.
Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.
Ha estat el nostre camí a través d’Eslovènia. Per la mida del país i la nostra ruta entre Croàcia i Itàlia en direcció nord-oest, no han estat molts quilòmetres, però ens han aportat un bon tast d’aquesta zona trobant-nos fabulosos boscs, bonica natura i bona gent.
.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Rupa (Croàcia), Ciborica (Eslovènia), Jelsane, Dolenje, Dolnji Zemon, Zemonska Vaga, Koseze, Ilirska Bistrica, Sembije, Knezak, Zagorge, Drskovce, Parje, Radohova Vas, Pivka, Petelinje, Selce, Slavina, Koce, Prestranek, Orehek, Hrusevje, Slavinje, Malo Ubeljsko, Razdrto, Podgric, Hrasce, Podbreg, Podnanos, Gradisce pri Vipavi, Vipava, Budanje, Log, Dolga Poljana, Kozmani, Zapuze, Ajdovscina, Nemskarca, Cesta, Dobravlje, Hrobaci, Potoce, Vrtovin, Selo, Gojace, Crnice, Osek, Vitovlje, Sempas, Ozeljan, Simihel, Ajsevica, Rozna Dolina
.
. Arribem a la frontera entre Croàcia i Eslovènia, ambdós avui en dia estats de la unió europea. Malgrat la teòrica llibertat de moviment i eliminació de fronteres, ambdós tenen les seves típiques casetes de control. Encara no les han fet desaparèixer malauradament. No tenim cap problema per sortir de Croàcia i entrar a Eslovènia. Em segueix fent gràcia quan l’uniformat que escaneja els passaports en entrar a Eslovènia ens pregunta, -‘On aneu?’. Resposta, -‘A Eslovènia’. Si aquest vol més detalls, que pregunti als que venen darrera nostre o a qualsevol altre, per exemple.
. Ens endinsem a Eslovènia per una vía que transcorre entre boscs i més boscs. De tant en tant creuem alguns pobles com Jelsane, Dolenje, Koseze o Ilirska Bistrica, sent aquest últim el més gran d’avui.
. Dins Eslovènia avui ens han demanat els passaports fins a 3 vegades. Quan veiem els cotxes dels uniformats aturar-se, ja ens ho prenem en conya. No volem comprovar el seu nivell d’educació així que traiem els passaports mig rient i els mostrem abans gairebé de que aquests uniformats badin la boca. Reconec que les 3 vegades han estat força cordials.
. Abans d’entrar a Ilirska Bistrica un jubilat de 73 anys ens crida des del seu jardí oferint-nos beure. Baixem una rampa un xic perillosa pel pes que portem a sobre, i l’amable senyor ens ofereix una ampolla d’aigua de mig litre i ens regala 6 pomes de les seves pomeres, que estan ben plenes.
. Al llarg del dia hem caminat per entre boscs, a estones a tocar d’un rierol on Jenn ha begut aigua directament. Avui hem tingut un preciós sol, cap núvol i gens de calor durant el centre del dia.
. A les 18h comença a fer-se fosc i a les 19h ja estem dins la tenda en plena foscor. Això sí que és un pal.
. Hem passat una bona nit, tranquils, un xic freds, però. Al matí sí que la tenda està tota xopa. És força desagradable haver de plegar-la i entrar-la a la motxilla quan està gairebé regalimant.
. Avui tornem a gaudir d’un dia assolellat, cosa que ens encanta. Per contra creiem que els núvols es mantenen lluny gràcies al vent que fa i que ens manté frescs, gairebé freds.
. El paisatge està dominat per turons propers i muntanyes llunyanes plenes d’arbres, però nosaltres caminem a tocar d’amples prats tots verds. La majoria estan delimitats per uns filferros, creiem que per que el bestiar no marxi d’excursió a camps veïns. Trobem grans planes d’herba amb bastants cavalls i grans vaques pasturant.
