Aquesta entrada descriu el que ha succeït entre les poblacions del títol.
Hem estat amb un fantàstic amfitrió i a través d’una ONG hem pogut dedicar uns dies a ajudar a unes persones molt necessitades que viuen a un camp de refugiats. Quina gran sort haver-los trobat i haver tingut la possibilitat d’ajudar com a voluntaris!
.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Xanthi, Stavroupoli, Dafnonas, Neochori, Kato Tholos, Paranesti, Mesochori, Chamokerasa, Nikiforos, Adriani, Choristi, Drama, Argyroupoli, Sitagroi, Lefkotheas, Mesorrachi, Nea Zichni, Gazoros, Pendapoli, Chryso, Monovrysi, Neochori, Serres
. Deixem Xanthi i la carretera comença a pujar girant i regirant. Deixem Xanthi i també deixem la plana que hem estat caminant durant uns dies. Ara anem cap a les muntanyes. Efectivament el paisatge canvia radicalment. Boscs, terrenys amb forta pendent, pins, pinassa, … i la carretera que segueix el riu Potamos.
. A part del principal atractiu del que gaudim com és el de caminar per muntanyes / turons voltats de natura, haig de reconèixer que ens trobem dues coses pel camí que ens fan la caminada un xic millor. Un són unes poques zones de pícnic ben preparades amb taules, bancs i algun sostre on refugiar-se quan arriba la forta tempesta de cada tarda. Una altra és que durant unes hores agafem un tram de la deserta carretera antiga i allà trobem tres moreres plenes d’aquests deliciosos caramels naturals. Ens posem morats. Aquestes dues alegries compensen un xic la manca d’aigua.
. Trobem sovint àrees amb bastants ruscs.
. Arribem al poble de Stavroupoli, petit i coquetó. Mentre acabem de menjar i cercar allotjament, el cel es torna gris fosc, el vent bufa amb força i cau una curta i intensa tempesta.
. Deixem Stavroupoli i al poc de caminar per la petita carretera que va cap a Drama un cotxe s’atura. És una dona que de camí a la seva feina ens ha avançat abans i ha fet mitja volta. Ens diu que ja ens va veure caminar ahir. Avui no s’ha pogut resistir. Com abans ha passat massa ràpid i no ens esperava, ha fet mitja volta i ens pregunta si necessitem que ens porti. Li agraïm molt aquest gest i responent el que responen a tothom, moltes gràcies però seguim à peu, esperem trobar-la d’aquí a vint-i-escaig quilòmetres. Ella ens dona la seva tarja i esperem poder xerrar amb ella a la tarda.
. Després d’uns quants dies i quilòmetres per dins de Grècia avui tenim un encontre no gaire agradable amb 2 uniformats. Sembla que venen a per nosaltres doncs s’aturen just al nostre davant i quan acaben, fan mitja volta i tornen per on han vingut. Amb un gran tot terreny s’aturen davant nostre i baixen. Un uniformat jove, educat, pregunta d’on som i després de respondre-li, el seu cap, un uniformat de mitjana edat, tot picant de mans com per posar pressa, borda: -’passport!’ Llavors comença l’inevitable. Davant d’aquesta petició tan educada i civilitzada jo li pico igualment de mans i movent el dit índex davant la seva cara dient-li que no, li recrimino que no som animals i que demani les coses amb educació. La cosa es posa una mica lletja (només una mica, no gaire) i el jove, que parla anglès, fa d’intermediari entre les dues parts.
Per una part, un uniformat ‘xusquero’ que em recorda molt a aquells que, quan certes persones van pacíficament amb una papereta a decidir la seva vida i futur, llavors arriben aquests uniformats armats que reparteixen garrotades i agredeixen les persones a cops de porra amb total impunitat. Això succeeix a l’any 2018, no al 1958 ó 1968.
Per l’altra part de la mediació avui tenim a un viatger que és especialment sensible a la manca d’educació o respecte per part de tothom i més, especialment si prové d’uns trossos de carn als que quan els vesteixen amb un uniforme i a més els donen una arma, llavors esdevenen … deixem-ho aquí.
