Tal i com comentem en les nostres dues entrades, la continuïtat de la ruta o Bangkok.Bagan.Bishkek?!? aquests dies hem deixat el sud-est asiàtic per saltar al cor de l’Àsia central.
Acabades Tailàndia i Birmània hem tornat a Bangkok per volar fins a Bixkek, la capital de Kirgizistan on a part de visitar i conèixer un xic més aquesta part del món totalment desconeguda per nosaltres, ens hem atansat aquí per obtenir els visats dels següents 2 estats/països que tenim a la nostra ruta. Tadjikistan i Uzbekistan.
Aquí tenim el que hem viscut entre les poblacions que titulen l’entrada.
Per veure algunes de les fotos que anem publicant, veniu aquí i seguiu–nos !
https://www.instagram.com/bangkokbarcelonaonfoot
Aquests són alguns resums dels últims dies i el recorregut:
Myawaddy – Mae Sot – Bangkok – Bixkek – Cholpon-Ata – Llac Issyk-Kul – Bixkek
. A Mae Sot encara tenim temps per una nova visita i trobada amb el nostre amic Yun i sa germana Bibie. Hem tingut la sort de poder compartir temps les 3 vegades que hem estat aquí Mae Sot últimament.
. Per qui vulgui venir per aquestes terres de visita, a títol informatiu i a les 5 de la tarda: a Mae Sot (Tailàndia) 38°C que se senten com 44°C i a Nyaung-U, al costat de Bagan (Birmània), 46°C que se senten com 48°C.
. Quan diem que Bangkok és la nostra base o ‘casa’ del sud-est asiàtic, no és broma, no. Ja tornem a ser aquí. Arribem a les 5h i a les 7h tornem a estar a la ’nostra’ habitació. I diem la nostra habitació per que en arribar i creuar la porta, la dona de la casa d’ hostes ens diu: ‘L’habitació 5 no està a punt. No està neta encara.’ ‘No es preocui que ja ens esperem a que l’ arregli’ li responem. Ja tornem a tenir l’ habitació de sempre.
. Jo no vull aturar-me per que si ho faig, dormiré tot el dia, així que, per variar, surto a voltar i voltar. Caminar i caminar per que així és com visito els indrets i vaig descobrint infinitat de detalls, racons, carrerons… el món de l’ escenari central i el món del rerefons, el del darrere que és on normalment m’ ho passo millor i on trec molt més suc dels detalls que parlen molt de com és la vida real a cada lloc. Això és el que nosaltres li diem, no només veure i visitar la porta de l’ entrada principal, sinó veure i entrar per la porta de servei o de la cuina.
. Dia de feina amb publicació de més continguts a la nostra web.
. Voltar sol per Bangkok m’ ofereix algunes petites experiències o detalls que no es presenten quan vaig en tan bona companyia com és amb Jenn. Per exemple, al carrer Silom m’ ofereixen noies / dones i al parc de Lumpini camino gaudint del parc quan un noi des d’ un banc sentat, em crida, em llança uns quants petons força efussius i em demana que vagi a seure amb ell.
. Avui soc jo el que puc ajudar a un altre motxiller que veig aturat a una cantonada amb cara de molt despistat i després que no hagi tingut gaire èxit preguntant a d’ altres persones. Menys mal que la pregunta era fàcil i l’ he pogut respondre.
. Encara tenim temps per una nova trobada amb el meu estimat amic i company d’ estudis Kuson. No ens havíem tornat a veure des de que vàrem compartir classes al MBA de la Melbourne Business School ja fa 16 anys (!) i enguany hem tingut la sort de poder compartir temps les 3 vegades que hem estat aquí Bangkok últimament.
. Feliç dia de s. Jordi ! Un dia molt especial per la cultura catalana. Jo no sóc gaire o gairebé gens seguidor de moltes ‘tradicions o dies en que tothom ha fer quelcom en particular’ i que estan marcats al calendari amb una barreja de tradició (raó lloable) i consumisme (raó deplorable). No segueixo gairebé cap ni una. Però un dia en que els homes regalem una rosa a les dones estimades o especials de les nostres vides i les dones estimades o especials de les nostres vides ens regalen un llibre als homes, és quelcom que m’ encanta, segueixo, admiro i no puc resistir-me.
Per tot això, avui vull compartir a la web aquesta rosa i text dedicat a totes les dones del món:
Aquest és el missatge que enviem a totes les dones:
Feliç dia de s. Jordi ! Aquesta rosa és per totes les dones de Catalunya i per totes les dones del món. Mares, filles, àvies, netes, mullers, parelles, amants, tietes, nebodes, cosines, amigues, veïnes, col·legues… per totes vosaltres, per ser dones, per ser especials, per que us ho mereixeu !
Un gran petó, abraçada o salutació, mentre volem entre Bangkok i Bixkek,
Lluís
Happy s. Jordi day ! This rose is for all women of Catalonia and for all women of the world. Mothers, daughters, grandmothers, granddaughters, wifes, partners, lovers, aunts, nieces, cousins, friends, neighbors, colleagues… for all of you, for being women, for being special, because you deserve it !
