Aquesta entrada reflecteix el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.
Per què Bhalua? És una ciutat important o poble de referència? No, no, no! De cap manera. Bhalua només és un molt petit conjunt de cases tan lletges com la gran majoria de poblacions que anem creuant o visitant. Però agafo Bhalua per que és el primer poble que ens hem trobat un cop deixat l’estat de Jharkhand i quan entrem a l’estat de Bihar. Amb aquesta referència tallo en 2 trams el llarg recorregut entre Burdwan i Benarès que és d’ aproximadament uns 570 quilòmetres.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Burdwan, Bhangakuthi, Keshabganj, Chatti, Nababhat, Fagupur, Chandul, Bordighi, Baradighi, Sanko, Kulgoria, Urochati, Sarul, Galsi, Urochati, Sarul, Galigram, Pursa, Paraj, Rakona, Jharul, Bhirsim, Budbud, Sadhunagar, Maro, Kotagram, Kanksha, Panagarh, Kanksha, Birudiha, Rajbandh, Banskopa, Khatpukur, Muchipara, Khairasol, Durgapur, Faridpur, Bhiringi, Old Court More, Maingate, Gamonmore, Banagram, Gopalmath, Dubchururia, Andal, Kajora, Harishpur, Baktarmagar, Mangalpur, Bansra, Punjabi, Raniganj, Satgram, Bogra, Chanda, Ningha, Sripur, Gobindnagar, Asansol, Gopal Nagar, Dhadka, Moujuri, Jubile, Palash Diha, Chowrangi, Laksmunpur, Debipur, Duburdih (West Bengal), Chirkunda (Jharkhand), Maithon, Sanjay Chowk, Kalimati, Raijpura, Jamuna Nagar, Gopalpura, Mugma, Kanchandih, Sashanberia, Belchari, Nirsha, Deviyanagate, Tetulia, Barwaeast, Kharkabad, Fufuadidh, Deoli, Rangabandh, Ratanpur, Fakirdih, Govindpur, Amarpur, Kowabandh, Kandra, Saharjor, Panduki, Kashitand, Barwadda, Lohar, Barwa, Kalyanpur, Jorapipal, Udaipur, Kharni, Bartand, Domanpur, Karitand, Rajganj, Daludih, Karnapura, Bhimatand, Daya Banspahar, Kotaldih, Brahmandiha, Ledatand, Sahobahiyar, Sahubahiyar, Mantanand, Topchanchi, Bhawardaha, Kalianpur, Nimiyaghat, Partapur, Hussain Nagar, Rangmati, Barmasiya, Dumri, Kulgo, Ghujadih, Dumariatand, Ghanghari, Beko, Aoura, Majidabad, Tirla More, Bagodardih, Bagodar, Manjhiladih, Gaira, Atka, Gulmohar, Gorhar, Shiladi, Belcuppy, Barkatha, Hazaribag, Kosma, Dharhara, Ghanghari, Sakrej, Barsot, Kariyatpur, Panchmadan, Barhi, Dasua, Hazaribagh, Rasoiya, Dhamna, Singhrawan, Pipra, Kegath, Bahera, Sardapur, Mouhudi, Chouparan, Dhanua (Jharkhand), Bhalua (Bihar)
. Sortim de l’hotel a les 5:15h i podem caminar molt tranquils per la ciutat de Burdwan fent uns 5 quilòmetres fins trobar-nos de nou l’autopista. Tenint en compte que és una autopista, i que sempre, sempre serà molt millor un camí de terra, una pista o una carretera local poc transitada, trobo que aquesta autopista està força bé per caminar. Fins i tot hi ha algun tram prou agradable que permet deixar el voral, baixar un terraple i caminar trepitjant terra sota uns arbres. L’autopista no és com les d’Europa, doncs aquesta està oberta a vianants, bicicletes, hi ha cases i poblats a tocar i alguna cabra o vaca pastura molt a prop. Afortunadament no veiem tuktuks i els 2 carrils de circulació sempre estan nets de tràfic o persones que puguin alentir o destorbar la ràpida circulació de vehicles, que toquen menys els maleïts clàxons. Menys no vol dir gens, però ja és un gran avenç i és molt d’agrair.
