Bixkek (Kirguizistan)-Langar (Pamir)

Aquesta entrada reflecteix el que hem viscut durant l’ últim tram ‘sobre rodes’ abans de poder tornar a caminar.
Volavem a Bixkek, la capital de Kirgizistan per anar a buscar allò que tan ens agrada, visats, i per terra però sobre rodes hem anat cap al sud per arribar fins a Langar, fins a la vall de Wakhan.

Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu–nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Bixkek, Osh, Mercat animals Osh, Sary Tash, Karakul, Murghab, Alichur, Khargush, Langar

 

. Abans de marxar de Bixkek em permeto seguir fent la feina de modest i discret ambaixador de la nostra cultura catalana i de la meva estimada colla castellera els Castellers de Vilafranca . No podia marxar d’ aquí sense ‘vendre’ el producte a les amables persones que gestionen l’ allotjament on som.

 

. Deixem Bixkek per anar cap al sud, a Osh, on haurem de trobar transport per endinsar-nos a Tadjikistan pel Pamir i poder arribar allà a on volem reprendre la nostra ruta a peu. Arribem al costat del mercat Osh de Bixkek on a una cantonada estan els molts monovolums que ofereixen transport privat compartit. Un xic abans d’ arribar al petit núvol de conductors i intermediaris que asatgen a tothom que passa per allà, un home ja ens ofereix transport. Sabem quin és el preu ’normal’ i ell, potser per ser el conductor i no una sangonera intermediaria, ja ens ofereix un 17% menys. En principi ja ens està bé, però per provar, li faig una mica de ganyota davant el preu i ell, sorprenentment, baixa i ja tenim un 33% de descompte al sarró. Fantàstic! Tenim un acord i ja no toquem res més. Ara només em resta comprovar quin cotxe te i l’ estat dels pneumàtics. Tot correcte. Així també ens estalviem la gran molèstia i asetjament dels altres transportistes i els cars intermediaris que emprenyen i encareixen tot.

Malgrat haver tingut un bon i llarg viatge, el moment força desagradable ens sorprèn quan arribem a Osh. Paguem l’ acordat al fins llavors amable conductor i demana més. I insisteix. I torna a insistir. Fins que no em queda més remei que treure les urpes, recordar-li el nostre acord sobre el segon preu que ens ha ofert i malauradament, acabar cridant-li a la cara mentre l’ envio a la merda. Un trist i sorprenent final. Al final ell, vist el ruixat i la nostra reacció, acaba somrient i oferint-me la ma.

. El trajecte és molt, molt bonic. Deixem Bixkek plovent. Seguim la carretera que va cap a l’ oest resseguint la cadena muntanyosa que escorta la capital pel sud fins que trenquem a esquerra i encarem cap al sud, cap a la paret muntanyosa. La carretera es va esmunyint per una vall. Aquí la principal feina en la construcció de  carreteres la fan els rius, que amb la seva força erosionen aquests grans blocs rocallosos. Segueix plovent a bots i barrals. La carretera, en força bon estat i amb molt poc tràfic, puja, serpenteja, segueix pujant fins que ens fa passar entre pics completament nevats. Aquí la carretera ja està en pitjor estat amb forats a l’ asfalt o trossos sense. També ens trobem alguna petita esllavissada deixant unes quantes roques al mig de la carretera que podem anar evitant, tot i que hi ha un moment en que tenim cua per que altres conductors estan traient roques a ma i sota la pluja. Al nostre voltant tot son pedres, gorges no molt verticals i molta neu. De fet, un cop travessat un dels pocs túnels que veiem per aquestes alçades, ens trobem al mig d’ una senyora nevada. Estem passant els pics i les muntanyes que tan admiravem des de Bixkek. Les visites son magnífiques.

Més endavant baixem per creuar una plana que està escortada a ambdós costats per pics nevats i una infinitat de turons verds. De fet, una de les coses que més ens sobte, a part de la bellesa de tot el recorregut, és la manca gairebé absoluta d’ arbres. Només en veiem a les zones habitades, sovint delimitant propietats i al llarg de la carretera. És frapant que amb tantes muntanyes i una interminable manta de turons, tots estan només coberts d’ herba verda i cap, cap arbre. Des de l’ alçada és com veure una gran pinya verda dels Castellers de Vilafranca…

Durant una bona estona anem vorejant una reserva d’ aigua entre grans parets de roca fins arribar i passar al voltant d’ un gran llac. Un cop passades unes quantes hores estem dins una gran plana amb molta agricultura i terres treballades. A part de grans valls i planes agrícoles aquí la ramaderia és molt important. Al mig d’aquest mar de turons verds veiem moltes ovelles, vaques i cavalls. De fet, al llarg del recorregut d’ avui ens hem trobat potser en 6 ó 7 ocasions un ramat al mig de la carretera custodiat per homes o nens normalment a cavall. És qüestió d’ afluixar i passar al costat o entre els ramats molt a poc a poc.