A big kiss, hug or salutation, while flying between Bangkok and Bishkek,
Lluís
. Avui deixem Bangkok per volar cap a Bixkek, la capital de Kirguizistan. Una zona del món de la que no tenim ni la més remota idea de res. Sí que tenim força experiència a bona part del sud-est asiàtic, doncs hem viatjat extensament per aquesta fascinant part del món, però ara comencem una zona totalment desconeguda per nosaltres. Ens endinsem a la ’dimensió desconeguda de l’ Àsia central’, però que té, com bona part del món, una pinta d’ allò més interessant i a l’ hora representa un important repte per nosaltres.
. Avui el que tinc ‘sarao’ a la frontera amb un impresentable p… s…….. uniformat al que li han donat uniforme i un segell, soc jo. Quina mena de …… han de ser tots aquests per posar-los a on estan? Estan segurs les conselleries o els ministeris d’ interior que posar això tant a l’ entrada com la sortida dels seus estats/països, és quelcom raonable? Realment volen que els visitants, quan entrem i sortim dels seus respectius territoris ens veiem les cares i haguem de tractar amb aquests uniformats amb un p… segell a la mà? És aquesta la primera i última impressió i interacció amb un local que volen que tinguem? Per que, només a títol d’ exemple, Jenn i jo estem enamorats de Tailàndia i els tailandesos, però només en 4 dies, el record del merder per entrar i avui per sortir, el fastigós i deplorable record de la primera i última ‘persona’ amb la que hem hagut de tractar ens deixa un gust de boca fastigós. Jo posaria a tots aquests… diguem que a un altre lloc. Deixem’ho aquí i callo, per que ja estic prou encès.
. Quan aterrem al desèrtic aeroport de Novosibirsk (Rússia), de tot l’ avió només 3 persones seguim en connexió cap a un altre destinació i la resta, tots es queden aquí. Sembla que estan acabant l’ aeroport i la porta i passadís que comunica amb la zona de connexió amb altres vols està tancada sense acabar. Els 3 que estem de pas som en Hubert, un ciclista molt trempat i nosaltres dos. Seguint l’ únic passadís accessible arribem al davant de les casetes d’ immigració on no podem (ni volem) seguir. És la porta de Rússia aquí. Preguntem a una dona com anar a la zona de trànsit. Mira els passaports i targes d’ embarcament. Espereu. Ella marxa. Més tard una policia arriba i ens demana el mateix. S’emporta passaports i targes. Torna la primera dona i ens torna a demanar papers. ‘Els te una policia que els ha pres tots’ responem. Ara ja son 7 persones mirant la documentació. Nosaltres seguim esperant. Gent amunt i avall. Ens pregunten a on anem després de Bixkek. No anem enlloc més, és la destinació final. A més, ells no han de fer res. És Bishkek, Kirgizistan, afortunadament ja no és Rússia i què punyetes pregunten aquests funcionaris uniformats de m….?! Seguim esperant. Al final la policia que s’ havia portat passaports i targes d’ embarcament ens els torna sense badar boca i l’ hem de seguir. Caminem pels pocs passadissos de l’ aeroport. Ella obre una porta amb una clau d’ un clauer farcit de claus al quart o cinquè intent, doncs no encerta la clau bona. Ens fa passar i just quan nosaltres tres estem a l’ altra banda, sense cap explicació ni badar boca, tanca la porta al meu darrera. L’ escalfor i l’amabilitat rebudes en el tracte em deixen sense paraules. Sigui com sigui, sembla que ja estem a la terminal, a la zona d’ espera on compto 3 persones en tota la terminal. Si per cada avió i gent en trànsit han de fer igual… Comencen a palpar la calurosa, simpàtica i riellera benvinguda de les ‘autoritats’ russes.
. Durant les moltes hores que tenim d’ espera parlem i compartim moltíssima informació amb el nostre nou amic Hubert. És molt maco i es veu ben ‘treballat’ al llarg dels mesos que porta voltant.
. Al vol des de Bangkok a Novosibirsk (Rússia) tinc la sort de seure al costat de 2 amables russos. Un senyor de Surgut i una bonica noia de Novosibirsk als que pregunto com dir en rus alguna de les típiques paraules que mirem d’ aprendre en cada llengua (hola, gràcies, moltes gràcies, aigua, menjar, casa d’ hostes, quant costa?…) Ells em fan de professors, tot rient molt amablement. Segueixo parlant un xic amb la bonica Masha, qui porta 2 mesos a Bali i 6 mesos a Goa. Una bona manera d’ escapar de l’ hivern siberià, penso. Li comento un gran tatuatge que te al braç. Ella me l’ ensenya i em diu que te un de molt gran a la cama. ‘Ara te l’ ensenyo’. La meva ràpida ‘imaginació masculina’ em porta a pensar en les llargues i boniques cames que te i em pregunto, ‘com m’ ho ensenyarà?’. Evidentment m’ ensenya una foto al seu mòbil que, un cop confirmat el seu permís, ens agradaria compartir amb tots vosaltres. Aquest és el seu tatuatge de la cama!
. Ens enlairavem cap a les 2 de la nit i aterrem cap a les 4 del matí. Estem al petit aeroport de Bixkek on teòricament et posen un segell al passaport i et pots quedar la meravellosa xifra de 60 dies. Sense més entrebancs ni robatoris per mantenir un exèrcit de funcionaris. Aquesta és una política molt intel·ligent per atreure turistes i viatgers. Comparat amb els veritables malsons i les fortunes que ens hem de gastar o que ens roben per aconseguir visats als estats/països veïns, això és un oasi i és precisament per això que estem aquí.
