Verona – Piacenza

 

Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.

Han estat uns dies majoritàriament assolellats on hem trobat fabuloses sorpreses de la mà de quatre persones que ens han regalat generositat i hospitalitat de grau 3, 4 i 5, en el nostre particular sistema de valoració.

Partint de la premissa molt important i que no oblidem mai, de que:

1- Ningú ha de fer res per nosaltres. Ningú està obligat de cap manera.

2- A tot arreu on hem estat, a tots i cadascun dels països, estats i nacions, hem rebut la generositat i l’hospitalitat de la gent local d’una o altra manera. A vegades molt poquet, a vegades de manera totalment desmesurada.

Nosaltres ens hem muntat un particular i senzill sistema de valoració on cataloguem o avaluem en cinc grups la generositat i hospitalitat que rebem.

Els nostres graus d’hospitalitat i amabilitat son:

. Grau 1: Una salutació, somriure o conversa.

. Grau 2: Quan ens ofereixen aigua.

. Grau 3: Quan ens ofereixen té i/o cafè o alguna petita cosa per menjar, que normalment va acompanyat d’una agradable conversa.

. Grau 4: Quan ens ofereixen menjar, un àpat, que normalment va acompanyat d’una agradable conversa.

. Grau 5: Quan ens ofereixen dormir a casa seva, que normalment va acompanyat de menjar, beure i d’una agradable conversa.

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Verona, Villafranca di Verona, Siena, Dossi di Prabiano, Zaghina, Campanella, Bercelli, Cominelli, Turchetti, Pozzolo sul Mincio, Gatti, Volta Mantovana, Foresto, san Giacomo, Guidizzolo, Rebecco, Medole, Lodolo, Castel Goffredo, Baselle, Casalmoro, Remedello, Villaggio Chiara, Corvione, Gambara, Ostiano, Gabbioneta, Pescarolo, Grontardo, Levata, Carpaneta, Dosimo, Persichello, sta. Cristina, Maristella, Cremona, Babina, Olza, Monticelli d’Ongina, Casazza, Pomida, san Nazzaro, Cascina Cornale, Caorso, Rotta, Muradolo, Borghetto, Montale, Piacenza

. Seguim ruta avui sortint amb calma després de dinar. Hem de reprendre la ruta a través de poblets, canals i molts camps treballats.

. La sortida és dramàticament triomfal. No sé què ha passat amb els mapes del telèfon però just abans de sortir, en obrir-los per mirar per on hem d’anar, m’agafa una suor freda i una esgarrifança en veure que totes les marques que tenia han desaparegut. Els mapes parcials també.

No m’ho puc creure. Acabo d’adonar-me que centenars de punts o marques i setmanes de treball han desaparegut. Això és un cop molt fort.

Em costa molt digerir el drama, però hem de seguir.

. Pel camí un senyor molt gran, ex camioner segons ens comenta, s’atura amb la seva bicicleta per interrogar-nos i en saber el que fem, les seves expressions d’admiració són molt entranyables. Fins i tot ens envia petons posant-se les mans a la seva boca. Un home molt gran i tendre.

 

. La nit ha estat freda, però no molt i sobretot, no ha plogut. Ara bé, no fa molt de fred, però en fa i per variar, desmuntar la tenda amb fred i mullada em causa molt de mal a les mans. També ens agrada comentar que tant ahir com avui hem gaudit d’un preciós dia assolellat durant les hores centrals del dia. La temperatura durant el dia és perfecta. La manca de núvols fa la nit més freda.

. Arribem al poble de Pozzolo sul Mincio i trobem una font. És d’hora i no hi ha gaire persones pel carrer, però passa pel davant un senyor amb el seu fill. Els saludem i al cap de poc torna al passar el senyor sol per preguntar-nos què fem o d’on venim. En sentir la resposta la seva reacció és tan típica com divertida per nosaltres. Els ulls i la cara li canvien. Al poc de mantenir una conversa ens convida a una pasta i un cappuccino a la cafeteria sota casa seva. És molt amable i la conversa és un plaer. Al poc truca a sa muller que baixa de casa seva. Ja en som 4. Ella després truca al seu fill de 21 anys que estona més tard també ens acompanya. Ja en som 5.

