Aquesta entrada reflecteix el que ens ha succeït entre les dues poblacions del títol.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu-nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Sultanpur, Pulkohana, Puranalpur, Paigambarpur, Ruppanpur, Ashapur, Sarnath, Amhat, Hasanpur, Bandhuakalan, Sahabaganj, Islamganj, Rabaniapurab, Maniyari Aliganj, Karthuni, Madanpur, Jamuwari, Musafirkhana, Purepatai, Thauri, Kanjas, Kankupur, Imligaon, Warisaganj, Mahemau, Badagaom, Husainganj, Jagdishpur, Ilmasganj, Brijedra Tiwari, Utelwa, Kamraully, Kathaura, Mahuwabojh, Bijhaura, Inahuna, Chilaoli Inahuna, Chilaoli, Chaubisi, Gausupur, Haidergarh, Trivediganj, Dahila, Bhilwal, Makanpur, Gangaganj, Salempur, Munshiganj, Amethi, Gosainganj, Chandsarai, Biruha, Moazamnagar, Khurdahi bazar, Bakkas, Mandharmau, Chakgajariya, Shivalsa, Ahamamau, Arjunganj, Sarsawan, Lucknow
. Acabem aquest impressionant per nosaltres any 2016 passejant tranquil·lament pels ghats a tocar del Ganges i pel casc antic de Benarès. Hem decidit tornar aquí per poder estar a una habitació i no acampant o a algun altre lloc al mig del no-res de la nostra ruta.
. És un dia en que encara estem esperant que la roba rentada s’ assequi, doncs el fred i la gran humitat no ho permet, però és un dia en que ni caminem, ni fem diari o feina per la web. Quin descans!
. Comencem el passeig pel ghat Dashaswamedh que tenim a tocar d’on estem allotjats. A mig matí te bastanta gent comparat amb la resta de ghats, però està bastant avorrit. Avui no seguim Ganges amunt cap al ghat Manikarnika de les cremacions sinó que anem Ganges avall. Durant el recorregut anem perdent ‘audiència’, és a dir, els ghats tenen menys i menys persones amb alguna petita excepció. Això ens permet caminar tranquils, sense indis i sobretot, sense tràfic ni soroll de clàxons. Sembla mentida que estem a l’Índia. No podem donar crèdit als nostres oïdes. Anem passejant i visitant els ghats Chausatti, Rana, Ahalia Bai, Pandhey, Raja, Munshi, Mansarowar, Chowki … fins arribar al Assi. Aquest tranquil i silenciós passeig ens permet gaudir de imatges quotidianes, vistes d’antics palaus, nois jugant, alguns reparant barques, rentant i estenent la roba, etc
. Des del ghat Assi desfem el camí del matí tornant pels petits carrerons que donen accés als ghats. Alguns d’ells van en paral.lel al riu, la majoria son súper estrets i pel mig passem els vianants però també algunes motos, bicicletes, enormes vaques o búfals, tot amb altres motos o botiguetes aparcades per allà al mig. El caminar per aquí dins ja és un fidel reflex del caminar per Índia amb la gran excepció de la manca de soroll ensordidor. És zona molt turística. Està ple de cases d’hostes, botigues amb serveis per nosaltres, restaurants locals i no tant locals on serveixen menjars occidentals, pesats que ens emprenyen una mica, homes que ens ofereixen drogues. Per aquí avui veiem més viatgers i turistes blancs occidentals que en els últims 3 mesos. Jenn troba un sabater que li tapa prou bé els 4 forats que ja te a les botes i amb el que esperem guanyar una mica de temps allargant la vida d’una de les peces més importants i crítiques del nostre equip. Ara fa uns dies també va estar amb un altre que mirava de reforçar la motxilla i l’arnès on enganxa el monstruós carro i que veurem si aguanta.
. Ja fosc cap a les 18h tornem al ghat Dashaswamedh, ara ple de gent tant al ghat com al riu amb un munt de barques. És com anar a sentir les havaneres de Calella, però aquí ens trobem 5 fustes amb 5 homes vestits amb teles coloristes a punt per fer la ‘puja’ que si no tinc malentès, és una cerimònia religiosa hindú. L’espectacle, com altres cerimònies religioses de multitud d’ altres religions, està ple de detalls i actes simbòlics. Dura bastanta estona. És colorista i bonic de veure. Amb aquesta mostra multitudinària de cultura local ens retirem a l’habitació per acabar aquest al·lucinant 2016.
. Bon any nou 2017 a tothom!!!! Per part nostra, esperem que aquest nou any que avui encetem ens tracti igual de bé o millor que el 2016. Esperem seguir gaudint de bona salut i de la necessària dosi de bona sort per seguir avançant en la nostra ruta atansar-nos una mica més a casa.
. El millor d’avui, la millor manera de començar aquest nou any és poder parlar amb els pares. Quina il·lusió! Com els trobo a faltar!
. Durant el matí mirem de fer un tomb pels carrers que no estan enganxats al riu i és, senzillament i sentim repetir-nos, insuportable. Pels carrerons on no poden passar els cotxes, és com els estrets carrerons d’ahir però afegint unes enormes cues de més gent que aturats, esperen arribar a algun temple per deixar les ofrenes que tots duen a les mans. Si els carrers tenen una amplada justa per 2 persones, ara la meitat esta bloquejat per cues enormes. Semblen les portes obertes de la Sagrada Família. Ens veiem obligats a creuar-nos i esmunyir-nos entre els que no fan cua, les bicicletes, les vaques que van fent les seves necessitats per tot arreu… és ‘complicat’ avançar. Però si sortim a algun carrer on pot circular el tràfic, llavors estem morts i sords. Així que el tomb és curt.
