.
Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.
Ha estat un tram molt bonic al llarg i través de part de la costa nord de Turquia. Uns quants quilòmetres entre boscos i muntanyes que moren abruptament al mar.
Ha estat un llarg camí ple de llargues i interminables pujades i baixades amb una pendent normal d’un 10%. Un veritable trenca-cames.
Si veniu en cotxe, el conductor no podrà deixar de mirar un segon la petita carretera per no caure per un penya-segat mentre que els acompanyants gaudiran molt de les visites, si veniu en bicicleta, prepareu a fons les cames i si veniu a peu… no vingueu a peu.
.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Türkely, Gündogdu, Oymayaka, Gencek, Çayagzi, Çatalzeytin, Ginolu, Ulucak, Samancilar, Kapikaya, Kugu, Denizbükü, Yakabasi, Yesilyuva, Haciveli, Abana, Yakaören, Ilisi, Darsu, Beldegirmen, Göde, Evrenye, Inebolu, Göller, Erkekarpa, Tasburun, Yaztepe, Eyrikköyü, Özlüce, Yunusköy, Köroglu, Kayran, Doganyurt, Taslipinar, Belyaka, Ilyasbey, Aydincik, Akbayir, Çayyaka, Ugurlu, Denizkonak, Kiran, Sakalli, Kusçu, Gulpinar, Yagmurlu, Kazalli, Köseli, Cide, Irmakköy, Kumluka, Gebes, Kalafat, Gideros, Yenice, Gökçekale, Kapisuyu, Hocaköyü, Kurucasile, Ugurlu, Danisment, Alspinar, Ovatekkeönü, Hisar, Kavakli, Curunlu, Karaman, Meydan, Kanatli, Kalayci, Çakraz, Bozköy, Konuklar, Inpiri, Ahatlar, Kuskayasi, Yildiz, Amasra, Bartin
. El dia de nou es lleva súper gris i tapa’t per la boira. Aquesta capa ho fa tot molt més trist, fred i humit. La ruta segueix a tocar de l’aigua fins que es troba amb un altre dels innombrables turons o muntanyes que arriben a morir a la costa. Llavors què fa la carretera. Doncs durant entre 10 i 15 quilòmetres comença a endinsar-se i emparrar-se terra endins amb pendents sostingudes del voltant del 10%.
. El paisatge és maco, sí, els ocells m’ajuden en gran manera així com la solitud del camí, però durant hores vaig molt fotut.
Sembla que les butllofes van i venen però no volen fer molt de mal. La ferida del peu esquerre no fa tant de mal i no l’he destapat des de la cura d’ahir. Ara, i ja fa 2 ó 3 dies, són ambdós turmells els que m’estan matant. Haig d’aturar-me sovint quan rarament trobo una pedra, un tronc o algun banc per seure quan travesso els petits pobles que escampats pel camí em donen una falsa sensació de suport. Dic falsa per que gairebé no veig a ningú i els pocs veïns que em trobo no són molt amables.
. A un poblet, que està tan alt que he tornat a veure el sol una mica per sobre de la boira, m’he aturat per que els turmells ja no em deixaven continuar. Allà m’han convidat a un te malgrat les cares serioses del homes. Més tard un dels pocs cotxes que he trobat m’ha ofert portar-me. Caram, quant de temps feia que no em passava això!
. La baixada de les muntanyes on fa sol m’ha tornat a submergir en la freda boira. Arribant de nou a la costa, a les 4 cases que formen Haciveli, just abans d’Abana, m’he trobat una bonica formació natural a la costa i també una casa que, malgrat el seu greu estat de degradació, mostra un estil diferent als vistos per aquí.
. Al poble un xic més gran que es diu Abana he tornat a aturar-me una bona estona per donar un respir als turmells, però el fred m’estava deixant pitjor així que a pas de tortuga he seguit camí fins al següent poble. Allà, amb el permís del propietari d’un cafè restaurant encara tancat per ser fora de temporada, he pogut acampar a un raconet que mira al port. També m’ha regalat 2 petites ampolles d’aigua.
. El dia, com sembla ser que cada dia, s’aixeca molt emboirat. Puc fer una curta distància relativament pla a tocar del mar però molt aviat torno al constant tobogan de fortes pujades i baixades, corves i més corves, ocells, boscos i aquests últims dies, també torno a veure avellaners, com vàrem fer durant molts dies per la zona d’Ordu.