Estem molt bé. Són gent senzilla i amable. Riem, xerrem, ens fem fotos… fins que l’home ha de marxar. Nosaltres també. Però tenim la sort de que la senyora i el fill ens acompanyen caminant fins al següent poble, Volta Mantovana. Tot un luxe de companyia i trobar-se persones així.

. Seguim cercant i afortunadament trobant camins que uneixen pobles a través dels camps conreats, rius i canals. Avui creuem el riu Mincio i d’altres canals, quan no els seguim al seu costat gaudint de tranquil·litat, ocells i terra sota les nostres botes.

. Pel camí ens trobem dos ciclistes de carretera. Un va normal, però l’altre va estirat sobre una bicicleta pedalant amb els braços, com els admirablement valents que vàrem veure a la marató de Barcelona. Aquest estirat dur dues banderes. Una italiana i una estelada!

. Deixem Guidizzolo i més tard tornem a trobar un caminet que, com abans d’aquest poble, també segueix el canal Virgilio. És una molt bona pista de terra que transcorre entre camps intensament conreats i relativament lluny de l’asfalt. La pega és que no hi ha aigua ni ombra.

. Quan deixem el canal i ens disposem a encarar una pista que ens portarà al poblet de Lodolo, ens trobem una senyora que seu al terra al costat de la seva bicicleta. Ens veu i s’atansa. On aneu? D’on veniu? … En assabentar-se que ja al final del dia estem cercant un indret per discretament i amagats plantar la tenda, ens sorprèn molt amb una invitació per dormir a casa seva. Aquesta fabulosa dona, quan era jove, va viatjar per tota Europa i fins a Turquia fent autostop. Aquest coratge i confiança en la bondat de la gent l’ha portat molt lluny en la vida, en viatges i avui, aquesta tarda, la porta a convidar-nos a casa seva. Bingo!

. L’acompanyem des d’abans de Lodolo fins al seu petit piset a Castel Goffredo. Un cop a casa seva, xerrem en italià i anglès, gaudim dels tortellini fets per sa mare i dormim divinament al sofà sense passar gens de fred, ni plegar la tenda molla amb forts dolors a les mans pel fred i l’aigua de la condensació i rosada.

Quina dóna més maca. Quina sort que hem tingut avui.

 

. El dia comença tan bé com va acabar ahir. Hem dormit divinament després d’una dutxa, ens llevem i seguim gaudint de la conversa i companyia de la nostra amfitriona mentre fem un bon esmorzar. Seguim aprenent coses interessants de sa vida en particular i de la vida dels habitants d’aquestes terres. Això és molt enriquidor. Després ella ens porta de passeig pel poble on una lletja torre i un antic palau molt tronat presideixen la plaça central.

. Seguim ruta i com ahir, tornem a tenir companyia. La nostra generosa amfitriona s’apunta a fer un tros de camí amb nosaltres. Ens acompanya fins a Baselle on viu la seva cunyada. Passem per camps i en arribar a casa dels seus parents, una neboda seva ens obsequia amb aigua i un trocet de tarta. Després d’una estona ens acomiadem definitivament d’aquesta bellíssima persona. Quina sort que hem tingut amb ella. Quin plaer de persona!

. Més tard arribem al poblet de Casalmoro on ens aturem per que Jenn vol comprar menjar. Jo espero fora. Poc després Jenn torna dient que tenim una invitació per prendre quelcom. Caram. Entrem ambdós a una botiga tipus xarcuteria on també venen vins i d’altres queviures. Allà el propietari amb dos amics seus, ens conviden a una copa de vi, una mena de carquinyolis i una ampolla d’aigua, a part d’omplir-nos de bones paraules d’admiració i fer-se fotos amb nosaltres. Quins homes més macos i generosos. Fins i tot ens fan signar i escriure unes paraules a un llibre especial que guarda el propietari.

. Encantats i sorpresos amb tanta generositat seguim camí. Continuem entre canals, camps generalment molt verds (crec que és principalment blat) on les plantes comencen a treure el nas sobre la superfície, o extensions totalment marrons per que estan perfectament llaurades. Aquests camps verds em recorden el color de la nostra camisa, el color dels Castellers de Vilafranca.