Crec que la distància coberta ha estat propera als 600 km però amb 1h per dinar, alguna aturada necessària pel conductor i moltes altres innecessàries del conductor, triguem 10 hores!

 

. Ja som a Osh on nosaltres diriem, a risc d’equivocar-nos, que la gran majoria dels viatgers que no arribem aquí en bicicleta, cerquem transport per Tadjikistan i el Pamir. Però potser estem equivocats. Meerim, la nostra nova amfitriona ens porta a una mena de garaig on aparquen camions de transport i d’ altres ‘monstruositats’ utilitzades per casaments com el de la foto. Ella coneix un conductor que si coincidim en dates i ell està d’ acord, ens podria portar fins a Murghab per la meitat del cost del que sembla acostumen a clavar als estrangers. Ens hem de buscar la vida i a això venim aquí. A espavilar-nos. Si surt bé, serà genial. Si no, doncs pringarem.

. Meerim també ens fa una petita volta per ensenyar-nos on canviar moneda de Tadjikistan (només amb canvistes, no als bancs) i on comprar iogurt i llet fresca de veritat. I diem llet de veritat per que l’ hem de bullir, per després gaudir immensament de la nata i del sabor. Això és llet i no el que venen a casa. Les venedores també son molt autèntiques.

. Acabem el dia coneixent, xerrant, enriquint-nos mútuament, compartint molta estona i admirant a na Camille, una ciclista que volta sola amb un somriure i actitud lloable. Esperem segueixi igual de bé que fins ara i li desitgem tot el millor. Per qui tingui curiositat, aquesta és la seva web.

 

. Osh no és precisament un lloc turístic ple d’ atraccions o llocs d’ interès. Al menys això és el que ens sembla a nosaltres. Això no vol dir que no valgui la pena atansar-se. La vida quotidiana i el seu mercat ens semblen un bon reflex de la vida a Kirgizistan. Però no ens enganyem. Si Osh estigués geogràficament a un cul de sac del mapa, no el visitariem. Ara bé, si algú para per Bixkek i vol seguir cap a Tadjikistan i el Pamir, te moltes probabilitats de passar per aquí. Avui visito el mercat i un petit parc d’ atraccions pels menuts que està obert a tothom i forma part d’ un parc, igual que tenen a Bixkek.

. El mercat és sempre interessant. La roba que venen amb els dissenys típics d’ aquí (gairebé tot te dibuixos, motius i decoracions corves com les banyes dels rens), els fabulosos i típics barrets, sabates… El tema del menjar és sempre bonic i colorista. Sembla que estem a la temporada de cireres, maduixes i sobretot patates i cebes. Sacs i sacs de cebes. De totes maneres amb el que més gaudeixo son amb les cares d’ algunes senyores (amb mocador al cap) i alguns senyors (amb barret). Les seves cares son de foto. De fet quan estic fent una foto a unes parades on venen infinitat de boles sòlides de iogurt salat, unes venedores em demanen que les faci una foto i en ensenyar-la, em regalen una bola.

. Al centre i al llarg d’ un trocet del riu Ak-Buura hi ha un parc tot ple de petites atraccions. És com un petit parc d’ atraccions pels menuts, obert a tothom. Amb unes poquíssimes excepcions la majoria de les atraccions son per canalla que van bojos d’ una a l’ altra acompanyats de ses mares. És un lloc molt agradable per seure i veure passar la gent, en comptes de ser nosaltres els que sempre passem pel davant fent quilòmetres.

 

. Dia gris, gris en tots els sentits. Ens aixequem amb força pluja cosa que, per sorprenent que sembli, deixa a la ciutat d’ Osh, crec que d’ uns 300.000 habitants, sense aigua. Aquesta deixa de rajar per que segons sembla, la pluja abundant causa una arribada d’ aigua molt més bruta o enfangada i … tallen el subministrament. Pensàvem que ho havíem entès malament i era només a on estem, però en trobar-nos una altra viatgera allotjada a una altra casa d’ hostes ens confirma que allà tampoc tenen aigua.

. A on estem allotjats la propietària ha demanat a un home que li vingui a penjar un senzill prestatge a la paret. Aquest senyor va venir fa 3 dies, va deixar la caixa d’ eines i va marxar. Fa 2 dies torna al matí i la senyora no hi és. No fa la feina i ell marxa. Torna a la tarda i jo penso que ara farà els 4 forats i penjarà el prestatge. Doncs no. S’emporta la caixa d’ eines. Avui apareix amb un altre noi cap al vespre i quan li pregunto a la senyora per què han marxat sense fer la feina, em respon que ha oblidat de portar la caixa d’ eines i que tornarà demà. Jo segueixo al·lucinant. Li pregunto a la senyora, i si ha oblidat la caixa d’ eines que ha estar aquí durant un temps, per què ha vingut a aquesta hora? La resposta, que ja comença a ser tristament familiar, ‘tomorrow (demà)’. Fer qualsevol cosa aquí sembla força, força complicat.

