Aquesta entrada descriu el que ens ha succeït entre les poblacions del títol.
Aquests han estat els nostres últims dies a Iran. Hem acabat el nostre recorregut turístic sobre (fantàstiques) rodes, és a dir, viatjant amb transports públics, hem pogut seguir fruint de l’hospitalitat iraniana en aquest cas d’amics que havíem fet anteriorment i que hem pogut retrobar, hem caminat molt visitant les ciutats turístiques, hem mirat de descansar, recuperar-nos física i mentalment per, tot seguit, encarar la caminada a través d’Azerbaidjan.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Yazd, Esfahan, Teheran, Asalem, Matesh, Talesh, Astara (Iran), Astara (Azerbaidjan)
. Arribem a Esfahan encara fosc. L’estació d’autobusos de Kaveh està molt ben muntada i abans de submergir-nos a una altra gran ciutat aprofitem que estem aquí per informar-nos sobre les alternatives d’autobusos cap a la propera destinació. Pregunto companyies, horaris, preus i terminals d’arribada a la gran capital. Un cop fets els deures, ja s’ha fet de dia. Tot és més clar amb llum de dia. Sortim de l’estació i ja estem al boulevard Kaveh, una bonica sorpresa. És un carrer principal però malgrat els 3 carrils per banda, un còmode i peatonal passeig al mig del carrer fa el trajecte cap al centre, cap al riu, molt més agradable. Passeig peatonal, carril bici i arbres fan la baixada molt agradable. Arribem a la plaça Enghelab on trobem el riu Zayanderud que està totalment sec. És ample i està creuat per diversos ponts, alguns dels quals molt antics, de pedra i bonics. El que tenim al davant a la plaça Enghelab és el pont Si o Se pol amb 33 arcades. És peatonal igual que una àmplia, llarga i impecablement urbanitzada i ajardinada zona al llarg d’ambdues lleres dels rius. Al costat sud caminem al llarg del riu fins trobar una adreça concreta. Què tenim a aquesta adreça? Una fabulosa família amiga que vàrem conèixer a prop de Ramsar, a la costa del mar Caspi. Aquella família que es va aturar amb el cotxe, que ens va convidar i allotjar a casa seva a Ramsar i que son una veritable meravella, de nou ens acull i allotja a casa seva, ara a Esfahan.
. Podem trobar l’apartament i fins i tot arribar fins el timbre de la seva porta. Quan obren i ens retrobem és un moment ben emocionant. La resta del matí, migdia i tarda la passem amb ells parlant, rient, explicant les nostres aventuretes a partir de que ens van deixar a la carretera a trenc d’alba, també gaudint de la bona cuina de la mare… una meravella. Quina gent més gran!
. Al vespre, encara de dia, la filla que és la traductora oficial i principalment a través de la qual ens comuniquem amb la resta de la família, juntament amb el seu germà, ens porten a passejar al llarg d’aquesta impecablement urbanitzada zona verda al llarg del riu amb la intenció de mostrar-nos un parell de ponts més.
. Mentre estem caminant ens succeeix un episodi que mirarem de descriure molt vagament però que em fa bullir la sang i és el perfecte exemple de l’aberració humana, de la vergonya local. Amb molta pena, ràbia i gairebé vergonya pròpia ens auto-censurem per que no volem ser incorporats a alguna llista negra que no ens permeti tornar a aquest estat ple de gent meravellosa.
Anem tots 4 i un petit esquadró de subn…. defic….. mentals se’ns atansa. Aquestes dones tapades fins el nas amb grans teles negres, algunes d’elles fins i tot amb guants, tenen el valor de plantar-se davant la nostra amfitriona per advertir-la que la seva roba no és apropiada. Aquesta actitud és només possible pel seu nivell cultural, el seu coeficient mental, la seva pat….. vida i tenen la gosadia d’anar pel carrer fent això gràcies a unes lleis que son … … … i una policia al darrera que les imposa sota penes fins i tot de presó. És increïble veure aquests espècimens fent això, mentre van acompanyades d’una parella d’homes que no sabem ni volem saber la funció ni ‘professió’ que tenen.
