Trabzon – Ordu

 

Aquesta entrada descriu el que ens ha succeït entre les poblacions del títol.

Seguim per la costa, enganxats al mar Negre. Si fins a Trabzon vàrem moure’ns entre l’aigua a la nostra dreta (nord) i plantacions de te a l’esquerra (sud), durant aquest tram el que tenim a l’esquerra és un altre mar, però d’avellaners.

Seguim corrents, amagant-nos mirant d’evitar les tempestes i pluges que ens estan donant molts maldecaps.

Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Trabzon, Yildizli, Sögütlü, Akçaabat, Kavakli, Darica, Salacik, Zeytinlik, Çatalzeytin, Akçakale, Özmersin, Mersin, Yaliköy, Fenerköy, Gülbahçe, Keremköy, Çarsibasi, Yaliköy, Kirazlik, Vakfikebir, Besikdüzü, Çesmeönü, Sayvancik, Denizil, Eynesil, Aralik, Çavuslu, Eserli, Aralikoz, Görele, Kusçulu, Ismailbeyli, Karaburun, Yaliköy, Civil, Özlü, Tirebolu, Yilgin, Gölagzi, Espiye, Aridurak, Gülburnu, Degirmenagzi, Hisarüstü, Düzköy, Yolagzi, Kilicli, Tepeköy, Kesap, Huzur Köprüsü, Giresun, Eriklimani, Yaliköy, Küçüklü, Burunucu, Talipli, Bulancak, Piraziz, Ayrilik, Gülyali, Turnasuyu, Akçatepe, Ordu

 

. Deixem finalment l’hotel de Trabzon on hem estat atrapats per la pluja, però des d’on també hem pogut fer bastanta feina, bastants quilòmetres, sense el matador pes de la motxilla.

Deixem l’hotel encara de nit agafant un carrer pel mig de la ciutat que corre en paral.lel a la costa. Si va cap a l’oest, a nosaltres ja ens està bé. Caminar pel carrer amb poquíssima gent és un plaer. Podem gaudir de les vistes de part de les muralles que jo visitava ahir. Al final del carrer anem a petar a l’autopista que ressegueix enganxada a la costa. Aquesta és la nostra vía. A les afores de Trabzon ens trobem amb un imponent complex esportiu que encara estan acabant i que te una molt bona pinta. Estem copsant un força bon nivell de vida per tota aquesta costa nord de Turquia. A part de la bogeria constructora d’edificis sobretot d’habitatges per tot arreu, també ens estem trobant bastants edificis d’oficines i del que semblen entitats governamentals prou nous i de qualitat.

. Quan passem per Yildizli m’aturo un moment per esperar a Jenn i des d’un recinte en obres surt un senyor que després de saludar-nos, ens convida a un te. Entrem a la zona d’obres i dins un contenidor on tenen sofàs i la tetera, prenem un bon te mentre un altre treballador ens regala una pasta. Aprenem que estan aquí per fer túnels i viaductes al llarg de 27 quilòmetres en un projecte de 8 anys! Caram quins projectes!

. Si aquests últims 4 dies la pluja i els núvols negres han estat el nostre pa de cada dia, avui hem sortit ‘disparats’ per que el pronòstic pintava bé. Efectivament avui, a part d’algun nuvolet despistat i orfe de companyia (molt important que no es posin d’acord entre tots els núvols), el dia ha estat fantàstic! Estem tan preocupats, gairebé obsessionats amb les pluges que ara celebrem cada hora que podem avançar sense mullar-nos. Quin plaer de dia.

. El plaer augmenta quan malgrat el pes de les motxilles que ens segueix matant, podem també gaudir d’un bonic mar a tocar de la nostra ma dreta durant hores. També celebrem veure uns turons baixets amb cases o edificis d’habitatges raonables de 3 – 6 plantes escampats per tota la costa, que agermanen i ajunten pobles darrera pobles. Ens congratulem de no veure masses monstres de 15 plantes, ni grues i muntanyes de ciment per tot arreu.

. Creuant el poble d’Akçaabat també ens agrada molt el seu passeig marítim, que està ben urbanitzat.