Aquests dos uniformats prenen nota de les nostres dades i el jove, educada i gairebé agradablement s’acomiada (no sense abans fer un interessant comentari sobre els ‘uniformats més grans de la vella escola’… que interpretem com una disculpa tàcita).
. Seguim caminant entre boscs molt densament poblats. Verd, verd i més verd amb un munt d’ocells cantant que fan un xic més passables les assolellades i ben caloroses hores centrals del dia.
. Avui seguim el riu Nestos.
. Hem tingut la sort de poder veure un cèrvol i una guineu que tan aviat com han percebut la nostra presència, han marxat corrents sense poder-los fotografiar.
. A mitja tarda arribem a Paranesti on podem contactar amb la dona que al matí ens ha ofert portar-nos en cotxe. Anem a la seva oficina on només queda ella, doncs els seus companys de feina ja han marxat. A l’oficina estem molta estona xerrant i aprenent coses del parc nacional Rodopi. Fauna, flora, desenvolupament, prohibicions, proteccions, monitorització de flors i fauna… és un plaer xerrar i sobretot escoltar i aprendre temes tan interessants.
Es fa tard i quan esperàvem que ella tornés a casa seva i nosaltres acampar a algun indret proper per demà continuar ruta, ella ens convida a passar la nit a casa seva i demà tornar al l’oficina on som per continuar. Aquesta fabulosa invitació és irressistible, pel que pugem al seu cotxe i en poc temps desfem el camí que tant ens ha costat caminar. Tornem enrere fins a Xanthi on ella viu amb el seu germà. En arribar a casa seva seguim xerrant d’un munt de temes, seguim aprenent coses, la majoria interessants mentre veiem com viuen un parell de grecs des de dins la intimitat de la seva vida. La tertúlia dura fins passada la mitjanit.
Com sovint escrivim, per nosaltres és una gran sort, un privilegi poder viure i entrar als budells de les societats per on passem.
. Després de passar una bona nit a casa de la nostra nova amiga-amfitriona a Xanthi tornem en cotxe a la seva feina. Allà coneixem els seus companys amb els que xerrem una mica tot prenent un cafetó amb pasteta. Finalment ens acomiadem de la nostra amiga-amfitriona que tan bé ens ha atès, marxant per avançar en la nostra ruta.
. Seguim caminant per un paisatge verd. La calor segueix pujant a mida que nosaltres baixem d’alçada. Anem deixant les muntanyes o turons molt poblats de vegetació per tornar a caminar per una vall plana on els camps conreats predominen sobre els espessos boscs dels que ens anem allunyant lentament.
. Un cotxe s’atura i el conductor ens regala 2 marcocs a cadascun.
. Avui un cotxe amb un uniformat s’atura al nostre costat. Amb un somriure i suficient anglès ens pregunta d’on som, què fem, on anem, … a peu? Després de rebre les nostres respostes i sense necessitat d’ensenyar-li els passaports, marxa dient -’OK, no problem’. Així sí que es pot fer la seva feina amb respecte, educació i amabilitat.
. Bastants dels camps conreats ja han estat collits i en el cas dels cereals, ara manca la gestió de la palla. Com vàrem veure molt sovint a Índia i Geòrgia ens hem trobat dos vehicles de transport de palla molt ben aprofitats.
. De bon matí un cotxe ofereix portar-nos.
. Arribem al poblet de Nikiforos on finalment podem comprar menjar de nou. Hem trobat una botiga i a més, no està tancada. Després cerquem un lloc tranquil i a l’ombra on poder menjar. Acabem a l’estació de tren, coquetona i tancada ja fa anys. No sabem si cap passatger la fa servir, doncs en aquests dies gairebé podem comptar amb els dits d’una mà els trens que hem sentit passar.
