Aquesta entrada reflecteix el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Benarès, Suddhipur, Shivpur, Tarna, Koirajpur, Wazidpur, Harahva, Choumuhani, Kazisarai, Babatpur, Sagunaha, Kaithauli, Pura, Raghunathpur, Pindra, Phulpur, Trilochan Mahadev, Rehati, Upica, Mahimapur, Sirkoni, Misirpur, Mahrupur, Jagdishpur, Matapur, Ramnagar,Wajidpur, Ruhatta, Jaunpur, Lakhauwa, Shambhu, Banj, Baksha, Belapar, Neoperwa, Dhaniyamou, Badlapur, Pahtiyapur, Singramau, Badalapur, Dhakawa, Dhakhapur, Chanda, Kotharakalan, Kotharakhurd, Anapur, Sherpur, Parasrampur, Naraharpur, Lambhua, Bhadaiyan, Kamtaganj, Domuha, Hanumanganj, Narayanpur, Bhada, Sultanpur
. Després de recuperar-nos una mica físicament dels últims dies i després de treballar moltes hores en actualitzacions de la nostra web amb noves entrades, aquest matí el dediquem a fer un tomb per Benarès abans de marxar demà seguint la nostra ruta. Però la idea és avançar al llarg de la nostra llarga ruta tot el possible els propers 6 ó 7 dies per tornar a Benarès a passar el cap d’any. No tenim ganes de començar el 2017 acampant, amagant-nos o dormint a qualsevol dels llocs ‘cutres o molt cutres’ on acabem passant moltes nits. Així doncs, avui fem un petit passeig i ja tornarem.
. Estem allotjats a tocar del que potser és el ghat més famós, el Dashaswamedh que és força turístic i amb uns quants emprenyadors que insisteixen en oferir-nos massatges, barques… Avui, sense veure ni trobar-nos cap cerimònia ni gent banyant-se al riu, no està gaire interessant. Una mica més a esquerra mirant el Ganges veiem alguns homes que sí fan els seus banys. Sense entendre massa, jo diria que alguns son banys religiosos, però altres, higiènics, al costat d’un altre home que renta sa roba amb sabó, un altre que passa amb una barca…
. El punt més interessant arriba amb l’impressionant ghat Manikarnika, el ghat més important de cremacions i el lloc crec que més sagrat o important per un hindú per ser cremat. Abans d’ arribar pel riu o pels carrerons del darrera, grans piles de fusta esperen ser pesades i venudes per cremar els cossos. Tot és força impactant.
. Intentaré explicar les etapes que m’ha semblat veure durant una cerimònia de cremació: .. Uns quants homes porten sobre ses espatlles un llit de bambú amb un difunt embolicat en teles taronges, grogues o vermelles i moltes flors. .. Baixen fins el Ganges a una part de l’aigua que està increïblement fosca i bruta on remullen el cos per última vegada. .. Tornen a agafar el llit i el porten al costat d’alguna pila de troncs que ja està preparada, on desemboliquen el cos i deixant-lo només amb una tela, el deixen sobre les fustes. .. Seguidament cobreixen el cos amb més troncs i llencen diferents tipus de pols, incens i altres coses que no reconec. .. Un home vestit de blanc (monjo??) fa 7 voltes al voltant portant a la ma unes branquetes fumejant. .. Després un dels preparadors de les fustes encen el foc i allò va cremant durant bastanta estona. ..Familiars, només homes, estan per allà els voltants fins que tot acaba de cremar. A part dels difunts, les persones involucrades en les cremacions i els familiars, per tota la zona plena de terra, cendres, trossos de fusta, restes de flors, teles, caixes o bosses de plàstic de les ofrenes que dipositen sobre els cossos, també tenim alguns gossos i unes quantes vaques, enormes per cert. Aquestes estan al terra, passejant, fent les seves necessitats o a vegades saltant o corrents quan algú les empaita. .. Al final de la cremació, agafen les cendres i no les llencen al riu directament, no, per que hi ha uns quants homes que allà on han remullat inicialment el mort, allà on l’aigua sembla petroli, allà ‘filtren’ i remenen les cendres a la recerca de qualsevol joia que la difunta portés i se les queden. .. Finalment tot va a parar al riu.
