Benapole-Dacca-Benapole

 

Un cop acabada la nostra ruta a peu per Bangladesh, un cop caminats poc més de 700 quilòmetres per Cox’s Bazar, Chittagong, Comilla, Dacca, Jessore fins a Benapole, aquesta entrada reflecteix els útils i agradables dies en que hem pogut ajudar i fer voluntariat, així com els desagradables i depriments dies en que hem estat perseguint segells i visats de …

Fastigosos visats de m… que ens estan costant molt de temps, molts esforços, molta energia, molts maldecaps, moltes emprenyades, molts tractes amb funcionaris que haurien d’estar…, molta porqueria empassada per no engegar tot i a tots a fer punyetes, molts diners!

Això ho diem no només per aquí a Bangladesh i per Índia, sinó també per tot el que venim arrossegant des del primer dia en que vàrem començar aquesta aventura.

Els p…. visats i tot i tots els que els envolten, quin malson !!!!

Aquesta entrada reflecteix el que ens ha succeït entre les poblacions del títol.

 

Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !

https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot

Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:

Benapole, Jessore, Dacca, Jessore, Dacca, Jessore, Benapole

 

 

. Estant a l’habitació de l’hotel, truquen. Avui no estem de ruta. Estem treballant en el contingut de la web. Resulta que han d’entrar ara a l’habitació per repassar que tot està ben pintat. No es poden esperar a que l’habitació estigui lliure?? Sembla que no. Es pugen sobre un llit i sobre la taula. Troben que sobre una finestra, a un lloc alt i paral.lel al sostre on no arribes si no és amb una escala o d’empeus sobre la taula, manca un toc de pintura. Fan entrar el pintor que li dona una repassada. Mentrestant nosaltres ens hem d’esperar a que els senyors acabin… i un cop pintat, marxen.

. De tant en tant ens hem trobat amb cases que incorporen una curiosa decoració a les seves façanes. A part de les rajoles ‘normals’, també afegeixen unes altres rajoles que incorporen llocs tan llunyans com el pont Londres, la badia de Sydney, salts d’aigua, animals al bosc, paisatges nevats… Curiosa decoració.

 

. Seguim a Jessore i ara dedicarem uns dies a ajudar a una altra organització que treballa pels drets de les dones. La vàrem descobrir fa uns dies. Volem seguir ajudant i de moment la nostra aportació inicial consisteix en allotjar-nos a una de les habitacions que tenen, per així contribuir econòmicament. Aquest allotjament és més car que el que hem tingut aquests passats dies a Jessore mateix, però fem això per ajudar. I ho fem molt gustosament en nom de totes aquelles persones que ens fan aportacions econòmiques i en el nostre propi.

L’altre dia, quan fèiem la recerca, ja vàrem poder conversar amb el que sembla un director o responsable del centre. Ens va explicar el que fan, els seus progressos, els reptes i dificultats, i tot allò quadrava perfectament amb la informació que havíem trobat i llegit prèviament.

Només veure un parell de cartells que presideixen l’ entrada al centre ja ens dona una bona idea del que fan aquesta gent, a l’hora que reafirma la nostra decisió de compartir modestament part del que hem rebut per part de vosaltres. Les vostres aportacions han arribat fins aquest racó del món. Com sempre, moltes gràcies de part nostra i moltes gràcies de part de Banchte Shekha. 

 

. Avui hem tingut el plaer i el petit honor de conèixer i parlar una bona estona amb Angela, la fundadora i alma mater de l’organització Banchte Shekha. És una dona molt maca, molt amable, que ha fet i fa una gran feina i que ja ha rebut diversos reconeixements i premis per la gran tasca que ella, juntament amb el seu equip, fan en defensa dels drets de les dones i per millorar la seva qualitat de vida. Parlem molt amb ella i també amb Margaret, una noia súper dolça i amable que ens ajuda molt i amb la que passem forces estones.

. Després de 36 dies voltant per Bangladesh, per carreteres principals, secundàries, caminets, poblats, viles, ciutats… una mica per tot arreu, avui hem vist els primers blancs occidentals. A l’organització Banchte Shekha on estem allotjats i metre parlàvem amb la seva fundadora i presidenta, hem vist arribar 4 blancs occidentals que segons ens han comentat, venen per un projecte. Sembla clar que arriben per implementar alguna ajuda internacional, i això sempre és molt lloable, però de quina manera ho fan? Al seu costat també arriben unes poques persones locals i veiem que viatgen amb 2 impressionants totterrenys de 8 vàlvules i també amb un cotxe de policia amb 6 uniformats armats. Això és anar amb una gran escorta i amb 2 tancs.

Entenem que la seguretat i el confort de les persones que van a fer aquests tipus de projectes a països i estats del tercer món és molt important. Entenem que aquestes persones han de treballar amb unes mínimes condicions, però cal tanta escorta i cal moure’s amb aquests caríssims vehicles, xofers, etc? A vegades em pregunto si els fons destinats a aquests projectes per part dels estats donants, l’ONU, o els ingressos recollits per algunes ONGs son acuradament invertits en els receptors finals, o si son malbaratats per aquells que gestionen els fons i els han de fer arribar als més necessitats.

 

. Al matí estem per aquesta organització Banchte Shekha. Seguim conversant amb Angela la seva fundadora i amb Margaret, un sol de noia qui ens ajuda en altres temes. Parlem també amb un home que com advocat dona informació i consells legals a les dones en dificultats. Ens explica que informa a les dones per que siguin conscients dels seus drets i no acceptin com a única veritat el que els seus marits diuen, el que el seu entorn familiar i social dicta, ni sobretot el que els representants de les religions adoctrinen interessadament. Ells han d’informar i obrir els ulls tant de les dones que normalment son les víctimes, com els ulls dels homes per que també coneguin els seus límits. Han de lluitar per vèncer una enorme i pesada llosa que incrustada dins el moll de l’ós d’aquesta societat diu que el home és superior a la dona. Això està tan assumit que quan es casen, la família de la dona ha de pagar força diners al marit. Per què? Per mirar de compensar la inferioritat de la dona. A més ens expliquen que alguns casos que ells tracten, els marits no només accepten aquests pagaments quan es casen, sinó que posteriorment durant el matrimoni els homes ‘dolents’ que ells tracten tornen a demanar més diners no a la seva muller, per que no treballen ni te cap independència econòmica, sinó a la família de l’esposa. Aquí s’enfronten a seriosos casos de violència masclista, domèstica, problemes familiars… sent les dones i sovint de rebot els inevitables fills, els que reben les pitjors conseqüències.

. Amb Jenn i Margaret hem de sortir a fer una gestió. Aquí sembla que cap local camina gaire i deu ser per això que a tot arreu està infestat de tuktuks que donen molt pel sac. Jo els tinc especial animadversió per que és una plaga que contribueix decisivament a convertir els carrers en una brutal cursa d’obstacles, son un risc per qualsevol vianant i per que les poquíssimes experiències que he tingut amb ells gairebé sempre han acabat amb bronca per voler més diners dels acordats. Avui, a contra cor i per que anem amb una local, agafem una merda d’ aquestes. Margaret triga una estona en triar entre uns quants voltors que ens envolten. Acorda un preu i anem tots 3. El recorregut és ridícul. Menys d’un quilòmetre. Si ho se, les acompanyo a peu. Arribem a la destinació i, ves per on, el desgraciat que ens ha portat vol un 33% més quan jo li pago el que Margaret em diu que han acordat. L’animal aquest no s’enfronta en a mi, sinó que de manera totalment irrespectuosa i barruera carrega contra la noia local. Sembla que vol imposar la seva masculinitat de caverna. La noia afluixa una mica i li sento dir ‘ok’ mentre es posa la ma al moneder. Abans de ‘llençar-me a la jugular’ confirmo amb Margaret que el que li he pagat, és el que ella havia acordat amb aquest impresentable energúmen. Estant segur que li paguem justament, el ruixat que li foto i la bronca mútua és important. Acabem de muntar la festa i el merder al mig del carrer està servit. Dono un bon espectacle als inevitables curiosos. El ruc aquest està tan emprenyat que no vol acceptar ni el que li paguem, així que li deixo al seu fastigós tuktuk, li donem l’esquena i marxem. Això em passa per pujar-me a un trasto d’ aquests. No tinc cap ganes de crear-me enemics enlloc i menys a una ciutat on hem de passar-nos alguns dies, però ‘si et deixes trepitjar, sempre seràs catifa’.

