Aquesta entrada ens resulta especialment difícil d’escriure per que és una crítica a aquells aspectes quotidians de la vida a Índia que trobem deplorables i que dia rere dia, rere setmana, rere mes ens han fet la vida molt més desagradable del que hauria de ser.
Abans d’entrar en contingut també volem esmentar que a Índia hem gaudit d’innombrables satisfaccions, mostres d’amor, generositat, hospitalitat i ajuda que ens han fet la vida molt més agradable del que haguéssim trobat sense aquests recolzaments.
Molts d’aquests fabulosos detalls els hem descrit en detall al llarg de les nostres entrades, mirant de no oblidar-nos cap i així mostrar la bondat que hem trobat en molta gent.
Aquesta entrada precisament no és gens agradable d’escriure, però creiem necessari documentar el que ens ha estat martiritzant durant tant de temps. Tant de temps i tan intensament que per desgràcia cobreix amb una dura i espessa capa la bondat rebuda i les múltiples bones raons o experiències que aquesta fascinant Índia ens ha ofert.
.
Índia, prou!!!!
Trobem 3 grans prous i després alguns altres de menor importància.
Els 3 grans prous son:
. Prou soroll
. Prou sobre-població
. Prou brutícia
Tots ells son perfectament aplicables tant a Índia com a Bangladesh, per que malgrat poguem ferir alguna sensibilitat, tret de la religió, ambdós casos son iguals.
Prou soroll
El soroll que generen i amb el que viuen cada dia és infernal.
La principal font de soroll demencial son els clàxons de tot tipus de vehicles. La seva malaltissa addicció a fer sonar els clàxons a tota hora, a tot arreu, amb i sense motiu i sovint emprant clàxons que estan alterats per ser molt, molt més sorollosos que els que tenim a Europa, ha estat un veritable infern i ens ha generat dolor i angoixa. Literalment dolor i angoixa.
A part dels clàxons també és tan destacable com deplorable l’ús que fan dels altaveus a molts centres religiosos, de diverses religions. Engeguen els tronats altaveus per escampar sorollosament la seva propaganda a qualsevol hora del dia, la nit o la matinada. Les seves crides a l’oració, les seves oracions, els seus càntics que els múltiples altaveus escampen sovint distorsionadament als 4 vents de manera molt sorollosa, son tan irrespectuosos amb la població dels seus voltants com emprenyadors. Ens sembla que aquests temples estan immersos en una competició per veure quí crida més i quí capta més clients a costa d’una absoluta manca de respecte pel descans i salut mental dels seus veïns o de qualsevol persona que transiti pels seus voltants.
També ens envolten sorolls dels motors de tuktuks, motos, cotxes, camions, autobusos… que juntament amb treballs de tallers, construcció o qualsevol activitat mig manual o industrial que fan als milers de petits tallers de qualsevol carrer, inunden de soroll la vida quotidiana de tothom.
El nostre escrit ‘Silenci si us plau’ pot complementar aquest escrit per que malgrat fou escrit referent a Bangladesh, també aplica a Índia.
Prou sobre-població
Si no vaig molt errat, al nostre planeta tots som uns 7 mil milions de persones i només Índia compta amb més de mil milions. Les xifres son aproximades i de veritat no se com ens compten per que a moltíssims llocs del món per on hem estat, dubtem seriosament de l’existència d’un cens mínimament creïble.
Si ens creiem aquestes xifres, aquí a Índia estem caminant entre mil milions de persones! Sí, 1.000.000.000 !!!! 1 de cada 7 habitants del planeta Terra és aquí! Això és una barbaritat.
Però el pitjor problema és que aquests no paren de reproduir-se. De les moltes persones que constantment o molt sovint se’ns atansen a preguntar, el 95% d’elles ens pregunten 3 coses amb el mateix ordre: D’on sou? Esteu casats? Teniu fills? És una veritable obsessió. Això ens sorprèn tant com emprenya i preocupa.
Ens emprenyen les 2 últimes preguntes per que les trobem personals i tots aquests no n’han de fer res. Per ells no és res personal per que desconeixen el concepte de privacitat i respecte a la intimitat.
Ens preocupen les 2 últimes preguntes per que les trobem representatives del que tenen al cap, de la simplicitat de les seves vides amb una veritable obsessió per casar-se aviat i què més? Doncs tenir més indis.
