Acabem Índia a peu!!!!
Finalment arribem a Attari, a la frontera entre Índia i Pakistan! Després d’aproximadament 2.500 quilòmetres caminats a través d’Índia, aquí finalitzem la nostra ruta a peu. Ja tenim Índia al sac!
Acabat aquest llarg tram de la nostra ruta a peu, el balanç a dia d’avui és que ja hem caminat Tailàndia, Birmània, Bangladesh, Índia, Pamir, Tadjikistan i Uzbekistan amb aproximadament uns 7.000 quilòmetres sota els nostres peus.
.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Chandigarh, Mohali (Punjab), SAS Nagar, Balongi, Kansal, Daun, Kharar, Bhago Majra, Roorki Pukhta, Gharuan, Bari Mandauli, Morinda, Morinda, Kajauli, Maanpur, Khant, Sanghol, Ranwan, Khamanon, Manderan, Pharaur, Jattana Ucha, Haidon, Ghangrali, Bondli, Samrala, Tutikandi, Shimla, Rohla, Chahlan, Chehalan, Ghulal, Lal Kalan, Neelon, Katani Kalan, Heeran, Kohara, Jandiali, Ramgarh, Jhabewal, Mangli Nichi, Mundian Khurd, Mundian Kalan, Jamalpur, Ludhiana, Fatehgarh Gujjran, Ladhowal, Panjdhera, Phillaur, Atti Walla, Goraya, Chachrari, Jamalpur, Chachoki, Phagwara, Mehtan, Nanak Nagri, Khajurla, Barring, Dhanowali, Jalandhar, Maqsudan, Suranussi, Bidhipur, Sarai Khas, Kartarpur, Dayalpur, Subhanpur, Ramidhi, Dhilwan, Kapurthala, Beas, Umranagal, Rayya, Bhinder, Khalchian, Tangra, Chohan, Mallian, Jandiala, Meharbanpur, Manawala, Pingalwara, Daburji, Amritsar, Putlighar, Khandwala, Chheharta, Chherreta, Kathanian, Khasa Adda, Chidden, Gharinda, Ranieke Mod, Attari
. La gran, grandíssima novetat d’avui, la bona, boníssima notícia d’avui és que Jenn es reincorpora a la ruta a peu. Han passat molts dies i moltes coses que l’han deixat fora de joc, que l’han tret de la ruta, que en a mi m’han deixat sense la meva companya de viatge. Però avui finalment Jenn es torna a calçar les botes. Deixem les motxilles grans i massa pesades a un hotel de Chandigarh i lleugers tornem a compartir quilòmetres a través d’Índia.
. Ens aixequem a les 4h per començar a caminar per les grans avingudes desertes de Chandigarh a les 5h. Aviat ens trobem amb l’entrada al nou i últim estat de la nostra ruta per Índia. Benvinguts al Punjab! Aquest estat fronterer amb Pakistan que quan caminàvem per West Bengal, Jharkhand i Bihar semblava i estava tan llunyà… ja el tenim sota els nostres peus. Avui l’encetem per acabar-lo tocant a Pakistan, si tot va bé.
. A poc a poc ens anem allunyant de Chandigarh. Els pobles que seguim trobant-nos, igual que el tràfic, no son gens agradables. El camp és potser l’única recompensa agradable doncs segueix ple de blat verd a punt de ser collit.
. Ens aturem a visitar un temple Sikh, ens fan seure, descansar i malgrat ens ‘retenen’ durant molta estona que hauríem d’emprar per seguir avançant, ho fan per que ens cuinen i generosament ofereixen unes verdures, llegums, deliciosos ‘rotis’ (pa) i un te!
. Durant una altra aturada amagant-nos del fort sol i calor, uns homes ens ofereixen un te. Malgrat ens encanta, hem de refusar per tal de seguir avançant.
. Pel camí, sota un fort sol i creuant un tram sense arbres que ens regalin un xic d’ombra, un motorista ens pregunta si estem bé i si necessitem res. Tot un detall per la seva part.
. Per ser el primer dia en que Jenn torna a ‘la feina’ i considerant la calor que fa, és admirable la distància que avui cobreix.
. Arribem a Morinda amb 39°C. Els peus de Jenn, després de gaudir molt de temps de la bona vida fora de les botes de caminar, estan bullint i han fet difícils els últims quilòmetres. Els meus, tot i molt més acostumats a la ‘rutina diària’, tampoc s’escapen de la tornada a aquestes altes temperatures i encara arrossego una butllofa de fa 2 dies.
