Dies de gestions administratives (visats), d’ espera per sortir d’Índia, de transició, de meravellosa arribada a Iran i de transport públic (tren) entre la porta d’entrada Teheran i el poble de Sarakhs a la frontera entre Turkmenistan i Iran on finalment hem reprès la nostra ruta a peu.
Per què Sarakhs? Per que és el primer poble que ens trobaríem si després de caminar Uzbekistan, poguéssim creuar caminant la inaccessible Turkmenistan.
Vàrem acabar Uzbekistan al poble d’Olot, proper a Bukhara i a tocar de la frontera amb Turkmenistan. Si poguéssim creuar Turkmenistan arribaríem a Sarakhs com a entrada de Iran. Com no podem creuar caminant Turkmenistan, és per això que ens atansem a Sarakhs per reprendre la nostra ruta a peu.
.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Attari, Amritsar, Delhi, Teheran (Iran), Mashhad, Sarakhs
. Després de la joia d’acabar la nostra ruta a peu per Índia, després de poc més d’uns aproximadament 2.500 quilòmetres d’haver entrat, avui ens permetem el luxe no fer servir el despertador i aixecar-nos quan ens despertem.
. Però un cop desperts i esmorzats tornem a la feina. Vacances de no fer res? Aquestes no les coneixem o recordem. Ara toca començar a posar fil a l’agulla per obtenir els següents visats.
La nostra continuació natural seria Pakistan, després un petit trocet del nord d’Afganistan, enllaçar amb els tram ja fets de Pamir, Tadjikistan i Uzbekistan, per seguir a través del desert de Turkmenistan i entrar a Iran. Però… ens enfrontem amb complicades zones del món on accedir amb un visat turista per caminar a través dels mateixos és gairebé missió impossible. Un cop molt tristament descartats Pakistan tal i com publicàvem a la nostra entrada ‘Una decisió dolorosa’ juntament amb Afganistan i Turkmenistan també fora de la llista, ara treballem per aconseguir els visats d’Iran. Avui comencem aquesta tasca que sincerament no ens agrada gens ni mica. Haver de veure-se-les amb els funcionaris de segell de qualsevol administració és gairebé sempre quelcom molt desagradable.
. Mentrestant seguim al temple daurat d’Amritsar amb una marabunta de persones. Avui visitem la cuina. Publiquem algunes fotos però una explicació més detallada esperem publicar-la a una entrada especial que estem preparant sobre els ‘temples Sikh’.
. Avui comença un parell de dies de celebracions especials pels Sikhs. Els seus temples son visitats per milers de persones i en el cas del temple daurat això es multiplica. Hi ha gent, gent, gent i més gent per tot arreu. Si durant el dia és gairebé impossible caminar pel temple o fer fotos, provo d’anar a les 2 de la nit i què em trobo? Gent, gent, gent i més gent per tot arreu, caminant i dormint al terra de dins i fora el temple. Això és difícil d’explicar. Esperem que les fotos donin una idea. Durant tot el dia és com caminar per la Rambla de Catalunya de Barcelona el dia de sant Jordi. A les 2 de la nit la comparativa segueix sent vàlida però com sembla que afluixa una mínima miqueta. Llavors podríem parlar de que caminem pel Passeig de Gràcia en comptes de la Rambla de Catalunya de Barcelona. Però quants indis hi ha? I segueixen procreant més i més. I segueixen obsessionats amb ‘Esteu casats? Teniu nens?’. És això l’únic que tenen al cap? Això és insostenible.
. Seguim treballant en el visat per Iran i seguim inundats per milers i milers de persones.
Mentrestant també podem fer una trista visita turística a un indret una mica similar al fossar de les moreres a Barcelona. Avui fa 98 anys que l’exèrcit colonitzador britànic va obrir foc contra una concentració de persones, assassinant a milers d’elles. D’altres varen morir en saltar dins un pou mirant de refugiar-se de les bales. Segons diu un cartell, del pou varen recuperar els cossos sense vida de 120 persones.
Visitem l’indret on va tenir lloc la massacre de Jallianwala Bagh i se’ns posen els pèls de punta i la carn de gallina.
. Avui també els Sikhs celebren una festivitat molt important per ells. Aquesta és la principal raó del brutal nombre de persones visitants amb les que ens hem trobat.
. Per acabar el dia ens regalen focs artificials al temple que està a petar de gent.
. Ens ha costat una mica, però dedicant temps i un petit esforç a fer una mica de recerca, avui finalment hem trobat un racó tranquil on poder treballar. Hem trobat un dels nostres racons preferits a totes les poblacions. Hem trobat una biblioteca! Ens encanten. Estem sempre tan còmodes dins aquests centres de cultura i silenci. Per nosaltres és, sobretot, un oasi de tranquil·litat, silenci (!!), poques persones (!!), on amb una cadira i sobre una antiga taula de fusta hem pogut treballar durant hores, acaronats pel diví aire d’un ventilador.