. Doncs encara que sembli un acudit de mal gust, jo torno a tenir petits problemes amb el passaport i aquest segell d’ entrada. Jenn lliura el passaport, el miren, digitalitzen, segell i cap a dins. Arribo jo i com el meu passaport està força vell i tronat, a part de gairebé ple de segells, l’ uniformada de torn mira, remira i torna a mirar com les pàgines estan enganxades a la tapa exterior. Les vaig haver d’enganxar i reforçar fa temps i ara sembla que aquí, enlloc més del món fins ara, és un problema. L’ uniformada marxa amb el passaport i jo espero. Un altre uniformat em demana de deixar la cua i seure per esperar. Tots els passatgers de l’ avió passen pels controls duaners i jo segueixo esperant amb un uniformat. Arriben 2 més. Jo, somrient, miro de crear un bon ambient i ells així ho entenen doncs son força amables. Al final vaig a parlar amb l’ uniformat que te l’ última paraula i tots, sempre de ‘bon rotllo’, parlem de com no he falsificat ni modificat el passaport. Només miro de que no es caigui a trossos. Ell repassa totes les fulles i veient la quantitat de segells i destinacions al llarg dels anys de vida del document, al final em posa el famós segell de torn i puc entrar. Malgrat insisteixo que aquí han estat molt ‘perepunyetes’ però sempre amables, amb perdó de l’ expressió, haig de dir que ‘estic fins els collons d’ aquests uniformats amb un p… segell, de les fronteres i dels visats’.
. A la terminal toca treure diners locals, treure’ns de sobre molts taxistes que ens ofereixen transport pels 30 km fins a Bixkek una i una altra vegada i toca buscar-nos transport públic fins la ciutat. Ens informen que un bus costa 40 Soms. Sortint de la terminal i sortejant més taxistes veiem un bus (aquí son furgonetes, no autobusos grans) que va cap al centre. Ens demana 600 Soms. Li diem que ni parlar-ne doncs sabem que son 40. Ell, 50 i com no afluixem, accepta els 40. Gràcies a la senyora de la terminal que ens ha informat honestament. Quan arribem a la ciutat i li paguem amb un bitllet de 100, ens torna 10 mirant de robar-nos 10. Miro les monedes que desconec i amb cara de mala llet torno a pujar per dir-li, ‘Eh!!!’ mentre l’ ensenyo les monedes. Sense inmutar-se ni demanar perdó, ens torna els 10 Soms que perfectament sap que ens intentava fotre.
. Venim d’ unes temperatures de 25-28°C de nit i 35-45°C de dia. Aquí avui tenim 10°C a la matinada, 20°C de dia i 15-17°C a la tarda.
. Al·lucinant és el trajecte entre l’ aeroport i la ciutat. S’ està fent de dia, el sol comença a treure el nas mentre la gairebé lluna plena encara es manté per sobre l’ horitzó. I entre aquests 2 astres ens quedem bocabadats quan al final d’ una plana molt verda, mirant cap al sud, els primers raigs de sol il·luminen una cadena de muntanyes totes ben blanques i nevades. Punyetes quins pics i quina impressionant paret blanca que tenim aquí a tocar! Sembla que estan a relativament pocs quilòmetres d’aquí. Veig al mapa el pic Korona de 4.860m. Tot és molt, molt diferent al sud-est asiàtic.
. Arribats a la ciutat arriben les pitjors hores. Portem gairebé 2 nits sense dormir i ara no tenim ni idea d’ on som. Cada vegada que preguntem, ens liem més. I nosaltres no estem encertats en les nostres decisions ni ens funciona gaire el sentit de l’ orientació. Això es tradueix en hores de caminar i cercar allotjament. No és fins que arribem a un hotel dels que no podem pagar, que el Sr. Islam ens ajuda moltíssim trucant i cercant allotjament. Gràcies a ell trobem un bon lloc per estar-nos. A la tarda, abans de caure morts, escrivim un correu a la direcció de l’ hotel agraïts i lloant l’ excel·lent professional que tenen a la recepció.
. Amb un lloc on allotjar-nos avui ens posem les botes menjant pa!, formatge!, xocolata!, una cervesa per Jenn i llet fresca per Lluís. Com ho trobavem a faltar això!
. Ens despertem i des del llit tornem a quedar bocabadats amb la fabulosa vista de part de les muntanyes nevades. No tenim la vista general que ahir, des de fora la ciutat ens sorprenia en fer-se de dia, però sí que veiem un bon tros de muntanyes que comencen a ser il·luminades pels primers raigs de sol. Quin despertar! Quina vista des del mateix llit!
. Avui comencem la caça i captura dels visats pels 2 propers estats/països. Comencem per Tadjikistan. Aquesta és informació que ens agradaria compartir per si pot ser d’ ajuda als viatgers que estiguin interessats:
Arribem a l’ ambaixada que està a un barri benestant al sud del centre de Bishkek. Un de seguretat ens demana els passaports i entrem a una petita habitació on una senyora ens dona 2 papers per emplenar la sol·licitud.
La sol·licitud demana la informació típica de nom, passaport, adreça, nacionalitat … i també professió, adreça del treball, posició o càrrec a la feina o allotjament a Tadjikistan (nom i adreça de l’hotel, hostal…). Fins aquí, més o menys normal dins el que acostumen a demanar. Però una cosa important és que demanen la data específica d’ entrada. Si s’ arriba volant, es posa la data del vol i cap problema, però per nosaltres això és força complicat i restrictiu doncs hem d’ obtenir un altre visat i hem de desplaçar-nos per terra. Demanen adjuntar foto i fotocòpia del passaport.