. Ja fa dies que ens estem trobant tortugues. Son animals entranyables que ens agraden molt i en els que irònicament ens veiem molt reflectits. Aquestes a vegades van creuant la carretera. Malauradament hem vist unes quantes mortes i esclafades, però de tant en tant podem salvar algunes agafant-les i portant-les a l’altre costat. Un detall que vàrem aprendre de la nostra amiga biòloga que treballa pel parc nacional és que quan les agafem per ‘salvar-les del tràfic’ hem de tenir en compte que les hem de deixar a l’altre costat de la carretera però en la mateixa direcció que portaven mentre creuaven. Si no ho fem així, sembla que elles tornaran enrere i per tant, posaran les seves vides en greu perill.
. A Adriani un home ens regala un parell de pastes
. Gairebé arribant a Choristi un vehicle s’atura, fa marxa enrere i ens pregunta si necessitem quelcom o si volem que ens porti.
. Avui tenim un trajecte curt i planer fins a una ciutat amb un nom que presta a fer molta conya. Arribem a Drama i no és cap Drama, ans al contrari, és un motiu d’alegria. Per què? Doncs per que tenim una cita amb un noi que amablement ha accedit a allotjar-nos a casa seva.
. En arribar a la ciutat anem al centre on trobem un agradable parc per gaudir del verd, un rierol que baixa amb aigua molt clara i una refrescant ombra. Aquí Jenn té la magnífica idea d’anar a cercar una biblioteca. Ens encanten les biblioteques. Efectivament trobem una on a més d’estar-nos unes quantes hores treballant tots dos sols sense ningú més, amb tota la biblioteca per nosaltres, coneixem una bibliotecària molt amable. És un plaer parlar amb ella. Com fa molta calor, ella ens porta dues ampolles de mig litre d’aigua fresca.
. A les 16h fa 36°C mentre esperem amagats a l’ombra trobar-nos amb el nostre nou amfitrió. Arriba i ens porta a casa seva, a les afores de Drama. Allà passem la resta de la tarda – vespre xerrant molt a gust fins que arriba un amic seu qui s’incorpora a la conversa. Parlem, aprenem coses molt interessants de Grècia, compartim opinions… fins passada la mitjanit que ja no podem mantenir els ulls oberts.
. Hem gaudit moltíssim de la companyia i hospitalitat del nostre amfitrió i nou amic de Drama. Amb ell i els seus amics hem passat un temps genial on hem parlat, après, ensenyat, compartit, visitat, passejat, rigut molt…
. Ells ens han explicat un munt de coses però hi ha un parell que potser mereixen ser esmentades. La primera ens sorprèn. La segona explica molt bé la situació econòmica actual.
.. Sembla ser que els grecs, pel que ens diuen, són molt envejosos. Aquí ells diuen que entre ells miren de fer-se la punyeta el més possible i que sempre és qüestió de ser o tenir més que l’altre. Parlant un xic malament, sembla que van a fotre a l’altre. Han de ser, tenir o aparentar més que els altres, els amics, coneguts, veïns…
.. Ara els grecs estan pagant amb molts impostos el desastre econòmic i de gestió de les dues generacions anteriors. Sembla que fins fa no gaires anys, aquí tothom estirava molt més el braç que la màniga. Les persones gastaven molt i el govern encara més. Els governs i polítics demanaven una quantitat brutal de crèdits a tothom que els facilités, com organismes internacionals. Si un bitllet de tren el pagava l’usuari a 5, l’estat posava els 45 restants per cobrir el cost. Per què? Doncs per que si havien de treballar 50 persones, el govern tenia empleades a 500. I per acabar-ho d’adobar, les persones gairebé no pagaven impostos. Aquest forat negre econòmic està passant una factura duríssima aquests últims anys.
. A Drama hem estat descansant físicament i treballant de valent en la nostra web, seguint actualitzant la recerca de cara als següents dies i setmanes.
Però sobretot hem gaudit molt de la generositat i hospitalitat del nostre nou amic i amfitrió.
