Aquesta entrada descriu el que ens ha succeït entre les poblacions del títol.
Després d’uns molt bons dies a Okrokana, seguim ruta cap a l’oest. Apostem per una ruta de carreteres molt locals, a través de muntanyes, valls, llacs i lluny de la principal vía de comunicació entre Tbilissi i Batumi. Una ruta pel sud de Geòrgia, en paral.lel i molt propera a les fronteres amb Armènia i Turquia. L’aposta, arriscada, de moment ens surt fenomenal doncs gaudim molt de la natura, paisatges, silenci, relativament poc tràfic, amb unes condicions meteorològiques molt bones tenint en compte que és zona de muntanyes i altiplans.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Okrokana, Shindisi, Tabakhmela, Cheroni, Kojori, Kiketi, Pantiani, Zirbiti, Orbeti, Didgori, Toneti, Manglisi, Algeti, Parc Nacional Algeti, Imera, Tsalka, Tbeti, Khadiki, Sameba, Guniakala, Gantiadi, Tikilisa, Sakdrioni, Edikilisa, Aiazma, Naradavani, Pas Tikmatashi, Radionovka, Paravani, Llac Paravani, Poka, Gandzani, Sagamo, Llac Sagamo, Satkhe, Ninotsminda, Khojabegi, Djigrasheni, Khospio, Martuni, Akhalkalaki, Khertvisi, Nijgori, Aspindza, Idumala, Minadze, Chacharaki, Akhaltsikhe
. Després d’uns molt bons dies a Okrokana, seguim ruta cap a l’oest. Apostem per una ruta de carreteres molt locals, a través de muntanyes. Una ruta a través del sud de Geòrgia, en paral.lel i molt propera a les fronteres amb Armènia i Turquia.
. Deixem Okrokana per seguir pujant al mateix temps que es va fent de dia. Tbilissi va quedant cada vegada més lluny i més avall. Creuem els 2 primers pobles satèl·lits com son Shindisi i Tabakhmela on trobem algun petit comerç i una o dues mini benzineres. Ho esmentem ara i aquí per que sorprenentment no en trobarem gairebé cap més després. Passat Tabakhmela les poquíssimes botigues que hem vist i una mini benzinera, desapareixen.
. El paisatge que ens envolta inicialment està format per turons i valls més o menys pronunciats on tot està pelat i les cases aleatòries esquitxen les zones una mica més planes. De totes les cases escampades, algunes estan ben fetes, moltes molt tronades. No és fins passats uns quants quilòmetres, on l’atracció de Tbilissi sembla ser menor, que ja podem gaudir de boscos de pins. Certament després de caminar tants quilòmetres i dies sense gairebé arbres, trobar-los i olorar-los és un plaer. Quina olor a pi més bona! També és molt bo el poder caminar per una petita carretera en força bon estat i amb poc tràfic.
. L’única cosa un xic artística o bonica feta per l’home la trobem al poble de Kojori amb una gran paret decorada.
. La carretera puja i puja. A vegades ens dona un petit respir però després es revenja amb pendents de fins l’ 11%!
. 2 cotxes ofereixen portar-nos.
. Després d’uns quants quilòmetres podem dir que gaudim de molt de bosc, poquíssimes cases, pocs cotxes i molta tranquil·litat. De moment l’aposta de creuar Geòrgia per aquesta ruta més remota ens està sortint molt bé. La principal pega, molt important, és la manca d’aigua i menjar. No trobem cap botiga de res, ni de queviures, fins Orbeti, molts quilòmetres més endavant i es tracta només d’un ridículament petit quiosc amb 4 coses.
. El resum del dia d’avui podria ser, després de 34 quilòmetres, el paisatge és fenomenal, els pobles depriments.
. Sortim de la tenda de campanya i tot està misteriosament emboirat. Una densa boira cobreix i embolica tot. Creiem recordar que des d’Índia que no havíem tingut boira. Avui és molt densa. Menys mal que no fa molt de fred. Sí que notem una baixada de les temperatures. Fins i tot podríem dir que fa fresqueta!
