Descripció del primer tram de Iran. Han estat aproximadament 200 quilòmetres des de Sarakhs que toca la frontera amb Turkmenistan i Mashhad, la segona ciutat en tamany de Iran i el primer nucli urbà que ens trobem.
Aquest tram ha estat dur per la forta calor al centre del dia així com pel pes que portem amb extra d’ aigua i menjar, degut a que hem creuat molts llargs trams de desert sense res de res. Ara bé, la generositat, hospitalitat i bondat que moltes persones ens han regalat pel camí fa que caminar entre aquestes meravelloses persones sigui un plaer i fins i tot un privilegi.
Benvinguts a Iran! Quines persones!!!!
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Sarakhs, Ghoush Kazail, Gonbadlee, Allah Nazar, Shourlogh, Mazdavand, Shoorak Maleki, Kharzar, Chahak, Àrea de servei Abravan, Abravan, Tangalshoor, Shahr_e_Razaviyeh, Salarabad, Ba Honar, Mashhad
.
. Abans de deixar el poble de Sarakhs coneixem un altre home que parla un xic d’anglès. Més tard Jenn s’atura a menjar mig pollastre. El 2n nou amic, el que parla anglès, ens ha estat buscant. Quan ens troba, entra al restaurant i sense dir res li paga el dinar de Jenn. Després ens acompanya caminant fins el final del poble on també ens ve a saludar un amic del nostre acompanyant que a més ens regala 2 frasquets de perfum!
. Caminem per la carretera, amb tot l’equip. Comencem la travessa de Iran amb aproximadament uns 1.500 quilòmetres estimats pel davant. Ja veurem quants acaben sent.
. Gaudim de silenci! d’una ampla carretera així com poc tràfic molt civilitzat. Grans camps de blat que encara és verd i està creixent, no com a Índia que ara ja estan de collita.
. Un cotxe s’atura, fa marxa enrere, ens saluda, fa fotos amb Jenn i abans de marxar ens dona la benvinguda a Iran com bastantes altres persones ja ho han fet al llarg del dia.
. Comença a fer-se fosc. Encara tenim marge però com tot és força obert i no veiem cap lloc discret per acampar, preguntem a un parell de pagesos si podríem plantar la tenda propera a una casa. Cap problema. Triem l’estable on deuen anar els ramats i ells ens netegen un trocet de davant d’allà on ells dormen a una petita construcció. Per nosaltres la seva és una opció molt millor que entre fems i terra. Posem la tenda al costat de maquinària agrícola pesada. Ens conviden a entrar a l’habitació on dormen i comparteixen un te, un tros de pa i uns ous ferrats. Benvinguts a Iran. La generositat i hospitalitat oferta i viscuda durant tot el dia parla per si mateixa.
. Dormim molt bé i molt plans dins la tenda, més sentint el vent i l’aigua que està caient fora. Menys mal que aquests amables pagesos ens han permès estar a cobert, al costat d’una gran màquina.
. Ens llevem a les 4:30h i passades les 5h, amb una mica de llum i una temperatura fenomenal, seguim ruta. Aviat els camps de blat o treballats van desapareixent, per deixar lloc a una poca vegetació duríssima que tenyeix amb tocs verds el que és un desert. Això ja és molt desèrtic sense arribar a tenir dunes. Poca sorra, terra dura, grans horitzons.
. Arribant a les 4 cases que conformen el que li diuen Gonbadlee ens aturem a l’ombra doncs estem força tocats. Un jove taxista mira de comunicar-se amb nosaltres i acaba servint-nos 2 tes amb sucre del termo i got de vidre que porta dins el cotxe.
. A Gonbadlee anem directes a la mitja lluna roja, equivalent a la nostra creu roja per si tenen aigua. 3 nois súper amables ens fan entrar al seu lloc de guàrdia amb aire condicionat, ens donen aigua, te i acabem dinant amb ells espaguetis amb salsa! Quina sort que tenim!
. Malgrat no marxaríem del nostre restaurant sorpresa, els peus i el mapa ens diuen de continuar. Portem ja 23 quilòmetres. El vent, que bufa de cara i no ajuda per que frena, millora molt la temperatura de sensació. Decidim seguir un tros més sabent que el proper poble està a uns 30 quilòmetres i amb sort l’aconseguirem demà.