. Amb la mateixa il·lusió, alegria i orgull del primer dia, ja fa molts anys enrere, seguim fent de modestos ambaixadors de la nostra cultura catalana promocionant el nostre estimat, enyorat i espectacular món casteller. Veure la nostra Colla, els Castellers de Vilafranca descarregant aquests monstres que desafien unes quantes lleis de la física i són tan visualment espectaculars, és una molt agradable sorpresa per tots aquells que ens trobem pel camí.
. Després de conèixer i gaudir molt del nostre amfitrió i nou amic de la ciutat de Drama arriba la sempre difícil i trista hora dels adéus. Ens acomiadem per seguir ruta cap a l’oest.
. Al poble d’Argyroupoli passem pel davant d’una casa bonica amb un jardí impecable. Està ple de plantes, que ens encanten. Veiem a dues senyores al porxo i emprant una de les poquíssimes paraules que de moment he après en grec els dic, -‘Amorfo’ (bonic). És una lloança ben rebuda amb un bon somriure. Quan ja gairebé estic fora de la seva vista sento que criden / pregunten, -’Cafè?’. Jennifer i jo entrem al jardí, descarreguem les motxilles i seiem amb elles. Són un encant. La mestressa de la casa ens porta un cafè amb un got d’aigua fresca i una mica de fruita confitada. Una injecció de sucre pel cos. Estem una estona xerrant amb elles. Una creua el carrer, va a casa seva i abans de nosaltres marxar ens regala una rosa a cadascun. La senyora de la casa, quan marxem, ens treu de casa seva una bossa amb entrepans de pa de motlle, tomàquets, cogombre, ous (7!) i 2 pots de vidre amb confitura que pesen una tona! Caram quina manera de començar el dia!
. Al poble de Sitagroi saludem a dos jubilats que estan prenent un cafè, evidentment. Un d’ells ens convida a seure a l’ombra. Va a buscar una taula i dues cadires. Seiem. Ell va un xic de bòlid. Per què? Per preparar-nos un cafè i portar-nos una ampolla d’aigua fresca de litre i mig. Gaudim d’una altra agradable conversa fins que marxem.
. No és encara migdia i el sol ja ens està escalfant massa. Especialment a Jenn. Ens avança un motorista que al cap d’una mica torna per portar-nos dues ampolles d’aigua fresca de mig litre, saludar-nos, tornar a fer mitja volta i seguir el seu camí.
. Deixem una gran vall on si bé hem vist diversos conreus, els tres principals són el blat, que, o ja està collit, o està a punt, el blat de moro en un estat creixent i un color molt verd i els tornasols amb un espectacular color groc que es veu de ben lluny. Abandonem a poc a poc la vall seguint la vía que va pujant lleugerament quan arriba a unes muntanyes no gaire grans. Després de creuar aquests turons tornem a baixar cap a una altra vall.
. Dia força avorrit on hem estat seguint la vía cap a Serres. Ens hem trobat una mica més de tràfic del que esperàvem i això, juntament amb la calor que fa durant les hores centrals del dia, fa el camí bastant pesat.
. Al poble de Mesorrachi un petit camió s’atura al nostre costat. És el venedor de peix que amb un altaveu va avisant a tot el veïnat de la seva presència. L’amable peixeter ens treu per la finestra una ampolla d’aigua de mig litre que sempre és benvinguda.
. Arribem al poble de Nea Zichni i aquí sí que ens hem d’aturar. Fa massa calor per continuar. Quan decidim continuar ruta no agafem la vía per on hem arribat sinó que estudiant el mapa a fons, trobem una petita vía que si bé sembla que fa més volta, estem gairebé segurs que serà molt més tranquil·la. Anem cap allà. Pel centre del poble un veí ens saluda. Com sempre, ens pregunta d’on som i també on anem. Creiem que no tenen molts visitants per aquí. Quan s’assabenta de que anem cap a Serres efusivament ens redirecciona en sentit oposat al que anem. Nosaltres no les tenim totes sobre la ruta ‘alternativa’ i molt poc transitada que volem trobar, però agraïnt les seves indicacions, seguim caminant cap a on anàvem. Ara encara renim més dubtes.