. Mentre ahir el sabater arreglava les botes de Jenn, ens vàrem ‘enamorar’ de la seva eina de treball que és bàsicament una forta agulla metàl·lica de cosir capaç de travessar sabates. Les sabates! Un dels nostres béns més preuats i que irremeiablement necessiten manteniment i reparacions tard o d’hora. Avui, les nostres compres del primer dia de l’any consisteixen en un fil ben fort, que ens costa molt de trobar i acabem comprant a un altre sabater, i la famosa eina. Tornem al sabater d’ahir qui no ens vol vendre cap de les que fa servir, evidentment, però li comprem una que ens fabrica ell mateix davant nostre.
. Aquest és el procés de fabricació d’una agulla de sabater: .. Un cop amb un mànec de fusta i un tros de metall que serà l’agulla, toca esmolar la punta. L’objectiu, arribar a tenir una igual a la seva eina que està sobre la sabata del costat. .. Cal fer un petit forat en forma de ganxo a la punta de l’agulla de metall. Això ho fa amb el fil fort que utilitza per cosir. Però el fil és massa suau, pel que agafa un martell, trenca un tros de totxo al mig del carrer i el fa pols. Barreja la pols amb oli i suca el fil. Agafa la seva sabata i la forada amb l’agulla per tenir una base estable. .. Per fer el forat que serà el ganxo per cosir, agafa el fil, rugós per la pols del totxo enganxada, i el va passant repetidament fins erosionar la punta metàl·lica. .. Abans d’acabar la feina i lliurar-nos el producte final, cus una sola de sabata per assegurar-se que funciona bé. .. Acabem adquirint una eina que potser farem servir més d’una vegada per les nostres botes, motxilles o qualsevol altra reparació de les que estem obligats a fer constantment.
. Avui ens la juguem una mica i anem un xic a cegues a ajudar al nostre nou amic Arvind, qui vàrem conèixer fa una setmana al ghat de les cremacions de Benarès. Per què ens la juguem? Doncs per que de camí a Sultanpur i Lucknow, quan el vàrem visitar a la casa que s’està fent a Kazisarai, li proposàvem dedicar un parell dels nostres dies a fer ‘seva’ o voluntariat ajudant en la construcció de la seva casa. L’estranya proposta la va acceptar amb un breu missatge ara fa 5 ó 6 dies, però no hem rebut cap més missatge o confirmació des de llavors. Per això ens la juguem. Som optimistes i creiem que podem fer força feina sense causar-li cap problema o extra cost, tret d’un xic més d’arròs i verdures pels àpats que faran ells normalment. Així doncs, bastant a les fosques, deixem l’habitació de Benarès encara de nit i repetim el passeig que vàrem fer ara fa una setmana. Esperem que no es faci enrere. Esperem no tenir un gran desencís com ens va passar a Comilla, Bangladesh, amb aquell impresentable de Dhaka.
. Arribem a la casa i ell ens rep amb cordialitat, somriures i sembla que de bon grat. Xerrem una mica mentre assaborim un deliciós te, però aviat li demanem per fer feina. Per que venim per això. Jo pensava que em tocaria carregar sorra, ciment, grava o totxos amunt i avall com els homes que estan per aquí, però ell ja ens te feina preparada, tal i com li vàrem demanar. Pugem a la segona planta i ens demana netejar, posar ordre i aprofitar tot el que es pugui del gran sidral de material de construcció que te escampat cobrint tot el terra. L’embolic de totxos, fustes, portes, vigues, material de construcció i sobretot barres de ferro pel forjat que son rectes, tortes i cargolades, és molt considerable. Amb Jenn triguem un xic ens fer la foto de tot el que hi ha i pensar en com procedir. Comencem recollint i apilant els totxos. Ens assabentem que costen 8 rupies/unitat, 0,115 €/unitat. Després anem a per les fustes, altres ferros i les molt pesades vigues de ferro. Finalment ataquem no el més pesat, però sí el més complicat, com son les barres de ferro pel forjat. És el més complicat per la gran quantitat de ferros, les diferents mides, formes i com estan entortolligats. Quan finalment els tenim separats per famílies arriba, per mi, la pitjor part. Aquesta no és altra que mirar de tornar a fer rectes les que estan tortes. Això esperem que li estalvïi molts diners i els pugui tornar a fer servir. Aquí és on de veritat ens guanyem les garrofes o en versió india, ens guanyem l’arròs, verdures i roti (pa). Ens passem hores i ens deixem literalment la pell de les mans, doblegant, forçant i endreçant moltes barres de forjat de diferents mides i gruixos. Moltes d’elles ens fan treballar molta musculatura que no fem servir normalment. Al final del dia, abans de fer-se fosc, el terra de la segona planta fa goig i la pila de barres rectes o gairebé rectes és gran. Avui hem pencat de valent i n’estem molt satisfets i contents.