La màxima estada és de 45 dies. No hi ha manera de conseguir més temps. Nosaltres demanem el visat de turista de doble entrada, per 45 dies incloent el permís GVAO per visitar les zones ‘especials’ com el Pamir.
Paguem la clavada / robatori de torn (només accepten efectiu en US$) i el passem a recollir la mateixa tarda. En un dia ja en tenim un. Miracle!
A més, ens enrotllem bé amb la senyora dels visats i també li demanem com es diuen en tadjik, no en rus, les típiques poques paraules o frases que sempre mirem d’ aprendre en cada idioma. Suposem que aquesta sensibilitat i respecte mostrat vers la seva cultura i per la seva llengua, el tadjik, no el rus, li agrada. Nosaltres ho fem per que hi creiem cegament i per raons òbvies tenint en compte d’ on som. Com a resultat d’ aquesta bona ‘relació’ ella, després de demanar-li nosaltres, ens regala aquest bonic mapa que volem compartir.
. Mentre tramitem el passaport coneixem a 3 altres viatgers amb els que tornem xino-xano cap el centre. Un d’ ells porta força temps viatjant i una altra acaba de començar un viatge per tot el món sense tenir cap data de finalització amb el que sembla un viatge per uns quants anys. Les converses que mantenim amb ells son molt interessants i ens agrada comprovar que hi ha moltes idees i conceptes amb els que coincidim plenament.
. Després de l’ agradable sorpresa d’ ahir en que vàrem aconseguir el visat tadjik el mateix dia, avui ens enfrontem al visat d’ Uzbekistan. Aquesta és informació que ens agradaria compartir per si pot ser d’ ajuda als viatgers que estiguin interessats:
Arribem a l’ ambaixada que està al centre de Bixkek. Ens trobem 2 motxillers que ens confirmen que a l’ ambaixada no donen cap sol·licitud en paper per emplenar i que hem de portar les sol·licituds impreses un cop emplenades a la web que ells indiquen. De fet ja ens hem passat una bona estona mirant d’ emplenar-les aquest matí des dels mòbils però no ens ha estat possible.
Cerquem un lloc on tenen ordinadors, internet i impressora. Tornem a repetir tota feina feta al matí i finalment podem imprimir les sol·licituds. Tornem a la porta de l’ ambaixada on, fora el carrer, hi ha ara només 3 persones esperant. Ningú ens fa ni cas i tots segueixen amb les cares estàndard que veiem per tot arreu. Cares gairebé de funeral. Toquem un botó i una veu d’ ultra tomba parla. No entenem res però diem que venim a deixar una sol·licitud per un visat. La veu ens diu ‘wait’ (espereu). Mentre esperem sona com obren la porta de fora el carrer. Nosaltres pensem que podem entrar però resulta que sense dir cap paraula pel micro de la porta sembla que ja s’ entén que és un senyal per que entri el següent de la cua. Nosaltres seguim esperant, sense saber si ens deixaran entrar, si es recordaran que estem aquí fora al carrer esperant. Estem contents de no estar al mes de febrer, per exemple. La porta va fent sorolls i els nostres seriosos predecessors entren i surten un per un fins que entrem nosaltres. Mirem d’ entrar amb alegria i un gran somriure per contrarestar la més que previsible i confirmada cara de pomes agres que ens rep i diu que hauriem d’ haver trucat abans per concertar una entrevista prèvia. ????. Posem ‘cara de poquer’ i li lliurem les sol·licituds amb fotos i fotocòpia del passaport. Mira els passaports originals i no se’ls queda. Una altra veu provinent d’ una habitació adjunta parla i la dona ens tradueix ‘On estareu fins el final de juny?’ La meva primera resposta anava a ser, i a vosaltres què punyetes us importa? Però responem ‘Tadjikistan’.
La dona ens respon ‘truqueu a aquest telèfon d’ aquí a 2 dies per saber l’ estat de les vostres sol·licituds’.
Al final fent-li conyes aconsegueixo dibuixar-li un petit somriure. Una petita victòria. Si és que les persones son més maques així, somrient !
. Mentre esperem el veredicte pel visat uzbek, avui és dia de feina de despatx, de recerca, de planificació i estudi per la ruta a través de Tadjikistan. Avui toca anar concretant, filant més prim i actualitzant la recerca i molta feina feta a Barcelona abans de marxar. Començo a estudiar, dissenyar i decidir més concretament la ruta, calcular promigs diaris, potencials pobles on descansar, … tot això des del confort d’ una habitació i d’ un llit. Quan arribem allà, ja en parlarem. La realitat ens posarà al nostre lloc. De fet, estic fent tot això mentre veig al meu davant una impressionant cadena de muntanyes nevades que només veure-les ja m’ agafa fred. Tot i que son ben boniques.
. Com a curiositat, aquí tenim un petit comparatiu de les temperatures d’avui a les 11h del matí.