Fem una bona volta però la decisió de prendre aquesta petita i gairebé abandonada vía ha estat tot un encert. No hem trobat cap cotxe, hem anat completament sols i durant alguns trams fins i tot hem gaudit d’un bonic bosc de pins, la seva fabulosa ombra i la tova pinassa del terra. La decisió arriscada ha sortit bé. El risc ha valgut la pena.
. Al poble de Gazoros tenen un petit bosc de pins molt agradable.
. Després de Gazoros ens tornem a trobar un bon tram en que tot són camps conreats. Alguns d’unes plantes verdes petites que no se què són, terra llaurada, tornasols, blat de moro i sobretot blat ja collit. Ara toca la gestió de la palla. Trobem bastants camps amb grans paquets de palla que esperen ser carregats i portats allà on el bestiar en necessiti durant l’hivern. També uns quants camions van portant el blat a grans magatzems i d’altres camions, la palla.
. Arribem al poble de Chryso trobant un petit mercat bàsicament de fruites i verdures. Molt poca cosa. Aquí ens aturem a dinar a l’hora que ens amaguem de la calor que deu voltar els 35°C. L’altre dia a Drama estàvem a 36°C a les 4 de la tarda.
Encabat de dinar i quan ja marxàvem el del restaurant ens regala dues ampolles d’aigua fresca de litre.
. Dos cotxes i una furgoneta s’aturen al nostre costat i ofereixen portar-nos.
. Al poble de Monovrysi trobem bastants hivernacles on a part de verdures, també trobem moltes flors.
. Arribem al poble de Monovrysi amb la intenció de continuar una mica més. Trobem un petit parc amb un banc a l’ombra. Això s’ha d’aprofitar! Jenn s’estira mentre jo vaig a ‘visitar – tafanejar’ pel poble. Arribo a la plaça del poble i em trobo 4 persones que amagades a l’ombra d’un arbre, què estan fent? Sí, efectivament, estan prenent un cafè.
Em criden de lluny i m’atanso. Ens saludem i després d’esbrinar d’on sóc i que com a turista estic de visita, em fan seure amb ells i em conviden a un cafè. Mentre estem xerrant amb moltes dificultats em demanen que vagi a buscar a Jenn i la porti amb nosaltres. Així ho faig. Comença a gestar-se la sorpresa del dia, per que gairebé cada dia és una sorpresa.
Ara ja som sis. Nosaltres dos gaudim de la companyia. L’única senyora del grup sembla ser que és la que porta el bar-cafè del local social del poble, el qual també alberga la consulta del metge. Ella ens ha convidat als cafès i després ens porta unes galetes i dos préssecs. A mida que anem xerrant ens adonem d’un parell de coses. El cel s’està posant molt negre mentre sentim alguns trons i, la nostra bona relació amb aquestes noves persones i una certa estima va creixent.
Davant la bona sintonia, jo aprofito per ajudar. Recullo alguns vasos i plats, els porto dins la cafeteria i els rento. Això causa una petita sensació i passo a ser el ‘garçon’, paraula francesa que entenc molt bé i que aquí deu significar cambrer o ajudant…
Van arribant homes i més homes a mida que cau la tarda. La gran majoria queden molt sorpresos de veure dos turistes i encara molt més quan els nostres primers interlocutors els van explicant el nostre viatge. Només entenem quatre paraules en grec com Tailàndia, Catalonia, 12.000 km, ‘perpatima o podia’ (a peu)… És divertit veure ses cares i reaccions.
Per si aquest bon ambient no fos ja prou bo, la senyora ens prepara un sopar! Ens para la taula amb taronjada, pa, amanida, sardines, anxoves i formatge! Caram quin sopar. Caram quina senyora!