. A part del cel gris i la pluja, el dia és gris per que seguim intentant trobar transport cap a Tadjikistan. Avui teòricament ens havíem de trobar amb el conductor del camió a migdia. Esperem tot el matí i a les 11 anul·la la trobada. La passem a les 17h. Ja ens estem afartant de tanta informalitat i poca seriositat.

Emprenyats amb la cancel·lació, acumulat als diferents intents d’ aquests dies, anem a trobar-nos amb la viatgera que vàrem conèixer entre Bixkek i Osh. Ella està encara pitjor i es puja per les parets amb aquesta colla de gent. Porta dies amb trucades, confirmacions, desmentiments, respostes gens clares, alguns missatges inapropiats… tot això per fer la mateixa ruta cap al Pamir de Tadjikistan. Ens trobem per ajudar-la a trobar conductor i el parell d’ hores en que anem d’ un lloc a un altre parlant amb un seguit d’ homes amb els que no hi ha manera de treure l’ aigua clara, és decebedor.

Arriben les 17h i acompanyats de la inestimable ajuda de la nostra amfitriona Meerim esperem sota la pluja a que l’ impresentable conductor aparegui. Ara li envia un missatge per trobar-nos a un altre lloc de la ciutat. Estem fins els … Ella el convenç i esperant-lo una estona es presenta allà on havíem quedat inicialment. Mirem de somriure i donar-li la ma. Ell va cap a Murghab demà, però nosaltres no podem entrar a Tadjikistan fins d’ aquí a 4 dies. Donem voltes i més voltes cercant alternatives o opcions amb respostes gens clares o negatives. Preguntem per altres conductors. Típica resposta seva, ‘demà a la tarda miraré si hi ha cap…’ Típica resposta nostra, ‘demà no. Avui. No volem seguir esperant més’. Sembla que funciona i el conductor, aquí mateix, li passa un telèfon a Meerim qui, teòricament li envia un missatge. Ara, per variar i seguir mig emprenyats, ens toca seguir esperant una resposta. Això és desesperant.

 

. Segueix el ‘culebró’ de la recerca de transport. Ens llevem amb la falsa i il·lusa esperança que el segon conductor misteriós haurà respost al teòric missatge, però Meerim no ha rebut res. Ens diu que està esperant la resposta per possiblement quedar avui. Nosaltres ja no ens creiem res ni refiem de ningú i decidim tornar-nos a posar el mono de feina i atansar-nos personalment al basar Alay per trobar la parada de taxis o transport a Murghab.

Agafem el carrer Ysakbek Monuev que després es converteix en el c/ Pamir i és la carretera cap a Sary-Tash i la frontera amb Tadjikistan. Teòricament als 4km aproximadament ens hauríem de trobar el mercat i/o aquesta famosa parada de taxis compartits, o no sabem el què. Efectivament no sabem res de res. Portem 6 km i intentem preguntar a una benzinera. L’ amable noi intenta ajudar però ens envia de tornada al centre d’ Osh. Teòricament estem molt propers al mercat i creiem que és prou conegut com per saber on para. També intentem dir-li en kirgui i/o rus. No hi ha sort. Reculem un tros caminat i ens trobem amb el que sembla el final de parada dels autobusos (furgonetes) n°105. Els conductors que estan prenent te a l’ ombra (avui finalment fa sol) ens confirmen que just 150 m abans de la parada si vens d’ Osh, hi ha un petit trencall. És un camí de sorra. No veiem cap indicació ni cartell en cap llengua i de cap manera. Seguim el camí terrós, un xic enfangat i amb tolls d’ aigua. Al final veiem una tanca blava però tot està molt mort. Ja entenem que tothom que va cap a Tadjikistan fa hores que ha sortit, però si aquesta és la parada, suposem o esperem trobar algú. Casualment quan arribem surt un gran tot-terreny amb un cartell que endivinem que posa Murghab i ja per encara més casualitat, el conductor és l’ amic de Meerim que l’ altre dia estava a casa seva i al que varem cosir a preguntes. Dues grans sorpreses però que de moment no ens solucionen res. Aquest conductor ja conegut porta un passatger local que parla anglès i sembla que remena algunes cireres. Ens diu que tornarà en 1 hora i mirarà ‘d’ajudar-nos’. Tornem a esperar. Esperem l’ hora que ens ha dit. No es presenta. Fem una cosa que a casa mai fariem i esperem una altra hora. L’ educat i amb bon anglès impresentable no es presenta. Això és una vergonya i una colla d’ informals. Tinc unes ganes boges d’ engegar-los tots a un lloc. Després d’ esperar 2 hores parlem amb un amable noiet i comencem a dibuixar un pla d’ emergència si no trobem cap pocasolta que vulgui fer forces diners portant-nos.