. A gairebé les 17h ja fa estona que estem cercant lloc per dormir, però abans fem una paradeta per descansar. Jenn te el genoll dret i l’espatlla esquerra que li fan bastant de mal ja fa quilòmetres i jo, com sempre, a partir d’ unes quantes hores, pateixo de l’esquena. Als costats de l’autopista de tant en tant hi ha ‘hotels’, entenent com a tals, llocs per menjar. Alguns tenen un espai extra a cobert on els locals poden dormir sobre uns ferros en forma rectangular que tenen una malla tensada que fa de matalàs. Seiem fora un moment i un home jove que gestiona un hotel d’aquests ens ofereix un te i després ens diu que podem quedar-nos a dormir. Caram quina sorpresa. Ell insisteix en que dormim sobre les plataformes, però els mosquits estan en peu de guerra, com cada dia a aquesta hora, i estirar-nos sense mosquitera no és una bona idea. A més, per això carrego la tenda amunt i avall per tot arreu! Trobat un raconet, esperem a que es faci una mica més tard i a dormir dins el nostre palauet mòbil.
. La famosa autopista NH2 que tan gratament sorpresos ens ha deixat durant els primers quilòmetres quan la vàrem començar, un cop passat Memari, segueix despertant la meva admiració per la magnitud i la qualitat de l’obra, però especialment a partir de Panagarh, s’ha convertit en un camp de batalla en construcció.
Primer vàrem arribar a Panagarh i ens trobem un impressionant tros nou d’ autopista amb 3 carrils per sentit que està tallat, pendent d’acabar. No hi ha ningú. La temptació de caminar per aquest petit paradís particular és enorme, però mirant en la distància veiem que fa una corva en sentit contrari a on pensem que hauria d’anar. Això ens crea el dubte de si és la mateixa autopista o si és una desviació cap al nord. Si és una desviació, l’aventura ens pot sortir molt cara en temps, distància i sobretot energia i cansament, per que hauríem de tornar enrere i seguir el camí correcte. Aquest dubte ens empeny a seguir tot el merder de tràfic que ara s’acumula en una carretera vella, tronada, de 2 carrils i que a més va de cap al centre de Panagarh. Quin sidral! Tornem a viure i patir el pitjor. Cues, gent conduint per on els dona la gana, fums, caos i sobretot, molta pols i molt, molt de soroll. Els clàxons de les pilotes! Aquests … … no deixen de fer-lo sonar i la seva potència és ensordidora. Per rematar la fabulosa experiència de creuar aquesta porqueria de ciutat, veig que al llarg de la carretera, dins el poble, tot és un gran taller mecànic de camions. Peces, més peces i mecànics ocupen tots els terrosos costats. Per caminar hem d’anar saltant i esquivant peces, soldadors, cables, taques d’oli, trossos de camions, mecànics i a més, les bicicletes, motos, tuktuks que surten per tot arreu. Després de molta estona sortim del poble i, efectivament ens trobem el final d’aquell meravellós tram de 6 carrils per inaugurar. Punyetes! Si haguéssim arriscat més i seguit els nostres instints, ens haguéssim estalviat tot el prèviament descrit!
. Tornats a l’autopista pròpiament dita, avancem uns quants quilòmetres a bon ritme, sense clàxons que ens tornin bojos. Però uns quants quilòmetres més endavant tornem a tenir més obres a la mateixa autopista i més i més pols. Així continuem la resta del dia fins que trobem un lloc per dormir.