Trobar aquesta petita biblioteca ha estat trobar un oasi de silenci, tan bó com seria trobar un oasi d’ aigua al mig d’un desert. Fantàstic!
. També fem una mica de ‘sewa’ tallant pastanagues o fregant el terra de la biblioteca amb un pal llarg acabat en una goma.
. Seguim esperant i perseguint notícies de l’ambaixada de Iran a Delhi, però no arriba res. Com es poden dignar a respondre cap comunicació o correu electrònic! Si us plau! Ells son funcionaris públics al servei de les persones pagats amb els impostos dels contribuents!
Truquem a l’ambaixada i després de donar-nos una mitja resposta gens clara, ens pengen el telèfon a mitja conversa. Quin fàstic que em fan.
Per molta gestió on-line vía internet que tinguin, sembla que ens haurem d’atansar personalment a l’ambaixada abans del que esperàvem per veure si hem progressat durant aquests dies o si no han servit de res. Així doncs, toca començar a baixar a Delhi.
. Horrible experiència el fet de sortir del temple daurat per anar a buscar bitllets per marxar a Delhi. Sortim a Amritsar, al carrer, a la Índia real i és un malson. Estem tan cremats i farts que se’ns fa molt dolorós haver d’invertir com 5 hores en trobar 2 bitllets de bus.
. Anem a l’estació de tren i fent una cua ja hem de posar una dona al seu lloc. No falla. No hi ha cua que no haguem de cridar l’atenció o posar algú al seu lloc. Mentre estem parlant amb l’empleada del tren Jenn ha d’estar clavant el seu colze a la típica gran panxa de la dona que es volia colar i que segueix empenyent a Jenn. Mentrestant jo haig de tombar-me per separar les mans, braços i cos d’un altre animal que tinc bufant-me el clatell mentre va posant una ma a través del forat de la finestra per on ens aten l’ empleada. Això, aquesta multitud de maleducats és… Aquesta finestra on ara mantenim aquesta absurda i molt molesta batalla ven bitllets de tren sense seient (la jungla). Hem de creuar les vies per anar a una altra finestra on inevitablement ens les hem de veure amb un home que també ens monta un numeret a la cua. Després d’haver-lo d’ empènyer cap enrere i haver-me de tombar i dir-li a un pam de la cara, – ‘cap problema?’, podem preguntar sobre els bitllets amb reserva de seient i aire condicionat. Son 10 vegades més cars i hi ha llista d’espera. L’ opció del tren desapareix.
. Sortir de l’estació de tren, com cada vegada que sortim dels límits del temple, és creuar un enganxós núvol d’homes oferint tuktuks. Ens segueixen caminant al nostre costat enganxats a les nostres orelles, fins que se’n adonen que no tenen res a pelar amb nosaltres.
Tornem a la jungla del tràfic, soroll malaltís i caos de qualsevol nucli habitat. Avui no sabem quina temperatura tenim exactament però és tot molt similar als 43°C de l’altre dia. De tornada cap al temple cerquem transport a Delhi mentre preguntem algunes agències. Només una ens dóna un servei i informació professional. Seguim fins l’estació d’autobusos per comparar opcions d’altres autobusos. Allà dins l’estació no ens podem quedar gaire. Els súper forts clàxons de molts autobusos que ens rebenten les oïdes i els cervells juntament amb els crits dels homes anunciant la destinació dels seus autobusos (cada bus està a una plataforma amb la destinació escrita al damunt) fan que agafem ràpidament la informació necessària i marxem.
Un cop comparada la informació trobem que l’opció de l’agència professional sembla millor, així que toca tornar enrere un bon tram de jungla per comprar els bitllets. Arribo allà, em trobo un altre home i ara el preu és un 20% superior. Potser soc jo que ja estic molt, molt fart i cremat amb aquesta colla, però no hi ha manera de fer quelcom bé i en pau. Els engego a fer punyetes. Marxo, cerco una altra alternativa i finalment compro els bitllets a un altre lloc. Veurem com va l’autobús i el trajecte a Delhi.
Quan al final, després d’unes 5 hores tornem als límits del temple deixant enrera la Índia real que ens ha deixat exhaustes, sembla que amb una dutxa i un xic de pau ens refem.
. Estem a punt de deixar Índia, per fi! Sabem que no és molt maco compartir la nostra joia per abandonar un lloc, però és que estem molt, molt, molt farts i cremats. Al mateix temps, estem contents de poder seguir endavant amb una nova i súper interessant part del món.
