Aquesta entrada és breu en text per que volem mostrar en un vídeo una conversa típica de les que tenim molt habitualment a Índia, quan anem caminant amb les nostres motxilles.
Com diu la dita, una imatge val més que mil paraules. Aquí no mostrem una sola imatge sinó un seguit d’elles amb les que mirem de reproduir les converses que des de certa distància mantenim SENSE emprar CAP paraula.
No intentem parodiar ni riure’ns de ningú, però és que aquestes converses son així de còmiques. Esperem que la nostra interpretació s’ajusti al màxim al que vivim molt sovint i sobretot esperem que aquest vídeo us faci riure o somriure, ni que sigui una mica. Si aconseguim dibuixar-vos un somriure, ja haurà valgut la pena.
La situació és gairebé sempre la mateixa. Nosaltres passem caminant pel mig de qualsevol població on un o un grup d’homes que estan asseguts ens veuen arribar. Ens miren com si veiessin alienígenes. Fan alguns comentaris entre ells fins que algun d’ells inicia la conversa amb gesticulacions. No fem servir paraules.
Aquesta és la transcripció bàsica de les nostres converses mímiques que mantenim sense deixar de caminar, sense aturar-nos:
– Indi: Què feu? A on aneu?
– Nosaltres: Hola! Namasté!
– Indi: Sí, hola, però què feu? A on aneu?
– Nosaltres: Endavant.
– Indi: A on aneu?
– Nosaltres: Caminant i endavant.
– Indi: Veniu aquí.
– Nosaltres: No, no. Nosaltres seguim endavant.
– Indi: Veniu aquí. Veniu aquí.
– Nosaltres: No, no. Tu vine aquí. Nosaltres seguim endavant.
– Indi: Adéu.
– Nosaltres: Adéu.
Aquí acostumen a acabar-se les nostres converses. En comptadíssimes ocasions alguns dels nostres interlocutors fan el gest d’incorporar-se de les seves cadires o fins i tot alguns s’han arribat a aixecar i caminar cap a nosaltres, però després de fer uns pocs metres, en veure que nosaltres no afluixem i seguim caminant, ho deixen córrer i seuen de nou, tornant a la seva comoditat i quotidianitat.