. Arribem a Durgapur i em quedo un xic bocabadat per la gran quantitat d’ activitat industrial que veiem. El tràfic de l’autopista jo penso que es deu repartir, aproximadament, en un 15% cotxes, molts d’ells d’organitzacions o govern, un 5% autobusos de transport de viatgers i un 80% camions i més camions de càrrega. Molts dels camions crec que deuen tenir origen i/o destinació en aquesta zona. Crec que li diuen la ciutat de l’acer. Veiem unes impressionants xemeneies i una zona industrial brutal entre Durgapur i Mangalpur amb grans complexes industrials, enormes muntanyes de ferros, tuberies, xemeneies, fum negre… és paisatge industrial horrible, però una activitat econòmica necessària. Aquella activitat industrial que si bé acostuma a ser un crim pel mediambient i per la vista, és molt important i valuosa tant a nivell microeconòmic per la zona on està ubicada, com macroeconòmic, per Índia. El paisatge, juntament amb més quilòmetres d’obres és ben lleig. Ens seguim empassant molta pols durant tot el dia. Estem passant 2 dies que per fer fotos d’alguna cosa bonica, haig de recórrer a fotografiar a Jenn (quin comentari més romàntic, oi?).
. Aquesta autopista i les seves obres també tenen un important preu pels veïns. La gran amplada de la via implica molts metres a banda i banda del cor d’asfalt. Aquelles persones que tenien la casa massa propera a la que suposo era la carretera antiga, ja han begut oli. Desconeixem totalment els processos d’expropiació que suposo hauran posat en marxa per tenir suficient terreny per construir tot això. El que sí que veiem és el procés físic final que mirem de mostrar en 5 fotos. 1. Destrucció total o parcial dels edificis massa propers. 2 i 3. Mostres de cases ‘afaitades’ parcialment. 4. Reconstrucció de nova façana i redefinició dels límits de la vivenda. 5. Un cop a terra, el cicle dels materials continua i sempre hi ha algú disposat a reciclar tot el que pugui.
. Seguim per l’ autopista amb menys trossos en obres però també amb trams que clarament son l’antiga carretera sobre la qual estan fent una gran ampliació i millora. Això ja ho hem vist i mostrat amb les cases que han derruït o ‘afaitat’, i ara també ho veiem amb trams de terreny en preparació per construir l’ampliació i que inexorablement s’atansen a les poblacions. Els veïns que tenen ses cases properes a l’actual carretera vella i sortint del poble veuen com arriba un gran forat que va recte en direcció a allà on viuen, deuen pensar que ja poden anar fent les maletes.
. El paisatge és força sec i no veig que sigui gaire productiu. Molta terra de matolls, uns quants arbres, terra molt seca i jo diria que molt poc aprofitada o aprofitable.
. Un cartell que ens agrada i que hem vist al llarg d’aquests dies és el que a algunes benzineres proclama que no serviran benzina a aquells motoristes que no portin casc. Si això és així i realment ho apliquen, els felicitem.
. L’autopista nova és de 3 carrils per banda més, en molts casos, un carril addicional a cada costat per accedir als pobles. Sovint els pobles queden tallats per aquesta gran amplada. Suposo que com encara veiem en molts trams ara i com també passa a casa amb les carreteres antigues no desdoblades, moltes cases s’han construït a ambdós costats de la vía. Per tal de mantenir ambdós costats dels pobles comunicats, estan construint enormes rampes ascendents i descendents per passar l’autopista. Entenc que ho fan per deixar un pas per sota i que els pobles segueixin comunicats. Això implica enormes moviments de terres, grans i amples ponts i una gran inversió en infraestructures. El resultat és que la gran i ampla autopista es converteix en un seguit de tobogans a cada pas de poble. Segur que els enginyers que ho han dissenyat tindran prou raons per fer-ho, però nosaltres ens preguntem: No seria millor i força més barat deixar l’autopista a nivell i fer, bé passos subterranis, bé elevats per comunicar els costats del pobles? Aquests passos no cal que tinguin 6 carrils d’ amplada. Serien pels veïns, pel que amb 2 carrils amples i un pas per vianants i bicis, hi hauria prou. Això crec que seria molt més econòmic i a l’hora mantindria la gran autopista sempre a nivell. Bé, de moment nosaltres ens estem menjant molts quilòmetres de moltes obres i molta, molta pols.