. A Darica un parell de senyors ens criden quan passem pel davant del seu restaurant que tenen des del 1972 quan el seu avi el va començar. -’Veniu, veniu! On aneu?’ – ‘A Istambul’ -‘I d’on veniu?’ -‘De Bangkok’. Les seves cares no necessiten traducció.-‘Doncs veniu que us convidem a beure o menjar!!’. Caram quina invitació. No la podem ni ignorar, ni deixar passar. Seiem i ens donen la carta. Jo li torno dient -’Mil gràcies, però ja que son tan generosos i amables de convidar-nos, vostè tria per nosaltres. El que sigui, serà molt benvingut.’ Amb ells gaudim d’un àpat fabulós amb sopa, hamburgueses, amanida, te i postres. Una invitació de luxe!

. Més endavant trobem un camió aturat i en avançar-lo, el camioner ofereix portar-nos mentre ens dona una pasta de xocolata. Un altre camió mitjà s’atura i ofereix portar-nos. També trobem un cotxe aturat que quan engega ofereix portar-nos 10 km.

. Trobem unes quantes platges no de pedres de riu sinó de sorra negra. Finalment sorra. Per aquesta zona on tenen trocets de sorra i no trocets inundats amb pedres o directament grans roques de les dels ports, per aquí afortunadament no estan construïnt grans edificis d’habitatges.

. El dia dura cada vegada menys. Arribats a Yaliköy, com fa estona que busquem lloc per passar la nit i encara no hem estat de sort, entrem a un port pesquer cercant un raconet on acampar. Trobem només un senyor qui en preguntar-li demanant permís, ens adreça a una petita mesquita. Anem allà on trobem un lloc enrajolat al costat que pot funcionar. En fer-se fosc arriba el jove responsable de cridar pels altaveus. És un jove molt amable que no només ens dona permís per dormir, sinó que també ens obre una petita habitació amb un sofà que es converteix en un llit i ens diu de dormir a dins, o a fora amb la tenda. Com preferim. No cal pensar-s’ho gaire. Cap al sofà! També ens convida a te.

. Si fins a Trabzon havíem rebut benvingudes però escasses mostres o detalls de generositat, avui ha estat tot un èxit. Sembla que la bondat de la gent torna a florir i a somriure’ns. Moltes gràcies a tothom!

 

. Com acostuma a passar, ens llevem encara fosc, esmorzem i deixem el port pesquer bocabadats amb una preciosa sortida de sol rogenca.

. A part del bon ample voral de la carretera, avui podem caminar per una llarga vorera de ciment que corre entre la carretera i la mar. Podem caminar còmodament gaudint de les vistes, veiem les petites platges de sorra negra i també els diferents pobles que anem deixant enrere.

. Arribem al poble de Vakfikebir on un senyor ens crida en veure’ns passar davant casa seva. Després de les típiques preguntes en convida a esmorzar. Deixem les motxilles abaix el garaig per pujar 2 plantes. Ens treiem les castigades botes, deixem al descobert els fastigosos mitjons que fan una fètida pudor i entrem a casa seva. A la cuina aquest tendre home ens omple els estómacs amb un deliciós esmorzar de la mateixa manera que ens omple el cor amb el seu somriure, conversa, generositat i tendresa. Això és una fabulosa manera de començar el dia.

. Més endavant al mateix Vakfikebir una senyora que te moltes avellanes a assecar a la vorera del carrer, ens saluda somrient i ens regala un bon grapat, que seran bona benzina pels nostres cossos.

. Creuant el riu Fol a Vakfikebir ens trobem amb uns bonics bancs i terrasses disposades al llarg del passeig del riu. Bons dissenys per seure i fer petar la xerrada.

. El dia es comença a tòrcer quan 2 gossos, en quilòmetres diferents, mig ataquen Jenn. No és res seriós ni arriben a mossegar-la, però la seva actitud i agressivitat ens sorprèn molt. Els gossos no han estat mai agressius aquí. No recordo haver tingut problemes des del malson de Tailàndia .

. El dia segueix enrarint-se quan un estúpid home dins el seu cotxe s’atura a l’alçada de Jenn i s’adreça a ella d’una manera no grollera però que ratlla un comportament no apropiat.

. Jo arribo a un punt de la carretera on hi ha una furgoneta amb el conductor fora, sembla que esperant-me. En arribar em pregunta amablement on vaig. Quan li responc que a Istanbul, queda sorprès. Sembla que dirà quelcom més però rep una trucada. Respon al telèfon davant meu, entra a la furgoneta i sense dir res ni fer cap gest, marxa. No ha estat maleducat en cap moment, però jo m’esperava al menys un petit gest de comiat. Bé, doncs adéu.