. Jenn segueix caminant al seu ritme durant el seu segon dia, malgrat a mig recorregut l’esforç d’ahir li comença a passar factura. Avui li costa més acabar els segons 30 quilòmetres en 2 dies, però els acaba. És normal que li costi més avui. Ella és forta i després de tanta absència de la ruta és normal aquest període d’adaptació quan encara anem sense tot l’equip a sobre.
. Seguim camí entre camps i més camps de blat que ens compensen un xic els mals conductors que ens empassem per aquesta petita carretera.
. Passant per un poblet, un senyor ens veu arribar i es posa tot nerviós. Ens ofereix te. Li diem que hem de seguir, que ‘tenim feina’ però ell, tot emocionat, ens fa esperar ‘1 second, please’ ens demana. Al poc, surt amb la que suposem és tota la seva família per fer-se fotos amb… la més maca, Jenn.
. La petició de fer-se fotografies també ens arriba a un preciós temple Sikh que ens trobem a Ranwan.
. Sense més novetats que les normals d’arribar cansats, suats i plens de pols al final del tram triat per avui, arribem a Samrala, agafem un autobús de tornada a Chandigarh i caiem morts al llit de l’hotel.
. Ens tornem a llevar, com cada dia, a les 4:15h sortint de l’hotel aviat marxant cap a l’estació d’autobusos on ens pugem sobre una tartana que en 4 hores ens hauria de deixar a Shimla, a uns 120 quilòmetres pujant les muntanyes. Avui ‘fem campana’ de la feina i dediquem una escapada a fer turisme motxiller. Així que comprem els bitllets per Shimla i ens passem la majoria del trajecte agafats als seients per que la carretera s’emparra fort per les muntanyes amb moltes corves tancades i sense gairebé voral per poder caminar amb un mínim de garanties. Una part de la ruta de més al nord que volíem fer a peu transcorre amb carreteres així.
. Al cap efectivament d’unes 4 hores de corves, clàxon constant servit pel subnormal del nostre conductor i unes boniques vistes dels boscos que cobreixen aquestes muntanyes, arribem al que ens diuen és Shimla. Baixem, mirem de situar-nos, estudiem la zona i resulta que ens han deixat a la ‘nova’ estació de Shimla que no està a Shimla sinó a 4,5 quilòmetres. M’agafa una emprenyada de consideració. De molta mala llet comencem a desfer un llarg troç de carretera que acabem de fer amb l’autobús fins que podem arribar a una cruïlla i llavors seguir endavant fins a Shimla. Pel camí ens trobem el trasto d’autobús amb el qual hem arribat fins aquí amb el venedor dels bitllets. La ‘conversa’ que tenim i el que li dic és del tot menys agradable.
. Finalment arribem a Shimla. Ens costa trobar un allotjament on els preus estiguin una mica aliniats amb les habitacions que ofereixen. Pel que copsem, sembla que s’ho tenen molt cregut això de que tenen bones vistes, que sí les tenen, però tampoc hi ha per tant. Les habitacions que ofereixen o veiem i el que demanen sembla no ser gens coherent. Finalment trobem una habitació senzilla, raonable i també amb unes grans vistes que podem fruir des del mateix llit. La recerca i perseverança han donat el seu fruit.
. Abans de tot voldríem afegir un comentari sobre aquest curiós indret. Shimla va esdevenir la capital d’estiu de facto del vast imperi britànic a Índia que abraçava, ni més ni menys, que un troç de món comprès entre Aden i Birmània amb gairebé el 20% de la població mundial. No està malament.
Així doncs, els britànics seguien ‘fent amics’ i controlaven la seva colonització des d’ aquí entre abril i octubre, quan a les capitals reals com eren Calcuta i Nova Delhi feina una xafogor insuportable.
Nota: Quan diem que els britànics seguien ‘fent amics’ amb el seu brutal imperialisme colonitzador, parlem d’ells per que estem aquí, a una ex-colònia seva, però son els mateixos fets cruels i esfereïdors els que d’altres imperis han fet al llarg de la història com han estat els francesos, espanyols, japonesos…
. Un cop amb una habitació assegurada, deixem el que portem dins i sortim a veure món. Crec que el que més ens agrada son les vistes i la fresca brisa sana que omple els nostres pulmons.