Quan a finals de setembre 2016 començàvem el tram de Bangladesh i Índia ja sabíem que seria molt llarg i molt pesat. No tant pels molts quilòmetres sinó per la gentada que habita aquesta part del món. Amb o sense fronteres, Bangladesh i Índia son molt, molt similars en quant als seus milions, milions i més milions d’habitants i el seu comportament.
Creiem que hem aguantat força bé, però després d’ aproximadament 3.500 quilòmetres i uns 7 mesos ja no podem aguantar-los més. Potser tenim aquella coneguda sensació que moltes persones tenen just abans de començar les seves vacances. Sembla que llavors ‘estan esgotades, necessiten les vacances per que no poden més o per recarregar les piles’. Potser nosaltres patim els mateixos símptomes. Si la ruta Shimla – Manali – Leh – Kargil – Srinagar fos possible i haguéssim de caminar gairebé 1.000 quilòmetres més dins Índia, potser els nostres cervells s’adaptarien millor i tindrien més paciència i tolerància amb els indis, però saber que estem a punt de deixar aquesta jungla sembla que ens deixa sense més paciència per aguantar tot això, ni tots aquests.
. No volem ni podem oblidar-nos dels molts, moltíssims moments bonics o persones agradables i generoses que ens hem trobat. Hem mirat d’escriure’ls tots i fer-los ben públics per mostrar tota la bondat que hem rebut. Alguns dels últims exemples serien:
.. Un home gran va pel carrer mirant d’arrossegar una pesada taula de fusta. Jo vaig de cara i creuo una part del carrer oferint-me per ajudar-lo. La seva cara, ulls i somriure ja valen la pena. Però quan vaig a agafar una cantonada de taula arriba un altre home qui aixeca la taula sobre el seu cap i sense recolzar-la enlloc la porta on li diuen. Quina força física i què bonic veure aquest esperit d’ajuda.
.. Durant hores estic fent ‘sewa’ o voluntariat netejant tasses de metall amb sorra. A part d’altres activitats com fer rotis (pa), tallar pastanagues, patates, mongetes, pelar alls o fregar el terra de la biblioteca, mentre estic amb les tasses i la sorra un noi seu al meu davant. Li costa trencar el gel doncs sembla ser molt tímid. Finalment practica el seu anglès força decent i em diu que ens va veure fa uns dies a Kartarpur. Avui, com estic ‘assequible’ sentat entre uns quants Sikhs, s’ha cobert de valor i seu davant meu per poder parlar amb mi. És molt educat i maco. Aviat esdevé el traductor oficial no només de les seves preguntes sinó de totes les preguntes de tots aquells homes que em veuen passar-me aquí hores i no poden comunicar-se per la meva manca de indi o punjabi. Ara poden saber un xic més sobre aquest petit blanc occidental que seu amb ells gairebé cada dia. Malgrat l’interrogatori, és una agradable estona.
.. A mitja nit estic escrivint dins el temple gaudint de bona temperatura i moltíssima menys gent. Malgrat la semi sol·litud, 3 joves venen a seure al meu costat i comença un altre interrogatori. De nou, malgrat ser una mica pesat i no deixar-me escriure, la seva educació, prudència i interès en saber d’un estranger converteix l’encontre en quelcom agradable.
.. El que no deixa de sorprendre’ns en una desmesurada mesura és la generositat Sikh. Podreu llegir una entrada específica anomenada Els temples Sikh (gurudwara). És una constant font d’admiració.
. Però no tot son flors i violes. Com dèiem, creiem que hem aguantat força bé, però després d’ aproximadament 3.500 quilòmetres i uns 7 mesos ja no podem aguantar-los més. Alguns dels últims exemples serien:
.. Les ‘cues’ a les 2 finestres de l’estació de tren d’ avui.
.. La gran majoria de les voreres estan plenes de merda, d’extensions dels negocis particulars o cases que envaeixen el carrer com si fos seu i ens obliguen a caminar pel carrer, estant molt més exposats al caòtic tràfic que ens passa llepant braços i cames.
.. En una d’aquestes voreres peatonals hi ha un trocet lliure per poder caminar. Per allà arriba un subnormal sobre una moto que a part de passar ràpid, a més va tocant el clàxon com si aquest ruc tingués preferència. Tothom s’ha d’apartar. Per acabar-ho de fer més real i quotidià, el troç de carn aquest arriba davant una botiga que al seu davant te un pas estret per just 2 persones. Arriba, deixa la moto davant la botiga, bloqueja bona part del petit pas que hi havia i entra a la botiga tan tranquil.
.. Ningú mira pels altres el més mínim. Estan convivint en pèssimes condicions uns apinyats amb els altres i tot és qüestió de ‘jo, jo, només jo i els demés ni m’importen, ni existeixen’.