. Avancem un trocet més però no gaire. Jenn ja va carregada fins les dents i aquests dies estan sent els primers des de l’operació quirúrgica en que camina ruta amb tot el pes de l’equip. Això fa que malgrat posar-se en forma ràpidament, encara no està al 100%. Uns quilòmetres més enllà trobem una casa abandonada i mig derruïda que ens serveix per protegir-nos del vent, esperant que a la nit no plogui.
. Per acabar amb el festival de generositat iranià que gaudim gairebé cada dia, a la sortida del poblet de Gonbadlee un cotxe fa mitja volta a la carretera, ve cap a nosaltres i s’atura. Pensava que ens demanaria una foto, com ha passat amb un altre vehicle al matí, però aquest baixa la finestra de l’acompanyant i senzillament ens regala 2 gelats! Al·lucinant.
. Després de 7 mesos de soroll malaltís, seguim gaudint intensament del silenci. Aquesta pau és la millor medicina per recuperar la salut mental.
. Deixem la casa okupada i tornem a la llarga carretera. Tot és pla i no s’acaba mai. Cercant un lloc per poder seure i esmorzar un cotxe s’atura i després d’una petita agradable conversa, ens regalen 4 entrepans i 4 trossos de pastís.
. Un home atura el cotxe i ens regala un pa pla rodó de 2 pams de diàmetre.
. Un camió afluixa i el camioner s’ofereix a portar-nos.
. Un altre cotxe s’atura i dins 3 homes ens regalen una ampolla de mig litre d’aigua … fresca!
. Un imponent 4×4 ens avança per l’esquerra, pel mig del terra del desert. 3 homes baixen i ens regalen una magdalena, una barra de xocolata i coco i una síndria. Com no la podem portar, l’obren i ens la cruspim entre els 5.
. Ells marxen i nosaltres encara estem acabant la síndria quan un camioner s’atura i ens regala un pa encara més gran que el d’uns quilòmetres abans. No podem portar tot això ni refusar-ho, així que partim el pa, li tornem un bon tros, adéu i gràcies!
. Arribem a 4 cases anomenades Shourlogh on ens aturem a descansar, menjar i sobretot beure. Quan estem estirats mig a l’ombra un home ens regala 2 pans rodons més petits però més gruixuts. No tenim prou temps de menjar tot aquest pa que ens regalen per fer un xic de lloc a la motxilla i no portar més pes!
. Malgrat el cel està ben negre i torna a bufar el vent, hem de seguir. Efectivament més tard el vent de cara arriba acompanyat d’una mica de pluja, però no és molt greu. El que sí notem la diferència és per què abandonem les grans planes i la carretera comença a emparrar-se per uns turons. El tràfic ens passa més proper i els quilos es noten molt a la pujada, però les vistes compensen, així com les múltiples salutacions que molts ens dediquen al llarg del dia.
. Arribem a una plana després d’una pujada un xic matadora. Fa molt de tros que no hem vist cap casa, cap refugi, cap signe de civilització, cap lloc on poder dormir mínimament arrasarats. Els turons del voltant de la plana estan bastant pelats però amb uns quants arbres de festucs. Des de dalt d’un d’ells veiem un jove que ens saluda. Li corresponem i ell va baixant cap a nosaltres. Com estem propers al final del nostre dia i de les energies, després de la pujada que ens acabem de cruspir, l’esperem. Arriba. Veiem que te un gran somriure i uns ulls que com amb moltes persones de per aquí, li delaten la bondat que du a dins. Ens saludem i efectivament ens convida a un te. No veiem cap casa ni res. Li agraïm molt el te però encara més la possibilitat de poder dormir a algun lloc que encara no veiem. Seguim sense veure cap casa ni res, però ens refiem i comencem a treure el fetge quan ens fa pujar fins dalt de tot del turó. Bones vistes, però arribem sense alè. A dalt ens trobem amb 6 homes més als que saludem cordialment. Estem a les seves mans. Veiem una gran tenda de campanya oberta pels extrems i ens imaginem la nit allà sota. Però darrere el turó hi ha una construcció de totxo i ciment on dormen aquests treballadors que estan construïnt uns grans corrals per les ovelles i cabres. Dins la caseta la temperatura i protecció son molt millor. En arribar ens trobem grans catifes al terra i un deliciós te. Després fan uns pocs ous ferrats que amb grans pans rodons ens cruspim els 9 presents com a berenar. Temps de descans i de gaudir de les gegants recompenses que ens enriqueix l’arriscar-nos i refiar-nos de meravellosa gent totalment estranya que ens trobem pel camí. Això és una loteria constant.
