Detall

Samsun – Istambul

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

 

Aquesta entrada descriu el que hem estat fent i visitant durant uns dies per Turquia.

Després d’arribar a Samsun caminant i aturar temporalment la nostra ruta a peu, hem estat visitant algunes destinacions turístiques. 

.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Samsun, Canik, Ilkadim, Atakum, Çatalçam, Göreme, Vall Kizilçukur (vermella), Vall Güllüdere (rosa), Çavusin, Vall Ask (amor), Uçhisar, Vall Güvercinlik (colom), Vall Zemi, Vall Babatcik, Vall Görcelid, Vall Görkündere, Pamukkale, Karahayit, Selçuk, Efes, Istambul

 

. Després d’arribar caminant fins a Samsun i estar-nos uns dies gaudint de l’hospitalitat del nostre amic Bulent mentre treballàvem intensament per desmuntar la seva antiga cafeteria i poder obrir la nova, avui comencem unes mini vacances per visitar algunes atraccions turístiques.

. Arriba la sempre trista hora dels adéus. En Bulent ens acompanya a l’estació d’autobusos de Samsun, que està a la quinta forca, i allà ens acomiadem. Però a diferència d’altres ocasions, aquí sí que podem dir ‘fins aviat’ i no adéu. Esperem retornar a Samsun per reemprendre la nostra ruta a peu. Així ho tenim previst i amb ell hem quedat d’acord en que serà un gran plaer per tots tres tornar a estar plegats.

. L’autobús que ens ha de portar des de Samsun fins a Göreme surt puntualment. Es va molt, molt còmode i bé sobre rodes. M’encanten les rodes! A més, ens serveixen una petita pasta i te o cafè.

Les hores van passant, la carretera és bona i el paisatge es va fent cada cop més avorrit i feréstec. Passem gradualment d’una vegetació bastant verda al nord de Turquia, propers al mar Negre on les pluges son abundants, a un paisatge on els arbres ja fan honor a l’estació de l’any en que estem i mostren uns bonics colors marrons, vermells i grocs. Més endavant els arbres senzillament desapareixen donant pas a grans extensions de terrenys conreats, collits i pelats.

. En ruta tenim una petita sorpresa desagradable doncs ens van informar que arribaríem a Göreme cap a les 15h, després de fer uns aproximadament 600 quilòmetres. A aquesta hora d’arribada tindríem llum natural i prou temps per cercar allotjament amb calma, però dins l’autocar ens informen que l’arribada està prevista cap a les 19h, fosc i amb força fred. Punyetes! Efectivament a la que es fa fosc veiem com el termòmetre va baixant de 10, a 9, 8, 7°C…

. Arribem a Göreme i trobem uns quants motxillers. És un lloc súper turístic, amb moltes botigues de records, restaurants, negocis venent tot tipus de serveis turístics i també forces allotjaments. És fosc, fa força fred i toca començar a treballar cercant un lloc per dormir, és a dir, toca trucar portes, preguntar i negociar a fons. Començo amb ‘mal peu’ doncs aleatòriament vaig per una zona de la població on em trobo bonics hotels amb poques habitacions i preus molt lluny del nostre pressupost. Canvio de zona i segueixo igual. Al final, després d’una llarga hora i mitja puc oferir a Jenn un lloc per dormir que compleix els ‘seus requeriments’ i que està més o menys dins el nostre pressupost possible.

. Ja hem arribat a Göreme, ja hem arribat a la Capadòcia, ja hem arribat a la nostra primera destinació turística (molt turística) després de l’aturada de la nostra ruta a peu.

Això és una bona tetera!
Això és una bona tetera!

 

. Bon dia Capadòcia! Ara toca ‘pencar’ o el que vol dir per nosaltres, toca treballar el turisme i la visita.

Esperem a que el sol sigui ben visible per intentar sortir a caminar amb una temperatura no tan freda. Acostumats a començar molt aviat tant a caminar durant la ruta com quan visitem indrets, aquí en fer-se de dia encara fa molt de fred. Malgrat esperem a que el sol ens escalfi i acaroni un xic, comencem la nostra ruta tapats fins les orelles.

. Deixem Göreme per caminar en direcció a Çavusin. No agafem la carretera sinó que anem per camins de terra que ens porten a través d’un capriciós paradís natural amb un espectacle de torres de sorra compacta tova que tenen dos atractius principals. El primer i més general és les fabuloses formes que l’erosió ha escolpit. El segon atractiu és que moltes d’aquestes formacions estan foradades, doncs varen ser refugi i cases de moltes persones fa molts anys.

Segons ens sembla entendre, fa milions d’anys un gran volcà relativament proper va entrar en erupció i va cobrir amb molts metres de cendra una enorme extensió. Aquesta cendra es va anar compactant en diferents capes i després l’erosió va començar a treballar a fons. L’aigua i el vent han anat obrint valls i a l’hora han deixat increïbles formes capricioses i precioses que escampades per arreu, fan d’aquest indret una destinació turística de gran importància.

Amb l’existència dels imperis otomans i perses, imperis tan grans com cruels, una població va cercar refugi excavant aquesta terra tova, tant a les ‘xemeneies’ com a sota terra, fent cases familiars o pobles sencers amb capacitat de fins a 10.000 persones afegint el bestiar.

. Nosaltres ens plantegem la visita en 3 dies visitant diferents valls o àrees als voltants de Göreme.