.. Moltes persones s’aturen, seuen o s’estiren a dormir al terra allà on els dona la gana. Sovint bloquegen el pas d’una porta, unes escales o un pas estret, però què importa?
.. Aviso un home que despistat, anava a trepitjar una caca de gos o vaca. L’aturo a temps. Ell mira al terra, la salta i segueix caminant sense ni mirar-me. Quan li crido -‘has dit gràcies?’ es tomba, però segueix caminant amb la mateixa cara de ruc maleducat. Llàstima que l’he avisat.
.. El tema de colar-se i no fer una punyetera cua és al·lucinant. Cada dia, al 98% de les cues, hem d’aturar, cridar l’atenció o fer enrera algun d’aquests animals.
.. Estic sol davant una finestra esperant per preguntar quan l’home de dins deixi de parlar per telèfon. Jo sol davant, esperant que acabi. Arriba una dona jove, passa davant meu i comença a parlar a l’home, que com està al telèfon no li fot ni cas. Jo miro això que m’acaba de passar pel davant i li dic, – no veus que estic esperant?’ (No hi ha ningú més). La resposta d’aquesta és ‘doncs va, pregunta!’. Sembla ser que no ho veu o entén per que quan li dic l’obvi, – ‘està parlant per telèfon, no ho veus?’, amb cara d’ofesa, calla i es posa al darrera. Això és constant, sempre, a tot arreu. I per cert, estic totalment en desacord amb el que diuen els teòricament educats o amb certa formació. Aquest comportament maleducat de pebrots NO és només culpa dels ‘not educated’. No veiem gairebé mai cap diferència de comportament entre els que tenen ‘pinta d’educats i de no educats’.
.. A la que sortim del recinte del temple un núvol de comissionistes molt pesats no deixen d’oferir-nos i a vegades de perseguir-nos per anar a veure el patètic espectacle o pallassada que uns quants militars fan a la frontera entre Índia i Pakistan. Nosaltres, per gairebé definició i principis, no anem a veure aquestes coses. Un parell de motxillers ens han confirmat per separat que és una porqueria d’espectacle amb 2 grups de militars amenaçant-se o cridant-se per veure qui la te o la fa més gran, referint-nos a l’estupidesa militar.
.. Malgrat ens repetim més que l’all, el soroll i el tràfic és horriblement esgarrifós.
****
. Després d’estar uns dies perseguint el visat per Iran a l’hora que ens amagàvem de la Índia real i sobretot dels indis dins del temple daurat i els seus voltants, ara toca moure’s de nou, no a peu, en transport públic i atansar-nos a la sempre desagradable Delhi. Per què? Doncs com no sabem com va el procés de les nostres sol·licituds pels visats per Iran, haurem d’anar a l’ambaixada.
Passem l’últim dia a aquest refugi que ha estat Amritsar tranquil·lament. Jo segueixo fent ‘sewa’ o voluntariat avui netejant els recipients que fan servir la gent per beure aigua i cap a la tarda, amb Jenn ens dediquem una mica a la contemplació abans d’enfrontar-nos a un autobús de nit. El dia ha estat molt tapat, gris i amb temperatures molt agradables. Just quan ambdós, carregant tot l’equip comencem a caminar cap a les oficines on vàrem comprar els bitllets, el cel és un fabulós espectacle de llamps que malauradament van acompanyats d’aigua. El trajecte, fosc i plovent força, es fa molt desagradable. L’ única avantatja és que el tràfic és molt menor que en ple dia.
. Bastant xops arribem a les oficines que ens va vendre els bitllets d’autobús. Ells son uns intermediaris i només arribar ens diuen que anem a buscar l’autobús per allà l’estació de tren. Això és un bon tros més, després tocaria buscar les oficines, l’ autobús i tot sota una bona pluja. Si això és el que haguéssim acordat, no ens haguéssim aturat al intermediari. Amb ell vaig quedar que a la seva oficina pujàvem a l’autobús. Així que a les seves paraules que anem a buscar nosaltres l’autobús, la nostra resposta és un ‘no’ rotund. Ells insisteixen a veure si cola, i ens torna a tocar treure les urpes dient-los molt seriosament i amb un to que sempre em resulta desagradable, que nosaltres no seguim caminant enlloc. Aquests caradures van provant. Al final ells han de barallar-se i negociar amb 3 tuktuks per que finalment un s’avingui a portar-nos al famós autobús. Menys mal que ho fem així per que el trajecte, a part de temerari, no és curt i entre la foscor i el que estava caient, ens hagués costat força trobar-lo.
