Donant un copet de ma a Jenn, portant les 2 motxilles alhora. Una manera no gaire assenyada de posar-me en forma ràpidament

Una decisió dolorosa

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 


Aquesta és una reflexió sobre una decisió que hem hagut de prendre i que sobretot a mi, Lluís, m’ha fet molt de mal.

Nota: Suggerim tenir un mapa d’Àsia central (nord d’ Índia, Pakistan, Afganistan i sud-est de Pamir) a ma.

Es tracta de la nostra ruta entre Bangkok i Barcelona. La ruta durant anys somiada i durant mesos planificada i estudiada a fons, ja des del primer dia, amb un ràpid cop d’ull al mapa mundi te alguns trams especialment complicats com son Afganistan, Turkmenistan i Pakistan.

Afganistan i Turkmenistan per motius de seguretat, situació geopolítica o de visats que atorguen o millor dit que no atorguen, ja ens temíem que no seria possible caminar-los i que serien 2 importants ‘forats al nostre formatge’.

Pakistan però, abans de començar aquest somni estava molt complicat, inestable, insegur per viatgers independents occidentals i amb el pas dels mesos no veiem que hagi canviat gaire. Però jo, optimista de mena, confiava en poder caminar la ruta per Pakistan unint el nostre final d’ Índia amb la part nord d’ Afganistan o el punt més proper al Pamir (Langar). Volia caminar la ruta Lahore, Islamabad, Peshawar, Chitral.

L’any passat cap, absolutament cap dels nombrosos ciclistes que ens vàrem trobar per Àsia central a Kirguizistan, Pamir, Tadjikistan i Uzbekistan, cap d’ells va voler passar per Pakistan. Vàrem llegir notícies de les típiques que ens donen els nostres mitjans de comunicació, és a dir, només males notícies. La cosa no pintava gaire bé, però també donen males notícies de Bangladesh i nosaltres vàrem creuar-lo durant 2 mesos sense problemes. Ja sabem que malauradament sembla que només ens comuniquen les males notícies, així que nosaltres seguíem il·lusionats o esperançats. Però un cop ens hem anat atansant a Pakistan, hem hagut de posar fil a l’agulla filant més prim per que arribava l’hora de la veritat.

 

Primer 50% d’aquesta decisió tan dolorosa

Acabem Índia i seguim per Pakistan?

Doncs a dia d’ avui, el 50% d’aquesta decisió tan dolorosa per mi és que no anem a Pakistan. Això em fa molt de mal.

Per què no anem a Pakistan? Per 2 raons bàsiques:

  1. El tema de la seguretat en general i especialment vers turistes occidentals segueix pintant magre. Les notícies que trobem no son bones, però potser és per que les bones notícies no es publiquen (excepte en pàgines web com la nostra). Ens hem adreçat al consolat general de Pakistan demanant consell, informació i honesta opinió de si seria recomanable visitar-lo independentment. No ens han fet ni cas.
  2. Derivat de la pèssima relació existent entre Índia i Pakistan, ens va sorprendre trobar una ambaixada de Pakistan a Índia. La vàrem anar a visitar expressament a Delhi. Nosaltres només podem entrar a Pakistan amb visat turista i per molt estrany, incomprensible i absurd que sigui, resulta que el visat turista només el podem gestionar des del país de residència. És a dir, que hem de tornar a Catalunya i demanar el visat a Barcelona. Vist el panorama, ara no farem això.

Per tant, Pakistan sembla que de moment passarà a engrossir la llista dels nostres forats a la ruta. És una veritable llàstima per la gran distància que representa en quilòmetres i per la riquesa cultural i de persones que estem segurs no podrem conèixer de primera mà.

 

Segon 50% d’aquesta decisió tan dolorosa

Si no podem entrar a Pakistan ens perdrem la seva riquesa cultural i de persones que estem segurs que atresora, però en quant a distància, compensem la distància de Pakistan per dins Índia? Canviem el nostre recorregut inicial fent una volta encara més gran, ampliant el nostre recorregut i mirant de caminar una ruta mig paral·lela a la de Pakistan, però pel nord d’ Índia? Sembla que pot funcionar!