El pla de contingència bàsicament consisteix en tornar a aquesta misteriosa parada perduda diumenge al vespre, acampar per algun indret proper i cap a les 4h del matí de dilluns presentar-nos aquí per entrar dins alguna cosa amb rodes que vagi cap a Tadjikistan. I si no trobem res, tornem a la carretera i fem auto-stop. Tard o d’ hora arribarem a algun lloc.

Tot això és com a última alternativa a la que esperem no haver d’ arribar. Quines ganes tenim de tornar a caminar per, entre d’ altres coses, no haver de dependre de cap transport.

. Tornem a peu cap a Osh i seguim intentant-ho. A Osh, com a Bixkek, ens anem trobant grups d’ homes i vehicles aleatòriament a diferents cantonades cridant noms de pobles. Son les parades de taxis compartits. Per aquí comencem a preguntar cercant transport cap a Murghab. La majoria son amables i cadascú, amb tota la seva bona intenció, ens indica diferents llocs o direccions. Seguim perduts.

. Preguntem a un noi que està canviant una roda i ens diu que ell ens pot portar. Miracle? No. Miratge. Ens fa entrar a una mena de garaig i acaba els seus càlculs amb una esfereidora xifra que no volem ni començar a negociar. Seguim preguntant.

. Davant el ‘black market’, mercat negre on estan molts canvistes de divises i curiosament així ‘black market’ surt escrit als mapes, sempre hi ha molt moviment. Preguntem a un taxista que va a Bixkek per si coneix cap col·lega. No ens entenem. Una noia amablement s’ofereix a fer de traductora i ens ajuda mentre una munió de gent va acumulant-se al nostre voltant. Un dels ‘curiosos’ és un desagradable home amb pinta de delinqüent que assegura portar-nos a Murghab. No el creiem en absolut però li preguntem el seu preu. No es talla gens en demanar-nos US$ 200 per persona. Ni tan sols volem parlar o contraofertar. Aquí tothom vol fotre cullerada i això sembla una festa de llops. La cosa segueix i segueix fins que al final nosaltres demanem 20 € per persona i ell accepta! No ens el creiem en absolut i mirant-lo a la cara, no aniriem amb ell ni a comprar el pa. Marxem molt cremats amb tot aquest dia ple de despropòsits i de persones deplorables.

. A la nit, malgrat encara no haver pogut sopar, estar força cansats i una mica emprenyats i frustrats, seguim picant pedra. Ho tornem a intentar anant a un hostal una mica lluny on hi ha 2 australians que van cap a Tadjikistan. Son molt trempats. Son de Melbourne, ciutat que sempre te un racó molt especial al meu cor doncs hi vaig viure uns mesos mentre acabava el meu MBA a la Melbourne Business School. La sort segueix donant-nos l’ esquena. Ells fan la ruta al revés de nosaltres i només per que no tenen el permís per entrar al Pamir i han d’ anar abans a la capital, Dushanbe, per aconseguir-lo. Si els haguéssin atorgat el permís en fer el seu visat (com a nosaltres) ara tindriem transport i una excel·lent companyia. Per només aquest petit detall d’ un altre segell al passaport! Punyetes quin dia! Coll…s quina setmana! Demà ho seguirem intentant.

 

. ‘Persevera i guanyaràs’ és una de les frases escollides a la meva breu referència personal a la nostra web. Tornem a sortir al carrer cercant transport. En comptes d’ anar a una altra estació de taxis o autobusos o d’ alguna cosa amb rodes, decidim prendre l’ estratègia de les cases d’ hostes, hostals i/o hotels. Tornem a l’ hostal on érem ahir a la nit xerrant amb els nostres nous amics australians i preguntem a la recepció. Tenen un cartell on es venen com a facilitadors en trobar transport, entre d’ altres serveis típics com tours, guies, altres allotjaments, visats… La noia és molt amable i truca a un conductor. Cap resposta. S’ha acabat. Ens sorprèn molt que no tinguin més que un sol conductor a la seva cartera de proveïdors. Com a fora el carrer no ens en sortim i no veiem moltes altres opcions, amable i delicadament li demanem que es trenqui una mica més les banyes. La noia respon i truca a un hotel on sembla que li confirmen que tenen transport per dilluns! Agraïts amb la noia ens acomiadem i atansem a l’ hotel. Un seriós i sembla que professional senyor ens confirma que dilluns podem sortir cap a Murghab. Ell és el propietari de l’ hotel, un intermediari amb el conductor.Un cop acordat i tancat ens ofereix un cafè que degustem a un jardí molt ben cuidat. Marxem amb una molt bona sensació però no ens refiem en absolut. Veurem si tots aquests son de fiar o tornen a ser una colla d’ impresentables com tota la merda que ens hem anat trobant fins ara. Esperem siguin bons professionals. Al menys aquest senyor te bona pinta. Veurem…

 

. Amb la teòrica tranquil·litat de tenir transport per demà, m’ aixeco d’ hora per anar a uns 6-7km fins al mercat d’ animals que celebren el cap de setmana, sent diumenge el dia més important. Després d’ aquests dies de pluja avui fa sol i tot el camp fora d’ Osh està pletòric.