Al cap d’una estona, mentre seguim sentint els trons, arriba una proposta que no podem refusar. Ens diuen de dormir dins l’edifici del local social – cafeteria – consulta de metge. Tothom està d’acord, però manca el permís o confirmació del que potser és el batlle. Aquest home arriba bastant tard i davant la petició ben ferma de la senyora, la reacció no sembla ser gaire positiva. Sembla ser un xic desagradable, no creiem que li agradi gaire la idea, però la nostra amiga pressiona. Estem voltats d’uns quants homes aliats que sense dir res o gairebé res, també juguen al nostre favor. El ‘decisor’ ens pregunta d’on som. Sembla que la resposta li va bé. Suposo que veure’m ajudar recollint vasos i rentant-los de tant en tant, també pesa. Finalment tenim el vistiplau.
Hem estat unes poques hores vivint la quotidianitat entranyable d’un petit poble de Grècia. Els veïns jugant a cartes, mirant de mantenir una mena de mínima conversa amb nosaltres on recordo haver emprat paraules en grec, turc, alemany, anglès…
Ha estat quelcom gens turístic però per nosaltres, preciós. Per això caminem.
No és fins les 22h que no marxa tothom. Ajudem a recollir i entrar taules i cadires i ens quedem dins l’edifici. Jenn avui dormirà a la llitera de la consulta del metge i jo, quan acabi d’escriure totes aquestes experiències tan enriquidores acabant molt tard, dormiré al sofà del rebedor. Genial.
A, i per cert, nosaltres comencem a caminar aviat i cada vegada més aviat per avançar una mica abans que la forta calor ens obligui a aturar-nos. Doncs demà, ni se’ns passi pel cap marxar abans de les 7h, doncs és l’hora en que la senyora obre la cafeteria i no podem marxar sense prendre un cafè!
Quines experiències tan, tan boniques!
Quina sort que tenim!
. Al matí, a les 7h torna la nostra amiga per obrir la cafeteria. Amb ella també arriben el seu marit i els dos veïns que acaben de formar el quartet inicial que vaig conèixer primer ahir. Ens conviden a un cafè, unes galetes i un tros de pa. Esmorzem amb ells per encabat encarar la sempre difícil hora dels adéus. Com costa acomiadar-se de gent tan maca com la que sovint ens anem trobant pel camí! Com ens costa dir adéu a aquests veïns! Ens acomiadem amb petons i abraçades.
. Tornem a caminar entre camps conreats. Avui el cel està molt tapat cosa que ens rebaixa molt la temperatura, però també representa una amenaça de pluja constant.
. A una benzinera un client que va viure uns 20 anys als Estats Units d’Amèrica ens convida a un cafè. Ens comenta com de podrit està el sistema i la societat aquí. Ara treballa com a professor, però és molt, molt crític amb Grècia en general i amb el mercat laboral en particular. Amistats, contactes, política, endolls… són les eines per aconseguir llocs de feina. Ni coneixement, ni mèrit. Pura i fastigosa política i contactes.
. La propietària de la benzinera ens regala dues ampolles d’aigua fresca de mig litre.
. Avui tenim la intenció de passar per Serres, visitar-la breument i continuar ruta, però la sort ens torna a somriure. Arriba la sorpresa del dia que pot fer-nos replantejar no només avuí, sinó que també potser altres dies.
Fa temps, des de que vàrem començar aquesta aventura, que mirem d’ajudar a gent necessitada. Ho hem aconseguit a diferents llocs, però sincerament, molt menys del que ens agradaria. Entrar a Europa i fer-ho per Grècia podia significar una oportunitat per trobar algun camp de refugiats on potser, només potser, podríem ajudar. Fins avui no hem vist, trobat, ni sabut trobar cap, però avui, per pura sort, a les afores de Serres ens hem trobat un camp de refugiats iraquians.
No hem dubtat un moment. Hem saltat tanques, creuat carretera i hem anat a preguntar com podríem ajudar. Una noia, molt amable i que està aquí com a voluntària, ens ha informat breument. Ens ha suggerit que tornem en 5 – 6 hores per poder parlar amb alguna persona més adient que ens informi correctament. Això ens trenca totalment el dia, però no podem deixar passar l’oportunitat d’almenys informar-nos. Així que sortim del camp, anem a l’estació d’autobusos i allà matem totes aquestes moltes i llargues hores d’espera.
