Aquesta entrada reflecteix el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Bareilly, Dirpur, Clutterbuckganj, Parsakhera, Dhantiya, Rukampur, Fatehganj, Mankari, Dhaneta Fatak, Goola, Paiganagri, Meerganj, Labwari, Gangapur, Kyorar, Jalif Nagla, Milak, Lohapatti, Dhamora, Ahmadabad, Rampur, Sihora Baje, Mundhapandey, Niyamapur Ekrotia, Dalpatpur, Moulagarh, Ektavihar, Katghar, Moradabad, Aghwanpur, Ladawali, Cuchawali, Bhikanpur, Chhajlet, Phulpur Mithanpur, Kanth, Sahaspur, Yaqubpur, Wagwara, Shyamab, Seohara, Sarkara Chakrajmal, Allehpur, Jittanpur, Dhampur, Habibwala, Manjhera Shakru, Aligarh, Nagina, Bundki, Dwarikesh Nagar, Nekpur, Sikandarpur Basi, Nagibabad, Rahatpur, Mandawli, Bhaguwala (Uttar Pradesh), Chidiyapur (Uttarakhand), Gendikhata, Pili Padao, Lahadpur, Reserva conservació natura Jhilmil Jheel, Shyampur, Kangri, Haridwar
. Avui és el segon dia durant el que portem de viatge en que tenim companyia. Arriba el segon seguidor real de la ruta a peu. No te pinta d’arribar lluny ni d’acabar gaire bé, però li donarem una oportunitat.
Es tracta d’un dels 2 nois que no em deixen ni anar sol al lavabo i amb els que estic fent un curs intensiu d’anglès com a part del meu modest voluntariat. Ell te molta il·lusió i ganes, però un amic seu va deixar anar un comentari preocupant: ‘si aquest no camina mai !’ Això, penso jo, no arribarà gaire lluny doncs precisament avui tenim una tirada d’ uns 50 quilòmetres sense motxilles.
Ahir li vaig explicar i deixar unes quantes coses clares. Calçat, hora de sortida, roba, menjar i aigua, promig necessari per fer la distància amb llum natural… Ell va dir ok a tot. Aquest matí ja d’entrada veig que en sortir porta un anorac gruixut, que va molt bé per les primeres fredes hores del matí, però després l’has de carregar, pesa i li farà suar tota la resta del dia. Continuem per bingo. Li vaig deixar clar que ens aixecàvem a les 4h i sortíem a les 4:30h. Doncs a les 4:10h ell va a rentar-se i no torna. Quan estic fart d’esperar, a les 4:30h l’haig de treure de la dutxa on encara està tranquil. Acabem sortint 45 minuts tard. Jo ja estic que em pujo per les parets.
Inicialment camina amb ganes i bon ritme però, lògica i emprenyadorament, va alentint el pas. Durant la ruta em fa perdre molt de temps (a part del d’abans de sortir) i després de fer només 16 quilòmetres, de manera força patètica i molt desencisadora per una persona que considero culta i educada, ho deixa estar. Ja no aguanta més. Al mig de l’autopista ens separem. Era la crònica d’una mort anunciada. Jo segueixo caminant ràpid per recuperar tot el perdut per aquesta frustrada companyia i mirar de cobrir aquesta ambiciosa etapa sense motxilles abans que es faci fosc.
Ha estat tan patètic que no se ni si el consideraré com a intent. Fins ara l’únic intent amb una mica de cara i ulls a dia d’avui fou el de Chloé a Birmània.
. Aprofitant el fet de no anar carregat he pogut anar força més ràpid però com avui i demà vull fer servir Bareilly com a base, toca tornar a la ciutat. Quin fàstic de tràfic i quantitat de gent! Puc arribar a Bareilly abans que es faci fosc, bastant tocat i mig arrossegant-me. Només arribar on estic allotjat em rento una mica i frueixo d’ un deliciós te per, a continuació, estar un parell d’hores fent ‘seva’. Avui aquest voluntariat consisteix en tallar en trocets petits moltes pastanagues i patates. Si m’aturo, em quedo sopa d’empeus així que ajudo, serveixo, em mantinc ocupat i despert una miqueta més. Després del sopar, caic rodó. Gairebé no tinc temps ni de rentar-me les dents.