. Acabada la jornada, ens trobem abaix amb una mini foguera i amb alguns dels paletes escalfant-se al voltant. Seiem amb ells. Jo m’ els miro per que son d’aquells moments senzills de la vida quotidiana que podem viure i gaudir pel fet d’anar a peu o per ficar-nos en aquests bons ’embolics’. És mig fosc, el fum ens envolta, veig uns quants peus descalços dels paletes que deuen ser més durs que les nostres botes doncs estan gairebé tocant el foc i ni s’inmuten. Per acabar la imatge que no podrem fotografiar, tenim les seves cares, arrugades com la pell d’un elefant i mig cobertes per mocadors, turbants i/o mantes embolicant el cos i el cap. Quines cares de foto! Quines imatges de foto!
. Al vespre ajudem pelant pèsols, altres verdures i sopem una mica del que sopen ells. Acabem acampant a una habitació encara en obres de la ‘nostra’ segona planta. Dormim ben plans.
. Presentar-nos a casa seva per ajudar sense cap més missatge de confirmació ha estat una aposta arriscada que ens ha sortit molt millor del que ambdós ens esperàvem. Ells estan contents amb la nostra estada i ajuda. Nosaltres estem encara més contents per que la satisfacció de donar és major a la de rebre.
. Segon dia de ‘seva’, de voluntariat, de gustosament treballar durant hores ajudant en la construcció de la casa del nostre nou amic i amfitrió. Avui seguim pencant de debò. Entre d’altres activitats podem donar un cop de ma traslladant pesades portes o marcs de portes d’un costat a l’altre, pujant pesats totxos al segon pis per ser emprats en la construcció d’una paret, netejar i posar ordre en algunes estances o al terrat o construïnt una escala temporal amb totxos i sense ciment. Durant molt de temps ens dediquem a traslladar desenes i desenes de taulons de fusta des de grans piles que cobreixen parcialment la façana fins altres estances de la casa. Aquests seran emprats aviat per fer el sostre del primer pis allà on encara no està cobert.
. Acabada la llarga jornada ‘laboral’ toca mig rentar-se com podem amb una galleda d’aigua i de nou, compartir una nova foguera que no només ens escalfa sinó que també esdevé un petit ‘centre social’ al voltant del qual uns quants seiem i mirem de relacionar-nos, malgrat la dificultat en l’idioma. Mentre estem amb el nostre amfitrió van arribant homes i un darrere l’altre ens afusellen amb les mateixes preguntes, sent gairebé sempre les mateixes: . D’on som? . Estem casats? . Tenim fills? Aquestes 3 son irremissiblement fixes. Després la quarta acostuma a ser. Caminant?!!?!? Per que no es creuen el que realment els diem i fem.
Aquest constant bombardeig i interrogatori al qual estem exposats repetidament cada dia sorprèn al nostre nou amic i amfitrió qui, al cap de no gaire estona ja està fins el gorro i ens suggereix entrar al trocet de casa on viuen temporalment per poder tancar la porta evitant més ‘curiosos pesats‘. Nosaltres encantats. Perdem el caliu de la foguera però guanyem tranquil·litat. El nostre amfitrió al·lucina amb el que ens toca viure constantment i encara es / ens pregunta com podem aguantar aquest constant bombardeig de sempre les mateixes preguntes. Acabem el dia dormint còmodament dins la tenda que en estar dins 4 parets, malgrat el terra de ciment, ens protegeix del fred prou bé.El nostre amfitrió al·lucina amb el que ens toca viure constantment i encara es / ens pregunta com podem aguantar aquest constant bombardeig de sempre les mateixes preguntes. També li agrada molt veure les fotos dels nostres castells. Ara que hem acabat la feina del dia i estem tranquils, no perdo l’oportunitat i segueixo promocionant la cultura catalana a través de la meva estimada colla dels Castellers de Vilafranca. Acabem el dia dormint còmodament dins la tenda que en estar dins 4 parets, malgrat el terra de ciment, ens protegeix del fred prou bé.
. El nostre període de voluntariat arriba a la seva fi. És un matí amb una barreja de satisfacció per la feina feta, felicitat per la confirmació per part del nostre amic de que hem estat de gran ajut i una mica de tristor per ser l’hora dels adéus. Grans somriures, abraçades, fotos, informació personal per seguir en contacte i comiats sentits. Ens acomiadem de tots esperant que tinguin una bona vida i que acabin bé la seva llar. Ens prometen que ens enviaran fotos quan estigui finalitzada. També ens acomiadem de tots els col·legues de feina, els paletes amb els que hem compartit totxos, terra, ciment, escales i sobretot, molta pols.
. Ara ja puc afegir al meu currículum, experiència en el sector de la construcció. Els que em coneixen prou bé saben de la meva passió per l’arquitectura. Aquesta primera aproximació al món de la construcció m’acosta ‘una mica’. Ara podré ‘vestir millor’ el currículum obrint-lo a un nou sector econòmic… … …
. La tornada a Benarès és la tornada al caos, al soroll insuportable, a la brutal gentada insostenible, a la brutícia incontrolada. És la tornada a un nucli urbà, és l’arribada a qualsevol zona habitada per petita que sigui.