Entrant des de Bangladesh, la nostra ruta inicial per Índia era:

West Bangal (Burdwan…), Jharkhand (Dhanbad…), Bihar (Sasaram…), Uttar Pradesh (Benarès, Lucknow, Bareilly, Moradabab), Uttarakhand (Haridwar), Haryana (Ambala) i Punjab (Ludhiana, Jalandhar, Amritsar i Atari a la frontera amb Pakistan, davant de Lahore).

Vist el panorama amb Pakistan vàrem tornar a invertir moltes hores en fer recerca de mapes, temps, rutes, condicions meteorològiques, de seguretat i geopolítiques… i amb molt d’amor, optimisme, ganes, ingenuïtat i també reconeixent alguns punts dèbils o fràgils de la nova proposta, ens vàrem il·lusionar amb una ruta alternativa per dins Índia que compensava molt bé la distància quilomètrica que perdíem sense Pakistan i era mig paral·lela a la de Pakistan, però pel nord d’ Índia.

La segona ruta per Índia quedava llavors igual, West Bangal (Burdwan…), Jharkhand (Dhanbad…), Bihar (Sasaram…), Uttar Pradesh (Benarès, Lucknow, Bareilly, Moradabab), Uttarakhand (Haridwar)       i llavors volíem seguir cap el nord fent Uttarakhand (Rishikesh, Dehradun), Himachal Pradesh (Shimla, Manali) i  Jammu i Kashmir (Leh, Kargil, Srinagar).

Amb aquesta ruta compensàvem els quilòmetres perduts per no poder entrar a Pakistan i també visitàvem una zona de muntanya que te una pinta preciosa.

Quina era ja des del principi la nostra reconeguda i sabuda ingenuïtat així com alguns punts dèbils o fràgils de la proposta?

. Des de Shimla cap al nord son muntanyes de veritat. No sabem si estem prou preparats per fer-les i no sabem com estaran les condicions meteorològiques tenint en compte que per la duració de visats no estarem per aquella zona al mig de l’ estiu (juliol i agost).

. Si podíem arribar a Leh (que ja seria un gran triomf), la ruta entre Leh i Kargil es complica exponencialment amb cada quilòmetre que fem cap a l’oest, una zona de conflicte armat actiu entre Índia i Pakistan.

. El punt anterior aplica, empitjora i es multiplica quan parlem del tram entre Kargil i Srinagar.

. Desconeixem si podríem accedir, només visitar o caminar lliurement per cap d’aquelles zones del nord amb un simple visat de turista, sense permisos especials, militars i/o burrrrrocràtics al que son tan afeccionats.

Doncs a mida que hem anat avançant per dins Índia, hem fet West Bangal (Burdwan…), Jharkhand (Dhanbad…), Bihar (Sasaram…), Uttar Pradesh (Benarès, Lucknow, Bareilly, Moradabab), Uttarakhand (Haridwar), ens hem i estem empassant la important operació quirúrgica de Jenn i a finals de març, amb només mes i mig restant de vigència al visat de Jenn, la realitat ens colpeja, ens desperta del nostre somni idealista i ens dona un bany d’aigua ben freda.

El segon 50% d’aquesta decisió tan dolorosa és que hem de resignar-nos a tampoc poder fer aquesta ruta alternativa ‘ compensatòria de Pakistan ‘

Primer volem dir que hem consultat 2 fonts diferents amb persones professionals de les muntanyes que no tenen cap interès ni motiu per mentir-nos. Son escaladors i guies de veritat que semblen conèixer de primera mà la zona que ens interessa i per que la volíem caminar els propers 2 – 3 mesos. Ells ens donen una molt valuosa informació que és tan objectiva com dolorosa. És una conversa de les que marquen un important punt d’inflexió al nostre tram a Índia. Per mi representa un molt dolorós bany de realitat.