. Després de les fortes pujades d’ahir, durant uns quants quilòmetres gaudim d’una plana ondulada on unes quantes fileres o grupets d’arbres delimiten normalment camps de conreus. Jo diria que son o trossos de terra pelats amb no-res o camps de cereals. Ara, aquests camps tallats, grocs, fan ressaltar molt més els verds arbres.
. Comencem a caminar i durant molta estona no veiem a ningú. El poc tràfic d’aquesta vía és un regal de pau i meravellós silenci. Sí, silenci que encara valorem molt. Després de més de 3 mesos d’haver deixat els infernalment sorollosos 7 mesos de Bangladesh i Índia, encara avui seguim apreciant molt el … silenci.
. Una furgoneta ofereix portar-nos.
. Arribem a 4 cases anomenades Toneti on trobem un rebost! Aprofitem per comprar menjar. Mentre seiem fora arriben 2 homes, veïns locals i un d’ells ens regala un tomàquet. La sortida de Toneti la fem caminant per sobre d’una catifa de fulles grogues. Sembla que la tardor aquí ja està trucant a la porta.
. Des de Toneti la carretera està bastant fotuda. Arribem a Manglisi per ara començar a baixar. Passem per Algeti on també trobem un altre rebost (miracle). Allà comprem 3 pans per menjar ara i pels propers dies. Quan ens estem menjant un tros arriben 2 tractors. Un dels pagesos baixa, entra al rebost i surt amb una cervesa fresca de mig litre. Ens veu, ens saludem molt cordialment i ell ens regala la cervesa, torna a la botiga, surt amb una altra, fem un brindis i ell marxa. A la seva salut i de sa família ens bevem la cervesa i ens acabem de cruspir el pa. Aquest serà el meu dinar avui.
. Seguim baixant fort des d’Algeti fins el riu Algeti. Pel camí veiem una bonica paret verda al davant amb una línia en forma de Z. Allò és la pujada que ens ve a continuació. Això és una mica de muntanya russa. Mentre mirem d’arribar al cim provem una drecera que comença força bé i després es complica bastant. La quantitat d’energia i calories invertides en retrobar la carretera crec que no valen la pena. A Jenn segur que no li convenç ni surt a compte. Ha estat un petit embolic, però finalment retrobem la carretera que segueix un pla, després continua pujant lleugerament fins que de nou, un matador 10% de pendent ens fa força mal després d’uns 28 quilòmetres. Ara bé, les visites de la gran vall del riu Bzistskali son fabuloses.
. Passem dels 30 quilòmetres i comencem a buscar lloc per acampar. La cosa pinta bé però encara pinta molt millor quan ens trobem 2 homes damunt uns cavalls que estan reconduint bestiar (vaques) de retirada cap al seu assentament temporal. Ens comuniquem un xic en azari i rus. Primer ens saludem. Després responem com podem les típiques preguntes d’on som i què (punyetes) estem fent aquí, caminant. Quan sembla que ens fem entendre, queden molt sorpresos amb el nostre projecte, amb el que ja hem fet o ens resta per fer i un d’ells ens convida primer a sopar amb ells i ja de pas, a dormir. No tenim ni idea d’on ni com serà, però pinta molt interessant, així que acceptem.
Seguim al senyor del cavall muntanya amunt. Aviat ell baixa del cavall per ficar-se entre uns matolls i treure les vaques que pasturen allà dins i no surten. Em dona les regnes de 2 cavalls i els estiro amb ‘amor’. Un el puc acaronar molt i em segueix tranquil·lament, l’altre li costa molt més. Arribem a una zona de terra, sense vegetació on ells tenen el seu assentament temporal. Al mig, la zona terrosa és on es van reunint les vaques després de tot el dia pasturant. Allà passaran la nit. Als 2 extrems hi ha unes poques tendes, molt precàries cobertes de plàstic.