. Em llevo a les 4h i sorprenentment està plovent! Això és una novetat en aquest fred i sec hivern i una molt mala notícia per mi. Quan marxo sembla que s’atura una mica. Les 4 gotes que cauen no son cap problema. Així aguanta fins que es fa de dia. Ja a la carretera i cap a les 6:30h quan comença a clarejar llavors puc veure el cel. Punyetes quina pinta que te això. Està tan tapat i negre com la foscor que ara estic abandonant. No crec que aguanti molt aquest plugim. Avui, com ahir, vaig sense la motxilla gran i lliure de tant de pes puc avançar molt més ràpid i millor, però la distància a cobrir avui és massa gran com per que aquests núvols negres i amenaçadors em respectin.
Efectivament al cap de poca estona comença a ploure amb més ganes. Plou i plou. Feia molts dies que no teníem aigua, cosa que tant Jenn com jo agraïm moltíssim. Avui, com a consol, puc pensar que no m’enganxa carregat amb tot l’equip, però per molt optimista que vulgui ser, el fet és que m’enganxa de ple. Esperar amagat a que passi no li veig el sentit doncs tot està ben negre. Fosc fins on m’arriba la vista, així que toca pringar a base de bé i caminar sota la pluja. A més, si espero, no podré acabar tota la distància d’avui. Durant hores, durant molts quilòmetres i més quilòmetres m’empasso aigua per tot arreu. Per la carretera l’ample voral em permet ‘només’ empassar-me aigua però quan arribo a alguna població com per exemple Rampur, llavors toca afegir el típic caos de gent, soroll infernal del tràfic i ara també enormes tolls d’ aigua que son molt difícils de salvar, molt de fang, fang barrejat amb la fastigosa brutícia de plàstics, papers i altres deixalles. Per rematar-ho els vehicles passen per sobre els tolls d’ aigua sense importar-los gens ni mica tota l’aigua que aixequen al seu pas, així que un desgraciat m’acaba d’omplir les botes d’aigua. Ni goretex, ni punyetes. Ja estava moll, però ara ja incorporo més aigua amb fang als peus que xops, pateixen molt el pas dels quilòmetres. Això és un merder! Quin fàstic! Així continuo durant molts quilòmetres. El dia és horrorós. És un d’aquells dies en que penso ‘què punyetes estic fent?’. Això castiga molt el cos, però enforteix la ment. ‘Persevera i guanyaràs’.
A mitja tarda deixa de ploure i quan ja porto al sac uns 45 quilòmetres, proper a Moradabab que és l’objectiu per avui, fins i tot surt el sol! Estic molt content. Tan content que fins i tot faig una foto a un indret no especialment bonic, però al pont sobre el riu Ramganga, a l’entrada a Moradabad, torno a veure el sol !
. Un cop arribo a Moradabab toca tornar a Bareilly on avui tinc la base i motxilla. Podria agafar un autobús però sempre que sigui possible prefereixo el tren, així que cerco l’estació. Malauradament aquesta és encara més lluny que la d’autobusos. Cada 100 metres de més que haig de fer penso que hauria d’haver triat el bus. Arribo a l’estació, pregunto pel proper tren cap a Bareilly i em diuen que surt d’aquí a 2,5 hores i que triga també 2,5 hores en fer els aproximadament 100 quilòmetres. Em quedo de pedra. 5 hores més per, arribat a Bareilly, haver d’ afegir uns 5 quilòmetres més des de l’estació de tren fins on estic dormint. Quin pal! Però estic tan cansat que no torno enrere a buscar un bus. Compro el bitllet de tren. Al final pujo a un tren que surt al cap de només 30 minuts i triga hora i mitja. El tren va ple a vessar de gent. És un repte per la ment arribar a imaginar-se quanta gent es pot enxovar dins de cada vagó, sobre cada seient, a cada passadís, sobre qualsevol prestatge o petita zona horitzontal on es pugui seure. I per si tot el passatge no fos suficient com per omplir fins a rebentar cada vagó, llavors arriben els venedors de menjar que salten, empenyen i fan malabarismes per sobre els passatgers. M’agradaria fer fotos però no les faig doncs hi ha moltíssims ulls que em miren i tampoc vull semblar morbós. Arribo fosc a Bareilly. Encara em puc orientar per trobar el camí fins el llit on arribo arrossegant-me. Quin dia!