. Quan finalment estem al famós autobús tornem a estar a la defensiva. Al tiquet posa que poden cobrar per l’equipatge. Quan ho vaig veure ho vaig preguntar i em confirmaren que a unes motxilles no aplica, sinó que és pels grans paquets que l’autobús també carrega com a suplement al transport de persones. I què passa quan deixem les motxilles dins l’autobús? Que l’espaviladet de torn ens demana diners. Resposta? Un altre ‘no’ rotund i mitja volta sense donar-li cap opció a rebatre. Mitja volta però mirant de refiló que no tregui les motxilles de lloc. Veig i sento que tanca la porta de la bodega i ja em quedo relativament tranquil. És emprenyador i cansat haver d’anar sempre a la defensiva i alerta per evitar que ens la fotin en qualsevol moment.
. Avui que ja marxem del temple daurat d’ Amritsar, epicentre religiós del món Sikh, volem incorporar 3 fotos d’uns personatges que han destacat d’entre els milers i milers de visitants amb els que hem compartit temple, passadissos, recinte i admiració per la generositat Sikh.
. Nit al bus que ens deixa relativament a prop de l’estació de tren d’ Old Delhi. Agafem les motxilles i toca caminar un xic fins trobar el metro. És una gran infraestructura però punyetes, no poden inventar-se una altra manera de vendre les fitxes d’accés? No veig màquines expenedores i només hi ha 2 finestretes amb 2 homes atenent 2 llargues cues. Quan finalment aconseguim la famosa fitxa per entrar, toca fer una altra cua per passar un control de seguretat passant totes les bosses per un escàner i nosaltres davant un uniformat que fa veure que ens escorcolla.
. Tornats als voltants de l’estació de tren de New Delhi no triguem molt en trobar un allotjament. Deixem les motxilles i sortim disparats cap a l’ambaixada de Iran. Arribem cap a les 10h. És agradable no trobar-se gaires persones.
Seguint les no molt específiques ni clares instruccions que ens van donar des d’aquesta mateixa ambaixada, fa 11 dies vàrem emplenar uns formularis annexant fotos i imatges dels passaports. Llavors vàrem aconseguir un codi i hem seguit esperant per més instruccions o resposta. Avui ens presentem a l’ambaixada amb aquests paperets i codis i després de comprovar-los, ens diuen que ara hem d’emplenar un altre formulari diferent. Hem d’anar a la web newdelhi.mfa.ir, cercar un petit botonet per poder-lo llegir en anglès i trobar aquest nou formulari que molt amagat i després de diversos intents, trobem dins l’apartat dels visats. Llavors els hem de portar aquest nou imprès amb el passaport i foto.
Sortim de l’ambaixada, emplenem els formularis, perdem força estona per poder imprimir els documents i tornem a l’ambaixada on els lliurem juntament amb el passaport, una foto i també el primer document que portem a sobre fa dies i que pensàvem era el definitiu. Agafen tot i ens fan esperar una estona, després de la qual ens tornen a cridar. – ‘Torneu d’ aquí a 3 dies’. Així ho farem i a veure què passa.
. Amb la feina feta ara toca matar el temps a Delhi. Quin pal. Al menys Jenn te coses a fer abans de deixar Índia. Aprofita aquestes aturades més o menys previsibles per avisar als srus clients els que normalment, en major o menor mesura, li encarreguen feina. Ara Jenn ha de fer caixa!
****
. Abans que obrin l’ ambaixada de Iran ja estem a la porta. És fantàstic no trobar-se centenars de indis a un lloc. No tenim ni idea de si Iran és una destinació popular per vacances, negocis, ni quin tipus de procés han de seguir els indis per demanar un visat, però aquí tant l’altre dia com avui, acabem sent 4 gats. Fantàstic!
Hem d’esperar fins que l’home que fa 3 dies recollia les nostres sol·licituds ens torna a atendre. Li preguntem tots il·lusionats com a nens, – ‘Tenim bones notícies? Visat per 90 dies?’ I la seva meravellosa resposta és -‘Sí’. Gairebé no ens ho podem creure i de fet, no ens ho creiem del tot fins que recollim els passaports amb el segell que així ho indiqui.
Abans però toca anar a un banc a pagar el cost d’aquesta valuosa clau d’entrada. Un cop retornem amb el paper que ho confirma, ens agafen els passaports i ens diuen de recollir-los demà a la tarda. Fins demà es mantindrà el misteri de la durada real d’aquest visat que ens ha tingut ben preocupats durant mesos (per raons que preferim no publicar).
. Una frase resum fantàsticament el dia i el final d’un procés que ens ha costat alguns mals de caps més unes quantes gestions: Ambdós tenim un visat per entrar a Iran durant els propers 3 mesos i amb una validesa de 90 dies a partir del moment en que entrem ! Sí, 90 dies!
