Click here for the English version.
Hi ha tantes coses que ens amoïnen en aquest viatge. La gran incertesa, l’enorme quantitat de preguntes del tipus ‘I si …’ i/o pensar en els pitjors escenaris, son quelcom que a vegades ens supera. Les noticies (que gairebé sempre son males noticies) criden i escampen els pitjors escenaris que haurem d’afrontar cara a cara, especialment per molts dels indrets per on volem passar.
Però, com probablement tu, nosaltres tenim els nostres filtres i com som tossuts, continuem endavant amb les nostres vides. Dia a dia. Tossudament alçats. Perseverem amb la gran il·lusió de viure la vida, la nostra vida, esperant sortir-ne il·lesos. Només hem de fer el mateix quan comencem a caminar.
De totes maneres ara és el moment de plantejar-nos algunes de les qüestions més dures de la nostra vida i trobar la manera de gestionar-les evitant que ens paralitzin, posant en perill el nostre somni, la nostra aventura, el nostre viatge.
Les grans pors
Algunes de les nostres més profundes pors son:
- I si som víctimes de crims violents i som ferits per armes de foc o armes blanques durant un acte criminal?
- I si ens prenen com hostatges?
- I si ens prenen com hostatges, som empresonats, torturats i/o violats durant un temps?
- I si no tenen prou robant-nos coses materials i volen algun orgue del nostre cos o la nostra vida?
- I si els nostres captors amenacen de prendre’ns com a exemple i mostrar algun vídeo mentre amenacen de tallar-nos els caps?
- I si som segrestats, drogats i venuts a bandes de traficants de persones per òrgans, sexe, etc.?
- I si acabem dins un camp de mines?
- I si som massa a prop d’un atemptat terrorista amb alguna gran explosió? (Lluís ja ha sobreviscut a un, per cert).
- I si al mig de la nit ens arrosseguen i separen a la força i no ens tornem a veure o saber l’un de l’altre mai més?
- I si caiem seriosament malalts lluny de qualsevol assistència o centre mèdic i no arribem a temps per accedir a les medicines o al tractament necessari?
- I si som atropellats o colpejats per un vehicle quan estem caminant per alguna carretera?
- I si caiem per alguna muntanya o penya-segat i acabem malferits a alguna zona remota de difícil accés?
- I si patim una apendicitis?
- I si ens mossega una serp o aranya o qualsevol altre animal verinós?
- I si caiem en mans d’algun grup de traficants de drogues o armes?
- I si involuntàriament veiem quelcom que no hauríem d’haver vist?
- I si som arrestats per algun cos policial/militar i no som capaços de fer-los veure que només som dues persones innocents i inofensives que caminen pel món?
- Què passarà amb totes les coses de les que gaudim ara, a la nostra privilegiada i confortable vida, i com de dur serà acomiadar-se d’elles?
- Com li direm a les nostres famílies si quelcom realment greu o dolent li passa a algun de nosaltres? Com encaixaran la noticia?
Aquest terrible llistat de preguntes sona més a un guió de pel·lícula d’espies amb heroics protagonistes que superen totes les adversitats. Suposem que aquests escenaris normalment no formen part de la llista de la majoria dels viatgers i de fet, fins aquest viatge, la majoria d’elles mai ens les havíem plantejat preparant els nostres viatges anteriors (algunes d’elles, sí). Instintivament moltes d’aquestes situacions semblen, a priori, poc probables, però sent realistes, no tenim ni idea de què ens trobarem i malgrat ens retorci l’estomac i turmenti el cervell, tot és possible.
El millor que podem fer és explorar el món amb cura, prendre les precaucions bàsiques i preparar estratègies i plans de contingència per fer-ne front si arriba el moment. De fet, Lluís fa anys ja va utilitzar un d’aquests plans de contingència durant una situació greu, i sembla mentida com aquest pla el va ajudar.
Estem estudiant què portar a la nostra farmaciola i mirem de cercar informació sobre habilitats de supervivència a l’aire lliure, primers auxilis o moviments d’autodefensa.