. Més tard, després de gaudir d’una bona posta de sol, sopem arròs amb pollastre! S’han acabat els menús vegetarians dels últims 7 mesos.
. Dormim tots al terra, estirats sobre còmodes catifes i amb una manta.
. Ens sap greu despertar aquests encisadors hostes a les 5h, però no hi ha manera que ens deixin marxar sense esmorzar. Així que l’aturada que faríem en ruta per esmorzar la fem aquí dins abans de tornar a caminar. Ells ens preparen te (sempre abans dels àpats), ous bullits i pa. Pel camí ens donen un pa rodó i unes pastes molt denses que em fa l’efecte que seran una molt bona opció per portar molta energia amb poc pes. Els 2 nois més entranyables ens acompanyen turó avall fins la carretera on amb sentides abraçades ens costa molt dir-los adéu i seguir ruta entre turons desèrtics.
. Al poc de caminar per la carretera un cotxe s’atura oferint portar-nos.
. Els turons es van aplanant i sense saber d’on treuen aigua, ens trobem un preciós contrast entre turons pelats i camps verds de blat als que encara li resta temps per madurar.
. El silenci, la poca gent i els al·lucinants cants dels ocells fan que les motxilles pesin la meitat. Quin silenci! Quin plaer! Després de 7 mesos de soroll malaltís aquesta pau és la millor medicina per recuperar la salut mental.
. El camí avui es fa dur. Si ahir patíem per la pluja, avui no hi ha cap núvol que gosi treure el nas, així que el sol pica amb ganes. La carretera serpenteja per la plana on arribàvem ahir però després segueix pujant i pujant durant quilòmetres que ens agafen al mig del dia. Aquesta eterna pujada d’avui a ple sol del migdia ens deixa fets pols.
. Un home ens dona aigua del seu maleter, un altre tota una ampolla de litre i mig, un camioner dolços i un altre home, fruita. Tot, tot i tot és tan benvingut! Els estem molt agraïts.
. A Mazdavand uns uniformats d’ encefalograma pla ens fan perdre molta estona mirant, comprovant i remirant els nostres passaports. Son…
. Deixem Mazdavand i ens trobem amb pur desert. Si abans al migdia ens rostíem de calor, a la tarda plou una mica. No trobem cap refugi, cap casa, cap construcció… ni baixa cap àngel del damunt dels turons com ahir, així que vista la pluja, el vent i la manca de llocs arrasarats, acabem acampant sota un petit pont de la carretera, fet per deixar fluir l’aigua i pel pas dels animals. Esperem no tenir cap visita de cap animal ni cap inundació. Avui literalment dormim sota un pont.
. Dormim molt bé dins la tenda i sota el petit túnel que ens fa de refugi pel vent i sobretot la pluja que cau durant el vespre i nit. Hi ha un moment al mig de la nit que amb el lot comprovo que l’aigua de la pluja no s’acosti perillosament a la tenda. De moment el terra és capaç de xuclar-la i no tenim cap inundació.
. Seguim caminant per pur desert. Uns homes aturats als vorals de la carretera ens regalen pa, una salseta tipus mantega molt líquida per sucar-lo i un caramel.
. Arribem a un control d’uniformats al mig de la carretera. A diferència dels encefalogrames plans d’ahir, aquests no ens demanen passaports i igual que ahir, això sí, ens ofereixen aigua que prenem com el veritable tresor que és.
. A mig dia el sol és molt fort. No veiem arbres ni res de res que faci una mínima ombra, així que tornem a refugiar-nos als petits túnels sota la carretera per amagar-nos de la forta calor durant les hores centrals del dia.
. 2 homes aturen el cotxe i ens donen una ampolla de 1/2 litre d’aigua encara amb gel.
. Trobem una parella de ciclistes! Ja era hora. Aquests fan la ruta Armenia Austràlia vía Mongòlia en 18 mesos. Molt bé per ells! Ens conviden a síndria que els han regalat i ja no poden menjar més. Les bicicletes pesen 15 kg i porten 35 d’equipatge! Amb un sac de 6l d’aigua. Què bé es va sobre rodes!