. També fa dies que al llarg del camí, com passo moltes hores sol, em trobo grups de gossos que estan al llarg de la ruta. Normalment algun d’ells comença a bordar i la resta el segueixen. Alguns s’atansen però si els parlo amb calma, no em poso nerviós, no els mostro gens de por i vaig caminant al meu patètic ritme tot controlant de reüll que no s’atansin massa pel darrera, doncs no passa res. Avui però un grup d’uns 8 han estat molt més agressius i a part de bordar amb mala llet ensenyant les dents, també m’han encerclat. Al final, com la meva diplomàcia no funcionava ha tocat cridar i empaitar-los jo a ells, mirant que els del meu darrera no m’ataquésin. No ha passat res, però no ha estat gens agradable.
. Durant una llarga i pronunciada baixada m’avança una furgoneta. Més avall veig que no només s’atura sinó que fins i tot fa marxa enrere, per una forta pendent i amb carretera petita. Quan arriba a la meva alçada obre la porta i ofereix portar-me. Caram quin oferiment. Li agraeixo moltíssim i segueixo baixant.
. Arribo al poble de Inebolu que és un pelet més gran. Fins i tot té unes drassanes considerables. Allà passo per un centre mèdic. Com l’altra dia, amb el meu turc ben fluid, em trec les motxilles, la bota, el mitjó i a una bonica infermera amb un llarg cabell negre que mostra descobert, li demano si li pot fer una ullada. Efectivament la ferida jo no veig que avanci en sa curació, però ella em confirma que no hi ha infecció. La torna a netejar, més iode que cou força i una tapa nova. A més, després de ‘parlar’ una mica amb ella també em dona 3 galetes i un cafè quan també arriben 2 homes prou joves. Un és metge, parla 4 paraules d’anglès i podem xerrar tots plegats. Ell va passar-se una setmana de vacances a Barcelona i sembla que va viure intensament la Barcelona de nit. No hem parat gaire del Palau de la Música, el Liceu o el MNAC… la seva visita fou de festa, festa i festa. L’important és que s’ho va passar bé i té bon record. Ja m’està bé. Ha estat un plaer compartir una bona estona amb ells. Què a gust estava i quant m’ha costat reprendre la marxa.
. Sense voler ser una crítica, ni molt menys. Avui s’han donat 2 situacions en les que una invitació a dormir a casa d’algú semblava més que probable i evident. No ha estat forçat i són situacions llargues d’explicar, però són aquells exemples de llibre en que el local li diu a l’estranger ‘doncs vine a dormir a casa i demà ja fotràs el camp’. Doncs aquí a Turquia, de moment d’això, res de res. Ja no ho estic comparant amb Iran, per que allò no és comparable enlloc del món, però pensava que avui es donaria el miracle. Repeteixo que no és una crítica sinó una observació.
. Al final del dia, amb la caiguda de la tarda i la boira espessa que no afluixa, se m’acaba el gas i les forces a una altra pujada matadora. A una mini caseta que té una font d’aigua al costat, encabeixo la tenda amb calçador, amb prou feines no puc ni entrar jo, però avui arribo fins aquí.
. No vull fer-me pesat però és el que hi ha. Segueixo avançant cap a l’oest per la que crec és l’única carretera que uneix aquests pobles de la costa. És molt petita, molt poc transitada, en definitiva, és un plaer caminar-la si no fos per que durant moltes hores, dies i quilòmetres, aquest passeig natural preciós està ple de llargues pujades i baixades amb un 10% de pendent. A trams crec que és superior però ja no ho escriuen.
Ara bé, l’espectacle natural és ben bonic. Arbres i boscos molt densos amb ocells que no deixen d’animar-me. És com quan corres la marató.
. Un cotxe i una furgoneta han insistit en portar-me. Fins i tot el de la furgoneta s’ha aturat, a baixat i amb clars gests de dramàtiques pujades i baixades ha insistit en portar-me. Què maco. Després al final del dia me l’he tornat a trobar ja de tornada i ens hem saludat donant-se la mà.
. El poblet més gran que he trepitjat avui ha estat Doganyurt on fins i tot tenen una benzinera. Allà m’he aturat i he demanat de carregar el telèfon. L’amable empleat m’ha fet entrar a una habitació tancada, amb calefacció doncs fora l’omnipresent espessa boira dona un ambient ben fred. Allà dins calentó m’ha convidat a un te, com no. Què bé s’estava allà dins!
. Un altre dia de precioses vistes, boscos atapeïts, algunes minúscules plantacions d’avellaners a llocs inversemblants per treballar la terra, ocells, silenci, molt de silenci… i de nou, hores i més hores i més quilòmetres de fortes baixades i terribles pujades que em fan plegar 90° caminant gairebé de morros a terra.
A més, quan ja portes vint-i-escaig quilòmetres carregant 20 kg a l’esquena i et trobes una senyal que diu 10% de pendent durant els propers 4 quilòmetres, fa tant de mal com una patada a un lloc (als genolls).