Ells estan des del maig fins ara a principis de setembre. De fet, d’aquí a 2 dies pleguen tot, agafen el bestiar, recullen les tendes i posen tot a un vehicle per anar cap a Marneuli on viuen la resta de l’any. Només arribar ens fan seure a una tauleta, tot a l’aire lliure, on ens serveixen te. Ells son d’Azerbaidjan. És curiós però fins a dia d’avui, les invitacions espontànies més consistents o rellevants dins a Geòrgia (un dinar, un esmorzar i ara sopar i dormir) ens han arribat de persones d’Azerbaidjan, cosa que vàrem trobar a faltar moltíssim quan creuàvem Azerbaidjan a peu.
Ens pregunten si per sopar volem un dels nombrosos pollastres que volten per tot arreu. El gest de tallar el coll és molt explícit, clar, internacional i contundent. Li diem que no. No cal que mati res per nosaltres. Al cap d’una estona veiem que l’home porta un pollastre agafat per les potes cap per avall. En un tres i no res, el cap està ben lluny del cos que encara belluga.
Es va fent fosc, sopem a la fresca (fa fresca) mentre una imponent avui lluna plena es va alçant per damunt la vall que durant hores hem anat pujant. Sopar aquí, amb aquestes persones, veure i viure amb ells la seva vida és una situació molt especial. Son experiències tan úniques i enriquidores! Això ens alimenta el cervell i l’esperit per poder continuar la nostra aventura.
Encabat de sopar, ja plenament fosc, la muller del nostre nou amic ens prepara uns llits a una de les seves dues tendes. Tot és tan modest com autèntic. Ens sorprèn molt agradablement trobar-nos uns llençols tan nets, si tenim molt en compte on som. Ens acomiadem amb un entranyable bona nit, donant-los mil gràcies per aquesta invitació i oportunitat de viure unes hores amb ells. Ha estat una magnífica experiència. Creiem que això ens passa per anar a peu.
. Deixem el campament ramader desitjant-los tot el millor. Caminem a les fosques només amb una enorme lluna que il·lumina elegantment la plana. Encara tenim alguna pujadeta més però un cop ja de dia, fem la majoria de quilòmetres a través d’una enorme plana suposem que de cereals collits als voltants del poble de Imera. Aquí fa molt de vent i avui sí, canviem la fresqueta pel fred. Tot és totalment descobert. El fort vent bufa sense cap obstacle, sense cap refugi per nosaltres. El paisatge, amb uns espais tan pelats i oberts és bastant grandiós.
. En atansar-nos a Tsalka, que està tocant un llac o reserva d’aigua del mateix nom a 1.507 metres d’alçada, tenim una forta baixada que ens permet gaudir de bones vistes i de certa perspectiva.
. Un cotxe ofereix portar-nos.
. Arribem a Tsalka amb negres núvols damunt els caps, fresca que és gairebé fred i un fort vent que ens fa esborronar a l’hora que ens envia núvols de pols i terra a la cara. El tram que veiem de Tsalka amb moltes cases abandonades, en ruïnes o molt tronades és lamentable. Què depriment! Arribem al centre per on teòricament passen les furgonetes que aquí fan d’autobusos. Ens aturem a esperar.
. Per què esperem transport públic? Doncs per que un cop assolida Tsalka volem tornar a Okrokana breument per conèixer personalment a en Joseph, el súper amable fill de la dolça Maka. Ell estava de vacances i encara no l’hem pogut conèixer ni agraïr personalment la seva ajuda i hospitalitat. Així que tornarem a Okrokana sobre rodes i aviat retornarem a Tsalka per seguir caminant endavant cap a l’oest.
. Estem esperant la furgoneta – bus més d’una hora empassant-nos fred, vent i molta de la sorra i pols que ens fa l’espera molt desagradable. Com sembla que no passa res, provo de fer autoestop. Sorprenentment un molt amable georgià amb un potent tot-terreny ens agafa i el que nosaltres hem trigat dos dies i mig en caminar, ell en hora i mitja ho desfà i ens retorna a Okrokana. Ell segueix fins a Tbilissi. Quina sort que hem tingut amb ell! Suposem que és la sort que ens ha mancat mentre esperàvem el transport públic.