Davant d’aquesta agressió, la nostra estimada amfitriona, que viu aquí, vol seguir fent-ho durant molts anys i no vol anar a la presó, s’ho agafa amb molta calma, però al costat te una parella d’estrangers que no vivim aquí, ni volem treballar, que estem enamorats de la gent d’aquest gran estat, que hem fet grans amics, que hem conegut amics empresonats per aquests temes i que ni sabem, ni podem quedar-nos callats. Així doncs li demano a la nostra amiga que tradueixi les meves paraules a això tapat de negre que tenim al davant. Quan estic a punt de dir-li 4 paraules, un dels homes acompanyants es posa pel mig per parlar amb la nostra amiga. M’aguanto i callo, esperant poder ser traduït, però llavors, una altra subn…. defic….. mental s’adreça i toca a Jenn fent-li indicacions sobre sa roba. Llavors ja sí que no espero a ser traduït, ni punyetes. Llavors soc jo el que toca i aparta la ma d’aquesta p… muntanya de roba negra i amb la meva ma tancada i el dit índex a un pam de la seva cara li dic unes quantes coses, lamentablement en anglès, no en farsi. Que un home toqui a una dona que no sigui sa muller està totalment prohibit. Estem farts d’acomiadar-nos de gent estimada sense que Jenn pugui ni donar la ma als nostres nous amics, ni jo a ses mullers. Per tant, el que jo acabo de fer en resposta a aquesta … … i … agressió, juntament amb els gests i el to de les paraules és captat per uns quants vianants que entenen perfectament el que està succeint. Unes dones normals, també víctimes quotidianes, diàries d’aquesta xacra, arriben per separar-nos d’aquest p… esquadró de m…. i ens fan marxar.
Mirem de descriure només fets i ambdós sentim moltíssima ràbia per auto-censurar-nos els nostres escrits, però si escrivim el que passa, el que veiem, el que sentim i que és completament compartit per milions de dones especialment, però també d’homes, potser no ens deixen tornar aquí fins que tot això finalment s’acabi. Esperem que ja manqui molt, molt poc temps per que això succeeixi.
. Seguim passejant amb el cor encès i l’estómac al revés fins arribar al pont més bonic que hem vist avui, el pont Khajou. Te 2 pisos i està perfectament il·luminat pels últims raigs de sol. És bonic però aquí, a més, ens trobem sota les arcades un grup d’homes que sembla que molt sovint, potser diàriament, es troben per cantar. Seiem amb ells. Els acompanyem mentre sentim unes quantes cançons en farsi de les que no entenem la lletra, però que a mi em fan plorar. Els nostres amfitrions es queden ben sorpresos en veure’m així. Jo tampoc estic gens còmode, però l’entonació, la música, l’indret i el que ens acaba de succeïr fan que no pugui aturar les llàgrimes. Unes llàgrimes de tristesa profunda i ràbia encara més agreujada per aquesta realitat tan, tan, … diguem que tan incomprensiblement injusta. Hem fet i esperem mantenir per molts anys amics molt especials. Hem conegut gent increïble i com sempre diu Jenn, els portem dins els nostres cors. Ens els estimem de veritat i ni ells, ni milions d’altres persones que viuen aquí, no es mereixen això. No es mereixen no poder vestir-se com volen, no poder cantar, no poder fer música, no poder ballar, no poder … Per què no?
. Ja de nit, seguim passejant per les lleres, plenes de gent gaudint d’una nit d’estiu. Tornem a creuar el pont Si o Se pol per tornar a casa d’aquesta fabulosa família, sopar deliciosos plats iraniàns i caure ben adormits.
. Dia de visita pel centre d’ Esfahan on trobem les principals atraccions turístiques. Malgrat haver anat a dormir a les 2h per escriure el diari que em matarà i haver-se aixecat a les 6h, sortir aviat quan tot és tancat, quan no hi ha ningú pel carrer, és un plaer que porta incorporada una gran recompensa.