. Mentre observem tot aquest impactant procés, coneixem en Arvind, un senyor originari d’aquí Benarès però que viu a Bombai. Després d’un trajecte de 24 hores en tren entre Bombai i Benarès, ell està aquí fent la cerimònia per la seva sogra qui tenim embolicada davant nostre, sobre uns troncs i a punt de ser cremada. El nostre nou conegut i guia informatiu és molt maco. A part de totes les explicacions i la rica conversa que compartim amb ell, també ens convida a 2 mini tes. Ens fem fotos i ens acomiadem. Una bellíssima persona.
. Ell ens diu que aquí fan cremacions les 24 hores del dia i que poden fer entre 400 i 500 diàries. El cost pot arribar a ser tan alt com es vulgui. Aquí, com a casa, tothom suca diners. Portadors dels difunts, fusta, cremadors, venedors dels pols que posen per sobre, flors, el de blanc de les 7 voltes, un ‘fotògraf’… tothom mossega. Com a casa, tots aquests mosseguen fort. És un festí de voltors. A casa nostra, veient el luxe, els beneficis de les funeràries i els altíssims costos d’enterrament, hom es pot preguntar on està la frontera entre el benefici lícit d’ una activitat econòmica i la cobdícia del negoci de la mort que ratlla el robatori. Quant costa realment el final de la nostra vida a casa nostra? És just el que ens cobren?? És just el que ens obliguen a fer, contractar i pagar?? És certament vergonyós? Un robatori a ma armada? Unes condicions i obligacions forçades quan les famílies estan en uns dels moments més delicats i on no ‘negociaran’ per que no és el moment i també, molt important, per que no hi ha competència. Son ‘concessions’ que acaben sent serveis únics per cada població. Això es diu monopoli abusiu o algun altre qualificatiu no tan suau.
. Només sortir de la casa d’hostes, tot i ser les 5h del matí, amb tot fosc, humit i fred, ja hem de patir i aguantar uns quants conductors de tuktuks molt pesats que ens persegueixen, insisteixen i assetgen per portar-nos. Son uns … quan condueixen i també quan estan fora de ses cafeteres amb rodes.
. Triguem uns 4 ó 5 quilòmetres en arribar des del ghat Dashaswamedh fins l’alçada del carrer de l’estació de tren i bus, que sembla delimitar un xic el final de Benarès. Aquests 4 ó 5 quilòmetres han estat un plaer caminar-los quan gairebé no hi ha ningú pel carrer. Això en poques hores esdevindrà un terrible caos infernal. Ara és transitable.
. Sortim de Benarès i una molt espessa boira ens embolica, refreda i no ens deixa veure més enllà de pocs metres. Jo m’aturo un moment i Jenn segueix fins perdre-la de vista, sent engolida per la boira. Ja és punyetera casualitat que un moment que està sola, o potser precisament per que està sola, m’explica que un home dins un vehicle s’atura davant d’ella. Li pregunta on va i la convida a pujar. Quan ella refusa i es dona la volta, ell baixa més la finestra, la torna a cridar i en tombar-se veu al desagradable desgraciat masturbant-se i fent gestos amb la cara i llengua. Fastigós.
. Seguim bastant freds i encongits per l’humitat. Sembla que caminem gairebé sota una pluja fina que finalment s’esvaeix cap a les 10h. Però un xic abans hem arribat al poble de Kazisarai on tenim un amic i una cita! És en Arvind, l’amic que coneixíem ahir al ghat metre cremaven sa sogra i ens explicava moltes coses interessants. Avui sabíem que passaríem per davant casa seva. Costa una mica però al final, efectivament, ell està fent-se una casa al poble, a tocar de la carretera i allà el trobem. Quina illusió! Estem una bona estona amb ell, amb part de la família, ens convida a te, galetes i una boníssima truita amb pa. Xerrem molt a gust. Ens cau tan bé i estem tan a gust que abans de marxar per seguir menjant pols i quilòmetres ens oferim a ajudar-lo en la construcció de la casa durant 2 dies. L’oferta de ‘seva’, concepte molt conegut a Índia equivalent a un voluntariat o ajuda altruista sense esperar res a canvi, la te sobre la taula. Si l’accepta, ja em veig compartint totxos i ciment amb els 6 operaris bàsics als que paga 300 rupies/dia (4,3 €) i sent manat pel cap d’obra que li costa 700 rupies/dia (10 €). Esperem de tot cor poder-li donar un bon cop de ma. Seria una bona forma de fer el nostre voluntariat d’una forma diferent a la feta fins ara.