. Arribem al poble d’Eynesil on cerquem lloc per passar la nit, sense sort. Preguntem a una escola on no és possible. A més, un home ens diu que anem a la comissaria dels uniformats per demanar-los dormir allà. Nosaltres responem que les nostres experiències amb aquells funcionaris no son, ni han estat normalment agradables, així que no els volem ni veure (ni a Turquia, ni a enlloc).

Al cap d’altres intents fallits, preguntem a una mesquita en construcció. Uns operaris estan treballant. Després d’escoltar la nostra pregunta de poder acampar a algun racó cobert, doncs aquesta nit esperem pluja, ens diuen que esperem. Nosaltres pensem que estan demanant permís o parlant-ho entre ells. Què fan aquests … ? Doncs trucar als uniformats del poble. Arriba un cotxe, baixen 2 uniformats força desagradables que ens comencen a fer preguntes. Mentre un encefalograma pla truca per telèfon esperant ordres, doncs no semblen tenir prou matèria gris com per decidir res, l’altre ruc ens demana els passaports, que per cert, no li ensenyem. Quan la trucada acaba, el desagradable … ens diu -‘No! Marxeu del poble.’ Ens aixequem i amb un -‘OK. Bye’, marxem.  

 

. L’acampada clandestina al porxo semi cobert d’una casa que no sembla habitada però que la fan servir sovint, ens ha evitat la caiguda directa de l’aigua que ha estat plovent al llarg de tota la nit, però no ens ha salvat de l’aigua que ha arribat pel terra i ha anat a parar sota la tenda. Tornem a empaquetar la tenda mig mullada dins la motxilla. Al menys no regalima com habitualment.

. En sortir de l’amagatall on hem passat la nit, segueix plovent tot i que de manera prou suau com per anar emprenyant, però no per impedir-nos continuar.

. Seguim amb les roques o algunes petites platges a la dreta i ara tenim un festival d’avellaners a ma esquerra, per tot arreu. Si des d’Hopa fins a Trabzon o més concretament fins a Rize predominaven els camps de te, a partir d’Eynesil les avellanes son les grans protagonistes.

. Avancem molt a poc a poc per les pluges que intermitentment van caient. Ja tinc els peus xops. És tan desagradable caminar amb els peus, mitjons i botes traient aigua per tot arreu!

. Arribats a Çavuslu ens hem d’aturar per que torna a ploure fort. Entrem a una fleca on Jenn compra una pasta i ens conviden a un te calent, però quan deixa de ploure també ens ‘conviden’ a marxar.

. Hi ha un hotel al poble. Vist el temps i panorama, vaig a preguntar per una habitació però el preu és prohibitiu. Haurem de continuar.

. Sortim de la fleca, avancem un xic però segueix plovent. Ens aturem a una benzinera on també ens conviden a un te. Jenn inverteix esforç, temps i bateria del telèfon en buscar algun possible contacte a la plataforma ‘couchsurfing’, pàgina web on persones ofereixen allotjament gratuïtament a casa seva per dormir al sofà o allà a on disposin. Trobem una persona que ha estat últimament activa. Com estem força fotuts, mullats, freds, no trobem allotjaments, hostals, cases d’hostes i pinta força malament poder trobar un lloc a cobert on potser acampar per dos o tres dies, provem sort. Enviem un missatge a aquesta persona per mirar d’estar-nos amb ell avui mateix.

. A un petit bosc de pins a les afores de Çavuslu (informació de la seva localització ‘no secreta’) trobo bastants rovellons! Sí, rovellons! Si no fos per que plou, per que anem carregats fins les orelles, per que no tenim on portar-los i encara menys no podem cuinar-los, de ben segur que els agafaria. És un ‘crim’ deixar-los aquí! Cap boletaire m’ho perdonaria. 

. El temps ens permet caminar un xic més però aviat va de mal en pitjor. Allotjaments? O no n’hi ha, o els poquíssims trobats poden ser econòmicament letals, com el que he preguntat aquest matí. Acampada? Amb tanta pluja i ara una mica de fred, a part d’anar moll i tenir els peus mullats i freds, pinta molt malament. A més, avui hauria de ser una acampada per dos o tres dies, doncs és el pronòstic de pluges que tenim pel davant.