Jenn es queda amb les motxilles i jo m’atanso fins el centre de Serres per fer una visita turística. Un cop al centre, a part d’un bon ruixat, també veig algun edifici amb cert encant, especialment el museu arqueològic, i també veig com un dijous al migdia els cafès del centre estan completament plens de gent. Persones joves, grans i de mitjana edat seuen per tot arreu amb els seus cafès. Em pregunto, quí i quan treballen?
. A la tarda, a l’hora que ens han dit de tornar al camp de refugiats iraquians ens tornem a presentar. Allà coneixem a una noia que és la coordinadora, juntament amb altres voluntaris de diferents nacionalitats, bàsicament europeus.
Ens presentem a la coordinadora i expressem la nostra fervent voluntat d’ajudar. Tant ella com alguns altres voluntaris queden molt sorpresos pel viatge que estem fent i també per com hem arribat aquí. No s’acaben de creure del tot que ‘passàvem literalment per allà, hem vist el cartell i el camp de refugiats i aquí estem demanant ajudar’. Per suposat ells tenen les seves estructures i normes. Basant-se en el temps que els diem que voldríem ajudar, que és d’un màxim de tres dies, estudiem les opcions.
Els voluntaris mai entren al camp de refugiats. Allà viuen en aquest cas unes 600 persones totes del mateix origen i regió de Irak. Fora el camp, on hem anat nosaltres a parlar amb la coordinadora, tenen unes cinc tendes grans on fan diferents activitats per nens i adolescents. Aquí el personal que està ajudant té una estada mínima de 15 dies i reben una certa formació. Ells estan en contacte amb els nens que volten i juguen al nostre costat. A part de les dues setmanes, l’organització també fa una comprovació de seguretat i antecedents sobre les persones voluntàries.
Com no estarem dues setmanes, la millor opció és la d’ajudar a un magatzem. Tenen un magatzem a les afores de Serres i a un parell de quilòmetres del camp on guarden, organitzen i distribueixen menjar i roba. Aquí sí que necessiten gent, no estem en contacte directe amb els refugiats, no creem llaços afectius amb ells doncs marxarem en molt poc temps i al magatzem sí que ens necessiten. La coordinadora truca a la persona encarregada del magatzem, l’explica que davant seu té dos sonats motxillers que vénen caminant des de Tailàndia i que es moren de ganes d’ajudar. L’encarregat del magatzem arriba al cap d’una estona i en un cotxe tronadíssim ens porta al magatzem. Allà coneixem a dos voluntaris més.
Arribats al magatzem ens expliquen quatre coses però com és un xic tard, el que fem és bàsicament conèixer una mica aquestes persones i netejar una estona caixes de cartró i porqueries vàries.
Ells marxen doncs viuen a uns apartaments de l’organització més al centre de Serres i nosaltres ens quedem al magatzem on trobem un raconet on acampar. Tenim un sostre, parets, un lavabo molt bàsic i els cors i les ments plenes a vessar d’alegria doncs hem trobat un altre lloc on ajudar a la gent necessitada. Això és fantàstic!!!!
. Primer dia sencer d’ajuda. Com estem acostumats a aixecar-nos d’hora, malgrat avui podríem dormir molt més, quan encara és relativament aviat ja estem en dança. No toquem res de la roba que hi ha el magatzem doncs encara no sabem com funciona tot això, però sí que estem bastant de temps netejant tot el que podem. Des d’escombrar el terra a netejar el lavabo, feina especialment desagradable. Tenim ganes d’ajudar i com encara no sabem com, volem que el magatzem, l’indret on uns quants voluntaris treballen o s’hi passen moltes hores, estigui el millor possible.
. A mig matí van arribant els voluntaris. Durant l’estona en què crec que som més compto 10 persones. Quin bon esperit i generositat que es respira.