. Fins Babatpur on està l’aeroport de Benarès, estan treballant en ampliar aquesta carretera 56, pel que a vegades ens beneficiem de trams molt avançats sense tràfic, però sovint caminem entre maquinària o mengem molta pols amb el tràfic passant molt proper. Després de Babatpur això és una carretera d’un carril per banda, sense separació, poc voral i força tràfic que ens ‘plou’ per tot arreu. Si estava sorprès per la qualitat i amplada d’alguns trams de l’autopista entre Calcuta i Benarès, també em sorprèn aquesta petita carretera que uneix la turística Benarès amb Lucknow, la capital de l’estat d’ Uttar Pradesh. M’esperava quelcom més gran. Veurem els propers dies.
. El paisatge ha canviat molt. Els camps d’arròs secs, collits i les inacabables piles de palla juntament amb els colors grocs i marrons han desaparegut! Ara tenim camps verds amb no-se-què plantat i també moltes flors grogues que crec son les plantes d’on fan la mostassa, tot i que no estic gens segur. Segueixen havent vaques i cabres, però moltes menys. Els que ni canvien, ni afluixen son els indis. Hi ha per tot arreu.
. Després d’ uns pocs intents fallits, l’optimisme i la perseverança de cada dia ens tornen a donar els seus fruits. Tornem a trobar la bondat de la gent. El responsable d’una benzinera ens permet dormir a un annex on tenen trastos i on sembla que dorm algun empleat. Molt de tant en tant ens trobem amb persones com aquest generós home que diu un parell de frases que rarament les sentim però que ens agraden tant com ens sorprenen. ‘You are my guests. You are my responsibility and it’s my duty’ (Vosaltres sou els meus convidats. Vosaltres son la meva responsabilitat i és el meu deure). Ell, com a responsable de la benzinera, que no propietari, marxa a casa però es queden empleats. Un d’ells comença a preparar sopar. El podem ajudar una mica amb els pèsols i més tard ens ofereix unes calentes i delicioses verdures amb pa. Moltes gràcies per permetre’ns dormir aquí!
. Seguim tenint moltíssimsa boira de nou. Tant el tràfic com nosaltres anem molt a poc a poc, amb peus de plom per que no es veu res.
. Quan finalment escampa la boira podem observar bastants camps farcits d’unes flors grogues que juntament amb el verd fan una bonica combinació. Un altre tema que em segueix sorprenent és la poca qualitat i amplada d’una carretera com aquesta que uneix 2 grans ciutats d’ Uttar Pradesh.
. De tant en tant ens arriben de cara i veiem passar en direcció a Benarès cotxes que plens de gent a dins, porten a sobre un dels típics llits de bambú amb un cadàver tot embolicat en teles de colors i flors. Vist el que vàrem veure i descriure a les cerimònies crematories del Ganges, és fàcil endevinar la destinació dels ocupants. De totes maneres, és una mica frapant veure els morts lligats a sobre els vehicles.
. Malgrat encara ens resten gairebé 3 bones hores de llum i podríem avançar un bon tram més, toca aturar-nos. Hem trobat un hotel a una altra porqueria de poble brut i infernalment sorollós com és Jaunpur. Aquí aprofitem que hi ha un pont amb cert valor històric. Afegim un últim esforç a peu al final del dia i entre el tràfic malaltís i ens atansansem per veure’l. No està malament.
. Quan ens aturem a Baksha per descansar, d’entre la petita i habitual multitud que inexorablement s’acosta i ens envolta, un veí ens convida a un mini te. Gràcies!
. La boira, de nou molt intensa durant tot el dia, no aixeca i ens te encongits i mig molls fins el vespre. Això fa que el dia sigui molt gris, humit i depriment.
. Després de Jaunpur agafem la carretera que va més directe possible a Luknow i és encara més estreta i tronada. Aquesta sorpresa queda matisada quan durant diferents trams veiem i caminem per zones en obres que donen una clara senyal de que tindran una bona vía de comunicació en un futur. Durant aquests dies ens estem trobant amb trams que semblen realment de principis del segle passat, juntament amb trams d’obres que donaran una molt millor qualitat de vida, transport i mobilitat en pocs anys. Així ho esperem pel benestar de les persones locals.
