homes grans estan parlant i ens pregunten el típic. Els expliquem. En saber que cerquem un indret cobert on plantar la tenda per què el cel i la previsió anuncia la m…. de pluja, un d’ells ens ofereix un espai al garaig de casa seva. Anem a veure’l i és ben bo. Així que molt agraïts, ens quedem, plantem la tenda i després acompanyem a aquest nou amfitrió de 75 anys quan orgullosament ens mostra el seu jardí i hort. És un manetes. És un home molt amable. Entre moltes d’altres coses ens comenta que la gent en general no se’n refia dels desconeguts o estrangers. En canvi ell, que va treballar 30 anys en psiquiatria, té bon ull per les persones i en tres minuts de conversa amb nosaltres, ja ens ha ofert dormir al seu garaig. Sembla que tenim bons ulls i fem pinta de ser fiables o bones persones.

. Al vespre, dins la tenda i sentint ploure, ens reconfortem dins els sacs de dormir, agraïm molt l’hospitalitat d’aquest senyor i ens seguim sentint molt afortunats.

 

. Un dia sota la pluja, però secs!

Ahir finalment l’amenaça de pluja es va fer realitat i al vespre va començar a ploure. Ha estat plovent tota la nit sense treva i aquesta situació s’ha mantingut durant tot el matí i tarda d’avui.

Gràcies a la generositat i hospitalitat d’aquesta parella de Murello, hem pogut passar la nit acampant al seu garaig. Ha estat una nit fresqueta, però seca, cosa molt important.

En despertar-nos, seguim sentint la mateixa banda sonora de la nit, pluja, pluja i més pluja. El cel està totalment cobert, gris i la previsió meteorològica no perdona. Avui, fins demà, plou. Així que, com ahir al vespre la parella hospitalària ja ens va dir que podem estar al garaig tant com volem o necessitem, ens costa decidir-ho però ens hem de quedar tot el dia. No ens agrada gens la decisió, però creiem que és la més adient. Conclusió, ens quedem a Murello tot el dia.

. Un cop compartim aquesta decisió amb els nostres amfitrions, ells ho recolzen, estan totalment d’acord i fins i tot ens conviden a un cafè amb pasteta per esmorzar, així com a anar al mercat setmanal de Savigliano amb ells. Per suposat, acceptem. Abans de marxar el senyor ens regala un enciam del seu hort que ahir ens mostrava amb tant d’orgull.

. Amb un cotxe utilitari i sota la persistent pluja anem al poble de Savigliano. Aquí avui és dia de mercat especialment a tres places del centre. En arribar ens diuen que avui hi ha moltes poques parades. La pluja constant, el dia gris, lleig i humit ha fet enrere molts paradistes. Tot i això encara veiem moviment. Passegem per sota les voltes i visitem un xic el centre.

. Acabada l’excursió a Savigliano tornem on tenim la tenda, la nostra casa, que des d’ahir es troba a Murello. Allà segueix plovent força i fa fred. Afortunadament els nostres amfitrions ens ofereixen estar a una habitació de la planta baixa, molt més protegits. Ells viuen a la primera planta de la vivenda. Nosaltres, restem al costat del garaig, a cobert d’aquest temps tan fastigós. Tenim temps suficient per escriure, llegir… per matar la resta del dia, doncs el dia ens està matant a nosaltres.

. Les hores van passant molt lentament mentre que la pluja no afluixa. Des d’ahir al vespre que està plovent sense descans. Aprofitem per escriure però també per satisfer la sana curiositat de la senyora de la casa. Ella, a mitja tarda ens porta un te calent que ens senta divinament. També arriba amb un antic atles sota el braç per que vol veure la nostra ruta. El que li hem explicat és massa gran, llarg o llunyà per ella i vol anar pas a pas través de l’atles. Amb plaer li expliquem més detalls i mirem de respondre les seves múltiples preguntes amb el nostre patètic italià.

Unes hores després ens porta un altre te i després d’unes boniques converses amb el marit i la muller, cap a les 20h, quan estem a punt de tornar a la tenda per dormir, de casa seva a la primera planta ens baixa un plat de pasta i unes pastetes per emportar-nos demà de ruta.