. Nosaltres ara, tenint tants pocs pobles escampats al llarg de tants quilòmetres, al desert, carregant aigua i menjar extra per que no tenim accés a gairebé res durant llargues distàncies, tornem a carregar uns 25 kg Jenn i jo uns 22 kg. Com a Uzbekistan, això és una bestiesa.
. A última hora del dia un cotxe s’atura preguntant si ens cal res. Agraïts li agafem uns bons glops d’ aigua de l’ampolla que porta.
. Des de Mazdavand, que vàrem passar ahir, fins on parem a dormir avui sota un altre pont, tret del control de policia que ens ha donat aigua, no hi ha res de res. Cap poble, cap casa, cap refugi, res. Tot el dia d’avui i part d’ahir, uns 33 quilòmetres de no-res.
. Seguim gaudint molt del SILENCI .
. A poca distància d’on hem dormit ensopeguem amb el poblet de Shoorak Maleki on trobem una mesquita que a part d’adoctrinar nens que es pasen hores llegint asseguts al terra mentre mouen el tors anant endavant i endarrere, la mesquita ens ofereix la possibilitat de recarregar aigua.
. Sembla que deixem el paisatge purament desèrtic i malgrat seguir amb grans horitzons de no-res, molts camps son sorprenent i preciosament verds, plens de blat creixent a poc a poc.
. Trobem 4 cases més on un botiguer ens regala aigua i el senyor del restaurant on parem a dinar també una altra ampolla d’aigua glaçada.
. Avui el sol segueix picant de valent. No veiem arbres ni tancant els ulls i imaginant-los, per tant, les úniques ombres que ens donen un petit respir son els túnels sota la carretera, als que ens estem abonant, i alguns pals d’electricitat que ens donen una minsa ombra mòbil a la qual ens agafem com un salvavides.
. Quan ja portem una distància acceptable per avui arribem a l’àrea de servei d’Abravan, un recinte amb una mesquita, una edificació quadrada al voltant on hi ha fonts d’aigua potable, lavabos, alguns altres espais per botigues encara sense ocupar i on també estan els sempre servicials homes de la mitja lluna roja.
Jenn visita als paramèdics per tractar-se unes butllofes que l’estan castigant a base de bé. Al final aquests 3 fantàstics homes ens ajuden a poder plantar la tenda a una botiga desocupada i plena de trastos. Però és que a més treuen els trastos per que puguem posar la tenda. Barallant-me amb ells puc escombrar. Ells acaben de netejar-ho amb aigua. Després, en veure que el meu xampú és una pastilla de sabó, ens porten un xampú. Quan anem a retornar el xampú, donar-los les mil gràcies i la bona nit, ens fan passar a la seva molt bona sala on tenen una mega tele i ens conviden a un te, com no, abans de sopar llenties boníssimes. Al·lucinant.
. Ens podem dutxar! Després de 4 nits acampant i bastants quilòmetres caminant pel desert, amb la porqueria que duem a sobre, una dutxa és un altre dels plaers memorables, malgrat sigui feta amb la petita mànega que tenen als costats dels lavabos i que fa les funcions dels nostres bidets.
. Mentre estic plantant la tenda, els nous amics curiosegen, com és normal. Al final, quan els ensenyo la tarja de presentació que porto amb un parell de fotos de castells, els agraden tant que es posen a fer fotos a la tarja plastificada. Per que tinguin una millor qualitat i puguin gaudir dels impressionants 3 i 4 de 10 amb folre i manilles de la meva estimada colla Castellers de Vilafranca (enllaç), els passo més fotos vía bluetooth, igual que feia l’altre dia amb els amics dels turons dels festucs. Seguim escampant i donant a conèixer la nostra cultura catalana arreu del món!
. Les relacions públiques, el sopar i la bona companyia dels fabulosos 4 homes de la mitja lluna creixent ens omple d’alegria i satisfacció, dona ple sentit a la matada física que ens estem donant cada dia però també te el seu cost. Al final ahir a la nit ens acomiadàvem a les 23h, anàvem a la tenda de campanya, el nostre petit temple i jo encara vaig treballar 2,5 hores més de feina per seguir dotant de contingut el diari de viatge i la web. Vaig plegar a la 1:30h i a les 4:30h ens llevem com cada dia.