D’allà on venim: . Bangkok 37°C que se senten com 46°C, . Nyaung-U (Birmània) 40°C que se senten com 47°C
D’on som: . Bixkek 18°C que se senten com 22°C
D’allà on anem: . Ishkoshim (Tadjikistan) -4°C que se senten com -3°C, . Khorog (Tadjikistan) 4°C que se senten com 3°C
La planificació, el calendari, el monsó d’aquests propers mesos, el duríssim hivern a l’ Àsia central, els visats i la molt variada realitat topogràfica de Tadjikistan i Uzbekistan creiem que ens asseguren, malgrat intentem evitar-ho de totes les maneres possibles, 2 realitats que no ens agraden gens ni mica:
- Ens pelarem de fred per la zona dels Pamirs entre la segona meitat de maig i la primera de juny.
- Ens torrarem de calor a Uzbekistan durant juliol, si és que tenim visat.
. Avui coneixem a en Seth, un amic d’ un amic nostre que viu a Barcelona. En Seth viu aquí a Bixkek des de fa ja 9 anys i durant l’estona que passem plegats, gaudim d’ una interessant conversa i aprenem algunes coses de la vida i realitats locals. Més tard tornem a quedar amb en Hubert, el ciclista que vàrem conèixer a l’ aeroport de Novosibirsk, per seguir compartint informació, experiències, vivències que fan que el temps voli. Pel que ens explica, la zona dels Pamirs a Tadjikistan te una pinta genial, però ja ens veiem a venir que les passarem magres amb el fred.
. Fem un petit tomb pel centre on podem gaudir de carrers amples amb voreres reals, no com al sud-est asiàtic, molts arbres, zones verdes i alguns parcs, un tràfic una mica dens però molt suportable on gairebé no sonen els clàxon i els conductors respecten els passos de vianants, i al centre on podem ‘gaudir’ dels principals edificis governamentals al més pur estil horrorós.
. Avui ja no ens podem resistir més i hem d’ atansar-nos a veure-les de més a prop. Què? Aquestes magnífiques muntanyes nevades que escorten, protegeixen i també bloquegen Bixkek pel sud. Aquestes preciositats coronades amb sucre que veiem des del llit.
Ens llevem aviat notant la fresca del matí a la cara, per seguir el carrer ‘Manas’ cap al sud deixant la ciutat enrere i anant directes cap a les muntanyes. No pretenem pujar-ne cap, és clar, sinó atansar-nos a uns turons que es troben entre la ciutat i els pics. Caminem força estona per una vorera que transcorre entre els grans arbres del costat de la carretera per on passen els cotxes i una altra filera d’ arbres ben verds i contents amb l’ arribada de la primavera. Ens agrada trobar-nos alguns col·legues corredors. No ens agrada gens trobar-nos a potser totes les cantonades, militars a peu i no gaire armats que semblen vigilar i controlar tothom qui entra i surt de la ciutat. També ens trobem uns quants grans edificis d’ apartaments en construcció. Sembla que esperen l’ arribada de molta gent. Després d’ un llarg passeig arribem al peu dels turons i trobem una pista de terra que s’ emparra. Guanyem alçada ràpidament per gaudir de bones vistes amb Bixkek als nostres peus. Trobem un petit cementiri envoltat de vaques i ovelles pasturant una enorme i increïblement verda catifa d’ herba. Aquest conjunt de turons estan sorprenentment pelats de plantes i arbres. Els arbres només estan a la vall i no hi ha cap ni un sobre els turons, convertint-los en una mena de mini mar de dunes de sorra, però en verd i amb herba. Seguim pujant, baixant i pujant molt més fort trobant-nos més vaques, ovelles i cavalls bojos d’ alegria per estar banyant-se en un mar de fresques pastures. Al final arribem al punt més alt del turons. És com arribar dalt el Tibidabo de Barcelona. Llavors només ens resta seure a l’ herba acaronats per un dolç, calent i brillant sol, per admirar tota una cadena de muntanyes cobertes de neu en el seu terç superior que s’ alcen sobre una gran vall que queda entre les muntanyes i els turons. Darrera nostre, Bixkek. Davant, una postal.
Després d’ emborratxar-nos de bellesa toca la baixada. Comencem ordenadament seguint el camí però com fa molta volta, decidim tirar pel dret i baixar recte camp a través. És molt pitjor pels genolls, però molt més divertit. A més, per acabar la diversió, quan ja arribem a una carretera amb tràfic ens trobem una mica d’ acció on uns cavalls noten els efectes de la primavera i decideixen passar-s’ho bé exercitant la musculatura.
. Visat per Uzbekistan, segona part de la informació que ens agradaria compartir per si pot ser d’ ajuda als viatgers que estiguin interessats:
Arribem a l’ ambaixada d’ Uzbekistan on trobem la típica cua de gent. La cua, la sala d’ espera, és al carrer on avui a estones plovisqueja. Quan ens arriba el torn, creuem 2 portes i la mateixa senyora de l’ altre dia ens demana els passaports. Malgrat està escrit a la sol·licitud ens torna a preguntar quin dia volem entrar a Uzbekistan. Omple 2 papers i ara hem d’ anar a un banc específic per pagar el robatori oficial. Els preus dels visats son molt variats i estan en funció del ‘bon rotllo’ que aquesta ‘gent’ tingui amb l’ altra ‘gent’, aquella que fa el passaport que porta cadascú. El robatori pot ser tan suau com 15 US$ per passaports del Japó, fins als 105 US$ de Turquia o l’ atracament a ma armada dels 160 US$ dels Estats Units d’ Amèrica!