. Com ja hem caminat el tram entre Benarès i Sultanpur, no cal repetir-ho. D’aquí a uns dies seguirem caminant a partir de Sultanpur cap a Lucknow i més enllà, així doncs abans d’arribar fins a la casa d’hostes a tocar del Ganges on estem allotjats, ens aturem abans, a poc més de 4 quilòmetres per cercar informació sobre trens i autobusos, a les respectives estacions. Volem saber quina opció ens convé més per atansar-nos fins a Sultanpur. La informació dels autobusos és força ràpida i assequible. Ara bé, entrar a l’estació de tren de Benarès Junction i esbrinar trens cap a Sultanpur juntament amb com portar un gran paquet com és el ‘monstre’ (denominació que tenim pel carro de Jenn) esdevé una gimcana en el que haig de parlar aproximadament amb unes 15 persones i visitar unes 7 finestres i taules de despatx. El recorregut entre finestres, despatxos i diferents edificis el faig entre centenars de persones que bé fan eternes cues, bé s’acumulen al voltant de qualsevol finestra oblidant-se del concepte cua, jeuen assentats o estirats al terra, caminen amunt i avall, venedors estàtics o mòbils o també el faig esquivant alguna enorme vaca que camina parsimoniosament pel vestíbul o les andanes. Tot un món.
. Després de meditar-ho i pensar-ho molt (moltíssim), avui Jenn pren la important decisió ‘estratègica’ de deixar de portar el carro i tornar a penjar-se la motxilla a l’esquena. Després de 3 mesos i mig no és una decisió gens fàcil ni tampoc gens clara. De fet, no hi ha cap opció que sigui millor o bona. Ens hem de conformar amb prendre la decisió o l’opció menys dolenta. Aquella on els pros pesen o importen més que els contres. Aquests son els pros i contres que veiem:
Contres: .. Deixar el carro significa portar més pes sobre les espatlles amb el perjudici i el cansament que això comporta. Aquest és un únic contra, però és extremadament important. A partir d’ell Jenn va prendre la important decisió de provar el carro.
Pros: .. El carro segueix pesant molt i no acaba d’alliberar suficient pes de l’esquena. A part de tot el que Jenn decideix portar per ella dins la motxilla que va sobre el carro, també hem d’afegir peces de recanvi com per exemple una altra roda i eines per fer manteniment i reparacions, que afegeixen un important pes extra. .. Resta moltíssima mobilitat tant en ruta, com sobretot quan entrem a nuclis urbans. Caminar pel constant caos de qualsevol població de les brutalment sobrepoblades Bangladesh o Índia ha estat un infern. .. Obliga a sempre anar per camins força plans, ja siguin asfaltats o si son de terra, que no siguin gaire irregulars o plens de pedres. Obliga a anar molt més a prop del tràfic. .. El pes que efectivament descarrega sobre la roda, recau sobre un arnès que no és l’original que venia amb el carro (és massa dèbil) sinó que treballa sobre un arnès molt reforçat fet expressament a una motxilla mitjana comprada a part. Aquesta motxilla va directament penjada a l’esquena de Jenn i l’unió reforçada amb el carro s’ha desgastat molt i ens ha causat bastants mals de caps. .. En el cas de voler prendre qualsevol transport públic per quan no estem caminant la nostra ruta pròpiament dita, l’enorme envergadura i considerable pes ho fa molt, molt més complicat i car.
. A l’hotel on estem ‘matant una mica de temps’ per arribar a Lucknow cap al dia 15 i per evitar arribar molt més al nord quan l’hivern és encara molt cru, després d’ uns dies d’estar sols, ara el compartim amb un grup de turistes de Calcuta. Son 30 clients, 2 socis de l’agència de viatges i 3 cuiners. Sí, 3 cuiners. El grup no fa servir el petit restaurant de l’hotel sinó que ha envaït la terrassa i allà cuinen per tot el grup. Jo ja m’he fet ‘amic’ dels cuiners i amb el vist-i-plau dels responsables de grup l’altre dia em van convidar a un plat dels més de 30 que preparen pels seus àpats. Avui al vespre m’els torno a trobar i em conviden a sopar. Jo accepto amb la condició d’ajudar-los. Em costa moltíssim que acceptin, però al final ho aconsegueixo. Al migdia els clients, persones grans, pateixen i suen per pujar els molts i alts esglaons que porten a la terrassa, en canvi al vespre els serveixen el sopar a les habitacions. Així doncs, tenim un dels responsables del grup que porta els plats de plàstic, l’altre porta carbassó i pastanaga tallats i va posant a cada plat. Jo porto cebes tallades i pebrots i m’encarrego de posar una de cada als plats. Un cuiner porta una gran olla de llenties i vessa una cullerada i l’altre cuiner els posa el pa (roti). És molt bonic que em deixin ajudar, a l’hora que divertit veure la cara dels clients quan un blanquet occidental entra a ses habitacions per servir. També torno a aprofitar per ensenyar fotos de castells, una ‘recepta’ que no falla ni per trencar el gel, ni per despertar la seva admiració.
Respecte al grup i com viatgen, aprenem que sempre porten els cuiners amb tots els grups. Els grups son mínim de 8 – 10 fins a 70! Des de Calcuta han vingut en tren, portant tots els estris de cuina (!) i també, entre d’altres, un sac de 50 kg d’ arròs (!!!!). Suposem que porten l’arròs per que aquí a Benarès (Uttar Pradesh) no veiem cap plantació, deu ser més car i a West Bengal (Calcuta) tot eren camps d’arròs.
Després de fer el repartiment acceptant la meva modesta ajuda, em demanen que vagi a buscar a Jenn i ens serveixen un bon plat amb arròs, dal, llenties, un xic de coliflor i un pa. Ells estan encantats per que som ‘guests’ (convidats o visitants) no només seus sinó del seu país. Nosaltres entem encara més encantats de conèixer persones tan maques, generoses i que ens donen l’oportunitat de viure experiències tan senzilles, íntimes i enriquidores com aquestes.