. Així doncs, deixem Göreme per caminar en direcció a Çavusin. Aviat ens ‘perdem’ entre torres, gorges i entrem a la vall Kizilçukur (vermella), que rep el nom entenem que pel color predominant de les roques.

Caminem amunt, avall, entrem a diferents forats dins les parets o xemeneies que en el seu dia, fa molt de temps, varen ser habitatges, refugis o esglésies. El paisatge és molt bonic. La nostra curiositat ens porta a indrets on els diferents caminets sembla que arriben, però després es difuminen. En una ocasió hem de baixar per una llarga i molt empinada pendent, cosa que treu de polleguera a Jenn. Al final arribem abaix un xic rebregats, rascats i bruts, però sencers. Un cop abaix la vall, durant una bona estona no seguim cap caminet sinó que anem per la llera d’un riuet sec on de tant en tant ens hem de menjar unes quantes branques.

. Després de la vall Kizilçukur (vermella) entrem a la vall Güllüdere (rosa) on seguim gaudint de l’espectacle fins arribar al poble de Çavusin que te una gran paret plena de forats.

. Des de Çavusin comencem la tornada cap a Göreme però abans volem aprofitar a fons el dia i ens endinsem a la vall Ask (amor), amb un nom molt suau per evitar dir les coses pel seu nom. Per què? Doncs per que les formacions rocalloses que la fan atractiva i interessant tenen formes de penis erectes. Son grans columnes que sorprenentment es sostenen d’empeus.

. Durant tot el dia hem tingut un bon sol, cel blau, temperatura excel·lent durant el dia al sol i per acabar-ho d’adobar, no hem trobat gairebé a ningú durant les moltes hores que hem caminat per les valls, fruint immensament d’un bé molt valuós per nosaltres, silenci!

Habitatge per dins
Habitatge per dins
Església Haçli
Església Haçli
Çavusin
Çavusin
Vall Ask (amor)
Vall Ask (amor)

 

. Avui decidim atansar-nos fins el poble d’Uçhisar. Anem per damunt la vall Güvercinlik (colom) gaudint de les vistes de les boniques formacions que podem veure als nostres peus.

. Arribem a Uçhisar i la visita ens regala una petita sorpresa que no és una altra que un preciós i súper tranquil racó on la qualitat de construcció, manteniment i decoració dels pocs carrers als voltants d’uns luxosos hotels i restaurants ens deixa bocabadats. Aquest raconet a les faldilles d’una gran paret plena de forats, és preciós. La paret, de fet, sembla que fos un gran edifici d’apartaments que l’han tallat pel mig deixant les habitacions al descobert. L’urbanització dels voltants on plantes i flors adornen un preciós solitari dia assolellat, fan d’aquest raconet un indret ben especial.

. Però de fet estem bocabadats durant la major part del dia. Ahir tot el dia bocabadats i avui, també.

. Tornem a ficar-nos en un embolic quan baixem d’Uçhisar cap a la vall per un preciós camí ple de flors. Seguim un, dos o diversos caminets molt agradables, totalment sols, fins arribar a un petit penya-segat sense sortida. Toca girar cua i desfer bona part del camí. Finalment trobem la manera d’arribar a la vall Güvercinlik (colom) però no per dalt com al matí, sinó per baix. De nou, anem caminant bocabadats per les precioses torres que ens deixen sense paraules. Aquí seguim estant totalment sols. Seiem al terra molta estona per admirar la bellesa natural.

Uçhisar
Uçhisar
Uçhisar al fons
Uçhisar al fons
Vall per la qual ens endinsem, amb les valls Kizilçukur (vermella) i Güllüdere (rosa) al fons
Vall per la qual ens endinsem, amb les valls Kizilçukur (vermella) i Güllüdere (rosa) al fons
Vall Güvercinlik (colom)
Vall Güvercinlik (colom). Foto dedicada al nostre estimat Arnau i per tota la família Colom.

 

. Per acabar la visita de les valls al voltant de Göreme avui, com a últim dia de visita i abans d’agafar un autobús de nit, anem a fer una volta per unes valls que a priori no semblen tenir tants atractius naturals.

. Comencem amb la vall Zemi. Ens desviem per un camí que va per la part superior de la vall i em costa bastanta feina i força incertesa trobar un estreta i molt empinada vía de baixada fins al fons de la vall. Un cop abaix, segueixo endinsant-me fins a racons bonics on els arbres plens de fulles grogues i vermelles competeixen per arribar ben amunt, fins trobar el sol que tenen ocult darrera les parets rocalloses que gairebé es toquen, convertint la vall en una gorja.

. Camino molt per indrets naturals un pèl remots. Per les valls Zemi, Babatcik i Görcelid no trobo cap formació rocallosa especialment significativa o bonica, però en arribar a la Vall Görkündere em torno a quedar totalment bocabadat de nou. Un altre impressionant conjunt de torres fabuloses.

. Un cop patejats a fons molts racons, camins i indrets, acabem les hores de llum anant a veure la posta de sol des d’un lloc que ofereix bones vistes de les valls Kizilçukur (vermella) i Güllüdere (rosa), per l’est i del poble d’Uçhisar per l’oest amb la seva identificativa gran roca sobre el poble.

. Al vespre agafem un autobús cap a la nostra següent destinació turística.