. A Okrokana ens retrobem amb la nostra estimada Maka, faig la bugada… i avui estem a refugi del fort vent que bufa aquí també. Les temperatures han baixat força.
. Deixem Okrokana amb una gran pena i tristor. Hem estat meravellosament bé amb l’entranyable i adorable Maka, hem conegut finalment el seu fabulós fill Joseph qui és una altra veritable joia, també hem trobat part de la seva família. Hem gaudit d’unes grans persones, cultes, educades, tendres que ens han fet sentir fabulosament bé. Avui ens acomiadem d’elles amb gran pena. Ens costa tant tornar a la ruta i deixar enrere aquestes meravelloses persones que tenim la gran sort de trobar pel camí!
. Un cop de tornada a Tsalka, seguim per la carretera local que transcorre entre grans planes de no res i en paral.lel al llac Tsalka. Seguim gaudint del silenci, un bé molt preuat i apreciat per nosaltres.
. Els poblets que anem creuant, amb forces cases abandonades, derruïdes, fetes una pena, donen la mateixa lamentable imatge i sensació que Tsalka.
. A Tsalka Jenn olora cafè que surt d’un quiosc. S’atansa per comprar-ne un, però allà no en venen. És la botiguera que s’està prenent un, així que tota generosa, li regala el que està prenent.
. Pel camí seguim entre grans planes que de tant en tant acullen algun bosc molt delimitat de pins, o també anem creuant poblets, a quin més lleig.
. La poca gent que ens anem trobant és força seriosa. Responen a les nostres salutacions ‘gamarjová’ (hola), però semblen molt feréstecs. Ningú se’ns adreça, ni diu res de res.
. El temps que tenia una perillosa i preocupant previsió de pluja, ha estat fabulós. No ha plogut gens, ha estat a estones tapat, a estones ventós, però en general, un temps perfecte per caminar.
. Tenen palla i pallers per tot arreu. Algunes de les cases abandonades son emprades pels veïns per magatzemar palla. Creiem aprendre que aquí, a aquestes alçades, només conreen patates i herba pel bestiar.
. Com comencem molt tard des de Tsalka, avui no podrem fer una distància normal. Volíem arribar com a mínim al poble de Naradavani per intentar trobar alguna de les múltiples cases abandonades que veiem per tot arreu i acampar dins, però en arribar la cosa no pinta gens bé, pel que hem de continuar. Segons el mapa, a partir de Naradavani no hi ha més pobles fins després d’el pas de Tikmatashi de 2.168 metres d’alçada. Seguim pujant per una pendent del 10% fins deixar enrere les grans zones pelades i trobar un bosc de pins on després de donar unes quantes voltes, acampem intentant quedar el més arrasarats possibles del vent i fred. Podríem caminar un xic més, però ens juguem no trobar cap bosc on amagar-nos i a més, si seguim pujant, la nit serà més freda. Ens refugiem i acampem entre uns pinets acollidors.
. Gaudim d’una bona i tranquil·la acampada entre pins. No ens fa molt de fred, però al matí la rosada ens torna a deixar la tenda ben xopa. Al migdia toca treure tot, desplegar les peces de la tenda i estendre-les a assecar.
. Només deixar el bosc de bonics i ben olorosos pins on ens hem amagat, la pujada cap al pas Tikmatashi segueix sent implacable. El paisatge no canvia. De tant en tant veiem algunes zones molt delimitades de bosc molt verd i dens, però el paisatge dominant és un color groc d’herbes seques o tallades que donen la sensació de semi-desert. Fins que no surt el sol i ens toca, passem fred.
. Una furgoneta ofereix portar-nos.
. Amb aquestes alçades i panorama avui tornem a estar de molta sort amb el temps. Ni un núvol i el vent no bufa massa fort. Si haguéssim de passar tot això amb pluja o densa boira, què miserables ens sentiriem.
. Finalment arribem al pas Tikmatashi. Baixant, gaudim de les vistes del llac Paravani i de les muntanyes del voltant. Creuem el poble de Paravani. És súper depriment ! El millor és tot l’entorn de muntanyes grogues amb les grans extensions de pastures seques i cims arrodonits.