. Després de caminar lleuger sense la motxilla gran més de 100 quilòmetres en un parell de dies i especialment després de l’aiguat que em vaig empassar ahir, avui aprofito una generosa oferta que em fan per anar a visitar un poble sembla que bonic, per descansar i assecar tot l’equip que encara està mullat o humit.
Malauradament després d’ esperar unes quantes hores per veure si es decideixen a marxar, veig que ningú es mou, que no passa res i que ‘perdo’ un dia de ruta per refiar del que diuen. Malgrat soni a retret, sí que ho és una miqueta per que diuen coses que després no fan, però tinc molt, molt clar que per sobre de tot estic enormement agraït a tots els que m’han rebut a Bareilly. Son maquíssims. Un cop veig el dia ‘perdut’, torno a reorganitzar l’agenda pel proper tram, miro de posar-me al dia amb el diari, de repassar el que escric a estones entre mil interrupcions, al mig de la nit per poder escriure o quan només tinc temps d’escriure anotacions que després no acabo de rematar. També asseco tot i em poso a punt per tornar a la ruta amb tot l’equip.
. Mentre soc per aquí segueixo fent voluntariat d’anglès, rento plats, gots… segueixo fent tota la ‘seva’ que puc. També em segueix sorprenent l’amor que es tenen a ells mateixos a l’hora de fer-se autofotos. Com els agrada retratar-se i tenir mil fotos de les seves cares al telèfon o com a imatge fixa quan fan servir els mòbils. A més, acostumen a posar-se molt seriosos.
. Sortir de Moradabab és un fàstic de tràfic i soroll. La carretera de sortida està plena de comerços, gent, cases, animals i vehicles durant uns quants quilòmetres. Avui, en ser més tard de les famoses 7h del matí, el caos i el soroll que em podreix el cervell ja està servit. A mida que aconsegueixo allunyar-me vaig guanyant en tranquil·litat. Ara ja no tinc l’autopista de 2 carrils per sentit sinó que és una carretera de 2 carrils. Això vol dir que sense separació física entre carrils, la circulació es converteix en un campi qui pugui. Des de Chhajlet la carretera és molt més estreta fins a Kanth, la destinació d’avui.
. Segueixo dins un mar de blat i sobretot de canyes de sucre. La mostassa va perdent protagonisme. La collita de la canya de sucre te a tota la pagesia i a tothom que circula, en un estat de plena activitat. Els camions i tractors que porten sovint càrregues totalment fora dels límits dels vehicles envaeixen tot i van regant tot arreu on passen amb trossos de canya que perden pel camí. Això també implica perill! Per què? Doncs per que tant tuktuks, camions però sobretot tractors porten brutals càrregues de canyes que sobresurten per tot arreu. Quan ho fan molt amunt a vegades s’enganxen amb arbres, però quan surten canyes pels costats a vegades s’enganxen amb teulades de comerços però el més greu per mi és que haig d’estar molt atent a que les canyes no em toquin el cos, cap o coll. Seria com clavar-me una llança o passar una guillotina.
Veig uns quants homes amb una destral i una falç primer tallant i després netejant canyes a ma. És un treball tediós, dur, que ocupa ma d’obra barata, d’ aquella que sovint veiem com a conseqüència de no tenir cap control de natalitat. Segueixen tenint nens i molts d’ells acaben als camps treballant com ho feien fa 2000 anys. Altres acaben aturats sense feina i molts volent emigrar. Què no ho veuen que ja n’hi ha prou de gent?
. Ara que esmentem el perill de les canyes, un de molt similar el patim cada dia en creuar qualsevol població. Com ja hem dit repetidament, qualsevol concentració de poques persones esdevé un caos increïblement sorollós on tot i tothom passa tan a prop dels altres que sembla notar-se l’alè. Això vol dir que constantment ens passen llepant molts vehicles, especialment camions, tuktuks, bicicletes i motos amb el constant neguit de sobreviure al infernal soroll i no patir cap cop al cos o sobretot les cames.