Segueix fent un meravellós sol que fins i tot a estones escalfa de valent. Si poguéssim magatzemar aquesta escalfor extra per les fredes nits, seria perfecte.

. No resta molt del dia quan arribem a Gambara. Anem bastant tocats, especialment Jenn a qui li fa mal el cap, la panxa i té ganes de vomitar. Trobem uns bancs a la plaça del poble on seiem a recuperar-nos, o si més no a descansar abans de la sempre desagradable tasca diària de cercar un indret per passar la nit. Això ens requerirà bastanta energia i a aquestes alçades arribem justos.

Mentre seiem, passa algun veí, altres ens miren de lluny i només un se’ns acosta. Parlem amb ell del nostre viatge, d’agricultura… és una conversa interessant. Quan sap que d’aquí a poc cercarem un indret fora del poble per amagar-nos i acampar, ens recomana un parc dins el municipi. El descriu i entre d’altres informacions ens diu que està proper als uniformats. Generalment no ens agraden gaire o gens segons quins uniformes, pel que no farem cas del sevu benintencionat suggeriment.

Ens acomiadem de l’amable senyor, estudiem les opcions, el mapa, … per decidir refusar la proposta del veí i sortir del poble cercant algun bosc o lloc on amagar-se. La fortuna i casualitat ens porta a triar un carrer de sortida que passa per la casa del nostre nou amic local i a més, el retrobem. Ens aturem a saludar-lo de nou donant-li l’explicació del per què no optem pel seu suggeriment. Mentrestant també parlem amb la seva esposa que ofereix un lavabo a Jenn. El necessita i accepta. Mentre espero a Jenn, ells em segueixen afusellant a preguntes sobre el nostre viatge. Llavors arriba una sorpresa major. Ens ofereixen sopar amb ells un plat de pasta. Nosaltres estem encantats. Malgrat no diuen res de dormir, pensem que oferiments així ni els podem, ni els devem refusar. Són l’essència de la nostra aventura. Quan acabem el sopar serà fosc i podrem acampar més ràpidament, tot i que costarà trobar lloc a la foscor.

El sopar s’allarga. Pasta, verdures, carn, pinya. Tot en petites però saboroses racions. Al llarg del sopar ens segueixen preguntant sobre el viatge, però també sobre nosaltres, la nostra vida a Catalunya, formació acadèmica i experiències laborals… Ho entenem com una barreja d’interès curiós i de interès en saber de quin peu calcem, o com són les persones que tenen ells dins casa seva. Suem força per explicar tot això en italià. Ens costa molt, però al final, a part de passar-ho molt bé i de nosaltres aprendre bastantes coses interessants, sembla que els agradem prou, per que ens ofereixen quedar-nos a dormir a un altell de la casa. Bingo!

. Entre la tarda vespre d’ahir, la nit passada, aquest matí, aquest migdia, i la tarda vespre d’avui estem que no ens ho creiem. Però quanta sort que tenim i quanta hospitalitat i generositat que estem trobant! És gairebé increïble trobar-nos tot això per la zona del món per on estem caminant. Estem bocabadats.

 

. Hem dormit divinament a les golfes, lluny del fred exterior. Ens retrobem els nostres fabulosos amfitrions a la cuina per fer un molt lleuger esmorzar i seguir una estona gaudint de converses interessants que ens enriqueixen. Detalls personals, de feina, de vida local… Abans de marxar, toca fer-nos fotos de record i també coneixem els pares del nostre amfitrió que enguany celebrem el 60è aniversari de casament. Tots gent senzilla, maca i hospitalària. Un veritable plaer conèixer persones així. Un luxe per la nostra ruta.

. Deixem Gambara per seguir en direcció a Cremona. Pel camí, a part dels típics camps, també trobem dues o tres grans granges de vaques. Moltes vaques tancades. Molta llet! La llàstima d’arribar a Europa és que el tema alimentari està tan regulat i industrialitzat que fa fàstic. També implica la manipulació total i artificial dels aliments. Les vaques ja no campen ni mengen lliurement herbes, sinó que estan encasellades sense moure’s, menjant no-se-què artificial, hormones…

. Arribem a Ostiano on trobem un petit castell que és coquetó.