. Comencem el dia molt aviat per anar a veure la sortida de sol a la llera del Ganges. Ens trobem bastants grups de turistes que agafen barques per fer un tomb pel riu. Des de terra i sense cap cerimònia especial per part de ningú juntament amb els pesats que ens assetgen constantment oferint-nos barques o també massatges o tallat de barba, la visita és força avorrida.
. Tornem a l’hotel per deixar les jaquetes i gorres de ple hivern que ens han protegit de les primeres hores fredes i humides del matí i ens tornem a trobar els nostres amics de Calcuta que ens ofereixen un te i sopar junts. Acceptem encantats però ells també han d’ acceptar la nostra única condició de poder ajudar. Ens veiem al vespre.
. Visitem Sarnath. És una població força propera i és un altre dels punts del circuit budista que existeix per aquesta part d’Índia.
Mirant de sortir de Benarès agafant alguns dels carrerons que ens estalvïin l’infernal tràfic i soroll, acabem perduts i no ens queda més remei que un cop trobat el riu Ganges, seguir caminant pels seus ‘ghats’ fins el pont que travessàvem en arribar per primer cop aquí. Un cop al pont, al ‘ghat’ Raj, ja podem seguir el camí que ens porta fins a Sarnath.
. Arribats a Sarnath el primer que ens trobem és l’estupa Chaukhandi del s.V. Seguim per un temple tailandès amb uns jardins impecablement cuidats, silenci (un bé hiper preuat per nosaltres ja fa mesos) i una gran estàtua de Buda. Visitem un temple birmà, un de tibetà i veiem l’ estupa Dhamekh i el temple Mulgandha Kuti Vihar.
. Tornant cap a Benarès ens plantegem l’opció de seguir un carrer principal amb l’horror de tràfic i soroll corresponent però que és més curt, o tornar al riu i escales amunt i avall seguir-lo pels ‘ghats’ sense tràfic. Jo avui estic bastant fotut de salut. Tinc la panxa fatal i em sento molt dèbil a part de sempre estar pensant en tenir un lavabo a prop. Triem el riu pel silenci que ens reportarà. Si tot el dia ha estat molt complicat per mi, aquest mal de panxa fa de la tornada un calvari. Amb prou feines puc pujar escales. Pel camí seguim gaudint de la vida quotidiana dels centenars de veïns que viuen a tocar del riu. Renten la roba, l’estenen, juguen amb estels o a cricket, es banyen, venen coses, … o intenten rescatar un temple que s’està enfonsant.
. Arribats a l’hotel amb prou feines arribo al llit i allà caic. No puc més i no em puc moure més en tota la resta del vespre i nit si no és per anar al lavabo. Jenn te bona cura de mi i en representació d’ambdós va a ajudar i sopar amb els nostres amables veïns d’habitacions amb els que havíem quedat per sopar.
. Tornem a la ruta però no des de Benarès sinó des d’on la vàrem deixar, des de Sultanpur. Per arribar-hi, després del sidral viscut a l’estació de tren de Benarès per poder esbrinar quin tren agafar, malgrat ens agrada molt més el ferrocarril, acabem agafant una cafetera d’autobús que ens resulta molt més pràctic i fàcil, malgrat la diferència de preu.
. Al cap de pocs quilòmetres em sobte en gran manera veure com ens funciona el cervell. Al menys el meu, en aquest cas concret. L’autobús és una tartana on tot es belluga i fa soroll. Malgrat el conductor no deixa de tocar l’infernal clàxon, sembla mentida però aquest queda gairebé amagat per el gran soroll que fan totes les xapes, peces soltes i finestres quan ballen i xoquen entre elles. Tot aquest ensordidor soroll fa gairebé impossible mantenir una conversa amb Jenn sense haver de cridar. Però per què tot tremola i es belluga tant? Per que la carretera està en un estat deplorable i la gran quantitat de forats de tots els tamanys i fondàries que te fa que saltem dels seients i que tot tremoli moltíssim. I això em retorna a la sorpresa de com funciona el meu cervell.
Avui agafem el primer autobús a l’Índia dins aquest viatge. Aquest tremolor, aquest soroll ensordidor i sobretot aquest estat de la carretera amb tots els forats i sotracs em porten i refresquen uns dels records més obscurs i dolorosos de la meva vida. Fa uns 16 anys, aquí Índia, jo anava a un autobús i carretera plena de forats molt similar quan de sobte el meu húmer esquerre va acabar partit en 2 trossos. Allà va començar una espiral de dolor que ni vull, ni puc descriure. Evidentment és un record inesborrable, però que gairebé mai tinc present, fins que de sobte, ara, en aquest autobús, amb aquests forats, el meu cervell em porta i refresca tots els records d’aquell terrible i dolorós malson personal. Amb cada sotrac em veig reflectit als ulls d’aquell amable passatger indi que amb les seves 2 mans mirava de mantenir els 2 trossos del meu húmer trencat el més horitzontalment aliniats possible, mentre el braç seguia regalimant sang i jo cridava i patia cada sotrac, cada forat de la carretera fins a la medul·la. Avui torno enrere en el temps. Sembla mentida com ens funciona el cervell.