 

. Seguim de voluntariat. A part de la contribució monetària ja comentada amb anterioritat, avui fem de ‘professors d’ofimàtica’. Tal i com ens vàrem comprometre ahir, a les 9h en punt ens presentem a l’aula dels ordinadors. Allà tenen uns quants ordinadors força vellets però amb prous condicions com per aguantar unes classes i pràctiques d’uns quants alumnes. Parlem amb els 2 professors i sembla que de la manera que millor podem servir o ser útils és ensenyant els programes ofimàtics word i excel. Així ho fem. Jenn inverteix mig matí amb word i jo amb excel durant la resta de les hores fins el dinar.

 

. Abans d’ arribar a Jessore, vàrem veure molts pals que recollits en forma de cons, esperaven ser venuts. Nosaltres ens preguntàvem per què farien servir aquells pals. Al final vàrem esbrinar la resposta. Amb ells fan parets.

 

. Últim dia a l’ONG Banchte Shekha de Jessore. Ens hem estat uns dies a aquest petit paradís de tranquil·litat i silenci (un miracle a Bangladesh) mirant d’ajudar i contribuir amb el nostre granet de sorra a la gran tasca que duen a terme. Hem aportat uns quants diners, hem fet una mica de companyia a unes mares i els seus nens que pateixen diferents graus de minusvàlues tant físiques com mentals i que venen aquí per recuperar part de les seves capacitats, hem fet classes d’ofimàtica, hem mirat d’ ajudar a la nostra nova amiga Margaret ensenyant com fer presentacions, hem fet publicitat d’aquesta organització a la nostra web i als nostres comptes de les xarxes socials… però també hem rebut molt d’ells. Hem rebut molt d’amor, atencions, tracte i educació exquisits, ens han regalat algun coco, mandarines, algun petit pastís, ens han deixat imprimir documents… Hem estat gairebé en família i ara ens costa molt marxar. Marxar i a més fer-ho per anar a la fastigosa Dacca per perseguir fastigosos segells i visats havent d’esperar dies i més dies dins aquell caos brut, sorollós i encara més plè de gent.

. Mentre passem el dia esperant l’autobús de nit, avui podem parlar amb la persona que porta la compatibilitat i els llibres. És una dona molt amable que ens parla més a fons de tots els microcrèdits que gestionen. En aquest cas ells no depenen de donants internacionals sinó que tracten directament amb bancs locals i gestionen la concessió i recuperació de microcrèdits. La gran majoria son per dones que inicien activitats econòmiques com petits negocis, granges d’animals o activitats agrícoles. Les quantitats que presten estan dins la forquilla entre 500€ i 2 ó 3000€ normalment.

Aquesta amable senyora, a part d’oferir-nos un te, ens comenta que te una filla de 2 anys i que seria un honor per ella si volguéssim atansar-nos a casa seva per conèixer-la, juntament amb els seus pares. A les 17h, quan acaba la seva jornada laboral, juntament amb la nostra nova bona amiga Margaret, anem cap allà. Entrem a un apartament on en obrir la porta trobem un llit doble a dreta, un moble típic de menjador amb la vaixella a esquerra i un sofà al davant. Allà ens esperem fins que ella ens prepara algunes cosetes per picar, fent-nos passar a la cuina. Coneixem la seva mare i la famosa filla, qui al començament es mostra molt tímida però que després d’ una estona de ‘perseguir-la’ i fer-li bromes, ja som bon amics. La decoració i pintura de les parets és molt colorista. L’alegria i satisfacció que mostren amb la nostra visita, és contagiosa.

. A les 21h agafem un bus, sorprenentment decent al seu interior. A veure com passem la nit i si arribem a Dacca allà a on ens han dit, des d’ on haurem d’anar directament a l’ l’ambaixada Índia.

 

. La nit ha estat llarga. Hem anat recollint passatgers i al final, com no, l’ autobús ha acabat ple. Jo crec que no importa quin autobús o tren agafis, des d’on, o a quina hora, per que sempre acabarà ple de gent. Son per tot arreu.

Passats uns quants quilòmetres ens trobem amb una cua que gairebé no avança durant ni més ni menys que unes 3 hores. Jo pensava que havia estat un altre accident, però al final veiem que aquesta mega retenció és per anar embarcant en ferris i creuar un mega riu que per l’ amplada i duració del trajecte jo diria que torna a ser el Padma. Aquests grans rius a un estat que econòmicament no es pot permetre enormes inversions en ponts, son una feixuga i costosa càrrega econòmica pel comerç i la mobilitat en general. La quantitat ingent d’hores perdudes per tots aquests vehicles, totes aquestes persones, cada dia, cada nit… és una veritable fortuna.

Desembarcats, podem seguir fins arribar a les afores de Dacca on un altre malson de tràfic comença mentre el sol, curiós com cada dia, treu el nas per l’ horitzó. Al final, per variar i seguir reafirmant el molt deficient o inexistent sentit del ‘servei al client’, arribem a un punt de la ciutat on l’autobús s’atura i ens fan baixar a tots. És el final del trajecte o el punt on s’havien compromès a arribar? No, és clar que no. Ens tornen a mentir i ens deixen molt lluny d’on hauríem d’arribar. Això ja de per si és dolent, però a Dacca és greu. Un passatger esclata i li fot uns crits brutals al conductor, un altre s’afegeix i jo també. És com parlar a la paret. Aquí us deixo i ja us espavilareu agafant un bus urbà o un tuktuk. Quin fàstic!

. Després de la llarga nit i aquesta ‘agradable’ sorpresa entrant a l’ ‘agradable’ Dacca, caminem uns quilòmetres passant pel davant les oficines de l’extensió del visat de Bangladesh, on hem de tornar el proper dia 20/11. Arribem a l’ambaixada d’ Índia per lliurar tota la documentació necessària pel visat.

. Ara comença un altre merder burocràtic que pot ser avorrit pel lector. Prefereixo avisar i suggerir saltar-se la lectura d’aquest tros. Pot no ser de prou interès com per compartir-ho, però el vull incorporar doncs aquestes entrades son un diari de viatge on documento les nostres experiències, emocionants i bones o, com ara, avorrides i dolentes.

. El 19/10 vàrem demanar extensió d’1 mes del visat turista de Bangladesh. Per tenir temps d’ investigar-nos ens donen cita pel proper 20/11 quan haurem de recollir l’extensió o la denegació, a molts pocs dies abans d’expirar la renovació demanada. Si ens la concedeixen, ens restaran només uns 5 dies per marxar.

Pel visat d’Índia ells necessiten de 4 a 7 dies laborables un cop feta la sol·licitud per internet i lliurats documents, còpies, fotos, diners i passaport, que se’l queden. Per tal d’ obtenir el visat d’Índia abans del dia 17/11 per poder recollir el de Bangladesh (el 18 i 19 son festius), venim a l’ambaixada india expressament avui per lliurar tot i recuperar el passaport amb temps. Arribem a l’ambaixada. Ahir era obert i resulta que precisament avui dia 8/11 i durant ni més ni menys que 5 dies, estan tancats. 5 dies! Acceptaran documents el dia 13 però el 14 tornen a tancar doncs és festa a Índia… Ens tornem bojos anant d’una oficina i edifici a un altre, parlant amb uniformats de seguretat que no ens deixen passar enlloc i també amb un noi que sí ens ajuda molt, tot i que no pot fer res. Després d’una eterna estona de frustració, ràbia i fàstic profund per tots aquests processos, funcionaris i visats, acabem amb la dolentíssima única alternativa d’haver de tornar el proper dia 13/11 portant tot el que avui volem presentar i havent emplenat i imprès de nou tots els formularis a internet (ens va costar unes 3 hores), esperant que ens facin els visats en temps rècord. Com coneixent com treballa aquesta gent, això és molt poc probable, haurem d’anar a parlar amb els del visat de Bangladesh per si no tenim el passaport amb nosaltres a la data del dia 20/11.