****
. Avui final i feliçment marxem d’Índia! Sabem que sona malament escriure-ho així però com ja hem publicat anteriorment, tenim unes ganes boges de fotre el camp. Primer per començar una destinació tan fascinant com és Iran i segon, per deixar enrere tot aquest ingent sidral de malaltís soroll i gent per tot arreu.
. Aquests últims dies, per desgràcia, els hem hagut de passar a Delhi. Aquest petit calvari o ‘condemna’ ha tingut la recompensa que veníem a buscar. La millor i principal ha estat la confirmació de que la salut i recuperació postquirúrgica de Jenn va molt bé. La ginecòloga cirurgiana que la va operar així ho ha confirmat amb l’última visita de seguiment que va fer Jenn. La segona recompensa ha estat l’aconseguir un visat per poder estar dins Iran durant 90 dies. Si la salut ens respecta, la calor no ens rosteix i tot va bé, aquests dies haurien de ser suficients per poder caminar la nostra ruta prevista que uneix Turkmenistan amb Azerbaidjan.
Aquests dies d’espera burrrrrocràtica també ens han servit per amagar-nos literalment d’Índia, dels indis, del soroll, dels 40 – 42°C que tenim aquests dies i també per passar un petit mal tràngol de salut que m’ha deixat KO durant gairebé 6 dies i que si haguéssim estat en ruta, dubto molt que m’hagués permès continuar. Ara ja estem tots prou bé. Hem d’estar prou forts com per encarar el seguit d’avions, aeroports, i molt probablement trens i autobusos que ens han de permetre reprendre la nostra ruta a peu a Sarakhs, a la frontera entre Turkmenistan i Iran. Com si poguéssim travessar Turkmenistan i entrar a Iran sense problemes.
Fins que no arribem a aquell indret haurem de fer moltes connexions de les que ara per ara, no tenim ni idea.
****
. Des de la nostra web mirem de no fer publicitat de cap companyia o producte, per això intentem no esmentar-los, però pel bé de futurs viatgers i de qualsevol persona que viatgi pel mitjà orient sincerament recomenem NO agafar l’aerolínia airarabia i sobretot MAI aturar-se, MAI, a la merda d’aeroport de Sharajh, als Emirats àrabs units on tracten les persones com a animals. Per aquests desgraciats, som carn de càrrega (cargo). No entenem com poden tenir la cara de dir-se aeroport internacional… internacional? Els haurien de tancar aquesta vergonya.
. L’espera dins aquest cau de deshumanitat es fa molt llarga. Però tot aquest mal tràngol ens amaga una meravellosa sorpresa i compensació. Quina? El conèixer na Gita (univers en farsi). Una noia que va un xic despistada cercant lloc per descansar doncs el seu vol ha estat endarrerit unes 4 hores, sense cap explicació, excusa o compensació de cap mena. Quina és la seva aerolínia? La mateixa que nosaltres. Quin és el seu vol? El mateix que nosaltres. Crec que mai un endarreriment de 4 hores en un vol ens ha fet tan poc mal com aquest per la senzilla raó que ens ho diu ella, una fabulosa persona que va a Teheran a visitar sa família. Dels centenars de passatgers apinyats dins aquest fastigós aeroport com a una despensa de carn, anem a conèixer una dona que va al mateix vol i destinació que nosaltres.
Mantenim una molt llarga conversa, ens coneixem més fons, gaudim de sa companyia, al·lucinem amb la seva interessant vida i per rematar el pastís, acaba convidant-nos a casa seva. Sí, així de senzill i clar. Ens coneixem en trànsit i abans de prendre el vol ja tenim un lloc per dormir aquesta nit quan aterrem a Teheran.
El vol fins a Teheran des dels Emirats àrabs units creuant Iran de sud a nord no arriba a les 2 hores.
. Arribem a Teheran! Entrem a Iran! A veure què tal ens va la cosa. Només aterrar ja tenim una pila de deures.
. Amb el súper visat enganxat al passaport el control de immigració és un senzill tràmit. També nosaltres preguntem i ens assegurem que al llarg de la vigència del visat de 90 dies, no cal registrar-se enlloc, com ens va sorprendre a Tadjikistan. El de immigració que ens ho confirma també em pregunta: – ‘Què visitareu en 3 mesos?’ – ‘Els llocs turístics típics’ -‘Ah! Bé! Ja teniu el vostre guia i reserva d’hotel?’ -‘Sí, sí, és clar (???)’. Amb això ja estem dins. Recollim les motxilles a 1 de les només 3 cintes que te la terminal internacional d’arribades. Hi ha poca gent, és silenciosa i a més, educada. Fa cues, espera, demana perdó si et toquen un xic… estem encantats.
