Click here for the English version.
There are things which a man is afraid to tell even to himself, and every decent man has a number of such things stored away in his mind. ~Fyodor Dostoevsky
Una anècdota de Jenn
En el nostre últim bloc, publicàvem les nostres grans pors. Algunes d’elles entren per la porta gran de la categoria d’esgarrifoses o molt preocupants, tot i que esperem que la probabilitat d’ocurrència de totes elles sigui ben minsa o nul·la. Per molt que pensem en elles, no hi ha gaire a fer des de casa mentre preparem el viatge. Bé, una cosa sí que podem fer, i és quedar-nos tancats a casa, paralitzats i sense arriscar-nos, però això no ho farem.
Respecte a les petites pors, aquestes també son fotudes per que la probabilitat d’ocurrència d’unes quantes d’elles no és que sigui petita, sinó que és totalment certa i real. Algunes de les situacions es donaran tard o d’hora i el problema és que ens agafin amb la guàrdia abaixada. Aquestes petites pors son les que son com un corcó que ronda inexorablement per dins els nostres caps i fàcilment ens pot treure el son.
Aquí tenim un exemple d’un temor que va afectar a Jenn durant la travessa de Catalunya, durant els 585 km del GR 92. És quelcom que Jenn està treballant i aprenent a gestionar i superar.
***
Diferents sorolls animals envolten la nostra tenda, cada vegada més propers. La trencadissa d’una branca a tocar de la tela amplifica els sorolls guturals i d’olfacte que arriben en plena foscor. Sembla que un porc senglar ha trobat quelcom interessant. Ens ha trobat a nosaltres. Estic segura que hi ha més d’un animal aquí a fora. Sembla que és tota una família, però ara estic concentrada en el que tinc més proper a la meva cara, potser a mig metre a l’altra costat de la mosquitera i la tela de la tenda.
Què faig si s’atansa més? Respiro i recordo que els animals perceben la por. Deixo fluir i repeteixo l’ Om Namah Shivaya mantra dins el meu cap invocant Shiva, el déu hindú conegut tant com a destructor com a benefactor. Demano protecció, seguretat, força i benevolència. M’emmascaro amb una capa d’innocència, amor a la natura i em repeteixo “Què bonic és estar i viure a l’aire lliure!”
En el cas que tot això no funcioni, agafo el pal de caminar que tinc al costat del meu sac de dormir. És un pal normal de poc més d’un metre que vaig arreplegar al llarg dels 20 dies de travessa. Durant les hores més fosques aquest trocet de fusta es transforma en una espasa màgica que espanta les criatures de la nit com conills o d’altres criatures creades per la meva volàtil imaginació. Estem sols amb aquests porc senglars, acampant sota una gran i vella figuera que amb les seves enormes branques ens ha protegit i cobert del ruixat que fa unes hores ha descarregat sobre nostre.
Em plantejo els pitjors escenaris a l’hora que estudio possibles plans d’escapament i sortides d’emergència. La antiquíssima masia propera a la tenda ens podria oferir cert refugi si les coses van maldades. Jo podria cridar, xiular o rugir amb l’esperança d’espantar-los. I si faig això? I si faig allò?… Totes les possibles situacions i els meus plans d’escapament o accions de supervivència bullen dins el meu cap com un processador d’un gran ordinador, a l’hora que pondero probabilitats i opcions.
Lluís segueix dormit com un tronc després de la dura etapa d’avui, totalment inconscient que jo estic metòdicament mirant d’evitar el pànic, mirant de mantenir-me serena. Admiro la seva capacitat de dormir a tot arreu, sobre qualsevol superfície i maleeixo la meva tendència a tenir un son molt lleuger que no em permet descansar com necessito i que ara m’enfonsa en aquesta situació d’angoixa.
Deixo dormir a en Lluís, entestada a lluitar i controlar la meva angoixa. Engego la música del meu MP3 i pujo el volum esperant que malgrat els meus auriculars, aquesta família del que semblen porcs senglars la sentin i captin el missatge que la tenda està ocupada i que ells han de seguir el seu camí. Ells haurien de marxar. Em concentro en el meu diàleg interior. “Aquesta és casa seva i som nosaltres qui estem al seu territori. Ells tenen curiositat per veure què els ha caigut del camí aquesta nit i ha aterrat al seu pati. Ja se sap que la curiositat va matar el gat. Però a ningú l’interessa el gat aquí. Segueixo amb el porc senglar. Ningú te cap raó per atacar o ferir a l’altre. No hi ha cap amenaça aquí. Només som nosaltres que hem aparegut aquí accidentalment. Potser ells estan un xic desencisats per que no hem portat suficient menjar per compartir amb ells. És clar que podem ser amics i compartir aquest espai de muntanya durant aquesta nit.” Respecte als porc senglars miro de concatenar el màxim de bons pensaments possibles. “Els convenceré de que marxin i marxaran. Si no em preocupo tant i no exagero la situació, això acabarà bé, com ha d’acabar.” Em repeteixo constantment. M’ho repeteixo per tal que les meves oïdes ho sentin i el meu cervell s’ho acabi de creure.
Al final tots aquests misteriosos i inquietants sorolls es van allunyant muntanya avall. Deixo que la son i la relaxació prenguin control del meu cervell, adormim-me mentre deixo anar el pal de caminar i la música segueix fluint a través de les meves oïdes. Els sons d’onades de mar aconsegueixen finalment bloquejar els mals pensaments i preocupacions que m’assalten durant la nit. Les meves pors es van acostant a la costa i es dissolen entre l’escuma de les onades quan trenquen i salten sobre la sorra de la platja.