. El pare de la família amb la que estem, del qual crec que estic ‘enamorat’ per que és una bellíssima persona amb un enorme carisma i classe, també es lleva a les 6h del matí per deixar-nos la taula parada amb l’esmorzar i fer-nos unes potents i contundents truites de dàtils que son pura benzina pels nostres cossos. Evidentment la preparació del te no pot faltar. Aquest home, que fa setmanes va aturar el cotxe davant nostre al mig de la carretera per interessar-se per nosaltres i convidar-nos a casa seva, és la bondat personificada. Quina sort que tenim per trobar-nos aquests meravellosos éssers humans.
. Als poquets quilòmetres de sortir de casa seva arribem a la plaça principal d”Esfahan, la plaça Naqsh-e Jahan, que conté 3 grans edificis. Un és el palau Ali Qapu que no mata gens, al seu davant està la mesquita Sheikh Lutfollah, sense minarets i la que està millor és la mesquita Imam. Per aquesta enorme plaça caminem gairebé sols, la fabulosa recompensa per la nostra matinada. Després seguim pel basar o mercat on gairebé totes les botigues romanen tancades doncs avui és festiu. Seguim carretejant el casc antic, que no te res a veure amb la bonica Yazd per gaudir molt del parc als voltants del palau Hasht Behesht. Voltem, voltem, tornem a la gran plaça on Jenn va a fer les seves voltes mentre jo trobo un raconet a l’ombra davant una bonica façana on m’estic una llarga estona. Gaudeixo molt de la calma, la tranquil·litat, les vistes i per postres, amb Jenn, tenim la boníssima sorpresa de trobar-nos 2 fabuloses parelles catalanes que estan de visita. Què macos que son! Quanta mundologia, viatges, destinacions i experiències viatgeres que atresoren! Quin plaer poder parlar amb gent de casa durant potser gairebé 1 hora, que passa volant. Si no recordo malament, des de Rishikesh, Índia, que no em trobava amb catalans. Ja ens estranyava no trobar-ne cap, doncs com és ben sabut, som pocs al món però ens movem i viatgem molt.
. El final de la tarda-vespre la passem al llarg del riu, a les perfectament ajardinades lleres. Tornem a sota el pont Khajou per sentir els homes cantar diferents cançons tradicionals que avui, afortunadament, ja no em fan plorar.
. Anem a fer un passeig pel barri armeni de Jolfa, avui convertit en un conjunt d’esglésies restaurades escampades entre carrerons petits molt ben arreglats amb molts cafès i restaurants de luxe.
. Avui, després d’uns dies a Esfahan, arriba un altre moment ben trist, i ja van uns quants. Per què? Doncs per que ens hem d’acomiadar d’una altra família, d’uns altres amics que sense cap mena de dubte, han deixat una forta empremta als nostres cors i cervells. Com altres abans durant el temps que portem a Iran, aquesta família ha estat fabulosa. Intentant resumir la seva generositat i hospitalitat volem deixar palès que, fa setmanes ens van trobar a la carretera a prop de Ramsar, a tocar del mar Caspi. Es van aturar per preguntar si estàvem bé, si necessitàvem res i aquell dia vàrem acompanyar-los de visita a les muntanyes i a dormir a casa seva a Ramsar, sa residència d’estiu. Setmanes després els hem vingut a visitar a sa casa permanent d’Esfahan. Al seu bonic apartament hem estat mimats i inundats amb un amor, delicadesa, educació, tracte exquisit que ha forjat una amistat esperem que per molts anys. El pare s’ha llevat molt d’hora expressament per cuinar-nos truites de dàtils per que poguéssim caminar molt visitant la ciutat, ens ha portat a l’estació…, la mare ens ha cuinat deliciosos plats típicament iraniàns, inundant-nos amb tant de menjar que jo ja he retornat al meu pes de Catalunya (els meus estimats i adorats pares estaran encantats de llegir això), la filla ha estat la traductora oficial i ens ha fet de guia pel barri de Jolfa. Han portat altres membres de la família per compartir la nostra visita i companyia. Hem tingut la sort d’estar presents el dia en que el pare va tancar i comprar la que en pocs mesos serà la seva nova (i impressionant) casa, que vàrem poder visitar, quedant bocabadats. Per acabar l’escurçada llista, Jenn va comentar que li agradava el color i la pedra semi-preciosa turquesa i el vespre abans de marxar, aquesta excepcional família li van regalar un anell d’argent amb una turquesa. Per si això no fos suficient, com l’anell li anava petit, a les 8 del vespre sortien a la recerca d’una joieria. Van trigar un xic, però a la nit l’anell ja li anava perfecte.