Aquesta costa m’està matant.
. Pel camí sí que hi ha fonts d’aigua però poquíssims pobles, gairebé gens de menjar, ni gent.
. En creuar un minúscul poble sento que em criden. Em tombo i un noi m’està convidant a te – ‘Xai !?!’ (es pronuncia, i Çay s’escriu). Sec una estona amb ell i altres homes que després em conviden a un segon te.
. Tot el dia el passo gaudint molt de les visites i patint molt l’orografia.
. Com cada dia, amunt a les 5:30h quan encara és fosc i amb tot l’equip de fred que porto posat per dormir més les 2 capes de la tenda, trigo una eternitat en estat a punt. No és fins entre un 1/4 i 2/4 de 7 que no començo a caminar.
. Com cada dia també, durant molts quilòmetres és un festival de pujades i baixades matadores amb gairebé ningú per la mini carretera que en pocs metres es perd de vista entre corves i boira.
. Un home en cotxe s’ha ofert per portar-me.
. Avui per distància hauria d’arribar a la civilització. Ja tinc el poble grandet de Cide al cap per fer 3 coses importants. A veure si les aconsegueixo. No són gaire difícils.
. Un xic abans d’arribar a Cide, arribo a un mirador on puc gaudir de les visites amb Cide als meus peus i amb el poble, tota la vall que s’endinsa des de la costa cap al paredot de muntanyes que estan al darrere i que aquí donen un respir deixant una mica d’espai.
Al mirador em trobo una parella amb 2 filles ben boniques que s’em queden mirant com si veiessin un extraterrestre. Mentre faig la foto aquí publicada, se m’atansa la filla gran oferint-me un gotet de te. Quin encant! Evidentment, agraït, no em puc negar. Al cap de poc, com si fos a Iran, estic a taula amb ells compartint el seu pícnic. Ells ja han acabat però m’ofereixen part del seu menú típic, saníssim i deliciós amb té, pa, olives, formatge, tomàquet i mel. Amb això, no es pot fallar mai! Deliciós i sa pel cos. Menjo una miqueta, faig conyes amb les nenes i els deixo per poder baixar fins a Cide.
. L’objectiu principal arribat a la civilització és mirar de nou la ferida del peu esquerre. Fa mal, a vegades més, a vegades menys. El porto embolicat des de fa dies i vull tornar-lo a curar. El centre hospitalari està força lluny de la ruta. Faig voltes i voltes. Malgrat trobar-lo em costa com uns 2 quilòmetres extres, el peu s’ho val. Un metge li fa una ullada i em deriva a un altre qui em fa les cures pertinents. Avui també m’injecten una vacuna contra el tètanus. Una atenció molt correcta i súper agraïda per la meva part.
. El segon objectiu és molt fàcil. No és un altre que finalment trobar una botiga on pugui comprar menjar, doncs porto dies i quilòmetres per llocs naturals molt bonics, però…
. Després de reomplir el meu supermini rebost portàtil i menjar una mica més bé que aquests dies enrere, arriba el tercer objectiu, les comunicacions. Pel correu electrònic m’assabento que Jenn està molt bé. Ella va feliç fent la seva ruta pel sud, diferents trams, també ha patit els començaments per la manca de rodatge físic, ha trobat bona gent i ara durant uns dies està feliçment collint taronges per una parella gran a canvi d’una habitació. M’alegra moltíssim saber que està bé.
. Un cop assolits els 3 fàcils objectius, em podria quedar a Cide però encara resten unes hores de llum dins aquest fred dia emboirat, així que agafo la casa i ‘go West’ cap a l’oest.
. A poc a poc vaig deixant Cide enrere. Aquesta badia i concretament els pobles de Cide, Irmakköy, Kumluka i Gebes em donen una treva en quant al desnivell. Estan tots a tocar de l’aigua i és com caminar per un llarg passeig marítim.
. Arribo a Gebes on veig una bonica zona de pícnic. Allà hi ha un grup d’amics, uns 6 que en veure’m em criden per que m’atansi. Vaig cap allà i ells sembla que ja s’han cruspit un bon pica-pica. Ara ja estan amb el te final. M’ofereixen, sec amb ells, xerrem una mica i en assabentar-se del nostre projecte i veure el mapa des de Bangkok fins a Barcelona, encara fan més preguntes. Són molt divertits. Al final m’obliguen a portar-me amb mi, vulgui o no, un petit pastís, una pasta crec que és tahini com la que menjaven a Iran i també un litre de refresc. Acabo el dia molt més carregat del que esperava, però molt agraït per sa generositat.