Amb un cotxet molt tronat que gairebé cau a peces, en tres viatges alguns de l’equip porten caixes i caixes de roba. En arribar, la nostra tasca, la de tots, és anar obrint, traient cada peça de roba i fer una selecció inicial. Amb aquesta catalogació que després seguirà amb una segona ronda molt més afinada, separem la roba i després la guardem en funció de si és estiu/hivern, dona/home, nens/adolescents/adults, talles petita/mitjana/gran…
Sembla senzill però és una mica complicat per la quantitat i diversitat de roba, així com la manca d’un criteri únic per cadascun de nosaltres. És molt subjectiu catalogar una peça si per un és gran, o mitjana, si és estrictament d’hivern o si també serveix per estiu, si és només d’home o noi, o també pot ser per noia… i també tenim un pila a part per roba ‘inapropiada’. Inapropiada per quí? Quina és aquesta roba? La que les dones occidentals porten sense cap problema però que les dones destinatàries, per raons culturals i tradicionals no portaran mai, com poden ser faldilles curtes, samarretes escotades…
. Cap a l’hora de dinar uns quants voluntaris marxen del magatzem per anar al lloc a tocar del camp de refugiats on tenen el lloc de treball. Són unes poques grans tendes que fan servir d’escola i sala de jocs. Com no estan permesos d’entrar al camp on els refugiats viuen, és a l’escola on desenvolupen la seva important i per nosaltres molt admirada tasca. Ens quedem uns pocs dins el magatzem. Seguim classificant roba mentre cau una altra senyora tempesta. El fort soroll de l’aigua picant sobre el sostre metàl·lic ens fa esborronar i recordar com de bé estem sota un sostre, no caminant al descobert sota la pluja.
. Acabem el dia entre piles de roba però al vespre som convidats a un sopar de germanor que els voluntaris fan cada divendres. És al centre del poble de Serres, gairebé a 4 quilòmetres del magatzem. Anem cap allà i coneixem a tot l’equip. Passem unes molt bones hores parlant i aprenent coses d’aquesta colla internacional. Sopem molt a gust i jo ajudo a rentar els molts plats.
. Nosaltres dormim (i vivim) al magatzem. Allà teníem la intenció de passar tot el dia ajudant amb les piles de roba però ahir al vespre vàrem ser convidats a assistir a una reunió general de tot l’equip avui a les 9h del matí.
Ahir vàrem acabar molt tard, vàrem arribar al magatzem a les afores de la ciutat a les fosques i encara molt més tard, hem dormit poc i ens llevem amb una tempesta que deixa caure força aigua. Ara hem de fer 4 quilòmetres sota la pluja per anar a la reunió? Quina mandra! Però com la mandra és mala companya i aquí nosaltres vivim els dies molt intensament, arribem puntuals i ben xops a la reunió del grup.
En arribar ens trobem 2 nois tocant la guitarra i la resta sentats pel terra. Tot és bastant ‘hippie’ però aquesta ONG, Lifting Hands International fan una feina admirable. Aquí aquest matí som 24 persones, 17 de les quals, dones. És interessant sentir els temes que tracten. Planificació i distribució de feina, solucions a problemes, notícies internacionals, dubtes, recordatori de normes com pot ser no permetre fer fotos als nens, etc
. Després de la reunió tornem al magatzem per passar-nos la resta del dia classificant roba. La separació en diferents categories és, per la meva opinió, massa detallada i ens tornem bojos. Estem classificant roba en funció de les següents categories: nen/nena, edats en trams de 0-2 anys, 3-4 anys, 5-6 anys, 7-8 anys, 9-10 anys, 11-12 anys, 13-14 anys, 15-16 anys, pantalons curts/llargs, samarretes màniga curta/llarga, dona/home, talles petita/mitjana/gran per pantalons, camises màniga curta/llarga, … en resum, una bogeria de classificació!
. A la tarda-vespre arriben tres famílies de refugiats. Són éssers humans que arriben a Europa després de patir situacions molt cruels i dures.
Els ajudem a triar la roba. Modestament ens omple d’orgull i satisfacció veure en primera persona com la feina de molta gent serveix per ajudar a aquestes persones tan necessitades.
