Aquestes senzilles construccions als costats de les carreteres han esdevingut per mi, o per nosaltres, uns meravellosos oasis. A hores d’ ara penso que tal i com anem voltant per aquest bonic país, viscudes les temperatures que hem tingut i tenim, un dels millors llocs per estar entre les 10 i les 15h, és a una parada de bus. Ja sé que pot sonar ximple o si més no exagerat, però aquests indrets ja han esdevingut els meus particulars temples.
Així doncs, aquesta senzilla entrada vol ser un petit homenatge a les parades d’ autobús.
Per què? Doncs per que al llarg de molts quilòmetres, quan el cansament acumulat degut a les hores de caminar amb tot el pes de l’ equip ja comença a fer-se insuportable, i quan sovint la calor i xafogor converteixen els nostres cossos atrapats entre dues motxilles en veritables forns, llavors sovint trobem una parada de bus on poder seure, deixar les motxilles i descansar.
Sota l’ aixoplug d’ aquestes senzilles construccions, fem estiraments, exercicis físics, seiem, ens estirem, descansem, ens recuperem, ens descalcem deixant que una suau brisa ens acaroni, assequi i refresqui els castigats peus, saludem als que passen (llavors som nosaltres els estàtics), mirem de reüll el sol des d’ una divina ombra sabent que ens està esperant allà a fora pels propers quilòmetres, i fins i tot ens hem fet cada migdiada memorable.
Per tant, alço una imaginaria, desitjada i enyorada copa de cava del Penedès en honor als meus particulars temples tailandesos, les parades d’ autobús!