. Deixo les poblacions, segueixo carretera cap a munt, cap a les muntanyes i abans de fer-se fosc acabo trobant un estable abandonat fet una ruïna que em serveix de refugi. Puc dormir sobre palla toveta. Només espero que aquesta nit això no s’enfonsi, ni que les petjades que sento per algunes de les fustes sobre el meu cap, ara que tot és totalment fosc, no siguin de cap animal especialment perillós.
. La nit ha anat molt bé. He estat més confortable, calentet i tou que d’altres dies. Aquest amagatall amb palla ha estat un encert.
. Comença el dia i de nou la boira s’ho menja tot fins a certa alçada. Per sobre aquest llindar ja no arriba. Llavors segueixo fruint d’un altre preciós dia assolellat, molt de silenci, ocells i uns quants quilòmetres per endavant.
. Aviat comença el carrusel de llargues baixades i eternes pujades. És tan senzill com entendre que la terra arriba al mar en forma de muntanyes que son com onades en forma d’U, sent la part corva de la U la que s’endinsa al mar. Quan es camina per la part corva de la U, la que està més dins el mar, normalment es camina força pla i a bona alçada, però llavors toca tombar la U i baixar cap a la vall on em trobaré el final de la U i el principi de la següent. Aquesta unió s’acostuma a fer a una vall al fons de la qual pot haver algun poblet o un riu. La carretera baixa dràsticament direcció terra endins, cap al punt de trobada amb la següent muntanya, per emparrar-se de manera cruel de nou en direcció al mar per salvar el següent obstacle que no és un altre que la següent muntanya.
. A vegades la boira va bé. No per que sigui humida, doni fred o no et deixi veure el paisatge, sinó per que dona un aire misteriós a tot plegat i precisament per que impedeix veure el petit drama que arriba per endavant. És això el que miro de mostrar a les 2 següents fotos:
.. A la primera, la vista és des de dalt d’una U o muntanya on a dreta està el mar cobert de boira. La boira entra dins la vall o el que seria la unió de dos Us. Des d’aquí veig que haig de tombar a esquerra per baixar en picat cap a la vall, per després girar a dreta i tornar a remuntar amb un fort pendent per superar la boira i seguir el camí. Aquest camí que ja veig des d’on faig la foto, allà lluny al meu davant. Hauré de seguir per allà dalt, al davant, a la punta de la següent muntanya o U.
A vegades preferiria no veure el petit drama que se’m presenta cada pocs quilòmetres.
.. La segona foto ha arribat quan avui ha desaparegut la boira. Ja des de dalt de la muntanya veig tot el recorregut que tindré per endavant, tant la baixada a esquerra com la maleïda pujada a dreta.
. Doncs avui ha arribat una sorpresa important. Tenia previst assolir la ciutat de Bartin en 3 dies. Ahir em van netejar i curar la ferida del peu esquerre, però amb el constant caminar, tenint el peu molt tancat dins la bota, la ferida ni es tanca, ni es cura. Pensava arribar a Bartin, aturar-me per descansar i mirar de sanar el peu.
Després d’arribar al punt on he fet la foto aquí publicada del poblet amb aquest port tan coquetó, començo a baixar. Arribo abaix de tot, creuo el poble anomenat Hisar quan un home jove surt d’un supermercat i em saluda molt efusivament. -‘Et vaig veure fa 40 quilòmetres quan jo anava en cotxe. Vols un te? O alguna altra cosa? Agafa el que vulguis de la nevera’. Al final em regala 1 litre de suc de préssec i després de parlar una mica més, em fa portar el dinar en una safata allà al súper on està treballant. De fet és seu i de sa família, així que fa i desfà com li plau. Jo em quedo tan sorprès com agraït. Encara més quan sento per primera vegada a Turquia una invitació espontània per quedar-me a dormir a casa seva.
Començo a fer càlculs de quants quilòmetres porto fets avui, quants em resten per arribar a Bartin etc. Com avui he començat aviat i porto bona part de la feina prevista ja feta, decideixo acceptar aquesta generosa invitació.
M’estic una bona estona amb ell al supermercat i més tard em diu que l’acompanyi. Anem al port, aquell port coquetó que veia des de dalt la muntanya prèvia i que és veu a aquesta foto. Al port conec un home que està a un mes de veure fet realitat un somni. Aquest és acabar un veler de 18 metres. És un home artista de peces petites de fusta, que deu voltar els 60 anys i amb la seva esposa han llogat un apartament on viuen fa un any, fent el seguiment de la finalització del vaixell. El meu amfitrió i jo estem amb ells. Finalment acabem al seu apartament que es troba al mateix port amb unes fabuloses vistes al mar. És un indret molt típic d’artistes bohemis on tot és desendreçat, però amb gràcia. Ens conviden a un trocet de pastís mentre sona música clàssica tota l’estona.