L’altra dia fou un exemple un xic extrem quan em ve una moto de cara entre la multitud de gent i just arribant davant meu es desvia un xic per just no atropellar-me. Fins aquí és normal i el pa de cada dia. Però quan em passa pel costat veig de refiló que de l’alforja que porta darrera la moto surt quelcom metàl·lic. Faig un ràpid moviment doblegant el genoll cap a un costat. Menys mal! D’aprop veig que és la meitat d’una serra la que surt de l’alforja disposada a tallar tot el que el subnormal descerebrat del motorista no pugui esquivar. Si em toca alguna part de la cama, ja he begut oli. És demencial.
Jenn i jo seguim realment sorpresos veient com d’amables, generosos i macos poden arribar a ser en el tracte personal (amb nosaltres ho han demostrat amb escreix) i com de salvatges o animals es comporten al carrer, als pobles, entre ells i amb tot el que els envolta.
. L’anècdota bonica del dia ha estat a un pas a nivell. Quan miro de passar entre els vehicles i el caos que generen, un empleat del tren que està manegant les tanques em diu que vagi a la caseta. Li dic que ‘tinc feina’, que em resten molts quilòmetres encara. Ell segueix insistint efusivament fins que accepto. Entro carregat a la caseta i un home amb un anglès molt correcte m’ensenya com fan servir la maquinària i eines, que tenen pinta de ser de principis del segle passat. També fa portar un te i unes galetes. ‘Ets un convidat o visitant del meu país’ diu repetidament. El senyor de les tanques i el dels llums han estat molt amables i generosos.
. El 99% dels passos a nivell que hem vist son un fidel reflexe de com es comporta aquesta gent quan condueix o quan estan envoltats de més conciutadans seus. És fàcil reconèixer un pas a nivell. No és per les tanques, no per les vies, no per la caseta de control, és per l’embús que fan mirant d’avançar al màxim fins la tanca. Aquí condueixen per l’esquerra. A un pas de tren el normal és arribar i situar-se darrera l’últim vehicle dins el teu carril i deixar el carril dret net per que en un parell de minuts vindrà una riuada de vehicles que esperen a l’altre costat de la vía. Aquí això no és així, ni de broma. Fidel reflex de com son, tothom arriba i avança fins la tanca emplenant al màxim ambdós carrils de circulació. A l’altra banda de la vía fan el mateix. I què passa quan aixequen les tanques? Que quan passen sobre les vies acceleren i a cops de volant o manillar miren d’avançar-se tornant al seu carril. És un desastre.
. Aquests dies segueixo caminant per una carretera molt secundària sense gaires novetats, anècdotes o fets a destacar. Segueixo navegant dins un mar de canyes de sucre i em passo bona part del camí esquivant canyes que sobresurten dels tractors. Menys mal que van a poc a poc, que si no, quin perill !
. Quan arribo a les afores de Dhampur pregunto per direccions i un amable senyor em convida a un te. Més endavant un noi també m’indica, jo segueixo ses instruccions i una mica més endavant me’l trobo al meu darrera amb la moto. M’ofereix portar-me i assegurar-se’n que trobo el que busco. Un parell de bones persones.
. Entre Dhampur i Nagina, com començo molt aviat però ja amb una miqueta de llum natural, l’espessa boira de cada dia s’ho menja tot. A vegades persisteix fins al migdia, a vegades, amb sort, a mig matí ja puc gaudir de bona llum i una excel·lent temperatura diurna per caminar. Arribo a Nagina. Si segueixo la carretera secundària per la que vinc des de Moradabab, que per aquestes contrades és la ruta principal, em tocarà caminar els quilòmetres que ja tenia previstos. La recerca amb els mapes no donaven molt bones notícies. Era la llarga distància que tenia avui per acabar el dia a Nagibabad. Però mirant i remirant veig una petita línia blanca que sortint de Nagina sembla que va a petar a Nagibabad i pinta ser més curta. Només descobrir-ho ja em poso ‘nerviós’, així que a un creuament pregunto a 2 fonts diferents per estar segur. Efectivament ambdues fonts em confirmen que es pot anar més directament! M’encanta quan passen aquestes coses. Cada passa compta. Absolutament totes i cadascuna d’elles i si al final m’estalvio uns ni més ni menys que 7 quilòmetres, això vol dir que m’estalvio unes 9.100 passes que és el que les meves ‘súper llargues cames‘ donen de si quan vaig amb tot l’equip. Estalviar-me tot això em senta de meravella. Si la carretera que seguia fins ara era ja força local, aquesta és encara més casolana i quan passa algun tractor amb canyes de sucre sobresurtint molt per ambdós costats, ja em puc apartar i anar fins gairebé el mig del camp.