. Però l’experiència del dia i m’atreviria a dir que de tot Eslovènia ha arribat a la tarda. Jenn necessitava anar al lavabo, però durant estona no hem trobat cap. A les portes del poble anomenat Hrusevje veig una casa gran, com si fós una casa de colònies. Li dic a Jenn que vagi a demanar permís per fer servir el lavabo. Ella em diu que no, però després de jo insistir i suposo que de la seva pròpia necessitat fisiològica, deixem les motxilles al pati i Jenn pica la porta per demanar permís. La porta és oberta. Des de fora veiem una sala amb taules, globus de colors, i plats de plàstic preparats per una festa, però ningú apareix, així que Jenn utilitza el lavabo i surt. Quan ens disposem a continuar la nostra ruta, la música canvia i comença una cançó per mi mítica, d’un grup encara més mític. Torno al seure per escoltar Sultans of Swing, de Dire Straits.
Mentre estic assaborint aquesta peça celestial, surt un noi. Afortunadament parla anglès. Llavors li podem explicar que volíem demanar permís pel lavabo però… -’Cap problema. No marxeu i entreu si voleu. És la festa del meu 30è aniversari i del primer any de la meva filla’. El felicitem i alliberant-nos de les motxilles, entrem a la sala. Resulta que aquest noi ha llogat aquest edifici que és un club de caçadors. La decoració és horrible, doncs penjats de les parets veiem molts cranis i banyes de cérvols, guineus, altres animals i un ós sencer dissecat.
A part d’aquest desgraciat escenari, també trobem moltes taules amb plats, begudes i cadires. Tot està a punt. Ens convida a prendre alguna beguda.
Mentre estem xerrant van arribant convidats i més convidats. Nosaltres parlem amb alguns d’ells, però els que trobem més interessants i agradables són, sense dubte, l’homenatjat, el seu germà una mica més gran i el seu pare. Amb aquestes tres persones són amb les que passem més estona, tot i que també socialitzem amb altres assistents.
Quan ja ha arribat sembla que tothom, jo diria que un total d’uns 40 convidats, nosaltres ens adrecem a l’homenatjat per mirar d’acomiadar-nos. No volem ser uns intrusos dins la seva festa, ni volem abusar de l’hospitalitat. Ell ens diu per activa i per passiva que si volem continuar ruta, endavant, però que ell estarà encantat si ens quedem. Aviat tothom seurà a taula, servirem ‘gulash’ i cap a les 18h portaran porc.
Nosaltres estem afalagats i encantats de ser aquí. Miro la distància feta avui fins aquest indret i estudio els voltants de la casa. Veig que avui hem fet un tram prou decent i trobo un lloc on poder plantar la tenda aquesta nit. Ens quedem!
Parlem amb uns i altres. Seiem, ens serveixen gulash boníssim, seguim amb un pica-pica… mentre la música segueix sonant. Aquí estem envoltats de familiars i amics de similar edat, molts dels quals arrosseguen canalla força petita. La gent menja ràpidament i s’aixeca, sortint fora l’edifici. Després, cap allà les 18h efectivament porten unes grans safates amb molts trossos de porc, que està molt saborós. També tenen, com no, un bon pastís d’aniversari.
Segueix la festa. Nosaltres seguim parlant amb uns i altres. Ells també aprenen de nosaltres per que ens pregunten coses i nosaltres seguim assabentant-nos i aprenent més d’aquest indret tan estrany i gairebé rocambolesc com són els Balcans. Això és molt interessant, a l’hora que molt, molt complicat. La realitat social, cultural, ètnica, històrica… dels Balcans és un gran sidral.
Quan ja és fosc i fora fa fresca, em diuen de formar part d’un dels dos equips que s’estan fent per jugar a la petanca. Dos equips de quatre persones. Nosaltres competim contra l’equip ‘dels cabells grisos’, els quals ens foten una panadera sonada. Jo no ho faig gens bé, tret d’un parell de vegades en que gràcies al meu ‘art’, el meu equip guanya dos punts. Riem molt.
Tornem a dins, que s’està més calentó, on la música no deixa de sonar i uns quants ballen amb ganes. Molts dels convidats, especialment la gent més gran i la que està hipotecada amb canalla petita, van marxant. Quedem uns pocs, amb alguns dels quals segueixo parlant de molts temes. Quin descans poder parlar en anglès i no en eslovè o croat!