. Durant el dia, aturats per picar quelcom, un home ens regala uns fregits súper dolços molt típics (gilebi) i al vespre, on acabem dormint, un altre home em fa una mitja abraçada, em diu ‘benvinguts a Índia’ i ens regala 8 ‘somoses’ que son fregits farcits de patates i altres coses. Moltes gràcies, ens encanten!
. Avui el dia segueix per la carretera que uneix Sultanpur amb Lucknow, la mateixa que surt des de Benarès. Em sembla percebre que la carretera entre Benarès i Sultanpur està en tan mal estat que és per això que estan fent tants trams d’obres per ampliar-la i millorar-la. En canvi, tant ahir com avui, passat Sultanpur, la carretera segueix sent massa estreta per la quantitat de tràfic que te, per que és només d’un carril per banda, però al menys l’asfalt sembla en molt millor condició. No veig ni tants forats, ni tan grans. Això ho agrairan els conductors, però nosaltres els vianants seguim patint el poc voral i els seus avançaments.
. Si als estats de West Bengal, Jharkhand i Bihar tot eren camps d’arròs, aquí Uttar Pradesh el que veiem per tot arreu son preciosos camps de plantes verdes amb flors grogues que son per fer oli de mostassa. Quilòmetres i més quilòmetres de plantacions. Veient per tots els carrers i carreteres, pobles i ciutats com venen tot tipus de menjar fregit, entenem que necessitin oli en quantitats industrials. Potser fan servir aquest oli de mostassa, per que tenen plantacions per tot arreu.
. Si ahir acabàvem dormint a una classe abandonada d’una escola abandonada amb el permís d’el seu ‘vigilant’, un avi molt gran que viu a una altra habitació del complex educatiu, avui l’intent per trobar on passar la nit que finalment ha fructificat acaba sent a les portes d’un negoci. Parlem amb el gerent que ens diu que cap problema per plantar la tenda dins una habitació on no te res, excepte 4 parets i un sostre. Suficient per nosaltres. Estem una estona en pau sense ser el centre d’atenció o de moltes preguntes, cosa que agraïm. Però després, en fer-se fosc, quan el fred es va apoderant de tots nosaltres, al voltant d’una petita foguera estem durant hores passant bastant de fred, mig comunicant-nos i coneixent un parell de fantàstics homes. Son molt amables. La nit acaba amb un deliciós sopar cuinat per l’esposa d’un d’ells que algú porta en una moto des de la seva casa particular, i finalment no ens deixen dormir al gèlid terra de ciment sinó que ens ofereixen un llit on podem dormir més còmodament dins els nostres sacs de dormir. Moltes gràcies! Més gent fabulosa.
. Malgrat ser repetitius i a risc de fer-nos pesats, volem deixar per escrit i ben palès totes aquestes mostres de bondat que ens estem trobant al llarg del nostre llarg camí. Son mostres de la bondat i generositat de la gent que per senzilles o modestes que arribin a semblar, son molt agraïdes i valuoses per nosaltres.
. Avui la que es mereix un monument és Jenn. Ja porta, com jo, dies amb la panxa fotuda i avui l’està martiritzant. Si ara fa molt poc era jo qui amb un dia fàcil de caminar me les vaig veure magres per acabar tota la jornada, avui, que anem amb tot a sobre, que comencem un xic més tard per que fa un fred que pela i avui que per desgràcia acabem força més tard del que volem per no trobar on dormir, amb aquest dia tan complicat, Jenn pateix moltíssim amb la panxa i aguanta com una valenta tots els quilòmetres. És admirable!
. Seguim caminant per la carretera que està bastant ben asfaltada però que sense cap senyal de propera ampliació o obres, segueixo sorprès pel petit tamany que te si tenim en compte les importants poblacions que uneix. El paisatge és ben bonic per la gran quantitat de camps verds amb una aclaparadora majoria de 2 conreus, la mostassa per fer oli i el blat per tenir farina i fer milions de ‘rotis o xapatis’ (pa) cada dia.
. Aquests dies seguim fent quilòmetres sense massa història i com a principals interaccions amb els locals tenim les nits i el nostre particular calvari i neguit per trobar un lloc per dormir. Avui no és diferent.
Les 3 passades nits hem tingut bona, boníssima i molt bona sort respectivament. Avui gairebé l’acabem del tot. Comencem a picar portes i preguntar quan gairebé ja hem fet la distància que teníem previst, però avui la cosa no funciona. Rebem negatives rere negatives. Es fa fosc, el fred comença a sentir-se fins els ossos i arribem a una gran benzinera que contemplem com a última opció abans d’ ocupar algun edifici en construcció per amortir el fred o abans d’acampar a pèl, cosa que amb les temperatures crec que sota zero de les nits, no ens fa gens de gràcia. Primer anem al lavabo de la benzinera i jo faig un ràpid reconeixement del petit edifici on trobo un traster d’ uns 8 m2 com a possible opció. Entrem a l’oficina on un petit núvol d’empleats i alguns curiosos ens envolten mentre preguntem a l’encarregat si podríem dormir bé fora al darrere l’edifici, o li pregunto directament pel traster. No hi ha ni somriures ni gaire amabilitat per part seva. Sí trobem un xic d’empatia en algun empleat. Finalment accedeix a deixar-nos estar a l’habitació, cosa que li agraïm moltíssim. La netegem, endrecem un xic i com la tenda no hi cap, posem els sacs a terra i a dormir. Ens quedem sopa en un segon.