. El temps segueix sent meravellosament assolellat. La temperatura al matí i al sol és perfecta.

. És curiós la manera de donar les hores que tenen la majoria dels campanars dels pobles. Les hores en punt les toquen directament amb campanades més greus i sense quarts previs, i les hores i mitja les fan tocant primer les hores amb campanades més greus (per informar de quina hora es tracta) i després una campanada més aguda per indicar els 30 minuts. Per tant, a les 730h, donen set campanades greus i una de més aguda al final.

. Avui no tenim la increïble fortuna d’aquests dos dies anteriors. Avui no ens ha tocat la loteria. Avui ha estat una tarda vespre en que se’ns ha acabat el recorregut i per no quedar-nos massa propers a Cremona, ens hem ficat dins el canal d’irrigació d’uns camps que si bé està força humit i un xic enfangat a algunes zones, està prou bé com per plantar la tenda amagats, doncs quedem enfonsats respecte al nivell dels camps. Esperem que ni plogui, ni ningú obri cap comporta d’aigua que ens banyi i se’ns emporti pel davant.

 

. La nit ha anat molt bé. No ha plogut, ni cap riuada se’ns ha portat pel davant dins el canal d’aigua. A més, sembla que no ha fet tant de fred i que el matalàs de fulles i herbes que vàrem afegir durant la ‘preparació del nostre niuet’ ha servit per no passar gaire fred. Per postres, a part de l’absolut silenci, al matí hem recollit la tenda avui seca. Què bé.

. Deixem el canal d’aigua, la nostra trinxera de nit, per seguir camins de terra fins trobar un fabulós carril bici que ens porta de Persichello a Cremona. Ens agraden molt els carrils bici.

. Arribem a Cremona, el bressol de famosos constructors de violins. Aquí tenim un museu del violí i la història s’escriu amb noms propis com Amati o Antonio Stradivarius.

. A part del tema musical, la plaça del Comune està presidida per una imponent torre del rellotge o Torrazzo a tocar de la catedral, d’un interior empalagosament barroc.

Ens entreteniment una llarga estona caminant i visitant aquesta ciutat. És mitjana, tranquil·la i fàcil de recórrer.

. Acabada la visita sortim pel viale Po per creuar el gran riu Po. Un altre dels mítics. Una bona part del que ens resta d’Itàlia tenim previst caminar-la acompanyant aquest gran riu. Igual que vàrem fer a Tailàndia amb el riu Chao Praya o a Índia amb el Ganges, ara volem anar de la mà del Po.

. Creuat el gran riu, igual que fèiem a tocar del riu Adige, seguim caminets peatonals o de bicicleta a tocar del riu en direcció oest. La pau i el silenci són totals. L’única preocupació afegida a les ja habituals és que el cel s’està ennuvolant perillosament…

. Seguim gaudint de la ruta per un camí petitet que transcorre per sobre un gran dic de contenció de terra més o menys en paral·lel al riu Po. Aquest tram i fins a Torí, és la ruta de bicicletes Eurovelo 8.

La ruta està molt bé per bicicletes, però no veiem ni bancs, ni aigua pels que no anem sobre rodes.

. El cel amenaçador ens té preocupats. Hem tantejat un edifici en ruïnes, però no ha cuallat. En passar un conjunt d’edificis sembla que dedicats a l’agricultura ens plantegem preguntar si tindrien un petit raconet cobert on poder plantar la tenda. Estem fora decidint-nos quan surt un senyor amb un tractor. Té bons ulls, així que ens aventurem a preguntar-li. El senyor, amable, diu que no pot decidir, doncs no és el propietari, però ens diu que a casa seva té un lloc cobert on podríem estar. On viu? A un poble uns quilòmetres més enllà. Al menys el poble està en la direcció que anem. Tot i que ja estem al final del dia i de les forces, estem encantats d’acceptar la seva proposta per tal d’evitar la possible pluja nocturna. Quedem amb ell en un parell d’hores. Toca caminar un tram més, amb un petit esforç extra que esperem tingui sa recompensa. Quina sort!