Caminant per bonics, naturals, tranquils, solitaris i un xic remots caminets de la vall Zemi
Caminant per bonics, naturals, tranquils, solitaris i un xic remots caminets de la vall Zemi
Vall Görkündere
Vall Görkündere
Posta de sol sobre les valls Kizilçukur (vermella) i Güllüdere (rosa) des de Göreme
Posta de sol sobre les valls Kizilçukur (vermella) i Güllüdere (rosa) des de Göreme
Perfil d’Uçhisar des de Göreme
Perfil d’Uçhisar des de Göreme

 

. Ens passem tota la nit en ruta. Cap a les 5:30h arribem a Denizli que sembla força gran. El que és sorprenent és l’estació d’autobusos. Normalment les estacions son grans, en una sola planta com si fossin una gran superfície comercial i estan a les afores de les ciutats, a vegades molt lluny. A Denizli l’estació sembla que està dins la ciutat i en entrar, l’autobús baixa una rampa com si anés a deixar-nos dins un aparcarcament. Aquí baixem uns pocs passatgers, un home ens agafa els equipatges, un altre ens demana acompanyar-lo per pujar una planta i agafar una furgoneta. Tot això és una mena d’aeroport amb les sortides a la primera planta i les arribades a la planta baixa.

. La furgoneta que ens ha recollit després ens col·loca dins un cotxe que finalment ens fa arribar a Pamukkale. Ja era hora! Deixo a Jenn dins unes oficines i encara fosc i fred, surto a cercar allotjament. El poble és petit i tot està tancat. Els hotels també, pel que torno amb Jenn per esperar la claror del dia. Quan ja s’hi veu, torno a sortir a picar portes. Molts pocs hotels i allotjaments estan oberts o amb personal que hem pugui atendre. Després de veure i parlar amb alguns, arribo a un hotel on el noi és molt amable. L’hotel està fora del nostre abast normal però entre que ell és molt maco i al final aconsegueixo una rebaixa ni més ni menys que del 50%, aquí ens quedem. Vaig a buscar a Jenn i deixem les motxilles a l’habitació. Després estem una estona parlant amb aquest noi que a més ens convida a esmorzar, malgrat no ho tenim inclòs. Veiem abandonar l’hotel als 4 únics clients que ocupaven 2 habitacions. Suposo que és aquesta temporada baixa i la manca de clients el que ens permet assolir aquests descomptes.

. Acabada la socialització anem a visitar l’únic atractiu del poble. És l’únic però és potent. Son les terrasses de calci, un turó completament blanc amb boniques terrasses blanques pel calci que porta l’aigua.

. Arribem a la guixeta on un barruer desagradable home cobra la no barata entrada i no ens facilita cap tipus d’informació o cap planell de la muntanya. Una mala imatge per aquesta atracció turística que com moltes altres, està muntada per ser una màquina de fer diners.

Aquest comportament no gaire agradable s’afegeix als diversos comentaris i persones que pel carrer se’ns adrecen preguntant si volem alguna cosa que ells venen o intenten vendre. Aquí Pamukkale son un xic pesats, emprenyadors i desagradables.

. Un cop dins, hi ha dues coses a veure. La primera i principal és la paret oest del turó, una preciosa gran paret recoberta de calci blanc. La segona son les ruïnes arqueològiques de la població de Hierapolis que va néixer, créixer i morir als voltants d’aquesta preciositat natural.

. Hierapolis és ara un conjunt de pedres posades amb més o menys gràcia. Sense voler ser despectius ni molt menys, és un conjunt arqueològic típic on pel nostre gust destaca principalment el teatre. Passegem força estona entre la necròpolis, les restes de l’àgora, el carrer principal, les múltiples pedres que formaven part de les vivendes i estem a gust dins el teatre, gran i força ben conservat o restaurat. Repetim que no volem ser ni respectuosos ni despreciar el valor històric d’aquest jaciment arqueològic, però si no fos per que està al mateix paquet de l’atracció natural, dubtem molt que tingués cap visitant. Només els enamorats de l’arqueologia.

. Però al que venim aquí és a veure aquesta muntanya blanca de calci. Després de l’entrada, aviat arribem a la ‘zona blanca’ on ens hem de descalçar. Els peus nus reaccionen ràpidament a la fredor i rugositat del terra calcari, enviant-nos al cervell un munt de sensacions.

Caminem lentament cap amunt on ens trobem algunes de les piscines artificials fetes per que la gent es pugui banyar. No son més profundes de mig metre, tot i que la majoria només cobreixen els turmells. La petita llàstima és que les terrasses més boniques o ben situades, a les quals no es pot accedir i que fan molt fotogènica aquesta atracció, avui no tenen aigua. Son terrasses blanques, molt boniques, però seques.

Ens passem hores passejant, intentant no lliscar i caure de cul o asseguts admirant tant la bonica perspectiva general com els curiosos petits detalls amb que la natura ens obsequia. Aquí estem fins la posta de sol. Afortunadament ha estat un dia perfectament assolellat on el cel blau ha contrastat fortament contra el blanc pujat pels raigs de sol. Temperatura diürna perfecta. En fer-se fosc, toca amagar-nos del fred dins l’habitació.

Hierapolis, teatre
Hierapolis, teatre
Vista general de la pujada. Llàstima que aquestes terrasses no tinguin aigua avui !
Vista general de la pujada. Llàstima que aquestes terrasses no tinguin aigua avui !
Detall
Detall
Detall
Detall

 

. Després de la bona recepció, atenció i detalls del jove emprenedor i propietari de l’hotel on estem allotjats a Pamukkale, decidim no seguir la nostra ruta turística i estar-nos un dia més amb ell. Ja que ens va atendre tan bé i com Jenn ha de treballar una mica, aquí matem un dia gaudint de la tranquil·litat que dona un dia al mig de novembre.

