Aquesta breu entrada i ara que durant les properes setmanes ens endinsarem a Uzbekistan, és per ’informar’ que segons ens han comentat altres viatgers, la connectivitat i accés a internet serà gairebé nul·la, pel que consegüentment, no creiem poder publicar gaire a la web, ni a les xarxes socials (si no estan bloquejades com a Tadjikistan).
Our time in Tajikistan has come to a close. It has been an amazing 45 days, and it will be hard to top what we found here. It is a place of natural beauty and kind people.
But, we walk onwards, and Uzbekistan is next on the list. We’re looking forward to what another country along the ancient Silk Road will be like.
Lately, when it is that time of day when we start thinking about where we will be at nightfall, we sigh with some relief, “We’re not in Burma anymore! We’re in Tajikistan!”
Aquesta entrada reflecteix el que hem viscut entre les dues poblacions del títol.
Aquesta entrada reflecteix el que hem viscut entre les dues poblacions del títol.
“Choi? Chay?”
These Tajik and Russian words will long echo in our ears and our hearts. They are more than an invitation for tea. They are a way into people’s homes and lives. They are reflections of a kind of hospitality people in today’s busy world don’t seem to have time for any more. These words have come to mean “Tajikistan” to us.
We trudge forward. Hours drag on.
Each step brings us to another curve leading to a long stretch of alpine nothingness. It’s just us alone in the world, heads down and walking different paces alongside the Panj River that sometimes meanders a few meters below or rages through narrow gorges.
There’s comfort in solitude. There’s unity between the human spirit and the natural world. There’s also a simultaneous sense of bigness and smallness, being a speck in the shadow of mountainous greatness while having a heart large enough to notice the smallest rock sparkling in the sunshine.
It’s easy to get lost in these long stretches in between Pamir towns. The monotony invites a meditative calm, a peace that comes with moving at about three kilometers an hour. It often, too, stirs restlessness and a string of unconnected thoughts anxious for answers or impatience from feeling like we are going nowhere fast.
Aquesta entrada reflecteix el que hem viscut entre les dues poblacions del títol.
TORNEM A CAMINAR !
FINALMENT REPRENEM LA NOSTRA RUTA A PEU !!!!
Molt breument per qui no hagi llegit les nostres entrades anteriors, direm que caminades Tailàndia i Birmània, reprenem la nostra ruta a peu a Langar, una petita població a la vall de Wakhan, a la punta sud-est de Tadjikistan i davant d’ Afganistan, que es troba a l’ altre costat del riu.
Després de Birmània, no hem seguit per Bangladesh i l’ Índia per evitar el monsó i fem ara el centre d’ Àsia per evitar el seu duríssim hivern.
Per què Langar? Per que és possiblement el primer poble que ens trobarem / trobaríem seguint la nostra ruta des de l’ Índia i continuant per Pakistan. Anant cap al nord de Pakistan i suposadament creuant un trocet d’ Afganistan, entrarem / entraríem a Tadjikistan arribant a la vall de Wakhan. Fent la nostra ruta entrarem / entraríem per Langar, així que és des d’ aquí Langar que reprenem la nostra ruta a peu.
Aquesta entrada reflecteix el que hem viscut durant l’ últim tram ‘sobre rodes’ abans de poder tornar a caminar.
Volavem a Bixkek, la capital de Kirgizistan per anar a buscar allò que tan ens agrada, visats, i per terra però sobre rodes hem anat cap al sud per arribar fins a Langar, fins a la vall de Wakhan.