. Resseguim el riu i quan es va fent fosc i gairebé hem arribat al punt de trobada amb el nostre amic del tractor, veiem que el nostre nou amfitrió arriba amb el seu cotxe. Sembla que ell ha acabat abans que nosaltres i en comptes d’esperar la nostra arribada, ha agafat el cotxe i ens recull. Ens porta un parell de quilòmetres fora la nostra ruta, a casa seva on separat de la vivenda, ens mostra un garaig obert. Suposem que aquí aparca el cotxe, però avui el deixarà a algun altre lloc. Nosaltres, encantats i mirant el cel, muntem la tenda dins. Ell mentrestant entra a la casa i ja no surt més. Nosaltres estem esperant per si ens ha de dir res més, però com ja és ben fosc i fa fresca, anem a la casa per dir-li que anem a dormir. Costa que ens senti picar la porta. Al final, cridant el seu nom des del pati, ell treu el cap per una finestra del segon pis i quan li diem bona nit, ell ens respon… bona nit. I així acaba aquest dia. Moltes gràcies per deixar-nos estar al garaig.

 

. La nit dins el garaig ha anat molt bé. La duresa del terra d’asfalt ha estat sobradament compensada amb la temperatura més alta que quan dormim a l’exterior i la manca d’aigua o humitat.

. Ens llevem i un cop recollit gairebé tot, ens trobem al nostre amfitrió al pati que té entre el garaig i sa casa. Ens saludem amb un gran somriure, xerrem un xic i ell agafa el cotxe per anar-nos a buscar un trocet de pizza i uns panets que ens obsequia juntament amb un petit fuet i un tros de formatge de casa seva, per fer l’esmorzar. Després ens porta al punt on vàrem quedar ahir, on reprenem de nou la ruta. Moltes gràcies amfitrió!

. Deixem per un tram el riu Po per endinsar-nos entre camps de blat i d’una herba que conreen per alimentar el bestiar. Aquests caminets són súper tranquils.

. Avui plou. Això són molt males notícies.

. Pel camí ens seguim trobant persones, sobretot homes que quan ens veuen carregats amb tot l’equip al mig del no-res, ens pregunten cap a on anem i d’on venim. Com és normal, es sorprenen molt en sentir la resposta i el més habitual és rebre un ‘complimenti’ o felicitats.

. Ens passem la majoria del dia sota la puja. Afortunadament és pluja fina que tret d’alguns episodis més intensos, en general ens empenya però no ens fa molt de mal.

 

. Quin dia de pluja!

. La primera bona notícia per la majoria del món i sobretot per l’agricultura és que després d’un període llarg de sequera, torna a ploure. Sí, som molt conscients de que la pluja és aigua, l’aigua és vida i és un bé tan i tan necessari… però per nosaltres la pluja és l’enemic número 1, el principal.

La segona bona notícia és que aquest dia tan gris, fred, humit i plujós ens enganxa a Piacenza en un dels dies de descans de Jenn. Després d’uns meravellosos dies assolellats gaudits immensament i després de que ahir el temps ja comencés a canviar, avui descarrega aigua a gust. Però nosaltres no estem de ruta! Menys mal, per que amb aquesta pluja crec que ens haguéssim quedat aturats a algun lloc, cercant aixopluc.

. El dia de descans d’avui l’aprofitem per fer allò que normalment fem o hem de fer quan no caminem. Descansar els cossos, fer la bugada, dormir un xic més, dormir calentons i secs, dutxar-nos, mirar i respondre correus electrònics, carregar els telèfons, … i seguir treballant i escrivint per alimentar aquesta web.

. Avui també he fet turisme. Aprofitant que no ens hem aturat al mig del no-res, ja que estem a Piacenza, vaig a fer una visita.

Després de donar voltes i més voltes diria que el Duomo amb la catedral és força lleig i l’únic que val una mica la pena és la plaça Cavalli amb el palau Gotico i el palau dei Mercanti.