Surto d’ Osh amb la directa posada caminant ràpid. Quan penso que encara no he arribat, sento un ‘beeeeeeee’ i veig un senyor portant una ovella com si fos un gos. Potser l’ acaba de comprar, penso. Miro d’ on surt i el camí te bona pinta doncs al lluny veig camionets amb palla. Segueixo el camí fins el mercat d’ animals. Caram quanta gent i quin ambient a quarts de 8 del matí! Dins el recinte a cel obert hi ha una secció on venen ovelles, una per cavalls i la tercera per vaques. Aquí hi ha venedors que tenen els seus animals agafats amb cordes i compradors passejant, mirant, comprovant el producte  cosa que fan obrint les boques i mirant les dents dels animals. Jo passejo entre tots ells molt a gust tot i que de tant en tant trepitjo alguna gran tifa, rebo alguna fuetejada per part d’ alguna vaca i la seva cua o també rebo alguna trepitjada d’ ovella.

A part del animals que son molt normals, el que potser m’ agrada més, a part de l’ ambient de tot el mercat, son algunes cares i robes d’ uns quants homes. Hi ha molt poques dones.

Veig que es fan unes quantes transaccions. Llavors grans feixos de bitllets emergeixen de les butxaques un cop han segellat l’ acord donant-se la ma i jo diria que aixecant els braços i abaixant-los amb rapidesa com si colpegéssin una taula, però no estic del tot segur que això sigui el senyal de l’ acord final en ferm.  

. Seguim amb el culebró d’ Osh? Malaurada i increïblement sí. Ahir al vespre no l’ home de l’ hotel que ens va dir que sí al transport per dilluns, sinó el teòricament conductor ens diu que te 7 passatgers. Li enviavem un missatge per confirmar la sortida dilluns a les 4h, no a les 7h, com ens havien dit. No respon. Aquest matí enviem un altre missatge. No respon. El truquem, diu ok, ok, però no confirma res. Al final ens tornem cap a l’ hotel per tornar a parlar amb el senyor d’ ahir.

Esperàvem un ‘ok per demà a les 4h del matí’ però què ens trobem? Una altra p… sorpresa. Resulta que sembla que hi ha un vehicle que va cap a Murghab i que a més ja te 4 passatgers. Fantàstic, serem 6 i marxen demà, no? Doncs no. Sembla que marxem avui a les 17h de la tarda. Com? Nosaltres no podem entrar a Tadjikistan fins al menys mitja nit, doncs per la merda del visat tenim una data concreta. El de l’ hotel no s’ aclara i nosaltres cada vegada menys. Ara sembla que haurem de llogar un vehicle sencer per nosaltres sols i això no pot ser.

Ahir ens vàrem entendre i de veritat que no és tan difícil. No és qüestió d’ idioma per que al final son 5 conceptes: 1. Trajecte, Osh Murghab. 2. Dia de trajecte, dilluns. 3. Hora de sortida, les 4h, ok. 4. Hi ha vehicle o no? Sí. 5. Quant costa? Per això no es necessita ni kirgui, ni anglès, ni català, ni etrusc. Portem molts anys voltant pel món. Per exemple he pogut trobar altres passatgers estrangers, viatgers com nosaltres, per compartir el cost d’ un transport especial, a Mongòlia o per creuar el desert de Hadramout al Iemen. Però aquí, a part de no trobar gairebé cap viatger pel carrer, no treiem l’aigua clara ni per el transport bàsic. Tan malament estem nosaltres? O tan lamentablement treballa aquesta gent? I aquí hi ha diners a guanyar!

Després de diverses trucades, alguna traducció, molt d’ escriure a un paper i abans de que nosaltres estem a punt de fotre el camp per anar a recollir les motxilles, sortir de la ciutat per acampar i demà treure el pla d’ emergència, el senyor de l’ hotel ens confirma que tornem a on estem ara demà dilluns a les 4h per marxar.

Evidentment que tornarem però sincera i òbviament, no les tenim totes. Amb perdó de l’ expressió, estic ben bé fins els collons d’ aquesta gent, delimitat exclusivament al tema relacionat amb el transport. La resta de gent amb la que hem interactuat, bona o molt bona.

Potser demà acabarem fent auto-stop cap a Tadjikistan. Promet ser un altre dia ‘interessant’.

. El tema del transport entre Osh i el Pamir: Creiem que una gran part dels viatgers que arribem a Osh ho fem per seguir ruta cap al Pamir i Tadjikistan. Evidentment no tots, però sí que molts. No sembla haver un ‘bus regular’ que uneixi Osh – Murghab – Khorog per l’ autopista (carretera) del Pamir, pel que l’ oportunitat pel transport privat es presenta en forma de regal molt profitós per tots aquells vehicles privats, normalment tot-terrenys, que s’ ofereixen com a taxis privats. Ja hem vist com funcionen els taxis privats compartits entre Bixkek i Osh i les importants diferències de preus cobrats als locals o a nosaltres. No sabem si això és així amb el trajecte Osh – Murghab – Khorog, però tenint en compte el recorregut i els preus que demanen, molt ens temem que és encara pitjor.