Ens acomiadem per tornar cap al supermercat. Jo, quan m’aturo, refredo la musculatura i començo a caminar de nou, sento bastant de dolor per la ferida del peu. Això és evident, doncs vaig coix. El meu amfitrió agafa una de les seves furgonetes i vulgui o no, en un moment em porta al poble de Kurucasile que he passat aquest matí. En pocs minuts desfà el camí que jo he trigat hores en caminar. Ell em porta al mateix tipus de centre sanitari que vaig visitar ahir al poble de Cide. Comento als professionals mèdics que no cal que m’ho tornin a mirar doncs quan arribi a Bartin en 2 dies ho tornaré a curar. Però no em fa cas i me’l destapen de nou. La veritat és que el forat fa una mica d’angúnia. El metge em diu que no està molt malament i que teòricament amb 2 dies tapat i sense caminar s’hauria de tancar. Aquesta informació és fatal per mi i música celestial pel meu amfitrió, doncs no vol que marxi demà a les 6h del matí, tal i com vull i tinc previst.
Al final, reflexionant, pensant fredament, molt a contracor, doncs no m’agrada gens aturar-me, però veient que el peu està foradat i ara tinc un generós amfitrió fresant per que em quedi amb ell, decideixo acceptar la fabulosa invitació per quedar-me un parell de dies.
El meu amfitrió, que m’ha portat expressament al metge uns quilòmetres enrrere i ara em torna al seu poble, Hisar, està molt content.
A més en arribar a Hisar va a una botiga i em compra unes espardenyes de plàstic obertes per que el peu dolent no pateixi tant tancat dins la bota. Vaig amb mitjons, doncs fa fred, però a més ell agafa del seu supermercat uns mitjons prims nous, els obre i em diu -‘Un cop oberts ja no els puc vendre, així que fes servir aquests’. Més endavant es fa portar el sopar al súper compartint amb mi peix, amanida i te.
Estic amb ell molta estona fins que a quarts d’onze de la nit tanca el supermercat. En sortir fa bastant de fred. Anem a casa seva on finalment, passada la mitjanit, puc dormir sobre un còmode sofà. Quin dia!!!!
. Primer dia de descans des de que vaig reprendre la ruta a Samsun. Després de 13 dies seguits amb aproximadament uns 420 quilòmetres caminats, el meu cos, per prescripció mèdica, necessita una aturada per reparar un forat al peu. Jo volia fer l’aturada en un parell de dies i uns 50 quilòmetres més tard a Bartin, però l’aparició d’aquest meravellós amfitrió que tan motivadament m’ha ofert estar amb ell al seu poblet de Hisar ha estat un regal que no he pogut refusar.
. La sensació de dormir a un sofà, dins una habitació, amb calefacció, llençol i sense el despertador que soni a les 5:30h quan encara és fosc per empaquetar la meva casa i vida i seguir caminant… és una sensació meravellosa.
. El dia ha estat de tot menys de descans. Sí que ens llevem tard, gaudim d’un bon esmorzar i amb una furgoneta anem a buscar llenya. Agafant un camí de terra que s’emparra per les muntanyes terra endins, concretament cap al mini poble de Kavakli, arrepleguem alguns arbres o trossos d’arbres ja caiguts. Amb una corda i una motoserra agafem una bona pila de fusta. Després tornem al poble, a Hisar on hi ha alguna petita drassana. Allà entrem per veure com estan fabricant en concret 3 vaixells. Hi ha fusta per tot arreu i fora l’hangar tenen les restes dels troncs que ja han tallat en taulons. Tenen mitjans i grans trossos de fusta molt pesada llençada i que amb paciència anem recollint fins a senzillament omplir la furgoneta.
Tornem a casa d’ell i segueix la feina. Com a formigues descarreguem les grans peces, les posem sobre uns palets per que ell els vagi tallant a trossos de mida adient per apilar-los ordenadament i que després entrin dins una gran estufa que és la calefacció de la casa.
El meu amfitrió s’ha fet un fart de pencar impressionant.
. Acabada la llarga tasca i feina de recollir, tallar i apilar molta fusta, anem a fer alguns altres encàrrecs com anar a veure un parell de vaques amb les seves cries de poques setmanes de vida, portar més llenya a una senyora gran…
. Quan ja pensava que havíem acabat doncs ja s’estava fent fosc, anem a sopar a casa d’un germà i encabat anem al supermercat on ens hi estem fins mitja nit. Allà també moc, col·loco o netejo caixes de fruita o esdevinc senzillament la curiosa novetat pels clients que van comprant.