Després ens trobem amb la realitat de que encara estem a Índia i hi ha un munt de persones a tot arreu. Les muntanyes properes tenen molta construcció amb edificis omplint trossos de muntanya que haurien de ser verds.
Trobem turistes occidentals! Feia molt de temps que no en vèiem.
De camí des de l’estació d’autobusos que està a la quinta forca fins a Shimla ens congratulem moltíssim pel fet de no trobar tuktuks. Això és fantàstic! Per contra, per moure tanta gent que sempre hi ha per tot arreu i que generalment no camina gairebé gens, hi ha una flota de diferents autobusos que recorren el parell de vies per les quals tots estem condemnats a transitar. El tràfic, com sempre, és un merder.
. Ens sorprèn trobar-nos forces porteadors. Homes que sobre ses esquenes i cossos carreguen uns pesos brutals.
. La resta del dia passegem molt xino-xano gaudint sobretot de l’aire ben pur i de les vistes des de l’habitació.
. Després d’uns dies aixecant-nos sobre les 4h, ahir visitàvem Shimla com a zombis i no la vàrem apreciar gaire, així que avui, ja que estem aquí dalt les muntanyes, hem decidit regalar-nos un dia més de visita.
. Comencem el dia mirant de no perdre la forma. Com? Sincerament crec que d’una manera un xic masoquista. Doncs per si no tenim prou amb el que caminem fent la ruta, avui decidim emparrar-nos des del centre de Shimla fins a un temple que està al cim d’una muntanya, on van construir una enorme estàtua taronja. Evidentment tot això està relacionat amb la seva religió i evidentment nosaltres pugem per les vistes i l’aire fresc. Al començament de la pujada un cartell dona una idea del temps que cal invertir per pujar, en relació a l’estat de forma. Ens alegra comprovar que fent la pujada en 29 minuts, estem molt en forma per gent de 30 anys! I nosaltres ja fa dies que vàrem complir els 30.
Des d’ adalt les visites estan molt tapades pels bonics arbres i el ‘perill’ arriba de la ma de molts micos que son agressius i et poden fotre fins i tot les ulleres. Veiem com un mico li agafa un cotxe de joguina a un nen i com un parell s’acosten a atacar les cames i pantalons d’un home.
. El passat colonial de Shimla està ben palès amb un munt de construccions i edificis britànics. Alguns han estat preservats, molts d’ells estan en pura decadència degut a la manca de recursos i manteniment. Tota una llàstima.
. També ens trobem bastantes persones amb trets físics molt de centre Àsia, molt tibetans i amb els ulls molt menys rodons.
. El centre de la vila està format per una zona absolutament peatonal sense CAP vehicle. Quina meravella! Es tracta d’un carrer comercial anomenat ‘the mall’ i una rambleta o plaça allargada anomenada ‘the ridge’. Aquí acaba tothom passejant, seient i matant l’estona. Les joves vesteixen com nosaltres els occidentals mentre que les dones més grans segueixen amb els típics vestits indis.
. Un altre cosa que em sorprèn no és els cartells que indiquen que escopir al terra és brut, poc sa i fins i tot perillós, penat amb una multa de 500 rupies (7,14€), sinó que a més Shimla és declarada ciutat lliure de fum (del tabac, entenem) pel que està prohibit fumar a llocs públics sota una multa de 200 rupies (2,86€)!
. Els carrers de la ciutat son un laberint de carrerons estrets que s’emparren per les molt pronunciades pendents, entre cases i edificis construïts sense cap mena d’ordre o urbanisme aparent.
. Al ‘ridge’ trobem una esglèsia, una coquetona biblioteca i una estàtua de Gandhi, el pare de la pàtria. Durant tota la nostra estada hem gaudit molt d’aire fresc i net, a diferència del que ens empassem normalment.
. Seguim la ruta des de Samrala per mirar d’acabar el tram entre Chandigarh i Ludhiana, després del petit esbarjo turístic fet amb l’excursió a Shimla. Reprenem la caminada a Samrala on al poc de sortir ens trobem caminant a través d’un cementiri on els cossos dels éssers estimats encara estan per enterrar i es mostren a la superfície per recordar-nos als humans com de cruels podem arribar a ser amb el nostre planeta. El drama del mal anomenat ‘progrés’. Una massacre d’arbres al més pur estil de Birmània. Això és un crim i ens fa caminar com entre éssers estimats morts, fent-nos sentir molt tristos.