. El tràfic és molt dolent. Les lloances de conducció més o menys normal o decent que feia veient-los circular per l’autopista, desapareixen veient-los circular per una carretera normal o petita. Es comporten com si estiguessin a un poble o nucli habitat, és a dir, de pena. Apuren els vorals fent fora qui sigui (peatons, bicicletes, motos…), rebenten les oïdes amb els seus clàxons, avancen sense tenir prou espai al carril contrari forçant frenades brusques i situacions perilloses pels qui venen de cara o pels qui son avançats. Als passos a nivell tancats no esperen darrera l’últim vehicle de la cua sinó que utilitzen el carril contrari per avançar fins la tanca que barra el pas de la via. I què tenim als costats de les tanques mentre estan abaixades esperant el pas del tren? Dos carrils de circulació plens de vehicles a ambdós costats que en quant aixequen les tanques es tallen i emboliquen més tornant als seus carrils únics. Un desastre.
. A Badlapur podem dormir a una classe d’una escola. Primer ens deixen una classe on podrem tancar les portes i dormir deixant la tenda al ciment del terra. Mentre fem temps, rebem la visita de curiosos. Primer un parell, després el nombre va creixent. Quan gairebé ja és fosc i estem a punt de preparar el nostre ‘palauet mòbil’ arriben 2 persones que crec que son professors i que en viure lluny d’aquí estan allotjats a unes habitacions del recinte. Aquests amables senyors ens sorprenen amb un molt bon detall. Ens diuen que recollim les motxilles i els acompanyem. Ens ofereixen una habitació amb una bombeta i un llit, que sempre serà molt més còmode o si més no, calent. Molt millor que estirar-nos sobre un terra de ciment ben fred. Després, a més, ells es cuinen el seu sopar. Verdures i pa (roti) calent i deliciós que generosament comparteixen amb nosaltres. Un dels 2 és especialment entranyable. Malgrat la freda nit la passo anant corrents al lavabo, estem molt agraïts per aquesta nova mostra de bondat que hem trobat aquest vespre. Moltes gràcies!
. A Dhakawa ens aturem a descansar, anar al lavabo i recarregar aigua a una benzinera on l’amable responsable ens convida a un mini te. Gràcies.
. Segueixen els greus problemes amb la manca de diners en efectiu. Ja en vàrem fer esment en començar Índia. Durant uns quants dies no hem vist cap cua o moviment especial als voltants dels bancs a mida que anàvem creuant pobles, però ara sí que ens tornem a trobar imatges com aquestes amb interminables cues de gent. Entenem que esperen poder accedir als seus estalvis i poder treure diners en efectiu per viure, doncs aquí les targetes de pagament electrònic son ciència ficció. La gent viu amb efectiu i la manca de bitllets ha causat i està comportant gravíssimes conseqüències.
. Cerquem lloc per dormir. Avui la cosa està més crua. Uns quants ‘no’ ens ho posen més difícil i obliguen a seguir fent quilòmetres a mida que seguim picant portes. Com sempre, toca perseverar i picar pedra. Fins que la pedra s’esquerda i a la petita població d’Anapur trobem una escola molt ben pintada on som molt ben rebuts. Tenim la sort de poder parlar amb la persona que la porta. Ens presentem i abans d’acabar el nostre ‘rotllo’ explicatiu previ a demanar si tenen algun raconet on podem passar la nit, ell ja ens diu ‘no problem’. Gaudim d’una interessant conversa mentre ens convida a un mini te, durant la qual ens diu que només a l’estat d’Uttar Pradesh viuen 160 milions de persones! Un altre Bangladesh! I segueixen apareixent indis per tot arreu… Tot això, tota aquesta gentada, és insostenible per l’humanitat. Acabem plantant la tenda sobre un grup de pupitres aliniats, convertint-los en el nostre matalàs aeri de fusta que ens allunya del fred terra. Moltes gràcies a aquest noi per deixar-nos estar a una classe de la seva escola!
. Passant per Lambhua seguim veient una imatge que es repeteix per tot arreu i que no hi ha manera d’entendre. Com hem comentat repetida i tristament, la brutícia escampada per qualsevol nucli habitat és molt gran. Tothom llença tot al terra. Als matins sembla que arriba l’hora d’escombrar davant de casa o el negoci. Tornem a veure la gran majoria dels indis doblegar-se mentre fan servir escombres molt curtes. Ens els millors dels casos, apilen tots els plàstics més tota la porqueria que han escombrat i fan un petit foc, però la majoria escombren cap als costats o cap endavant. ‘Traslladen’ tota la brossa i allà la deixen. Al cap de no-res passa algun camió que amb les rodes o l’aire que mouen escampa tot per arreu. Però què no ho veuen això? Nosaltres encara no ho entenem, però sí que veiem els resultats. Viuen i perpetuen la seva vida amb i entre porqueria, brutícia i deixalles.