Ara no només haurem d’esperar dies mentre tramiten el visat, sinó que també haurem d’esperar més dies, esperant a poder lliurar tot el que demanen per tornar a esperar la gestió i poder marxar d’aquí el més aviat possible.

Això és una veritable angoixa, xacra i càncer. Això, amb perdó de l’expressió, és una p… merda !!!!!!!

. Esgotats mentalment i tronats físicament caminem uns quants quilòmetres més per arribar a l’hotel on ja vàrem estar fa uns dies. Caminem entre un tràfic esgarrifós, un soroll infernal, unes voreres inexistents, o destrossades, o plenes de botigues mòbils que ocupen tot l’espai i obliguen als milers i milers de persones que hi ha per tot arreu a encaixonar-se entre elles. Costa molt avançar. No hi ha manera que ningú segueixi un mínim ordre o coherència de mobilitat. I si saltem fora les ocasionals voreres destrossades i caminem pels carrers sovint plens de fang, llavors hem d’estar molt atents no tant als cotxes, que estan en un sorollós embús permanent, sinó atents als tuktuks. Molts atents a no rebre cap cop i esquivar els mil obstacles que ens poden fer mal a les cames, genolls, cos, braços, cara o cap. És una constant cursa d’obstacles. I gent, i més gent, i més gent.

. Arribem a l’hotel i ja no sortim més de l’habitació. Aquí no és que estem tan còmodes, però amb el panorama que tenim fora, aquí ens quedaríem sense sortir fins que podem marxar del tot.

.
Avui no hi ha foto que reflecteixi la nostra frustració, ràbia, fàstic, emprenyada, repulsió, mania, descrèdit, maledicció, ….  que sentim per tot i tots els que envolten els visats. Si trobéssim alguna foto que llunyanament reflectís una mica les nostres opinions i sentiments, seria tan horrible que feriria la sensibilitat de moltes persones lectores i llavors, per evitar compartir el mal tràngol i l’esgarrifosa imatge, preferiríem no publicar-la.

 

. Després de les males notícies rebudes respecte a la clausura de l’ambaixada índia durant 5 dies i la més que probable demora en el lliurament dels nostres passaports que ens forçarà a arribar tard a recollir l’extensió de Bangladesh, tornem a les oficines del DIP on hem de recollir l’extensió del visat de Bangladesh el proper dia 20/11. Allà esperem i perseguim uns quants funcionaris. Podem tornar a enganxar a un noi que amablement ja ens va ajudar quan vàrem venir la primera vegada. Avui torna a ser de gran ajuda i després d’ explicar-li vàries vegades que molt probablement el dia 20 els nostres passaports estaran en mans dels indis i que no els tindrem a temps pel seu segell, ens diu que ell estarà aquí per tornar-nos a ajudar quan tornem a recollir l’extensió, però hem de venir amb els passaports i fer-ho abans del dia 25. A veure si ho aconseguim i a veure si és veritat que ens ajuda. Tot és tan, tan incert, variable, arbitrari…

. Un cop acabada la visita toca tornar cap a l’ hotel. Nosaltres estem a tocar de l’estació de tren de Kamalapur i aquests dies ens estem donant uns bons passeigs perseguint els 2 visats. Per anar a l’ambaixada índia tenim uns 17 ó 18 quilòmetres anada i tornada. Pel DIP i el visat de Bangladesh uns 21 ó 23 anada i tornada aproximadament. La qüestió no és la distància, sinó el malson del soroll i caminar sempre amb molta tensió per no trencar-nos els turmells en un dels forats, per anar esquivant gent i més gent i sobretot per no se atropellats o colpejats per cap vehicle sigui autobús, cotxe o sobretot tuktuk. És esgotador.

. La tornada avui la fem per un altre lloc per ‘visitar’ una altra zona de Dacca. Afortunadament la recerca te un petit premi per partida doble. Per un costat descobrim el parc Ramna, força verd, força net però encara molt sorollós pel tràfic i els clàxons que podreixen tot. El segon petit premi arriba quan al carrer Toyenbee circular road trobem unes quantes companyies d’autobusos que van cap a Jessore i Benapole. Ja estem cercant informació i preparant la sortida d’aquesta lletja i indesitjable trampa burrrrrocràtica anomenada Dacca.

 

. Per si ahir no vaig tenir prou amb el passeig per la part anomenada Dacca central, avui vaig a visitar el casc antic. El que hem vist i viscut a aquesta ciutat fins ara no ens motiva gens ni mica ni a sortir de l’habitació, però la meva curiositat m’empeny a seguir explorant racons de món que molt probablement no tornaré a trepitjar mai. Així que surto de l’hotel passades les 6h del matí quan la majoria de gent i tràfic encara no invaeix tots els racons de la ciutat i camino fins a Gulistan, el creuament on vàrem aterrar el primer dia que trepitjavem Dacca. És la cantonada entre Fulbaria Rd i Nawabpur Rd que es converteix cada dia en un mega caos, espècie d’estació d’autobusos improvisada.

El casc antic de Dacca sembla estar més o menys delimitat pel riu Buriganga al sud, el fort Lalbagh a l’oest, Fulbaria Rd al nord i Nawabpur Rd a l’est.

Segueixo Nawabpur Rd i m’agrada molt trobar-me un bon grup de persones fent exercicis així com d’altres caminant ràpidament en cercles al molt petit parc Bahadur Shah. Persones fent esport i tenint cura de la seva salut, quina alegria! Continuo fins arribar al moll Sadarghat on un món de persones i vaixells es mouen, entren, surten, venen, compren. Em trobo ferris mitjans i d’altres ben grans que quan ‘aparquen’ donen alguns suaus ‘petonets’ als vaixells del costat i a les grans plataformes metàl.liques que suren, les que serveixen de port o plataforma pels passatgers i sobre les que jo estic. A part del fort soroll en col.lisionar suaument, tot es belluga quan un monstre d’aquests arriba al moll ‘petonejant’ tot el que te al costat i davant.

. Segueixo el carrer Ahsanullah Rd que va en paral.lel al riu i on també visito els molls més petits Rowboat Ghat i Badamtoli Boat terminal. Això ja és Bangladesh en la seva màxima expressió. Com puc descriure tot això? Al llarg del riu tenim vaixells petits que avui carreguen i descarreguen fruita majoritàriament. Això ho fan, evidentment, a ma empleant el que els sobra, és a dir, homes i més homes traginant tot sobre els seus caps. Entre l’aigua i el carrer Ahsanullah Rd una brutal pila de brutícia invaeix tot i entre ella, forces persones i molts, masses nens, busquen, recullen, reciclen el que poden. També veig uns quants ‘refugis’ on apostaria que molts d’ells hi viuen. Aquest és el panorama a tocar de l’aigua. Dur de veure i païr. Igual que quan sovint ens trobem persones estirades al mig de carrers o voreres i no sabem ni tan sols si estan vives. El cor ens fa mal, molt de mal ja fa setmanes i les que encara ens resten amb Índia pel davant.