. Jenn es queda a l’hotel i jo, com no se, ni puc estar-me gaire quiet, decideixo atansar-me fins al poble de Karahayit on sembla que també tenen una atracció amb aigües termals i unes petites piscines. He llegit poc, però fa un sol preciós i és una bona excusa per caminar uns 15 quilòmetres, no sigui que perdi la bona forma…

. La carretera entre Pamukkale i Karahayit és petita, bona i tranquil·la. Puc caminar per fora l’asfalt durant un bon tram i un altre per un bonic carril bici.

. En arribar a Karahayit vaig a l’altre costat del poble on teòricament està l’atracció que anuncien. Arribo a una placeta on veig uns quants veïns entrant descalços a uns petites piscines. L’aigua sembla calenta i els veïns entretinguts amb els seus fills i néts. Jo veig tota aquesta gent, miro l’indret i segueixo endavant per mirar de trobar el que vinc a veure. Més endavant no hi ha res. El poble s’acaba. Vaig a dreta, a esquerra, torno enrere… no trobo res més. Per què? Doncs per que resulta que aquesta petita plaça amb les piscines i l’aigua calenta sembla ser l’atracció que anuncien! Quina decepció (si realment aquesta és l’atracció que venia a veure i jo no m’equivoco, que també podria ser).

. Un cop visitada aquest conjunt de piscines artificials vaig a fer un tomb pel poble que afortunadament avui sembla prou viu. Em trobo un mercat amb, entre d’altres, uns preciosos pebrots penjant, també un home que neteja les sabates sobre un ‘taller de treball’ ben bonic i la part més sorprenent arriba en trobar-me una celebració familiar on uns nens ‘disfressats’ van rebent aportacions monetàries que els pengen del pit. Al costat hi ha un conjunt de taules on moltes persones estan menjant servides per uns cambrers. Aquí no em sento gens còmode ni benvingut. Si això fós Iran ja estaria amb la família xerrant, menjant i celebrant el que estiguin fent. Aquí amb prou feines em permeten fer la foto, cap somriure ni cap mirada agradable. Però per mi ja està bé. Veig aquest acte social i segueixo a la meva.

. Visitat aquest poble torno xino-xano fins a Pamukkale per preparar la sortida de demà.

Piscines de Karahayit
Piscines de Karahayit
Nens celebrant no-se-què, però quelcom monetàriament prou profitós
Nens celebrant no-se-què, però quelcom monetàriament prou profitós
Preciosos pebrots secs
Preciosos pebrots secs
Si heu de netejar les sabates, aquest és un bon lloc
Si heu de netejar les sabates, aquest és un bon lloc

 

. Deixem Pamukkale acomiadant-nos de les bones vistes que hem tingut des de la nostra habitació, des del llit mateix.

. Amb una furgoneta que fa d’autobús públic local anem des de Pamukkale fins a Denizli on canviem per pujar-nos a un autobús de mida mitjana que còmodament ens porta fins a Selçuk.

. Pel camí veiem molts tarongers i sobretot, moltes oliveres. El paisatge és sec i dur com part de les terres de Tarragona.

. Arribem a Selçuk i toca fer feina de viatger per després fer el turista. És a dir, a l’estació d’autobusos d’arribada cercar informació sobre com marxar d’aquí i al poble, trobar un lloc on poder dormir. Trigo una estona fins que tenim tot fet. Llavors fem un petit tomb pel centre de Selçuk. Més endavant a la tarda comença a ploure i no para fins gairebé la matinada. Menys mal que avui no acampem.

Vista general de Pamukkale des de l'hotel. Des del llit de l’habitació veiem un bon tros!
Vista general de Pamukkale des de l’hotel. Des del llit de l’habitació veiem un bon tros!

 

. Anem a fer la visita de les ruïnes arqueològiques d’Efes. Des de Selçuk tenim un agradable passeig d’uns 3 quilòmetres fins a una de les entrades. Abans d’entrar ja som assetjats per homes pesats que miren de vendre’ns coses o serveis. La guixeta, com a Pamukkale, només sap que cobrar i tampoc ofereix cap informació, ni planell, ni res de res. Nosaltres som un parell de turistes més als que acaben de munyir com una vaca.

. Entrem al recinte i un altre pesat se’ns vol enganxar com a guia. Encara no hem començat a veure res i ja estic fart i fastiguejat.

. Ens passem unes quantes hores matant el temps mentre mirem d’esquivar els grups de turistes, sobretot asiàtics. Intentem apreciar al màxim aquest important indret històric però no ens diu gaire. Només hi ha 2 llocs que ens desperten certa admiració, doncs son els 2 que han reconstruït parcialment. La façana de la biblioteca i l’estadi amb una capacitat d’entre 20 i 25.000 espectadors. La resta… doncs sincerament, no. De cap manera.

. Com a conclusió de la nostra visita i repetint quelcom semblant al que vàrem escriure per Hierapolis a Pamukkale, a risc de semblar incultes, insensibles i sense voler ser irrespectuosos, aquest indret… No volem despreciar el gran valor històric d’aquest jaciment arqueològic, però si a un no li agraden molt les pedres i/o és un amant de l’arqueologia, a risc de dir una barbaritat per algunes persones que llegeixin això, diríem que no val la pena.