Creiem que ens hem guanyat el cor de la dona. El del marit, des del primer moment, doncs ens va convidar al seu garaig després de cinc minuts de conversa. La dona, que ens va trobar allà, ha estat un xic més esquerpa, però avui abans d’acomiadar-nos, ens demana com poder seguir en contacte amb nosaltres i fins i tot, amb tota sinceritat ens diu que espera que demà segueixi plovent per així poder estar més temps amb nosaltres, doncs haurem de seguir esperant. Li agraïm la sinceritat i interès en nosaltres, però esperem que no plogui o que ho faci lleugerament per poder sortir disparats.

Ha estat una parella molt maca.

 

. Sortim quan encara no s’ha fet del tot de dia, tot i que amb el cel totalment tapat i la boira, no tindrem molta llum natural.

. Seguim caminant entre camps de blat de moro, herba per bestiar i poc blat. Avorrit. No agafem camins de terra per que hi ha aigua i fang per tot arreu.

. Tot està gris, súper tapat, emboirat, fantasmagòric. No veiem res de les muntanyes relativament properes. És com el llarg hivern que vàrem passar creuant el nord de l’Índia amb moltíssima boira, humitat i la presència del riu Ganges.

. No plou a primera hora del matí però després el cel torna a plorar. Nosaltres també, tot i que és una barreja de plors i renecs. Torna al ploure, però nosaltres no afluixem. Sí que esperem un xic a un cafè, però després ens emboliquem i seguim endavant.

. Ens estem trobant forces granges de bestiar, especialment de vaques. Molts dels camps que produeixen herba és precisament per alimentar tota aquesta ramaderia.

. En atansar-nos a Lagnasco per una vía molt petita i rural anem deixant els grans camps de blat de moro per submergir-nos en un mar d’arbres fruiters treballats molt professional i industrialment. La forta inversió en pals, cables, xarxes, sistemes de regadiu, … és d’envergadura. Sense cap mena de dubte això és agricultura molt industrial.

. Malauradament hem de passar un altre coll d’ampolla com és un pont. Aquest sobre el riu Varaita. Això ens obliga a caminar per una carretera on el tràfic és un pal. Aquí Itàlia tenen moltes vies secundàries o terciàries bastant ben asfaltades, però no deixen ni mig metre als vorals de la carretera, pel que són vies estretes i on acaba la línia blanca lateral, acaba l’espai per caminar. Per tant, els cotxes ens passen molt propers i pels camions hem de sortir totalment o baixar als camps.

. Afortunadament el pont dels nassos s’acaba i malgrat fer més distància, ens endinsem per un altre caminet tranquil amb el que arribem a Villafalletto, la nostra destinació final per avui, mentre gaudim d’unes precioses vistes de les muntanyes nevades. Sí, avui a la tarda les podem veure finalment per que la pluja ha acabat, els núvols van i volen depressa i el sol es cola pels forats blaus del cel per il·luminar els cims nevats.

 

. La nit ha estat freda però seca. Ningú ens ha emprenyat i amb la primera llum del dia comencem a caminar.

. A Villafalletto creuem el torrent Maira. Continuem per caminets locals que transcorren entre camps, granges, masies i boniques cases restaurades. Seguim gaudint del preuat silenci. Durant les primeres hores del dia el cel està una mica clar, pel que podem veure els cims nevats de les muntanyes relativament properes. A mida que avança el dia, el cel torna a tapar-se, deixant tot gris, cada vegada gris més fosc. L’amenaça de pluja plana de nou sobre els nostres caps.

. Passem Tarantasca, i abans d’arribar a s. Benigno un home ens saluda des de la seva granja. Amb el seu germà, fan néixer i créixer porcs que venen quan encara són petits i pesen uns 25 – 30 kg. Després d’altres empreses s’encarreguen d’engreixar-los fins als 170 – 180 kg. No volem saber com ho fan, ni què els donen per menjar. Aquest senyor ens pregunta què caram fem caminant així de carregats per aquelles contrades. Quan l’expliquem, ens diu que esperem allà i surt disparat cap a casa seva. Al poc torna amb una bossa on ens regala una ampolla de vi, un pot de vidre amb compota de tomàquet i dos petits salamis fets per ell. Caram quin detall! La seva generositat ens agrada moltíssim, ens omplirà els estómacs, ens donarà calories però també a mi em matarà per la resta del dia, doncs afegeix molt de pes als més de 25 km que encara tenim pel davant. Estem encantats amb la seva generositat.

. Continuem fent camí. Hem abandonat la idea de caminar una vía molt més ràpida i directa cap a Cuneo per poder fer una ruta molt més maca i tranquil·la, malgrat la distància i esforç extres.