. El paisatge segueix dominat pels camps de blat. Cada vegada queden menys que estiguin verds. La majoria van prenent un color daurat indicant una collita molt propera. Maduren ràpid amb aquestes altes temperatures.
. El dia s’ha llevat tapat i en algun tram ens han caigut 4 gotes. Quan surt el sol, pica de debò, però avui caminar és un plaer al menys en quant es refereix a la meteorologia. Avui compensa el dia d’ahir que fou molt dur. Ahir tocava moure’ns amb totes les motxilles. Com no volem que Jenn ni aixequi ni carregui encara la seva motxilla gran, ahir a vegades les movíem per separat, però en moments molt puntuals va tocar portar les 2 grans penjades a l’hora.
El pitjor ens arribava de la ma d’un tràfic caòtic d’un món lluny de poder categoritzar-se com a desenvolupat, amb soroll infernal i un sol que va fer pujar el termòmetre fins als 43°C. Ahir sí que durant unes llargues estones les vàrem passar magres.
. Al final del dia d’avui, quan portem ja molts quilòmetres i estem molt més tocats, ens trobem amb una molt desagradable tempesta de vent, sorra i una mica d’aigua com a benvinguda a Ludhiana. Plens de suor, pols, sorra per arreu i bastanta porqueria, arribem a Ludhiana. Ja tenim un altre tram fet. Ja tenim el Chandigarh – Ludhiana, el primer del retorn de Jenn a la ruta.
. Felicitats a Jenn per menjar-se un centenar de quilòmetres en 3 dies de ruta, com a estrena del seu retorn.
. Comencem el tram Ludhiana – Jalandhar. En sortir de Ludhiana ens trobem amb una senyora autopista. Una de les raons per les quals vàrem triar fer Chandigarh – Ludhiana i no Ambala – Ludhiana fou per conèixer l’urbanisme de Chandigarh i també per poder caminar per una carretera més petita, cosa que te els seus pros i contres. Ara, a partir de Ludhiana ja ens engoleix una bona autopista de peatge amb 3 carrils per sentit de circulació, amb una senyora separació entre sentits a prova d’indis i el millor per nosaltres, també tenim 1 ó 2 carrils de servei pels quals podem caminar en paral.lel, parlant i sense jugar-nos la pell. És per aquests carrils de servei pels que avancem molt. Una desavantatge important és la manca d’arbres i ombra, especialment amb dies de molt de sol i fortíssima calor, però avui tot està tan tapat que ens acaba plovent en 2 ó 3 ocasions. Afortunadament tota la negror, vent, trons i llamps s’ha traduït en relativament poca aigua que ens hem hagut d’empassar.
. Seguim gaudint de camps de blat a punt de collir al llarg del 90% del recorregut i també seguim trobant-nos cases amb decoracions diguem que divertides…
. Em permeto tornar a felicitar a Jenn per que ahir va caminar 38 quilòmetres i avui, 40. Bravo. Bravíssssimo.
. Seguim avançant ruta. Arribem al poblet de Nanak Nagri on entrem a visitar un temple curiós en disseny i decoració. Dins ens trobem unes dones que estan assegudes al terra. Aquí tothom seu pel terra mentre que els fabricants i venedors de cadires passen gana. Les senyores estan de cara a un senyor que sobre un esglaó també jeu al terra. Aquest senyor sembla ser el responsable d’aquest centre religiós i ens fa seure al seu costat.
Amb el senyor a la nostra esquerra i unes 10 dones mirant-nos fixament de cara a un parell de metres de distància ens conviden a un deliciós te, unes pastetes petites i un dolç. Fem un petit esmorzar. La comunicació és molt, molt bàsica durant la qual mirem de barrejar anglès amb el poquíssim indi i punjabi que hem après. Com al final gairebé sempre expliquem la mateixa història, doncs ja ens en sortim.