Certament no tothom funciona així. En funció de la cultura, formació, classe social o religió, uns opten per tenir 2 ó 3 fills, d’altres una pila. Però tots van bojos per procrear i a ser possible, ben joves. Portant al món més boques per alimentar a una edat força temprana, no donen temps a les generacions més ancianes a ‘deixar lloc’.
Per tot arreu seguim trobant-nos persones i més persones que gairebé sempre van amb nens i més nens petits i més canalla i més quitxalla i més…
Però què no veuen que això és insostenible? La quantitat de menjar que s’ha de produir diàriament a costa del medi ambient i la qualitat de vida de milers i milions de persones apilades a qualsevol nucli urbà amb els deplorables comportaments derivats de viure entre multitud de persones és un desastre.
La llista d’anècdotes i vivències no precisament bones viscudes arrel d’aquesta ingent sobre-població seria molt llarga, però ens agradaria acabar aquesta secció amb només una anècdota viscuda per Jenn a un centre de mediació del sud d’Índia. Allà va conèixer una parella índia adulta amb classe i educació que li van dir, ni més ni menys: El nostre servei a la societat és NO tenir fills. Aquesta decisió per unes persones d’aquesta cultura és tota una declaració de principis.
Prou brutícia
Caminem sovint portant alguns papers, plàstics o envoltoris a sobre esperant trobar una paperera. Així ens hem passat a vegades dies, per que no trobem papereres enlloc. La gent no les fa servir. Llencen tot al terra. El carrer, el terra, els rius, el camp, Índia és una gran paperera. Les entrades i sortides dels pobles son abocadors d’escombraries a cel obert.
És gairebé còmic veure com als matins molts escombren la brutícia davant els seus negocis o llars deixant la pila acumulada, bé més endavant, potser al mig del carrer o carretera, bé als costats davant dels veïns, sense recollir-la. Al poc, torna a estar escampada per arreu.
És molt dur o difícil per nosaltres veure com tants milions de persones generen i viuen entre tanta porqueria. No sabem si és que ja ni la veuen o si és que els agrada viure així, però això és un crim pel nostre planeta, sobretot tenint en compte la magnitud de la tragèdia per l’enorme porció de terra i persones que generen això.
Després d’ aquests 3 ‘prous’ que ens han afectat més, també tenim altres prous… :
. Prou manca de respecte i educació
La brutal sobre-població comporta el conviure voltat de milers de persones a tot arreu, tot el dia. Sense veure gairebé cap diferència entre persones de diferents classes socials, educacions, professions…, una majoria te una greu manca d’educació i respecte pels demés quan estan en societat.
Vas pel carrer i un cotxe o moto o una persona et talla el pas aturant-se a 1 metre davant nostre, obligant-nos a frenar bruscament. Tothom ha de passar primer i el concepte d’esperar, d’educació, de cedir el pas, de fer una cua, de respecte pels que conviuen dins aquestes jungles, sembla no existir. Jo passo primer i que es foti tothom que queda al darrera meu, ja frenaran, esperaran o hauran de desviar-se perillosament per no col·lisionar amb el meu vehicle o persona.
Apreneu a fer cues, punyetes i no us comporteu com a veritables animals!
. Prou malbaratament de recursos naturals, especialment aigua
L’ús i abús de l’aigua és esfereïdor.
. Prou culpar als altres
Ens hem trobat bastantes persones amb un cert nivell econòmic, educatiu o social amb els que hem parlat prou clara i sincerament sobre tots aquests problemes o deplorables actituds que ara estem escrivint. La immensa majoria dels nostres interlocutors locals estaven totalment d’acord amb nosaltres sobre el soroll, la reproducció humana sense control, la brutícia, el caos, la incapacitat de respectar una cua, el comportament fabulós a nivell personal però lamentable a nivell social… però curiosament molts dels nostres ‘educats’ interlocutors culpaven als altres, als ‘not educated’, com si tot això no anés amb ells, els perfectes ciutadans de sang blava.
I aquesta gent tan ‘educada’ molt, molt sovint es comporten igual. Toquen els clàxons o fan soroll, condueixen de pena fent honor al ja comentat de que jo passo i els del darrere ja frenaran, llencen qualsevol cosa al terra i gairebé sempre sucumbeixen a la brutal pressió familiar i social, portant més criatures a aquest desastre.
Així doncs, pareu de culpar als ‘not educated’ i mireu-vos al mirall !
Hi ha forces detalls i detallets més però amb aquesta mostra volem acabar.