Al banc pots pagar en efectiu US$ o amb tarja de crèdit (només accepten una marca). Per aquesta segona opció et demanen el passaport, que està a l’ ambaixada. A un altre viatger aquest matí no li han acceptat una fotocòpia i ha hagut de treure US$ en efectiu del caixer per pagar. A nosaltres ens han acceptat la fotocòpia i hem pogut pagar amb tarja de crèdit. El banc ens dona un altre paperet amb el que tornem a l’ ambaixada.
Tornem a fer cua, entrem, lliurem el paper del banc conforme hem pagat el robatori i ens tornen els passaports amb un altre adhesiu que ocupa tota una pàgina i diu clarament a partir de quin dia podem entrar i sobretot, quin dia hem de marxar com a màxim. 30 dies. Ja tenim el segon visat que hem vingut a buscar.
. Seth’s day. Thank you Seth for such a great day you shared with us!
Avui un dia amb Seth. Moltes gràcies Seth per aquest fabulós dia que has compartit amb nosaltres!
El nostre nou contacte/amic Seth que coneixíem aquesta setmana gràcies a la presentació d’ en Robert, un amic de Barcelona, ha tingut el detall de compartir amb nosaltres tot el dia. En Seth fa uns anys que viu a Bixkek i ens ha fet un molt bon tour pels carrers i parcs del centre. Entre comentaris referits a arquitectura, urbanisme i història de diferents edificis i indrets, ens ha il·lustrat i alimentat la nostra inacabable bateria de preguntes sobre el passat recent, la realitat actual i les perspectives de futur de Kirgizistan.
Com som complets desconeixedors d’aquesta remota i fascinant part del món, l’ hem ‘afusellat’ a preguntes que anaven des del total desconeixement, fins algunes lligades a les coses que sabem, veiem, intuim o anem descobrint a mida que viatgem. En Seth, pacient, didàctica i acuradament ens ha anat responent i enriquint amb les seves explicacions, pel que li estem molt agraïts.
Les seves explicacions sobre la realitat d’ aquest indret recullen temes lloables i deplorables. Publicar tot el que ens ha explicat no creiem que sigui gaire recomenable i seguint amb la nostra ‘política de discreció i modèstia’ preferim només fer el següent molt breu apunt que recull una petitíssima part de tot el coneixement que en Seth ha compartit amb nosaltres.
Com a molt breu resum volem compartir en referència a Kirgizistan; Temes deplorables: Corrupció, tràfic relacionat amb la seva situació geopolítica i profundes diferències ètniques presents i latents. Temes lloables: Sembla ser la democràcia més estable i consolidada de la regió, la llibertat i obertura a altres persones/cultures, l’ important paper i força que tenen les dones i que les fan estar a un nivell molt, molt similar als homes.
. I ja que parlàvem de que moltes botigues tenen només una petita porta d’ entrada i cap aparador o finestra que doni al carrer, que permeti l’ entrada de llum natural o veure des del carrer què ofereixen, ara sabem la raó. Al 2005 i posteriorment al 2010 varen tenir un parell de revolucions o aixecaments populars contra el govern i la escandalosa corrupció (a part d’ altres temes inter ètnics). Això va portar molta gent a Bixkek que van trencar, robar i destrossar molts comerços. El pillatge i fins i tot l’incendi de botigues o magatzems ha fet que avui moltes botigues semblin bunkers foscos, substituint els aparadors per parets d’ obra on, com a màxim, pengen grans fotos o cartells publicitaris referits al negoci interior i el que venen (per exemple, fotos de menjar o cartells amb els productes estrella rebaixats).
. Dia per voltar Bixkek. Surto de l’ apartament per anar a visitar un barri en forma de cercle que al mapa em desperta la curiositat. El cercle està creuat per 2 carrers principals perpendiculars. Agafo un d’ ells, ‘Remeslennaya’ i tot i ser un carrer principal, està mig asfaltat, ple de sots, fang i tolls d’ aigua. Aquí a Bixkek i després d’ uns mesos per Tailàndia i Birmània estem molt contents de tornar a tenir voreres per on caminar, però tret de les avingudes més importants del centre, aquí gairebé totes les voreres tenen sots, desnivells, alguns arbres sencers o tallats al mig del pas i donen moltes oportunitats per deixar-te el turmell fotut. El mateix passa respecte als carrers per on els cotxes van fent cops de volant mirant d’ evitar els grans sots, tolls, fang o pedres. Al centre, centre, la cosa està millor. El barri circular al costat del que sembla desaparegut hipodrom, és decebedor. Creuo la via i em trobo a la cantonada del carrer ‘Moskovskaya’ a tocar del mercat ‘Osh’ on l’ altre dia nosaltres arribarem totalment despistats i desorientats des de l’ aeroport. Aquí estan les furgonetes o taxis compartits per anar a Osh. Aquí haurem de tornar. El pol d’ atracció de tanta gent i moviment aquí és el mercat ‘Osh’ on segons ens van advertir, s’ha de vigilar molt la cartera.