Tenint en compte la demanda, els preus, tot el diner que es mou… nosaltres estem trobant molt complicat i extremadament confús poder trobar un transport. Coneguts de coneguts d’ amics de contactes… tothom sembla tenir algun conductor en cartera però llavors arriben les diverses trucades, les informacions gens clares, les respostes que els interessen i que no responen al que exactament preguntem… i al final, estranyament, per tots els viatgers estrangers amb els que hem pogut parlar, el preu per un seient a un tot-terreny compartit sempre acaba sent el mateix per nosaltres. Competència??

Després d’ uns dies intentant trobar transport, tenim la sensació de que: 1. Nosaltres estem especialment espessos, desencertats i som manifestament ineficients i ineficaços en trobar un transport. 2. Aquesta gent funciona i treballa de pena, sent un simple i pur reflex de com tenen muntada la seva vida, la societat i el país/estat on la corrupció, els mil i un segells i un nivell de complicació important regeixen qualsevol activitat que es vulgui fer.

Creiem, amb certs dubtes, que d’ aquestes 2 opcions, estem en el primer cas i som nosaltres els que no estem encertats.

 

. Ens llevem a les 2:30h per anar a les 3h cap a l’ hotel on un vehicle teòricament ens recollirà i portarà a Tadjikistan. A Murghab. A quarts de 4 seiem davant l’ hotel molt contents per que, de moment, la forta tempesta que queia abans de sortir, s’ha aturat. 10 minuts abans de les 4 apareix un tot-terreny. Un home seriós és el conductor. Abans de pujar les motxilles reconfirmem el preu i la destinació. Tot sembla correcte. Anem a buscar una senyora i un adolescent locals i juntament amb moltes altres coses que ja estan carregades, sortim d’ Osh. Finalment. Entenem que avui el transport és de 4 clients i la resta, mercaderies.

Seguim un riu, com gairebé sempre, per anar pujant i pujant, deixant enrere els verds turons per no gaire més tard, arribar a muntanyes rocalloses cobertes de neu. Creuem el pas Taldyk de 3.615 m amb boira, núvols i neu per arreu. Arribem a l’ últim poblet abans de la frontera, Sary Tash, que és tan dur com depriment. La vida per aquests indrets ha de ser duríssima i així es reflexa tant en els habitatges com sobretot en les cares de la gent. Després arriba una gran plana que dona bona vista de les grans muntanyes cap a les que anem, on trobem el pas fronterer de sortida de Kirgizistan. El conductor ens agafa els passaports i va a una caseta. Després torna al cotxe, avancem 20 metres i torna a fer el mateix. No és fins la tercera caseta on nosaltres lliurem el passaport, ens posen segell de sortida (amb amabilitat i sense cap problema ni abús de l’ autoritat) i ja som fora de Kirgizistan. Pensava que els tadjiks estarien més propers, però fem uns quants quilòmetres abans no ens trobem la tanca d’ entrada a Tadjikistan. El procés és similar a l’ anterior, tot i que aquí, en una visita del conductor amb els passaports, ja surt amb els segells.

L’ espectacle natural de muntanyes, pics, valls, grans extensions, paisatge lunar, immensos espais dessolats on gairebé no veiem cap planta… És un espectacle natural i és per això que estem aquí, fent part de la famosa i mítica ‘Pamir highway (autopista)’. Podríem haver volat a Dushanbe i/o Khorog, però volem arribar al nostre punt de represa de la ruta a peu, per terra veient i al·lucinant amb els nostres propis ulls.

Després del pas fronterer anem baixant fins al llac i poble de Karakul. És un llac enorme amb una part encara congelada. El poble és desolador, però és la vida aquí. Els pobles son grups de cases d’ una planta escampades amb un parell de carrers (un és la carretera que els creua) i carrerons de terra per aquí i allà. Molt lleigs, però interessants per ser un reflex de la duríssima vida que guarden als seus interiors. Ens aturem a dinar per després seguir la simfonia de muntanyes i valls. Passem un pas de 4.655 m on ens trobem un ciclista maduret i fort com una roca. Al cap d’ una estona arribem a Murghab. Hem sortit a les 4h i hem arribat a les 14:30h cobrint una distància de 417 km Osh – Murghab.

Murghab crec que està a uns 3.600 m d’ alçada i en arribar fa fred i molt de vent. Trobem una senzilla casa d’ hostes on deixem les motxilles i ens trobem la noia amb la que vàrem fer el trajecte Bixkek-Osh i amb la que vàrem estar cercant transport desesperadament per arribar aquí. Compartim les ‘curioses i patètiques’ experiències amb el transport que hem tingut tots per arribar Murghab. Sembla mentida totes les cosetes per les que hem pasat (res greu) i hem hagut de fer per trobar un vehicle.  