. 2 turistes en cotxe llogat ens ofereixen un cafè a tocar del llac Paravani. Gaudim d’una xerrada molt maca.
. Caminem força per les planes pelades al voltant del llac, tocant l’aigua que no pinta gaire neta. Evitem la carretera tot el que podem.
. En arribar a Poka descobrim l’esfereïdora xifra de 3 ó 4 botigues de queviures. Això és tot un rècord. Hi ha vida, hi ha cases i alguna botiga!
. Al cementiri de Poka ens sorprèn veure ines enorme làpides amb les imatges de les persones gravades a la pedra, però de mida real, com si estiguessin retratats d’empeus.
. Seguim fruint moltíssim del silenci i poc tràfic.
. Passem Poka i Jenn ja en te prou. Abans d’endinsar-nos dins un altre bosc, passem per l’estació de tren en construcció on pensem que no hi haurà ningú. Cerquem un racó on poder plantar la tenda estant arrasarats del possible vent i fred. Ens trobem 2 treballadors dins una antiga màquina de tren als que saludem amb molts somriures. Preguntem si ens podem quedar a dormir. Ells no veuen problema. De totes maneres fan una trucada demanant permís i reconfirmen les seves paraules inicials. Avui dormirem a una petita estació de tren en construcció.
. Aquesta vía única de tren unirà Bakú, Tbilissi, Turquia i Europa. És una inversió totalment d’Azerbaidjan (petroli) per què Geòrgia no te recursos. Aquesta bona inversió és per portar gent però jo crec que principalment serà per mercaderies entre Azerbaidjan i primer Turquia i després Europa.
Els empleats, un d’Azerbaidjan i l’altre també del mateix origen, ens conviden a un te que preparen dins la màquina de tren. Al final de sa jornada laboral, els 2 homes engeguen la màquina per tornar a on viuen temporalment, a 27 quilòmetres d’aquí a Ninotsiminda.
. Acabem dormint a un llit molt tronat dins la que serà l’estació. Al menys estem força calentets, per que a fora fa fresca / fred.
. Arribem a Gandzani i mentre esmorzem a una paradeta de bus, ens trobem amb una bucòlica imatge on un gran i silenciós ramat d’ovelles passa pel davant nostre mentre el sol es va aixecant sobre els turons.
Poc després un altre ramat el segueix i encabat un altre i un altre… Tenim una congestió de tràfic, una congestió de ramats de vaques i també d’ovelles sortint de Gandzani. Van fent cua pel carrer principal del poble (la carretera que el creua) per anar sortint i anar a pasturar a una gran plana que posteriorment nosaltres creuem pel mig.
. Un pastor ens regala un tros de formatge d’ovella de les seves.
. El paisatge és bastant bonic malgrat tot està absolutament pelat excepte pocs grups d’arbres. El temps, de nou, assolellat. Ho agraïm molt malgrat ens escalfi un xic massa durant el migdia, però així compensa les fredes hores inicials del matí. Molt important per nosaltres és que no plou, ni fa fort vent. Això va molt bé per caminar.
. Veiem néixer el riu Paravani des del llac Paravani. Aquest deixa el llac amb el seu nom creuant Poka i entra al llac Sagamo pel poble de Sagamo.
. El poble de Sagamo banya el bonic llac del mateix nom. Hi ha algun trocet que és de postal.
. Una furgoneta ofereix portar-nos.
. Abans d’arribar a Satkhe ens trobem un parell de ciclistes que des del centre d’Europa van sortir pedalant cap a l’est, van anar ‘massa ràpid’ i com avançaven molt bé, van saltar a Geòrgia i ara van cap a Tbilissi un, i l’altre fins a Bakú. Molt trempats ambdós.
. Arribem a Satkhe amb la idea d’entrar a Ninotsiminda, dinar tard i potser cercar allotjament però per la carretera, 3 quilòmetres passat el poble de Satkhe ens trobem amb una invitació a prendre cervesa per part d’un grup de collidors de patates. Aquí a dalt creiem que només conreen herba pel bestiar i patates.