Ara tenim el carrer Ahsanullah Rd que deu tenir 2 ó 2,5 carrils d’ amplada. Entre els molls Rowboat Ghat i Badamtoli Boat terminal jo crec que ja perdo la poquíssima, minúscula esperança de que aquesta societat que ara visitem, de que aquests milions de persones, mai surtin del forat al que estan. Per que com a vegades ja he escrit, es pot ser pobre però net, educat, respectuós, mínimament organitzat, però aquí Bangladesh… Ara em trobo amb l’espectacle de la venda al major de caixes de fruita. No cal ni una Taka, ni un Euro per fer aquesta venda una mica més humana i eficient. Només cal organitzar-se un xic i ells mateixos viurien i treballarien millor. No és el cas. Per què? Doncs per que a ambdós costats del carrer o al mig mateix, em trobo grans camions plens de caixes de fruita, aturats amb les portes posterios obertes. Entre els camions, al carrer, també hi ha piles de caixes per vendre o treure d’aquí. Al darrere de cada camió tenim aproximadament uns 10 ó 20 compradors majoristes i uns 20 ó 30 porteadors. Això darrera de cada camió i entre les piles de caixes al terra. Cada camió fa la seva venda. Ofereix una caixa (pomes, taronges, mandarines, granades…) a un preu com una subhasta fins que un comprador accepta. Llavors el venedor li llença la peça de fruita per identificar-lo. El majorista paga i un porteador carrega la caixa sobre el cap. I ara què? Doncs ara l’ha de portar fora d’ aquí. Com ell, desenes i desenes d’altres porteadors han de carregar 1, 2 o fins a 3 pesades caixes sobre els seus caps mirant d’ esmunyir-se entre els altres camions, parades, caixes al terra, centenars de persones i si aquest inhumà merder no fos prou, també tenim els tuktuks de càrrega amb una plataforma de fusta al darrere que contribueixen definitivament al caos total. Jo, petit, prim i lleuger moltes vegades em quedo bloquejat sense poder fer una sola passa, envoltat d’homes suant i patint els brutals pesos sobre els seus caps, fent equilibris per no caure, per passar o per no perdre les caixes que creixen sobre els seus caps. Vaig sentint bronques, discussions i enganxades entre ells o amb els tuktuks. Això és crear-se un infern i no tenir el més mínim respecte per la condició humana. Per que repeteixo, no cal ni un sol Euro d’ inversió per crear unes condicions de treball i de vida una mica més humanes.

I entre tot aquest infernal formigueig desorganitzat, emergeix el palau Ahsan Manzil o palau rosa del 1872.

. D’entre tot aquest caos i laberint de persones un majorista de fruita des de la seva botiga em demana que segui amb ell. Em fa les típiques, inevitables i repetides preguntes (d’on soc i si soc de la seva o de quina religió). Amablement m’ofereix un te que anem a prendre a una barraqueta penjant sobre el riu i on una altra munió d’homes, tan sorpresos de veure’m allà com curiosos, em tornen a bombardejar amb les mateixes preguntes. Les mateixes. Gaudeixo de la companyia, dels seus somriures, del te i segueixo el meu camí.

. Un cop abandonada aquella ‘zona de guerra’ em perdo expressament pels carrerons de la vella Dacca. Carrers de poc més d’un metre d’amplada, botiguetes de metre quadrat, tallers d’arts gràfiques amb maquinària de museu que sense entendre res, sembla que les devien deixar aquí els anglesos quan els van fotre fora al final dels 1940s, menjar de carrer, veïns que potser no han sortit en la seva vida del barri… Al final arribo al fort Lalbagh on als estrangers cobren el doble que als locals (per consolar-se, al menys no son 10 ó 12 vegades més com fan a Uzbekistan). El fort ocupa una extensió com una illa de cases, està envoltat d’una paret i per variar, no val gens la pena. Els jardins estan ben cuidats. Segueixo perdent-me fins arribar a la presó central que no tinc ni idea de si encara funciona. Unes altes i grises parets l’ envolten totalment. Per acabar el meu recorregut expressament erràtic per aquest laberíntic petit món de carrerons, finalment trobo la porta Bara Katra que deu tenir la seva rellevància històrica doncs està marcada a una guia com a quelcom rellevant a veure aquí al centre. Mostrant la foto de la porta, així com del fort o del palau rosa, deixo a criteri dels lectors si val la pena o no. Tots ells estan marcats a una guia turística.

. Després de voltar i voltar, ara toca tornar. Ara sí que em perdo no expressament. Canvio els carreronets per carrers més amples on tornen a aparèixer els cotxes amb els seus clàxons. Afortunadament acabo ‘navegant’ per un molt agradable mar de verd, parcs i arbres. Què és aquesta bombolla d’oxigen? És l’universitat de Dacca amb les múltiples facultats. Malgrat ara ja sí que els peus em fan mal i el cansament fa estona que ha aparegut, caminar entre estudiants i zones verdes amb bons arbres és tan relaxant com agradable. Per acabar el dia i abans de creuar tot el barri de Motijheel, em quedo ben sorprès admirant la facultat de física. És un edifici bonic i pertany a l’universitat, pel que ja per definició em genera un especial sentiment, com ho faria, per exemple, una biblioteca o un centre de música. Així que per ‘honorar’ la bellesa i el contingut de la facultat de física, la seva foto és la que encapçala aquesta entrada.

 

. Un altre dia de visats on la mala llet, ràbia i fins i tot, malgrat em faci molta vergonya reconèixer-ho, fins i tot molts mals pensaments, protagonitzen la jornada. De veritat que no estic gens orgullós dels sentiments i opinions que em produeixen tota aquesta gentussa i aquests processos per obtenir visats i/o sovint per creuar fronteres. Gens ni mica. M’avergonyeixo del que sento o millor dit, del que em fan sentir, però malauradament és així.

Per molta modernitat, democràcia o saber-nos a l’any 2016, i no al 1900 ó 1950 per exemple, no crec en la total llibertat d’expressió, especialment si ho deixem per escrit públicament, com és el cas de la nostra web, així que no escriuré clarament ni el que sento, ni el que penso, doncs no vull acabar a la garjola.

Per evitar un altre rotllo o ‘culebró’ burrrrrocràtic relacionat amb els visats, suggereixo als lectors saltar-se les següents línies del dia d’avui i seguir amb demà. No vull avorrir massa, però com ja he dit en alguna ocasió, pretenc documentar aquesta aventura-viatge-projecte i aquests mal tràngols també en formen part.

. Després de que fa 5 dies vinguéssim a lliurar la documentació per fer els visats d’ Índia i ens trobéssim amb la dolentíssima sorpresa de que estaven tancats fins avui, avui seguim picant pedra i tornem. Teòricament reben persones de 8 a 13h. Nosaltres a les 7:30h ja estem davant el despatx de l’oficina d’estrangers. No hi ha ningú més excepte el noi de la neteja. La dona que gestiona les sol.licituds no arriba fins gairebé les 8:30h i comença a ser mínimament operativa cap a les 8:45h quan ens rep.

Abans d’ avui hem hagut d’emplenar un etern formulari per internet amb molts problemes per que sembla dissenyat per que no vagis a Índia. Ens va costar unes 3 hores emplenar-los i jo, després de molts intents, no vaig poder adjuntar la meva foto de cap manera. El programa no va funcionar. La foto de Jenn va costar moltíssim i al final va entrar. A part de fer-ho electrònicament, avui hem de portar-ho imprès amb una altra foto de paper (no sabem per què, si ja ho tenen al sistema). També demanen afegir el passaport original, còpia del passaport, còpia del visat i de l’extensió del visat de Bangladesh i còpia de l’últim visat d’Índia en cas d’haver-la visitat anteriorment. Jo he estat els anys 2000, 2011 i 2013 i només puc aportar, de miracle, còpies dels visats del 2011 i 2013.

Seiem davant aquesta … dona. Comencem amb la sol.licitud de Jenn. Ella ho repassa tot i ens fa el gran favor de perdonar-nos ‘errors passables’ tan ‘greus’ com no tenir un telèfon o adreça permanent a Bangladesh, o no tenir una adreça permanent a l’estat d’on presentes el passaport. Sembla que no entenen (què es pot esperar de tots aquests…?) que estem de visita, que no tenim ni telèfon local, ni vivim enlloc d’aquí i que una persona por tenir un passaport de Madagascar i viure al Japó durant tota la vida sense cap adreça a Madagascar. Això no ho entenen. Hem de tenir 2 adreces fixes. Nosaltres insistim en que serà una mentida inventada i després ens fan signar la veracitat del document. Res a fer. Grapa 2 paperets a la sol.licitud de Jenn i després haurem d’inventar-nos 2 adreces. Repassada la resta de la informació, l’accepta.

Ara em toca a mi, i la primera al front. És igual que el seu sistema informàtic de pena es pengi mil vegades, que ens tingui hora i mitja entrant informació i que no em deixi adjuntar la meva foto. La foto no hi és i això és molt greu. La …. dona aquesta hem diu que torni a omplir-lo i li presenti en paper abans de les 13h d’ avui. ‘… !!! … !!! … !!!’