. També aprofito per seguir fent d’ambaixador de la nostra cultura catalana i, amb accés a un ordinador amb internet dins el supermercat, he estat mostrant uns quants vídeos de castells. El meu nou amic ha al·lucinat amb la meva estimada Colla dels Castellers de Vilafranca. Seguim ampliant la nostra llegenda i base d’admiradors. Després l’he deixat tafanejant al seu aire i m’ha fet il·lusió el fet que també hagi visionat castells d’altres grans colles de Catalunya mentre fan grandíssims castells. Veure diferents colors de camises ens ha portat a comentar altres aspectes del món casteller, com són la sana rivalitat i la gran competència, la qual treballa en favor de l’evolució castellera. Sense competència ni motivació no aniríem assolint nous reptes. Al final crec que tant nosaltres els Castellers de Vilafranca com tot el món casteller ja té guanyat un nou coneixedor i admirador.
. El dia ha estat molt més tranquil però malauradament molt decebedor.
Sembla que començo a conèixer la rutina del meu amfitrió. Ahir acabàvem la jornada cap a mitjanit quan tancava el supermercat. Avui es lleva molt tard, fem un esmorzar-dinar i va a un poblet proper a canviar els neumàtics d’una de les furgonetes. Després torna al supermercat on estem fins a mitjanit.
. El punt decebedor per mi ha estat quan hem anat a veure una infermera. Ja fa 2 dies des de l’última cura del peu, temps durant el qual he tingut la ferida tapada. Avui la torno a destapar i esperava que hagués avançat en sa curació, doncs ahir vaig treballar però no caminar amb les botes. La realitat és que la ferida no ha avançat gaire. Decideixo deixar-la oberta i si pot ser al sol per assecar-la el màxim possible. Vaig al port, suficientment lluny de la pols que el poc tràfic aixeca en passar per davant el supermercat i allà sec. A veure si puc accelerar la cicatrització.
El més emprenyador és que m’hauria de quedar quiet forces dies. Això és massa! El que decideixo és allargar un dia més la meva estada i mantenir el peu destapat el màxim d’hores possible.
. Tant el port com una petita platgeta de sorra de Hisar són petits i de fet són com un taller mecànic o drassanes a l’aire lliure. Per aquí al mig hi ha fustes, barques a mig fer, gairebé acabades, en reparació i manteniment… i aquí em torno a trobar l’artista de les peces de fusta que està acabant el seu vaixell. És un home molt amable, parla suficient anglès i m’encanta la seva ideologia i estil de vida. Estic molt a gust amb ell. A més, l’he conegut en un moment molt especial de sa vida. Em comenta que al 1988 va tenir l’oportunitat de comprar un vaixell i llavors, quan també va néixer el seu fill, li va proposar a sa muller de tenir una vida bord del vaixell. Ella no va acceptar. Des de llavors, fa uns 30 anys que té aquest projecte de vida. I precisament ara està a un mes de fer-ho realitat. El vaixell de 18 metres serà la seva llar i amb la seva nova esposa aniran navegant i vivint per la Mediterrània. Em sento afortunat de conèixer aquest amable senyor en un moment tan significatiu de la seva vida.
Les persones tenim els nostres projectes, els nostres somnis i crec que és important lluitar i mirar d’assolir-los abans que sigui massa tard. Per què vivim només una vegada i és per poc temps.
. Dia desesperadament d’espera per que el meu cos, petit i molt eficient fins ara, s’espavili a tancar la ferida del peu que em té preocupat i que hipoteca la continuació de la caminada.
He estat la majoria del dia amb la ferida destapada a veure si es va assecant i tancant.
Aquesta espera em desespera.
. Després de gaudir moltíssim de l’esporàdica hospitalitat del meu nou amic a Hisar, malgrat estic molt bé i hauria de quedar-me potser dos o tres dies més per tancar crec que mínimament bé la ferida del peu esquerre, avui decideixo tornar a la ruta.
. Surto a les 6h i em passo el dia, com no, pujant i baixant rampes quilomètriques. La novetat del dia, podríem anomenar-la la patètica novetat del dia, és que surto a fer quilòmetres amb les botes dins la motxilla i calçant els peus amb unes espardenyes de plàstic que, per ser obertes, no toquen la ferida. No sé si aguantaré molt així. El cert és que la ferida no fa tant de mal i si bé no la porto a l’aire lliure per que es vagi assecant, al menys no hi ha res que la toqui ni pressioni.
. Pel camí fins a 3 vehicles ofereixen portar-me.
. Caminar molt amb espardenyes de plàstic no va bé, pel que al cap de les hores canvio l’espardenya dreta per la bota, doncs al peu dret no tinc ferida. El que sí que vaig moltes hores és amb un fort dolor al turmell dret. Suposo que l’anar coix pels problemes del peu esquerre m’està afectant el turmell i cama dreta.