Una hora més tard arriben 2 homes, un diu ser l’encarregat de nit i l’altre va amb una escopeta. Entren a sac i ens pregunten quí som. Els expliquem, diem que tenim el permís de l’anterior encarregat i sembla que marxen tranquils. Al cap de poc tornen a entrar com 5 homes. Un salta per sobre nosaltres i els sacs de dormir, s’emparra per unes caixes i canvia una bombeta. Sembla que és imprescindible fer-ho ara. Tornem a dormir. Com una hora més tard torna aquest encarregat i em diu que l’acompanyi a l’oficina. M’haig de vestir, tapar per que fa fred i davant seu em diu que hem de marxar. Que recollim i fotem el camp. Ara sí que és negra nit i fot un fred que pela. Em quedo molt més fred del que ja estava. Miro de saber la raó. Em diu que un cop parlat amb el propietari o gestor, no vol problemes. El miro de convèncer o de parlar amb aquest propietari o gestor. L’encarregat el truca i jo haig de demanar, gairebé pregar que ens deixin estar. Finalment així ho fan i glaçat per fora i per dins, torno al sac. Ens hem lliurat d’ una grossa.
Passen un altre parell d’hores i l’encarregat de nit amb el de l’escopeta tornen a entrar i encendre el llum. Encara no sabem què volen, però a banda de deixar-nos 2 mantes, cosa que agraïm, el seu comportament és molt estrany. Es queden davant nostre mirant-nos mentre estem dins els sacs totalment tapats. Allà estan d’ empeus i triguen força en marxar. I ja per rematar el seu comportament estrany i inacceptable passada la mitjanit tornen aquests 2 animals per ‘parlar’ amb nosaltres en indi, estant-se d’empeus davant nostre. L’ase de l’encarregat seu al terra als meus peus. Allà es queda. Què fa aquí? Què fan aquí? Què volen? Estem molt agraïts, especialment al primer seriós encarregat, per deixar-nos dormir aquí dins, però ara ja estem fins els… La resta del que queda de nit podem dormir prou bé i sense passar fred.
. El matí comença com va acabar la nit. Igual d’estrany. Igual de desconcertant i emprenyador. Ens llevem i recollim tota la parada dins les motxilles sense encendre el llum, protegits per uns vidres totalment entel·lats. Fora fa molt de fred. Però malauradament hem de sortir al lavabo i llavors ens veuen. Ja teníem tot a punt per marxar i ens anàvem a acomiadar però venen els 2 animals ja coneguts acompanyats d’ altres empleats. Tots acaben dins la mini habitació. L’ encarregat demana repetidament diners pel ‘guàrdia de nit’ (?). Li diem que de cap manera. Després demana fer-se una foto amb Jenn qui li ha d’enretirar el braç al voltant de l’esquena i finalment veig que Jenn se’l treu de sobre amb una petita empenta. Li pregunto la raó i em diu que el troç de carn aquest li ha tocat la ma de manera inapropiada. Llavors el que salto soc jo. Davant el ruc de l’escopeta i part dels empleats, per mirar d’avergonyir-lo més i públicament, li foto un bon ruixat. Alço molt la veu, canvio molt el to i amb la ma i el dit li deixo ben clar que això és inacceptable. Davant el seu públic ell es fa enrere, abaixa la vista i diu que ‘no problem, no problem’. Jo li crido que ‘yes problem, yes problem’. Quí …ns es pensa que és aquest animal? Això mateix és el que molts d’aquests son. Animals. Sembla mentida com en 4 dies podem trobar persones tan extremadament maques i d’altres tan grolleres. I aquestes últimes son realment animals doncs funcionen com alguns dels gossos agressius que ens trobem de tant en tant. Venen pel darrera les cames bordant i si calles o mostres debilitat segueixen fins arribar massa a prop. Però si agafes una pedra, marxen lluny. Amb alguns d’aquests animals mirem de sempre ser educats però si es passen, toca agafar el bastó i picar verbalment ben fort. Llavors normalment, si ells saben que tenim raó, afluixen, callen, a vegades es disculpen… per que ja saben prou bé què estan fent i què és correcte o no.
De totes maneres, tampoc volem arribar a perdre la perspectiva del que ens ha succeït avui doncs ha estat molest però gens greu.
. Ens estem atansant a Lucknow, la capital de l’estat d’Uttar Pradesh, però la distància que ens resta és suficientment llarga per no poder-la fer en un dia, però no és suficient com per tenir 2 dies ‘sencers’, així que avui toca dosificar el recorregut i afluixar el ritme. Anem xino-xano gaudint de cada raig de sol que ens escalfa i en arribar a la petita població de Biruha ens aturem a un modest restaurant per menjar quelcom. Aquí veiem una mena d’ habitació oberta on a part de trastos, també hi ha una plataforma o llit. Preguntem al senyor si ens deixaria passar la nit a cobert i agradablement accepta. Quina sorpresa! No ens ho esperàvem. Després de menjar ens esperem que vagi caient el sol, sempre amb el dubte de si ens hem entès bé, si trucarà a la policia, si arribaran moltes altres persones, si canvirà de parer… mentre es fa fosc, torna el fred i ens quedem sense cap marge de maniobra si van maldades.