. Podem caminar un petit tram fins al poble de Görele. A l’entrada del poble un molt simpàtic i amable conductor de minibús local (una furgoneta) se’ns adreça. Amb ell mig parlem un xic. Jenn mira si tenim alguna resposta a la nostra petició d’allotjament a aquest poble, però no ens ha arribat res encara. Demanem al nostre amable primer amic de Görele si podría trucar al seu veí de poble de qui estem esperant resposta. Ell truca, Jenn parla i què tenim com a resposta? -‘M’heu enviat un missatge aquest matí? No l’he vist. On sou? Aquí a Görele, ja? Doncs veniu a casa. Visc al costat de l’hospital’. A nosaltres se’ns obre el cel, malgrat està gris fosc compacte. Com no sabem com arribar, tornem el telèfon al seu propietari qui parla un moment amb el nostre amfitrió. Seguidament ens diu de pujar al minibús i fent la seva ruta, agafant passatgers, ens deixa a l’hospital sense voler cobrar-nos el petit trajecte dins el poble.

. Coneixem en Hasan. Quin home! Quin personatge! Te una força, energia i personalitat contagiosa. Ens comenta que al llarg dels anys ha hospedat com uns 700 estrangers que passem per aquí. Principalment ciclistes, però també turistes ‘normals’ i molt pocs caminants. Ell és molt actiu a dues plataformes extremadament útils i utilitzades per allotjar persones gratuïtament a casa. L’abans esmentada ‘couchsurfing’ i una equivalent només per ciclistes que és ‘warmshowers’.

Asseguts a la cuina del seu molt bonic apartament, veient el mar Negre, les onades violentes contra les roques, el cel descarregant aigua, amb tot el cos fred i els peus desagradablement freds i mullats, gaudim d’un te calent mentre al·lucinem amb les històries i anècdotes que ens explica el nostre àngel particular d’avui.

Amb en Hasan passem la resta del dia. Climatològicament parlant el dia és horrible, trist, gris, fred, mullat, molt mullat, però aquests adjectius totalment vàlids per nosaltres durant bona part del dia, amb en Hasan, a casa seva, s’han transformat en un dia brillant, bonic, afortunat i ple de gratitud. Aquestes persones existeixen al món. Sí, son de veritat. Sí, també son d’estats i cultures sovint molt maltractades pels nostres mitjans de comunicació. I nosaltres, caminant pel món molt a poc a poc, tot xino-xano, tenim la gran sort d’anar trobant unes poques d’aquestes persones que segueixen deixant-nos bocabadats. Què afortunats que som!

 

. Avui segueix el mal temps, les pluges o fins i tot les inundacions a llocs propers a on estem.

. Nosaltres, després d’haver tingut la gran sort de conèixer a en Hasan que ens ha acollit a casa seva, seguim esperant un respir en les pluges per poder continuar caminant. Mentrestant, malgrat el mal temps i la pluja ens fa molt de mal i ens fa anar de corcoll, avui hem fet un brindis en agraïment al mal temps. Per què? Per que gràcies a veure’ns tan apurats, mullats i freds, ens hem vist forçats a cercar allotjament i hem conegut en Hasan, el nostre fantàstic amfitrió de Görele. Gent fabulosa amb la que compartim bons àpats, a part de boniques, enriquidores i sempre interessants hores, històries, anècdotes i experiències.

 

. Deixem el nostre entranyable, generós i molt divertit amfitrió i nou amic Hasan per tornar a la ruta. Malgrat hem estat molt còmodes i ens fa tristor marxar, avui ni plou, ni te pinta de ploure així que ja no tenim ‘excusa’ per seguir ‘refugiant-nos’ a aquesta fabulosa casa.

. L’autopista segueix igual. Amb una gran qualitat en la seva construcció, aquesta vía deixa muntanyes, avellaners, turons i pobles a la nostra esquerra, i roques, a vegades platges de pedres i alguns ports a dreta.

. Seguim menjant-nos quilòmetres. Quan arribem a una punta que veiem llunyana a l’horitzó, què ens trobem? Una altra enorme badia amb un munt de cases, pobles i turons a esquerra que arriben fins una altra punta, el final de la nova badia, allà llunyana a l’horitzó. Si poguéssim caminar per sobre l’aigua en línia recta, quants quilòmetres ens estalviariem!