Tenim poc més de 3 hores per tornar a emplenar el suplici del formulari a internet (amb foto inclosa) i per imprimir-ho. L’estat d’angoixa, nerviosisme, i … mala llet, repeteixo malgrat m’avergonyeixi de sentir-lo, gairebé no em deixa ni pensar. Sortim al carrer i durant més de 2 hores anem bojos per omplir de nou tota l’informació, per adjuntar la foto al seu penós sistema i per imprimir els papers. No tinc ganes de descriure aquestes angoixants hores, però crec que és fàcil fer-se una idea.

Per emplenar el formulari del visat, a part de les mil preguntes que trobo normals o raonables per acceptar un turista de vista a un estat, també demanen dades tan ‘rellevants per la seguretat nacional’ com la religió, marques visibles identificatives, nivell d’estudis, nom, nacionalitat actual i prèvia i lloc de neixement del pare i mare, data d’arribada, lloc d’entrada i sortida, llocs per visitar, si has estat abans, si sí has estat llavors volen el visat anterior i què vas visitar, adreça on estaràs, informació sobre la teva professió, dades de referència tant a Índia com a Bangladesh… això seria gairebé còmic si no fós per que és un malson real.

Gairebé a migdia tornem amb tots els papers de nou. Jenn ja te 2 adreces inventades als paperets grapats que ens han demanat emplenar, així com una petita aclaració escrita a ma a la sol.licitud impresa. Jo ja tinc el paper amb foto. La …. dona aquesta ens rep i repassa tot de nou. Sembla que ara sí, però no podem seguir per que el seu sistema informàtic ara no funciona. Què estrany? Quin desastre! Ens hem d’esperar fora el seu despatx durant més d’una altra hora. Quan ella ens torna a cridar ja son les 13h. Pago el robatori a mà armada del visat més tots els altres conceptes afegits per engreixar totes aquestes sangoneres intermediàries i ara tocarà esperar. Seguidament li toca a Jenn. Son les 13:30h, 6 hores més tard des de la nostra arribada al matí i aquesta… dona ara diu que la foto de Jenn és massa petita! Afegeix que hi ha un altre greu problema per que hem escrit 2 paraules als papers i això no es pot fer! Jenn i jo estem a punt de … donar raons fundades a les autoritats legals per engarjolar-nos. La tensió, la ràbia i les ganes de… son tan, tan grans que gairebé estem a punt d’engegar tot a fer punyetes i saltar-nos Índia. Respirem molt, molt profundament i mantenim la calma. A més hem de seguir mostrant un somriure i explicar-li de ‘molt bon rotllo’ que ella ha vist la foto abans, fa poques hores no hi havia cap problema i que aquestes fotos han estat vàlides per visats de Birmània, Tadjikistan, Uzbekistan i Bangladesh. Al final traga amb la foto. Respecte a l’escrit, ella truca a algú del despatx per que faci una altra impressió des de l’ordinador. Un grandíssim problema resolt molt fàcilment. És qüestió de voler, no de poder. Ella ja enganxarà la foto i els paperets annexes amb les adreces falses. Ens ha ‘perdonat la vida’ i ens emplaça a tornar en 1 setmana per que potser tindrem molta sort i podrem recollir els visats en un termini rècord. Així doncs, toca agraïr-li la seva benevolència amb un somriure tan gran com fals i ple de ràbia continguda.

Sortim d’allà cap a les 14h destrossats mentalment i crec que amb una úlcera d’estómac.

Repeteixo, per molta modernitat, democràcia o saber-nos a l’any 2016, no crec en la total llibertat d’expressió, especialment si ho deixem per escrit públicament, com és el cas de la nostra web. Així que no escriuré clarament ni el que sento, ni el que penso, doncs no vull acabar a la garjola.

 

. Estem tan fastiguejats de Dacca, de tot el que representa en qüestió de papers, visats, burrrrrocràcia i del tràfic amb el constant soroll que ens envolta i engoleix durant dia i nit, que en comptes de quedar-nos a l’hotel tancats 1 setmana per anar a recollir els visats, decidim fotre el camp. La molèstia serà important doncs haurem d’agafar 2 autobusos de nit, però esperem que valgui la pena.

Marxem a Jessore, per on haurem de passar en direcció a Índia un cop tinguem els visats i on ja vàrem trobar un hotel que sense ser cap meravella ni totalment silenciós, esperem estar uns dies molt més tranquils.

. Deixem l’habitació de l’hotel de Dacca per estar forces hores treballant a la recepció. També sortim una mica, però tornem a amagar-nos fins cap a les 20h quan marxem fins la parada del bus. Aquest no surt d’una estació pròpiament dita, sinó que passa recollint passatgers per davant les diverses oficines que la companyia de bus te escampades per la ciutat. Pel carrer Toyenbee circular road passa puntualment a les 2130h. Ja estem als nostres força còmodes seients veient el sidral de Dacca des de la finestra. Al matí la vida comença força tard, que és quan més ens agrada caminar pels carrers, però és que tot acaba molt tard. Moltes botigues estan obertes fins les 22h i moltes dels milers de parades que envaeixen qualsevol racó dels carrers i voreres segueixen la seva activitat passades les 22h. Seguim pel sidral de tràfic durant potser hora i mitja. Crec que a les 23h encara estem per les afores de Dacca.

 

. Dormim bastant durant la nit. Així com quan vàrem venir des de Jessore fa uns dies, l’obstacle principal molt important és creuar el riu Padma. També era de nit i no estic segur, però més o menys sortíem de Jessore cap a quarts de 22h, vàrem estar fent una llarguíssima cua d’unes 3 hores per creuar en ferry el riu i arribàvem a Dacca passades les 7h. Avui l’espera per poder embarcar-se encara és més llarga. Sense controlar-ho exactament amb un rellotge jo diria que estem avançant uns pocs metres, aturant el motor uns minuts i tornant a engegar durant 5 ó 6 hores! Sí, sí. Ens passem la major part de la nit fent una gran i impressionant cua. Si no m’equivoco, crec que agafem la carretera N5 entre Dacca i Arichia i aquesta mostra uns 100 quilòmetres entre el centre de Dacca i el ferry al port d’ Arua. Estic gairebé segur que hem passat per aquí i per fer aquests aproximadament 100 quilòmetres hem trigat 9 hores! Nou! Primer el gran caos de dins de Dacca. Després la mega cua pel ferry. Increïble.

Menys mal que no tenim pressa, però insisteixo que aquestes hores perdudes, multiplicades per tots els camions, autobusos i persones, és un cost econòmic brutal. La bona notícia per mi, volent com sempre ser optimista i veure el costat bo de les coses, és que he pogut gaudir amb els primers raigs de sol del dia, veure l’ embarcament dels autobusos i camions dins grans ferrys i captar unes boniques imatges d’algunes petites embarcacions navegant pel gran riu mentre el sol s’alça desempallegant-se de l’horitzó.

Son cap a quarts de 7h, estem a Daulatdia, a l’altre costat del riu i manquen uns 125 quilòmetres fins a Jessore. Ara, sense cues, sembla que és moment de recuperar totes les hores perdudes. Arriba el moment de guanyar-se a pols la dolentíssima fama que sota el meu punt de vista tenen molts conductors d’ autobusos (mai tots). És hora de seguir rebentant el clàxon, de fer eslàloms a tot drap entre altres vehicles, camions, carros, tuktuks, ciclistes, persones… És hora d’arriscar la vida de tots els passatgers i de tot ésser viu que va per la carretera. Ens sap tan greu agafar autobusos i alimentar aquests conductors! És una llàstima que no podem arribar a l’estació de tren i comprar un bitllet pel mateix dia. Sembla que cal fer-ho amb molta antelació, doncs crec que s’omplen ràpid. Hi ha pocs trens i molta, però que molta gent.

Finalment arribem a Jessore cap a quarts de 10h, 12 hores després de pujar al bus. Evidentment no arribem a les 5 ó 6h del matí com ens informaven. Aquestes hores de dia ens han permès comprovar que el paisatge i els pobles d’aquesta ruta son iguals als que vàrem veure caminant la nostra ruta, una mica més al sud.