. Seguim caminant en un mar pla de blat i crec que mostassa amb turons pelats llunyans i cap arbre que ens regali un xic d’ombra. Cap ni un. Cap respir.
. Un cotxe s’atura i el conductor, que ja ens havia vist feia dies, ens afusella a preguntes, oferint-nos insistentment portar-nos fins a Mashhad.
. Un altre cotxe fa el mateix, fent mitja volta a la carretera per poder parlar amb nosaltres. Arriba al carril de terra paral·lel a l’asfalt per on caminem, s’ofereix a portar-nos cap a Mashhad i també a fer-nos de guia ensenyant-nos la ciutat d’aquí a 2 dies.
. Arribem sota un sol de justícia a l’àrea de servei de Tavakkol on podem trobar una bona ombra per dinar. Un botiguer jove súper amable ens veu arribar com si fóssim extraterrestres i ens regala una ampolla d’aigua fresca de mig litre. Divina! Després anem darrera sa botiga on ens preparem per dinar i apareix ell amb 2 gots, 2 sobres de cafè instantani i una tetera amb aigua calenta. Li donem moltes gràcies, però abans de marxar ell veu que tinc una llauna de mongetes amb tomàquet a punt de ser devorada, així que va a sa botiga i torna amb un gran pa. Aquest noi és fantàstic!
. Un cotxe s’atura per oferir portar-nos o si necessitem res. Li agafem un bon glop d’aigua calenta i un altre cotxe es situa al darrera també oferint-nos transport.
. El paisatge a mida que ens apropem a Mashhad esdevé un seguit de negocis de diferents tipus de grava i sorra. Molts camions van carregant, entrant i sortint de piles i piles i muntanyes de diferents pedres. No és gaire bonic.
. Son cap a les 18h i tenim una grata sorpresa. El nostre amic del tren de Mashhad a Sarakhs ens confirma que podem estar a casa seva a Mashhad demà i demà passat! Això sí que son bones notícies! Demà tenim previst arribar a la gran Mashhad, la segona ciutat en tamany de tot Iran, i encara no teníem cap idea d’on dormir. Ara fins i tot tenim una cita. Demà ens trobem a migdia a l’estació de tren de Mashhad!
. Després d’aquesta gran notícia, toca assegurar-nos que arribem i sobretot, que arribem puntualment. La puntualitat és sagrada, així que mirant al mapa on som i la distància que ens separa de l’estació de tren, veiem que avui haurem de prémer l’accelerador o deixar-nos les celles per avançar més i demà poder arribar a temps. Seguim caminant, es fa fosc i encara no trobem cap lloc per poder acampar amb certes garanties i discreció. Al final, a les 20h i després de 32 quilòmetres estem fets pols. Veiem una casa al mig d’un gran descampat entre 2 carreteres. No tenim ni més opcions ni forces per seguir, així que caminem camp a través fins una plataforma de ciment no gaire protegida ni de la vista, ni del vent que ens està bellugant molt la tenda, però aquí ens plantem esperant que ningú ens vegi, que no plogui i que el vent afluixi. Quedem adormits gairebé abans de tocar els matalassos.
. Malgrat haver dormit plantant la tenda sobre un tros de ciment a un descampat, hem tingut bona sort amb el temps, doncs no ha plogut, el vent ha calmat i ningú ens ha vist o vingut a emprenyar. Després de l’extra esforç del dia amb 32 quilòmetres i havent dormit només 3 hores la nit anterior, aquesta nit hem dormit com a troncs.
. Avui ens llevem a les 4h per anar a trobar-nos amb el nostre amic a l’estació de tren. Al cap d’una estona de caminar entrem a les afores de Mashhad, ciutat que s’allarga i s’allarga afegint uns quants quilòmetres. Ens aturem a una petita clínica cercant un lavabo per Jenn. Quan ella acaba, un amable senyor ens pregunta primer i després serveix un te i aigua fresca.
. Arribem més al centre de la ciutat i un home se m’atansa. És un conductor d’autobús que te aparcat el seu bus a l’ombra i està a punt de seguir sa ruta. – ‘On vas? Puc ajudar-te?’. – ‘No gràcies. Vaig cap a l’estació de tren’. -‘A l’estació de tren? Puja, que portes massa pes’ – No gràcies, ja estem acostumats (malgrat sigui mentida)’ -‘Molt bé, adéu’.