. Ens aturem a unes escales que baixen cap a la platja i apareixen 3 joves que ens ofereixen te. 10 minuts més tard ens pugen un gotet de te calent amb sucre!

. Al llarg del dia 2 homes, per separat, ens ofereixen te.

. El dia és bonic. És assolellat! La temperatura al sol és agradable, però a l’ombra és fresca. Aquesta fresca s’accentua molt a partir de quarts de 6 de la tarda quan ja es fa fosc.

. On dormirem avui? La molt pesada càrrega de cada dia. Un punt molt important a favor pels propers 3 dies és que teòricament no plourà. Això ens dóna un gran respir, tot i que seguim amb el problema diari d’on punyetes passar 12 fosques i fredes hores sense moure’ns. Aquesta manca de moviment accentua el fred.

. Arribem al poblet de Gülburnu i preguntem per dormir a un lloc tancat. Son amables però ens donen carabasses, tot i que molt endolcides ja que ens busquen una solució. Truquen a un restaurant de carretera a les afores del poble i ens envien allà, on sembla que ens deixaran un raconet per dormir. Com no estem segurs d’entendre correctament el que ens diuen i saber quin és el restaurant, un home gran ens acompanya a peu i a les fosques l’aproximadament mig quilòmetre fins al restaurant. Un cop entrem, l’encarregat, que te una veu de tenor o gairebé de baríton, ens rep amb un contundent: -‘Catalonia!’ aixecant el braç. Ens serveix un plat de sopa per Jenn i un d’arròs per mi que no hi ha manera de voler cobrar. Després hem d’esperar una estona fins que ens deixa passar la nit a una petita habitació, molt més arrasarada, protegida i còmode que acampar a cel obert. Moltes gràcies!

 

. Ens volem acomiadar del restaurant que ens ha cedit un raconet protegit i confortable per passar la nit, consumint al menys l’esmorzar, ja que no ens varen voler cobrar la sopa i arròs d’ahir a la nit. Entrem per demanar i encabat acomiadar-nos però ells son més ràpids. Sense dir res ens planten 2 plats de sopa a la taula i en marxar, quan ens acomiadem molt agraïts, segueixen sense voler cobrar-nos la sopa.

. Pel camí es fa de dia. En tombar la vista enrere veiem una bonica sortida de sol sobre els turons, il·luminant-nos el camí cap a l’oest.

. Arribem a Kesap i ens trobem amb un altre passeig marítim força agradable, ben fet i amb figures diguem que ‘curioses’.

. El paisatge de terra ferma és un mar d’avellaners. Qualsevol petit racó que no estigui construït és un bon lloc per plantar avellaners.

. Entrant a la ciutat de Giresun ens aturem a una benzinera per anar al servei i ens conviden a un te. Veiem que és bastant típic. A forces benzineres tenen un contenidor metàl·lic amb dues aixetes. Una aporta te i l’altra aigua bullint. El sucre te’l poses a part.

. La nostra intenció per avui era arribar a creuar Giresun i acampar a les afores d’aquesta ciutat, però la cosa se’ns complica. Com passa amb gairebé totes les poblacions que hem vist fins ara al llarg de la costa, el mar pel nord i les muntanyes pel sud obliguen a les poblacions a créixer al llarg i en paral.lel de la costa, doncs no poden amb les muntanyes. Passa un xic com amb Barcelona, però amb molt menys marge. És com si tinguéssim el Tibidabo i Collserola al mig de l’Eixample.

Arribem a mitja tarda al començament de Giresun. Tenim poques hores de llum i la ciutat, força gran, s’allarga i allarga. Això ens fa pensar que no arribarem a creuar-la i serà molt complicat poder acampar, així que tornem a provar sort amb la plataforma ‘couchsurfing’ a veure si trobem alguna persona que ens vulgui allotjar avui mateix. Cercant persones a Giresun trobem un noi que te molt bona pinta. Li enviem un missatge / petició i seguim caminant a través de la ciutat. Si no respon, com seria el normal avisant-lo amb tan poc marge, seguirem caminant fins on puguem.