Han restaurat o reconstruït la façana de la biblioteca i una gran part del gran estadi (les 2 úniques fotos que venen a totes les agències de turisme), però la resta … Aquest panorama exclusivament arqueològic juntament amb l’agressiu comercialisme que envolta aquest indret, ens fa aventurar-nos a publicar aquesta conclusió.

. Tornem a Selçuk, veiem la fortalesa, uns derruïts banys turcs, un tros de l’aqüeducte, el centre del poble i esperem pacientment fins la sortida de l’autocar que esperem ens deixi demà al centre històric de la gran metròpoli Istambul.

Efes, carrer
Efes, carrer
Efes, façana de la biblioteca
Efes, façana de la biblioteca
Efes, estadi
Efes, estadi

 

. El dia comença amb mal peu. Si bé reconeixem i publiquem que el trajecte en autobús ha estat molt bé, gaudint d’un autobús de qualitat amb 2 amples seients (només 3 seients per fila), en arribar a les 7h del matí a una de les estacions d’autobusos de Istambul, encara fosc, ens han donat una sorpresa desagradable. Istambul és enorme amb una població d’aproximadament dues Catalunyes, és a dir, uns 15 milions d’habitants. Els vehicles grans com els autocars no poden arribar al centre però les companyies ofereixen un servei de trasllat en furgoneta des de l’estació fins al cor de la ciutat. Així ens ho van vendre les 3 companyies d’autobusos de l’estació de Selçuk, així ho vàrem confirmar i pagar. En arribar ens traslladarien fins a Sultanahmet, al centre històric i més turístic. Aquest era un tema molt important per nosaltres. Volíem arribar a un lloc conegut especialment quan arribem a aquesta enorme metròpolis després de 9 hores de trajecte durant la nit.

. Doncs en arribar, els homes que ens han de traslladar des de la terminal fins a Sultanahmet amb furgoneta ens diuen que no. Que ens deixaran a no-se-on i allà ens haurem de buscar transport fins on ens varen prometre i cobrar. Aquí, a la foscor de la matinada ens tornem a adonar que tant la companyia que ens va vendre els bitllets com m’arriscaria a dir que les altres companyies també, son uns mentiders de m…, és a dir, uns lladres de m . Quin fàstic de llocs turístics i de gent als voltants d’atraccions turístiques que estem patint a Turquia! Les nostres queixes i crits dient-los de tot, a la foscor de les 7h del fred matí a l’enorme estació d’autobusos, no serveixen de res. Al final agafem una furgoneta que ens atansa al centre, però no fins on ens varen dir i baixem.

. Recomanem i encoratgem a no creure’s aquesta gentussa, a aquests mentiders i si pot ser, a no comprar-los cap servei ni res de res.

. Caminem fins al centre, trobem allotjament, ens donem una llarga dutxa i no ens aturem, doncs ens quedaríem ben adormits. Sortim a voltar.

. Arribats al centre més turístic de la ciutat, al conjunt que alberga el museu Hagia Sofia, Topkapi i la mesquita de Sultanahmet, entrem a visitar aquesta última que també és coneguda com a mesquita blava per ser el color predominant de les rajoles interiors. És una mesquita molt gran. Pel meu gust, no és especialment bonica ni per dins, ni per fora. El que sí que trobo que val la pena és veure-la a l’entorn on es troba i en fer-se fosc amb la caiguda del sol i l’il·luminació artificial.

. També anem a una oficina d’informació turística on aconseguim mapes, trobem respostes, i ens conviden a una petita pasteta que ha portat un senyor amic d’una empleada. També em donen la mala notícia de que està completament prohibit i també vigilat el creuar a peu cap dels dos grans ponts que creuen l’estret del Bòsfor unint Àsia amb Europa. Això a Jenn no l’afecta el més mínim, en a mi m’emprenya molt.

Museu Hagia Sofia
Museu Hagia Sofia
Museu Hagia Sofia i voltants pel vespre
Museu Hagia Sofia i voltants pel vespre
Mesquita Sultanahmet
Mesquita Sultanahmet
Mesquita Sultanahmet
Mesquita Sultanahmet

 

. Ens llevem amb molta calma, esmorzem a l’habitació i anem al museu ex-església de santa Sophia per que Jenn la visiti. En arribar ens trobem un munt de nens fent cua en una visita escolar. Això és un bon motiu per no entrar ara, així que ajornem la visita. Quanta canalla! Què sorollosos que son!

. Visitem el molt agradable parc Gülhane amb grans arbres plataners com a les Rambles de Barcelona. Després arribem al costat del pont de Gàlata però abans de creuar-lo entrem a una oficina d’informació turística on ens trobem a dos empleats molt amables. Primer els cosim a preguntes sobre temes locals, especialment com arribar a un dels dos aeroports, el més llunyà, en transport públic. Després seguim parlant i aprenent coses de la cultura i vida local. Quan ja portem una bona estona ens conviden a un cafè instantani i al final ens acomiadem amb abraçades.

Les petites males notícies que em donen és que els dos enormes ponts que creuen l’estret del Bòsfor comunicant Àsia amb Europa estan vigilats amb uniformats. Està completament prohibit creuar caminant cap dels dos. Aquests ponts eren la meva esperança per poder caminar la nostra ruta a peu, malgrat haver de creuar l’infern urbanístic de Istambul. Volíem evitar haver de caminar durant dies a través de tota l’enorme àrea metropolitana, però aquests 2 ponts son l’única manera de poder creuar a peu. Aquesta prohibició tan rotunda ens porta a cercar unes altres solucions o alternatives. Encara ens manca temps per reemprendre la ruta a peu des de Samsun i arribar a l’oest de Turquia però ja estem mirant el mapa general i estudiant rutes alternatives al coll d’ampolla que representa Istambul.