. Jessore és molt més petit que Dacca i malgrat desconèixer la zona on ens deixa el bus, ens és fàcil situar-nos i trobar la ‘nostra habitació al nostre hotel‘ on un home que sempre és molt amable, ens torna a rebre amb un gran somriure.

Amb tot l’equip a l’habitació, la temptació d’una dutxa i una becaina és molt gran, però encara tinc feina. Pensant en la indesitjable tornada a Dacca d’aquí a pocs dies, vull provar sort amb el tren. Ambdós volem agafar el tren cap a Dacca i no el bus que desgraciadament haurem de tornar a agafar per sortir de Dacca i seguir cap a Índia. M’atanso fins l’estació de tren i jo diria que el cap d’estació atentament m’informa dels trens i fins i tot ell mateix, deixant el seu lloc i anant fins la guixeta, em treu els bitllets per fer un Jessore Dacca arribant a l’estació de Kamalapur, davant el ‘nostre hotel’. Genial! Estic molt content de poder anar en tren, d’ haver trobat lloc i de l’atenció d’aquest amable senyor. Gràcies!

. Amb la feina feta, ja podem passar la resta del dia descansant, escrivint i gaudint de la tranquil·litat del centre de Jessore on no tot és silenci, ni molt menys, però el soroll és moltíssim menys i els voltants de l’hotel, situat entre carrerons on només passen tuktuks, bicicletes i alguna moto, son molt més agradables i tranquils. És per això precisament que ens empassem 2 nits de viatge.

 

. Avui comencem el dia molt d’hora. A les 2h de la nit ens aixequem per acabar de preparar un text de presentació, uns enllaços i unes proves gràfiques per presentar el nostre viatge-projecte-aventura dins una pàgina web on els seus subscriptors fan tot tipus de preguntes. No tenim ni idea de com funciona, ni de com funcionarà. És una llàstima que els administradors de la pàgina web no hagin acceptat publicar o anunciar aquest torn de preguntes obertes al seu calendari. Suposo que no som ni famosos, ni prou importants. Jo crec que si el seu públic veu amb antelació els temes que s’obriran a preguntes, es poden preparar millor i tot és més productiu.

Bé, sense cap més presentació prèvia, a les 3h de la nit, les 22h d’ahir a Europa, les 16h a la costa est i les 13h a la costa oest dels Estats Units d’Amèrica, obrim el torn de preguntes.

Ens passem el dia entretinguts amb aquesta nova experiència que podem fer ara per que tenim temps i certa connectivitat a internet. Al menys, ja que estem matant el temps esperant els … visats, mirem de ser productius. Al llarg de les hores anem responent les preguntes. Hi ha un moment en que les bateries dels nostres telèfons s’esgoten, igual que nosaltres, doncs portem gairebé tota la nit amb això. És llavors moment d’aturar-se una bona estona, dormir i encabat seguir responent a totes les persones que mostren interès i curiositat en nosaltres. Hores després se’ns acaba el dia.

Abans de començar tot això, com no teníem ni idea de com funcionaria la cosa, havíem pensat en respondre preguntes durant un parell d’hores, tancar-ho i prou, però ara ja portem unes quantes hores i veiem que les preguntes segueixen arribant. Així doncs, decidim avisar que marxem a dormir però que mantenim el diàleg obert. Agraïm molt a tothom l’interès mostrat i les preguntes que ens arriben de llocs molt diversos del món, demanem que si volen seguir preguntant, que deixin les seves qüestions publicades per així nosaltres repondre-les demà.

 

. Després d’una bona nit de descans, el dia d’avui s’aixeca molt més tranquil per nosaltres. Referent a l’experiència de  preparar la informació, presentar el viatge i d’obrir un torn de preguntes al món, ja vàrem fer l’esforç ahir. Avui seguim responent unes quantes preguntes més però ara ja son moltes menys.

Com a conclusió direm que finalment hem tingut un total de 166 entrades, comptant preguntes i respostes. Ha estat una bona experiència. Potser ho tornem a repetir d’aquí a uns quants mesos. Ja veurem.

 

. Després de la nostra ‘fuga’ de Dacca durant els dies en que hem d’esperar entre el lliurament de tota la documentació pel visat d’Índia i el teòric dia de recollida, hem estat amagats a Jessore, molt més tranquil·lets. Ara hem de tornar a Dacca per recollir els passaports i esperem que també els visats. Aquesta nit toca tren, no autobús.

. Esperem a l’estació de tren que inevitablement es va omplint i omplint de gent. Sabem quin és el tren i els seients, però com sempre, no tenim ni idea de com encertar el vagó. I també com sempre, després de preguntar a un senyor, tornem a tenir la sort de trobar-nos algú que ens ajuda. No només ens diu per quina zona de l’andana hem d’esperar, sinó que quan arriba el tren i tothom va a la desbandada, ell apareix entre la multitud, ens toca a l’esquena i ens fa seguir-lo fins el nostre vagó que ha quedat força desplaçat respecte a on esperàvem. Aquest ha estat un altre senyor amable a qui agraïm la seva ajuda. Entre d’altres motius per que en aturar-se el tren hi ha molta gent que triga en baixar, som molts els que volem pujar i per postres, el tren no s’espera gaire. Suposo que la gent ja ho sap això i aquest deu ser el motiu pel que la pujada al vagó és força salvatge.

Un cop trobats els nostres seients, m’alegra poder escriure que la qualitat del tren, dels seients i del servei és molt acceptable. Dona gust gaudir d’ un trajecte o transport una mica decent.

 

. El tren sortia de Jessore puntual a les 21:15h i arriba puntual a les 6h a l’estació Kamalapur de Dacca. Al davant tenim l’hotel ‘de sempre’. Agafem una habitació i sortim disparats cap a recollir els fruits de tant d’esforç, paciència i diners. Avui és dia de ‘collita’ tant del passaport amb el visat d’Índia, com l’extensió del visat de Bangladesh. Tota la feina i tota la porqueria ja està feta, així doncs, avui hauria de ser bufar i fer ampolles. Arribar, lliurar els rebuts per identificar-nos i recollir els passaports. Això seria el normal. A veure què tal va la cosa.

. Avís al lector: Malgrat fer-me pesat i veient com ha anat tot plegat, creiem oportú suggerir al lector que es torni a saltar aquest dia per que la descripció del que ens ha passat serà llarga, pesada i gens agradable. Ara bé, si el lector te temps, ganes i una mica de curiositat ‘macabre’ per saber com funciona aquesta subespècie humana amb la que estem obligats a tractar i per conèixer un dels costats més foscos del que s’ha de fer per poder caminar per aquest món, endavant amb la lectura!

. Visat d’Índia: Arribem a les oficines on gestionen els visats d’Índia. Allà on teòricament atenen al públic a partir de les 8h, però la …. dona que hem hagut de veure cada vegada no arriba. Porta 1 hora de retràs i no apareix. A les 9h un altre home que també l’espera ens diu que aquesta …. dona no arribarà fins les 11h! Per un costat tenim aquest senyor que amablement en avisa. Moltes gràcies per avisar. Per altra banda, a l’altre costat del comportament humà tenim a les 3 ó 4 endollades que treballen aquí. Aquestes ens han vist venir a les oficines ja 4 vegades, ens veuen esperar davant del despatx de la que no arriba, saben que l’estem esperant i sembla que també saben que no arribarà fins com a mínim 3 hores tard. Doncs aquestes endollades ni ens avisen, ni ens diuen ni ase, ni bèstia. Com nosaltres ni podem, ni volem esperar 3 hores a que la …. senyora aparegui, demanem si podem recollir el passaport i marxar. Una amable empleada (també la volem esmentar), truca a un senyor qui extreu els nostres passaports d’una enorme pila on tots els passaports son verds, el que molt probablement vol dir que tots son de Bangladesh. En 2 mesos aquí encara no hem vist cap turista i només 4 blancs un moment a una ONG que anaven escortats per 6 policies.

Malgrat el veritable malson que ens ha representat la gestió del visat d’Índia, que difícilment oblidarem i que ja està prèvia i detalladament descrit, també volem agrair la celeritat en revisar tota la nostra documentació i en posar-nos la pegatina del visat al passaport. Han trigat 3 dies laborables, quan segons ens diuen, acostumen a ser de 4 a 7.