Acceptem la cervesa al migdia i després de ‘parlar’ amb ells, el cap o l’encarregat que és d’Armènia sembla que ens convida a dormir a casa seva. Creiem que és uns 3 quilòmetres enrere. Anar enrere, ni que sigui un sol pas, no m’agrada gens ni mica. Pet aquesta raó, penso que retrocedir 3 quilòmetres és molt fort, però la potencial experiència potser val la pena. Ens la juguem i acceptem. Veurem com surt tot plegat.
Per ajudar al grup de collidores i per ‘guanyar-nos el jornal’ ens afegim al grup i després de més de 20 quilòmetres caminats ben carregats, ens dobleguem i acotem una llarga estona collint patates d’entre una terra volcànica ben negra.
. Després de recollir patates durant bona estona, quan les collidores acaben la jornada, tots pugem ben apinyats dins una furgoneta que ens porta al poble de Satkhe que fa una estona que hem deixat enrere. Demà haurem de repetir un tram, punyetes!
Anem a 2 cases on veïnes i més veïnes van apareixent per veure’ns. Una noia ens porta a fer una petita volta pel poble entre ramats de vaques i cabres. L’única cosa que trobem amb cert interès, tret de la vida quotidiana del poble que ens encanta viure des de dins, son unes tombes armènies del s. XIX. Totes les collidores i gairebé tot el poble parla armeni. Armènia està molt propera.
Al vespre sopem i compartim unes hores valuosíssimes amb una família de pagesos de patates molt autèntica. Tot és molt modest però de nou l’aposta d’acceptar la invitació a ulls clucs ens ha sortit fantàsticament bé. Estar aquí amb ells és un tresor. El sidral de llengües que tenim amb armeni, rus, alemany i anglès és un embolic, però ens anem sortint. Fem servir tot el que tenim d’aquestes llengües, que és poc, poquíssim, per comunicar-nos. Quan hi ha ganes d’entendre’s…
. Apreciem moltíssim aquestes experiències, encontres, apostes en la bondat de la gent tant per ells que no ens coneixen de res i ens obren ses cases, com nosaltres que molt sovint no tenim ni idea d’on punyetes ens fiquem. I quines recompenses més enriquidores!
. Snar Jakal Utxun, o quelcom que sona similar, és gràcies, ara en armeni. És el que hem estat repetint tot el vespre.
. Ens llevem fosc, deixem la generosa família armènia dormint i amb la primera llum trobem el camí de retorn a la carretera, creuant el poble entre cases, pedres, muntanyes de palla i gossos bordant. Retornem a la carretera principal que ja fèiem ahir. Hem reculat uns 3 ó 4 quilòmetres que tornem a fer. Encabat arribem a Ninotsminda. Aquí, amb la fresca i al solet, esmorzem per seguidament encarar un llarg tram ben lleig. Entrant a Ninotsminda, a esquerra tenim 22 quilòmetres fins a la frontera amb Armènia. Anem a dreta, cap al nord-oest. Aquesta carretera te força més tràfic, l’asfalt està molt pitjor, els vorals son bastant dolents i el paisatge segueix sent igual de sec que aquests dies enrere però ara sense cap turó, llac, arbres, ombra, bona vista… un pal de tram.
. En sortir de Ninotsminda ens trobem un altre ciclista, solitari, que estranyament va d’est a oest, com nosaltres. Ens saluda arribant pel darrera, preguntant-nos: -‘Are you the Catalans?’ (Sou els Catalans?). No cal dir que sentir aquesta curiosa pregunta des del darrere i aquí al mig, ens sorprèn molt. Aquest es va trobar ahir amb la parella de ciclistes que vàrem conèixer i sembla que van parlar de nosaltres. És un tipus molt maco, es diu Cal i fa la ruta Escòcia – Bakú – Escòcia en 6 mesos. Pensa arribar a casa cap a finals d’enguany. Xerrem una llarga estona doncs com anem en la mateixa direcció, ell ens acompanya un tros al nostre pas. Quan ens acomiadem, al cap d’un petit tram, nosaltres seguim caminant per l’esquerra i allà al terra ens trobem 2 plàtans al voral de la penosa carretera! Son un regal d’en Cal que ens deixa escrit ‘From Cal, save travels’ (De Cal, que tingueu un viatge segur). Genial! Thanks a lot, dear Cal !!!! Quina gent més trempada que volta pel món.