Quan acabem el te ens fan passar a la sala principal del temple on tenen retrats dels responsables anteriors del centre i d’altres persones importants per ells. Allà ens fan creuar una petita porta metal·lica i seure amb el cap de la colla. Ens donen una bossa per emportar amb unes quantes pastetes petites i dolços que acabem de menjar i a més un bitllet de 100 rupies (1,43€) per cadascun. També ens posen i fan emportar una tela taronja al voltant del coll. Tothom mirant. Estem molt afalagats i agraïts. Acceptem la tela i el menjar però amb molt d’insistir aconseguim retornar-los els diners. Ha estat una nova i interessant experiència trobada allà on menys ens ho esperàvem. Ens acomiadem súper agraïts per la seva amabilitat, tractant-nos com ens diuen, com a convidats especials vip. Jenn acaba fent unes quantes sentides abraçades amb algunes de les senyores que amb tanta atenció ens han estat observant.
. Un cotxe petit s’atura davant nostre al lateral de l’autopista. Un jove conductor Sikh, un altre jove hindú i 2 homes madurets disfressats de ‘santons’ i amb pinta de no haver treballat en sa vida vivint del … ens demanen diners. Al principi no entenem per què s’aturen davant nostre i què volen. Quan al final esbrinem que volen diners llavors ‘contra-ataquem’. Els diem que no cal, però que si insisteixen, doncs que acceptarem els seus diners. El diàleg de sords continua fins que seguim el nostre camí ignorant aquesta colla de dropos.
. Arribem a Jalandhar, com Ludhiana i com el 98% dels nuclis urbans pels que hem posat els peus, un altre malson de soroll, caos, brutícia, molta gent per tot arreu… un fàstic. Malgrat estar cansats, invertim unes 3 hores en cercar allotjament.
. Per sortir de Jalandhar agafem una avinguda que està plena d’hospitals. És un carrer bastant ben urbanitzat amb un munt de clíniques, hospitals i centres de salut tots bastant petits de tamany. També trobem cases molt maques o fins i tot alguna mansió. Si no fos pel tràfic i la seva maleïda addicció als …. clàxons que ens fa maleïr-los amb ràbia, el passeig per la ciutat podria ser fins i tot agradable.
. En deixar enrere el caos i el destructiu soroll que tots aquests generen, tenim la sort de trobar una carretera petita, poc transitada i amb majestuosos eucaliptus per tot arreu que ens regalen una mica d’ ombra i un perfum agradable. Per acabar de decorar aquesta fabulosa i tranquil·la vía, tenim uns quants ocells que ens canten a cau d’orella. Com apreciem, com gaudim de meravelles tan senzilles com el silenci, el flaire dels arbres i els cants dels ocells. Ho assaborim a cada pas per que és un regal i, per ser sincers també, per que això ens dura uns quants quilòmetres fins que creuant les vies del tren, tornem a agafar l’ampla i transitada autopista. Avui torna a fer un sol de justícia, pel que sense cap protecció natural com els núvols d’aquests 2 dies, ens torrem sota els nostres barrets.
. Arribem a Kartarpur i aconseguim lligar un allotjament per demà. Si ens hem entès bé i tot funciona, potser el farem servir com a base per fer l’aproximació a Amritsar. Volem sortir de les ciutats i ara més concretament de Jalandhar on estem. Si qualsevol poble és angoixant pel soroll que constantment generen i en el que viuen aquesta colla, les ciutats son encara més inhumanes, pel que esperem funcioni l’allotjament de Kartarpur que està lluny de vies molt transitades, és a dir, sorolloses.
. A Kartarpur, a part de l’agradable i treballada sorpresa de l’allotjament, ensopeguem amb una altra gran troballa. Resulta que aquí, a Kartarpur que no és precisament un centre turístic, estan construïnt un complex d’edificis força espectaculars. Es veuen des de lluny, quan pensàvem que seria un centre d’investigació o d’estudi de l’univers. En atansar-nos arribem a l’entrada on veiem que es tracta del memorial a la lluita per la llibertat i en concret, un memorial a la lluita per la independència d’Índia respecte als colonitzadors britànics.
Des de fora veiem que es tracta d’un impressionant conjunt d’edificis. Entrem per visitar-lo. Crec que encara és aviat per fer una visita a fons, doncs igual que encara estan acabant moltes petites parts o construint l’edifici més gran del conjunt, igualment el contingut existent està molt bé però avui per avui, una mica justet. Ja ens està bé doncs tampoc tenim molt de temps. Un contingut cronològic mostra les dates i fets més rellevants del llarg, costós, cruel… procés que va portar finalment a enviar als brutals colonitzadors britànics a casa seva. Aquí poden prendre nota tots aquells estats que encara avui estan colonitzant realment o de facto a d’altres pobles, nacions o col·lectius els quals legítimament cerquen i tard o d’hora aconseguiran la seva llibertat. Esperem que aquests colonitzadors o dominadors no triïn la vía de ser recordats com a cruels bèsties o quelcom pitjor.