. Cap a les 15h, amb encara hora i mitja de bona claror finalment ens podem aturar a dinar. En les 10 hores que portem caminant gairebé no hem trobat res per menjar i ara estem a un lloc on serveixen un bon plat típic d’arròs amb verdures. Com sempre, no tenim ni idea de què ens trobarem pel davant, ni d’on dormirem. Avui decidim preguntar al del restaurant si ens deixaria plantar la tenda a algun raconet. La comunicació no és gens fluïda però al final arribem a un acord. Molt bé, ja ens podem quedar aquí. Estem fent el diari mentre lluitem contra el típic i habitual esquadró de mosquits que ens ataquen a les últimes hores del dia quan a les 18h, negra nit, arriben 2 homes. Amb el que he arribat a un acord no hi és i aquests 2 ara em diuen que no ens quedem. Hem de marxar. Comença un altre desagradable merder. Intento guanyar temps fins que torni l’home qui ens ha dit que sí, però quan ho fa, resulta que es desdiu i ara també ens envia a la foscor de l’autopista. Això no m’ho esperava pas. Li dic unes quantes coses dures (no insults) amb veu serena i a la cara. No m’aguanta la mirada. Em resisteixo a agafar tot l’equip i començar a caminar a la foscor. Segueixo amb calma, pressionant. Els 2 animals que han arribat més tard i ens fan fora han estat aquí uns ¾ d’ hora i ara, amb aquest home dèbil el segueixo pressionant amb frases com ‘quin tipus d’ home és vostè que diu que sí a les 15:30h quan encara hi ha llum i ara, en plena foscor, diu que no i ens fa fora?… Li arrenco un ‘espera’, sempre millor que un no. Busco alternatives per posar la tenda a un lloc més discret, al pati, allà on sigui i finalment, amb la participació del cuiner que te una pinta horrible però un cor tan gran com la seva panxa, trobem un consens i podem ocupar un petit trocet que no fa nosa a ningú. Fins i tot m’haig de barallar amb el cuiner per agafar-li la curta escombra i ser jo qui netegi el terra on dormirem, en comptes d’ell. Així que veig que el cuiner i l’altre impresentable estan d’acord i abans que els 2 homes malparits tornin, planto la tenda i vaig directe a dins. Potser encara tindran els pebrots de fer-nos fora, però si ens veuen instal.lats i dins, potser s’ho repensen. Efectivament així és. Jenn que es queda fora em diu que els 2 desagradables tornen, que miren la tenda, saben que jo ja estic ‘dormint’ i que amb mala cara ens deixen estar. Estem molt agraïts que ens permetin acampar sota un sostre o amb un mínim de protecció, però quina colla de … impresentables per dir-ho finament!
. Deixem l’estat de West Bengal i creuem un pont envoltat de boira per endinsar-nos a l’estat de Jharkhand. Aquest nou estat no te gaire bona fama tot i que el següent, Bihar, encara pinta pitjor. De fet, aquesta mala reputació en quant a la seguretat i les persones que l’habiten és la raó principal per la que vàrem optar per creuar la frontera entre Bangladesh i Índia per Benapole – Petrapole, propers a Calcuta i per caminar més quilòmetres dins s Índia a través de l’ estat de West Bengal, en comptes d’anar més al nord de Bangladesh i llavors haver de caminar molts més quilòmetres i dies per Bihar.
Bé, no tenim ni idea de com ens aniran les coses per Jharkhand però el començament és encoratjador. Després d’haver caminat molts dies, avui, sorprenentment durant aquest emboirat i fresc matí, un home ens crida des de la seva minúscula paradeta i ens convida a un mini te. Calentó i saborós és un detall tan agraït com sorprenent. Benvinguts a Jharkhand!
. La boira és la protagonista durant moltes hores. Tot el matí ens acompanya i no aixeca fins el migdia.