És curiós copsar o comprovar com moltes persones, suposem que involuntàriament, no escolten, no entenen, o no processen la informació que els donem quan, responent les seves preguntes, els diem que venim caminant des de Bangkok. Sí, hem arribat aquí a peu, des de Bangkok, Tailàndia i seguirem fins arribar a casa, a Barcelona, a Catalunya. Tampoc processen que a hores d’ara estem a punt d’arribar als 14.000 quilòmetres caminats. Per què diem això, sense ser cap crítica a ningú? Per que tot i haver-ho informat a unes quantes persones que ens han preguntat què fèiem a aquesta festa i com havíem arribat o trobat aquest petit poble, malgrat haver-los respost, algunes de les mateixes persones, hores més tard ens pregunten, però només caminant? des de Tailàndia? quants milers de quilòmetres dieu? …
La música continua. Hi ha un moment en que veig al pare de l’homenatjat llençar amb força un got de plàstic al terra. Crec que és una tradició arrelada per aquesta part del món. Crec que ho fan amb gots de vidre durant ocasions especials com casaments, en senyal de felicitat. Crec que la cosa va per aquí. Així que quan veig al pare ballar molt emocionat i llençar el got de plàstic al terra, agafo quatre gots més i discretament els deixo sobre una taula al seu darrera, per que segueixi fent’ho, si és el seu desig. Aquest detall, que jo pensava que passaria desapercebut, li va agradar molt a ell, doncs m’ho va dir després. Algú li devia comentar, doncs no hem va veure fer-ho. Després va venir i amb un gran somriure em va dir que el detall li havia arribat molt dins.
Igualment molt endins m’arriba a mi veure com aquest amable senyor de 61 anys, que és el pare, amb el que hem estat xerrant moltíssim, juntament amb el fill homenatjat que fa 30 i el seu germà crec que un xic més gran, està ballant amb els seus dos fills. Tots tres abraçats com una sola persona. Ho trobo tan entranyablement especial que en veure’ls se m’entel·len els ulls.
Podria escriure un bon tros més, doncs han estat unes hores meravelloses. Un regal immesurable pels nostres cors i ments. Quelcom molt, molt especial que apreciem tant!
A quarts d’una anem a dormir!
. Ens llevem amb molta son, sense dormir prou ni molt menys, però molt feliços per haver estat a cobert i en companyia d’aquesta gent tan fabulosa. Els últims supervivents de la festa, els pocs que vàrem deixar dempeus quan nosaltres vàrem anar a dormir, també es quedaren a passar la nit a aquesta gran cabana de caçadors. Van arribar als llits al mig de la nit entre riures que eren tan sans i macos que, a mi, ni em van emprenyar, trobant-los fins i tot contagiosos.
. Esmorzem i abans de marxar, recollim tot el que aquests amants de la festa van desendreçar després de que nosaltres vàrem anar a dormir (havíem deixat tot bé). Deixem tot net i recollit i després d’esmorzar una molt petita part de la gran quantitat de menjar que ha sobrat, tornem a la ruta. Aquest matí què a gust ens haguéssim quedat per passar mig dia més amb ells i per dormir molt més. Són tan agradables. Els trobarem a faltar.
. La temperatura i el dia d’avui són de películ·la, com aquests dos últims dies. Ahir els locals ens explicaven que ara, a mig octubre, el normal durant el dia és tenir uns 4 – 5°C, boira i molt de vent. A la nit és habitual estar voltant els 0°C. Ara estan tenint un temps totalment anormal, calorós per ells, diví per nosaltres, que estem encantats! Estem meravellosament contents amb el temps que fa aquests dies, doncs el que ells diuen que seria el normal, a nosaltres ens enfonsaria a la misèria. Això compensa en part tanta pluja que ens hem empassat i patit durant mesos anteriors.
. Al llarg del dia hem tingut un tram amb una baixada del 8% durant 7 quilòmetres. Els genolls han acabat molt contents.
. Els genolls han rebut, però els ulls i el cervell han estat recompensats per la vista de boscs, prats verds, i més boscs.
. Un cop hem acabat la llarga baixada, arribats a la vall, trobem més prats però també vinyes, altres tipus de conreus i una gran paret de muntanya. La vía segueix per la vall, fent una gran semicercle per evitar la gran paret, la muntanya anomenada Nanos.
. Aquestes vinyes ja fa dies que estan collides però trobo una que em regala un festival de petits raïms no collits. Em poso les botes menjant molts gutims.