Quan aquest matí ens acomiadem d’ells, amb prou feines podem contenir les llàgrimes.
. L’autobús d’ Esfahan a Teheran triga unes 6 hores. Un cop arribats a Teheran, a l’estació d’autobusos de Junoob, molt propera a l’estació de tren, haig de creuar la línia enemiga, és a dir, el típic i molt molest núvol de taxistes que com a molts, molts llocs, son molt pesats i emprenyadors. Sortint de l’estació trobo el carrer Sh. Rajaey, vaig fins a Shoush i trenco a esquerra fins la plaça Rah Ahan on ja em trobo amb el conegut i patejat carrer Vali Asr. Seguint-lo cap amunt arribem fins a casa dels nostres primers hostes, aquella meravellosa família que ens va acollir la primera nit que aterràvem a Iran. Allà arribem al vespre, molt contents de retrobar-nos després del nostre periple. Explicant històries i anècdotes anem a dormir ben tard, al més pur estil iranià.
. Avui ens agradaria dormir molt, com cada dia, però tenim una cita amb un contacte de Jenn. Hem quedat amb una dona que no coneixem de res. La cita comença molt malament, doncs ella arriba molt tard i a mi això em senta molt malament. La puntualitat és sagrada i la impuntualitat trobo que és una gran manca de respecte. Amb el pas de les hores anem coneixent a aquesta dona i la cosa millora molt. Una dona molt amable, dolça, forta amb una bona formació acadèmica que li permet tenir el seu propi negoci amb empleats. Alguns empleats homes son gairebé incapaços d’acceptar que una dona sigui la seva cap, doncs les creences i valors socials de molts d’aquests estats, pesen com una terrible llosa. Però ella segueix endavant amb la seva vida, la seva feina i amb uns plans molt interessants que esperem li recompensin amb un futur brillant.
. Després de conversar extensament i conèixer molt millor aquesta bonica i admirable dona, anem a caminar i visitar una zona cèntrica d’aquesta enorme Teheran. Com la nostra nova amiga també és caminadora i ens explica que fa poc va estar recorrent a peu la nostra estimada i enyorada Barcelona, doncs tots 3 anem a fer uns quants quilòmetres.
Al llarg del nostre passeig passem pel parc Shahr que a part dels bonics arbres i zones verdes, també te ocells engabiats com si fos un petit zoo. A prop del parc està el palau Golestan i el basar on segons ens informen, a una secció del mateix, el preu de compra de les paradetes està als voltants d’1 milió d’euros el metre quadrat (!). Un cop recorreguts uns quants carrers i caminades unes quantes hores, tornem fins on ens hem trobat al matí pet acomiadar-nos i acabar el dia.
. Un altre trist i molt sentit comiat ens separa de les bellíssimes persones que ens han allotjat a Teheran. Les vàrem conèixer de casualitat gràcies a trobar-nos una de les seves filles a un aeroport en trànsit i ara ja som o ens sentim gairebé com de família. Quina gent més maca!
. Teheran a la matinada és molt més agradable que a la tarda. Els comerços tancats, la gent al llit doncs van a dormir súper tard i sobretot el poquíssim tràfic fan el camí molt més agradable.