La nostra gran sorpresa arriba quan aproximadament hora i mitja més tard rebem una fantàstica resposta afirmativa. Així de generosos i hospitalaris son uns quants turcs! Podem caminar i avançar bastant camí fins arribar a un punt on ens trobem amb Kivanç. Aquest noi no només ha acceptat allotjar-nos al seu pis aquesta mateixa nit, sinó que també ens ve a buscar en cotxe.

La resta del vespre i nit la passem conversant durant hores amb ell. Toquem tot tipus de temes, compartim informació, pensaments i al menys nosaltres, aprenem coses interessants i seguim enriquint-nos a través del nostre educat i amable amfitrió Kivanç.

 

. Dormim de meravella als 2 sofàs que en Kivanç posa a la nostra disposició. Això és ‘couchsurfing’ per definició en estat pur. Ens despertem, pleguem llençols i deixem tot ben desat abans de seure a taula per gaudir d’un bon esmorzar. Seguim xerrant amb el nostre amable amfitrió sobre temes profunds, gens banals que ens enriqueixen a l’hora que ensenyen diferents punts de vista. Amb alguns d’ells coincidim plenament, amb d’altres gens ni mica, però sigui com sigui, son converses maques i enriquidores.
Esment a part és el poder esmorzar a taula veient el mar Negre als nostres peus i per rematar-ho, veure sortir el sol damunt els turons que defineixen l’horitzó a la dreta de l’aigua. Espectacular.

. Ens acomiadem amb el convenciment que en Kivanç pensa que estem torrats del cap per fer l’aventura que estem fent de la manera en que ho estem fent. Ja ens ho comentava ahir. Per nosaltres ha estat una gran sort trobar-lo amb tan poc marge i passar junts unes 12 hores.

. Deixem enrere Giresun i al cap de pocs quilòmetres arribem al poblet de Burunucu. Aquí m’aturo a esperar a Jenn quan apareix un senyor d’un petit carreró que te una forta baixada cap a l’aigua. El senyor, en veure’ns, ens fa senyals convidant-nos a beure un te i menjar. Posant-se la ma al cor, igual que fan quan ens donem la ma o ens saludem, un gest que m’encanta, em dona a entendre que la invitació és això, una invitació i que no vol diners.

Jenn i jo l’acceptem pensant que serà un te i avall, però quan seguim al senyor baixant fort el carreró, a part de notar tot el pes als genolls i turmells, arribem al seu restaurant. Caram quina qualitat de construcció i acabats. El senyor ens diu que seiem a on ens vingui de gust i que esperem. Així ho fem. Al cap d’una estona arriben 2 cambrers que ens deixen sobre la taula un festival de bon menjar. Quin esmorzar!

. Seguim gaudint del tercer dia consecutiu de sol i boníssima temperatura durant el dia. Les nits però, son cada vegada més llargues, més fredes i sovint ben humides. Ara bé, de moment no plou!

. Seguim sorpresos amb la gran quantitat de construcció que veiem. Edificis grans, mitjans i cases unifamiliars noves amb el que semblen bons acabats. Del que no estem tan segurs és de la solidesa del terra on estan construïnt. Sembla que han estat abocant terra i roques en quantitats inimaginables per fer aquesta impressionant autopista. Sembla ser que també per guanyar espai als pobles i ciutats edificant noves vivendes o barris sencers on abans hi havia aigua.

. Però suposem i esperem que saben el que fan. Prova d’això és que per rematar la nostra sorpresa, el que veiem acabat i en funcionament és l’aeroport Ordu – Giresun que està literalment construït sobre el mar. Quina passada de roques i pista d’aterratge guanyada al mar!

. A Piraziz ens aturem a una benzinera i ens ofereixen te. Abans de marxar arriba el repartidor de xiclets, dolços i altres productes amb el que mirem de tenir una simpàtica conversa responent ses preguntes. Quan entèn el que estem fent ens regala un paquet de xiclets amb gust de síndria.