. Seguim caminant per la carretera dolenta amb asfaltat molt tronat i vorals fatals per les botes, turmells, genolls i cames. Avui gairebé no fem cap aturada llarga a migdia per que volem arribar a Akhalkalaki on Jenn vol dormir a un hotel. Efectivament la feina constant ens deixa a aquest poble a les 15h. Llavors comença el pal de trobar allotjament. Jenn pregunta amunt i avall fins que uns molt amables armenis ens ajuden a trobar un lloc que ens van comentar els 2 ciclistes d’ahir. Gràcies a ells, malgrat haver estat complicat, a les 16h Jenn ja te un hotel.
. Arribats a l’allotjament surto a una zona comú per començar a repassar i escriure bé totes les notes que he pres aquests dies de mala manera. Haig de donar sentit i escriure mínimament bé els texts del diari per la web, però no puc! Per què? Doncs per que aquí, a Akhalkalaki em trobo a María i Fran, dos súper ciclistes del Berguedà que son unes bellíssimes persones. Quina il·lusió trobar-me Catalans! Estan fent una ruta preciosa per Geòrgia i Armènia. Amb ells parlo molta estona, admiro el que estan fent i m’ho passo genial. Quina sorpresa més agradable per acabar el dia. I per cert, ja era hora trobar-nos catalans en bicicleta! En tot el que portem de viatge, ens estranyava molt no trobar-ne cap ciclista, especialment per les rutes d’Àsia central.
. Sortim d’Akhalkalaki i després de la lletja ruta d’ahir per una plana desagradable, avui ja comencem el dia baixant força fins trobar-nos el riu Paravani. El mateix que vèiem néixer al llac del mateix nom. Avui la carretera ressegueix enganxada al riu, que ja durant molts anys ha fet la ‘feina bruta i dura’ d’obrir una vall. La carretera va totalment enganxada, doncs la vall és encara molt estreta. Tan estreta que no dona cap opció a construir cap poblat. Només algunes cases molt esporàdicament escampades esquitxen ambdós costats del riu juntament amb bastants arbres i un so permanent d’aigua corrent que ens relaxa bastant i ens agrada molt. Quin plaer de ruta.
. Amb el pas dels quilòmetres i les hores ens adonem que seguim baixant i baixant. El riu no creix en amplada, però la vall sí que ho fa lleugerament. Es va obrint a poc a poc.
. Sembla que a mida que la vall s’eixampla, bastants dels arbres van desapareixent i a petits trams apareixen de nou. Els turons i les muntanyes dels voltants son totalment rocalloses i/o cobertes de plantes grogues i seques com blat tallat i com hem tingut aquests dies anteriors.
. Ambdues lleres del riu rarament estan comunicades. Un dels intents ocurrents el trobem amb un vagó de tren que fa (feia) de pont. Ens encanta reciclar i fer servir un vagó de tren com un pont és genial (igual que un contenidor). La llàstima és la manca de manteniment, com amb gairebé tot el que estem veient aquí Geòrgia. Moltes cases, ponts, magatzems, edificis, negocis… estan caient-se a trossos. Aquest vagó – pont te un important forat al terra que el fa intransitable. Quina llàstima.
. El nostre company de ruta durant molts quilòmetres i uns quants dies, el riu Paravani, se’ns acaba doncs als peus de la fortalesa Khertvisi, al poble del mateix nom, el riu Paravani desemboca com afluent alimentant al riu Mtkvari, més gran i cabalós. La fortalesa és força maca i de ben lluny, és el millor que hem vist fins ara des de la sortida de Tbilissi. Ens quedem una bona estona mirant i admirant.