Ja tenim els nostres passaports amb el visat d’Índia!!!!

. Després d’assolir el primer objectiu del dia, ara toca caminar cap a les oficines del dip on avui tenim cita per recollir l’extensió del visat de Bangladesh. Una extensió que demanàvem fa 1 mes i que avui esperem recollir, després de que hagin fet les ‘investigacions policials sobre nosaltres’. Avui que ja estem a punt de marxar.

. Extensió visat Bangladesh: Arribem a les 11h. També és la nostra 4a vegada a aquestes oficines. Hi ha una sala amb cadires, 5 ó 6 militars a l’entrada que es toquen el … nas tot el dia, 4 finestretes i 1 porta d’accés als despatxos d’aquests ….. funcionaris. Com sempre, ens trobem molta gent a les cadires i molts aglomerats davant 3 finestres sense cap ordre. Només 1 finestra sembla tenir una cua normal. La porta d’accés al interior de les oficines també acostuma a ser un petit camp de batalla on la gent intenta parlar o accedir a algú concret per aconseguir el que busca.

A aquestes finestres teòricament hauríem de lliurar els passaports i els paperets que ens varen donar fa un mes i sortir amb l’extensió del visat, però això no sembla funcionar. Què estrany?! Com això sembla ser ‘campi qui pugui’, intentem accedir i gestionar-ho no per les gairebé inaccessibles finestres a petar de gent, sinó per la porta d’accés als despatxos i a aquesta colla de ….. funcionaris. Demanem per l’amable noi que ens va ajudar i al cap d’una estona d’espera acabem creuant la famosa porta. Allà dins parlem amb ell que ja sap perfectament què venim a buscar. Després de més esperes i de passar al despatx de l’assistenta del director per tornar a parlar amb ella, el nostre ‘amic’ ens torna els passaports amb un gran segell que ocupa tota una pàgina. És la famosa ‘extensió del visat turista’ per un mes des que ho vàrem demanar, però per 7 dies des d’avui. No pensem estar-nos tant de temps.

Son les 13h, portem 2 hores, 120 minuts des de que hem arribat i ja tenim els nostres passaports amb l’extensió del visat turista de Bangladesh !!!!

. Paper anomenat ‘change of route’ o canvi de ruta: Fins ara, aquestes 2 ‘fites’ assolides han estat relativament assequibles, malgrat les esperes finals i una manifesta ineficiència en lliurar unes pegatines anomenades visats després de ja haver malbaratat moltíssimes hores en dies previs. Però ara ens enfrontem a un altre document que només una ment malalta com la d’aquests ….. funcionaris de ….. de segell, es poden inventar. Resulta que si sortim de Bangladesh per un indret o mitjà diferent al d’entrada, necessitem un permís d’aquests i només el podem obtenir a aquestes oficines, prèvia obtenció de l’extensió del visat que ens acaben d’enganxar al passaport.

Un home ens diu que no ens cal el permís de ‘canvi de ruta’. Li demanem que ens ho deixi per escrit. No ho fa. El senyor de la finestra 1 ens diu que un cop amb l’extensió del visat, hem d’emplenar una nova sol·licitud juntament amb fotocòpia del passaport, del primer visat de Bangladesh, de la renovació obtinguda avui i una foto. Tornem al despatx de l’assistenta del director, ens confirma que necessitem el permís i ens dona una sol·licitud que emplenem. Després ens diu que calen fer pases i documents força diferents al senyor de la finestra 1, a qui acaba trucant, doncs sembla que ella mateixa no s’aclareix ni te gaire idea. És clar, aquesta està al seu despatx amb un bonic cartell que indica la seva categoria professional o funció, i ens preguntem, què punyetes pinta aquí? Què fa?

Amb la sol·licitud de la senyora emplenada tenim una petita sorpresa agradable. Un militar del que porta papers amunt i avall tot el dia, ens ajuda i fa fotocòpies dels passaports aquí dins les oficines, estalviant-nos sortir al carrer, fer les fotocòpies i en tornar, quedar-nos fora a la sala on la gent s’apila davant les finestres. Gràcies per les fotocòpies. Amb tots els papers que ens han demanat, tornem al senyor de la finestra 1, qui ens diu que la sol·licitud ja emplenada i donada per la seva cap, no serveix. Hem d’emplenar una altra. Ho fem i ara toca esperar. Ens ‘aparquen’ a una sala de les de dins (no ens treuen a la sala d’espera general) i allà estem 2 hores. Hem arribat aquí dins a les 11h i a aquestes cadires a les 13h. A les 15h el nostre ‘amic’ ens diu que marxem a menjar quelcom i quan tornem en 1 hora, ja estarà. Marxem pocs minuts i tornem a la sala general. La zona de guerra. És desolador veure com aquestes persones s’apilen sense cap ordre, ni cua, ni sentit del respecte, ni res de res. Des de la meva baixa estatura amb prou feines veig les finestres. Arriben les 16h i, evidentment, no passa res. L’agulla del rellotge va corrents i no passa res. L’única diferència és que jo ja estic perdent la paciència. Pico la porta, demano pel nostre ‘amic’. Ni cas. Més tard el veig un moment a través dels vidres i al mig de la gentada crido fort el seu cognom. Molts em miren i ell també, fent-me el senyal que segueixi esperant. Ja n’hi ha prou. Torno a picar la porta. Al poc surt el militar que abans ens ha ajudat i veient-me ja molt fart, surt i ens fa seguir-lo. Sortim a les escales. Anem 2 plantes més amunt i per les escales ens demana diners per la seva butxaca. Ens parla en sa llengua. No l’entenc i a cau d’orella em diu ‘money, taka’. Li responem que ja hem pagat molt pels visats, per les renovacions i que per ell no tenim ni pensem donar res de res.

Sense ell anem 2 plantes més amunt. Un home ens fa esperar i seure a una habitació. Li diem que ni seiem, ni esperem. Ens plantem davant el despatx d’algú amb força galons, veient el tamany i tipus de despatx. No entrem, però veiem com el nostre nou interlocutor li porta una carpeta lligada amb una corda i li fa signar un paperet. Surt amb la carpeta. Nosaltres ens enganxem a ell. Ara anem a una altra planta i una senyora també estampa la seva signatura al mateix paper. Seguim amb un altre despatx i senyor. Mateix patètic procediment. Totes aquestes sangoneres funcionàries de ….. van signant sense mirar, ni llegir absolutament res de res. Ara seguim al portador de la carpeta fins la planta on hem estat tot el dia. La carpeta passa a mans d’una senyora. Aquesta no signa res (estrany). Ella la porta finalment al senyor de la finestra 1, a qui ja coneixem de sobres. Sense nosaltres tocar la carpeta, no ens separem d’ella. Estem d’empeus davant la taula del senyor i la carpeta. Quan aquest l’obre, veig que hi ha 2 paquets de papers amb les nostres fotocòpies, sol·licituds emplenades a ma i a part, un paper amb els nostres 2 noms sota dels quals compto entre 4 i 6 signatures diferents i 2 segells.

El de la finestra 1, veient-nos davant d’ell sense moure’ns, repassa els papers i, ves per on, treu una nova sol·licitud en blanc com la que ens ha donat la seva cap al començament. Una com la que hem emplenat i que ja li hem lliurat abans. Li diem que ja la te. Ens respon que ‘s’ha perdut’ i que la tornem a emplenar. Ho tornem a fer. Ara tot el nostre expedient l’ agafa el nostre ‘amic’, ens diu que no marxem i ell marxa.

Jenn i jo, una altra vegada com ens passà fa una setmana amb els documents del visat d’Índia, estem a punt de … donar raons fundades a les autoritats legals per engarjolar-nos. La tensió, la ràbia i les ganes de… son tan, tan grans que gairebé estem a punt de fer quelcom no gens bo.

Mentre esperem, veiem com el ja famós senyor de la finestra 1 va signant totxos de papers sense mirar res, mentre una altra sangonera li passa els papers i un cop signats, els recull i amuntega a una altra pila. Això a un despatx ple de columnes de papers i carpetes.