. El paisatge segueix sent avorrit, lleig i nosaltres continuem menjant pols aixecada pels inacabables camions que aixequen la terra, sorra, pols i porqueria que regna per arreu. Molts trams en obres ajuden en gran mesura a crear núvols de pols que ens van embolicant quilòmetre darrera quilòmetre.
. No hi ha manera de trobar allotjament. Pel camí avui hem vist alguns llocs més on serveixen menjars i on sospitem que alguns camioners que no dormen a les seves cabines, fan becaines o potser passen la nit, però son llocs molt oberts i no ens ofereixen cap mínima garantia. Seguim caminant. Seguim cercant i avui no hi ha sort. Ho intentem a una benzinera i res. El sol se’ns escapa per l’horitzó. Veig un restaurant d’ aquests típics tancat. Intentant que cap vehicle em vegi deixar la carretera, m’endinso entre matolls i vaig al darrera de la construcció on trobo un lloc prou pla sota unes canyes de bambú. Un cop estudiat el lloc i els voltants, crido a Jenn qui arriba amb dificultats per fer passar el carro. Per preservar la tenda, netegem molt el terra de fulles, branques i porqueria que invaeix tot. Esperem quiets, callats i discrets a que es faci fosc per plantar la tenda. Si no fem llum ni soroll, crec que estarem tranquils aquesta nit. Quan jo estic dins i Jenn encara fora, encenen un llum del restaurant que teòricament estava tancat. Punyetes! Restem callats. Estona tensa que es fa llarga i que afortunadament acaba bé doncs el llum s’apaga i ningú apareix per enlloc. Avui dormirem al costat i sota unes canyes de bambú.
. El més important d’aquesta nit passada ha estat que hem acampat a l’aire lliure i ningú ens ha vist, ni trobat. Per aquesta banda estem molt, molt contents. Per contra, si bé aquests dies passats hem seguit acampant dins alguna edificació, avui, en fer-ho al camp, la boira, l’ humitat i la rosada ens han deixat les 2 capes de la tenda gairebé regalimant aigua. Sentíem les gotes d’aigua caure des de les canyes de bambú sota les que estàvem i hem plegat la tenda tota molla. Una mica de pes extra per la motxilla i per l’ esquena.
. Bastant tronats després de 5 dies sense parar, a un promig de distància diària una mica decent (cap meravella tampoc) però sobretot dormint força malament i sense poder descansar suficientment bé, avui, a manca de 400 quilòmetres per arribar a Benarès, trobem un hotel mínimament normal a la mateixa autopista. Son només les 11 del matí, hem fet només 17 quilòmetres, però el cansament acumulat i la brutícia que portem a sobre ens empenyen a agafar una habitació.
. Arribem a una habitació amb llençols nets i tovalloles ‘decents’! Quins luxes, oi? Doncs per nosaltres ho son i així els apreciem. La vida a l’aire lliure i de ruta caminant cada dia per camins, carreteres, autopistes, pobles, ciutats, camp, terra… ens ajuda immensament a apreciar en gran mesura fins el més petit detall.
. Llàstima que no poguem arribar, dutxar-nos, estirar-nos, descansar i dormir. En tancar la porta al nostre darrera comença la feina dels dies de descans. Tot i que avui ja hem fet uns poquets quilòmetres i no és pròpiament dit un dia de descans ‘com cal’, ara toca fer una bugada general per que aquests dies de ruta sense parar, dormint als terres, al camp i empassant-nos molta pols, ens han deixat fets una porqueria. A part, toca airejar els sacs de dormir que amb la gran humitat d’aquestes passades nits, estan a punt de gestar fongs. I també hem d’estendre les 2 peces de la tenda per assecar-les doncs estan xopes d’aquesta nit. En estendre la tenda ens surten formigues vives, algun insecte mort i una oruga negra que amb els seus cent peus marxa corrents un cop alliberada de l’embolic de la tenda. Això de muntar i desmuntar la tenda sovint en la foscor per evitar que ens vegin, ens està acumulant tot aquest petit zoo d’insectes, cucs i bitxos que vaig recollint involuntàriament dins la nostra casa mòbil.