Però abans de deixar aquesta capital, ara que ja no estem tan post traumatitzats, acabats d’arribar de 7 mesos caminant per Bangladesh i Índia, volem puntualitzar 3 aspectes que ens semblen dolents i que ens han sorprès desagradablement:
.. A Teheran, un cop caminades unes quantes hores, veiem que el tràfic és força caòtic i bastants dels conductors gairebé poden arribar a ser qualificats com a indis. A unes quantes cruïlles de carrers importants el semàfors no funcionen o si ho fan, no son precisament útils o eficients. Molts conductors passen, es creuen, formen embussos… és un merder. I si això no fos prou, llavors tenim els pitjors de tot, que no son altres que els motoristes. Per aquests … les normes de circulació i civisme no apliquen. Passen per on els dona la gana, especialment per sobre les voreres causant dificultats o a vegades cert perill pels vianants.
.. L’aigua! Tret de la costa nord tocant el mar Caspi amb les ja esmentades, fotografiades i admirades grans muntanyes verdes, on l’aigua és abundant i els camps d’arròs dominen gairebé tot, al sud d’aquesta cadena muntanyosa només hem vist terres tan, tan àrides que les podríem qualificar de desert i més desert. Però aquí la gent malbarata l’aigua de manera inconscient, dolorosa (per nosaltres quan ho veiem) i ecològicament insostenible. Només 2 exemples: A Esfahan tenen molts arbres als carrers i estan a una canalització. Cada dia obren unes aixetes i inunden aquests canals, tan llargs com els carrers, amb pam i mig d’aigua. Més que regar, ofeguen els arbres i malbaraten tantíssima aigua! El segon exemple és la gran quantitat de zones verdes de gespa que tenen a molts parcs i a moltes zones verdes entre vies de comunicació, cruïlles, nusos d’autopistes… grans extensions que no decoren amb boniques plantes autòctones resistents a la sequera, sinó que omplen de bonica gespa verda, caríssima de mantenir en consum d’aigua.
.. Les ciutats, a diferència de les zones naturals o parcs nacionals com Golestan, estan força o molt netes. Però especialment a Teheran hi ha una activitat que ens va sorprendre molt. Alguns reparteixen publicitat però no donen follets o papers als vianants, o els deixen als portals sinó que increïblement enganxen els seus papers al terra dels carrers! Sí, son adhesius! Això converteix els carrers en una guarrada que a més, és permanent. Avui a la matinada també he vist com els de la neteja empren molta aigua a pressió per mirar de desenganxar aquesta porqueria. Una feinada farragosa i de nou, caríssima en aigua. Si multen fort a les empreses anunciants i els passen la factura de la neteja, creiem que aquesta vergonyosa activitat s’acabaria aviat.
. Teheran sembla seguir creixent més i més. Si no ho vàrem entendre malament, la ciutat te entre 12 i 14 milions de persones. Brutal. La densitat i polució son gran i constant tema de preocupació entre els nostres amics que viuen aquí. Al nord unes grans i pelades muntanyes que conserven neu fins a principis de juliol, constitueixen una frontera natural infranquejable. Avui sortim en autobús (no a peu!) cap al nord oest, el que vol dir que durant uns quants quilòmetres circulem cap a l’oest en paral·lel a aquesta seca, groga i àrida paret de muntanyes. Què ens trobem durant quilòmetres i més quilòmetres? Nous monstruosos edificis, més i més promocions immobiliàries que absorbiran nous immigrants que engrossiran la població fins quí sap on.
. Després de més quilòmetres finalment la desídia constructora sembla, de moment, no tenir viabilitat econòmica. Llavors tornem al paisatge que ens ha acompanyat aquests últims dies des de que vàrem abandonar la verda i molt humida costa nord tocant el Caspi. Durant el nostre ‘passeig’ per Shiraz, Yazd i Esfahan només hem vist terres àrides o directament desèrtiques. Això és el que veiem al sud de les muntanyes.