. Creuem el pont Gàlata que està ple, pleníssim d’homes pescant a ambdós costats. A l’altre costat una molt forta pujada ens porta fins la torre Gàlata, tota de pedra. És forta i força elegant. La seva situació estratègica li ha donat un bon ús al llarg de la seva llarga vida. Els carrerons dels voltants tenen bastant de sabor amb moltes botigues d’instruments musicals, restaurants o records turístics.

. Baixem de nou al pont de Gàlata i fent unes quantes voltes extres arribem a una secció del mercat que trobem coberta, tancada, amb arcs de seguretat i uniformats armats als accessos. És el bonic i súper car mercat de les espècies, on el millor festival de colors no arriba tant de la ma de les espècies, sinó sobretot dels molts dolços que artísticament tenen exposats a la venda. El que em fa la visita desagradable i fa que no duri gaire és que gairebé totes les botigues tenen 3 ó 4 persones que son tan pesats com desagradables. Se’ns adrecen, ens ‘conviden’, insisteixen… son el típic exemple de com assetjar i molestar a les persones que passen per davant el seu negoci. Certament els colors, sobretot dels dolços, son bonics, però l’entorn tan artificial, els arcs de seguretat amb uniformats clarament armats i les actituds de molts botiguers ens fan sortir amb ganes de no tornar, ja que podem trobar aquests colors tant en espècies com sobretot en dolços, per molts altres indrets de la ciutat. Hi ha moltes pastisseries i cafeteries escampades per arreu.

. Seguim voltant per diferents carrers sentint la fresca que porta la foscor del vespre, fins que tornem a l’hotel.

Pescadors al pont Gàlata
Pescadors al pont Gàlata
Vistes des del pont Gàlata
Vistes des del pont Gàlata
Torre Gàlata
Torre Gàlata

 

. Avui anem per lliure. Després de tants dies tan junts, les 24 hores del dia de cada dia, avui Jenn i jo fem les nostres visites separadament. Jenn vol un dia de museus i jo, com ja els vaig visitar en una visita prèvia que vaig fer a Istambul, vaig a intentar creuar el pont ‘prohibit’, el pont que travessa el Bòsfor i uneix Àsia amb Europa.

. Sortim plegats de l’hotel. En estar tan cèntrics, arribem aviat al museu de Topkapi on ens separem. Deixo a Jenn, esperant que no trobi molta gent a primera hora i sobretot, desitjant que gaudeixi de totes les visites que te previstes per avui.

Jo segueixo fins a trobar la parada de metro Sirkeci de la línia Marmaray. Cercava aquesta parada per que em sembla que serà la que faré servir per sortir del centre i anar cap a l’aeroport. Aquesta part de la recerca d’avui ja la tinc feta i apresa.

. Les dues oficines de turisme que hem visitat fins avui ens han dit, confirmat i reconfirmat que no es pot caminar per cap dels dos grans ponts que creuen el Bòsfor i uneixen Àsia amb Europa. Jo, tossut i sense gens de fe, vull anar personalment per bé intentar-ho, bé comprovar-ho, malgrat hagi de caminar els 10 quilòmetres que hi ha entre l’hotel i el pont, a Ortaköy, més després els mateixos de tornada.

Creuo el pont de Gàlata que ja te uns quants pescadors, tot i que no gaires comparat amb quan és més tard. Arribo a Karaköy, segueixo la línia del tramvia fins que acaba a Kabatas on per cert, tocant el Bòsfor estan construïnt una gran terminal de vaixells de passatgers i d’autobusos. Seguidament em trobo l’estadi de futbol del Besiktas, doncs ja he arribat a aquest barri o districte de la gran Istambul. Veig la torre del rellotge que no està malament i es troba a l’entrada del palau Dolmabahce, un palau enorme que fou la residència oficial de feina i privada dels dirigents (o tirans) de Turquia durant temps més recents, substituïnt al palau de Topkapi.

Seguint la costa arribo a Ortaköy, just sota el pont 15 Temmuz Sehitler. És un bon tros de pont. Tinc Àsia aquí al davant. Sec una estona mentre alguns grans vaixells de càrrega passen sota el pont en direcció al mar Negre o al de Màrmara.

Segueixo encaparrat en voler caminar el màxim nombre possible de metres o quilòmetres entre Bangkok i Barcelona, així que vaig a fer voltes i més voltes intentant accedir al pont per creuar-lo. Pujo i baixo fortes pujades, baixades i estrets carrers de Besiktas i Ortaköy. Durant la recerca em trobo amb barris molt coquetons i algunes casetes que son una cucada. Al final arribo a un punt molt proper al pont on puc veure amb els meus ulls que caminar pel pont, si pogués accedir, seria molt perillós. No hi ha lloc per vianants. Punyetes!

. Xino-xano començo la tornada cap al centre, desfaig part del camí fet per arribar fins el pont, però em desvio per anar a una plaça que sembla important o si més no, famosa. Arribo a la gran plaça Taksim. Plaça tan gran com desangelada i lletja. La volto per tot arreu mirant de trobar algun alicient, i marxo sense trobar cap raó per venir. Una altra desil·lusió, com bastantes altres aquí a Istambul.