Quina sorpresa trobar aquest tipus de memorial – museu i aquesta impressionant inversió aquí, a Kartarpur!
. Comencem el dia a Kartarpur trobant-nos un nombrós grup de persones que, molt sorpreses de veure’ns als seus barris, ens envolten al més pur estil de Bangladesh. Feia temps que no ens sentíem tant, tant aclaparats. Aquí no hi ha anglès que valgui, així que estirem, utilitzem, reutilitzem i inventem les poquíssimes paraules que hem après de hindú i punjabi.
Son bastantes les persones que ens envolten. Semblen tenir una condició econòmica molt, molt modesta i, com no, tenen crios i més crios que apareixen per arreu. Son amables però ens sentim força agobiats. Menys mal que no triguen massa en marxar d’excursió. Van pujant a un camió. Aquest camió te la caixa de càrrega dividida en 2 pisos per encabir més persones.
. Deixem Kartarpur per continuar caminant per l’ampla autopista. Seguim amb molts camps de blat que ara ja estan daurats, a punt de ser collits. El color daurat és ben maco i si bufa un xic de brisa, alguns camps semblen petits mars d’or on les espigues es deixen acaronar, movent-se harmoniosament de costat a costat.
. Aquesta autopista te uns quants trams que estan en construcció. Això vol dir que ens hem de menjar hores de pols, terra, sol, sorra, camions i maquinària pesada, treballant. Sí, treballant! Ho emfatitzem per que una altra cosa que ens sorprèn a Índia és la grandíssima quantitat d’obres que un cop iniciades i amb tot empantanegat, s’han aturat, deixant tot fet una porqueria i sense recollir res. Hem vist moltes, moltíssimes obres deixades a mitges amb herbes i fins i tot arbres creixent entre les peces que formen part del que estan construïnt o les muntanyes de sorra, terra, grava que deixen de ser útils per passar a formar part del nou paisatge habitual. La vida i el caos continuen al voltant d’aquestes múltiples obres parades a mitges.
Doncs aquí ens estem trobant amb màquines i persones treballant a ponts, viaductes, ampliació de vorals, nous carrils… Amb tanta construcció no ens queda més que torrar-nos al sol mentre mengem molta pols. Al menys veiem que estan treballant en seguir construïnt una bona autopista, la qual, per cert, és la ja famosa i coneguda per nosaltres, Asian Highway 1 (AH1), la mateixa que hem caminat durant centenars de quilòmetres per Birmània per exemple.
. Seguim atansant-nos a Amritsar. El tram d’avui no te tantes obres pel que podem respirar una mica més sense menjar tanta pols.
. Seguim utilitzant les benzineres com a punts per anar al lavabo, refrescar-nos o beure aigua. Com a tot arreu i a casa també, trobem tot tipus de lavabos. Normalment no estan gaire decents o gens decents, però també en trobem alguns en condicions més que acceptables. Avui ens fa gràcia l’anunci dels serveis que ofereix una benzinera on voldríem destacar 2 serveis anunciats: .. clean toilet (lavabo net) i .. service with smile (servei amb somriure).
. Mentre passem per davant uns negocis o botigues un home ens saluda i fa senyals per que ens aturem i anem cap a on ell està per fer un te. Ens sap greu refusar l’amable invitació.
. Més endavant, creuem el poble de Tangra on un home sembla portar la nostra mateixa direcció i se’ns incorpora. És amable, correcte i no es fa pesat per res, pel que segueix el nostre ritme fins al següent poble, Chohan on ell viu. Arribats al seu poble nosaltres anàvem a continuar però el senyor amablement ens ofereix un te a casa seva. Com un te sempre és benvingut, ara no ens podem resistir i ens endinsem a un barri i una casa súper modesta. Allà ens trobem amb 3 dones, 4 marrecs menors de 7 anys i més tard arriben 4 adults més. Estem una estona entranyable amb ells mentre ens prenem un te i les típiques galetes que acostumen a servir amb els tes. Ha estat una bona aturada. Tot un detall representatiu de la bona hospitalitat índia.