A part de la feina descrita, també hem d’actualitzar el diari que està força endarrerit, carregar bateries dels telèfons i fer altres tasques de ‘despatx’.
Tot això ho fem gaudint d’una habitació força tranquil·la i sense soroll de clàxons (miracle). Què bé que s’està a un llit !
. La zona als voltants de Dhanbad crec que és coneguda pel carbó. No sabem exactament si això és així, però sí que ens trobem uns quants homes que carreguen les seves velles bicicletes amb pesats sacs plens a vessar del que semblen grans trossos de carbó. Seràn pels nens que no s’han portat bé amb els seus pares durant l’any i els reis mags d’ orient els deixaran aquests regals?
. Al petit poble de Brahmandiha un home que ens ha avançat amb una moto d’ una cilindrada un pèl major a les motos habituals, ve cap a nosaltres quan estem creuant el poble. Ens convida a un te. Deixem l’asfalt i la terra del voral per atansar-nos a un grup de cases on el senyor es troba amb els seus amics. No només ens convida a 2 mini tes sinó que també ens regala 2 fregits farcits de patates. A part del menjar que està molt bo, ens agrada especialment l’ús de petits plats reciclables orgànics que son una cucada. Ens encanta veure aquests plats per que estem esgarrifats amb la ingent quantitat de vasets de te, safates i plats de plàstic d’un sol ús que llencen al terra sense cap mirament, convertint en un abocador fastigós qualsevol indret dels voltants d’alguna concentració humana. Plàstics i més plàstics. Els mini vasets on serveixen el te els fan servir només una vegada. La gran majoria de llocs fan servir de plàstic o de fang cuit i un cop beguts 2 glopets de te, ho llencen al terra. Quan nosaltres, que anem carregats com rucs, agafem els vasos i ens els emportem fins trobar una paperera (missió impossible) o un lloc on poder deixar la brossa acumulada, ens miren amb cara de més sorpresa i incomprensió. Però nosaltres tenim l’esperança de deixar una llavor dins els seus caps. Ells saben que fem el correcte. Potser algun dia ells no embrutaran tant casa seva. Per això estem contents de fer servir aquests plats d’avui.
. El paisatge és un xic canviant amb l’aparició de turons i una muntanya. Fa moltes setmanes que anem per pla i veure quelcom de relleu a l’horitzó ens ha sorprès una mica. És totalment oposat al perfil de Pamir o Tadjikistan per exemple. Amb els turons i la muntanya també tenim uns quants boscos. La vegetació torna a tenir uns quants arbres mentre la plana segueix amb camps d’arròs collits i secs o amb persones collint a ma. Quan son dones, el contrast dels seus vestits multicolors contra el color daurat de l’arròs a punt per collir és ben bonic.
. Matí fred, molt emboirat, humit. Encara fosc, arribem a una benzinera on l’ home encarregat és molt amable i ens fa entrar a l’oficina on s’està més calentó o, si més no, molt menys fred. Mentre estem esmorzant una mica de menjar que teniem del dia anterior, un camioner apareix, ens saluda molt rieller i marxa. Resulta que em sembla que va al seu camió i ens porta uns petits trocets de carn amb salsa, tot calent. Torna a marxar. Nosaltres seguim amb el nostre esmorzar. Quan ja marxem amb tot l’equip penjant, el veiem tornar amb un bon vas mig ple de te, boníssim i molt calent que ens escalfa les mans, els estómacs i els nostres cors. Deliciós. En aquest indret, abans de la sortida de sol d’un dia del mes de desembre trobem en el camioner del braç trencat, la bondat personificada. Quin plaer trobar persones així pel camí, especialment amb un matí fred, humit i molt emboirat on no veiem més enllà de 30 metres.