. Des de la plaça Taksim l’avinguda peatonal Istiklal, una mena de Portal de l’àngel a Barcelona però aquí molt més llarg, em porta fins la torre Gàlata que visitàvem ahir. Aquesta avinguda és un riu de gent. Des de la torre Gàlata torno a creuar el pont Gàlata, ara ja sí que ple de pescadors, per arribar als voltants de Sultanahmet quan es fa fosc i miraculosament no hi ha gaire gent. És una bonica estona de tranquil·litat sense pesats, emprenyadors i mentiders locals que em vulguin oferir o vendre res. A més, ara, fent-se fosc, amb poca gent i la il·luminació que tenen, el museu Hagia Sofia i la mesquita Sultanahmet estan molt més boniques que durant el dia.

. Ja fosc torno a l’hotel per trobar-me amb Jenn. Ella ha tingut un dia intens, així com força decebedor, amb el museu de Topkapi, l’harem i el museu Hagia Sofia com a principals visites. Les entrades no son precisament barates i a més, com ja ens va passar a Pamukkale i Efes, els desagradables empleats de les guixetes, son molt ràpids en cobrar l’entrada però no donen cap planell, cap indicació, follet o informació de cap mena. A més, quan Jenn els ha demanat informació, l’han enviat a una botiga on tenen alguna informació però a la venda. Tot això és lamentable.

Trobem que per un país amb un sector turístic de tanta rellevància com aquest, el cobrament ràpid d’entrades i la manca total de informació, follets, mapes etc així com una atenció al públic ratllant el desagradable, és tan lamentable com la mala imatge que generen.

Torre del rellotge tocant el palau Dolmabahce
Torre del rellotge tocant el palau Dolmabahce
Pont 15 Temmuz Sehitler
Pont 15 Temmuz Sehitler
Pont 15 Temmuz Sehitler
Pont 15 Temmuz Sehitler
Cases a Besiktas
Cases a Besiktas

 

. Comencem el dia mirant de fer feliç a una persona que considerem s’ho mereix. Baixem a la recepció de l’hotel i escrivim una felicitació. La nota va destinada al propietari de l’hotel. Volem felicitar el recepcionista. És un noi que ha estat molt amable i es mereix un honest cop de mà. Ell, en llegir-lo, es queda bocabadat, súper emocionat i agraït. Mai ningú ha fet res semblant per ell. Ell ha vingut d’Azerbaidjan on treballava unes 15 hores a un mercat i sense gastar res podia estalviar uns 100 US$ al mes. Aquí treballa 13 hores al dia, ha pogut portar sa muller i 2 germanes que també treballen al mateix hotel. Podría demanar 1 dia de festa a la setmana o de tant en tant, però no gosa. Està content i agraït d’estar aquí, fora d’Azerbaidjan on també necessita un visat no per entrar, sinó per sortir! Aquell estat i la manera en que està ‘controlat’ és una vergonya.

. Sortim a passejar gairebé tan contents com el nostre afalagat i felicitat recepcionista. És una felicitació honesta i ens fa sentir tan bé haver-la fet!

. Anem a visitar una estona el gran basar on de nou, com al mercat de les espècies, ens trobem amb arcs de seguretat, uniformats amb desagradables armes a les mans i uns quants botiguers pesats, però un xic menys que amb les espècies i dolços. Potser és massa aviat per assetjar als turistes.

. En sortir del basar un maleducat uniformat m’ ‘ordena’ que obri la motxilla. Com ja m’ha passat anteriorment i després d’un cert pols de forces i voluntat, no faig res fins que no aconsegueixo sentir d’ell la paraula si us plau. Llavors obro la motxilla davant d’això uniformat. Es creuen que per portar un uniforme poden tractar a les persones com animals, potser com se’ls hauria de tractar a ells.

. Passem la resta del dia voltant i voltant per zones turístiques i per barris normals. Ens agrada una mica la zona d’Eminönü als voltants de l’universitat.

Entrada palau Topkapi
Entrada palau Topkapi
Vistes de la torre Gàlata
Vistes de la torre Gàlata
Ceràmica
Ceràmica
Llums
Llums

 

. Durant l’últim dia de visita a Istambul ens ho hem pres amb molta calma. Hem anat a fer un últim tomb pel centre històrico-monumental i hem gaudit força d’un indret que ens ha agradat molt com és el parc Gülhane.

. A l’hotel ens tornem a trobar l’omnipresent recepcionista que si ja era simpàtic des del primer dia, després de rebre la nostra nota manuscrita de felicitació, ara ens te dalt un pedestal. Ens segueix cosint a preguntes per millorar el seu anglès. Jo li responc algunes però és Jenn la que es passa més temps fent-li de professora. En preguntar-li què va dir el propietari de l’hotel en veure la nostra felicitació professional per un dels seus empleats, ens respon que no li ha donat. Per què? Doncs per que no li farà ni cas i el més segur que la llençarà a les escombraries. La tinc jo, ens diu. La guardo a la butxaca del pit, li ensenyo a la meva muller que està aquí i als meus pares que segueixen a Uzbekistan. Aquest jove de 27 anys guarda la nota i ho comenta d’una manera que ens emociona i fa esborronar.

. Els últims dies de la nostra estada a Istambul els hem passat visitant alguns dels indrets i atraccions turístiques d’aquesta enorme metròpolis.