Sortim a fer un tomb i em poso un barret lligat amb el mocador del sol per que el vent no se’l porti. Arriba un moment en que cau aigua-neu amb força empesa pel fort vent. El mercat em recorda una mica a les estacions de l’ Antàrtida. Contenidors, per suposat, i altres caixes metàl·liques que obertes son botiguetes. Unes quantes cases escampades, totes de planta baixa, carrers de terra, ovelles i cotxes tronadets juntament amb alguns bons tot-terrenys i unes bombes d’ aigua metàl·liques on per exemple una nena puja i baixa amb força un ferro llarg i a l’ altre costat una companya seva d’ escola beu aigua com si fos una font. Fa fred, però no arribem als -40°C de l’ hivern !

. Ara que finalment hem pogut sortir d’ Osh i hem arribat aquí, hem de trobar transport per la nostra destinació real, el punt on volem tornar a començar a caminar. Langar, a la vall de Wakhan. Des d’ aquí tot el transport va per la ‘Pamir highway (autopista)’ cap a Khorog i sembla que ningú vol arriscar-se a deixar aquesta carretera cap a Khorog, trencar a esquerra a l’ alçada del llac Sasikul, fer el pas de 4.344 m per arribar a la vall de Wakhan, a Khargush per continuar fins a Langar. No trobem ningú que faci aquesta ruta i l’ únic que vol parlar demana molts, molt dòlars. Sembla que demà haurem d’ anar fins a Khorog per després recular per la vall de Wakhan fins a Langar via Ishkoshim.

. Respecte al transport a Khorog caminant pel poble un conductor amb un bon 4×4 ens ofereix portar-nos a Khorog. Comentem els seients, preus… li diem que ens ho pensarem i si decidim anar amb ell anirem demà al matí a la parada de taxis. Queda molt clar que no ens comprometem amb ell. Tornem a la casa d’ hostes on el súper amable home responsable ens ofereix un conductor que ell coneix que ja te 3 passatgers i si nosaltres volem, demà a les 10 del matí sortiriem. Ho parlem i com l’ home de la casa d’hostes és un encant i  ens l’ apreciem molt a l’ hora que es refiem d’ ell, li donem el nostre compromís per sortir a les 10h de demà amb el conductor que ell ens suggereix.

 

. Ens llevem, esmorzem i toca esperar hores fins les 10h del matí. L’ espera es fa eterna i a mi em mata això de perdre tantes hores de llum de dia. Però com teòricament ja hem omplert el vehicle cap a Khorog i sembla que aquí Murghab surten tard, ens hem d’ esperar. Durant l’ espera tenim la desagradable sorpresa de rebre la visita del conductor amb el que hem d’ anar però també el conductor amb el que parlàvem ahir, que sembla entendre que l’ hem ‘traït’. Li aclarim que no ens vàrem comprometre amb ell i que hem decidit anar amb la seva competència. Un fals somriure sembla deixar tot clar. Seguim esperant. Pensàvem que els conductors desgraciats i deplorables els havíem deixat a Kirgizistan, però passades les 10 del matí resulta que el conductor que ens havia de recollir te una avaria i no ens portarà enlloc. Just quan anàvem a marxar? Això és molt estrany. Els altres 3 passatgers sembla que se’ls ha quedat el desagradable que ha aparegut aquest matí. Ara ell torna a aparèixer i el fals somriure d’ ahir es converteix en una actitud ‘xulesca’. Ens ve a buscar i ens diu que com nosaltres hem canviat de parer i l’hem traït, ara els nostres seients son força més cars. Ja te els 3 passatgers de l’ altre conductor i amb nosaltres 3 omple el seu vehicle i pot sortir cap a Khorog. Com és un impresentable i un estúpid, malgrat no tenim cap més alternativa, jo li dic ben clarament que amb ell no vaig. Així que nosaltres estem fotuts però ell, amb mig vehicle ple, també.

La meva primera reacció és agafar les motxilles i sortir a la carretera a fer auto-stop. El tràfic és baixíssim i ho tindrem magre, però amb un altre taxista merdós no vaig. Ja en tinc prou d’ aquesta colla de pèssims professionals, per dir-ho ben suau.

Ara toca espavilar-se a fons i ràpid per que ja hem perdut masses hores aquest matí. Després d’una intensa estona aconseguim un tot-terreny només per nosaltres 3, doncs compartim trajecte amb una altra viatgera. És força car, però anem directament a Langar, estalviant-nos anar primer a Khorog, dormir i anar amb taxi compartit fins a Langar. És un conductor directament recomanat per l’ adorable home de la casa d’ hostes. Per tant, és de fiar. Malgrat destrossar força el nostre pressupost, agafem les motxilles i ens embarquem amb ell. Directes a Langar!