És fosc, fa fred però encara és massa aviat per anar a dormir malgrat ens estem caient de son. Però hem de ‘socialitzar’ i quina millor manera de fer-ho que al voltant del foc. Oi? Ells cremen fusta o branques encara verdes, cosa que ens omple de fum i jo, a la que puc, miro de recollir alguns plàstics que embruten tot i fer-los desaparèixer devorats per les flames. La nostra socialització funciona. Som els forans, els blancs que s’han aturat aquí. Som molt estranys i també els que diuen que arriben caminant des de molt lluny. Caminant? La nostra manca de idioma queda salvada amb algunes paraules que sabem, gesticulacions i després amb anglès a través d’ un jove estudiant. Aquest va portant més. Tots ells estudien enginyeria, la majoria mecànica com moltíssims nois a Índia. Un d’ells cursa enginyeria civil. Tenim una molt interessant conversa amb ells. Quan ja sembla que aconseguim anar a dormir i fins i tot amb una sentida abraçada d’ agraïment amb el senyor de restaurant que no ens ha fallat, un dels joves insisteix moltíssim en que anem a dormir a on estan els estudiants, a unes habitacions a l’edifici del darrera. Després d’ assegurar-nos de no ferir els sentiments del maquíssim home del restaurant i amb el seu vist-i-plau, acompanyem als nostres nous amics estudiants. Es desfan en atencions. Ells ens diuen que és un honor tenir-nos com a hostes i servir-nos. Així de clar i sincer. L’honor i el plaer és nostre per que realment son admirables. A una de les seves habitacions ens deixen un llit i es posen a cuinar el seu sopar que comparteixen amb nosaltres. Està boníssim. Fins i tot em serveixen llet calenta! De nou, per no perdre ni el costum, ni l’oportunitat, torno a ensenyar fotos de 2 impressionants castells dels Castellers de Vilafranca, una Torre de 9 amb folre (sense manilles) i un 3 de 10 amb folre i manilles. Podem gaudir d’una conversa molt rica i interessant sobre temes tan diversos com enginyeria, costums locals, política, geopolítica de la regió, macro economia, … i els 3 principals temes que a nosaltres ens preocupen o afecten força com son el soroll, la brutícia i la sobrepoblació. No anem a dormir fins molt tard al final, però és que avui, de nou, tenim una immensa sort.
. Creiem que aquestes trobades només les podem tenir bé caminant, bé en bicicleta. Aquestes meravelloses persones que tenim la gran sort de conèixer pel camí donen total sentit a aquesta aventura, al caminar centenars de quilòmetres. Aquestes persones i la seva bondat ens omplen els cors i la ment.
. Ens despertem aviat i acomiadem dels nostres nous amics que encara dormen. En despertar-se i veure que efectivament marxem tan d’hora com vàrem dir, ens demanen que ens esperem un xic. Al poc apareixen amb unes galetes i boníssim te calent. Son genials. Ens acompanyen un trocet de camí, molts pocs metres doncs fa molt de fred, per variar. Quan arriben els adéus, un d’ells ens demana si els podem donar la nostra ‘benedicció’. Li diem que estarem encantats de donar-los el que vulguin, però no tenim ni idea de què demanen ni de com fer-ho. Ell s’acota davant nostre tocant-nos les cames entre els genolls i els peus i els peus. Sembla que ja està. Jenn i jo seguim al·lucinant amb aquests futurs enginyers. Després els preguntem si accepten la nostra ‘benedicció’ al nostre estil i ens acomiadem amb unes bones abraçades.
. Pel camí ja propers a Lucknow passem per 2 poblets, Biruha i Moazamnagar on tenen una gran varietat de carros coloristes a punt per amenitzar qualsevol festa. Amb el nivell de soroll d’aquest país i la mida dels altaveus no ens volem ni imaginar com deuen sonar. Passem un pont que, com vàrem veure propers a Benarès, te un petit temple plè a vessar de campanes i a través de les mateixes podem veure com uns quants homes estan rentant la roba al riu, picant-la contra les roques.
. Finalment arribem a Lucknow, trobem allotjament, deixem tot l’equip i anem a fer un tomb. Ens sorprèn molt positivament trobar un carril bici (!) que caminem tranquil·lament mentre l’escàs tràfic d’avui permet a uns quants ciclistes no fer servir aquest meravellós carril i anar per on van els cotxes. Trobem una ciutat força tranquil·la avui, un cert urbanisme molt agraït, un imponent edifici de correus que ens sembla més una estació de tren amb una gran torre de rellotge que dona un toc al rerefons de l’estàtua de Mahatma Gandhi. Una estàtua força coneguda i típica que m’encanta per qui fou aquest important personatge històric i pel fet que va caminant. Tornats a l’habitació, avui que tenim llit i internet, em quedo treballant per la web fins passada l’una de la nit.
. Avui és una efemèride per partida doble. Per un costat, avui és l’aniversari de Jenn i ho celebrem com cal. Per un altre, avui fa exactament un any que començàvem aquesta aventura – viatge – projecte – somni – bogeria… i així ho publicàvem en aquesta entrada. No farem ara un resum o balanç de com ens ha anat aquest any, però si volem esmentar molt breument que estem molt bé de salut, que ja portem caminats aproximadament uns 5.500 quilòmetres, que coincidint amb el nom de la població on estem, Lucknow (sort ara), hem estat de molta sort fins ara, que esperem que ens segueixi acompanyant i que totes les mostres d’amor, afecte, suport, estima o recolzament que rebem son fonamentals i ens donen una força increïble per continuar. Moltes, moltíssimes gràcies a totes i tots!