. Doncs aquest estat de Jharkhand ens està sorprenent. Potser ens passarà quelcom dolent que faci honor a la seva mala fama més endavant, potser ens passa a Bihar que te encara pitjor fama, potser ens passa a algun altre indret o tan debò no ens passi res dolent enlloc, però de moment l’estat de Jharkhand ens està sorprenent. Per què? Doncs per que només entrar un home ja ens va oferir te. Ahir un altre, te i fregits de patates, aquest matí el camioner amb la carn, salsa i un bon mig got gran amb te i avui, de nou, quan estem caminant a través del poble d’Aoura, un altre home també ens convida a un te mentre es queda de pedra quan s’assabenta que ja portem caminats uns 4.800 quilòmetres. Després ho tradueix a tota la resta de curiosos. Moltes gràcies a tots ells pels petits detalls que si bé no els representen gaire esforç, nosaltres som força sensibles a detalls com aquests. Seguim trobant la bondat de la gent en petites dosis.
. També continuem rebent la curiositat de la gent. No és, ni molt menys, tan asfixiant com a Bangladesh. L’altre dia uns joves ens cridaven des de l’altre costat de l’autopista i en veure que els saludàvem però no ens aturàvem, van córrer, creuar i venir a fer-se fotos amb nosaltres (amb Jenn). Ahir una furgoneta ens avança des del darrere, el que vol dir que va en contra direcció i baixen uns quants nois pel mateix i avui el mateix amb una moto.
. A Bagodar ens aturem a esmorzar una mica i el que ens ven els fregits farcits de patates ens convida a un te calent. Gràcies!
. Seguim voltats de camps d’arròs collits i ramats petits de vaques, búfals o cabres pasturant els petits troncs deixats després de la collita. Però avui, per la zona d’Atka ens trobem amb un paisatge amb alguns turons, força més arbres i molts menys pobles. Les poblacions estan més escampades i els seus habitants, generalment, son gent molt, molt més rural i tancada. Costa molt arrencar-los un somriure. La famosa autopista de 3 carrils per banda ara ja fa uns pocs dies que és només de 2 i travessa pobles pel mig com si fós una carretera local. Moltes cases, bestiar, persones, palla pels animals, tuktuks, bicicletes, … camina tocant l’asfalt per on segueixen circulant majoritàriament camions i més camions.
. Pel costat esquerra, a l’altre costat de l’autopista i seguint el sentit de la circulació, ens avancen 2 homes que caminen força ràpid i completament en pilotes. Espero que trobin un bon lloc per dormir o es fotran de fred. No durant el dia per que quan tenim el sol visible, la temperatura és perfecta, genial per caminar. La cosa canvia molt en fer-se fosc.
. Com tenen arròs per tot arreu i veig sacs i més sacs, també trobo una bàscula on puc pesar l’ equip que porto a sobre: Motxilla gran, 15 kg (millor del que m’esperava). Motxilla petita 3,5 kg. Armilla 1,5 kg. Total a sobre, 20 kg (encara és masssssssa!!!!). Com no se el que peso jo ara, no puc establir una proporció respecte en a mi, però segur que carrego més d’un 40% del meu pes. No hi ha manera de baixar-ho. Punyetes!
. Després de 2 hores caminant, a les 7h del matí, sortint de la foscor i entrant a la boira espessa que ens torna a embolicar, a 11°C de temperatura, ens tornen a avançar els 2 homes en pilotes d’ahir. Avui ells caminen pel nostre costat de l’autopista, amb el tràfic de cara, i tot i que van molt, molt més lleugers i bastant més ràpids, avui no se m’escapen. Canvio la velocitat mentre vaig traient el telèfon de la butxaca i el poso en marxa. Darrera seu els puc ‘immortalitzar’. Aquí teniu la prova que de sonats com nosaltres hi ha uns quants voltant o caminant pel món però amb diferents estils. Aquesta és una manera de caminar el món que sincerament no ens havíem plantejat mai. De cap manera. Admiro la seva lleugeresa!
. Ens aturem a un pont per descansar i des de l’altre costat apareixen 2 camioners que després d’una conversa molt bàsica ofereixen portar-nos fins a Delhi.