. S’acaba el dia i ens resten uns 13 – 15 quilòmetres per Ordu. Passem l’aeroport, a continuació el poble de Gülyali i anem a treure el nas al seu port. Fa dies que hem perdut aquelles boniques, petites i ben arreglades cases dels ports dels principis de Turquia. Ara ja fa dies que als ports ens estem trobant cases o magatzems fets pols on els pescadors guarden ses eines, barques etc. Avui és igual. Mirant i mirant ens trobem amb una mena de garaig de barca obert pel costat de l’aigua i muntanya, però cobert al sostre i amb parets a est i oest. Malgrat és molt probable que hi hagi corrent d’aire, sembla bona opció per acampar. Abans de muntar la nostra parada Jenn va a demanar permís a una caseta del costat on sembla haver algú. Efectivament ens trobem 2 homes que no només ens donen permís per acampar on demanem sinó que ens fan seure a taula per menjar un plat de patates bullides amb ceba i un trocet de peix. Mentre assaborim l’àpat dins una cabana molt ben arreglada, compartim conversa. De nou, com quan ens passa sovint, en assabentar-se del que estem fent un dels homes ens ofereix una altra caseta de pescadors però totalment tancada. Acabem la nit allà dins. Estem molt agraïts, molt més protegits però malgrat tot, fa fred. Ens estem quedant tan freds que a les 19 h ja anem a dormir! Al menys estarem més tapats i calents.

 

. Hem dormit prou bé a la caseta del pescador, gràcies a l’amabilitat d’una altra bona persona trobada pel camí. Deixem la caseta del port i en sortir del mateix babegem amb una altra preciosa sortida de sol entre barques.

. Avui tenim un trajecte curt fins a Ordu. És mig dia de feina. Això sempre és una bona notícia igual que el poder gaudir d’un altre dia de sol. Ja van 4 i tots, ben aprofitats per arribar a Ordu on pensem aturar-nos a descansar un dia. Amb pocs quilòmetres per fer avui i solet, ens ho prenem encara amb més calma de l’habitual.

. A una enorme botiga de ceràmiques, lavabos i mobles de jardí, un jove amb bon anglès ens saluda, xerrem un xic i ens convida a aigua. Quan seiem esperant l’aigua, també ens ofereix te i finalment acabem esmorzant una deliciosa sopa feta per la cuinera, doncs això és tan gran que també tenen una petita cuina.

. Seguim camí i davant una altra gran botiga però de mobles ens conviden a un cafè turc que és molt fort i que podem beure només ¾ de tassa doncs la resta del fons és el cafè no dissolt.

. Seguim caminant entre mars d’avellaners i avellanes collides, deixades a assecar.

. Portem caminats gairebé 400 quilòmetres fins a Ordu i això és un enorme passeig marítim. Sí, sí, una fabulosa autopista, crec que en moltíssims quilòmetres guanyada al mar, que en arribar a les ciutats o poblacions es converteix en una bonica zona ajardinada d’esbarjo i que durant gairebé 400 quilòmetres ha estat un enorme passeig marítim.

. Les ganes d’arribar a Ordu son grans. Per què? Doncs per que tenim un noi molt amable que ens espera a casa seva. Aquell noi tan maco amb el que fa uns dies vaig tornar des de Iyidere fins a Trabzon. Ens va oferir allotjar-nos, hem estat en contacte i avui arrosseguem les motxilles fins a casa seva on Enes ens rep amb els braços oberts i un somriure contagiós.

. Ens alegrem molt en tornar-lo a veure. Amb ell passem tota la tarda aprenent coses de la seva interessant professió, veient fotos del seu viatge en bicicleta des de Catalunya fins al Marroc, compartint la nostra aventura a peu i, com no, explicant-li i mostrant-li vídeos dels impressionants castells dels Castellers de Vilafranca. La seva reacció davant una Torre de 8 sense folre o un 3 de 10 amb folre i manilles descarregats és començar a parlar de tornar a visitar Barcelona, estar-se a casa i venir a veure i viure una actuació castellera. Per suposat que quan tornem a casa, l’estarem esperant.

La seva professió és molt interessant. Fa mapes molt detallats de zones on li demanen. Com? Enlaira un petit i lleuger avió que porta una càmera i fa un munt de fotografies. L’avió segueix una ruta sistemàtica fent rectes paral·leles sobre la zona a mapejar. Després, amb tota la informació, en Enes treballa des de casa fent el mapa final.

Durant molta estona ell ens està explicant i mostrant vídeos de com ha arribat a aquesta professió. Els seus inicis amb moltes proves, intents fallits, caigudes d’altres avions … però al final ha après prou i ara gaudeix molt fent una feina que li agrada.

. Al vespre Jenn ens cuina un sopar molt saborós.