. A Gita l’espera sa germana, Elnaz qui s’emporta una sorpresa en veure que sa germana porta ‘excés d’ equipatge’. És molt simpàtica. Els 4 amb 1 maleta i les nostres motxilles ens encabim en un cotxe petit que còmodament ens porta fins al centre de Teheran.
Hem de fer temps per donar una sonada sorpresa als pares de Gita. Ella fa 8 mesos que viu a Índia i no ha dit res als pares sobre la seva visita. Els pares encara no han arribat a casa. Ens aturem a un cafè proper a casa dels seus pares, molt modern ple de gent jove amb una energia, vitalitat i modernitat que transmeten un aire cosmopolita ben fort. Podríem estar perfectament a Barcelona, Melbourne o San Francisco. Com encara no tenim moneda local, ens conviden a un te de menta per Jenn i un got de llet per mi (el nen de la casa).
Doncs mentre Gita és al carrer resulta que sentim uns crits i veiem moltes gesticulacions. La mare ha passat de camí a casa i s’ha trobat a la filla que viu a Índia fa 8 mesos allà al carrer. Quin espectacle més bonic! Quina sorpresa i alegria! Quina dona més maca! Amb més calma ens presentem i som testimonis d’uns ulls maternals plens de sorpresa i alegria.
. Caminem un petit trocet pel carrer i estem en-can-tats. Per què? Què sentim? Què? Silenci! Per on anem? Per una vorera pels peatons! Anem per voreres netes d’obstacles, de porqueria, de … voreres per persones. El tràfic va per on ha d’anar i no sentim gairebé CAP clàxon. La gent senzillament circula. Fa 7 mesos que no sentíem aquesta sensació o, sense exagerar, que no gaudíem del caminar pel carrer d’un nucli urbà.
. Gita s’espera amagada mentre sa germana Elnaz ens entra a casa on el seu pare ens rep amb un somriure i gran educació. Mentre el distraiem Gita entra pel darrera i llavors li dona la gran sorpresa al pare. Què emotiu que és tot això! Què maco!
Un cop tots a l’apartament tenim temps de parlar tranquil·lament amb aquesta família tan generosa i hospitalària com culta i agradable. No perdo l’oportunitat de mostrar-los fotos dels Castellers de Vilafranca.
El pis està ple de llibres, unes boniques catifes, unes quantes plantes, tenen un piano i per rematar-ho, un retrat d’en Ludwig van Beethoven, el meu compositor preferit. Per tant, això no pot anar malament de cap manera ! Quina immensa sort haver caigut al cor d’aquesta família.
. Per si la conversa i companyia no fos suficient i de luxe, a més ens avancen la compra de 2 bitllets de tren per demà a la nit viatjar entre Teheran i Mashhad. Per internet i amb la seva targeta de crèdit ens compren els bitllets. – ‘Ja ens els pagareu demà quan canvieu moneda‘ ens diuen!
. Mentre estem aquí, morts de cansament però entre aquestes persones tan especials, dins aquesta fabulosa família, em mossego els llavis per saber-me despert. No és un somni. Això és com un somni. Jenn i jo som així d’afortunats. Benvinguts a Iran!!!!
****
. Malgrat dormiríem 24 hores seguides, ens llevem, deixem les motxilles a punt i més tard gaudim d’un bon esmorzar. Ens informen d’on anar a Teheran per fer el parell de gestions que hem de fer avui abans de deixar la capital.
Baixant el carrer Vali Asr arribem a un gran teatre, trenquem a esquerra i a la plaça Ferdosi és on un ha d’anar per canviar moneda. Malauradament sembla que els caixers automàtics no funcionen amb les nostres targes de crèdit, cosa molt emprenyadora i un pèl crítica doncs el nostre efectiu en € i US$ va minvant perillosament. Comparem cotitzacions i al final canviem. El canvi és aproximadament 1€, 40.000 rials, pel que sortim milionaris amb bitllets plens de zeros.
Després toca trobar targetes SIM pels mòbils. Després del patètic drama i brutal ineficiència patida a Índia, aquí la cosa va molt millor. També és cert que aquí tenim la grandíssima sort de tenir ja no només un contacte local, sinó tota una família i adreça on gairebé ens sentim com a casa. Jenn emplena un formulari, dona el telèfon i adreça d’Elnaz, paga i esperem que quan activin les targes, tot funcioni per que ja estarem lluny de Teheran. Creiem que si dones de referència l’adreça i telèfon de l’hotel o allotjament on estàs, també la cosa funciona. No cal que ningú local respongui per tu, fent-se responsable de l’ús que nosaltres puguem fer d’internet, com passava a Índia i ens va donar tantíssims problemes.