. Al punt de trobada entre els 2 rius, a la fortalesa, la vall és molt més ample. Després de 25 quilòmetres des de la sortida ens trobem amb la primera petita població, Khertvisi. Fins llavors, tres o quatre cases i res de res més.
. Abans d’acabar el dia encara avancem uns pocs quilòmetres més ara ja seguint el riu Mtkvari. Durant tot el dia que hem gaudit molt del trajecte, dels rius, arbres, valls, natura i d’una excel·lent climatologia.
. Segons m’explica Jenn, sembla que ha sentit odolar uns llops aquesta nit. Un sonava bastant proper mentre que la resposta de la resta sonava una mica allunyat afortunadament. Jo no he sentit res, per variar.
. Seguim caminant a tocar del riu Mtkvari amb una gran vall. Arribem al poble d’Aspindza i no ens agafa una depressió! De fet, és un poble força decent, amb una paret homogènia bastant elegant al llarg de tota la carretera que el creua i també algun parc amb bancs i papereres! Quin urbanisme! Ens alegra poder veure i escriure quelcom positiu d’alguna de les poblacions per les que anem passant. Malauradament no podem escriure el mateix respecte a la gent. No sabem si és que estem a zona de muntanyes, molt poc poblada, o què, però la gent és molt seriosa i com els seus veïns d’Azerbaidjan, gairebé desagradables. La diferència amb els azaris, dels quals ja ens semblaven prou esquerps, és que els georgians ni ens diuen res de res, ni ens ofereixen te, ni cafè, ni aigua… ja sabem que no podem jutjar un poble per aquests paràmetres, i tampoc ho volem fer, però caminar molt i trobar-se poca gent que a més ens miren (no ens reben) amb aquestes cares… no és agradable.
Però encara ens resten uns quants quilòmetres fins el mar negre, per dins Geòrgia i tenim l’esperança de que això millorarà… (?). Ja veurem.
. Un camió, una furgoneta i un tot-terreny s’aturen i ofereixen portar-nos!
. Pel camí, tret dels paisatges, el riu, els turons pelats i algunes muntanyes llunyanes, també podem destacar la construcció d’una presa amb tot el gran sidral de camions i gran moviment de terres.
. Es nota molt que portem molts quilòmetres baixant i baixant, doncs en despertar-nos, plegar la tenda i començar a caminar no fa ni molt menys tant de fred com dies enrere quan estàvem pels 2.000 metres d’alçada.
. Els primers quilòmetres d’avui tornen a discórrer amb la carretera enganxada al riu sense opció a res més. La gran i ampla vall que vàrem tenir ahir ara s’ha tornat a convertir en un gorja rocallosa que no deixa passar el sol.
. Creuem el riu Mtkvari per abandonar-lo definitivament. Després de dies baixant des del pas Tikmatashi a 2.168 metres d’alçada, aquesta llarga baixada ens donarà pas a una altra llarga i dura pujada cap al pas Goderdzi a 2.025.
. A mig matí arribem a Akhaltsikhe, el poble gran on demà volem passar el dia de descans. En arribar ens trobem amb una universitat, bastanta vida i gent. Anem a un barri on hem vist unes quantes cases d’hostes i comencem a trucar portes. Les cases d’hostes que hem vist son cases particulars que lloguen habitacions o tenen una part de la casa habilitada amb habitacions. Finalment trobem una que després d’una bona negociació ens complau.
. La resta del dia la passem fent diari, Jenn comprant menjar i cuinant i jo rentant els plats i fent una bugada general que no s’acaba mai.
. Dia de descans físic. Dia de moltes hores escrivint i treballant amb el telèfon que és la nostra oficina. Però també dediquem part del dia a fer una visita a la que creiem única i important atracció turística d’Akhaltsikhe. Anem i ens passem estona visitant la força impressionant fortalesa que domina tota la ciutat, que com és lògic, està estratègicament molt ben situada i que alberga un castell, hotel, centres religiosos, restaurants…