Respecte al peu esquerre, la ferida es deixa notar però el dolor queda camuflat per les noves butllofes. Noto com van apareixent i fent-se grans amb el pas de les hores degut a l’estrany ball del peu, avui protegit amb 3 mitjons i que balla per sobre l’espardenya de plàstic.
Conclusió: Quin fart de patir a cada passa. Quina m…!
. El paisatge segueix sent molt verd i els boscos, no tan atapeïts com dies enrere.
. Tot i que encara queda temps de llum de dia i podria aprofitar per avançar un xic més, avui ja he passat la distància de 30 quilòmetres i els peus m’estan fent renegar a cada passa des de fa moltes hores. A més, a un revolt em trobo com un parell de contenidors, un sobre l’altre, molt ben reciclats com a oficina de vendes immobiliària. Abandonats a un costat de la ruta i a tocar d’un penya-segat, m’estan cridant per que miri si són oberts. No ho crec pas, però vaig a provar. Per que ‘si no vas a la muntanya, segur que no trobes bolets’. El contenidor superior té unes escales i tota un paret de finestrals que regalen una vista fantàstica. Provo d’obrir la porta d’entrada i, bingo! L’interior està bastant net, així que aquí em quedo la resta del vespre per veure una preciosa posta de sol i vista sobre el bonic poble i port d’Amasra. Ja que he trobat aquest indret tancat, també decideixo quedar-me per passar la nit. Això sí que és una habitació amb unes vistes espectaculars!
. Menys mal que ahir vaig trobar aquest contenidor – oficina per passar la nit, que m’ha guardat molt bé de les inclemències meteorològiques. Durant la nit s’ha aixecat fort vent i jo que tenia previst començar a caminar sobre les 6h, doncs a aquella hora ja estava plovent. Menys mal que no he acampat a l’aire lliure i que la pluja ha començat abans de començar a caminar pel matí. Això m’ha obligat a quedar-me a la ‘meva habitació amb vistes’ unes quantes hores més de les desitjades fins que ja he decidit empassar-me la resta del mal temps i seguir ruta per arribar a Bartin.
Efectivament quan he sortit pensava que ja no plouria més o que aguantaria sense fer-ho, però un ruixat sí que m’ha enganxat de camí. No ha estat molt fort, però suficient com per mullar els mitjons que porto al peu esquerre per tapar la ferida i seguir avançant amb l’espardenya de plàstic.
. La ruta és una elegant i sinuosa cadena de Ss que es van enllaçant i endinsant entre turons molt verds.
. M’he trobat un ciclista! Si no recordo malament, a Turquia no és des del principi, molt a prop de Geòrgia, que no ens vàrem trobar uns altres ciclistes. Aquest sembla que va cap a Geòrgia / Armènia.
. Avui tinc una especial motivació per arribar a Bartin. Tinc una cita! A través d’una plataforma existent a internet on persones acullen estranys a casa seva altruistament, avui he quedat amb un noi que sembla tenir molta experiència en això. Ha rebut i hospedat a molts estrangers que normalment de visita, passen per Bartin. He quedat amb ell a mitja tarda, així que la motivació per arribar fa que aguanti millor els forts dolors d’ambdós peus.
. A l’entrada de Bartin em trobo una benzinera. Allà sec a un banc i em faig un entrepà. Les moltes molles de pa que rondaven per la bossa les deixo a un jardinet i a terra pels ocellets, com li agrada molt fer a Jenn. Mentre m’estic menjant l’entrepà passen 3 empleats. Dos saluden fredament i el tercer no respon a la meva salutació mentre em mira amb veritable cara de fàstic. Al cap de poc el desagradable torna per fotre’m crits i bronca assenyalant les molles del terra. D’acord que estan al terra, però malgrat les he deixat pels ocells, veig que els ocells o no vindran, o no importa. Vista la reacció d’aquest animal, demano una escombra i pala, escombro tot, agafo les motxilles i marxo.
. Més endavant arribo a la benzinera on he quedat amb el meu nou amfitrió. Però arribo com 3 hores abans. Els empleats aquí són més típicament turcs, és a dir, molt més amables. Em faig entendre que he quedat amb un amic d’aquí a 3 hores. Quan al final ens entenem, quina és la seva reacció? Doncs em fan passar dins una petita habitació on hi ha una cadira i durant les hores d’espera em porten 3 tes i tot són bones cares i somriures. Igual que la benzinera anterior. De fet, aquells desagradables són una rara excepció doncs a Turquia gairebé tothom ha estat amable amb nosaltres.