. Gairebé arribant a Nagibabad puc ajudar a un home gran. Vaig per la carretera molt local i aquest senyor agafa un trencall. En tombar, des de lluny, veig que porta un gran sac al seu darrera sobre el seient de la moto. Quan arribo a l’alçada del desviament que ell ha pres el veig, uns quants metres lluny, aturat amb el sac a terra. Uns altres homes se’l miren. Després em miren quan deixo la carretera i m’endinso al caminet. El senyor de la moto no és precisament que salti d’ alegria o gratitud quan entre tots 2 tornem a posar el pesat sac sobre la moto i ell marxa, però jo estic molt content d’haver pogut donar-li un cop de ma. La cara dels altres observadors que miraven al principi i han vist tota l’escena és un poema.
. Malgrat fer-me pesat i repetitiu no puc estar-me d’esmentar la densa boira en la que gairebé cada matí em veig embolicat. Quan caminant deixo la foscor de la nit i teòricament es fa de dia, avui de nou no veig ni noto el sol fins moltes hores després. La boira és tan densa que no només em deixa les ulleres entelades sinó que son pròpiament gotes d’aigua les que regalimen pels vidres o s’enganxen a la roba. No veig més enllà de pocs metres, cosa que durant unes quantes hores als matins em fa caminar i visitar Índia sense veure res de res. Bé, tampoc m’estic perdent gaire cosa doncs seguim amb més camps conreats i vida totalment rural. Un parell d’ inconvenients encara més grans d’aquesta brutal boira és que els vehicles tampoc em veuen (no veuen res) i jo passo fred. La boira fa que vagi com mullat i fred. No m’agrada gens el fred!
. Pel camí em vaig trobant policies de tant en tant. Suposo que ens ignorem mútuament, cosa que ja m’està bé. Avui se m’adrecen per recordar-me la ‘normativa’ india per la qual has de caminar seguint el mateix sentit de la circulació, és a dir, per l’esquerra de la carretera. Agraït per l’advertiment, els dic que jo vaig i aniré per la dreta doncs haig i vull veure els vehicles de cara. També els suggereixo i pregunto si no creuen que és millor veure els que et venen de cara en comptes que et passin bufant l’orella pel darrera sense avisar ni veure’ls fins que és massa tard. Ells riuen. No se si de mi, del meu suggeriment o de què. M’és igual. Ja m’està bé també que la gent rigui. És sa i bonic. Em diuen que faci o vagi per on vulgui. Jo, com sempre, endavant, per la dreta, és clar.
. Segueixo amb la desfilada de camions i tractors carregats a rebentar de canyes de sucre. Alguns tractors no només carreguen les seves caixes de càrrega fins molt amunt sinó també molt més enfora pels laterals de les caixes. No entenc com poden permetre això. De fet no entenc com permeten moltes coses. Aquests tractors ocupen literalment un carril i mig dels 2 que te la carretera. Així quan m’arriben de cara jo haig de marxar cap a dins el camp i quan els vehicles els han d’avançar, han de fer bogeries. I de tant en tant, quan les càrregues son tan fora de mida, què pot passar? Veure foto annexa.
. Hi ha un moment en el que estranyament noto un cop a la ma. És quelcom dur. Em sorprèn per que no he passat ni sentit cap vehicle i caminant normalment ningú m’acostuma a avançar. La sorpresa és encara major quan veig que ha estat un gran mico el que m’ha intentat prendre el troç de pà que m’estava menjant.