. Sovint mentre escrivim o mirem el mòbil, més d’un dels curiosos s’atansa a nosaltres bé pel davant, bé pels costats o darrera per treure el nas i mirar descaradament la pantalla des de molt a prop. Massa a prop.
. El petit, mitjà o gran drama de trobar allotjament al final del dia torna inexorablement. Un cop assolida la distància objectiu del dia, ahir vàrem trigar només 1,5 quilòmetres en trobar un lloc on dormir, però avui portem 4 i en no trobar res, provem de preguntar a un peatge de l’autopista. Un de veritat i crec recordar que és el segon que hem vist, el primer amb casetes i una infraestructura com les coneixem a casa. Els empleats que no estan a les casetes son amables. No ens ofereixen un lloc dins alguna oficina per no passar tant de fred ni acabar amb la tenda xopa per la boira (llàstima), però sí ens diuen d’estar a l’ aire lliure al recinte d’un petit temple. Esperem passar una bona nit malgrat el fred i els clàxons dels vehicles que s’aturen al peatge.
Doncs quan ja havia netejat el terra per plantar la tenda més tard, torna Jenn amb bones notícies. Ha anat a buscar menjar però no era un restaurant públic sinó la cantina dels treballadors del peatge. Resulta que ens deixen acampar a un raconet a cobert i amb 2 parets que ens protegiran molt millor del fred de la nit. Ens mudem allà i comença l’agradable reguitzell de converses amb diferents empleats que ens pregunten el mateix. Son molt amables. Riem, xerrem, ens porten un te, juguem amb una cucada d’11 cadellets de gos que campen per aquí i a les 19:30h fins i tot comparteixen el sopar que preparen cada nit pels empleats. Veig com fan els rotis (pans)… Aquesta gent ens mima. Tornem a trobar la bondat de la gent. Han estat fabulosos.
. Els despilotats ens tornen a avançar! Ara ja ens saludem i tot. Som companys de ruta!
. Passem Chouparan per deixar durant uns quants quilòmetres el paisatge de camps d’arròs i endinsar-nos en un mar de boscos. La carretera puja lleugerament per després baixar i durant el seu recorregut va coquetejant entre turons amb una densa vegetació d’arbres. Només alguns petits camins s’obren pas entre aquesta densa vegetació on res sembla conrear-se. És un regal per la vista.
. Deixem l’estat de Jharkhand i entrem al de Bihar. Jharkhand ens ha tractat molt bé. Hem estat de molta sort trobant persones molt amables i generoses. Ara veurem què tal ens va a Bihar. Si sobre el paper Jharkhand és força rural i pobre, sembla ser que Bihar ho és encara més. Això no és sinònim de problemes, només no tenim gaires bones referències de Bihar per la seva fama, però esperem que ens vagi tan bé com Jharkhand.
. Només entrar a Bihar ja estem cercant allotjament i no veiem res de res. Això està molt desangelat, pelat i mort. Veiem un dels típics restaurants on no tenen cap porta, tot està molt obert i desprotegit, però vist el panorama i abans de l’última alternativa que és acampar amagant-se quan es faci fosc, vaig a preguntar. Arribo i veig un home estirat dormint, un altre escrivint i res més. Parlant amb els 2 ens assabentem que el negoci està tancat i tothom està fora. Ells no saben de més allotjaments a menys de 8 quilòmetres de distància, que ara nosaltres ja no farem. Però aquesta gent que sembla tenir certa mala fama, es trenca el cap mirant d’ajudar-nos. Truquen al propietari qui al cap d’una estona arriba en cotxe. Al final ens obren una habitació que tenen per allà, ens deixen dormir, es disculpen per que no està gaire presentable o per que no ens poden servir menjar i costa molt que finalment el propietari accepti una compensació o donació econòmica per part nostra. A quarts de 17h ja tenim habitació. Quí diu que aquests de Bihar són dolents? Això és un bon començament.