Per mirar d’afrontar alguna d’aquestes situacions en el fatídic cas que es facin realitat, primer de tot refiem de la nostra experiència viatgera acumulada durant molts anys i destinacions, la nostra resposta intuïtiva en el moment, ajudada de l’adrenalina que ens urgirà a prendre decisions immediates que ens poden salvar la vida.
Estem preparant plans de contingència pels pitjors escenaris, però per molt que vulguem preparar, no serà fins que estem sobre el terreny que no podrem copsar la realitat, a l’hora que preguntem als locals (encara no sabem com, per temes d’idiomes…) cercant informació sobre què és segur o perillós als seus barris, pobles, ciutats o territoris. Volem creure i refiar-nos de la gent local. Ens volem refiar de moltíssimes persones de bé que omplen el nostre planeta. I aquestes existeixen. De fet, les bones persones, a tot arreu del món, son la majoria i ho podem afirmar en base al que ens hem trobat al llarg de tots els nostres viatges. Això ho confirmem i ho diem ben alt, malgrat la majoria de noticies i la deplorable manipulació mediàtica a la que estem sotmesos constantment. Haurem de refiar-nos de tots aquells que ens volen ajudar, dels nostres instints, però també haurem d’estar molt alerta amb aquella fastigosa i deplorable minoria d’éssers humans que fan del mal la seva manera de viure.
Però realment, quant podem preveure i protegir-nos de tot aquest gran món desconegut? Creiem que no massa. Mirarem de preparar-nos al menys sobre el paper, però veurem què passa i com reaccionem si malauradament arriba alguna situació crítica.
Les petites pors
Quan pensar en les terribles grans pors se’ns fa massa dur, mirem de fixar els nostres pensaments en temes o situacions més ‘normals’, aquelles que creiem que la majoria de viatgers es plantegen o es preocupen viatge rere viatge.
- Com podrem aconseguir suficient aigua potable cada dia?
- Què menjarem i què passarà quan tard o d’hora acabem amb l’estomac al revés i possiblement ens aturi durant dies per la impossibilitat de seguir caminant?
- Què passarà si algun maleït mosquit o qualsevol altre insecte ens infecta amb alguna malaltia i la bateria de vacunes que portem dins el cos no és suficient per contrarestar els efectes?
- Quant de pes podem portar realment a sobre durant tants quilòmetres?
- Quines coses son les essencials que no podem deixar fora les nostres motxilles? Què portem i què no, tenint en compte la gran diversitat de temperatures, situacions, indrets geogràfics, accés a aigua i aliments etc, etc, etc?
- Com podem mantenir els peus, les cames i en general els nostres cossos en bones condicions?
- Com podrem gestionar els mals musculars i el cansament diari?
- Com anirem del punt A al punt B? Trobarem els camins de terra, pistes o carreteres terciàries per on caminen els locals? Haurem d’anar a buscar vies de tren per poder avançar o haurem d’emprar els laterals de les carreteres amb tot el tràfic i el risc que això representa?
- Què passarà si no podem aconseguir un visat per un dels estats que estan a la ruta? Què passarà quan el visat sigui massa restrictiu en temps i no tinguem prou dies per caminar la distància fins el proper estat?
- Com podem protegir-nos de ser completament ‘plomats’ (robats) i com podem mantenir sempre algun racó d’emergència?
- Com ens podrem automotivar per continuar quan estem física o mentalment massa cansats, enfonsats o quan patim alguna situació greu?
- Com farem per no tornar-nos bojos mútuament amb les nostres petites però naturals diferències?
Ens ressonen amb força les paraules que el pare de Jenn va dir en conèixer la intenció de sa filla de fer aquest viatge: ‘Teniu aquest gran pla per aquest gran viatge, però la vostra missió hauria de ser trobar un lloc segur per dormir cada dia’. Sàvies paraules.
Trobar un lloc segur on dormir cada dia sembla quelcom que podrem gestionar i esperem que sovint podem assolir. És la pedra de toc a la que podem agafar-nos quan tota la resta sembla massa gran o massa complicat de gestionar, planificar i/o assolir.
Si ho permetem, totes aquestes grans i petites pors ens paralitzaran, per tant és moment de preparar-se, de fer el cor fort, la ment fortíssima i llençar-se a l’oceà amb tota la motivació que ens envaeix. Amb seny, però també amb una gran dosi de rauxa.