. Un cop acabada la feina d’avui i havent cobert la distància que ens havíem proposat, dediquem més de 2 hores a fer sewa o voluntariat. Ens dediquem a ajudar a un equip relativament nombrós de senyores que fan centenars de rotis manualment.
- Tot comença amb una gran plata plena de pasta o farina barrejada amb aigua. D’aquí s’agafa una quantitat. Pressionant i amassant fan unes boles que llencen al següent subgrup de dones. Aquesta és la nostra tasca. 2. Les boles son aplanades a ma i arrebossades en farina. Després es passen endavant amb forma de galetes grans. 3. Les galetes son premsades amb un pal de fusta rodó sobre una plataforma rodona. 4. Un cop les masses tenen forma de galetes grans i molt planes es llencen sobre una planxa metàl·lica on les donen unes voltes fins que queden fetes.
. Dia important per ambdós però sobretot per Jenn per que avui, després de gairebé 5 mesos d’haver entrat a Índia, avui Jenn finalitza la seva ruta a peu. És una bona notícia i un gran motiu de satisfacció.
. Acabem de caminar els quilòmetres que ens resten per entrar a Amritsar, un lloc especial però que malauradament, és una altra ciutat, un altre malson de tràfic i soroll. Creuem un gran arc, pel meu gust força hortera, que sembla ser una porta d’entrada a la ciutat. Mirem d’arribar el més aviat possible al lloc triat per Jenn com a final de la seva ruta a peu. És un lloc molt significatiu, molt especial i molt bonic. És el temple daurat o golden temple d’Amritsar, el centre religiós més important pels Sikhs.
Aquest és el lloc triat per Jenn per acabar Índia. Te tot el seu significat per ser un lloc molt especial i trobar-se només a uns 30 – 35 quilòmetres de la frontera amb Pakistan, on jo espero acabar la meva ‘versió’ de la nostra ruta a peu per Índia.
Jenn tria Amritsar i el temple daurat igual que quan vàrem acabar Birmània el final fou a un altre indret especialment significatiu, els temples de Bagan, o quan vàrem acabar Uzbekistan l’indret triat per Jenn fou Bukhara, una ciutat històrica i molt propera a la frontera amb Turkmenistan.
. Ja escriurem sobre el temple daurat una mica més endavant, però pel que respecta a avui, quan aconseguim creuar una part de la ciutat d’Amritsar i entrar a la zona d’influència del temple, ens trobem amb una zona peatonal molt ben urbanitzada on desaparèixen els maleïts clàxons i tràfic, però apareixen uns quants pesats oferint-nos transport o qualsevol altra cosa.
Jenn i jo vàrem visitar aquest indret al 2013. Veiem que els voltants del temple ara estan molt ben urbanitzats i engoleixen els milers i milions de visitants que inundem tot això.
Però avui és un dia de feina, com gairebé cada dia, i no ens podem encantar doncs hem de trobar allotjament per demà. Fent ús de la memòria i l’experiència preguntem a una oficina que ens confirma el que pensàvem. Al 2013 vàrem dormir a un dormitori reservat només per estrangers. Quan tornem a trobar-lo podem comprovar que no ha canviat gens ni mica. Ens fa una curiosa sensació tornar a ser a aquest dormitori. Parlem amb un amable noi informant-lo que demà vindrem amb tot l’equip per quedar-nos a dormir. Tot OK.
. Un cop sembla que tenim assegurat un lloc per estar-hi, anem a dinar i encabat entrem al recinte principal del temple on passegem i seiem una estona entre rius de persones. Veiem poquíssims estrangers. Nosaltres som una mínima minoria, no som res d’especial i formem part d’aquesta marea humana.
. Acabada la feina per avui, anem a l’estació d’autobusos on el soroll és insuportable. Per un costat tenim uns homes que criden repetidament la destinació dels autobusos, com si el cartell que ho anuncia a l’estació no fos suficient. Després tenim el soroll dels motors i el que ens fa odiar cada dia els carrers d’Índia son els brutals clàxons que fan servir constantment amb una potència descomunal. Viuen en un caos, es tanquen el pas i van per on els dona la gana i quan no poden passar ni esquivar els obstacles, rebenten les oïdes de tothom a tocs de clàxon continus com si això els solucionés el pas. Fan servir clàxons alterats, molt més potents que a Europa i fins i tot amb melodies. Ens rebenten les oïdes. Son constants agressions que sincerament ens fan mal físic i mental. Jo sento dolor i ni tapant-me les oïdes aconsegueixo una mica de pau o equilibri mental.