. Amb la feina feta, tornem a casa de la nostra nova família iraniana on podem pagar-los els bitllets de tren, regalar-los un petit detall d’agraïment, compartir més estona i converses, gaudir d’un bon dinar i fins i tot puc tocar una mica el piano després de mesos i molts més mesos de no fer-ho, des de que vaig marxar de casa.
. Ens acomiadem encara al·lucinats amb el que ens ha passat aquestes últimes 24 hores amb aquesta fabulosa família. Després dels emotius adéus toca caminar uns 7 quilòmetres baixant de nou el carrer Vali Asr fins baix l’estació de tren. Pel camí veiem que hi ha gran quantitat de comerços, força gent, molta vida, moltes botigues d’esports i amb marques occidentals de gran qualitat. El tràfic és dens però condueixen per on els toca, respecten (bastant) les normes de circulació i sobretot, NO toquen els maleïts clàxons! Aquest carrer està molt ben urbanitzat amb un canal per l’aigua i suposem que també la neu. Neu que per cert encara cobreix bona part dels cims de les grans muntanyes que al nord de Teheran fan de gran barrera entre la ciutat i el mar Caspi. Aquestes muntanyes que ajuden a orientar-nos i seguir baixant cap al sud, cap a l’estació de tren com si a Barcelona baixem cap a la platja.
. Arribem a l’estació i ens adrecem a un edifici annex de la dreta on vénen els bitllets. Nosaltres ja els tenim però al telèfon. Amb gests i poques paraules mostro la pantalla del telèfon a una senyora que em diu que per imprimir els bitllets en paper em vol cobrar. Li dic que no. Que per això son bitllets electrònics i que el document està generat igual que la informació al seu sistema (noms i números de passaport inclosos). Ella em diu que ho consultarà amb la policia. Em sembla molt bé i al poc veig que imprimeix els bitllets i me’ls dona amb un somriure que faig més gran quan li dic ‘mamnun’, gràcies en farsi. Entrem a l’estació que no és gaire gran, està bastant plena de gent, i mentre Jenn compra menjar, una dona s’aixeca de la cadira per deixar-me seure doncs em veu carregat amb tot l’equip. Jo li agraeixo però no accepto. Mostrem els bitllets, fan un escaneig i accedim a la vía que està impecablement neta. Al vagó 9 un amable treballador del tren ens acomoda a un compartiment de 4 amb 2 pantalles per veure pel·lícules, aigua, te, quelcom per sopar i per esmorzar. Quin tren! Tot està impecable! Arriben 2 amables senyors amb els que mig xerrem una estona, jo aprofito per posar-me al dia del diari escrivint durant gairebé 3 hores. Fent servir els llençols, coixí i manta gaudim d’un trajecte fenomenal durant tota la nit.
. Venint d’on venim i veient com és la gent i com funcionen les coses aquí per nosaltres, potser encara estem en estat de xoc.
. Arribem a la grandeta i impecable estació de Mashhad. Després de donar unes inútils voltes per l’estació cercant la guixeta, finalment podem comprar bitllets per seguir cap a Sarakhs. Hem d’esperar 3 hores que Jenn aprofita per seguir dormint i descansant.
. El tren de Mashhad a Sarakhs és també de molt nivell, 2 pisos, nou i d’alta qualitat. Surt puntual, com ahir de Teheran.
Pel camí d’uns 200 quilòmetres i 2,5 hores fem un nou amic. Un home se’ns adreça i amb un anglès que li fa suar de valent, mantenim una agradable conversa, ensenyo fotos de castells, … i ell acaba fent de traductor pels altres passatgers que a mida que van perdent la vergonya i ens veuen les cares somrients, es van afegint a la festa. Aquests altres passatgers també ens conviden a uns deliciosos pastissos. Al final el nou amic ens convida a casa seva.
. Arribem a l’estació internacional de Sarakhs que dit així sona com important. És una minúscula estació. El tema internacional deu ser per que estem tocant Turkmenistan. L’ estació està lluny del poble. 5 persones compartim un petit taxi. El nostre amic que ens porta a casa seva xerra massa. El taxista sembla ser també policia i diu que si anem a casa particular, el local pot tenir problemes. Sembla Birmània i Uzbekistan. No ens ho creiem. Em posa de molta mala llet que un govern o uns pallassos funcionaris puguin intercedir en quelcom tan maco com una persona local convidant a 2 viatgers a casa seva. Per suposat que no volem causar-li cap problema, així que arribem a Sarakhs, comprem menjar, per principis i per ‘pebrots’ ens neguem a allotjar-nos a un hotel i com som totalment independents, fotem el camp direcció al desert, cap a l’oest, cap a casa. Ens acomiadem trista i enotjadament del nostre bonic nou amic i adéu.