Les raons arriben pels 3 trams en que teníem estudiada la ruta: 1) Shimla – Mandi – Manali (Himachal Pradesh), 2) Manali – Leh i 3) Leh – Kargil – Srinagar (Jamu & Kashmir).
1) Shimla – Mandi – Manali (Himachal Pradesh): Shimla fa relativament poc temps sembla que va rebre la nevada més intensa de les últimes 3 dècades. El tram Shimla – Manali sembla ben probable que estigui obert. Potser hi ha neu als costats de la carretera precisament per on caminem i/o acampem, però acostuma a estar obert.
2) Manali – Leh: Aquí ens maten. Aquest tram no està obert abans del 15 de … juny!! Encara ens resten 3 mesos! És viable i caminable (per gent normal com nosaltres que no som muntanyers ni expedicionaris escaladors) entre el 15 de juny fins cap al 15 de setembre.
3) Leh – Kargil – Srinagar (Jamu & Kashmir): I aquí ens rematen. A l’oest de Leh i Ladakh és zona molt militaritzada amb constants i imprevisibles tocs de queda militars. Hi ha una alta probabilitat d’haver d’acampar per la manca d’allotjaments amb el conseqüent alt risc de trobar-se amb militars que el més segur no ens faran la vida gens agradable o fàcil. Un tema a part, que desconeixem i que sospitem pot afegir més pals a les rodes, és que no tenim gens clar el poder accedir a aquesta zona amb un visat de turista normal.


Aquest resum informatiu de la conversa te una brutal càrrega de profunditat per nosaltres i ens toca i trastoca de ple el nostre projecte i pla de ruta. Ens afecta el nostre pla de ruta modificat, la segona versió, doncs la primera inicial la vàrem modificar per la més que probable impossibilitat de creuar caminant Pakistan. Si no podem amb Pakistan, doncs fem l’equivalent al nord d’Índia! I ara ens trobem amb això. Jo estic fet pols.

 

Pros i contres d’aquesta dolorosa decisió

Contres:

. Ens perdem Pakistan, un gran país / estat que sense saber res d’ell en concret, estem segurs que està ple de persones meravelloses, indrets fantàstics, rica cultura… Per nosaltres és una gran pèrdua.

. Respecte al nord d’ Índia, tenim el coneixement d’haver caminat ja 4 mesos per Índia, pel que coneixem una mica la seva rica cultura, però com amb Pakistan, estem segurs que ens perdem poder conèixer persones meravelloses, indrets fantàstics, natura espectacular… Per nosaltres és una gran pèrdua.

. Son ‘només’ dues raons però que per nosaltres pesen moltíssim i em fan molt de mal.

 

Pros (de no fer el nord d’ Índia):

. Tornem a la ruta inicial on teòricament podrem acabar-la abans de l’expiració del visat de Jenn.

. Si Jenn no ha de sortir d’Índia per renovar el visat vol dir que no ha de comprar un bitllet d’avió de Delhi a Katmandú, deixar la ruta i traslladar-se a Delhi, allotjar-se a Delhi, volar de Delhi a Katmandú, pagar visat de Nepal, allotjar-se a Katmandú, tornar a passar el molt dolorós malson de fer el visat de turista per Índia a Katmandú, igual que ja va patir a Dacca (Bangladesh), pagar el visat, tornar volant de Katmandú a Delhi, allotjar-se a Delhi, traslladar-se de Delhi a on jo l’estigui esperant per continuar la ruta plegats.

. Si acabem Índia abans de mig maig, esperem poder aconseguir el visat per la següent destinació.

. Si podem entrar a la següent destinació, creiem que serà molt, molt millor caminar maig, juny que juliol, agost.

. La raó anterior aplica una mica menys però encara de manera vàlida per les següents etapes que tenim cap a l’oest.

. Encara que soni un xic malament i potser no sigui gaire políticament correcte, podem marxar d’Índia abans. Això ho diem per que ja portem 6 mesos caminant i convivint entre milions i més milions de persones de Bangladesh i Índia.

. Jenn podrà deixar de ser ‘ vegetariana a la força ‘.

Doncs vist el panorama, ens haurem de conformar, adaptar (com sempre) i seguir endavant (com sempre, també)

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

One thought on “Una decisió dolorosa”

Leave a Reply to Bonnie Cancel reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>