. Finalment arriba el meu nou amfitrió. Em recull i em porta cap a casa seva. Al pis estem xerrant una estona fins que ha de marxar. Llavors aprofito per gaudir d’una bona dutxa (sense mullar-me el peu esquerre). Un cop més net, decent i còmode veig una pila de plats i olles pel damunt la cuina emprades per cuinar. M’estic una estona rentant els plats i olles. Al menys em sento útil.
Al cap de poc arriba una parella amiga de l’amfitrió. Porten 3 dies casats i avui estan aquí. Ell cuina el sopar, sopem tots 4 i jo torno a rentar els plats i olles. Encabat la parella marxa a una festa i jo em quedo amb l’amfitrió fent quelcom que tant a ell com a mi ens encanta. Parlem, ens expliquem i aprenem moltes coses l’un de l’altre.
Una de les principals raons per les quals aquest educat enginyer informàtic allotja a tants estrangers és precisament per practicar el seu anglès parlat, millorant-lo moltíssim a base de xerrar amb diferents viatgers, però també sobretot per escoltar i aprendre d’ells. És la mateixa raó per la qual aquesta opció d’allotjament també m’agrada tant en a mi.
Estem molta estona xerrant, escoltant i aprenent. Això, si anés a dormir a un hotel, per molt còmode o de luxe que pugui ser, segur que m’ho perdria. Aquest noi és molt culte i la llarga conversa em senta de meravella.
. Molt passada la mitjanit vaig a dormir a un sofà fabulós.
. Què bé que es dorm dins una casa i sobre un sofà!
. Tothom es lleva molt tard i passat migdia gaudim d’un esmorzar-dinar deliciós. Encabat el meu amfitrió ha quedat amb 3 altres amics per anar a fer una visita a la propera i molt turística Amasra, que resulta ser la principal atracció turística de tota aquesta zona. Així doncs, tots 5 pugem a un cotxe i en poc temps ens plantem a la petita Amasra. Com sempre, em causa una estranya sensació tornar a passar per un tram que he fet caminant, però passar-ho de nou sobre rodes. Veure tots i cadascun dels metres i quilòmetres pels que he caminat molt carregat i molt a poc a poc, ara passant-los en un segon de temps còmodament dins un cotxe, em causa una estranya sensació.
. Arribem a Amasra on des del port del poble puc veure l’indret on vaig passar l’altra nit. Allà lluny al damunt de les muntanyes veig la meva ‘habitació ocupa amb vistes’. Avui curiosament estic passejant pel mig del poble. És un poblet molt petit amb un port, una platja de sorra, una antiga fortalesa, una muralla, un mini pont que uneix 2 illes i molta història. Sembla que data del temps dels romans, després els bizantins i el otomans. Te raconets bonics però la massificació de botigues de records i sobretot la brutal presència de restaurants a tot arreu del centre, juntament amb l’edificació de cases particulars dins el patrimoni cultural històric, ha destrossat bona part de l’encant. També contribueix el fet de que molta gent ha construït cases i propietats privades a indrets històrics ara molt malmesos o senzillament destrossats. Això és campi qui pugui i no veig cap urbanisme o mínim respecte pel llegat històric. El que era una porta d’entrada a la fortalesa és ara la porta d’entrada a una casa privada, construïda amb calçador a un lloc on no hauria de ser.
Hi ha bastant turisme local tot i que encara estem a l’abril. Segons em diuen, això es posa impossible durant els mesos d’estiu.
. L’estada a Bartin per descansar, però sobretot per mirar d’avançar amb la curació de la ferida del peu esquerre ha anat molt bé. Veure i viure des de l’interior la vida quotidiana de les persones, formant part del seu entorn, és un luxe. A part de la visita a la turística Amasra, la resta ha estat gaudir, aprendre i viure la vida quotidiana com un més d’ells. Fantàstic.
Hem xerrat, explicat coses, après els uns dels altres, hem jugat en grup a jocs de taula, hem menjat gelat mentre escoltàvem Beethoven, han estat veient i al·lucinant amb un vídeo d’un impressionant 3 de 10 amb folre i manilles descarregat per nosaltres, els Castellers de Vilafranca a casa nostra, a la plaça més castellera, hem compartit àpats i fins i tot m’he arriscat a expressar-los el meu agraïment de vàries maneres, sent la més agosarada, el fer-los una truita de patates amb ceba. M’he estat barallant a la cuina amb moltes patates, moltes cebes, 8 ous… i al final, tot i que no estava deliciosa, crec que ha sortit suficientment saborosa, doncs ens l’hem cruspit sencera d’una sentada entre 4 persones. Tan malament no estaria, oi?