. Com a petita conclusió, si cap viatger llegeix això i te la intenció de venir per aquestes terres, si vol, que es posi en contacte amb nosaltres per facilitar els noms de les persones que sí ens han ajudat i amb les que hem tingut bon tracte. Esperem que NO us refieu de la gran majoria de conductors a Osh i Murghab. Evidentment no tots son dolents, però sí que hi ha molts.

. Sortim de Murghab i hem de passar un control policial on ens agafen els passaports durant uns minuts. Ens els tornen sense cap problema i seguim per l’ autopista de Pamir que te força asfalt però amb molts sots i irregularitats que fan que hagis d’ estar ben atent mentre es condueix. També és gairebé missió impossible fer fotos per que vas saltant constantment. L’ espectacle natural és bonic. Moltes muntanyes i turons pelats amb pedres i roques per omplir un oceà.

Ens aturem un xic al petit poblet d’ Alichur i al poc de seguir en direcció a Khorog, a l’ alçada del llac Sasikul, trenquem a esquerra, a un creuament sense cap indicació, per prendre una pista de terra directe a la vall de Wakhan. Si fins ara el foradat asfalt de l’autopista de Pamir ens ha donat una mica d’ acció, ara la cosa es posa molt més divertida (excepte pel conductor). La pista va pujant fins arribar a un pas de 4.344 m on gairebé tot encara està cobert de neu. És bonic. Seguint la forta baixada cap a la vall anem divisant grans pics nevats a l’ horitzó. Arribem a un segon control militar on de nou prenen bona nota dels nostres passaports i ens els tornen sense cap problema. Suposem que tant de temps i recursos invertits en aconseguir un visat de m…. i permisos de m…. serveixen exactament per això, per poder passar controls com aquests. Aturats al control estem bocabadats. Gairebé ni mirem als uniformats. Davant nostre la gran vall de Wakhan amb el riu, i a l’ altre costat, Afganistan amb unes muntanyes que comencen pedragoses i pelades per acabar, per allà al darrere, al sud, amb imponents pics completament nevats. Quines bèsties de muntanyes!

Ara toca seguir la pista de terra, pedres i algunes roques que va resseguint el riu. A vegades tenim el riu a 3 metres i el resseguim molt propers al seu costat durant una estona, però la pista, molt tronada, puja fins arribar a una alçada jo diria que d’ uns 200 metres sobre el riu. Ara el riu queda lluny i els talls i gorges a tocar de l’ estreta pista regalen unes espectaculars vistes cap el fons de la vall i unes al·lucinants vistes dels gegants nevats que abracen tot l’ entorn. Quin trajecte més espectacular!

Pel camí recollim a 3 senyores i 2 adolescents locals portant-los fins a Langar. Estem molt contents de compartir el nostre vehicle, l’ única petita pega és que hem de seure molt malament per poder encabir a tothom. La gran incomoditat durant una llarga estona de corves, forats, pedres i sots val la pena, però. Sabem que els fem un bon favor a aquestes persones que del contrari haurien de caminar hores, i no voluntàriament com nosaltres. Així que ben estrets i incòmodes però molt contents.

Finalment, després d’ uns 234 km i unes 5,5 hores amb les últimes 4 hores espectaculars de debò, arribem a Langar. Ràpidament trobem un molt bon i senzill lloc per dormir gestionat per una parella molt maca que es desviu per donar-nos un excel·lent servei i atenció. La curiositat és que la ‘dutxa’ és un raig d’ aigua fresca que cau al costat de la casa i el lavabo, un forat al terra. A Murghab, on feia força fred, el lavabo era una petita caseta fora l’ edifici on estan les habitacions. Per anar-hi a la nit… has de tenir moltes ganes i estar molt apurat. I què deuen fer al hivern quan pateixen unes temperatures esgarrifoses? Tornant a Langar, el lavabo és el forat que està a 95 pases de l’ habitació on dormim els hostes. Per arribar has de caminar pel mig del ‘carrer’ passant pel davant de cases dels veïns! Sí, acabo comptant les pases per que ho trobo molt ‘curiós’. Entenc que sense clavegueram, a aquesta remota part del món i amb cases modestes, entenc que vulguin tenir el forat fora la casa, però tan lluny??

Finalment hem arribat a Langar! Demà podrem tornar a caminar. Podrem reprendre la nostra ruta.

Arribar aquí, a Langar, a 2.831 metres d’ alçada, a la mítica (per nosaltres) vall de Wakhan, a la punta sud-est de Tadjikistan i davant aquestes impressionants muntanyes d’ Afganistan que la tenim a uns pocs metres davant nostre, em causa una gran satisfacció i admiració. Després de tant de temps fent recerca, estudiant mapes, rutes, relleus, i mirant amb atenció aquesta part del món tan remota com desconeguda abans de sortir de casa… ara estem aquí. Quina passada!