. La idea inicial era seguir ruta des de Benarès cap a la capital d’ Uttar Pradesh, Lucknow, amb gairebé uns 300 quilòmetres, però això, després de l’aturada a Benarès, ens anava molt just i feia coincidir el cap d’any al mig del no-res. Tampoc en teníem ganes. Aquesta idea inicial es transformà en una segona versió consistent en avançar el màxim possible entre Benarès i Lucknow entre els dies 24 i 30, per tornar a Benarès a passar el cap d’any al menys a una habitació (un gran luxe). La meva ambició em deia que havíem d’arribar fins a Jagdispur, però de nou tornem a canviar el calendari, que no la ruta. Arribem a Sultanpur amb la idea de quedar-se, cercar allotjament i demà tranquil·lament no seguir endavant cap a Lucknow, tornant un xic abans a Benarès. Decidim fer els aproximadament 150 quilòmetres restants entre Sultanpur i Lucknow després de cap d’any. Això per què? Doncs per que ara hem d’acomodar la ruta a 3 compromisos que tenim en quant a dates. 1. El cap d’any a una habitació (Benarès). 2. El nostre nou amic Arvind ha acceptat el nostre oferiment d’ ajuda i això ens situa a casa seva els primers dies de l’any. 3. Jenn ha de ser a Lucknow cap al 15 i 16 de gener, pel que hem de dosificar la distància i dies. Dosificant mirarem de no fer curt, ni passar-nos de frenada, havent de tornar enrere com ara fem amb Benarès, quelcom que no m’agrada gens ni mica (Enrere? Mai. Sempre endavant!). Així doncs, amb aquestes dates i llocs determinats entrem a Sultanpur, un altre infern de soroll, tràfic i gent. Anem directes a l’estació de tren per conèixer les opcions d’horaris cap a Benarès possiblement per demà.
. L’estació està plena de gent. L’aglomeració que no cua, davant de finestres per informació o bitllets és espantosa. Arribàvem aquí amb la intenció de sortir demà però després dels quilòmetres caminats avui juntament amb el soroll, tràfic i gent patits des de les afores de la ciutat ens deixen fets pols. Reconec que no faig cap cua, senzillament per que no se ni quina és, ni per on començar. Anem per l’andana entrant a despatxos. Trobem un home molt amable que ens informa d’un tren en 3 hores que va a Benarès. Arribarem tard, però tant Jenn com jo tenim tantes ganes de fotre el camp avui d’aquí que amb l’ajuda del senyor comprem els bitllets. Ara toca esperar 3 hores. Aprofitem un parell per fer un petit tomb, menjar i esperem 1 hora a l’andana 1.
. Arriba l’hora i a l’andana 1 es presenta un tren però que va en direcció contrària. No entenem res. Anem a preguntar i ens diuen que el tren que esperem fa 3 hores ha arribat mitja hora abans i sembla que ens ha marxat davant nostre, però no per la vía 1 que hauríem vist, sinó des de la vía 8. Resulta que ha passat mitja hora abans del que ens han dit, però el tren passa amb 3 hores de retràs respecte a la seva hora real. Ara què fem? Els amables empleats de l’estació ens diuen que en 1 hora passa un altre. Que esperem amb ells. Allà ens quedem. Ara arribarem encara més tard a la nit de Benarès.
. Mentre esperem a la sala del que crec és el cap d’estació, ens sorprenen i ens conviden a un mini te. Al final sortim de Sultanpur no 1 sinó 2 hores més tard del primer horari. Per assegurar-se de que agafem el tren, un dels empleats ens acompanya personalment i no ens deixa a qualsevol vagó, sinó que ens presenta un home que crec que vigila un vagó d’equipatges i ens deixa amb ell per que tingui cura de nosaltres. Podem seure a 2 bancs de 4 seients sense cap indi més. Un miracle! Estem molt agraïts als empleats del ferrocarril que ens han ajudat des de la compra del bitllet fins la pujada al tren i durant el llarg i lent trajecte fins a Benarès. Al final marxem a gairebé les 20h i el pitjor és que arribem a Benarès cap a mitja nit.