Com tots els mercats, és molt interessant. No és, ni molt menys, tan colorista ni amb tantíssima gent com al sud-est asiàtic, però te la seva gràcia. Trobo que el més destacable son algunes persones (cares, roba…) i el menjar que sempre posa un bonic toc de color. Em banyo a fons passejant per dins el mercat fins que marxo per caminar un tros d’ una de les 2 avingudes més boniques del centre. Pel meu gust, ‘Erkindik’ que va a l’ estació central de tren i ‘Molodaya Gvardia’ que ara camino son les més boniques doncs la gran amplada que tenen la dediquen, als cotxes pels laterals i ambdues tenen una bonica rambla de grans arbres i herba que fa de la seva part central un veritable parc. Acabada ‘Molodaya Gvardia’ agafo la lletja ‘Zhibek Zholu’ que deixa a esquerra una petita església ortodoxa i a dreta una mesquita blanca gegant amb 4 minarets. Xino-xano sortejant els entrebancs de les voreres arribo fins l’ estació d’ autobusos del nord-est, que son furgonetes. El motiu d’ arribar fins aquí és per visitar el mercat o bazar ‘Alamedinsmkiy’ que també està bé, tot i que crec que m’ agrada més el d’ Osh. Aquest segon sembla més ordenat i organitzat i el sidral del primer li afegeix un plus. Torno a bussejar, caminar i perdre’ m molt per aquest segon mercat fins que toca començar la llarga tornada a l’ apartament. Agafo el carrer ‘Shabdan Baatyr’, una mena de semi autovia d’ entrada i sortida de la ciutat i no la deixo fins trencar a esquerra per ‘Isa Akhunbaev’. Pel camí veig alguns grups de grans edificis d’ apartaments que suposo fan de petites ciutats o barris dormitori. Si bé estan construïnt bastanta obra nova, molts d’ aquests grans blocs de formigó son de l’ època soviètica i tenen una pinta terrible. Escampats hi ha petits o molt petits comerços on venen les coses més bàsiques.
Segueixo al·lucinant amb la gran quantitat de cotxes de gamma mitja-alta que veig per tot arreu. No son els grans esportius, ni la bogeria que vàrem trobar-nos a Beirut, però el nivell és molt alt. Jo diria que massa alt, tenint en compte a quin estat/país ens trobem, el nombre d’ habitants que te i sobretot la riquesa que aquesta part del món genera. En a mi les xifres no em quadren.
. A l’apartament on estem vàrem conèixer un dels nois, en ‘Kairat’, estudiant que es guanya uns calerons fent torns per controlar l’ accés a la planta on estem. Mig ‘parlant’ esbrinem que és de Cholpon-Ata, un poble que toca al gran, famós i bonic llac ‘Issyk-Kul’ i quedem en acompanyar-lo. Avui ens hem anat amb ell per fer una escapada, sortir de Bixkek i abans d’ anar cap al sud per endinsar-nos en els Pamirs, visitar el bonic llac. Encertada decisió!
. A l’ estació d’ autobusos, que son furgonetes de 19-20 places, les papereres son cilindres de ciment sense cul. Quan arriba la persona que neteja l’ estació agafa els cilindres, els aixeca una mica desplaçant-los a l’ hora que escampa tot el contingut de dins la paperera pel terra i ho recull amb una escombra i pala.
. Les furgonetes amb diferents destinacions estan aparcades mentre els conductors van a la caça dels possibles clients. Anar acompanyats d’ un local no és impediment per que l’ assaltin a ell, no a nosaltres. No és un assalt molt agressiu però pensàvem que als locals, que saben on van, no els perseguien com a nosaltres que sempre arribem molt més perduts i despistats.
. La furgoneta no surt fins que està plena, així que paciència.
. El trajecte entre Bixkek i Cholpon-Ata dura 4 hores. Va cap a l’ est més o menys en paral·lel a la frontera amb Kazakhstan. Deixar Bixkek és submegir-se en una gran vall completament verda, treballada, llaurada, i amb molts ramats de vaques, ovelles o cavalls principalment. Al nord mirant a Kazakhstan hi ha muntanyes mitjanes i turons. Al sud segueix la cadena muntanyosa nevada que escorta Bixkek i que cada dia (que no està tapat o plovent) gaudim des de l’ habitació.
Deixem la vall per començar a emparrar-nos i passar entre muntanyes. No és un pas molt alt, no veiem neu a tocar, però un cop tornem a baixar el paisatge és totalment diferent. Sec, pedres i més pedres, sempre amb muntanyes guardianes a més o menys distància.
Arribem a ‘Balykchy’, el poble més a l’ oest del llac i si fins ara la qualitat de l’ asfalt era excel·lent, ara ja està tot més tronat i apedaçat. La carretera continua deixant el llac a dreta fins que arribem a Cholpon-Ata.
. Un cop arribats, en ‘Kairat’ ens porta a una casa d’ hostes i quedem per tornar a Bixkek d’ aquí a un parell de dies. La senyora de l’ allotjament, seriosa i amb un sentit del servei al client molt similar a uns quants allotjaments de Birmània, en pagar-li ens dona un parell de tovalloles i els llançols per que ens fem nosaltres el llit.
. A Cholpon-Ata, com és de rebut i d’ educació, obro la porta i deixo passar a una senyora que ni es digna a mirar-me. Esperar un ‘gràcies’ seria molt agosarat? Per contra i per no perdre l’ esperança de … passejant per un carreró petit entre 4 veïns molt locals, somrient saludem a una senyora dient hola ‘Salam’ i ens torna la salutació i també el somriure! Gairebé quedem en estat de shock.