Comparant la gent que ens hem trobat al llarg de la caminada per indrets poc i gens turístics, és a dir, 500 quilòmetres entre Hopa i Samsun, amb la que ens hem vist obligats a empassar-nos als indrets turístics visitats, és a dir, Capadòcia, Pamukkale, Efes i Istambul, especialment les tres últimes, volem fer una clara i rotunda diferenciació. Al primer grup de persones, els admirem, lloem i agraïm la seva generositat, amabilitat i hospitalitat que en general ens han ofert. Al segon grup d’interessats, tret d’algunes bellíssimes persones que per desgràcia han estat una excepció, en general diríem que fan certa repulsió. El seu tracte interessat, fals, sovint amb un rerefons de  interès econòmic, els fan molt desagradables i aprofundeixen el concepte de que els diners, la cobdícia humana i les actituds interessades destrossen l’esperit humà.

. La nostra intenció és tornar a Samsun per reemprendre la nostra ruta a peu, però ara necessitem una mica de temps. Això serà després d’un temps durant el qual volem estar i gaudir immensament de les nostres estimades i enyorades famílies, amics, pobles, cultures, arrels.

. Necessitem recuperar salut, evitar el fred i pluges de l’hivern, les llargues fredes nits que ens hem estat trobant aquestes últimes setmanes i que cada cop son més llargues i fredes.

. També hem de canviar i substituir part de l’equip que ja se’ns ha mort pel camí, com per exemple botes, mitjons, pantalons, camises, samarretes, gorra… reparar i reforçar aquelles parts de l’equip que encara tenen corda o considerem que poden viure uns quants quilòmetres més, com per exemple la motxilla, alguns mitjons…

. Però esperem tornar amb més ganes, forces recuperades, i esperem seguir alimentant aquesta pàgina web que tanta feina ens dona, però que sabem és molt útil per totes aquelles persones que tenen interès en nosaltres i ens segueixen. Des d’aquí us enviem una forta abraçada i unes moltes gràcies pel vostre interès i suport!
. Demà tornem a casa! Punyetes quines ganes i il·lusió que tenim!

 

Nota: Aquestes 5 últimes fotos NO són ni del gran basar, ni del mercat de les espècies.

IMG_20171118_124754
Espècies
Espècies
Espècies
Fruits sex
Fruits sex
Dolços
Dolços
Dolços
Dolços

 

. Per acabar aquesta entrada volem afegir un parell de informacions. La primera pot (esperem) ser útil per viatgers independents. La segona és una curiositat personal.

. Informació per viatgers independents que volen arribar des del centre històric d’Istambul fins a l’aeroport Sabiha Gökçen en transport públic:

Istambul – airport Sabiha Gökçen

.. Agafar la línia de metro Marmaray a l’estació Sirkeci. Fer 2 estacions i sortir a la parada Ayrilikçesme (Kadiköy).

.. Sortint de l’estació de metro, caminar aproximadament 200 metres fins una estació d’autobusos.

.. Agafar l’autobús E11 (exprés) o E10 (un xic més lent) fins al final, a l’aeroport Sabiha Gökçen.

.. Bon viatge!

Això és el que he fet jo aquest matí. A les 6:00h he agafat el metro Marmaray a l’estació Sirkeci. He baixat en ascensor 9 plantes per poder creuar el canal del Bòsfor per sota terra, arribant a les 6:15h a la parada Ayrilikçesme, a Kadiköy.

Aquí m’havien informat que havia de caminar aproximadament 1 km fins a l’estació de fèrries i autobusos de Kadiköy, però quan portava uns 200 metres sota la pluja i foscor, m’he trobat amb una plaça plena d’autobusos. No sabia si continuar camí o arriscar-me a invertir temps preguntant. Si no trobo l’autobús de l’aeroport, perdré un temps valuós. Si surt bé, m’estalvio un tros a les fosques i sota la pluja. Al final trobo l’autobús E11 que cercava. Fantàstic! M’encanta quan aquestes decisions o apostes surten bé i llavors em relaxen el cuc de nervis de l’estómac, com quan anava a fer un examen.

L’autobús E11 ha sortit a les 6:45 h de la parada. Tenint en compte el considerable sidral de tràfic de sortida, hem arribat a l’aeroport a les 8h. Després de passar una llarga cua als escàners de seguretat pels equipatges, a les 8:20 h ja he pogut accedir als taulells de facturació.

. La curiositat son les dades dels nostres pesos:

.. Jenn, sense motxilles, 60 kg.

Motxilla petita, 4 kg. Motxilla gran, 19 kg. Total, 23 kg. Ara ha afegit alguns regals o coses que no dur mentre caminem, però ara tampoc porta els 3,5 litres d’aigua habituals. Així que si fa no fa, ella acostuma a carregar entre 23 i 25 kg, un 42% del seu pes.

.. Lluís, sense motxilles, 49,5 kg.

Crec que he perdut només uns 4 ó 5 des de que vaig sortir de casa. Aquests últims dies sense fer ruta, ajudant al nostre amic de Samsun i visitant indrets turístics ens han permès recuperar pes. Al menys ara els meus pares no s’espantaran com ho van fer en veure’m a la tornada d’Uzbekistan després dels primers 7 mesos de viatge i quan tornava a casa amb 11 kg menys.

Motxilla petita, 4 kg. Motxilla gran, 16,5 kg. Total, 20,5 kg. Si afegim els 2,5 litres d’aigua que normalment porto, fan una càrrega total de, 23kg, 46% del meu pes. Segueix sent masssssssa i segueixo trencant-me les banyes per mirar de reduïr aquest maleït pes.

 

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInPin on PinterestEmail this to someone

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>