Aquest dia, aquest passeig entre despatxos i funcionaris veient el que fan, seure aquí amb aquests 2 observant com malbaraten els impostos de la gent i els escassos recursos d’aquest país, és un exemple de llibre, una definició de diccionari del per què aquests ….. funcionaris de ….. de segell ténen la fama que es guanyen a pols cada dia. Quina vergonya l’espècimens!

El nostre ‘amic’ torna amb els papers. Veig que unes de les sol·licituds emplenades a ma arriben amb uns segells. Aterren a la taula plena de piles de papers. Nosaltres ens aixequem i tornem a plantar-nos al davant. No volem donar-li ni un respir. Ell mira els papers, veu el segell i arriba un altre merder. Crec entendre que el segell representa algun altre funcionari d’aquests que no deu estar present. Ara han de buscar una manera d’esborrar el segell. Tatxen el segell, fan fotocòpies tapant la guixada i els papers tornen a desaparèixer. Tornem a seure.

Al cap d’una estona torna el nostre ‘amic’ amb unes de les nostres sol·licituds emplenades a ma que ara porten uns segells diferents. Això son els permisos de ‘change of route’ o canvi de ruta !!!!

Son les 17:15h quan obtenim aquest paper. Han passat 6h i 15 minuts, 375 minuts des de que hem arribat. De veritat que això ha anat així. Ni exagerem, ni mentim. No és cap retorçada invenció. No és cap acudit de mal gust. És una pel·lícula de terror i ciència ficció feta realitat.

. Com va passar avui fa una setmana quan lluiràvem la documentació pel visat d’Índia, avui sortim d’allà cap a quarts de 18h destrossats mentalment i crec que amb una altra úlcera d’estómac.

. Repeteixo, per molta modernitat, democràcia o saber-nos a l’any 2016, no crec en la total llibertat d’expressió, especialment si ho deixem per escrit públicament, com és el cas de la nostra web. Així que no escriuré clarament ni el que sento, ni el que penso, doncs no vull acabar a la garjola.

. Ara, un cop assolits tots els objectius del dia i jo diria que de les últimes setmanes, toquen uns fantàstics 10 quilòmetres de tornada a peu a l’hotel. Quan sortim de l’edifici del dip ja és fosc. Ara toca caminar amb un tràfic infernal, molt poca llum, gent per tot arreu i un soroll ensordidor. És la cirera del pastís d’avui. Caminar de dia per Dacca ja és lamentable, però fer-ho fosc…

. Respecte a tots aquests ….. funcionaris de ….. de segell, aquí, allà, a casa, arreu del món, jo em pregunto si s’avergonyeixen de la seva feina i de la seva existència. Amb això molt probablement em posaré uns quants lectors en contra, sobretot si son o tenen relació amb aquests tipus de funcionaris, però és que son una xacra i un càncer per les nostres societats. Molts governs creen normes i llocs de feina totalment inútils per tal d’emplear aquests funcionaris que a part de no poder-los acomiadar (això hauria de ser il·legal i esperem que canviï aviat), ens costen fortunes dels pressupostos i ens obliguen a alimentar-los i mantenir-los, xuclant-nos més i més impostos. Aquests funcionaris, amaguen la seva ‘feina’ per pura vergonya?

 

. Després del difícil dia d’ahir, aquest matí volíem dormir, volíem descansar abans de deixar l’habitació i haver d’esperar un altre autobús de nit, però el soroll del tràfic afegint els altaveus que fins a 5 vegades al dia (començant cap a les 5h del matí) criden ben fort per que la gent vagi a resar, fa el descans impossible. Així que torno a estar despert per poder veure l’última sortida de sol a Dacca.

. Avui finalment podem fotre el camp d’aquesta enorme, hiperpoblada, fastigosa, bruta, caòtica i infernalment sorollosa aglomeració d’humanitat, després de que aquests 2 nous visats i el ’canvi de ruta’ ens hagin robat moltíssima energia, il·lusió,ganes, temps, esforç, creença en l’espècie humana, recursos i diners. Estem fins els …

. Deixem l’habitació, estem a la recepció de l’hotel, sortim molt poc pel barri i al vespre tornem a agafar l’autobús cap a Jessore. Llàstima que avui el tren no tingui servei. Veurem quantes hores ens passem aquesta nit fent cua per embarcar dins un ferry i creuar el riu Padma. Seràn 3? 4? 6??

. Mentre estem a la recepció de l’hotel, llegint, escrivint i esperant l’hora de marxar un dels empleats ens ensenya el seu nou telèfon mòbil a tots 2. Després segueix amb Jenn a qui te ganes d’ensenyar-li unes fotos. Quines? Les que te al seu telèfon i al seu compte d’una xarxa social. Curiosament, com ja ens va passar amb una dona que treballa amb els nens del carrer a Chittagong, el noi d’avui també és un gran amant de fer-se fotos a ell mateix. Ja hem comentat alguna vegada que és molt freqüent això d’auto fotografiar-se. Així que Jenn pateix unes quantes fotos del noi, de la seva cara, gairebé totes fetes als mateixos seients de la recepció de l’hotel on ara estem. Apassionant!

. Un toc de tendresa a Dacca. Quan entro a un lloc on serveixen menjar (anomenar a tots aquests llocs ‘restaurants’ seria massa), una papallona arriba volant, em volta pel cap i sorprenentment s’atura sobre el meu nas. Me la miro com puc i no marxa fins que sense tocar-la, la convido a seguir la seva ruta.

 

. Arribem passades les 6h del matí, gairebé 3 hores abans que fa una setmana. Avui el ferry l’ hem agafat a quarts de 4h. Ja tornem a ser a Jessore amb tots els visats i paperets a punt per travessar una altra frontera i començar un altre tram de la nostra ruta a peu.

. La resta del dia la passem descansant físicament, gaudint d’una habitació i llit per que aviat no sabrem el que ens trobarem ni on dormirem i també escrivint i documentant aquests últims dies tan, tan diguem que intensos.

. Bangladesh se’ns acaba o millor dit, l’ acabem. Un cop feta la nostra ruta a peu, dedicat temps al voluntariat i obtinguts tots els documents, visats, paperets i burrrrrocràcia, a les 4:30h ens llevem. Caminem per Jessore tranquil·lament, sols, sense tràfic, ni gent, ni soroll fins agafar un bus cap a Benapole. En arribar fem l’ últim esmorzar ‘típic’ i entre un munt de camions aturats i uns quants pesats tuktuks que ens volen pujar, ens atansem fins la frontera. A veure què passa i com passem.
. Entrem a un edifici que no està malament. Ens fan passar tot l’equip per un escàner i seguint el recorregut marcat arribem al moment de mostrar el passaport. Abans de mirar-nos res ens diuen que hem de pagar la taxa de sortida. Ja ho sabíem, però no la quantitat exacta, així que ens havíem guardat unes quantes takes per poder pagar l’últim robatori oficial. Anem a pagar i ens donen 2 rebuts. El primer se’l queda un home que ens apunta a una llibreta. Ara ja podem tornar al mostrador on lliurem el passaport. Els homes son amables. Miren el rebut conforme hem pagat, els passaports, tot legal, tot correcte, segell i fora. No fan cap esment al famós paperet de ….. ‘canvi de ruta’ i nosaltres no diem res expressament. Així ara podem escriue que, tal i com també diu alguna guia, no acostumen a demanar-lo, però com és tot tan aleatori i no sabem què passa si el demanen i no el tens, vàrem preferir aconseguir-lo malgrat la penosa experiència que això ens va suposar.
. Les indicacions per sortir tant de l’edifici com de Bangladesh son clares. Els missatges de comiat, també. A més, ja indiquen la molt probable propera destinació un cop a Índia, que no serà la nostra. Ara, després de Dacca, tenim una sobredosi de ciutat gran i caòtica, pel que evitarem Calcuta. A més, ens queda massa al sud i nosaltres ara apuntem al nord-oest. Per acabar, haig de dir que m’agrada molt i trobo molt encoratjador veure un cartell on prohibeixen fumar. Molt bé! Adéu Bangladesh. Hem gaudir de la teva natura, dels teus camps treballats i de la cordialitat de moltes persones.