. Aquí venim a veure el llac ‘Issyk-Kul’ que es troba a 1.609 m d’ alçada i és el segon llac alpí més gran del món. Deixem l’ habitació en 10 minuts per arribar a una platja de sorra fina a tocar del llac. És gran, pel que no te una perspectiva ‘bufona’ per fer fotos, però l’ aigua es veu transparent i a l’ altre costat del llac, al sud, una altra cadena muntanyosa nevada esdevé el perfecte teló de fons a la bellesa del llac.
Avui tenim la sort de gaudir d’ un fabulós dia assolellat, amb el cel blau. Un luxe.
. Respecte al poble, estem molt contents d’ haver vingut ara i no en ple estiu per que te pinta de ser uns d’ aquells pobles de la nostra costa que rep molt de turisme i no precisament de qualitat. Potser ens equivoquem, però això te pinta de ser força depriment durant la temporada alta d’ estiu. No ho sabem del cert, i tampoc vindrem a esbrinar-ho. Avui està súper tranquil, amb la majoria dels comerços tancats i amb el llac preciós, davant el qual ens quedem molta estona.
. A la nit estàvem a 5°C, el matí s’ ha despertat amb 12°C i plovent. Després ha sortit el sol una estona, ha tornat a ploure, més sol… un ‘cacao’ que ens ha donat la possibilitat de veure el llac Issyk-Kul amb tonalitats grises, verdoses i finalment blaves. Mentrestant els pics nevats tant del sud del llac com els del nord del poble de Cholpon-Ata també juguen a amagar-se i treure el nas entre núvols i raigs de sol. Avui faig una mica el ‘cabra’ emparrant-me pels turons pedragossos propers al poble per guanyar perspectiva i bones vistes del llac (així com també dels nuvarrots).
. Com a curiositat voldríem comentar que a risc d’ equivocar-nos totalment (ens disculpem si així és), ara que ja portem uns dies i bastants quilòmetres caminats per alguns indrets de Kirgizistan, ens sembla veure 2 grans grups ètnics. 1. Els locals o autòctons, amb faccions asiàtiques, pell més morena, ulls i cabells foscos i 2. Els que ‘varen venir i s’han quedat’ amb faccions totalment caucàsiques, blancs, ulls clars i cabells rossos.
Dins el primer grup segur que hi ha diverses ètnies però nosaltres no som capaços de captar les diferències entre kirguis, tadjiks, uzbeks, kazaks…
Tal com ens varen informar i veiem de tant en tant, sembla que sí existeix barreja, però veiem molt, molt poca i poquíssimes parelles mixtes. Ara bé, trobem admirable i molt bonic quan estem davant una persona asiàtica que te els ulls clars, verds o de color mel. Quin contrast i quina bellesa!
. Tossut amb el tema de les portes, els bons modals i la bona educació que tinc molt gravada dins meu gràcies a la gran feina que els meus pares van fer i als que sempre estaré immensament agraït, ho torno a intentar amb una senyora que creua una porta amb 2 nens. Obro i aguanto la porta esperant a que arribin i passin. Primer passa el fill petit, la senyora va després i igual que la d’ ahir, ella passa pel meu davant sense ni mirar-me, aixi que deixo anar la porta. Ella, l’ atura, passa i el que encara em sorprèn més és que la deixa anar al seu darrera just quan sa fila petita està entrant. La nena queda amb una cama mig enganxada i fa aquells sorolls de nena petita mimada queixant-se, però l’ ‘amable i educada’ senyora no li fot ni cas. Aquests comportaments em recorden els tailandesos i japonesos (????).
Però segueix havent lloc per l’ esperança doncs mentre camino per carrers de terra entre modestes cases em trobo canalla que juga i va amb bicicleta. Faig bromes i jugo un xic amb ells, rebent només somriures i rialles que s’ encomanen i m’ eixamplen el cor.
. Potser no és significatiu. Potser és una casualitat i la conclusió que deixem aquí és totalment falsa (ens disculpem si així és), però amb la població local copsem bàsicament 2 tipus de comportaments i tracte: 1. secs, seriosos, desagradables i amb cara de funeral total i 2. seriosos al inici, afables, agradables i un xic riellers al final. Curiosament ens sembla que els comportaments i els 2 grans grups ètnics descrits van de la mà. Un grup ètnic sembla estar abonat al tipus de comportament 1, mentre que l’ altre grup ètnic sembla estar abonat al tipus de comportament 2. Repetim que potser és una conclusió totalment errònia i falsa, però sense cap ànim de generalitzar ni de ferir o criticar a ningú, això és el que veiem.
. Tema contenidors. Ja fa molts anys vàrem quedar sorpresos quan a Mongòlia i sobretot a Ulan Bataar, feien servir els contenidors de transport, els típics dels vaixells i ports, per moltes coses. Aquí ens tornem a trobar amb un gran nombre de contenidors reciclats de maneres variades. Però no es tracta d’ un reciclatge ‘de qualitat i amb valor afegit’ com ens podem trobar a Europa o Tailàndia (casa d’ hostes al poble de Ban Ta Hngai). Aquí els contenidors s’ utilitzen tal qual algú els va descarregar d’ un vaixell, els va posar sobre un camió i aquí els van deixar.
Els usos més comuns que veiem son per fer-los servir com comerços o botigues, però també hem vist d’ altres com a magatzem, aparcats als patis o costats de vivendes, alguns fets servir com a vivenda bé al terra o apilats com mini apartaments o també tallades les 6 parets, fent-les servir com a grans tanques delimitant o protegint una propietat.