He comprovat i provat que puc caminar entre 40 i 60 quilòmetres de tacada acabant físicament cansat però no mort, o portant-me al límit, fins a 80 quilòmetres seguits acabant físicament mort però sencer, ara bé, no puc caminar per qualsevol poble mínimament gran d’ Índia amb aquest soroll, tràfic i clàxons durant molt de temps. Sincerament no puc. M’afecta moltíssim.
. Aquest entorn urbà de moltíssima gent per tot arreu, molta brutícia i el constant soroll que estem segurs ens està afectant la salut te un efecte demolidor sobre una efemèride com és la d’acabar la ruta a peu per Índia. Jenn, i jo també, volem celebrar-ho però la nostra satisfacció personal i més concretament la de Jenn queda ensorrada i enterrada per aquest entorn urbà comentat. Tristament el que podria ser un gran motiu de joia i celebració es converteix en una punyent i dolorosa frase que Jenn deixa anar categòricament: ‘OK, jo acabo aquí. Acaba tu aviat i fotem el camp d’aquí. Ja no puc més‘.
. A la tarda – vespre tornem a Kartarpur on hem tingut la base, on tenim les motxilles i des d’ on hem atacat aquest últim tram fins a Amritsar. A Kartarpur podem gaudir de silenci mentre preparem tot per emigrar demà cap a Amritsar.
. Jenn acabava ahir la ruta a peu per Índia. Jo l’acabo avui! Sí, avui, després de poc més d’uns aproximadament 2.500 quilòmetres caminats a través d’Índia, avui jo finalitzo la meva ruta a peu. Des de l’entrada a Índia per Petrapole avui arribo fins a Attari, tocant la frontera entre Índia i Pakistan. És una bona notícia i un gran motiu de satisfacció.
. Comencem el dia traslladant-nos des de Kartarpur fins a Amritsar on arribàvem caminant ahir. Després de deixar les motxilles, esmorzem i a mig matí, amb molt de sol i una forta calor, surto disparat cap a Pakistan. Ja se que no podré entrar-hi, però vull arribar fins el poble fronterer d’ Attari.
. Mentre vaig allunyant-me del centre d’Amritsar em trobo amb una impressionant escola. Te un gran espai verd i sobretot un imponent edifici. Ja al final de la ciutat una escultura sembla marcar el límit urbà i un senyal de tràfic em confirma que estic en el bon camí cap a la frontera d’Attari.
Només em resten uns quants quilòmetres més per acabar, però tocarà patir fins al final doncs fa una forta calor que m’obliga a cercar aigua molt sovint no només per beure sinó també per mullar-me el cap, la gorra, samarreta, braços… avui segueix picant fort.
. És tristament coneguda les pèssimes relacions entre Índia i Pakistan. Això es nota moltíssim més a la part més nord d’Índia, a l’estat de Jammu i Kashmir, però jo ara vaig caminant decididament cap a Pakistan i això es nota. No sento en cap moment la més mínima sensació de perill o inseguretat, però per mi no és gens agradable caminar al costat de grans casernes militars o, de tant en tant, alguns vehicles militars pesats aparcats als vorals de la carretera, per on jo camino, amb uns quants soldats armats i disfressats amb roba de camuflatge. És trist però és així.
. La part més tranquil·la, normal i fins i tot ‘romàntica’ del recorregut d’avui m’arriba des del bonic mar daurat de blat madur que començaran a collir a partir del 13 ó 14 d’abril i també quan caminant per aquest semi-forn, em trobo un grup de iaios que semblen haver-se muntat una mena de precari i improvitzat temple Sikh tocant la carretera. Malgrat la pinta de campament il·legal divertit, m’ofereixen aigua i te que accepto de mil amors i gaudeixo assentat al terra amb ells i un núvol de mosques molt emprenyador.
. Bé, finalment arribo a Attari. Aquí s’acaba Índia! Quina il·lusió. Ja tenim Índia al sac.
. Acabat aquest llarg tram de la nostra ruta a peu, el balanç a dia d’avui és que ja hem caminat Tailàndia, Birmània, Bangladesh, Índia, Pamir, Tadjikistan i Uzbekistan amb aproximadament uns 7.000 quilòmetres sota els nostres peus.