. Cert és que estem entrant a Mashhad per un carrer principal i que molt probablement estem sobre reaccionant després de 7 mesos per Bangladesh i Índia, però aquí, a la segona ciutat que visitem a Iran i que en mida és la segona més gran de tot el país, estem encisats amb l’ urbanisme, les àmplies i perfectament delimitades voreres, la netedat dels carrers, les parades d’autobús que fins i tot netegen a ma amb netejavidres i un drap, el civisme i educació de la gent, els jardins i jardinets impecablement cuidats plens a rebentar de flors i roses, les innombrables papereres, els bancs per seure impecablement pintats amb vius colors, la bona qualitat de les edificacions, … estem molt gratament sorpresos.
. Arribem a l’estació de tren de Mashhad amb prou temps com per no posar en perill la nostra puntualitat, tema que em tenia un xic preocupat. Abans de seure a esperar al nostre nou amic podem beure tota l’aigua fresca que volem a la font de dins l’estació.
. A les 12h del migdia, puntual, arriba en Moshen. Quina alegria tornar-lo a veure, després del trist comiat que vàrem tenir fa una setmana a Sarakhs. Sortim i fora ens espera el seu cunyat qui amb cotxe ens porta a casa els pares de Mohsen. Arribem i els seus pares i una germana ens reben amb somriures i els cors tan oberts com els braços.
Caram quina família tan maca i quin tros d’apartament! Deixem tot l’equip a una habitació i ens capbussem a la vida familiar. El pare és qui te l’anglès més entenible i a través d’ell mantenim unes llargues i interessants converses amb tota la família. Dinem molt a gust menjar molt típic iranià deliciós que cuinen la mare i germana. Al vespre fins i tot podem fer una escapada amb en Mohsen per comprar unes noves botes reemplaçant les de Jenn que al llarg d’aquest torrador desert de 200 quilòmetres que acabem de fer, li estan causant molts problemes i butllofes. De pas, entre botiga i botiga que sorprenentment estan obertes malgrat ser divendres, quedem bocabadats amb moltes de les catifes que tenen en venda i que honoren la gran fama que tenen les catifes perses. Quines obres d’art!
Contenta com una nena amb sabates noves, tocant fusta de que aguantin al menys uns 2.500 quilòmetres, tornem a l’apartament per sopar i gairebé a la 1h del matí finalment anar a dormir. Des de les 4h que ens hem llevat, els dies son llargs i molt llargs. Aquesta privilegiada vida que estem vivint és certament intensa.
. Dia de descans físic total. Les nostres esquenes, espatlles i peus ens ho agraeixen molt. Aprofitem per rentar la roba que hem arrossegat per molta terra i pols. Un cop acabada la bugada, aprofitem que estem a Mashhad per visitar el que jo diria és l’atracció principal d’aquesta gran ciutat. El temple Imam Reza. Acompanyats del nostre bon amic i amfitrió Mohsen, agafem un autobús que per cert, son de bona qualitat, aire condicionat, bons seients però, sempre hi ha un però, hi ha una tanca física que divideix l’autobús en 2, amb 2 accessos separats. La porta del davant és pels homes, la del darrere que dona accés a la segona meitat de l’autobús, per les dones. Ni es poden barrejar ni tan sols entrar per la mateixa porta.
. Arribem a una gran plaça que dona accés al temple. No permeten entrar bosses, l’escorcoll és a consciència fent-me obrir fins i tot la funda de les ulleres i tornant a l’aberrant discriminació masclista, les dones, a part de tenir portes i accessos separats, han d’anar tapades com a grans armaris caminants coberts.
És un impressionant conjunt d’edificis. Hi ha minarets, portes d’accés a patis enormes, parets i portes preciosament enrajolades amb colors blaus… Finalment entrem a un conjunt de sales que donen accés a un mausoleu. Totes aquestes sales i el propi mausoleu tenen les parets i sostres totalment coberts amb miralls. Tot és molt, molt recarregat però amb una gran feina i interessant de visitar.
. Després de la visita estrella del dia i de la ciutat, tornem a casa d’en Mohsen per retrobar-nos la resta de la família i fer un àpat. La roba ja està seca! Pasem la resta de la tarda i nit amb aquesta entranyable i generosa família que ens ha acollit durant dues nits. Moltíssimes gràcies!