. Arribant a Madonna dell’ Olmo hem de fer de nou distància extra per mirar de trobar un lavabo. Ens endinsem al poble, podem salvar l’emergència fisiològica i en retornar a la ruta, ens trobem una dona jove atractiva que ens pregunta, com el senyor del matí, què caram fem caminant així de carregats per aquelles contrades. Quan l’expliquem, encetem una conversa que sorprenentment deriva cap a una bonica invitació: -‘Voleu venir a dinar a casa?’. Aquestes reaccions, invitacions, gests, actituds ens omplen d’alegria. A part del menjar en si mateix, que ens alimenta els cossos, són persones així que ens alimenten l’esperit omplint-nos d’alegria, energia i motivació. Amb aquesta fabulosa dona gaudim d’un plat de pasta, un cafè i compartim una estona de luxe.

. Seguim ruta per arribar a Cuneo. És més gran del que pensàvem. Avui no ens quedem aquí, sinó que hem de continuar uns 10 km més fins arribar a Borgo s. Dalmazzo on tenim una cita amb un nou amfitrió. Hem de continuar, malgrat les forces són ja molt escasses i el cel, tapat i gris, segueix amenaçador però afortunadament encara no descarrega. Anem amb la guillotina de l’aigua sobre els nostres caps.

. Veritablement avui acabem el gas. La generositat del ramader regalant-nos tantes coses i tant de pes, m’ha fet pols. L’esquena m’està matant.

. Arribem a Borgo s. Dalmazzo vius, secs, morts i molt il·lusionats. A l’arribada ens trobem amb el nostre nou amfitrió que ens rep amb un cartell de ‘Benvinguts’ i veiem un cartell a la porta de l’entrada de casa seva on avisa que no accepta gent estúpida.

La resta del vespre la passem gaudint d’ell i la seva parella, parlant, explicant, aprenent, rient i fent dos nous amics.

 

. Dia tranquil d’estudi i turisme.

. Ens llevem amb l’escalfor d’una casa. Esmorzem tots plegats i dediquem una llarga estona a estudiar alternatives per creuar els Alps arribant a França. Jo ja vaig dedicar moltes hores, dies i setmanes a estudiar mapes. Tenim una ruta més aviat definida, però sempre l’hem d’actualitzar amb informació local sobre el terreny.

Per passar a França havíem estudiat la possibilitat de fer-ho des de Torí cap a Grenoble. Després vàrem decidir baixar fins a Cuneo per atacar-los a través d’una vall diferent, fent el Coll de la Madeleine. Aquest port estava obert i bastant net durant l’hivern. Fa uns dies el vàrem comprovar i seguia igual de net i obert. Les pluges que ens han fotut aquests darrers dies a la plana han acumulat neu a les muntanyes. Una neu que abans no hi era, i/o que esperàvem que fos fosa a aquestes alçades d’any. Ara, quan estem a uns 70 km del pas, a punt de començar la travessa, ens trobem amb neu i temperatures nocturnes negatives. Estem una mica o bastant … diem que preocupats.

Després de molta estona d’estudi, actualització, anàlisi i discussions, deixem enllestida la ruta per la propera setmana, per deixar Itàlia, creuar els Alps i entrar a França. Veurem què ens trobem i com les passem. Pinta molt de fred.

. A la tarda anem a fer el turista. Avui sí que sense tota la feixuga càrrega de les motxilles, anem a visitar Cuneo.

Si no entenem malament, Cuneo rep el nou per què te forma triangular o de falca. Es troba a la confluència del riu Gesso que arriba com afluent del Stura. A Cuneo es troben. Veiem un gran pont per vehicles i trens sobre el riu Stura. El centre del poble, amb alguns carrerons bonics, està dividit per la vía Roma, ara ja peatonal i que va fins la gran plaça Galimberti. Voltem sota un cel que si ahir era gris fosc, avui és negre intens. Sembla una pel·lícula de terror, fins que la natura es desferma amb trons, llamps i abocant galledes d’aigua i pedra. Una tempesta de les que si ens enganxa caminant al descobert, ens retira per una setmana.

Com agraïm estar tan ben acompanyats i avui a cobert!

 

. Dia súper tranquil per descansar, escriure molt, gaudir d’unes boniques vistes de les muntanyes nevades després de la gran tempesta d’ahir i aprofitar l’avinentesa per seguir fent de modestos ambaixadors de la nostra cultura catalana. Seguim mostrant vídeos dels espectaculars castells dels Castellers de Vilafranca, la nostra estimada Colla.