. Després de molts dies i molts, molts quilòmetres, des d’una miqueta abans d’arribar a Benarès, avui acabo finalment el gran i hiperpoblat estat d’ Uttar Pradesh per entrar al següent estat que és Uttarakhand. La carretera travessa un gran riu que baixa gairebé sec i que fa de frontera natural entre els dos estats.
Des del final d’ Uttar Pradesh i sobretot al llarg d’un bon tram de potser 20 ó 25 quilòmetres ja dins Uttarakhand camino entre bosc i natura! Sí, natura! Sense pobles lletjos, bonics conreus, gent i més gent… només el tràfic de la carretera, que no és poc. Crec que és la Reserva de conservació de la natura Jhilmil Jheel. Diria jo que un important pulmó natural sobretot per la diversitat animal. Aquí han d’alimentar tantíssima gent que la pressió agrícola fa que espais naturals protegits com aquest siguin escassos i, per part meva, molt apreciats. Fins i tot sento ocells de tant en tant. Quin plaer caminar entre arbres! Un llarg tram natural entre Nagibabad i Haridwar.
. L’ últim regal després d’un llarg dia arriba quan just abans d’arribar a Haridwar em torno a trobar el mític riu Ganges. L’ amplada és molt gran però ara, en plena època seca i com passava a Benarès, l’aigua només cobreix una part molt petita. A més, crec que per aquí tenen molta aigua molt ben canalitzada doncs he creuat alguns canals artificials molt ben conservats i suposo que això li deu restar molt de cabal. Però de totes maneres, tornem a estar al Ganges!
. Anar pel món carregats amb motxilles no és tan estrany. Fer-ho a peu ja ho és força i si a més passem per indrets gens turístics on suposem que poques o poquíssimes vegades hauran vist un estranger passar pels seus pobles, és normal que cridi l’atenció. En som ben conscients i malgrat mirem d’anar per la vida discretament, d’ una manera inevitable cridem l’atenció.
Però a nosaltres també ens sorprenen milers de detalls. Alguns podem recordar-los, altres fins i tot documentar-los al llarg de les diferents entrades o a les ‘curiositats’ i avui podem mostrar un altre exemple.
Anant en paral.lel a la nostra ruta però seguint el costum local indi de caminar pel costat esquerre per on va la circulació trobo un parell de senyors. Pel davant va un senyor abanderat que porta una vestimenta i sobretot un calçat que ja avisa de la raresa que pot venir al darrera. Darrera seu, anant pel terra, un senyor que primer llença una pedra endavant. Seguidament col·loca un matalàs davant seu però sempre darrera la pedra. Per acabar aquest moviment repetit milers de vegades, l’home s’estira de costat sobre el matalàs i allargant el braç agafa la pedra. Després s’aixeca i torna a llençar la pedra una mica més endavant. Així va fent camí. Aquest va més lent que nosaltres!
. Però la notícia d’avui, la molt mala notícia que canvia el nostre viatge per unes quantes setmanes arriba al vespre.
Mentre jo he arribat caminant a Haridwar, Jenn ha fet la seva súper escapada a Bangalore per la seva estimada i necessària meditació. Un cop acabada la nostra ‘separació temporal’ ens havíem de trobar a Haridwar d’aquí a 2 dies per seguir la nostra ruta. Des de Bangalore Jenn ha volat a Delhi per fer una visita mèdica de seguiment d’un problema mèdic que ja vàrem detectar a Bangladesh. Allà Jenn va fer unes quantes proves mèdiques, ha estat medicant-se fins ara, quan havia de fer unes proves de seguiment esperant haver solucionat el problema i poder seguir amb la nostra aventura. Avui Jenn ha anat a un hospital de Delhi per fer les proves i quan al vespre espero trobar-me un missatge dient que tot ha anat bé i que ens retrobem d’ aquí a 2 dies a Haridwar, el que em trobo és un missatge demolidor que es titula, ‘Vine a Delhi’. El títol em deixa de pedra. El contingut diu que el problema detectat a Bangladesh i pel que s’ha estat medicant durant 3 mesos, lluny de millorar, ha empitjorat. Ara és necessària una operació quirúrgica per extreure aquest problema i evitar-ne probables problemes futurs pitjors. Això és demolidor i molt preocupant.