. També ens varen comentar que un tram de la zona per on transcorre la nostra ruta és famosa pels forts vents. Un assistent a la festa ens va parlar de vents de fins a 200 km/h. Nosaltres ens vàrem quedar ben sorpresos. Els dies anteriors hem patit una mica de vent fortet, però de cap manera tan fort, ni de lluny.
. Com a conseqüència d’aquestes ventades moltes cases tenen pedres grans sobre les teulades. I no és que les teulades siguin precàries. No. Són teulades ben fetes amb teules que estan poblades de pedres pesades que curosament han estat situades per no malmetre les teules, evitant que se les emporti el vent.
. Hem passat una sorprenent bona nit. Fa dos dies la temperatura nocturna fou força més baixa i al matí la tenda estava xopa, cosa molt desagradable. Aquesta nit la temperatura ha estat molt decent per que ens hem llevat amb el cel ben núvol. La tenda l’hem plegat totalment seca, degut al vent que bufava. Aquest vent no ens ha emprenyat gaire per que hem pogut trobar un raconet prou arrasarat i protegit per arbres i matolls, que ens han salvat molt bé.
. Efectivament després d’uns dies assolellats, avui ha estat un dia gris, ensopit i plovisquejant un xic, però prou poc com per no fer-nos aturar.
. Continuem ruta per una gran vall, deixant considerables muntanyes a la dreta, mentre que a l’esquerra veiem camps treballats, prats verds i unes quantes vinyes amb bastants anuncis de cellers productors de vi. Jo no veig tantes vinyes, ni tan grans, com per justificar tants cellers.
. Relatiu al món del vi, també em fa gràcia trobar una antiga premsa que ara està de decoració.
. Aquests pocs dies que hem necessitat per creuar la relativament curta distància a través d’Eslovènia han estat de molt poca interacció amb les persones. Tret del primer dia en que un amable veí ens va regalar unes pomes i, sobretot, la fabulosa festa d’aniversari, gairebé no hem parlat ni interactuat amb ningú. Hem creuat molts pobles que generalment han estat ben arreglats, amb cases decents o molt bones, jardins gairebé sempre molt ben cuidats, però sense persones per enlloc. Com ja ens va passar recentment per Croàcia, hem creuat molts pobles fantasmes.
. No hem trobat gairebé cap persona, però sí que degut a l’existència de tants prats verds, hem vist unes poques ovelles, bastantes vaques i els que més ens agraden, forces cavalls. Són tan elegants!
. Amb el tram d’avui arribem a les portes d’Itàlia. Sí continuéssim una estoneta més, uns pocs quilòmetres, avui ja dormiriem a Itàlia, però ja hem fet prou distància i se’ns està fent fosc quan encara hem de trobar lloc per passar la nit.
. Avui ens endinsem a un bosc on, al final, acabem de plantar el nostre palauet mòbil i penjar la bossa del menjar a uns arbres allunyats de la tenda, fent-ho a les fosques. Al poc d’estar dins la tenda, comença a ploure. Punyetes!
. Ens llevem amb alguns estranys i bonics sons provinents del bosc. Res similar als famosos ossos del final de Croàcia. Encara se’m posa la pell de gallina en recordar aquells sons des de dins la tenda, a la foscor de la nit.
El bosc és molt bonic, agradable, fins i tot diria que amigable. Més encara quan per ‘tornar a la civilització’ trobem un preciós camí entre meravellosos arbres i per sobre una catifa de fabulosos grocs, taronges i marrons que, juntament amb la temperatura i el temps, ens fan sentir plenament la tardor.
Aquest últim passeig és el regal de comiat d’Eslovènia. Un petit país, afortunadament independent, caracteritzat entre d’altres coses, per la seva natura. Nosaltres hem tingut la sort de poder-lo creuar sense cap problema, gaudint d’una molt petita part de la seva riquesa natural. Així doncs, gràcies a la incursió exploratòria dins el bosc d’ahir al vespre per poder passar la nit discretament, com ens agrada fer, avui podem gaudir d’això. Podem assaborir la natura de manera agradable, no agressiva o dura. Podem fruir d’un curt tram de passeig pel bosc on el silenci és trencat de tant en tant, pel cant d’alguns ocells. Ocells que han estat força escassos, però que com ens encanten, sempre parem l’oïda per sentir el que diuen, doncs sentir-los ens fa feliços i ens dóna energia per continuar el nostre llarg camí cap a casa.