. Després d’unes 7 hores de trajecte i moltes aturades de l’autobús ‘vip’ que no entenem, arribem a la població propera a Talesh on ens retrobem amb la fantàstica família amb la qual vàrem estar, els que en ajudaren a acabar la nostra ruta a peu fins a Astara i la que ens han guardat part de l’equip i pesades motxilles mentre hem fet les visites turístiques al centre i sud. Avui tornem a compartir la tarda-vespre amb ells, que continuant amb el seu generós tarannà, ens pregunten si els volem acompanyar a passar la nit i el dia de demà a una caseta d’uns amics seus, al damunt de les muntanyes. Nosaltres, que afortunadament encara seguim motivats i curiosos de visitar i viure nous llocs i experiències, acceptem encantats.
Abans de fer-se fosc comencem a fer quilòmetres i emparrar-nos per una carretera que s’endinsa per les muntanyes i per més boscs impenetrables. La forta pendent del terreny i la densitat i espessor dels arbres fa que la foscor s’apoderi ràpidament del camí. Crec que seria complicat trobar un trocet prou pla i clar com per plantar la nostra petita tenda.
Ja fosc arribem a una senzilla caseta on coneixem els seus amics. Bona nit al cim de les muntanyes on abandonem la forta calor i xafogor, donant la benvinguda a una agradable fresqueta.
. La nit a les muntanyes ha estat molt agradable. Fins i tot un xic fresca per algunes. En fer-se de dia el sol s’ha imposat sobre les muntanyes i ens ha deixat veure mínimament el seu reflex sobre el mar Caspi.
. La resta del dia l’hem passat fent una cura de descans físic, inactivitat, convivència, alguna partida d’escacs, contemplació de les vistes…
. Ja cap al final de la tarda, recollim trastos i amb el cotxe fem una mica de cua per tornar a casa els nostres amfitrions. És una mena de petita operació tornada de cap de setmana.
. Últim dia a Iran. Passem el dia treballant en les últimes actualitzacions del contingut per la web, refent les motxilles per a partir de demà tornar a la ruta amb una altra frontera, un altre estat, un altre tram.
. També tenim la sort de poder fer una escapada a la platja. Aquesta vegada no portem tot l’equip a sobre, pel que podem gaudir d’un bon bany, malgrat les limitacions de vestit que s’imposen per llei i que, ‘per suposat’, només afecten o estan adreçades a les dones. Malgrat el tema del vestir per Jenn, gaudim d’un bon bany al Caspi com a comiat d’aquest generós i hospitalari Iran.
. Arribem a Astara (Iran) i el taxista ens deixa a la porta del punt fronterer. Hem estat tan, tan a gust amb les persones de Iran que contràriament al que teníem previst i acostumem a fer, hem apurat la nostra estada a Iran fins l’últim dia possible, fins l’últim dia legal que ens permetia el nostre visat. Avui havíem de sortir sí o sí. Ja no teníem cap marge de maniobra. Afortunadament tot ha anat bé.
. Entrem a l’edifici de la frontera, passem les motxilles per l’escàner, fem cua i si bé a tots els locals els uniformats de la frontera els escanegen els passaports i els deixen passar, quan veuen els nostres la cosa canvia. El de la finestra els agafa, deixa el seu lloc, va a unes altes finestres, allà entren, surten, els miren, ens fan preguntes com on hem estat, dormit, si tenim cap amic (cap)… agafen els passaports i els porten amunt i avall… fins que al final ens els tornen i podem sortir. Ha estat tot un lamentable petit espectacle.
. Creuem la frontera natural que és un riu. Sobre el pont i sobre la ratlla que marca els límits d’ambdós territoris, el primer que fem és treure el maleït mocador del cap de Jenn. A part de la molta calor i incomoditat que li ha generat, el treiem amb certa ràbia doncs és un dels principals símbols d’opressió ciutadana que ja no estem obligats ni ha acceptar, ni ha tolerar un segon més.
. Arribem a l’edifici d’oficines dels uniformats d’ Azerbaidjan amb els passaports juntament amb els visats electrònics en paper. Allà triguen un xic en fer la foto, emplenar el seus sistemes d’informació… però és molt més ràpid que Iran. Segell i cap a dins. Benvinguts a Azerbaidjan!